AGRAÏMENTS
Som fills/filles, també, de les nostres experiències. I aquest llibre ho és, per descomptat, d’experiències en situacions i amb persones, de converses, de vegades tan sols tangencialment relacionades (però relacionades) amb les meves preocupacions en aquestes qüestions. Moltes persones han contribuït, segons com, sense ser-ne conscients, al fet que germinessin i es desenvolupessin les anàlisis i reflexions contingudes en aquestes pàgines.
Comencem pel principi, en el qual es troben els mestres acadèmics com Jordi Nadal, que em va engrescar a interessar-me pels problemes fonamentals de la relació entre Catalunya i Espanya, i el meu mentor, Antón Costas, la principal ensenyança del qual ha estat que sempre cal tenir present que hi ha altres maneres i enfocaments, diferents dels propis, d’observar i analitzar els problemes.
Alguns companys i amics han tingut la paciència de llegir un o diversos capítols del llibre, i d’enviar-me els seus suggeriments i comentaris perquè els pogués considerar abans de donar per tancat el text. Ho agraeixo a Daniel Albalate, Alberto Antorán, Joan Ramon Borrell, Alejandro Brocato, Marta Espasa, Alejandro Estruch, Ester Franquesa, Matilde Gombau, David López-Rodríguez, Alicia Orta-Ramírez i Jordi Rosell. Han contribuït, i molt, al fet que el text sigui millor que no pas ho hauria estat sense la seva amabilitat. També ho han fet Marta González Aregall i Anastasia Yarigina, prestant-me la seva assistència d’investigació de manera àgil i eficaç.
En àmbits directament relacionats amb algunes de les polítiques tractades al llibre, és de justícia esmentar tot el que he après de Núria Bosch i Àngel de la Fuente sobre finançament autonòmic, i de Marta Espasa i Guillem López-Casasnovas sobre balances fiscals. Amb Daniel Albalate i Xavier Fageda he après una bona part del que conec sobre infraestructures de transport. El professor José Luis Sangrador García mereix el meu reconeixement pels seus impressionants treballs sobre percepcions i actituds a Espanya, i per la seva amabilitat a l’hora de respondre les meves preguntes tot i que no em coneixia personalment. Carme Amoròs, Cristina Crespo, Esther Domingo, Mar Jiménez i Mercè Solé m’han proporcionat molt valuosa ajuda en qüestions relatives a la llengua i el sistema educatiu. Jordi Alberich, Toni Brunet, Agustí Clavell, Santiago García-Milà, Teresa García-Milà, Albert Martínez Lacambra, Antonio Miralles i Carme Redó m’han regalat els seus aguts punts de vista sobre alguns dels problemes abordats al llibre, a més de la seva amistat.
La part final d’aquest projecte, la realització d’aquest llibre, s’ha esdevingut durant una estada d’investigació a les universitats de Cornell i Princeton, als Estats Units, gràcies a l’amabilitat i hospitalitat de, respectivament, Mildred Warner i Karen McGuinnes. Això m’ha permès posar una certa distància sobre els temes immediats i intercanviar opinions i punts de vista amb col·legues i amics establerts transitòriament o permanentment per aquelles latituds, entre els quals cal esmentar Alicia Adserà, Carles Boix, Lourdes Casanova, Elena Costas, Jack Donahue, Soumitra Dutta, Linda Farthing, Pilar Fernández, Rick Geddes, Jordi Graupera, Davydd Greenwood, Ben Kohl, Mary Ann Newman, Clara Ponsatí, Sidney Tarrow, Susan Tarrow, Eduard Vallory, David van Slyke i els membres del Fòrum Zorba de Washington D. C., un grup de joves professionals espanyols i catalans expatriats, intel·ligents i perspicaços.
Com ja he expressat en alguna altra ocasió, diverses converses amb els presidents Pasqual Maragall i Jordi Pujol m’han permès conèixer de primera mà les seves visions crucials sobre les qüestions de fons, sobre els objectes de la dissecció en aquest estudi de l’anatomia de la desavinença. Tenen el meu reconeixement pel que van aconseguir i també per haver intentat allò en què no van tenir tant d’èxit. La seva experiència ens ha revelat els límits i ens ha obligat a plantejar-nos les preguntes pertinents. I, parlant de preguntes pertinents, he d’esmentar tot el que vaig aprendre, i encara aprenc, de Joaquín Almunia, el polític més competent que ha generat la política espanyola; el polític més europeu d’un país extraviat en el seu melic.
Ben mirat, aquest llibre seria molt diferent, potser ni tan sols s’hauria fet realitat, sense la meva exposició a l’activitat política durant molts períodes de la vida. Molta gent es pensa que l’activitat política i l’amistat són coses contraposades de mena. S’equivoquen; no cal que sigui així. Discutint sobre aquests temes i altres, he establert relacions duradores i profundes amb molts amics, que han transcendit la pròpia activitat política. Les seves idees i reflexions també estan incorporades, d’una manera o altra, en aquest llibre: Rosi Altès, Jaume Antich, Rosa Barenys, Ricard Bort, Lourdes Calvo, Rosa Camins, Martí Carnicer, Toni Carretero, Andreu Castellet, Ricardo Castro, Vicenç Coscollà, Santi Díaz, Montse Duch, Joan Ignasi Elena, Dolors Fernández, Ricard Fernández Burato, Joan Ferran, Joan Ferrando, Rosi Ferreiro, Mateu Fornós, Miriam Galindo, Irene Gisbert, Marta Gómez Sorribes, Isabel Lluís, Francesc López, Josep Maria Maceira, Joan Masferrer, Carme Miralles, Rosa Maria Molló, Frederic Monell, Domingo Moreno, Meritxell Munné, Montse Palma, Carmina Pardo, Joan Pluma, Josefa Reverter, Josep Maria Simó, Anna Terrón, Francesc Trillas, Xavier Ulldemolins… i Xavier Soto, massa temps absent. Són tots els que hi són, encara que segurament no hi siguin tots el que hi ha. Afortunadament.
Capítol a part mereixen els meus amics, molt amics, de Màlaga. Hem conversat obertament sobre tots aquests temes i, sobretot, han tingut la sensibilitat de tenir a mà més cava català de l’habitual quan més calia: Inma i Joseba, Tere i Juan, Fran i Margot, Maurizio i María José, Marta i Josele i, per fi, però no menys, Paco, María, Pablo i Carmen. També ho mereixen molt bons amics que he fet en els meus períodes de residència i/o feina a Madrid: Marisa Asperilla, Alain Cuenca, Miguel Herrero, Juan Miguel Márquez i Merche Ramos. Tots ells representen per a mi el millor que hi ha a Espanya, que no és poc.
Emili Rosales em va obrir l’any 2007 les portes de Destino, que creuo per segona vegada amb aquest llibre. Ramon Perelló és un gran editor. Va saber comprometre’m per dur a terme aquest projecte i m’ha sabut empènyer endavant quan el coster es tornava molt pronunciat, com saben fer els amics. Ana Camallonga ha processat amb eficàcia els meus enviaments de materials i els canvis (de vegades extemporanis) amb què li anava alterant el ritme d’edició. I he retrobat Pema Maymó, amb qui ja havia col·laborat en ocasions anteriors. La Vanguardia ha tingut l’amabilitat de facilitar la reproducció d’alguns articles que reflectien idees que ja havia assajat a les seves pàgines, gràcies a l’impuls de Ramon Aymerich i Manel Pérez.
Sempre queda per al final l’agraïment més especial, el que mereixen tantes hores robades i tants capficaments i reflexions compartides amb la meva companya (en el sentit integral de la paraula) Milagros, catalana de la Catalunya que és i espanyola de l’Espanya que no va poder ser. I a l’Anton, el meu fill, que quan sigui gran serà el que vulgui ser.