DESMITIFICANT DESMITIFICACIONS
(Publicat a La Vanguardia el 15 de gener de 2013)
John Elliott és un gran i ponderat estudiós de l’Espanya dels segles XVI i XVII, que ens recorda que Catalunya no era un paradís de la democràcia abans de 1714. Certament, «democràcia», com a concepte universal i operatiu, és de la darreria del segle XIX. Així i tot, més que entrevistes escadusseres, té interès llegir una obra capital d’Elliott, La revolta catalana. 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d’Espanya (1598-1640), publicada en anglès l’any 1963 i en català l’any 1966, edició que cito aquí.
L’obra ja desplega les seves claus al primer capítol: «Castella i Aragó». Quin era l’entorn que presidia la dinàmica política del període? Elliott ens diu (a la pàgina 13): «El resultat lògic de la premissa que Castella representava ella sola la veritable Espanya era el desig instintiu d’hispanitzar, que en realitat significava castellanitzar, les altres províncies de la Península i l’Imperi, i això significava, ni més ni menys, abolir les lleis i llibertats individuals, abolir també el marc contractual del seu govern i reduir, per consegüent, aquelles províncies a l’estatut legal de Castella». Dit d’una altra manera, abolir les lleis i llibertats individuals, i el marc contractual del govern (pactisme, a Vicens Vives). Bo o dolent? Això mateix.
I quina era la potestat tributària dels territoris de la Corona d’Aragó? Què passava quan el rei volia nous ingressos? Novament, que parli Elliott (a la pàgina 12): «Això només es podia fer a les Corts, que no podien tenir lloc llevat que el monarca hi fos personalment present. Però les Corts dels estats de la Corona d’Aragó, a diferència de les de Castella, eren difícils i personalistes. Els subsidis només es podien votar després de tractar els greuges i, com que la llista dels greuges era sempre llarga, l’obtenció d’un subsidi de les Corts podia ser extremament costosa pel que fa a concessions polítiques i administratives». Avui dia, d’això, se’n diu sobirania tributària. Antic o modern? Sobirania.
I quina era la situació econòmica al segle XVII, a l’inici del regnat de Felip II de Catalunya-Aragó (Felip III de Castella)?: «Els ministres castellans del rei es trobaven obstaculitzats en el seu govern de la monarquia per les lleis i llibertats de la resta de províncies, i, alhora, Castella estava immersa en una crisi econòmica de tal magnitud, que tard o d’hora es veuria obligada a mirar cap a les altres províncies en cerca d’alleujament fiscal» (pàgina 18).
Cal, ara sí, desmitificar un mite: el declivi econòmic de Catalunya al segle XVII. El que estava en declivi era el centre peninsular. Per contra, el producte per habitant va créixer al segle XVII en regions perifèriques, com ara Andalusia, Múrcia, Catalunya i Galícia, tal com mostra l’article de 2007 a European Review of Economic History dels professors Álvarez Nogal i Prado de la Escosura (de la Universitat Carlos III de Madrid). L’explicació del mite del declivi català al segle XVII és senzilla: la historiografia tradicional va projectar el declivi de l’economia castellana al conjunt d’Espanya i, llavors, va projectar l’evolució del conjunt a Catalunya. Per cert, si voleu saber què va passar a la primera mitat del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, a Castella la Nova (que inclou Madrid) i a Catalunya, llegiu l’article. Espectacular.
No crec que l’historicisme tingui un paper determinant als debats actuals. Però, si es volen legitimar així les posicions, que sigui (si més no) una història ben llegida, i també al més actual possible. Altrament, només s’aconsegueix mitificar la «desmitificació».