L’OBSESSIÓ AMB ELS «PINGANILLOS»

(Publicat a La Vanguardia el 3 de febrer de 2011)

Això de la dreta nacionalista espanyola amb els «pinganillos» («¡carámbanos!»; trossos de glaç, segons el diccionari de la RAE) és obsessiu i, com tota obsessió, cal alguna mena de descodificació i, potser, d’ajuda. A més, revela que els incentius econòmics funcionen justament a l’inrevés de com haurien de funcionar en aquesta part del paisatge polític espanyol, cosa que no és bona per a la productivitat de l’economia. Vejam.

L’expresident Aznar devia patir molt fent servir «pinganillos» humans o materials (en totes les seves activitats internacionals —fora de l’Amèrica Llatina), ateses les seves habilitats lingüístiques, que només hem pogut valorar després del seu abandonament de la presidència. Aquestes coses deixen una empremta indeleble; per això, potser, la mania que professa al petit artefacte. El seu successor al PP també necessita aquest adminicle en les activitats internacionals, per la qual cosa tampoc no s’entén la seva aversió. El més normal seria que fossin més comprensius amb el seu ús per part de tant de senador monolingüe com hi ha. Al cap i a la fi, amarats per aquesta onada de demagògia i populisme, bé es podria dir que el seu cost anual és molt inferior a l’infligit al pressupost de l’Estat pel senyor Aznar, tenint en compte la seva condició d’expresident del Govern. Però en un país normal es respecten i es protegeixen els expresidents… i també les llengües minoritàries que són pròpies de milions de ciutadans.

El problema de fons és l’obsessió real del nacionalisme espanyol: igualar-nos per sota. Per això el culte al monolingüisme. Deu ser per allò del «Visca la ignorància!» que ocasionalment retruny al paisatge espanyol. No és aquest un incentiu escaient per millorar les capacitats lingüístiques dels espanyols ni per millorar les seves capacitats productives en un món cada vegada més global. En un país normal s’incentiva la capacitat plurilingüe dels ciutadans; en canvi, per al nacionalisme espanyol, com més monolingües, millor.

I, és clar, fruit de la ignorància es diuen coses com ara que el castellà és la llengua comuna de tots els espanyols. El fet que tots coneguem el castellà no implica que sigui «llengua comuna». De la mateixa manera que, per bé que a Holanda l’anglès sigui de coneixement comú, els holandesos no formen part de la comunitat lingüística de l’anglès. Ni jo tampoc, encara que hi tingui força facilitat; com el castellà, és una llengua que m’agrada molt. De fet, a mi no m’importaria que escolaritzessin el meu fill en castellà a Andalusia, d’on, per cert, és la seva mare; a diferència del senyor Arenas Bocanegra, que malparla bel·ligerantment davant qualsevol intent d’escolaritzar un infant andalús en una llengua que no sigui la seva. Mostra supina del «Visca la ignorància»… Per bé que, potser, el que vol dir és que els espanyols de llengua castellana són ciutadans de primera, i la resta ho som de segona.

Els països normals fan de la seva riquesa un factor d’estímul i de millora. Però el nacionalisme espanyol no és normal, imbuït, com està, de supremacisme, que forma la base de la seva obsessió monolingüe. Res de bo tampoc per a l’economia.