6

L’uomo di notte, pensava Brunetti, per definició treballa de nit, cosa que el faria ser a casa durant el dia. Només passaven uns minuts de les onze, un dels moments més dolços dels dies de primavera, de manera que Brunetti va decidir baixar caminant fins a Castelló per parlar amb Giorgio Tassini i veure si estaria disposat a repetir allò que li havia dit De Cal. El commissario va pensar que potser s’estava passant, que allò era abuso d’ufficio, perquè sens dubte aprofitava el poder que li conferia el seu càrrec per investigar un assumpte que només li interessava a ell personalment, un assumpte que no tenia cap interès oficial per a les forces de l’ordre. Ara bé, la idea que l’alternativa a baixar passejant amb aquell solet fins a la Via Garibaldi consistia a tornar al despatx i començar a llegir els expedients dels agents que calia ascendir, va ser més que suficient per empènyer Brunetti a sortir cap a la Riva degli Schiavoni.

Va girar cap a l’esquerra i va començar a baixar cap a Sant’Elena. A mesura que el sol li anava traient del cos la rigidesa de l’hivern, les seves passes s’anaven fent més llargues. Els dies com aquell li recordaven la murga de clima que tenia realment la ciutat: fred i humit a l’hivern, i calorós i humit a l’estiu. Va bandejar aquest pensament, que considerava una romanalla de la tristesa hivernal, i va mirar al seu voltant amb un somriure tan lluminós com el dia que feia.

Va girar cap a la Via Garibaldi, deixant l’escalfor del sol darrere seu. Segons l’Assunta, Tassini vivia davant l’església de San Francesco di Paola; quan la va veure, a la seva esquerra, va alentir el pas. Va trobar el número que cercava, va llegir el nom indicat a la part inferior de cadascun dels tres timbres i va prémer el de dalt de tot, el que deia Tassini. Com que no contestaven, va tornar a trucar al timbre, aquesta vegada aguantant el dit prou estona per despertar aquell home. Tot d’una va sentir un crit fort a través de l’intèrfon i després el xiulet fluix d’una connexió defectuosa. Silenci. Va trucar per tercera vegada i aquest cop una veu greu li va demanar què volia.

—Voldria parlar amb el signor Tassini —va dir el commissario, parlant més alt que de costum per mirar de fer sentir la seva veu per sobre del xiulet i les interferències, que es continuaven sentint.

—Què? —va preguntar la veu enmig d’un altre brogit d’interferències.

—El signor Tassini! —va cridar ell.

—… problemes… qui?… prou… —va dir la veu.

Brunetti es va adonar que no hi havia manera de comunicar-se, de manera que va prémer el dit contra el timbre i l’hi va deixar fins que la porta es va obrir.

Va pujar les escales fins al replà del tercer pis, on va trobar una dona de cabells blancs dreta al llindar de la porta. Tenia la pell apergaminada pròpia de la gent que fuma molt i duia els cabells curts i amb una permanent mal feta, amb un serrell dentat que li baixava més avall de les celles. Els ulls, de color verd intens, els tenia contínuament mig tancats, com si s’hi haguessin acabat tornant després de tantes dècades d’entomar fum. Era baixa, i la seva rotunditat boteruda reflectia que era una dona resistent i forta. No va somriure, però sí que va relaxar l’expressió, i la fina traceria d’arrugues que se li estenia al voltant dels ulls i la boca es va tornar més flonja.

—En què el puc ajudar? —va preguntar amb l’accent més pur de Castello, amb una veu quasi tan greu com la d’ell.

Brunetti li va respondre en dialecte, per indicar cortesia.

—Voldria parlar amb el signor Tassini, si hi és.

—El signor Tassini, ara? —va preguntar ella, decantant el mentó amb un gest inquisitiu—. Què pot haver fet el meu gendre que pugui interessar a la policia?

Se la veia encuriosida, més que no pas temorosa.

—Tan evident és, signora? —va preguntar Brunetti, assenyalant-se el cos amb la mà dreta—. No podria ser l’home del gas?

—I jo seria la reina de Saba —va respondre ella, i va riure des d’algun punt profund prop del seu estómac. Quan va parar, van sentir a l’interior del pis allò que semblava l’udol d’un cadell. La dona es va girar cap allà, sense deixar de parlar a Brunetti.

—Val més que entri i en parlem. A més, els he de tenir controlats mentre la Sonia és a comprar, oi?

Quan Brunetti es va presentar i hi va encaixar la mà, se li va acudir de preguntar-se fins a quin punt hauria pogut entendre les paraules d’aquella dona algú de, posem per cas, Bolonya. Li faltaven algunes dents de la part superior esquerra de la boca, de manera que no articulava bé allò que deia, però sens dubte era el veneziano stretto allò que hauria derrotat qualsevol oient que hagués nascut més enllà d’un centenar de quilòmetres al voltant de la laguna. I malgrat tot, que n’era de dolç aquell dialecte, tan semblant al que la seva àvia havia parlat tota la vida. Tant li feia que no tingués res a veure amb l’italià, llengua que sempre havia considerat estrangera i que no havia estat mai digna de la seva atenció.

Aquella dona, que tant podia tenir cinquanta anys com seixanta, el va fer passar al saló, net com una patena, al final del qual hi havia una prestatgeria on els llibres feien una mica el que volien: n’hi havia d’estirats sobre el prestatge, d’inclinats i d’altres que havien caigut. Davant del sofà on devia seure la dona hi havia un televisor petit amb un ciclamen d’hivernacle en un test de plàstic. Al televisor, uns dibuixos de color pastel ballaven en silenci, perquè n’havien abaixat el so o bé l’havien tret.

El sofà, cobert parcialment amb una tela de llana de quadres escocesos, devia haver estat blanc alguna vegada, però en aquells moments era del color de la farina de civada. Al bell mig hi havia un nen de potser dos anys. Ell era la font del rebombori, el xiscle agut d’alegria sense paraules amb el qual seguia els salts i els passos d’aquelles criatures de color pastel. Quan els adults se li van acostar, el nen va somriure a la seva àvia i va picar amb la mà el lloc que tenia al seu costat.

Ella es va deixar caure al sofà, el va agafar i se’l va posar a la falda. Es va ajupir per fer-li un petó al cap i el nen va fer un bellugueig extasiat; va deixar de mirar la tele i es va girar cap a la seva àvia, es va posar dret i li va plantar un petó humit al nas. Ella va alçar els ulls cap a Brunetti, va somriure i va tornar a mirar el nen de fit a fit. Llavors li va enfonsar la cara al coll i va murmurar:

—Zogia mia, vedo mio, ti xei beo. —Va mirar Brunetti amb l’expressió il·luminada i va preguntar—: E beo, mió puteo?

Brunetti va somriure d’orella a orella, mostrant-s’hi d’acord, i va lloar la resplendor enlluernadora d’aquell nen, l’evidència de la seva superioritat respecte de qualsevol altra criatura que hagués vist mai, i la semblança notable que guardava amb la seva àvia. Ella va mig aclucar els ulls un moment i va dedicar a Brunetti una mirada llarga i especulativa.

—Els meus són més grans —va dir ell—, però encara recordo quan tenien la seva edat. A vegades m’inventava alguna excusa per sortir de la feina i poder tornar a casa per estar amb ells. Deia que sortia a interrogar algú, però de fet me n’anava per jugar amb els meus fills.

La dona va eixamplar el seu somriure, en senyal d’aprovació. Llavors van sentir un xiscle ofegat, que venia del fons del pis i que pertanyia, sens dubte, a una criatura. Brunetti, desconcertat, va mirar la dona.

—Es l’Emma —va dir ella. Va fer saltar el nen a la falda i va afegir—: És la seva germana bessona. —Llavors va calibrar Brunetti amb ulls astuts i va preguntar—: Es veu amb cor d’anar-la a buscar? El nen se’m posarà a plorar si el deixo ara, ni que sigui un minut. —Brunetti va mirar cap al fons de l’apartament—. Segueixi la veu i ja la trobarà —va dir la dona, que va continuar fent saltironejar el nen a la seva falda.

Brunetti va fer el que li deia i va entrar en una habitació a la dreta del passadís, on va trobar dos llitets a tocar l’un de l’altre per la banda dels capçals. Del sostre en penjaven mòbils amb figures de colors vius, i un petit zoo d’animals de peluix era dret rere les barres dels llits. En un d’ells hi havia una nena, acompanyada d’un elefant de peluix si fa no fa tan gros com ella. Brunetti s’hi va acostar dient:

—Emma, com estàs? Oi que ets una nena molt maca? Vine, que anirem a veure la nonna, eh?

Es va ajupir i la va agafar, sorprès de trobar-se un cos tot tou a les mans, com un animal esporuguit. Aleshores va posar en pràctica un hàbit no del tot oblidat i se la va repenjar a l’espatlla, notant la insubstancialitat d’aquell cos. Li va fer uns copets amb la mà dreta a l’esquena, que encara guardava l’escalfor, i va anar dient-li ximpleries tot tornant cap al saló.

—Deixi-la aquí, al meu costat —va dir la dona quan va entrar. Brunetti va seure la nena al costat de la seva àvia, però la criatura es va inclinar cap a la dreta i va acabar caient de costat. Va remugar fluixet però no es va moure. Abans que Brunetti la pogués agafar per tornar-la a fer seure recta, la dona va dir—: No, deixi-la. Encara no sap aguantar-se asseguda.

Amb dos anys, els fills de Brunetti ja caminaven i fins i tot corrien, i en Raffi havia declarat la guerra a tot allò que se li plantés al davant. El commissario, però, va fer com si no trobés sorprenent aquell comentari.

—L’ha vista algun metge?

—Ah, els metges… —va fer ella, tal com els venecians fan referència als metges. Es va posar dreta, va fer seure el nen recte, al costat de la seva germana, i li va encaixar un coixí a l’altre costat. Llavors es va treure un paquet de cigarrets de la butxaca del davantal i va preguntar—: Que els pot vigilar mentre surto a fer un cigarret? La Sonia i en Giorgio no volen que fumi a casa, o sigui que he de sortir al replà i obrir la finestra. —Va fer una ganyota—. Suposo que és just. Jo l’hi vaig fer a la Sonia durant anys. —La ganyota es va convertir en un somriure i va afegir—: Com a mínim, amb ella va funcionar i no fuma. Suposo que n’he de donar gràcies.

Abans que Brunetti s’hi pogués mostrar d’acord, ella ja sortia al replà i deixava la porta entreoberta. El commissario va decidir de seure a la cadira de l’esquerra del sofà, per deixar els nens tan tranquils com fos possible. Aparentment, el nen va oblidar la seva àvia tan bon punt va sortir, i va retornar la seva atenció a les figures molsudetes de la pantalla, que aleshores es capbussaven en un riu de flors blaves. La nena jeia al mateix punt on havia caigut. Brunetti els observava i tot d’una es va sentir aclaparat per la desagradable sensació que passaria alguna cosa mentre l’àvia era fora i que no sabria com sortir-se’n. Va esguardar els bessons, sorprès per la diferència de les seves mides; després va mirar la porta entreoberta i tot seguit el televisor.

Al cap de pocs minuts, la dona va tornar al pis, deixant un rastre de pudor de tabac per allà on passava.

—En Giorgio sempre em diu que són tan dolents per a la meva salut —va dir picant els cigarrets, que tornaven a ser a la butxaca del davantal—. Suposo que té raó, però jo fumo des d’abans que nasqués ell, o sigui que no deu ser tan dolent com diu. —Es va adonar del somriure reticent de Brunetti i va afegir—: Sempre que es posa pesat, li dic que segurament l’amanida que ell menja és tan perillosa per a la salut com els meus cigarrets. —Va arronsar les espatlles, les va" relaxar i va sospirar profundament—. Suposo que tots dos tenim raó. A hores d’ara ja m’hauria de conèixer prou per deixar-me estar amb aquest tema… —Un altre sospir i un altre arronsament d’espatlles—. Però ell creu el que vol creure. Com tots nosaltres, de fet. Pazienza.

Va tornar a seure al seu lloc del sofà, però aquesta vegada es va posar la nena a la falda i la va sostenir amb les mans a la cintura per tal de dreçar-li el cos. El nen, veient que agafaven la seva germana, es va posar dret al sofà i va embolcallar el coll de la seva àvia amb una abraçada, rient i murmurant secrets a l’orella.

—Ai, mira això —va dir la dona, assenyalant la pantalla del televisor i fent aquella veu d’entusiasme fingit que sempre decep les criatures—. Mira què fan ara. —El nen s’ho va empassar i va desviar l’atenció de l’orella de la seva àvia per retornar-la al televisor. Tot i que continuava amb el braç sobre la seva espatlla, era com si s’hagués oblidat d’ella—. De què volia parlar amb ell? —va preguntar a Brunetti. La nena jeia inerta a la seva falda.

—El seu gendre treballa al fornace de De Cal, em sembla —va dir el commissario.

—A la fàbrica?

—Sí.

—Què en vol saber? Només n’és el vigilant.

Brunetti es va quedar sorprès que reaccionés d’aquella manera davant d’una pregunta que semblava del tot innòcua.

—Hi va haver unes amenaces i voldria parlar-ne amb el seu gendre —va dir Brunetti, que va trobar que no calia donar-n’hi més explicacions.

—No sé què va dir, però estic segura que no ho deia de debò.

—Vostè coneix el signor De Cal? —va preguntar el commissario.

La mà que tenia lliure se li’n va anar automàticament cap al paquet de cigarrets, al qual va donar uns copets buscant-hi la mica de confort que li poguessin oferir.

—El conec d’haver-lo vist, però no hi he parlat mai. La gent diu que és una persona difícil, i fa un parell d’anys hi va haver aquella baralla al bar… A Murano ho sap tothom.

—O sigui que el seu gendre li ha parlat de les amenaces? —va preguntar Brunetti.

Ella va picar amb suavitat el culet del nen i se’l va acostar més, però la criatura estava totalment absorta amb les figures del televisor. Finalment, la dona va dir:

—Sí. Però ja l’hi he dit, només era xerrameca. Estic segura que no parlava seriosament.

Aleshores per què havia esmentat la baralla?, es preguntava Brunetti.

—El seu gendre li va explicar exactament què es va dir?

Brunetti es va adonar que la dona el mirava com si l’hagués atrapada dient alguna cosa que no hauria d’haver dit i es penedís d’haver-li dirigit mai la paraula.

—Ell sempre n’ha culpat De Cal —va dir en veu baixa—. Ja ho sé, ja ho sé… però encara que no en tingui proves, en Giorgio ho continua creient. Es com amb els cigarrets: ell ho veu d’aquesta manera i no hi ha res a fer. Es inútil parlar amb ell. —Va observar la nena i li va posar la mà a l’esquena, cobrint-la completament—. He mirat de parlar amb ell, i la Sonia i els metges també. Res de res. Ell creu que les coses són així i punt.

Brunetti se sentia com si hagués estat mirant un programa de televisió i, en distreure’s un moment, algú hagués agafat el comandament a distància i ara estigués mirant un altre programa, del qual no coneixia el principi.

—I l’amenaça? —va ser l’única cosa que se li va acudir de preguntar.

—No sé per què ho va fer. Abans sempre tenia cura amb el que deia, no deia mai res directament. Ara bé, estic segura que ells saben què pensa: allà ningú no guarda secrets i ha parlat amb els seus companys de feina. —Va alçar les mans com si pogués agabellar ajuda del cel—. Fa dues setmanes va dir a la Sonia que estava a punt de trobar la prova definitiva, però ho ha dit tantes vegades… —Cada cop feia una cara i una veu més tristes—. A més, sabem que no hi ha proves.

La dona es va acostar el nen amb el braç dret i es va eixugar les llàgrimes amb la mà esquerra. Tot d’una, va agitar la mà en direcció a la prestatgeria, a la paret de davant, i va dir amb veu quasi indignada:

—M’ho hauria d’haver imaginat quan va començar a llegir totes aquelles ximpleries. Quant en fa, d’això?, dos anys, tres? Només vol llegir i prou. Per això continua amb aquesta feina, encara que li paguin una misèria: per passar-se la nit llegint. Però els nens han de menjar, tots ho hem de fer, i si jo no tingués aquest pis no em podria quedar a casa amb ells. Només Déu sap què els passaria: la Sonia no treballaria i ells es moririen de gana amb el sou del seu pare. —La veu se li va endurir, de la ràbia, i va fer amb els llavis com si anés a escopir—. I pobre de tu que miris d’aconseguir cap ajuda per part del govern; tu prova-ho i ja ho veuràs. Amb totes les proves que tenen, els informes dels metges i els certificats i les proves de l’hospital… i què els donen? Dos-cents euros al mes. I per a mi res, encara que m’hagi de quedar aquí sempre amb ells. Miri de pujar dues criatures amb dos-cents euros al mes i ja veurà si n’és, de fàcil.

Els dibuixos de la tele es van acabar i va ser com si el nen quedés alliberat per sentir la ràbia de la seva àvia. Es va girar cap a ella i li va abraçar el coll.

—Nonna bona, nonna bona —deia mentre li acariciava les galtes, acostant la seva cara a la d’ella.

—Ho veu? —va exclamar ella, mirant Brunetti—. Veu què m’ha fet fer?

Es va adonar que la dona estava emocionalment esgotada i que segurament no li respondria més preguntes, de manera que va dir:

—De tota manera, voldria parlar amb el seu gendre, signora. —Es va treure la cartera i li va donar una de les seves targetes; després va treure un bolígraf i va preguntar—: Me’n pot donar el número, perquè em posi en contacte amb ell?

—Vol dir el seu número de telefonino? —va preguntar ella amb una riallada brusca. Brunetti va assentir amb el cap—. No en té —va respondre amb un to més contingut—. No en vol perquè creu que les ones que emeten són perjudicials per al cervell. —Pel to, era evident que ella donava molt poc crèdit a aquesta opinió—. Es una altra de les idees que ha tret dels seus llibres. No en té prou de creure que està contaminat: també ha de creure que els telefonini són perillosos. S’ho pot creure? —va preguntar, realment encuriosida—. Vostè creu que permetrien que els raigs ens arribessin i ens fessin mal? —Va tornar a fer el gest d’escopir, però no en va sortir gaire més que una alenada d’incredulitat. Li va donar el número de telèfon del pis i Brunetti el va anotar.

La dona es va acabar d’atabalar amb la nena, que va començar a recargolar-se al sofà. Produïa un so, però no tenia res a veure amb els xiscles que feia el seu germà quan ballaven els dibuixos del televisor. Era un bel, un udol, la veu de l’agonia en un registre molt alt. Va començar, va continuar durant una estona i llavors la dona va dir:

—Val més que se’n vagi. Quan comença així s’hi pot passar hores, i no crec que vulgui sentir-ho.

Brunetti li va donar les gràcies, però no es va oferir a encaixar-hi la mà ni va amoixar el cap del nen, cosa que sí que hauria fet si la nena no hagués començat a gemegar. Va deixar el pis, va baixar les escales i va sortir a fora, cap a la llum.