CAPÍTOL 1

què ha passat a catalunya? (i algunes explicacions fallides)

«Valdria més reduir aquests aragonesos per les armes que no pas sofrir l’arrogància de les seves Corts».

ISABEL LA CATÒLICA, la seva època^[1]

Els darrers anys, de manera visible des de mitjans de la passada dècada i de manera més accelerada des de 2010, ha tingut lloc una caiguda brusca de la satisfacció amb el grau d’autonomia a Catalunya, i un augment de la intenció de vot en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya, que se situa constantment per damunt del 50 % del total d’enquestats des de 2012.

La idea central d’aquest llibre és que la principal explicació d’aquesta dinàmica respon al fet que una part important de la població catalana ha abandonat la visió de la reforma d’Espanya com una opció viable per aconseguir el que ells consideren un encaix acceptable de Catalunya dins del marc de l’Estat espanyol.

Per començar a elaborar aquesta explicació, és imprescindible presentar un retrat tan clar com sigui possible de quina ha estat l’evolució de la qüestió els darrers anys. Aquest capítol té aquesta finalitat, així com discutir algunes explicacions fallides que s’han donat sobre les causes d’aquesta dinàmica. Entre les quals destaquen especialment les que emfasitzen l’hipotètic adoctrinament dels xiquets catalans mitjançant el sistema educatiu autonòmic, l’extensió del nacionalisme com a epidèmia que trastorna una part creixent de catalans, i el desig d’aquests últims de ser diferents. Comencem per allò que sabem.

què ha passat a catalunya?

A Catalunya hi han passat moltes coses, com a tants altres indrets. La més destacada, sens dubte, és l’arribada de la crisi econòmica, afermada sobre un intens creixement econòmic amb peus de fang durant la dècada anterior. L’any 2008, el producte interior brut (PIB) va decréixer un 0,2 %. La crisi es va accentuar l’any 2009 amb una caiguda del PIB del 4,2 %. Els anys següents, el creixement va ser extraordinàriament modest, i l’economia catalana va tornar a enfonsar-se el 2012, com ho fa també el 2013. La conseqüència principal i més greu d’aquesta evolució ha estat l’augment de la desocupació. Si l’any 2007 es va tancar amb un índex d’atur del 6,6 %, segons l’Enquesta de Població Activa, el 2013 l’índex d’atur havia superat el 24 %.^[2] L’augment de la desocupació s’ha acarnissat en el sector privat de l’economia, però també han estat notables els efectes sobre el sector públic, tant pel que fa a efectes de contractació de personal com de sous i serveis oferts als ciutadans.

Les conseqüències de l’augment de l’atur sobre la societat catalana han estat demolidores, amb resultats dramàtics sobretot per a aquelles famílies (i en són moltes) que s’han quedat sense membres amb ingressos regulars.

Ben pocs, és clar, poden pensar que això sigui la resposta a la pregunta: «Què ha passat a Catalunya els darrers anys?». Perquè es tracta d’una cosa substancialment similar a allò que ha passat a Espanya i a altres països del sud d’Europa. Són, per descomptat, problemes molt importants i urgents, als quals he dedicat la major part de les meves reflexions en els mitjans de comunicació els darrers anys.^[3] Però no escau estendre’ns-hi més ara, ja que no es troba aquí la resposta a la pregunta que ens ocupa. Per tant, no són l’objectiu central d’aquesta reflexió.

Si una cosa ha caracteritzat i distingit la vida social i política els darrers anys a Catalunya ha estat l’eclosió del debat sobre la sobirania. És a dir, la idea que són els ciutadans i ciutadanes de Catalunya els que han de decidir el seu futur. També sobre la possible transformació de les seves institucions cap a una estructura estatal diferent. Algunes dades sobre l’opinió dels catalans són indicadors clars d’aquesta dinàmica.

La (in)satisfacció amb el grau d’autonomia

En primer lloc, la trajectòria de l’opinió sobre el grau d’autonomia de Catalunya mostra un creixement accelerat de la insatisfacció, com mostra el gràfic 1.1.^[4] A la darreria de 2006, després de l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, el percentatge de catalans que opinaven que el grau d’autonomia era insuficient era del 50 %, però a la primeria de 2013 aquest percentatge havia superat el 70 %. Per contra, el percentatge de catalans que opinaven que el grau d’autonomia era suficient havia davallat, des d’un aproximat 40 % el 2006, fins per sota del 20 % el 2013. Molt més estable s’havia mantingut el pes dels qui opinaven que hi havia massa autonomia i dels qui no ho sabien/no contestaven, tots dos en percentatges molt baixos.

gràfic 1.1
valoració del nivell d’autonomia a catalunya

Font: Centre d’Estudis d’Opinió.

Preferències constitucionals^[5] a Catalunya

Aquesta evolució de l’opinió sobre el grau d’autonomia de Catalunya ha anat de manera paral·lela a un marcat canvi en les preferències constitucionals (preferències sobre l’organització política de Catalunya), com es veu clarament al gràfic 1.2 (la taula 1.A.1 de l’apèndix d’aquest capítol mostra tota la sèrie de dades).^[6]

L’any 2005, la preferència per Catalunya com una comunitat autònoma d’Espanya era la més alta, amb percentatges del voltant d’un 40 %, seguida de prop per la preferència de Catalunya com un Estat dins d’una Espanya federal, el suport de la qual oscil·lava entre el 30 i el 35 %. Molt per sota, al voltant d’un 14 % de catalans expressava la preferència per un Estat independent. Per sota del 10 % se situaven els partidaris que Catalunya fos una regió d’Espanya i els que no saben/no contesten. A mitjans de 2013, el quadre havia canviat marcadament. Els partidaris d’un Estat independent havien augmentat a gairebé la meitat, un grau de suport similar a la suma de la resta de preferències explícites.^[7]

gràfic 1.2
preferències constitucionals a catalunya

Font: Centre d’Estudis d’Opinió.

Entre la resta de preferències, els partidaris d’un Estat dins d’una Espanya federal i els partidaris que Catalunya fos una comunitat autònoma d’Espanya se situaven al voltant del 20 %. Molt per sota quedaven els catalans que no sabien/no contestaven i els que preferien que Catalunya fos una regió d’Espanya. Comptat i debatut, les preferències per un Estat independent s’han multiplicat pràcticament per tres, la qual cosa ha provocat una reculada considerable de la resta d’opcions, especialment de la preferència per una comunitat autònoma d’Espanya i, en menor mesura, de l’opció d’un Estat dins d’una Espanya federal.

L’evolució de les preferències dels catalans pel que fa a l’organització territorial de Catalunya contrasta vívidament amb l’evolució experimentada a Espanya durant el mateix període quant a les preferències sobre l’organització territorial. Els successius baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS, Govern d’Espanya) ofereixen les dades que es presenten al gràfic 1.3.^[8] El manteniment de les comunitats autònomes (CA) en la seva forma actual recula amb força, des de gairebé el 55 % fins a un escàs 30 %. Aquesta davallada té com a correlat l’augment dels partidaris d’un Estat central sense autonomies, que puja durant el mateix període des del 10 % fins al 24 %. L’altre factor principal que sembla associat a la caiguda del percentatge de suport a la situació actual és la introducció (a partir de 2012) de l’opció de reduir l’autonomia de les CA. En direcció contrària reculen molt pronunciadament les opinions favorables a l’augment de l’autonomia de les CA, i creix molt lleugerament el suport al reconeixement de la possibilitat d’independència.

gràfic 1.3
preferències sobre organització territorial a espanya

Nota: Per a 2012 i 2013 s’ha obtingut la mitjana de les onades en què es va registrar aquesta pregunta. L’opció «CA amb menys autonomia» només s’ofereix com a resposta a partir de 2012.

Font: Centre d’Investigacions Sociològiques.

En suma, la comparació entre l’evolució de les preferències d’organització territorial a Catalunya i a Espanya mostra un camí radicalment oposat. A Catalunya té lloc un ascens vertiginós de la preferència per un Estat independent. Per contra, a Espanya es produeix un fort augment de les preferències per la recentralització, tant si és en forma de centralització total com si és en forma de reducció del grau d’autonomia. També es dóna un lleu increment de la preferència pel reconeixement de la independència, probablement explicable pel creixement d’aquesta opció a Catalunya.

De fet, el contrast entre Catalunya i Espanya encara seria més pronunciat si a les dades d’Espanya se li restessin les corresponents a Catalunya. Això sí, una similitud entre tots dos àmbits sembla també clara com la llum del dia: tant a Catalunya com a Espanya s’afebleixen acceleradament les preferències per la preservació de l’statu quo.

La declaració d’intenció de vot en un hipotètic referèndum sobre la independència

Molt més recentment, des de mitjans de 2011, el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO, Generalitat de Catalunya) inclou entre les seves preguntes l’actitud que adoptarien els entrevistats en l’eventualitat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Les successives onades del baròmetre ofereixen els resultats que presenta el gràfic 1.4, que es recullen a la taula 1.A.2, de l’apèndix d’aquest capítol.^[9]

Als primers baròmetres que preguntaven explícitament per un referèndum, l’any 2011, el suport a l’opció de la independència se situava una mica per damunt del 40 %. Aquest percentatge creix fins a situar-se per damunt del 50 % a partir de mitjans de 2012. Per contra, l’opció pel vot oposat es redueix des de gairebé el 30 % fins a una mica per damunt del 20 %, i una trajectòria similar mostra l’opció «s’abstindria/no aniria a votar», que davalla des del 23 % fins al 15 %. En darrer lloc, cal assenyalar l’estabilitat de la resposta «no ho sap/no contesta».

gràfic 1.4
actituds a catalunya davant d’un referèndum per la independència

Font: Centre d’Estudis d’Opinió.

No és possible comparar aquests resultats amb resultats recents del Centre d’Investigacions Sociològiques, ja que aquest organisme no acostuma a incloure aquesta pregunta als entrevistats catalans en els seus baròmetres periòdics. L’última referència explícita a aquesta qüestió en enquestes del CIS la trobem l’any 2001, amb la pregunta: «Personalment, estaria vostè a favor o en contra que Catalunya fos independent?». Els resultats eren: 36 % a favor, 48 % en contra i 16 % «no ho sap/no contesta». Per tant, ens falta la possibilitat de contrastar la dinàmica actual per comparació entre les enquestes de tots dos organismes, possibilitat que sí que teníem en analitzar les preferències quant al model d’organització territorial o el sentiment de pertinença.^[10]

La pregunta sí que s’ha formulat en enquestes realitzades per a diferents mitjans de comunicació, especialment l’any 2012. Els resultats per al suport a la independència en les enquestes de mitjans de comunicació realitzades aquell any^[11] se situaven entre el 49,5 % i el 57 %. La resta de les respostes es dividia entre els vots en contra i els «s’abstindria/no aniria a votar / no ho sap/no contesta».

Tot aquest seguit de dades revela que els darrers anys han tingut lloc canvis importants en les actituds i opinions de molts ciutadans de Catalunya sobre l’organització territorial d’Espanya i sobre l’estatus institucional de Catalunya. Aquestes actituds i opinions han evolucionat de manera oposada a l’evolució registrada a Espanya sobre l’organització territorial. I, entre els canvis més significatius esdevinguts a Catalunya, destaquen l’augment de la preferència per un Estat independent com a forma d’organització territorial i l’increment de la intenció de vot favorable a la independència en l’eventual celebració d’un referèndum.

És oportú observar que hi ha una diferència significativa entre la preferència estricta per una Catalunya independent (quan es tria aquesta opció entre quatre alternatives possibles) i la preferència restringida (quan les úniques alternatives disponibles són la independència o l’statu quo). Que la preferència sigui restringida implica que, per a algunes persones, aquesta tria no serà l’òptima, sinó la «segona opció millor». Com es pot veure si es comparen els gràfics 1.2 i 1.4, la preferència estricta s’ha situat habitualment entre deu i quinze punts percentuals per sota de la preferència dèbil (intenció de vot en referèndum), tot i que aquesta bretxa tendeix a reduir-se. Explicar per què hi ha aquesta diferència i què significa és un dels objectius centrals d’aquesta reflexió, a la qual tornarem més endavant.

identitats nacionals dels catalans

La definició més senzilla i operativa del concepte de nació afirma: «És un grup de gent que creu que és una nació; i pot passar perfectament que, després de dur a terme tot el refinament analític sobre l’assumpte, aquesta sigui l’afirmació definitiva».^[12] Això implica que un grup social esdevé nació quan els seus components es perceben a si mateixos d’aquesta manera i estan disposats, a partir d’aquesta percepció, a perseguir els seus interessos i emprendre accions que puguin ser costoses i implicar sacrificis.^[13]

La identitat nacional no depèn de l’existència de reconeixement extern i no la poden establir grups externs. De la mateixa manera, la identitat nacional d’un grup social no pot ser eliminada pel simple fet que el seu estatus nacional no convingui a uns altres.^[14] És un exercici estèril dir, des d’un grup extern, a un grup amb identitat nacional que la seva identitat no està justificada, que no pot ser una nació.^[15] I també és estèril el recurs a l’argument de la manipulació de les masses o del seguidisme de grups d’interessos privats; això tan sols revela una incapacitat patètica de comprendre la situació per part de qui empra aquesta mena d’arguments.

Així doncs, en aquest marc, la qüestió pertinent és si els catalans es consideren a si mateixos, amb un elevat grau de consens,^[16] un grup nacional.

Una primera pista ens l’ofereixen (1) la consideració establerta al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent: «El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit de manera àmpliament majoritària a Catalunya com a nació». I també (2) la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir del poble de Catalunya, aprovada (una vegada més) pel parlament català el gener de 2013 amb 85 vots a favor i 41 en contra.

Per descomptat, no afecta la consideració que aquí es fa el fet que el Tribunal Constitucional hagi declarat, en la seva sentència sobre el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut, que el terme «nació» emprat al preàmbul de l’Estatut no té eficàcia jurídica interpretativa,^[17] ni que s’hagi presentat un recurs contra la declaració de sobirania.

gràfic 1.5
sentiment de pertinença declarat pels catalans (ceo)

Font: Centre d’Estudis d’Opinió.

El que aquí es rellevant és l’expressió de voluntat àmpliament majoritària dels catalans per reflectir la seva identitat nacional. Aquestes declaracions formals d’una àmplia majoria parlamentària, del 89 % dels parlamentaris catalans l’any 2005, i de 2/3 l’any 2013, són coincidents amb l’expressió per part dels catalans del seu sentiment de pertinença i els canvis experimentats en aquesta qüestió, que es poden observar al gràfic 1.5.^[18]

L’opció «tan espanyol/a com català/ana» recollia un 42 % de les respostes l’any 2006 i davalla fins al 36 % a mitjans de 2013, per bé que continua sent la resposta individual que obté més suport. La resposta «únicament català» es duplica en el període, passant del 14 % al 31 %. Molt més estable és el pes de la resposta «més català que espanyol», en el 26 %. Al seu torn, el pes de les respostes «únicament espanyol» i «més espanyol que català» cauen des de percentatges baixos fins a percentatges encara més inferiors, al voltant del 3 %.

gràfic 1.6
sentiment de pertinença declarat pels catalans (cis)

Nota: Per als anys en què hi ha més d’un baròmetre que formula la pregunta (2006, 2010 i 2012) s’ha computat la mitjana dels baròmetres d’aquell any. S’ha computat el 2012 el baròmetre del CIS de febrer de 2013, ja que el treball de camp es va fer en 2012.

Font: Centre d’Investigacions Sociològiques.

Per interpretar aquests resultats és útil el concepte d’«identitat comparativa»,^[19] definit com la identificació amb dues categories a diferents graus d’inclusió.^[20] Per exemple, en el nostre context, per als qui s’identifiquen com a catalans aquesta categoria serà més destacada si alhora no s’identifiquen o s’identifiquen poc amb Espanya. Per contra, per als qui s’identifiquen com a espanyols aquesta categoria serà més destacada si no s’identifiquen gens, o poc, amb Catalunya.^[21]

Les opinions que engloben preferència exclusiva o superior pel sentiment de pertinença català, és a dir, una identitat catalana prominent, sumen el 57 %, mentre que les que expressen preferència exclusiva o superior pel sentiment de pertinença espanyol sumen el 6 %. Entremig se situa el 36 % de respostes «tan espanyol com català», que expressen una identitat comparativa neutral.

Per a la mateixa pregunta sobre el sentiment de pertinença dels catalans, també disposem d’una sèrie històrica de dades recollides a les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques, presentades al gràfic 1.6,^[22] que ofereixen uns resultats substancialment similars als del CEO pel que fa al punt de vista quantitatiu i idèntics en la dinàmica. Cal observar que les mostres per a Catalunya dels baròmetres del CIS són poc més de la meitat que les mostres dels baròmetres del CEO.

Tenint en compte les característiques de la identitat comparativa a Catalunya, sembla innegable l’existència d’un ampli consens entre els catalans pel que fa a l’afirmació d’una identitat nacional catalana, de la consideració de Catalunya com a nació, tal com han declarat per àmplia majoria i en reiterades ocasions els parlamentaris catalans.

per què augmenta el suport a la independència a catalunya? algunes explicacions fallides

Sempre es pot insistir que el terme «nacionalisme» s’ha de restringir a les creences dels «altres». Quan parlem de les nostres «creences», es poden preferir altres termes diferents, com ara «patriotisme», «lleialtat» o «identificació social». Aquests termes desterren la paraula «nació», i amb això l’espectre del «nacionalisme», almenys pel que fa a les «nostres» adhesions i identitats. El problema és que aquests termes passen per alt l’objecte al qual es mostra «lleialtat» o «identificació»: l’estat-nació.

MICHAEL BILLIG, Banal Nationalism

Em sembla interessant discutir ara algunes de les explicacions que s’han formulat sovint en el debat públic i polític a Espanya per explicar el progrés del suport a la independència a Catalunya. Les més destacades són: (1) l’adoctrinament realitzat sistemàticament pel sistema educatiu català; (2) l’extensió del «virus» del nacionalisme entre els catalans, i (3) el desig dels catalans de ser diferents.

Augmenta el suport a la independència de resultes de l’adoctrinament en el sistema educatiu?

En primer lloc, i expressada aquí amb la mateixa claredat amb què s’expressa sovint en el debat polític i social, ens trobem la idea que l’augment del suport a la independència seria la conseqüència d’un adoctrinament sistemàtic executat pel sistema educatiu català sobre els xiquets a les escoles. Una senzilla cerca per Internet amb els termes «adoctrinament», «educatiu» i «Catalunya» (o «català») ens ofereix una mostra ben clara de la gran freqüència amb què s’al·ludeix a aquesta hipòtesi per explicar l’evolució de les actituds i les opinions dels catalans.

Seria massa extens i reiteratiu revisar amb detall l’evidència pel que fa al cas. No obstant això, per la seva alta significació, sí que em sembla oportú comentar el que s’ha convertit en l’exemple paradigmàtic d’aquesta explicació.

L’1 d’octubre de 2012, en una entrevista a Telemadrid, canal de televisió de la Comunitat Autònoma de Madrid, el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, declarava que «hi ha algunes evidències que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats amb la direcció que ha dut el sentit educatiu».^[23] Pocs dies després, el 10 d’octubre, el diputat del grup parlamentari socialista Francesc Vallès interpel·lava el ministre amb la pregunta: «De debò creu, senyor ministre, que hi ha evidències que relacionen el creixement de l’independentisme a Catalunya amb el seu sistema educatiu?».^[24]

En la seva resposta, el ministre d’Educació, Cultura i Esport, després de ratificar-se en la seva apreciació sobre el sistema educatiu català, afegia: «Doncs sí, el nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans».^[25]

Té raó el ministre, i per extensió el Govern d’Espanya? S’inculca independentisme als xiquets a les escoles catalanes? La meva experiència personal, després de l’escolarització des de P-4 a 5è de primària del meu fill en una escola pública de la ciutat de Barcelona, el CEIP Diputació, m’indica el contrari. Però es podria pensar que la meva sensibilitat envers l’adoctrinament del meu fill és baixa (tot i que he de deixar constància de com d’ofensiva resulta l’acusació de permetre l’adoctrinament del meu fill, tant per a la meva família com per als excel·lents mestres que ha tingut). I, si de cas, no es pot donar significació general a una experiència individual.

A la pràctica, l’afirmació que es fa adoctrinament independentista a les escoles catalanes no admet fàcilment una resposta empírica, ja que el concepte en si d’«adoctrinament» és elusiu i poc susceptible de corroboració via evidència sistemàtica.

Tanmateix, sí que és possible avaluar empíricament l’argument del ministre quan relaciona el creixement del sentiment independentista a Catalunya amb el sistema educatiu. En termes d’investigació de ciències socials, la hipòtesi Wert (Hw) que caldria contrastar seria la següent:

Hw: L’augment del suport a la independència serà significativament més marcat entre els catalans escolaritzats després que el Govern central va perdre el control de la gestió del sistema educatiu.

Una base empírica per començar a analitzar la hipòtesi de l’adoctrinament ens la proporcionen els quatre darrers (fins a la data) baròmetres realitzats pel CEO, ja que, a partir de mitjans de 2012, s’inclou la separació per grups d’edat de la intenció de vot davant un hipotètic referèndum d’independència a Catalunya. Per no atabalar el lector amb una profusió innecessària de dades, i per donar més estabilitat als resultats del senzill exercici empíric, s’han computat les mitjanes aritmètiques per a cada opció a partir de les dades dels baròmetres de juny i d’octubre de 2012, i de gener i juny de 2013. L’exercici el pot replicar qualsevol lector, ja que l’accés als resultats dels baròmetres és públic. La taula 1.1 en presenta els resultats.

taula 1.1
intenció de vot en un referèndum d’independència a catalunya (en percentatge)

Nota: El valor per a població total i per a cada grup d’edat és la mitjana dels obtinguts als baròmetres de juny i octubre de 2012, i de gener i juny de 2013.

Font: Elaboració pròpia a partir dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió.

L’únic element addicional que cal per efectuar l’anàlisi és recordar que, quant a l’ensenyament de primària i secundària obligatori, (1) el grup de 18 a 34 anys ha fet tota l’escolarització amb el sistema educatiu autonòmic; (2) al grup de 35 a 49 anys coexisteixen persones que han fet tota l’escolarització en el sistema autonòmic amb persones que van ser completament escolaritzades amb el sistema central; (3) el grup de 50 a 64 anys va fer tota l’escolarització amb el sistema centralitzat; (4) el grup de més grans de 64 anys ha fet, en la seva pràctica totalitat, l’escolarització amb el sistema central, llevat d’una franja superior, molt petita, que comença cap als 85 anys, escolaritzada en la Segona República o fins i tot abans.

És evident que, fins ara, la hipòtesi del ministre no surt gaire ben parada a la vista dels resultats obtinguts. El suport declarat al vot a favor de la independència és hegemònic en tots i cadascun dels grups d’edat, tant pel que fa a les persones educades en democràcia (sistema autonòmic) com a les persones educades sota el franquisme i en la transició a la democràcia. La intenció de vot favorable entre els més joves és menys de 3 punts percentuals més elevada que entre la població total (un 5 % superior).

La intenció de vot negatiu en el grup de menys edat és la mateixa que en la població total. Ben mirat, els més joves presenten una intenció de vot contrària igual que la dels més grans de 64 anys. Per bé que és probable que la freqüència superior de la resposta «no ho sap/no contesta/altres» entre els més grans esbiaixi lleugerament a la baixa (en termes comparatius) la seva intenció de vot negatiu, i també el positiu en algun grau. De vegades, se sosté que la intenció declarada de vot negatiu és un predictor esbiaixat a la baixa del vot negatiu en cas de realització real d’un referèndum, ja que el vot negatiu absorbiria una gran proporció dels qui no declaren una intenció explícita de vot. Però això, si fos cert, no alteraria de manera rellevant l’evidència general que indica escassa variabilitat entre generacions, ateses les limitades diferències intergeneracionals en el vot no declarat. Al gràfic 1.7 es pot veure amb gran claredat.

L’assumpte de la influència de l’edat en el suport a la independència ha estat analitzat amb instrumental estadístic més sofisticat en diversos estudis, que han fet servir com a matèria primera les dades de base dels baròmetres del CEO, entre els quals destaquen el de Jordi Muñoz i Raül Tormos,^[26] i el de Sebastià Prat.^[27]

gràfic 1.7
actituds a catalunya davant un referèndum per la independència segons grups d’edat

Font: Elaboració pròpia a partir dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió de juny i octubre de 2012, i gener i juny de 2013.

L’anàlisi de Muñoz i de Tormos estudia els factors que expliquen el suport a la independència de Catalunya, agafant com a base de dades el baròmetre del CEO de juny de 2012. Els autors empren tècniques de regressió multivariant que tenen en compte diverses variables explicatives, entre les quals destaquen les relacionades amb la identitat nacional, les de tipus «instrumental» (com ara les motivacions econòmiques) i característiques objectives de l’individu, com per exemple la seva edat. Els resultats indiquen una influència positiva i significativa de la identificació nacional catalana, i de les motivacions econòmiques. Tot i això, l’edat no té influència en el suport a la independència, ni per la seva dimensió ni per la seva (absència de) significació estadística.^[28]

El treball de Prat presenta l’interès d’analitzar els factors que expliquen el suport a la independència el 2012, i comparar-los amb els factors que l’explicaven el 2005. Els resultats que obté Prat mitjançant la seva anàlisi empírica assenyalen que, entre 2005 i 2012, la identificació nacional catalana té un paper predominant com a factor per explicar l’augment del suport a la independència. Com en el cas anterior (i com en el nostre gràfic 1.5), el grup d’edat més jove de 18 a 34 anys presenta un grau de suport una mica més alt que els grups de més edat (cosa que no sempre obté significació estadística). I és interessant observar com es redueix la diferència en el suport a la independència entre el grup de menys edat i el grup de més edat, el de més grans de 64 anys.^[29]

Així i tot, fins ara hem observat que les dades disponibles assenyalen que el suport declarat a la independència és hegemònic en tots els grups d’edat, i marginalment superior en el grup més jove. Una perspectiva més àmplia i definitiva per a l’avaluació de la hipòtesi del ministre, l’atribució de l’expansió de la preferència per la independència a l’adoctrinament del sistema educatiu autonòmic, es pot obtenir a partir de la feina de Roger Civit.^[30] En aquest estudi es fa servir una base de dades temporal més llarga, formada per les enquestes realitzades des de 1991, per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

En aquest cas la pregunta de referència no és la de la decisió de vot en un referèndum (que només es va introduir molt recentment, cosa que no permet observar l’evolució des d’inicis de la dècada de 1990). La qüestió formulada és l’elecció entre (1) una regió d’Espanya, (2) una comunitat autònoma, (3) un Estat dins d’una Espanya federal i (4) un Estat independent. L’anàlisi se centra en la influència dels factors relacionats amb la identitat nacional, els instrumentals i l’edat/generació. A més de l’habitual influència d’identitat nacional i de motius instrumentals, s’observa, com és habitual, que la preferència per la independència és més gran com menor és l’edat de l’enquestat. I el que és més important per al cas que ens ocupa, que la diferència entre els grups d’edat s’ha reduït en els darrers anys.^[31]

L’escurçament de les diferències en el suport a la independència queda molt palès si s’observa l’evolució de la posició per grups d’edats, disponible en els tres darrers baròmetres del CEO, com ja s’ha esmentat anteriorment. La taula 1.2 recull l’evolució del suport declarat a la independència en el cas de realització d’un referèndum. L’increment del vot favorable és més intens en el grup de persones de més de 64 anys, seguit del grup de 50 a 64 anys. En tots dos l’augment del suport a la independència és més intens que en el cas dels catalans educats íntegrament sota el sistema autonòmic, inclosos en el grup de 18 a 34 anys, i dels educats parcialment sota el sistema autonòmic, de 35 a 49 anys.

taula 1.2
declaració d’intenció de vot (percentatge) en un hipotètic referèndum d’independència

Font: Elaboració pròpia a partir dels baròmetres del CEO.

Encara més clares semblen les coses a la llum de les dades incloses a la taula 1.3, que reflecteix l’evolució de la preferència per un Estat independent quan es demana triar entre una de quatre opcions: (1) regió d’Espanya, (2) comunitat autònoma, (3) Estat en una Espanya federal i (4) Estat independent. Aquí la reducció de diferències entre grups d’edat és sorprenent. La preferència per un Estat independent augmenta més del 50 % en els dos grups de més edat, mentre que l’augment en el grup de menys edat és de poc més del 20 %.

Els gràfics 1.8 i 1.9 donen una idea més plàstica dels canvis comentats.

taula 1.3
preferència per un estat independent (percentatge) en triar entre quatre opcions

Font: Elaboració pròpia a partir dels baròmetres del CEO.

L’explicació de l’expansió del suport a la independència per l’adoctrinament del sistema educatiu català, la hipòtesi del ministre i el seu Govern, topa de cara amb la realitat vista des de la perspectiva de l’evidència disponible. En primer lloc, perquè el suport (declarat) a la independència és més gran en totes les franges d’edat, també entre els educats en el sistema educatiu del franquisme. Quina ironia; deuen ser coses del nacionalisme! En segon lloc, i més important, perquè confon el volum amb la velocitat: en els darrers anys el suport a la independència ha crescut més en els segments de més edat que no pas entre els més joves. Per tant, l’expansió de l’independentisme no es pot explicar per l’adoctrinament del sistema educatiu autonòmic.

gràfic 1.8
evolució del suport a la independència davant d’un referèndum a catalunya segons grups d’edat

Font: Elaboració pròpia a partir dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió de juny i octubre de 2012 i de gener i juny de 2013.

Novament, això no dilucida la hipotètica qüestió sobre si hi ha adoctrinament o no: però queda clar que, si n’hi hagués, hauria estat força incompetent i ineficaç. O, potser, quan el senyor ministre d’Educació, Cultura i Esport postula l’ús del sistema educatiu per satisfer el seu interès d’«espanyolitzar els alumnes catalans» (sic), és que, simplement, considera que tots són de la seva condició.

gràfic 1.9
evolució de la preferència per la independència entre diverses preferències constitucionals possibles segons grups d’edat

Font: Elaboració pròpia a partir dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió de juny i octubre de 2012 i de gener i juny de 2013.

És el «virus del nacionalisme» la causa de l’augment del suport a la independència a Catalunya?

Els estudis empírics comentats anteriorment coincideixen a trobar una influència important de la identitat nacional catalana en el suport a la independència. Així doncs, ¿podria ser cert que el que passa a Catalunya s’expliqui per l’influx de l’extensió del nacionalisme, com un virus epidèmic que exalta el propi grup i deixa de banda els aliens?

Per avaluar empíricament aquest argument, no disposem de respostes demoscòpiques a preguntes del tipus: «S’ha convertit vostè al nacionalisme?» o «S’ha deixat vostè manipular per l’elit burgesa de Catalunya?». Però, afortunadament, el baròmetre de gener de 2013 del Centre d’Estudis d’Opinió proporciona evidència demoscòpica molt útil perquè aporta llum sobre la qüestió.

La taula 1.4 presenta les principals motivacions enunciades pels enquestats, que van declarar que votarien a favor o en contra en un referèndum sobre la independència de Catalunya. A la taula s’han inclòs les sis respostes més freqüents en cada cas. L’elecció d’aquest número de tall obeeix al fet que això permet la inclusió de totes les respostes netament relacionades amb la identitat nacional en tots dos casos. Les respostes restants i la seva freqüència es poden consultar al baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, disponible a la pàgina web d’aquest organisme.

taula 1.4
principals motivacions per justificar el vot en un referèndum d’independència (en %)

Nota: Les preguntes del qüestionari eren per respondre de manera espontània i admetien més d’una resposta.

Font: Baròmetre de gener de 2013 del Centre d’Estudis d’Opinió.

Bé, doncs, si tenim en compte les respostes que són explícitament i obertament identitàries de la taula, la identitat nacional va ser enunciada com a motivació per la meitat dels enquestats, que afirmen que votarien en contra de la independència… però els motius identitaris són adduïts per menys d’una quarta part dels qui afirmen que votarien a favor. ¿Hem de concloure a partir d’això que el nacionalisme com a motiu de vot té el doble de pes en el cas del vot negatiu? ¿I, per tant, que seria el nacionalisme «negatiu», el de l’«statu quo», un obstacle a l’increment del suport a la independència?

Doncs no necessàriament. Ni tampoc l’encara menys plausible interpretació, a la vista de l’evidència empírica, d’atribuir l’augment del nacionalisme a l’expansió del suport a la independència. Aquestes interpretacions pequen d’un defecte fonamental: la identificació entre els conceptes d’«identitat nacional» i «nacionalisme». El concepte d’«identitat» expressa el sentiment de pertinença a una col·lectivitat, i es troba definit (definició aplicable a identitat nacional) en el Diccionario de la Real Academia Española com: «Conjunt dels trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que els caracteritzen davant dels altres». El concepte d’«identitat nacional» es pot definir com: «Un sentiment col·lectiu basat en la creença de pertinença a la mateixa nació i de compartir la majoria d’atributs que la fan diferent d’una altra nació».^[32] Al seu torn, el concepte «nacionalisme» es defineix com: «Ideologia que atribueix entitat pròpia i diferenciada a un territori i als seus ciutadans, i en la qual es fonamenten aspiracions polítiques molt diverses».

«Identitat nacional» i «nacionalisme» són categories que operen en dimensions distintes, i oblidar-ho indueix sovint a confusió: «Anomenar nacionalisme a una identitat o a un vincle explica poca cosa per si sol».^[33]

Però potser aquest argument tan sols és una distinció nominalista i, a més, això ni és (ni podria ser) un tractat dogmàtic de ciència política. Potser tot és més senzill i reflecteix els altres dos significats (primer i tercer) que la Real Academia Española atribueix al terme «nacionalisme»: «(1) Afecció dels naturals d’una nació a ella i a tot allò que hi pertany», i «(3) Aspiració o tendència d’un poble o d’una raça a tenir una certa independència en els seus òrgans rectors». És clar que, si continuem per aquesta via, arribem a un desenllaç trivial: ¿Qui no té afecte a la nació de la qual és natural i a la qual pertany (és a dir, cap a la qual sent «identitat nacional»)? ¿Qui no aspira al fet que la seva «nació» tingui una certa independència d’òrgans rectors? N’hi deu haver, per descomptat, però són pocs.

L’èmfasi recorrent d’atribuir al nacionalisme l’expansió del suport a la independència de Catalunya és una mostra d’allò més expressiva de «nacionalisme banal». «Banal» s’ha d’entendre aquí en el sentit de «comú», entre els diferents significats que pot tenir el terme en català.

Aquest concepte de «nacionalisme banal» ha tingut gran impacte en la ciència política a partir de la seva proposició per Michael Billig a Banal Nationalism.^[34]

Billig sosté que a les nacions establertes, les que tenen confiança en la seva continuïtat, té lloc un recordatori permanent als ciutadans del seu caràcter de nació. No obstant això, els seus dirigents polítics no són anomenats «nacionalistes», tot i que la nació proporciona el marc continu per als seus discursos polítics, per a la producció cultural, etc. Als seus ciutadans se’ls recorda permanentment, mitjançant petits detalls, la seva posició nacional en un «concert de nacions», però aquest recordatori és tan familiar i continu que no es registra conscientment com a tal. La dimensió nacional es viu amb naturalitat, expressada en multiplicitat d’actes quotidians. Per això mateix és un nacionalisme banal, és a dir, comú i quotidià.

En termes més directament aplicables a l’objecte de reflexió en aquestes pàgines, el nacionalisme banal té conseqüències rellevants en tractar el sentiment d’identificació nacional en les nacionalitats subestatals, com explica amb precisió José Luis Sangrador García, professor de psicologia de la Universitat Complutense i autor de diversos treballs importants sobre estereotips regionals a Espanya, que ocuparan la nostra atenció més endavant:^[35]

Quan els ciutadans d’aquestes «petites» nacionalitats fan gala d’una forta identificació «nacional» poden ser titllats de «nacionalistes» pels grans estats-nació, que no semblen comprendre que ells mateixos no són altra cosa que producte històric del nacionalisme. D’aquesta manera, i com adverteix Billig (1995), el nacionalisme propi és presentat per l’estat-nació com una força cohesiva i necessària sota l’etiqueta de «patriotisme», mentre que el nacionalisme «aliè», més aplicat a les nacionalitats subsumides en aquests estats forts, és presentat com una força irracional, perillosa i etnocèntrica.^[36]

Us sona? Tornem al nostre entorn immediat. S’ha esmentat anteriorment la intervenció del ministre d’Educació, Cultura i Esport en el Congrés dels Diputats, l’octubre de 2012, en què expressava, en nom del Govern d’Espanya, «el nostre interès d’espanyolitzar els alumnes catalans»; la frase no acabava aquí, ja que continuava remarcant: «i que se sentin tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans».^[37] Bé: una cosa és tenir identitat nacional i l’altra promoure’n l’orgull. Aquesta última és una actitud netament nacionalista, per a qualsevol estàndard del terme que es pugui fer servir, el postuli qui el postuli, i es postuli en la nació que es postuli. Novament, és molt probable que consideri el senyor ministre, una mica banalment, que tots són de la seva mateixa condició.

Nota: la solució és a la nota número 38 del capítol 1.^[38]

A les ciències socials se sap molt bé que les ideologies poden funcionar com a hàbits que operen de manera inconscient i no intencional. Això també passa amb el nacionalisme (o ideologia nacional), com ha demostrat en l’àmbit conceptual la reflexió sobre «nacionalisme banal». Aquest nacionalisme implícit ha estat confirmat recentment per mètodes experimentals.^[39]

Així doncs, obrim una mica el focus. El nacionalisme banal pot adoptar expressions estridents i sonores, o formes més subtils. Entre les primeres, un bon exemple l’ofereix la fixació amb les banderes grans de l’expresident del Govern central José María Aznar, mentor del ministre Wert i infatigable flagell del nacionalisme (del dels altres, per ser més precís). En el seu primer 12 d’octubre al Govern, el de 1996, es va hissar una nova bandera espanyola a la plaça Colón de Madrid, que es va convertir en la bandera espanyola més gran, amb 24 metres quadrats. Però aquesta bandera li devia semblar massa petita al president del Govern, perquè el 12 d’octubre de 2001, en el seu segon mandat, va fer hissar a la mateixa plaça Colón una nova bandera espanyola. El pal es va elevar de 21 a 50 metres, i la nova bandera té 294 metres quadrats (21 × 14 metres) i pesa 35 quilos. El seu pes és tan gran que la bandera va caure el 2 d’agost de 2012. Per sort, no hi va haver danys personals i una acció conjunta dels bombers, la policia local i personal de l’Armada va poder reposar la bandera sense més incidències.

Una altra forma de nacionalisme banal estrident ens l’ofereix Esperanza Aguirre, que va ser presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid i que presideix el PP en aquella regió. A la seva intervenció durant una convenció del Partit Popular a Menorca, el dia 1 de juny de 2013, va dir la senyora Aguirre: «Nosaltres [ha assegurat] no ens disfressem de nacionalistes; estem orgullosos de ser espanyols, defensem la Constitució i afirmem que el subjecte de la sobirania és el poble espanyol, perquè la nació espanyola no és cosa discutible ni discutida; Espanya és una gran nació i ser espanyol és motiu d’orgull».^[40] Una nota pertinent: la senyora Aguirre és admiradora confessa i seguidora fervent de Friedrich von Hayek, pare de l’individualisme modern en economia. Per cert, Hayek detestava la idea de nació, com se sap prou bé… entre els qui l’han llegit.

Entre les formes més subtils de nacionalisme banal es troben els autoanomenats progressistes que identifiquen de manera natural l’estat-nació amb l’espai obligatori i immutable per a l’exercici de la democràcia i la igualtat. A partir d’aquesta premissa, identifiquen els partidaris de sobiranies subestatals amb el seguidisme d’elits burgeses, els fan víctimes de la manipulació, a més d’altres expressions ortodoxes molt en voga ara fa més de tres dècades. Tenen almenys quatre problemes:

1. Obvien l’existència simètrica d’elits burgeses i interessos de classe en l’estat-nació que defensen.
2. Menyspreen les ensenyances de Rawls^[41] (entre altres) sobre igualtat, tancats com estan a l’statu quo de l’estat-nació existent. Són universalistes inconseqüents, perquè no proposen que la redistribució es dirigeixi a Haití o a Uganda, on molta gent es mor (literalment) de gana.
3. Per contra, com a bons nacionalistes banals encapsulen la redistribució dins de l’estat-nació existent i immutable, és a dir, entre comunitats i individus relativament rics en una perspectiva global. En la mesura que són nacionalistes i diuen defensar la redistribució, ells mateixos desmenteixen de forma fefaent el seu mantra que ser nacionalista implica estar en contra de la redistribució.
4. No comprenen que l’esterilitat del seu argument sobre el seguidisme i la manipulació és la millor demostració de la seva fal·làcia.

En fi, en la mesura que defensen sense més l’statu quo adopten (paradoxalment) una posició netament conservadora. El que realment s’amaga sota els seus fatus dicteris morals és que tenen por «que les seves pròpies argumentacions morals puguin esdevenir més ambigües, menys autoevidents i, per tant, més subjectes a debat, si reconeixen, encara que sigui implícitament, que els arguments de l’altra part també poden tenir alguna base moral».^[42]

És pertinent precisar que el nacionalisme banal és moneda de canvi també en altres conflictes territorials. Per exemple, en el procés que va portar a l’escissió de Txecoslovàquia en dos països, la República Txeca i Eslovàquia, l’1 de gener de 1993, un dels aspectes que s’intuïen al cor del problema era l’existència d’un doble estàndard:^[43] «Quan un txec s’identifica amb la seva nació, és considerat com un gran patriota. Però si, de la mateixa manera, un eslovac s’identifica amb la seva nació, la maquinària política txeca el titlla de nacionalista, xovinista, feixista i destructor de l’Estat». A casa nostra, s’inventen poques coses; però, sovint, s’hi afegeix acritud.

Vistes la manca de substància empírica de l’argument de l’adoctrinament de nens i nenes pel sistema educatiu català, i la trivialitat substantiva i la banalitat constitutiva de l’argument de l’extensió del virus nacionalista, cal escriure algunes reflexiones addicionals abans d’abandonar aquesta discussió.

Els arguments de l’adoctrinament dels xiquets i del virus nacionalista els utilitza gent de tipus més aviat intervencionista i adoctrinadora, com el ministre d’Educació i Cultura. Encara molt més preocupant, per la seva posició d’influència social, em sembla la utilització que en fan destacats dirigents de mitjans de comunicació de gran difusió, que associen el catalanisme amb el nazisme, com va fer Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, amb la seva piulada del 3 d’octubre de 2012 en la qual associava la salutació nazi a la bandera catalana (https://twitter.com/pedroj_ramirez/status/253447744042201089), o la comparació que en un informatiu de Telemadrid (cadena pública autonòmica) es va fer del president de la Generalitat de Catalunya (entre altres polítics catalans) amb Hitler;^[44] per cert, amb gran menyspreu de l’Holocaust, com comença a ser habitual, malauradament.

Nota: la solució és a la nota número 45 del capítol 1.^[45]

O per aquells als quals els agrada bombardejar els seus lectors amb portades espectaculars (i tergiversades) sobre la persecució de nens i nenes a les escoles catalanes per motius lingüístics i altres abusos «nacionalistes», com fa regularment qui sigui que decideix les portades de l’ABC. Vegeu com a mostra no exhaustiva, per exemple, les del 3 de gener de 2012, l’1 de març de 2012, 7 de novembre de 2012 i 20 de març de 2013. Per cert, aquestes portades sovint són desmentides per la informació interior.

Em sembla urgent i imprescindible que els que tenen aquestes propensions^[46] llegeixin el llibre de Mark Thompson Forging War. The Media in Serbia, Croatia and Bosnia-Herzegovina (Ordint la guerra. Els mitjans de comunicació a Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina), editat per Article 19, International Center Against Censorship.^[47] Especialment, la secció «Sèrbia marca el ritme». Hi veuran reflectits els seus adjectius i actituds preferits en alguns mitjans serbis molt influents, que els llançaven contra qui poc després, una vegada despersonalitzats, serien objectiu de neteja ètnica. Perquè les armes, encara que les dispari qualsevol altre, les carrega el diable. I també a Sèrbia «Al principi era la paraula», com expliquen Branko Milinković i altres autors del Centre d’Acció Contra la Guerra de Belgrad a Hate Speech: An analysis of the contents of the domestic media in the first part of 1993 (El discurs de l’odi: una anàlisi dels continguts dels mitjans de comunicació nacionals a la primera part de 1993).^[48] Una altra lectura obligada.

Vull ser molt precís i clar en aquest punt: això no és una cosa que es pugui dir, ni de bon tros, de tots els mitjans de comunicació de la capital política de l’Estat. I, per descomptat, no és una cosa que es pugui trobar als mitjans habitualment anomenats «provincials». Seria injust pretendre el contrari, i no es correspondria amb la realitat. I una altra precisió encara més rellevant: tot i que la perfecció no es doni enlloc, NO passa el mateix a tot arreu. Ningú no trobarà l’ús d’aquest tipus d’adjectius ni actituds a cap mitjà de comunicació català d’una mínima rellevància i difusió.

S’explica l’expansió de l’independentisme perquè els catalans volen ser diferents?

Aquest argument em sembla més substantiu i, en la majoria de casos, argumentat de manera més sincera que els revisats fins ara. Una resposta ràpida i massa superficial seria negar aquesta hipòtesi pel simple fet que «perquè vull ser diferent» no és una motivació esmentada a les enquestes pels catalans que votarien a favor de la independència. L’assumpte mereix una anàlisi més profunda i detallada, i per això és oportú dedicar-li un capítol sencer, el següent.

recapitulant: què passa a catalunya? (i quins són els motius pels quals està passant?)

Els darrers anys s’ha ensorrat abruptament la satisfacció amb el grau d’autonomia a Catalunya. Paral·lelament s’ha produït un fort augment de la intenció de vot afirmatiu en enquestes sobre un hipotètic referèndum pel que fa a la independència de Catalunya, que des de 2012 se situa regularment per damunt del 50 %. És això un canvi conjuntural i transitori, o és un canvi més estructural i permanent?

És molt difícil formular conclusions categòriques pel que fa al cas. Tot i això, el fet que les preferències constitucionals dels catalans evolucionin paral·lelament a la decisió de vot i amb una intensitat similar podria indicar que alguns dels canvis recents han arribar per quedar-se, ja que les preferències constitucionals poden tenir una estabilitat més gran que la decisió puntual de vot. Caldrà tenir una perspectiva temporal més llarga per poder entendre millor aquesta qüestió.

Segons les enquestes d’opinió de què disposem, les opinions favorables a la independència de Catalunya són hegemòniques en tots els segments d’edat a Catalunya. A més, tant l’increment de la preferència constitucional per un Estat independent com l’augment de la intenció de vot a favor de la independència han estat més intensos els darrers anys en els grups de més edat que entre els més joves. Això contradiu les hipòtesis que l’expansió de l’independentisme és conseqüència d’un hipotètic adoctrinament realitzat pel sistema educatiu català sota gestió autonòmica.

A Catalunya, com a qualsevol altre lloc, hi ha nacionalistes. I, sens dubte, hi ha un grau important d’associació entre el sentiment de pertinença a Catalunya, la identitat nacional catalana i el suport a la independència. Exactament de la mateixa manera que la identitat nacional espanyola és un factor determinant de les posicions contràries a la independència. Encara més: la influència del factor identitari en l’oposició a la independència és relativament més important que en el cas del seu suport. Només des d’una posició consubstancial al nacionalisme banal es pot explicar l’expansió de l’independentisme com una deriva nacionalista, com una epidèmia que assola Catalunya. Fet i fet, el grau d’adhesió a aquesta tesi és més gran com més fort és el grau de nacionalisme espanyol de qui emet el dicteri. I, addicionalment, la història ens mostra que, en matèria de nacionalismes, cadascú té currículum propi pel que fa a pràctica democràtica o d’imposició per la força. Queda a judici del lector establir les comparacions que siguin procedents o no.

Podem passar tot seguit a analitzar la tercera hipòtesi esmentada: la del desig dels catalans de ser diferents com a motor d’expansió de l’independentisme.