18

—Tot això ho ha après llegint aquests llibres de Partick O’Brian? —va preguntar Brunetti un cop se’n va haver anat la Chiara.

Aquella pregunta volia ser una mena d’acudit, si més no, però la Paola s’ho va prendre al peu de la lletra i va respondre.

—Segurament al segle XIX feien servir la mateixa notació per marcar la latitud i la longitud: ella té la sort de disposar de millors mapes.

—Mai més no tornaré a criticar aquests llibres —va prometre Brunetti.

—Però tampoc no et decidiràs a llegir-los? —va preguntar ella.

Com si no hagués sentit la pregunta, Brunetti va continuar:

—Encara tenim aquelles cartes de navegació?

—Deuen ser a la caixa —va fer la Paola i va deixar que fos ell qui anés a remenar la caixa de fusta atrotinada de la família on desaven els mapes.

Brunetti va tornar al cap d’uns minuts, li va donar la meitat de les cartes i ell va agafar l’altra meitat. Al cap d’uns minuts Paola va mostrar-n’hi una i va dir:

—Aquí en tenim una de gran de la laguna.

Aquella carta de navegació era una relíquia de l’estiu que havien passat explorant la laguna amb una llanxa vella i atrotinada que els havia deixat un amic. D’això en devia fer més de vint anys, abans de néixer els dos nens. Brunetti recordava una nit estrellada que s’havien quedat atrapats al canal després de baixar la marea.

—Aquells mosquits —va dir la Paola, que de sobte també havia recordat aquella nit i el que havien fet un cop s’havien posat repel·lent de mosquits l’un a l’altre.

Brunetti va deixar a terra els mapes que tenia a les mans i va obrir el d’ella damunt la taula. Sense necessitat que l’hi demanés, ella li va llegir la longitud del primer número mentre ell feia córrer el dit molt lentament per la part superior del mapa, fins que va trobar el número. Brunetti va repassar amb el dit índex de la mà esquerra una de les línies verticals del mapa; amb la dreta va resseguir la línia horitzontal fins que els dits es van trobar en un punt mig. El segon punt semblava que era a pocs metres del primer.

—Tots aquests punts són a Sacca Serenella —va dir ell.

—No sembles gaire sorprès.

—No ho estic.

—Per què?

Brunetti va trigar gairebé mitja hora a explicar-l’hi, li va fer un resum de les circumstàncies concretes de la mort de Tassini i va acabar amb el registre de l’habitació de la víctima, una habitació que no era gaire lluny del punt on s’encreuaven aquelles línies, i tot seguit el trist encontre amb la seva dona i la sogra.

Un cop va haver acabat, Paola va anar a la cuina i en va tornar amb l’ampolla de grappa. L’hi va donar a Brunetti i es va asseure al seu costat, va plegar el mapa i el va deixar amb els altres a terra. Tot seguit va tornar a agafar l’ampolla i en va posar una mica als dos gots.

—Realment pensava que s’havia contaminat i que ho havia passat a la seva filla? —va preguntar la Paola.

—Crec que sí.

—Encara que no n’hi hagi proves mèdiques? —va insistir la Paola.

Brunetti es va arronsar d’espatlles, com si volgués donar entenent que les proves mèdiques no tenien cap importància per a algú que havia decidit no creure-se-les.

—Això és el que ell es pensava que havia passat.

—Però com es podia haver contaminat? —va preguntar ella—. M’ho creuria si treballés a Marghera, però mai no he sentit que hi hagi cap risc a Murano, vull dir per a la gent que hi treballa.

Brunetti va recordar la seva entrevista amb Tassini.

—Ell creia que hi havia una conspiració per impedir que pogués recollir proves acurades, de manera que mai no hi hauria prou proves genètiques —va dir mentre llegia el posat d’escepticisme al rostre de la seva dona—. Això és el que ell es pensava.

—Però què és el que es pensava? —insistia la Paola.

Brunetti va obrir les mans amb un gest d’impotència.

—Això és el que no vaig aconseguir que em digués: quin creia que era el problema o com podia haver afectat el nadó. Tot el que em va dir és que De Cal no era l’únic que estava involucrat en aquesta història, sigui el que sigui. —Abans no va tenir temps de continuar amb l’interrogatori, ell va afegir—: I no, no em va dir de què es tractava.

—Creus que estava sonat? —va preguntar la Paola més tranquil·la.

—No sabria què dir-te —va respondre Brunetti després de meditar la resposta—. Creia en alguna cosa de la qual, pel que sembla, no hi havia cap prova, o si més no ell no en tenia cap. No sé si estic en condicions de dir que estava sonat.

Va esperar per veure si la Paola feia cap comentari sobre el que acabava de descriure com una mena de creença religiosa, però aquell vespre semblava que ella no estava per fer comentaris fàcils i es va limitar a dir:

—Però hi creia prou fermament per escriure aquests números, sigui el que sigui el que signifiquin.

—Sí —va admetre Brunetti—. Però això no vol pas dir que el que creia sigui cert, només pel fet d’escriure quatre números.

—I què me’n dius dels altres? —va fer ella mentre agafava els altres dos fulls de paper del terra i els deixava damunt la taula.

—No en tinc ni idea —va dir Brunetti—. M’he passat la tarda mirant-me’ls i no trobo que tinguin ni cap ni peus.

—No tenim cap pista? —va preguntar ella—. No hi havia res més, a l’habitació?

—No, res —va dir Brunetti i de sobte va recordar els llibres—. Només un llibre sobre malalties industrials i el Dant.

—No et facis el llest, Guido —li va deixar anar ella.

Ell es va aixecar i va anar a buscar el seu abric altra vegada; aquest cop va tornar amb els dos llibres. La seva reacció davant Malalties industrials va ser la mateixa que la d’ell, tot i que ella el va deixar a terra i no a la taula.

—El Dant —va dir ella i va allargar la mà per agafar el llibre.

Brunetti l’hi va donar i la va observar mentre ella l’examinava: el va obrir pel títol i tot seguit va comprovar-ne la informació de l’edició, aleshores el va obrir pel mig i el va fullejar fins al final.

—És una versió escolar, oi? —va preguntar ella—. Era un bon lector?

—Tenia molts llibres a casa seva.

—Quina mena de llibres? —com Brunetti, ella també creia que els llibres eren un mirall de la persona que els col·leccionava.

—No ho sé —va dir ell—. Eren en una lleixa a la paret del fons, no m’hi vaig acostar prou per llegir-ne els títols.

En aquell moment a Brunetti no li havia passat pel cap mirar-se’ls, però ara, en recordar l’habitació, va veure les files de llibres, els lloms del que podien ser edicions estàndard dels poetes i els lloms daurats de les mateixes edicions dels grans novel·listes que dormien al despatx de la Paola.

—Era un gran lector, però —va dir al final Brunetti.

La Paola havia tornat a obrir el Dant i estava molt concentrada. Ell la va observar durant uns minuts, fins que va girar pàgina, se’l va mirar amb una expressió d’autèntic desconcert i li va preguntar:

—Com és possible que hagués oblidat la perfecció d’aquests versos?

Brunetti va recollir els mapes i els va tornar a ficar a la caixa. La va tancar i la va deixar a terra. De sobte el cansament acumulat dels esdeveniments del dia li va caure al damunt.

—Em sembla que hauria d’anar al llit —va dir sense oferir cap explicació. Ella va fer un gest amb el cap i va continuar concentrada a l’Infern.

Brunetti es va quedar profundament adormit de seguida i ni tan sols se’n va adonar quan la Paola es va ficar al llit. Si va encendre el llum, si va fer cap soroll, si es va quedar una estona llegint, Brunetti no ho sabia. Però quan les campanes de San Marco van tocar les cinc davant la seva finestra l’endemà al matí, es va llevar dient:

—Lleis.

Va encendre el llum, es va incorporar una mica per comprovar si havia despertat la Paola i va veure que no. Va apartar els llençols i va anar cap al passadís, on hi havia un seguit de llibres que ell considerava seus: els historiadors grecs i romans i també els que els havien seguit durant els dos mil anys següents. A l’altre costat hi havia els llibres d’art i els de viatges i, a la lleixa del capdamunt, alguns llibres de text que havia fet servir a la universitat i també uns quants volums de dret civil i criminal.

Quan va entrar a la sala d’estar encara hi havia els papers de Tassini damunt la taula, al costat de les Malalties industrials. Tenia una llicenciatura en dret, s’havia passat anys llegint i memoritzant lleis: com era possible que no hagués reconegut aquella notació? Si es llegien els primers sis dígits com una data, la primera era el 20 de setembre de 1973 i la segona el 10 de setembre de 1982. Els últims tres números eren el número de la llei. Sabia que tenia els volums de la Gazzeta Ufficiale al seu despatx, però així i tot els va buscar. Tenia els peus freds, de manera que es va endur els papers i el llibre de Tassini a la seva habitació.

Es va enfilar al llit, es va posar el coixí arrambat a la paret, i tot seguit va començar a renegar en veu baixa i va tornar a la sala d’estar per agafar les ulleres. Quan va tornar a l’habitació, va agafar el seu jersei nou, se’l va posar damunt les espatlles i es va tornar a ficar al llit.

Va deixar caure els papers a la vall que s’havia format entre ell i la seva dona, que semblava profundament adormida, i va obrir Malalties industrials per l’índex.

Va llegir fins que van ser gairebé les sis, aleshores va deixar el llibre i va anar a la cuina, es va fer un caffi latte i se’l va endur a l’habitació. Es va asseure prenent glopets de cafè i contemplant la llum damunt els quadres que hi havia a la paret del davant.

—Paola —va dir quan les campanes van tocar les set. I va repetir—. Paola.

Ella va respondre a alguna cosa que es desprenia del seu to de veu, més que no pas el seu nom, perquè va dir com si fos la cosa més natural del món:

—Si em portes un cafè escoltaré el que m’hagis de dir.

Per quarta vegada, Brunetti va tornar a saltar del llit. Va fer una bona cafetera i en va dur dues tasses generoses a l’habitació. Se la va trobar asseguda, amb les ulleres a la punta del nas i el llibre de Tassini obert al damunt dels genolls.

Ell li va donar una tassa. Ella la va agafar, en va fer un glop i li va donar les gràcies amb un somriure, va donar uns copets al coixí que s’havia posat al darrere i es va posar còmoda. Van beure una mica de cafè. Al cap d’una estona la Paola es va treure les ulleres i se les va posar al cap. Va dir:

—No tinc ni idea del que estàs fent, Guido, llegint un llibre com aquest a mitjanit. —Amb la mà que tenia lliure va tancar el llibre i el va deixar damunt del llit.

—Em sembla que ja sé què volen dir aquells números —va dir ell—. Coneixia les lleis relacionades amb la contaminació i en va fer una llista amb la terminologia legal correcta, però sense els espais entre les dates i els números.

S’esperava que la Paola li preguntaria de quines lleis es tractava, però la seva intervenció el va sorprendre.

—Com podia saber els números de les lleis? —va dir, amb un to que delatava una mica el menyspreu que els erudits senten per aquells que pretenen estar a l’altura dels seus coneixements.

—No en tinc ni idea —va admetre Brunetti.

—Havia estudiat dret?

—No ho sé pas —va dir Brunetti i de sobte es va adonar que no sabia gran cosa del passat de Tassini; aquell home havia passat massa de pressa de sospitós a víctima.

—La seva sogra va dir que volia ser vigilant de nit per poder-se passar la nit assegut, llegint —va explicar a la Paola.

Amb un somriure als llavis ella va dir:

—No em sorprendria gens que en algun moment la meva mare hagi pogut dir una cosa així de tu, Guido. —I tot seguit se li va acostar i li va prémer la mà per donar-li entenent que només feia broma. O si més no, això esperava ell.

Brunetti es va posar dret i li va agafar la tassa buida a la Paola.

—Em sembla que aniré a la questura —va dir i va pensar que passaria a comprar els diaris per veure com explicaven la història.

Ella va assentir amb el cap i va agafar el llibre que tenia a la tauleta de nit. Es va posar les ulleres i el va obrir. Brunetti va agafar el llibre de Tassini i va tornar a la cuina per deixar les tasses a la pica.

Mentre anava cap a la questura, Brunetti va comprar el Corriere i el Gazzettino i els va obrir damunt la taula així que va arribar a l’oficina. La mort s’havia produït a primera hora del dia anterior, de manera que els periodistes havien tingut tot el dia per ficar el nas a la fàbrica, a l’hospital i a casa de Tassini. Hi havia una foto de Tassini, feta feia anys, i una de la fàbrica de De Cal amb tres carabinieri drets al davant: Brunetti no tenia ni idea que també hi estiguessin ficats. Segons el que deien els dos diaris, el cadàver l’havia trobat un company de la víctima quan havia arribat a la fàbrica per ajustar la temperatura dels nous gettate que s’havien passat la nit al forn. El cadàver de l’home era al davant d’un dels forns, a una temperatura aproximada que superava els cent graus.

La policia havia interrogat els companys de feina de Tassini i la seva família, però s’esperaven els resultats de l’autòpsia abans de començar la investigació oficial. Tassini, que tenia trenta-sis anys, en feia sis que treballava a la fàbrica De Cal i deixava vídua i dos fills.

Així que Brunetti va haver acabat de llegir l’article, va trucar al telefonino del medico legale, Ettore Rizzardi. El metge li va respondre amb un lacònic:

—Sí.

—Sóc en Guido —va començar Brunetti.

Abans no va tenir temps de continuar, Rizzardi va dir:

—No t’ho creuràs, però va morir d’un atac de cor.

—Què? Però si no tenia ni quaranta anys.

—Bé, no va ser aquest tipus d’atac de cor —va dir Rizzardi, i Brunetti es va quedar molt sorprès, perquè ignorava que n’hi hagués més d’un tipus.

—Aleshores, de quina mena d’atac de cor estem parlant?

—Per deshidratació —va dir Rizzardi i va continuar—. Es va passar gairebé tota la nit estirat allà. Va ser a causa de la temperatura. Aquell idiota de Venturi no es va molestar a mesurar la temperatura, però els homes que treballen al fornace m’ho han explicat. Es a dir, m’han explicat quina devia ser la temperatura davant la porta si a l’interior del forn era d’uns mil quatre-cents graus.

—I de quina temperatura estem parlant? —va preguntar Brunetti.

—Cent cinquanta-set graus —va respondre Rizzardi—, però això només davant la porta, al terra no devia ser tan alta, però així i tot n’hi havia prou per matar-lo.

—Què va passar?

—Sues. Es pitjor que qualsevol sauna que et puguis imaginar, Guido. Sues i sues fins que ja no et queda aigua al cos. I amb l’aigua s’evaporen també els minerals. I quan ja no queden minerals, sobretot sodi i potassi, el cor entra en arítmia i tens un atac de cor.

—I et mors —va concloure Brunetti.

—Correcte. Et mors.

—Cap indici de violència? —va preguntar Brunetti.

—Tenia un senyal al front. Un morat. La pell estava esquinçada, però era una ferida neta, no hi havia restes de cap objecte amb el qual s’hagués pogut donar un cop.

—O amb el qual l’haguessin colpejat —va suggerir Brunetti.

—O amb el qual hagués picat ell tot sol, Guido —va dir amb veu ferma Rizzardi—. Va sagnar una mica, fins que va morir.

Bocchese ja havia explicat a Brunetti que el foc havia destruït qualsevol teixit humà que hi pogués haver al terra del forn, de manera que no es va molestar a preguntar.

—Res més? —va preguntar Brunetti.

—No —va respondre Rizzardi—, res que et pugui semblar sospitós.

—I a tu, res que t’hagi semblat sospitós? —va preguntar Brunetti, que de sobte tenia curiositat per saber per què Rizzardi sabia tantes coses sobre l’estat del cadàver de Tassini.

—Vaig oferir la meva col·laboració al meu col·lega, el Dottore Venturi, per fer l’autòpsia. Li vaig dir que tenia curiositat perquè no havia vist mai res de semblant —va dir Rizzardi amb el seu to de veu desapassionat i professional.

Però de sobte el seu to va canviar i va dir:

—Saps?, és cert, Guido. No havia vist mai res de semblant: només n’havia llegit alguna cosa. Li hauries d’haver vist els pulmons. No m’ho hauria imaginat mai. Respirar amb aquella calor: els devia fer produir una quantitat de líquid increïble. Evidentment he vist casos amb fum, però no tenia ni idea que la calor pogués produir els mateixos efectes.

—Però va ser un atac de cor? —va preguntar Brunetti, que no tenia ganes de compartir l’entusiasme professional de Rizzardi gaire estona més.

—Sí. Això és el que Venturi ha escrit al certificat de defunció.

—I tu què hi hauries posat? —va preguntar Brunetti amb l’esperança que Rizzardi confirmés les seves pròpies sospites.

—Un atac de cor, Guido. Un atac de cor. Aquest home va morir d’un atac de cor.

—Una última cosa, Ettore: tenim una llista de les coses que duia a les butxaques?

—Espera un segon —va dir el doctor—. Fa un moment tenia la llista aquí. —Brunetti va sentir el clic de l’auricular que el doctor acabava de deixar damunt la taula i el soroll d’algú que remenava papers. Al cap d’un instant va tornar al telèfon—. Unes claus, una cartera amb el carnet d’identitat i trenta euros, un mocador i tres euros amb vuitanta-set cèntims. Res més.

Brunetti li va donar les gràcies i va penjar.