9

Va passar un dia i després un altre. Brunetti no va sentir a parlar de l’Assunta de Cal i no hi pensava gaire; tampoc no pensava en Murano ni en les amenaces del vell borratxo. En lloc d’això, tenia jovenets que ocupaven la seva atenció, jovenets —tot i que, legalment, encara eren nens— que eren repetidament arrestats, interrogats i posteriorment identificats i recollits per persones que deien que eren els seus pares o tutors, pocs dels quals, per la seva condició de gitanos, tenien documents per demostrar-ho.

I llavors va arribar aquella història escandalosa, una de les que apareixen setmanalment al diari, sobre el destí d’aquests nens en algunes ciutats sud-americanes, on, segons deia la notícia, són executats per brigades de la policia fora de servei. «Bé, encara no hem arribat a aquest extrem», va murmurar Brunetti per a si mateix en acabar de llegir l’article. Hi havia moltes qualitats dels seus compatriotes que ell, com a policia, detestava: la indiferència cap a la delinqüència, la manca de confiança en la justícia i la manca de ràbia davant la ineficàcia del sistema legal. «Nosaltres no matem nens al carrer per haver robat taronges», es va dir, tot i que no estava segur que allò fos prou motiu per sentir un orgull cívic.

Com un epilèptic que s’adona de la imminència d’un atac, Brunetti sabia que valia més distreure aquells pensaments concentrant-se en la feina. Es va treure la llibreta i hi va buscar el número de telèfon que li havia donat la sogra de Tassini. Va contestar un home.

—Signor Tassini? —va preguntar Brunetti.

—Sí?

—Sóc el commissario Guido Brunetti, signore. —Es va aturar per sentir alguna pregunta per part de Tassini; com que no deia res, va continuar—: No sé si li va bé que el destorbi una estona, signor Tassini. Voldria parlar amb vostè.

—Vostè és qui va venir a casa meva? —va preguntar Tassini, sense amagar gens el seu recel.

—Sí, sóc jo —va respondre Brunetti amb naturalitat—. Vaig parlar amb la seva sogra, però no en vaig treure gaire informació.

—Sobre què? —va preguntar Tassini amb un to neutre.

—Sobre el lloc on treballa, signore —va contestar el commissario, esperant una altra vegada la reacció del seu interlocutor.

—De què es tracta?

—Té a veure amb el seu amo, Giovanni de Cal. Es per això que m’he volgut posar en contacte amb vostè fora del seu lloc de treball. Ens estimem més que el seu amo no sàpiga que hi tenim cap interès. —Això era ben cert, com també ho era que De Cal els portaria molts problemes si s’assabentés que Brunetti estava dirigint una investigació privada centrada en ell.

—Es per la meva reclamació? —La curiositat vencia la desconfiança de Tassini.

—Sí, és clar —va mentir Brunetti sense esforç—. I també pel signor De Cal i l’informe que en tenim.

—Un informe de qui? —va preguntar Tassini.

—Em temo que no l’hi puc revelar, signor Tassini. Estic segur que entendrà que tot el que se’ns diu és confidencial. —Es va aturar per veure si Tassini s’ho empassava i, com que el seu silenci donava entenent que sí, va preguntar—: Podria parlar amb vostè?

Després de dubtar una mica, Tassini va preguntar:

—Quan?

—Quan li vagi bé, signore.

La veu de Tassini semblava més intranquil·la que feia un moment.

—Com ha aconseguit aquest número?

—Me’l va donar la seva sogra —va dir Brunetti. Amb un to de veu més suau i que gairebé denotava vergonya, va afegir—: La seva sogra em va dir que no té telefonino, signor Tassini. Personalment, el voldria felicitar per aquesta decisió tan assenyada. —Va acabar amb una mitja rialla.

—Vostè també pensa que són perillosos? —va preguntar Tassini amb afany.

—Pel que he sentit, jo diria que hi ha prou raons per creure-ho —va dir Brunetti. Pel que havia llegit, també hi havia prou raons per creure que els cotxes, la calefacció central i els avions són perillosos, però aquest era un sentiment que s’estimava més no revelar al signor Tassini.

—Quan vol que ens vegem? —va preguntar Tassini.

—Si li anés bé de veure’ns ara, podria ser a casa seva d’aquí a un quart d’hora.

La línia telefònica va romandre en silenci durant una bona estona, però Brunetti va resistir l’impuls de parlar.

—D’acord —va dir Tassini—, però a casa meva no. Hi ha un bar a davant de San Francesco di Paola.

—A la cantonada d’abans del parc? —va preguntar Brunetti.

—Sí.

—Ja sé quin és. El lloc on dibuixen cors a la schiuma del cappuccino, oi?

—Sí —va fer Tassini amb un to més suau.

—Hi seré d’aquí a quinze minuts —va dir Brunetti, i va penjar.

Quan va entrar al bar, va fer una ullada al seu voltant buscant-hi algú que semblés el vigilant de nit d’un taller de vidre. A la barra hi havia un home, bevent cafè i parlant amb el cambrer, i més enllà n’hi havia dos més, també amb un cafè, i un d’ells, amb una cartera repenjada a la cama. Un altre home, de nas gros i un cap força petit, era al fons de la barra, introduint monedes d’un euro en una màquina escurabutxaques de pòquer. Els seus gestos eren rítmics: introduir una moneda, pitjar un botó, esperar a veure els resultats a la pantalla, pitjar més botons, esperar a veure els resultats altra vegada, fer un parell de glopades ràpides al vi negre i una altra moneda.

Brunetti els va descartar tots, igual que el noi del costat del jugador de pòquer, que semblava que bevia un gingerino. A la paret de darrere hi havia quatre taules: en una seien tres dones, cadascuna amb la seva tetera i la seva tassa de te. Es passaven fotografies, i se n’exclamaven amb un entusiasme prou autèntic per poder endevinar que eren d’una criatura i no pas d’unes vacances. A l’última taula, a l’angle de darrere la barra, hi seia un home que mirava en direcció a Brunetti. Tenia un got d’aigua al davant i quan el commissario se li va acostar, el va alçar amb la mà esquerra per saludar-lo.

L’home es va posar dret i li va allargar la mà.

—Tassini —va dir.

Tenia uns trenta-cinc anys i era alt, amb uns ulls grossos i foscos, força separats, i un nas que semblava massa petit per omplir l’espai que quedava entre els dos ulls. Duia una barba mal retallada i una mica canosa, que li cobria, però no amagava, les galtes xuclades. Brunetti havia vist aquella cara en un nombre incomptable d’imatges: el Crist que pateix.

—Commissario Brunetti? —va preguntar Tassini. Brunetti hi va encaixar la mà i li va agrair que hagués volgut parlar amb ell—. Què voldrà beure? —va preguntar quan el va tenir assegut, alçant la mà per cridar l’atenció del cambrer.

—Ja que sóc aquí —va començar a dir Brunetti amb un somriure—, potser que faci un cappuccino, no? —Va seure i Tassini el va demanar al cambrer. Durant uns moments, tots dos van restar callats. Finalment, Brunetti va dir—: Signor Tassini, tal com li he dit per telèfon, voldríem parlar amb vostè sobre Giovanni de Cal, el seu amo. —Abans que Tassini en pogués dir res, Brunetti va afegir amb veu seriosa—: I sobre la seva reclamació, és clar.

—O sigui que em comencen a creure, eh? —va preguntar Tassini.

—No hi ha dubte que tenim interès a escoltar el que ens hagi de dir —va contestar Brunetti. Es va estalviar haver d’entrar en detalls per l’arribada del cambrer amb el cappuccino. Tal com havia previst, hi havien abocat l’escuma de tal manera que formava un cor a la superfície. Va obrir un sobre de sucre i l’hi va afegir. Va remenar el cafè i en va trencar el cor.

—Què me’n diu, de les meves cartes? —va preguntar Tassini.

—Són un dels motius pels quals sóc aquí, sens dubte —va contestar Brunetti, i va beure un glopet de cafè. Encara estava massa calent, de manera que el va tornar a deixar al platet perquè es refredés.

—Les ha llegides?

Brunetti li va dirigir una mirada molt directa.

—Normalment, si aquesta trobada formés part d’una investigació oficial, em temo que li mentiria i li diria que ho he fet —va dir, mirant de semblar una mica incomodat per la confessió—. En aquest cas, però, deixi’m ser-li sincer des del començament. —Abans que Tassini pogués dir res, va continuar—: Són en un arxiu que porta un altre departament. Però me n’han parlat persones que les han llegides, i ens n’han passat alguns fragments.

—Però anaven adreçades a vostès —va insistir Tassini—. A la policia, vull dir.

—Sí —va Reconèixer Brunetti assentint amb el cap—, però nosaltres som detectius i no ens fan arribar tot el material automàticament. Les cartes es van passar al departament de reclamacions i se’n va obrir un expedient. Abans no hagin seguit tot el procés i arribin a mans de les persones que duran a terme la investigació, poden passar mesos. —Es va adonar de l’expressió angoixada de Tassini, que obria la boca per protestar, i va afegir, acotant el cap per fingir torbament—: O fins i tot més temps.

—Però sap de què van?

—Me n’han parlat, tal com li he dit, però la informació m’ha arribat per terceres persones. —Brunetti va observar Tassini i va obrir més els ulls, com per indicar que se li havia acudit una altra possibilitat—. M’ho voldria explicar, amb les seves paraules, per tal que acabi d’entendre què diuen? Potser així acceleraríem les coses.

Veient l’alleujament que començava a mostrar Tassini, Brunetti es va sentir una mica brut pel que acabava de fer: era massa senzill, no demanava cap esforç; era massa fàcil aprofitar-se de la necessitat humana.

Va alçar el cappuccino i en va beure una mica.

—Parlen de la lubrica —va començar a dir Tassini—. Això ho sap, com a mínim?

—Es clar —va respondre Brunetti, amb una inclinació de cap una mica mentidera.

—Es una trampa mortal —va dir Tassini—, per tota mena de motius: el potassi, l’àcid nítric i fluòric, el cadmi i fins i tot l’arsènic. Treballem envoltats de tot això, ho respirem i segurament fins i tot ho mengem. —Brunetti va assentir amb el cap. Això ho sabia qualsevol venecià, però ningú no li havia suggerit mai que existís cap risc significatiu per als treballadors de Murano, ni tan sols Vianello. I si algú ho havia de saber, era ell—. Es per això, que va passar.

—Que va passar què, signor Tassini?

Els ulls d’aquell home es van contreure en una mirada plena d’allò que Brunetti reconeixia com a recel. Malgrat tot, va respondre:

—La meva filla.

—L’Emma? —va preguntar Brunetti amb indiferència. Aleshores, havent-se inspirat quasi fàstic a ell mateix, va dir—: Pobreta…

Amb això ho va aconseguir: Tassini ja era seu. Es va adonar que la seva expressió perdia qualsevol rastre de reserva, sospita o discreció.

—Es per això que va passar —va dir Tassini, acalorat per la convicció—. Totes aquestes coses… Fa anys que hi treballo, respirant-les, tocant-les, esquitxant-me’n… —Va ajuntar les mans, amb els punys tancats—. Es per això que continuo escrivint aquestes cartes, encara que ningú no pari atenció a les coses que hi dic. —Va alçar la mirada cap a Brunetti, amb la cara endolcida per l’esperança, o l’amor, o alguna emoció que s’estimava més no identificar—. Vostè és la primera persona que sembla que em vol escoltar.

—Expliqui-m’ho —es va obligar a dir-li el commissario.

—He llegit molt —va començar Tassini—. Llegeixo contínuament. Tinc ordinador i llegeixo articles d’Internet, i també llibres sobre química i genètica. I hi és tot, tot és allà. —Va clavar tres cops secs sobre la taula amb el puny esquerre, mentre repetia—: Hi és tot!

—Continuï.

—Tot això, sobretot els minerals, pot danyar l’estructura genètica. I un cop els gens estan afectats, podem passar aquest dany als nostres fills. Gens dolents. Vostè ja coneix les cartes, i ara ja sap què hi he descrit. Quan vegi els informes mèdics, veurà què diuen els metges sobre l’estat de l’Emma. —Va mirar Brunetti—. N’ha vist les fotos?

Tot i que Brunetti havia vist la nena i, per tant, hauria pogut continuar mentint, aquest cop no es va veure amb cor de fer-ho: amb les altres coses sí, amb això no.

—No.

—Bé —va dir Tassini—. Potser val més així. A més, ara ja sap quin és el problema, de manera que no cal que les vegi.

—I els metges? Què en diuen?

L’entusiasme de Tassini va desaparèixer tot d’una. Aparentment, la menció dels metges l’havia retornat al terreny dels incrèduls.

—No s’hi volen involucrar.

—I com és, això? —va preguntar Brunetti.

—Ja ha vist què ha passat a Marghera, amb les protestes i la gent que volt tancar totes les fàbriques. Imagini’s què passaria si es fes públic tot el que està passant a Murano. —Brunetti va fer un gest afirmatiu—. O sigui que ja veu per què han de mentir —va dir Tassini, cada cop més acalorat—. He mirat de parlar amb la gent de l’hospital, perquè ens facin proves, a l’Emma i a mi. Jo sé quin problema hi ha i sé per què l’Emma està així. Només cal que ens facin la prova que cal i trobin allò que tinc jo i que té ella. Llavors sabrien què va passar. Si admetessin el que li ha passat a l’Emma, haurien de mirar les altres parts afectades: tota la gent que està malalta, tota la gent que ha mort. —Parlava amb convicció i urgència, delerós que Brunetti l’entengués i hi estigués d’acord.

Brunetti es va adonar tot d’una que, tot i que havia sabut com ficar-se en el tema, en aquells moments no tenia ni idea de com sortir-se’n.

—I el seu amo?

—De Cal?

—Creu que ho sap?

Tassini va tornar a canviar de cara i va dibuixar amb la boca una mena de somriure, que no arribava a ser-ho.

—Sí, ho sap. Tots dos ho saben, però ho han d’amagar, no? —va respondre, i Brunetti es va preguntar de quina manera podia estar implicada l’Assunta en tot això.

—Però en té proves? —va preguntar el commissario.

Tassini va fer un somriure murri.

—Tinc un fitxer on ho guardo tot. La feina que tinc ara em proporciona prou temps per trobar les proves definitives. N’estic a prop. N’estic molt a prop. —Va mirar Brunetti, amb els ulls il·luminats d’aquell que ha descobert la veritat—. Ho guardo tot al fitxer. Llegeixo molt, i això m’ajuda a entendre les coses. Segueixo totes les pistes. —Amb una mirada sorneguera, va afegir—: Però haurem d’esperar a veure què passa, oi?

—Per què?

Brunetti no estava segur que Tassini hagués sentit la pregunta, perquè la seva resposta va ser:

—Els nostres homes més brillants van conèixer aquestes coses molt abans que nosaltres, i ara jo també les conec.

Des de la menció de la seva filla, Tassini s’havia anat esvalotant cada cop més. Quan va començar a parlar sobre el fitxer i la informació que hi guardava, el commissario, perplex, va decidir que era hora de desviar-lo altre cop cap al tema de De Cal.

Va acotar el cap, amb un gest que indicava una reflexió profunda, i després va mirar Tassini per dir-li:

—Faré una ullada al nostre arxiu tan aviat com torni a la questura. —Va apartar la tassa de davant seu, per indicar un canvi de tema, i va continuar—. Voldria fer-li algunes preguntes sobre el seu amo, Giovanni de Cal.

La demanda va fer que Tassini parés en sec. No podia dissimular la sorpresa i la decepció, just quan havia començat a parlar sobre els grans homes que pensaven com ell. Es va treure un mocador de la butxaca esquerra, no gaire net, i es va mocar. Després el va tornar a entaforar on l’havia tret i va preguntar:

—Què en vol saber?

—Ens han informat que el signor De Cal ha amenaçat de mort el seu gendre. Vostè en sap res?

—Bé, ja té sentit, no? —va preguntar Tassini.

Brunetti li va dedicar un somriure dolç però confús i va dir:

—No estic segur d’estar seguint el seu raonament. —Va tornar a somriure per emfasitzar que creia que les seves paraules havien de tenir algun sentit, tot i que de fet sospitava que no en tenien cap.

—Per evitar que hereti el fornace.

—Però no és la seva filla qui l’heretaria? —va demanar Brunetti.

—Sí, però llavors Ribetti hi podria anar lliurement —va dir Tassini, com si fos un comentari tan obvi que gairebé no calgués fer-lo.

—Que ara no hi va?

Darrere d’ells va sonar un telèfon. No un telefonino, sinó un telèfon de veritat.

Tassini va riure.

—Una vegada vaig sentir aquest vell malparit dient que el mataria. Era xerrameca i prou, però si el veiés al fornace, segurament ho intentaria.

Just quan Brunetti començava a demanar a Tassini que li donés més detalls sobre aquest comentari, el cambrer va cridar:

—Giorgio, és la teva dona. Vol parlar amb tu.

Tassini va fer cara de pànic i es va posar dret d’un bot. Es va afanyar cap a la barra i va agafar el telèfon que el cambrer li allargava. Es va girar d’esquena al cambrer i Brunetti, i es va inclinar sobre l’aparell.

Brunetti es va adonar que anava relaxant el cos, però només mínimament. Tassini va escoltar allò que li deien, va parlar i va tornar a escoltar, encara més estona que abans. A mesura que la conversa avançava, dreçava cada cop més l’esquena, fins que va arribar a la seva alçada normal. Va dir alguna cosa i va penjar el telèfon; després es va girar i va donar les gràcies al cambrer. Es va treure unes quantes monedes de la butxaca per deixar-les sobre la barra.

Va tornar cap a Brunetti i va dir:

—Me n’haig d’anar.

Per la seva mirada, era com si ja no hi fos. Havia oblidat Brunetti o l’havia bandejat com a insignificant.

Brunetti va enretirar la cadira on seia i es va començar a posar dret. Quan hi va estar, Tassini ja havia fet mitja volta i caminava cap a la porta. La va obrir, va sortir al carrer i la va tancar darrere seu.