CAPÍTOL 2

som com ens veuen?: preferències i estereotips regionals a espanya (i algunes conseqüències pràctiques)

«Doncs no sembles…»

DIVERSOS AUTORS,
Potser el pitjor afalac que s’hagi fet mai

S’explica l’expansió del suport a la independència perquè els catalans volen ser diferents? És difícil assegurar-ho, perquè les enquestes, tant les públiques com les privades, no acostumen a preguntar als catalans: «Vol ser vostè diferent?». Potser ho haurien de fer. Mentrestant, ens pot ajudar a escatir aquesta qüestió canviar la fórmula verbal i reemplaçar «vol ser» per «ser». O més precisament, s’explica l’expansió del suport a la independència perquè els catalans són diferents?

Les enquestes tampoc no tenen per costum preguntar: «És vostè diferent?», ni està del tot clar què vol dir «ser diferent» (en quina mesura?, en què?, de qui?). Les opinions sobre sentiment de pertinença, que s’han analitzat al capítol anterior, ens han proporcionat algunes pistes.

Afortunadament, almenys hi ha una altra manera molt operativa d’abordar aquesta qüestió, si tenim en compte que, en termes de percepció socialment compartida, som (més o menys) com ens veuen. S’han realitzat alguns estudis de psicologia social a Espanya que analitzen les actituds i els estereotips interregionals. Aquests estudis fan palès, en primer lloc, com ens veiem/veuen, tot i que això no és rellevant per al nostre objectiu de reflexió. I també com de similars o diferents ens veiem/veuen, aspecte que sí que és central per al nostre interès.

A la resta d’aquest capítol es revisen en primer lloc les visions i els plantejaments que ha ofert la psicologia social sobre els grups socials, les actituds i els estereotips: què són, per a què serveixen i com es formen. Aquesta revisió ens proporciona instruments i conceptes per entendre i interpretar els estudis sobre actituds i estereotips regionals a Espanya, i en particular sobre la singularitat que s’atribueix als distints grups regionals. Sobre aquesta base, podem entendre i interpretar millor alguns dels conflictes que es donen quotidianament.

grups socials, actituds i estereotips

Aquesta secció té per objecte proporcionar al lector algunes claus i alguns instruments que li permetin una comprensió dels estudis realitzats a Espanya que es presenten més avall. El lector pot optar per prescindir de la seva lectura i passar directament a la següent secció, o pot fixar la seva atenció en els quadres resum que s’inclouen al final de cada apartat. Tanmateix, comprendre els conceptes i idees que s’hi introdueixen facilita una interpretació més objectiva i asèptica dels resultats presentats més endavant.

Grups socials

Què és un grup social? Dues o més persones que es perceben a si mateixes com a membres d’una mateixa categoria social o que comparteixen una identificació social comuna.^[1] Al seu torn, la identitat social és la consciència que té l’individu de la seva pertinença a un o a diversos grups socials, juntament amb el valor i el significat emocional que atribueix a aquesta pertinença.^[2]

En gran manera, els individus es defineixen a si mateixos en termes de pertinença a un grup social, i busquen una identitat social positiva.^[3] El grup és una realitat social que es refereix a gent real que està interrelacionada i que duu a terme activitats socials concretes.^[4] Per tant, tot i que una societat està formada per individus, els punts de vista, les opinions i les pràctiques de les persones són adoptats dels grups als quals pertanyen.^[5]

A la pràctica, a més, els individus mostren diferències importants quan es relacionen com a membres d’un grup (en contrast amb la manera de relacionar-se d’individu a individu).^[6] És el que es coneix com a conducta intergrupal.

Distinció entre grups i actituds intergrupals

A la pràctica quotidiana, es classifiquen o es distingeixen els individus en diferents grups, basats en categories^[7] o generalitzacions,^[8] que ens faciliten l’ordenació del nostre entorn. Cal tenir en compte, però, que només quan els grups es perceben com realment significatius, la diferenciació entre grups és rellevant.^[9]

La classificació d’individus en distints grups indueix els individus a percebre’s com més semblants als membres del seu propi grup (o endogrup), i també més diferents dels membres del grup extern (exogrup). El resultat del procés és una accentuació de les similituds entre nosaltres i el nostre endogrup, i de les diferències entre nosaltres i l’exogrup.^[10]

Entre les principals motivacions que té aquesta accentuació de similituds i diferències es troba la preocupació per l’autoestima:^[11] tendim a destacar els aspectes positius del nostre grup i a ressaltar els aspectes negatius d’altres grups. Per tant, la diferència entre «ells» i «nosaltres» reforça la nostra autoestima.

Aquestes diferenciacions donen lloc a actituds i conductes intergrupals diferents,^[12] i provoquen discriminació entre grups.^[13] El resultat és el favoritisme envers el propi grup i la discriminació envers el grup extern.^[14]

L’actitud dels membres d’un grup serà més favorable envers els membres del propi grup, i també envers els grups que es consideren més similars. Seguint la mateixa lògica, l’actitud serà més negativa envers els grups que es perceben com a diferents i més negativa com més diferents es percebin.

La dinàmica descrita fins aquí es reflecteix en el grau de simpatia o inclinació que experimentem: serà més alt envers el propi grup, més baix envers altres grups i menor com més diferent o distant es consideri el grup avaluat.

Estereotips: què són i quines funcions tenen

Quan les categories són socials, aquestes representacions reben el nom d’estereotips. Alguns estereotips són perniciosament falsos, i la construcció hostil d’estereotips pot tenir conseqüències deplorables, però els fets psicològics no es poden evitar: els estereotips, certs o falsos, són la nostra manera de pensar en categories.

DANIEL KAHNEMAN
Pensar rápido, pensar despacio

Què són els estereotips? Els podem definir com l’atribució de característiques psicològiques generals a grups socials.^[15] És a dir, els estereotips són generalitzacions sobre persones basades en la seva pertinença a un grup; és la creença que tots els membres d’un grup tenen les mateixes qualitats que defineixen el grup i el diferencien d’altres.^[16] Aquestes generalitzacions ignoren la variabilitat dins del grup.^[17]

Per comprendre totalment el contingut dels estereotips cal considerar tant les seves funcions com les dimensions en què es produeixen. Els estereotips compleixen funcions individuals i funcions socials.^[18] Podem resumir les funcions de la següent manera:^[19]

Font: Adaptat de Michael A. Hogg i Dominic Abrams, Social identifications…, p. 74.

Per tant, els estereotips ens ajuden a explicar-nos el nostre entorn. També ens permeten guanyar temps i estalviar esforços en les relacions amb altres grups, perquè processar informació és una tasca complexa i costosa. Els estereotips són creences grupals compartides, i això és el que els fa rellevants.^[20] S’empren per predir^[21] i interpretar la conducta de membres d’un altre grup. Així que un grup s’associa amb un comportament determinat, això es converteix en una categoria comprensible i substantiva per al perceptor, i guiarà futures percepcions sobre el grup estereotipat.^[22]

Així doncs, els estereotips es fonamenten en la relació entre grups, es deriven del procés d’accentuació de diferències intergrupals^[23] i s’elaboren per fer més senzilles les relacions complexes entre grups.^[24]

Una característica destacada dels estereotips és que tenen una gran estabilitat temporal, ja que les experiències i les percepcions és distorsionen per ajustar-se al sistema d’estereotips preexistent.^[25] Al cap i a la fi, quan un sistema d’estereotips està establert, els fets que fonamenten aquest sistema atrauen la nostra atenció i n’obviem els que la contradiuen.^[26]

En el cas dels estereotips hostils,^[27] la rigidesa i la resistència a la informació que els contradigui és especialment forta, sobretot quan els judicis basats en estereotips es realitzen en un context social molt procliu a les actituds hostils envers un grup concret.^[28]

actituds i preferències regionals a espanya: són els catalans diferents?

L’estudi empíric d’actituds i estereotips envers els diferents grups socials té una llarga i consolidada tradició en la psicologia social.^[29] Durant les darreres dècades s’han dut a terme diversos estudis empírics sobre actituds i estereotips regionals a Espanya, alguns per al conjunt de l’Estat i d’altres per a una regió específica.

Sense cap mena de dubte, l’estudi més complet i sòlid és el publicat el 1996 pel professor José Luis Sangrador García, Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías,^[30] que es basa en un ampli estudi demoscòpic (amb gairebé tres mil entrevistes) realitzat pel Centre d’Investigacions Sociològiques arreu d’Espanya el 1994. És, a més, l’últim i més ampli estudi realitzat en l’àmbit espanyol.^[31] A partir d’ara s’agafa aquest estudi com a font principal de resultats per analitzar la qüestió que ens ocupa (són els catalans diferents, segons els altres grups territorials?) i es compara amb els resultats d’altres estudis quan escaigui.

Actituds i diferències

Sangrador García analitza les actituds envers cadascun dels grups territorials associats a cada comunitat autònoma i, a més, envers grups definits com a «espanyols» i «europeus».^[32] L’anàlisi es basa fonamentalment en la resposta obtinguda a una pregunta sobre el grau de simpatia amb cadascun dels col·lectius estudiats («Com li cauen els…?», puntuat de 0 a 10.) Aquesta anàlisi es complementa amb diverses preguntes,^[33] entre les quals destaca una adreçada a comprovar quins són els grups envers els quals es donen preferències o rebuigs concrets («grups preferits/rebutjats com a companys de feina»).

Quins són els valors de mitjana que s’obtenen per a les actituds envers cada col·lectiu territorial? La taula 2.1 els mostra, ordenats d’«actitud més favorable envers» a «actitud més desfavorable envers». S’han destacat en cursiva els valors més alts (en termes absoluts, tant positius com negatius) i en negreta els valors més baixos.

Els resultats són prou eloqüents i no cal descriure amb detall els resultats per a cadascuna de les regions; n’hi ha prou destacant que els andalusos són els que susciten una actitud més positiva per part de la resta de CA, tot i que no són el grup que té una simpatia més gran envers si mateix, posició que ocupen els asturians.

Ara ens podem centrar en la qüestió que és bàsica en aquest capítol: són els catalans diferents (segons els altres)?

L’actitud envers els catalans per part de la resta de grups territorials és la que té el valor més baix en totes i cadascuna de les regions, i amb diferència. És l’únic valor que queda per sota del 5, que se sol considerar el límit psicològic del suspens, i queda a gran distància dels bascos, que reben gairebé un 6.

Una primera conclusió obtinguda és que els catalans són el grup que es valora amb menys simpatia, la qual cosa equival a ser vist com el grup més distant, més diferent, aplicant les hipòtesis comunament compartides en l’anàlisi acadèmica dels grups socials.

taula 2.1
actituds envers els diferents grups territorials

* Entrevistats a la resta de comunitats autònomes.

** Entrevistats a la pròpia comunitat autònoma.

Font: Elaborat a partir dels valors per a (1), (2) i (3) de la taula 4.1 a Sangrador García, Identidades, actidudes…, p. 65.

El pas següent a l’anàlisi és estudiar el grau de favoritisme (envers el propi grup) i discriminació (envers un altre). Això es pot fer a partir de la informació disponible sobre la valoració de les actituds per comunitat autònoma de residència. La nostra taula 2.2 presenta aquesta anàlisi per al cas dels catalans.

taula 2.2
actituds envers els i des dels catalans

* Sangrador García uneix ambdues Castelles per oferir una valoració estadísticament significativa de l’actitud envers els catalans. El valor 6,75 d’actitud dels catalans envers els castellans pondera el valor donat separadament envers castellanolleonesos i castellanomanxecs.

** Sangrador García no proporciona valors, en aquest cas, per a aragonesos, asturians, balears, canaris, càntabres, extremenys, murcians, navarresos i habitants de La Rioja, perquè cada grup per si mateix és una mostra massa reduïda per tenir representació estadística. Integra, doncs, aquests grups sota la categoria «resta», el valor de la qual és 4,53 a la primera columna.

*** El valor 4,8 correspon a tota la mostra menys els catalans, i el valor 5,5 correspon a tota la mostra amb els catalans inclosos. S’empra aquest últim per a la diferència, per homogeneïtat.

**** Nd: No disponible, ja que no es disposa del valor específic de l’actitud de la regió envers els catalans.

Font: Elaborat a partir dels valors a la taula 4.2 a Sangrador García, Identidades, actitudes…, p. 66.

La valoració de l’actitud envers els catalans és la més baixa que es registra en totes les CA considerades, com es pot comprovar a la taula 2.A.1 a l’apèndix d’aquest capítol. Cal recordar que les CA per a les quals singularitza valoració envers la resta són Andalusia, Castella (Castella i Lleó + Castella-la Manxa), Catalunya, Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid i País Basc (les restants es van ajuntar com a «resta»).

L’actitud dels catalans envers la resta de grups no és simètrica. En cap cas l’actitud dels catalans és la més negativa que rep una comunitat autònoma. En tan sols dos casos, madrilenys i habitants de La Rioja, la valoració donada pels catalans és la segona més baixa. En el cas de balears i bascos, la valoració de l’actitud des dels catalans és la més alta que reben aquestes regions (excepció feta de l’autovaloració que es donen des de la pròpia regió).

Tampoc l’actitud dels catalans envers el grup «espanyols» no és la més negativa, ja que té un valor similar a la dels gallecs i superior a la dels navarresos i bascos. Pel que fa a això, cal assenyalar que Sangrador García ofereix també informació sobre l’actitud envers els «espanyols» dels catalans «d’origen» (a més de la dels catalans de residència, que és la inclosa a la taula 2.2). L’actitud dels catalans d’origen envers el grup «espanyols» té un valor de 7,64 i és superior a l’expressada per navarresos i bascos.^[34]

La diferència per a cada regió considerada en l’actitud des dels i envers els catalans es computa a la columna (3) de la taula 2.2. El cas més extrem és el dels andalusos, que valoren els catalans gairebé 3 punts (sobre 10) per sota del que els catalans els valoren a ells. Amb els gallecs, castellans i bascos la diferència és de 2 punts. Més moderada és la diferència per a madrilenys, i sobretot per a valencians. En tots els casos, l’actitud dels catalans té un valor més, o molt més, positiu que l’actitud que reben. El gràfic 2.1 permet observar-ho clarament.

gràfic 2.1
actituds envers i des de catalunya

En resum, la percepció que reben els catalans és la més negativa en totes i cadascuna de les CA. A més, es dóna la «notable paradoxa», com esmenta expressament Sangrador García, que «els europeus són percebuts sistemàticament i en totes les CA de manera més favorable que els catalans en si, justament un dels grups que se sent més europeu».^[35]

És el moment de recordar novament l’ensenyança extreta de la teoria i l’evidència empírica de la psicologia social que indica que l’actitud d’un grup serà més negativa envers els grups percebuts com a diferents i més negativa encara com més diferents es percebin. Es confirma, doncs, que a Espanya és un sentiment generalitzat percebre els catalans com un grup substancialment diferent. Cal fer esment, a més, d’un grup objecte d’un elevat grau de rebuig, segons es desprèn de la pregunta agafada com a referència per Sangrador García per mesurar-lo: la preferència i el rebuig com a companys de feina dels diferents grups regionals. El grup que suscita més rebuig com a companys de feina és el dels catalans, mencionat pel 60 % dels enquestats de la resta de regions.^[36] I aquesta és una tendència generalitzada a totes les CA: «L’important rebuig envers els catalans, al llarg dels entrevistats de totes les CA analitzades (menys a la mateixa Catalunya). Els catalans són, en efecte, els més rebutjats com a companys de feina en totes i cadascuna de les CA».^[37]

Les dades i anàlisis proporcionades per l’estudi de Sangrador García no necessiten gaire més comentari, ja que s’expliquen força bé per si mateixes. Si de cas, i sobre allò que més ens interessa aquí, que és la diferència i no pas el rebuig, és oportú recollir la qüestió sobre la qual s’interroga explícitament Sangrador García en persona: «És percebuda Espanya, no ja com una mena d’entitat integradora de les CA, sinó com una entitat a part, un grup ètnic més, com catalans i bascos, per exemple?».^[38]

L’existència de la màxima diferència o mínima semblança amb els catalans ha estat corroborada en tots i cadascun dels estudis en una regió específica, realitzats en les tres darreres dècades, dels quals tinc notícia; les seves característiques substantives es mostren al quadre 2.2.

Queda constància, doncs, de la regularitat amb què els diferents estudis assenyalen la intensitat amb què els espanyols perceben que els catalans són «diferents».

quadre 2.2
estudis d’àmbit regional sobre actituds i preferències

Font: Elaboració pròpia a partir dels estudis citats. ^[41], ^[42], ^[43], ^[44], ^[45], ^[46], ^[47]

Són els catalans percebuts com a grup social diferent de resultes de la dinàmica de l’Estat autonòmic?

Per bé que el perquè del fet que els catalans siguin percebuts com a diferents és marginal per al nostre propòsit, té un cert interès apuntar que, com a possibles causes d’aquest «distanciament», s’han assenyalat raons com la política lingüística a Catalunya, el seu possible «menyspreu per tot el que és espanyol»^[48] o la percepció generalitzada que Catalunya ha estat la regió més afavorida pels governs durant les darreres dècades.^[49] És oportú precisar tot seguit que els resultats sobre actituds i la seva valoració presentats anteriorment (taula 2.2) semblen suggerir que el «menyspreu de tot el que és espanyol» no es correspon gaire amb l’actitud revelada pels catalans en els estudis realitzats. De tota manera, és ben conegut que les percepcions no cal que es corresponguin de manera fidedigna amb la realitat.

Per tant, cal que ens preguntem si la percepció dels catalans com a grup social diferent i distant és una conseqüència de la dinàmica política i territorial associada al desenvolupament de l’Estat autonòmic. I per abordar aquesta qüestió resulta de gran utilitat l’altre estudi realitzat a escala espanyola, a més del que ja hem revisat amb detall. Es tracta de l’estudi del mateix professor, Estereotipos de las nacionalidades y regiones de España, publicat el 1981.^[50]

El treball de camp de l’estudi, realitzat per Sangrador García en persona, va tenir lloc els anys 1978 i 1979. És a dir, en plena transició política a la democràcia, abans del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (25 d’octubre de 1979) i de les primeres eleccions autonòmiques de Catalunya (20 de març de 1980). Es tracta, d’una banda, d’un moment en el temps en què no poden haver intervingut encara els factors relacionats amb el desenvolupament autonòmic. D’altra banda, no són poques les persones que senten nostàlgia de la valoració (d’actitud envers) que consideren que rebien «els catalans» en aquell moment històric.

L’estudi, anterior a la configuració autonòmica d’Espanya, es va basar en aproximadament cinc-centes enquestes a estudiants universitaris de ciències socials realitzades a Andalusia, Catalunya, Galícia, País Basc i Castella (fonamentalment de Madrid). Pel que fa a allò que aquí ens ocupa, l’estudi analitzava les preferències mútues (i també els estereotips, però d’això ens ocupem a la següent secció). L’escala de valoració era d’1 (mínima) a 4 (màxima). La taula 2.3 mostra la preferència per la resta de grups i la preferència pel propi grup.

taula 2.3
preferències envers els diferents grups territorials

* Entrevistats a la resta de regions.

** Entrevistats a la pròpia regió.

Font: Elaborat a partir dels valors per a (1), (2) i (3) de la taula 75 a Sangrador García, Estereotipos…, p. 204-205.

La valoració de la preferència envers els catalans és la més baixa que es registra a totes i cadascuna de les regions considerades, com es pot comprovar a la taula 74 de Sangrador García. L’actitud dels catalans envers la resta de grups no és simètrica. Sobretot en el cas dels bascos, que precisament reben la millor valoració externa a Catalunya. En el cas de gallecs i andalusos, reben la menor preferència a Catalunya, tot i que amb valors substancialment més alts que els que ells manifesten envers els catalans. De fet, en tots els casos, el valor de preferència manifestat des de Catalunya és superior al manifestat des de les altres regions envers Catalunya.

La taula 2.4 mostra aquestes diferències. El cas més extrem és el dels andalusos, amb 0,67 punts (sobre 4). Gallecs i bascos se situen a la zona intermèdia, i la diferència és molt més moderada en el cas dels castellans (majoritàriament madrilenys).

taula 2.4
preferència des dels i envers els catalans

Font: Elaborat a partir dels valors en la taula 74 a Sangrador García, Estereotipos…, p. 204.

Probablement la presentació i els comentaris sobre aquests resultats, obtinguts a partir d’enquestes de 1978 i 1979, li hagin resultat al lector reiteratius pel que fa als resultats del treball del mateix Sangrador García amb les enquestes de 1994. És lògic: són substancialment iguals i revelen que va canviar poca cosa a Espanya entre la darreria de la dècada de 1970 i mitjans de la de 1990 pel que fa a la visió dels catalans com a grup social més diferent i distant d’Espanya.

No seria just tancar aquesta secció sense tenir en compte el primer treball empíric realitzat a Espanya sobre la matèria, el del professor Francisco Rodríguez Sanabra, l’any 1963,^[51] dut a terme a Madrid amb 390 membres de l’Escuela Nacional de Medicina del Trabajo. El seu resultat substantiu en matèria de semblances, diferències i agrupaments es pot resumir en les següents consideracions: el grup «catalans» quedava distant del grup «espanyols» i de les regions peninsulars (tot i que amb alguna similitud amb València). I en termes generals, el grup «espanyols» «s’assembla a l’italià més que a cap altre. Italians i francesos s’assemblen força entre si, mentre que els alemanys tenen una forta similitud amb els catalans».^[52] La percepció que els catalans «són diferents» no és res nou, per descomptat. I, malgrat la manca d’estudis fets arreu d’Espanya en les dues darreres dècades, no sembla gaire arriscat sostenir que els potencials canvis recents, si es donen, deuen haver accentuat encara més aquestes tendències.

estereotips sobre catalans a espanya: el mirall de la diferència

Abans ja s’ha assenyalat que els estereotips són imatges o percepcions compartides sobre un grup social, el propi (autoestereotip) o un altre (heteroestereotip). S’empren per predir i interpretar la conducta de membres d’un altre grup, i gaudeixen de gran estabilitat temporal, ja que les experiències i les percepcions es distorsionen per ajustar-se al sistema d’estereotips vigent.

Una vegada més, l’estudi de Sangrador García realitzat a partir d’una macroenquesta del CIS l’any 1994 ens ofereix la informació més àmplia i l’anàlisi més completa sobre els estereotips regionals a Espanya. La taula 2.5 recull la informació sintetitzada al treball de Sangrador García.^[53]

Si tenim en compte que (1) la classificació dels individus en diferents grups és el procés sobre el qual s’edifiquen els estereotips, i que (2) les actituds i preferències envers els catalans eren les més negatives de tots els grups (incloent-hi els europeus), i ho eren per a tots i cadascun dels grups regionals que s’hi avaluaven, no pot sorprendre el caràcter clarament negatiu (i homogeni) dels estereotips que tradueixen la imatge externa dels catalans. Es tracta del grup del qual es destaquen més trets negatius i aquests hi són més prominents. Això encaixa bé amb la predicció sobre la major probabilitat que emergeixin creences més extremes i més homogènies sobre grups externs que es perceben com a competidors i hostils.^[54]

taula 2.5
resum comparatiu dels estereotips. trets més atribuïts a cada cas (ordre decreixent de freqüència)

Notes:

—Majúscula en cursiva: tret de màxima prominència en el qual s’obté màxima freqüència d’atribució d’entre totes les regions

—Minúscula en cursiva: tret molt prominent en el qual s’obté la segona freqüència d’atribució d’entre totes les regions

—Minúscula: tret atribuït, però no especialment prominent (altres regions el reben molt més)

Font: Adaptada de José Luis Sangrador García. Identidades, actitudes…, p. 144, taula 5.20.

Aquesta imatge està d’acord amb la trobada en altres estudis realitzats en l’àmbit regional,^[55] i també pel que fa a l’estudi de Sangrador García publicat l’any 1981. A més, el fet que l’estudi del qual recollim la informació es dugués a terme a mitjans de la dècada de 1990 no perjudica la seva vigència, tenint en compte l’estabilitat temporal dels estereotips. Si de cas, els darrers anys es pot haver accentuat la intensitat de la negativitat, cosa que pot reflectir l’augment de la percepció de diferències que ha caracteritzat el desenvolupament de l’Estat autonòmic (preexistents, però menys visibles abans de la democràcia).

taula 2.5 (cont.)
resum comparatiu dels estereotips. trets més atribuïts a cada cas (ordre decreixent de freqüència)

Notes:

—Majúscula en cursiva: tret de màxima prominència en el qual s’obté màxima freqüència d’atribució

—Minúscula en cursiva: tret molt prominent en el qual s’obté la segona freqüència d’atribució

—Minúscula: tret atribuït, però no especialment prominent

Font: Adaptada de José Luis Sangrador García. Identidades, actitudes… p. 144, taula 5.20.

Podem copsar un aspecte molt interessant en l’anàlisi d’aquestes percepcions si tenim en compte les dues dimensions de judici o de percepció grupal que han adquirit una transcendència generalitzada en aquest tipus d’anàlisis:^[56] (1) de competència personal o instrumentalització, i (2) de sociabilitat, expressivitat o calidesa de contacte social. Els estereotips dels catalans mostren una valoració positiva en les competències personals i una valoració negativa en les competències socials, característiques que «semblen reflectir un rebuig en l’àmbit afectiu unit a un reconeixement innegable en l’àmbit instrumental».^[57] És el que habitualment definiríem com a associació de mera conveniència, en la qual no hi ha afecte però sí interessos.

Fet i fet, una valoració molt similar és la que mereix la comparació de la imatge d’espanyols i europeus: la d’aquests darrers anys és més distant en el terreny afectiu i més instrumental. Ateses les similituds en la bipolaritat afectiu/instrumental, «emergeix la impressió que la imatge “instrumental” positiva dels catalans s’acosta més a la dels europeus, cosa que implícitament l’allunya de la dels espanyols».^[58]

Aquí no ens interessa el detall i la discussió específics dels estereotips, tot i que més endavant en rescatarem part a l’efecte d’una anàlisi pràctica de debats de política pública. D’una banda, perquè com assenyala Sangrador García «els catalans semblen ser percebuts així; i com ja es va assenyalar anteriorment, les actituds i els comportaments envers els diferents grups (igual que envers les persones) no es construeixen sobre l’“autèntica realitat de la seva manera de ser” […] sinó sobre la percepció que se’n té».^[59] Dit d’una altra manera, a efectes pràctics som com ens veuen; és així i prou. D’altra banda, perquè, al cap i a la fi, la percepció dels altres només té la importància que se li vulgui donar; ni menys ni tampoc més.

Sí que sembla oportú, per acabar aquesta secció, esmentar el perspicaç discerniment de Sangrador García en el seu estudi de 1996:

Aquestes dades sobre la imatge dels catalans a la resta de CA, unides a les ja comentades sobre les dimensions actitudinals (actituds no gaire favorables envers ells, escassa acceptació com a companys de feina, etc.), semblen reflectir un cert grau de rebuig. I, en conjunt, configura un panorama, si més no, problemàtic pel que fa a una adequada inserció del poble català en el context de l’Estat espanyol.^[60]

algunes aplicacions d’actituds i estereotips a la política pública

De la inaudita varietat de llengües al centre i al nord de la Mediterrània occidental

Quan dos grups topen en condicions que presenten objectius incompatibles (quan un només el pot assolir a costa de l’altre), la competència per l’objectiu es transforma en hostilitat entre els grups.^[61] S’empren actituds i estereotips desfavorables envers el grup extern, que és desplaçat a major distància de l’endogrup. En aquestes circumstàncies, el conflicte entre grups augmenta la solidaritat dins de cada grup. Això porta a biaixos que sobrevaloren les característiques dels membres del propi grup i que menysvaloren les dels membres del grup extern.

Aquesta aportació de la teoria i l’evidència de la psicologia social ens ofereix instruments per comprendre més bé fets com ara l’aprovació, el 9 de maig de 2013 pel Parlament d’Aragó (amb els vots del PP i el Partit Aragonès Regionalista, i l’oposició de PSOE, IU i Chunta Aragonesista), del canvi de denominació oficial del català parlat en algunes comarques orientals d’aquesta regió, que passa a anomenar-se Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO).

Aquesta iniciativa s’afegeix a la que, amb èxit polític (que no pas científic i, de moment, tampoc judicial), fa temps que es desenvolupa per establir que català i valencià són dues llengües diferents, a partir de la denominació oficial de valencià establerta a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Recordeu del capítol anterior l’asseveració de Rafael Maluenda, diputat del PP a les Corts Valencianes, el 15 de maig de 2013: «Si damunt parlem català com diuen, com no, lo que deia Hitler: si en Austria hablan alemán…, pos veamos, això és el que vostès defensen» (sic).

En un terreny més proposicional, és oportú esmentar aquí la iniciativa del 19 de juny de 2013 del PP al Parlament valencià que insta la Real Academia Española a considerar català i valencià llengües diferents. Per fonamentar tal sol·licitud, la proposició del PP sosté que «la parla dels valencians, que parteix sens dubte de la més profunda prehistòria, s’escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric» (sic).^[62] L’únic comentari pertinent que puc fer és que seguiré amb atenció aquesta troballa filològica pionera; el meu municipi d’origen, Alcanar, és el més meridional de la Catalunya costanera i té un poblat ibèric (La Moleta del Remei) d’ocupació ininterrompuda entre mitjans del segle VII aC i darreria del segle II aC. Mira que en som, d’iguals!

Al meu parer, aquestes polítiques (o més ben dit, extravagàncies) no tenen res a veure amb un potencial fantasma del pancatalanisme sobrevolant el quadrant nord-oriental de la Península. Tampoc no em semblen accions prioritàriament dirigides contra Catalunya, tot i que una mica no amistoses envers el català sí que es poden considerar. Ben mirat, els ciutadans aragonesos abans catalanoparlants (ara LAPAOparlants) no s’ho han pres gaire bé, ja que més del 60 % dels municipis de la franja oriental de la regió ja havien sol·licitat la derogació de la denominació i d’aquesta llei pocs dies després d’haver-se aprovat.

Crec que l’explicació d’aquests monumentals ridículs institucionals i científics té un caràcter bàsic diferent. Atesa l’existència d’un conflicte intergrupal d’arrel antiga, i creixentment hostil, alguns sectors d’Aragó i del País Valencià (em prenc aquí la llicència de fer servir col·loquialment aquesta expressió, que recordo que està inclosa al preàmbul del seu Estatut d’Autonomia i al nom oficial d’alguns dels seus partits amb representació parlamentària) dirigeixen cap al seu propi grup nacional mostres expresses d’adhesió i cohesió interna. I ho fan en un dels àmbits de la vida quotidiana en què més intensament es percep la diferència, com és el lingüístic.

Noteu que aquestes iniciatives de secessionisme lingüístic són impulsades per alguns sectors castellanoparlants, que imposen a altres ciutadans de les seves regions de llengua no castellana què és o què no és, o com s’anomena o no s’anomena, la seva llengua. Amb això, declaren amb rotunditat (mirant cap al seu grup nacional): «No ens confongueu amb ells, no som pas catalans».

Ningú no s’hauria d’estranyar que els destinataris de les mostres d’adhesió rebin amb comprensió, si no de grat, la proliferació de llengües a l’est i nord-est peninsular.

Tanmateix, si de cas, cal fer una petita objecció: és força sobreactuat. Fins i tot després de passar pel trauma d’una annexió forçada a Alemanya dècades enrere, no es coneixen a Àustria opinions que sostinguin que la seva llengua sigui distinta de l’alemanya. I, dit sigui de passada, Hitler va néixer i va créixer a Àustria.

L’amenaça de l’estereotip

L’amenaça de l’estereotip és la preocupació de l’estereotipat perquè una acció seva o el seu resultat siguin vistos a través de l’òptica d’un estereotip negatiu.^[63] L’amenaça de l’estereotip té un efecte particular quan els membres del grup estereotipat es proposen destacar en l’àmbit en què l’estereotip és significatiu.^[64] Una possible reacció dels membres del grup estereotipat és la desidentificació i la pèrdua d’implicació en els àmbits o funcions en què són estigmatitzats més durament.^[65] Una reacció alternativa és perseverar en l’objectiu, parant una atenció especial a desmentir estereotips.^[66]

Em permeto emprar una anècdota personal per il·lustrar la primera de les reaccions. El 10 de març de 2011 vaig presentar a Gandia el meu llibre Espanya, capital París. En els moments inicials del col·loqui, un assistent em va preguntar quines alternatives referides a la connexió amb Europa per a transport de mercaderies em semblaven més convenients per als valencians. La meva contestació va ser que no tenia una resposta creïble a oferir, ja que és ben sabut que els catalans només analitzem les coses des del punt de vista d’allò que més convé a Catalunya. Per bé que una mica inesperada per explícita, aquesta observació no va ser disputada i va emmarcar adequadament la resta de l’agradable i interessant col·loqui.

L’altre tipus de reacció a l’amenaça de l’estereotip, l’èmfasi a desmentir els estereotips per destacar més bé en l’àmbit en què afecten més, l’il·lustra l’article «Apunts sobre Catalunya i Espanya», publicat el 26 de juliol de 2010 a El País, l’autora del qual va ser Carme Chacón, ministra de Defensa en aquell moment i diputada socialista al Congrés, cosignat amb l’expresident de Govern Felipe González. L’article comentava la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.

És obvi que qualsevol opinió sobre l’Estatut, sobre la sentència del TC i sobre la dinàmica política subsegüent és admissible, sigui quina sigui i procedeixi d’on procedeixi. Ara bé, no és fàcil comprendre com persones amb formació jurídica, com és el cas, afirmessin: «En rigor, els efectes jurídics de la resolució sobre la realitat de l’Estatut són petits». Per posar tan sols un exemple, els actuals avatars legals del conflicte (institucional) sobre la llengua i l’educació a Catalunya haurien estat impossibles sense la revisió que la sentència de 2010 va fer de la doctrina del Tribunal Constitucional afirmada en sentències anteriors, com ara la STC 337 de 1994.

Tenint en compte la formació jurídica dels autors de l’article, ¿com es pot entendre la qualificació de «petits» pel que fa als efectes jurídics de la resolució de la sentència del TC sobre l’Estatut? ¿Es deu, potser, a una preocupació de l’autora per desmentir els estereotips que afecten el seu grup d’origen (en aquest cas el català), per no perjudicar les seves possibilitats d’èxit professional en un àmbit en què aquests estereotips actuen eficaçment, com és el de la política estatal?

Un èxit garantit: el persistent guió en les discussions sobre finançament territorial

Tant si ens agrada com si no, la història entra dins de la pròpia definició del problema de les actituds intergrupals i de les imatges que tenim del nostre grup i d’altres grups.

MUZAFER SHERIF,
Group conflict and co-operation

Encara que pugui semblar que l’hostilitat és una conseqüència de les diferències entre grups, a la realitat el que provoca l’hostilitat és l’amenaça o el conflicte entre grups.^[67] I és aquesta hostilitat la que orienta la selecció de les diferències entre grups, diferències sobre les quals es construeixen els estereotips.^[68] Els orígens socials dels estereotips responen a les necessitats explicatives i ideològiques de grups socials com un conjunt en lluita per la superioritat relativa i el domini sobre altres grups.^[69] Una vegada formats, estan a l’espera de ser activats.^[70] En aquest sentit, poden ser utilitzats com a armes ideològiques i com a propaganda en situacions de conflicte intergrupal.^[71]

Els regulars debats sobre finançament autonòmic a Espanya són un dels principals activadors d’estereotips. La darrera mostra la tenim en l’esperpèntic debat sobre la flexibilització de l’objectiu de dèficit per a les CA, recollit al meu article «Sense cap ni peus», a La Vanguardia del 21 de maig de 2013, que es reprodueix a l’annex. Deixo per a una secció posterior una discussió més profunda i detallada dels assumptes fiscals territorials. Sí que és oportú esmentar aquí que el País Basc i Navarra són les CA més riques d’Espanya (juntament amb Madrid), però la seva contribució a la solidaritat interterritorial és marginal, si no nul·la. Ho sap qualsevol persona que s’hagi aproximat als comptes territorials. Tanmateix, no hi ha hagut debat sobre finançament autonòmic en què no hagi esclatat l’estereotip de l’egoisme i la insolidaritat dels catalans.

El guió dels catalans egoistes i insolidaris és una aposta d’èxit assegurat, perquè l’origen d’aquests estereotips encaixa com anell al dit en el procés social de la seva generació, ja explicat. Podem il·lustrar aquest conflicte i les seves conseqüències en el context del segle XVII, en què el comte-duc d’Olivares va formular el 1626 el seu projecte d’Unión de Armas. L’objectiu de la Unión era suprimir la sobirania tributària i de reclutament de tropes de les Corts d’Aragó, Balears, Catalunya i València. Per cert, fixeu-vos que només es pot suprimir allò que existeix. I produeix certa vergonya aliena l’obsessió que tenen alguns de negar allò que és de coneixement comú en l’anàlisi acadèmica internacional sobre la formació d’Estats a Europa: Pierre Vilar,^[73] Charles Tilly^[74] i Stein Rokkan,^[75] entre molts altres, sostenen expressament que Barcelona i Catalunya operaven com una ciutat-estat independent abans de la Guerra de Successió.

Les visions contraposades eren les següents: a Castella s’opinava que l’aportació d’aquests territoris a les despeses militars, en diners i homes, estava molt per sota d’allò que seria equànime amb Castella. Per contra, a Catalunya s’opinava que aquesta política imperial, després d’haver arruïnat Castella, arruïnaria també Catalunya. No interessa aquí el mèrit de cada punt de vista, sinó el fet que això va ser un element fonamental en el procés de tensions creixents que menarien a la «Guerra de Cataluña». Aquesta guerra, coneguda a Catalunya com a Guerra dels Segadors, va enfrontar en la dècada del 1640 tropes catalanes i franceses d’una banda, i de la Corona de Castella de l’altra.^[76] María Soledad Arredondo ha analitzat la literatura castellana sobre aquest episodi històric a «Armas de papel. Quevedo y sus contemporáneos ante la guerra de Cataluña», on assenyala: «Els retrets contra els catalans fan palès que l’arrel de la Guerra es troba en la singularitat catalana: els seus furs i privilegis, constantment esgrimits per no participar en les despeses comunes de la monarquia, per no formar part de l’exèrcit i per demostrar que són vassalls peculiars».^[77]

És aquell un moment de declivi polític i econòmic a Castella, alhora que de gran vitalitat cultural a pràcticament totes les manifestacions artístiques, que deixaria una empremta cultural molt duradora. Entre tots els escriptors del moment, el de més gran impacte popular era Francisco de Quevedo, «que, fins i tot entre la plebs espanyola, representa de manera més genuïna la intel·lectualitat», segons Gregorio Marañón.^[78]

És en aquest context quan Quevedo formula, a l’obra La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero,^[79] la seva indeleble caracterització dels catalans: «Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha». I continua Quevedo: «Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia, apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros, que llaman condado».

De vegades s’ha suggerit que la proverbial acidesa de Quevedo es va poder veure accentuada en aquesta ocasió pel seu desig de complaure el rei Felip IV i el comte-duc d’Olivares, des del seu confinament a la presó. Sigui com vulgui, el rerefons d’aquesta visió va ser comuna entre els escriptors que van documentar l’episodi de la Guerra de Catalunya i va formar la imatge sobre l’assumpte a Castella. Entre aquesta hi ha Calderón de la Barca i Matías de Novoa: «Tots els textos que toquem, menys el de Gracián, assenyalen en algun moment la mala condició dels catalans».^[80]

Aquests són els ressorts tan poderosos que regularment s’activen quan creixen les discussions sobre assumptes fiscals territorials a Espanya.

Un fracàs anunciat: el foment de la visió dels catalans com a grup social totalitari

Hem tingut l’oportunitat, al capítol anterior, de documentar la freqüència amb què actualment les expressions d’identitat catalana s’associen amb el totalitarisme, fins i tot amb el nazisme. Aquests procediments són consistents amb el que ens ensenya el coneixement científic sobre estratègies de deshumanització, prèvies a l’agressió, que solen dirigir-se contra «grups externs percebuts com d’alta competència i baixa afectivitat».^[81] Aquesta és precisament la percepció que els estudis ja revisats recullen sobre els catalans.

És molt emprenyador, i les seves conseqüències potencials són greus, per descomptat. Però, al meu parer, no es donen les condicions adients perquè aquesta visió s’incorpori al patrimoni d’imatges sobre els catalans. No se sosté en la percepció acumulada històricament. Tornem a la seva base fonamental, al període i les vicissituds històriques que acabem de visitar.

Té interès indubtable invocar de nou Quevedo, quan afirma: «Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad sino vocablo y voz desnuda».^[82] O Matías de Novoa,^[83] que assenyala sobre els catalans que «ellos no saben lo que han de defender […] y con libertad de república tirana es oído mejor el ignorante que el letrado, más aplaudido el plebeyo que el noble», i continua: «Y apeteciendo el gobierno democrático, querían ser anarcos, y que cada uno viviese a su libre albedrío, sin policía, sin justicia».

Aquest no és el lloc per dirimir la bondat o maldat d’aquestes afirmacions. A més, probablement és una empresa impossible amb l’òptica i les concepcions del segle XXI. Ara bé, no sembla que sigui, per descomptat, la millor fusta per construir el marc de l’estereotip «totalitari».

A més, i sobretot, perquè se sap prou bé que «l’autoritari és qui té predisposició a jutjar a partir de prejudicis».^[84]