19

La primera cosa que va fer Brunetti quan va arribar a la questura va ser anar a l’arxiu a fer fotocòpies de les lleis que sortien a les notes de Tassini. Un cop al seu despatx, Brunetti se les va llegir. La llei de 1973 establia el límit de despesa d’aigua que s’abocava a la laguna, a les canonades i fins i tot al mar. També marcava els límits de temps que tenien els fabricants de cristall per instal·lar plantes purificadores d’aigua i oficialitzava l’agència que s’havia d’ocupar d’inspeccionar aquestes plantes. La llei de 1982 imposava uns límits encara més estrictes en el sistema d’aigües i parlava dels àcids que havia esmentat l’Assunta. Mentre Brunetti llegia sobre límits i restriccions, no podia fer callar una veueta que es preguntava què devia passar abans de la llei i el que devien haver abocat a la laguna abans de l’aparició d’aquelles lleis.

Un cop va haver-les llegit, el sentit comú el va obligar a baixar al despatx de Patta per parlar-li del contingut de la carpeta de Tassini i del possible significat d’aquelles xifres. Volia fer-li entendre que es podia ampliar la investigació a alguns dels llocs que marcaven les coordenades, per veure si les sospites de Tassini tenien cap fonament, però la llarga experiència del tracte amb Patta i la manera com negociava la paperassa burocràtica de la ciutat el va fer reflexionar sobre les possibilitats que el seu superior es mostrés gaire sensible a aquell suggeriment. Si Pelusso li havia dit la veritat —i Brunetti no tenia motius per dubtar-ne—, aleshores Fasano tenia prou influència per presentar una queixa a Patta, i allò el feia sospitar que era un home molt més influent del que havia pensat Brunetti en un primer moment.

Quan es va tornar a asseure a la seva butaca, un dels llibres de Tassini va tocar la punta de la taula i va cridar altra vegada l’atenció de Brunetti. On l’hauria situat, Dant, Patta?, es preguntava Brunetti. Entre els hipòcrites? Els violents? O potser s’hauria mostrat misericordiós i hauria deixat el vicequestore a les portes de l’Infern, entre els oportunistes? Va obrir l’Infern pel títol i va examinar-lo un instant. Cant I. Cant I. Va passar unes quantes pàgines i aleshores els va trobar: Cant II, tot seguit el Cant III i el Cant IV Brunetti va agafar aire, sorprès de com podia haver estat tan cec. Havia tingut el llibre i els números de Tassini a les mans alhora i no se n’havia adonat.

Va agafar la còpia que havia fet dels números de Tassini, va trobar el primer i va obrir el Dant pel Cant VII, vers 103: «Lacqua era buia assai piú che persa», «L’aigua d’un negre mal lligat té el tint», va repetir. «Què dimonis deu voler dir persa?». Es va mirar el rellotge i es va preguntar si la Paola encara devia ser a casa i en va marcar el número.

—Pronto —va respondre ella després de la cinquena trucada.

—Paola —va dir—, què vol dir persa?

—En quin context? —va preguntar ella sense mostrar cap mena de curiositat pel que feia al motiu de la pregunta.

—En el Dant —va dir ell.

—Em sembla que fa referència al color —va dir ella—, però espera que ho busqui al diccionari. —En menys d’un minut ja tornava a ser al telèfon i Brunetti la va sentir que murmurava alguna cosa mentre buscava la paraula, un hàbit que la Chiara havia heretat de la seva mare. Al final va dir—: Un color entre el morat i el negre, però amb predomini del negre. —Va esperar la seva resposta, però com que el seu marit no deia res va preguntar—: Res més?

—Ara mateix no. Ja et trucaré.

La Paola va penjar. Brunetti va tornar al llibre. El riu que seguia el Dant desembocava a l’Estix, però la referència de Tassini era només al vers 103, a l’aigua negra.

La següent no era pas menys desagradable: «No fronda verda, sinó tose ramatge; no tany ben llis, sinó sarment retort».

Va continuar buscant les referències de Tassini: «El marge enganxifós, tot d’un fanguim es veia; i arribava una bravada que, si no ens roda el cap, ens ve de prim».

I la darrera: «I guarda’t amb els peus de tocar el foc».

No es podia pas dir que allò fos exactament un escàndol mediambiental, però si la signorina Elettra tenia tota la raó quan deia que Tassini tenia la fe d’un autèntic creient, segur que havia interpretat aquelles descripcions de Dant al seu gust i que hi havia trobat els senyals i auguris que hi hagués volgut trobar.

Brunetti va decidir baixar a parlar amb Patta, encara que només fos pel desig pervers de demostrar-se a ell mateix que la seva anàlisi del personatge era correcta. Celestí V havia renunciat al papat per tal d’evitar el poder d’ofici, oi? Quina diferència amb Patta, que estava disposat a renunciar a qualsevol aspecte de la seva feina, sempre que no fos el poder i els beneficis de la seva posició. Obligar Patta a córrer enmig d’un camp de cucs plorant llàgrimes i sang potser era un càstig excessiu per les seves negligències professionals, però Brunetti va estar entretingut imaginant-se aquesta situació mentre baixava les escales per anar al despatx del seu superior.

La signorina Elettra va aixecar la mirada dels papers així que el va veure entrar, i li va dedicar un somriure molt peculiar.

—Tinc informació sobre el signor Fasano, que sembla que és el que diu que és.

—Bé —va dir controlant la situació i va afegir—: gràcies. —Tot seguit va preguntar—: El vicequestore és al seu despatx?

—Sí. Vol parlar amb ell? —va preguntar, com si Brunetti pogués tenir cap altre motiu per baixar els dos pisos i preguntar si Patta era al seu despatx. Brunetti va recordar que no havia estat gaire respectuós amb ella l’última vegada que havien parlat de Fasano. Potser era per això, que es mostrava tan formal amb ell?

La signorina Elettra va agafar l’auricular i va prémer un botó, va preguntar si el Dottore Patta volia veure el commissario Brunetti, va penjar el telèfon i va fer un gest amb el cap en direcció a la porta. Brunetti li va donar les gràcies i va entrar sense molestar-se a trucar.

—Ah, Brunetti —va dir Patta així que el va veure entrar—, estava a punt de trucar-li.

—Sí, senyor? —va dir Brunetti mentre s’acostava a la taula de Patta.

—Sí, segui, segui —va dir Patta mentre li feia un gest amb la mà.

Brunetti va fer el que li havien manat, amb tots els sistemes alerta davant el comportament excessivament amable de Patta.

—Li volia parlar d’això que ha passat a Murano —va dir Patta.

Brunetti va fer un esforç per no semblar massa interessat.

—Sí —va dir Patta—. Li volia parlar d’aquest cas que sembla que vol investigar.

—Tenim un cadàver, senyor —va dir Brunetti, amb l’esperança que Patta s’endugués una sorpresa i es repensés el que acabava de dir.

Patta se’l va quedar mirant.

—D’un atac de cor, Brunetti. L’home va morir d’un atac de cor. —De sobte el to amable de la seva veu s’havia fet fonedís. Quan va veure que Brunetti no deia res, Patta va afegir—: Em pensava que a hores d’ara ja hauria parlat amb el seu amic Rizzardi, commissario. —Com que Brunetti continuava sense badar boca, Patta li va repetir—: Va morir d’un atac de cor.

Brunetti seia sense dir res. Pel que semblava, Patta encara no havia acabat. El vicequestore va continuar:

—No sé si ha tingut temps de formular cap teoria sobre una possible conspiració, Brunetti, però si ho ha fet vull que s’ho tregui del cap immediatament. L’home va caure i es va morir d’un atac de cor mentre era a la feina.

—Era un vigilant, no un bufador —va dir Brunetti—. No tenia cap motiu per ser tan a la vora del forn.

—Al contrari —va dir Patta amb l’equanimitat que a Brunetti li semblava alhora sorprenent i enervant—, és precisament perquè era el vigilant que hi ha una pila de motius que justificaven la seva presència en aquell lloc. Potser hi havia algun problema amb el forn, una pujada sobtada de la temperatura que havia de controlar. Potser algú va deixar la perxa al terra i ell s’hi va entrebancar, o potser feia el que fan molts d’altres a la nit: fer una peça de cristall per a ells. —Patta va somriure com si volgués remarcar que allò era el més probable, i Brunetti es preguntava on devia haver après el vicequestore, un sicilià, tantes coses sobre l’art del cristall de Murano. Scarpa era una possibilitat, Scarpa compartia el desig d’esborrar el crim de la imatge de la ciutat, i què hi podia haver de millor que evitar que constés un assassinat al registre de delictes de la ciutat? Però Scarpa tampoc no era venecià. Potser Fasano?

Abans no va tenir temps de dir res, Brunetti es va adonar que no hi havia cap esperança, de manera que va veure que Patta estava del tot convençut que la investigació —per incipient que fos—, s’havia acabat. Però així i tot va dir:

—He vingut a parlar amb vostè, senyor, perquè hem trobat uns papers entre les seves possessions.

—Què vol dir «les seves possessions»?

—Eren a casa seva.

—I es pot saber per què les té vostè, commissario?

—Perquè me les vaig endur quan vaig anar a parlar amb la seva vídua.

—I ja n’ha fet un informe, d’això?

—Sí —va mentir Brunetti, convençut que a la signorina Elettra no li faria res falsificar la data de l’informe un cop l’hagués escrit.

Patta no ho va posar en dubte, però li va preguntar:

—I què són, aquests papers?

—Llistes de números.

—Quina mena de números?

—Referències a unes quantes lleis i a uns punts geogràfics determinats. I hi ha diverses referències a l’Infern de Dant. Hi havia un exemplar del poema a la seva habitació a la fàbrica.

—I aquest llibre és un altre dels articles que té a les seves mans? —va preguntar Patta.

—Sí.

—Hi havia res més, Brunetti? Alguna altra cosa —va començar Patta amb la dicció interminable que es fa servir per renyar un nen trapella—, a part de referències a lleis i punts geogràfics i a l’Infern de Dant? —Patta no podia o bé no tenia cap ganes de resistir-se a la temptació de repetir els mots de Brunetti.

Com si allò fos més una petició d’informació que no pas un insult, Brunetti va dir:

—Havia de tenir algun motiu per guardar aquests números, senyor.

Patta va bellugar el cap per fer evident que no ho acabava d’entendre.

—Unes lleis i uns llocs específics, és això, Brunetti? 1 després què? El número guanyador de la loteria de Venècia? O bé les coordenades geogràfiques del punt d’aterratge dels alienígenes? —Es va aixecar de la cadira i va fer un parell de passes murmurant—: El Dant —com si volgués tranquil·litzar el seu esperit turmentat. Va decidir tornar a seure i va continuar—: Tot i que potser ho trobarà sorprenent, Brunetti, això és una questura —va dir i es va inclinar damunt la taula per assenyalar el commissario—, i nosaltres som agents de policia. Això no és una tenda enmig del desert on la gent ve a fer sessions d’espiritisme o perquè li llegeixin les cartes del tarot.

Brunetti es va quedar mirant Patta i tot seguit va fixar la mirada en un punt de la taula entre ells dos.

—Entén el que li estic dient, Brunetti? —Quan va veure que el commissario no tenia intenció de contestar va repetir la pregunta—: Entén el que li estic dient?

—Sí, senyor. L’he entès perfectament —va dir Brunetti sorprès de fins a quin punt l’havia entès. Es va aixecar.

—I què pensa fer, amb aquests números, Brunetti? —va preguntar Patta amb un to sarcàstic i amenaçador.

—Em quedaré amb les referències al Dant, senyor. Sempre és bo saber on has de situar els hipòcrites i els oportunistes.

El rostre de Patta es va quedar rígid, però no va poder evitar fer-li una altra pregunta:

—I les lleis i les coordenades?

—Oh, no ho sé, senyor —va dir Brunetti i es va girar per anar cap a la porta—. Però també va bé saber quines són les lleis vigents —va obrir la porta i va dir—: Buon giorno —amb un fil de veu, va sortir i va tancar la porta.