11

Passada la una, Brunetti va trucar a la Paola per dir-li que no seria a casa per dinar, i li va doldre el fet que ho acceptés sense protestar. Malgrat tot, quan ella va comentar que, en veure que trucava des del despatx sent l’hora que era, ja havia deduït que no hi aniria a dinar, la decepció que va percebre a la seva veu el va fer sentir millor, per més que ella volgués mostrar-se sarcàstica.

Va marcar el número de l’Assunta de Cal i li va dir que volia anar fins a Murano per parlar amb ella. No, li assegurà, no havia de témer res de les amenaces del seu pare: estava convençut que no hi havia cap perill. Però així i tot tenia molt interès a parlar amb ella si era possible.

Ella li va preguntar quant temps podia trigar a arribar. Ell li va demanar que s’esperés un moment, va treure el cap per la finestra i va veure Foa dret a la riva, parlant amb un altre agent. Va tornar a agafar el telèfon i li va dir que no trigaria més de vint minuts. Ella va dir que l’esperaria al fornace i va penjar.

Quan va sortir a l’entrada principal de la questura al cap de cinc minuts, ja no hi havia ni rastre de Foa ni de la seva llanxa. Va preguntar a l’agent que custodiava l’entrada on era el pilot, i li va respondre que havia portat el vicequestore a una reunió. De manera que a Brunetti no li va quedar altre remei que tornar a Fondamenta Nuove i agafar el 41.

Va trigar més de quaranta minuts a arribar a la fàbrica de De Cal. A l’oficina no hi havia ni rastre de l’Assunta, tampoc va respondre ningú quan va trucar a una porta que, pel que deia a l’entrada, havia de ser el despatx del seu pare. Brunetti va deixar aquella part de l’edifici, va travessar el pati i es va dirigir al fornace amb l’esperança que allà la trobaria.

Algú havia obert les portes corredisses d’aquell immens edifici de maó i havia deixat prou espai per permetre que algú pogués entrar-hi o sortir-ne. Brunetti va entrar i de sobte es trobà a les fosques. Els seus ulls van necessitar un moment per adaptar-se a la foscor; aleshores es va quedar encisat amb el que, per un instant, li semblà un enorme Caravaggio a l’altra punta d’aquella sala ombrívola. Durant un instant va veure sis homes al davant de les portes d’un forn rodó, il·luminat amb prou feines per la llum natural que filtraven les claraboies del sostre i per la que sortia del mateix forn. Aleshores es van començar a moure i de sobte el quadre es va fer miques enmig dels complexos moviments que dormien a les profunditats de la memòria de Brunetti.

A la paret que tenia a la dreta hi havia dos forns rectangulars, però el forno di lavoro s’alçava just al mig de la sala. Li va semblar veure només dos piazze treballant, dos homes que feien girar la massa de cristall fos a la punta d’una canna. Li va fer la impressió que un d’ells treballava amb una plata, perquè a mesura que feia girar la canna la força centrífuga transformava la massa informe primer en una paella i, tot seguit, en una pizza. A Brunetti li van venir al cap els records de la fàbrica on havia treballat el seu pare —no pas com a maestro, sinó com a servente—, feia una pila d’anys. Mentre se’ls mirava, aquell maestro es convertí de sobte en el maestro per qui havia treballat el seu pare. Al cap d’una estona, aquell home ja s’havia convertit en la imatge de tots els maestris que havien treballat el vidre des de feia més de mil anys. Si no hagués estat per les bambes Nike i els texans, l’home podria haver sortit de qualsevol segle de la llarga història d’aquell ofici.

No és pas que Brunetti tingués un interès especial pel ballet, però els moviments d’aquells homes li recordaven la bellesa d’altres que havia vist a la dansa. Sense deixar de fer girar la canna, el maestro va lliscar damunt el terra fins a la porta del forn. Es va girar per posar-se del costat dret, i Brunetti es va adonar que duia un guant molt gruixut i uns protectors al braç per suportar aquella escalfor salvatge. Va ficar la canna a dins, un dels costats de la plata no va passar gaire més d’un centímetre de la porta massissa del forn.

Brunetti s’hi va acostar i va donar un cop d’ull a les flames a l’interior del forn, el mateix infern de la seva joventut, l’infern on les bones germanes li asseguraven que tant ell com els seus companys de classe anirien a parar si cometien cap infracció, per insignificant que fos. Va veure els colors blanc, groc i vermell, i al mig la plata que continuava girant, canviant de color, cada vegada més grossa.

El maestro la va tornar a treure i altra vegada va anar d’un pèl que no toca el costat del forn. Aquesta vegada va tornar enrere i es va asseure al seu banco i va continuar fent girar la plata. Sense necessitat de mirar, va allargar la mà i va agafar unes pinces enormes; tampoc no semblava que li calgués mirar per prémer la superfície de la plata amb una de les pinces, i fent-la girar una vegada i una altra va dibuixar una petita estria a la superfície d’un dels costats. Un petit fil de vidre humit de la safata va començar a lliscar i va caure al terra.

El servente va respondre a un senyal massa subtil perquè Brunetti se n’adonés, es va apropar i es va endur la canna al forn mentre el maestro agafava una ampolla que tenia sota la cadira i feia un bon glop. Quan tot just feia un segon que l’havia tornat a deixar a sota, va tornar el servente i li va passar la canna amb la plata acabada d’escalfar que penjava de l’altre extrem. Els seus moviments eren tan líquids com el vidre mateix.

Brunetti va sentir el seu nom i quan es va girar va veure l’Assunta que el cridava des de la porta. Es va adonar que tenia la camisa enganxada al cos i que la suor li perlejava al rostre. No tenia ni idea de l’estona que feia que s’estava allí dret, encisat per la bellesa del treball d’aquells homes.

S’hi acostà conscient del calfred sobtat que li va produir la suor que li amarava l’esquena.

—M’han entretingut —va dir Brunetti sense oferir-li cap altra explicació—. He entrat aquí dins per veure si la trobava.

Ella li dedicà un somriure i va fer un gest amb la mà com si no hi volgués donar més importància.

—No passa res. Era al moll. Avui és el dia que vénen a recollir l’àcid i els fangs, i m’agrada ser-hi per comprovar que la quantitat i el pes són correctes.

La confusió de Brunetti es veia d’una hora lluny —en temps del seu pare mai no havia sentit a parlar d’aquesta mena de coses—, i ella li va aclarir:

—Les lleis són molt estrictes pel que fa al que podem utilitzar i el que n’hem de fer un cop usat. Es bo que sigui així —va somriure molt cordialment i afegí—: Ja sé que li dec recordar en Marco, quan dic aquesta mena de coses, però la veritat és que té tota la raó.

—Quina mena d’àcid? —va preguntar Brunetti.

—Nítric i fluòric —va dir ella. Es va adonar que Brunetti encara estava molt confós, de manera que va continuar—. Per fabricar les boletes utilitzem un fil de coure per fer-los un forat al mig, després cal fer servir àcid nítric per dissoldre el coure. De tant en tant hem de canviar l’àcid.

Brunetti no volia ni imaginar-se el que devien fer amb l’àcid temps enrere.

—Amb el fluòric passa el mateix. L’utilitzem per suavitzar la superfície de les peces més grans. Bé, el que vull dir és que també hem de pagar per desfer-nos-en.

—I això que deia dels fangs? —va preguntar.

—Del procés de trituració, en el moment de l’enllustrat final —va dir ella i li va preguntar—: Li agradaria veure-ho?

—El meu pare havia treballat aquí, però d’això ja en fa molts anys —va dir Brunetti per no donar l’aparença que no en sabia res—. Però suposo que les coses deuen haver canviat molt.

—Menys del que es pensa —va respondre ella i va passar-li al davant; va fer un gest als dos homes que continuaven fent tranquil·lament els seus moviments rituals davant dels forns—. Això és una de les coses que més m’agraden d’aquesta feina —va dir amb un to de veu més càlid—. Encara no hi ha ningú que hagi trobat una manera millor de fer el que nosaltres fem des de fa segles.

L’Assunta es va apropar a Brunetti i li va posar la mà al braç perquè l’escoltés.

—Veu el que està fent? —va preguntar mentre assenyalava el segon maestro, que tot just tornava del forn.

El maestro es va situar al darrere d’una petita galleda de fusta que hi havia al terra. Mentre ells dos se’l miraven, l’home va bufar des d’un dels extrems de la canna de ferro per inflar la massa de vidre que hi havia a l’altre extrem.

Ràpidament i amb la gràcia d’un malabarista, va gronxar aquella massa lluent fins que va quedar just al damunt de la galleda i la va anar introduint amb molt de compte a l’interior d’aquell contenidor cilíndric, amunt i avall i fent-lo girar fins que va aconseguir ficar-lo del tot dins. Aleshores va començar a bufar diverses vegades des de l’extrem del tub, aixecant una pluja de guspires de la galleda cada vegada que repetia l’operació.

Quan finalment va treure la canna, aquella massa informe s’havia convertit en un cilindre perfecte, que ara prenia la forma del gerro de cul pla que havia de ser.

—Els mateixos materials bàsics, les mateixes eines, la mateixa tècnica que feien servir fa segles —va dir ella.

Brunetti se la va mirar i els seus somriures es van trobar, un reflex l’un de l’altre.

—Es meravellós, no li sembla, que una cosa pugui ser tan duradora? —va dir Brunetti, que no acabava d’estar convençut que l’última paraula que havia dit fos la que buscava, però ella el va entendre perfectament i va fer que sí amb el cap.

—L’únic canvi que hem fet és el gas —va dir ella—. A part d’això, tot és el mateix.

—I les lleis que defensa en Marco? —va preguntar Brunetti.

De sobte ella va canviar d’expressió i va adoptar un aire més seriós.

—Que està de broma, potser?

Ell no tenia cap intenció d’ofendre-la.

—No, no, en absolut —va corregir-la ell ràpidament—. Li asseguro. No sé pas a quines lleis es refereix, però pel que jo sé del seu marit és que es tracta molt probablement de lleis de protecció del medi ambient, i si és així no tinc cap dubte que són unes lleis absolutament necessàries i que arriben massa tard i tot.

—En Marco diu que no n’hi ha prou, que és massa tard —va dir ella sense gaire entusiasme.

No era el lloc ideal per a una conversa com aquella, pensava Brunetti, de manera que es va allunyar una mica del seu costat per apropar-se als treballadors, amb l’esperança que d’aquella manera trencaria l’ambient que havien provocat les darreres paraules d’ella. Brunetti va assenyalar els homes que hi havia a prop dels forns i es va girar per preguntar-li:

—Quants treballadors hi tenen, aquí?

Va semblar que ella se sentia alleujada de canviar de tema i va començar a comptar-los amb els dits:

—Dos piazze, això fan sis; els dos homes del moll i els que es dediquen a empaquetar i fer el repartiment; tres que s’ocupen del procés final de trituració, això en fan onze, i amb l’uomo di notte en fan dotze, diria jo.

Ell se la va mirar mentre tornava a comptar els homes amb els dits.

—Sí, dotze, catorze comptant el meu pare i jo.

—L’uomo di notte és Tassini, oi?

—Ha parlat amb ell?

—Sí, i ell creu que no hem de témer res, si no és que al seu marit se li acut de venir al fornace —va dir Brunetti, i en veure que feia cara d’espantada va afegir—. Però ell no hi ve mai aquí, oi?

—No, mai —va fer ella amb un to que delatava decepció. Brunetti l’entenia perfectament. Havia tingut ocasió de comprovar la passió que sentia tant per la seva feina com pel seu marit. Era perfectament comprensible que li resultés difícil de suportar el fet que fossin dos amors incompatibles, ja fos per decisió pròpia ja fos per obligació.

—Ha vingut mai? —va preguntar ell.

—Sí, abans de casar-nos. Recordi que és enginyer, de manera que li interessa el procés de mescla per fabricar i treballar el cristall i tot el que envolta aquest món.

Com si es volgués recordar d’una d’aquelles passions, es va mirar els homes, que continuaven treballant al seu ritme com si res, sense fer cas de la seva conversa: el primer treballava en una peça del tot diferent. Brunetti se’ls va mirar i va veure el servente del primer maestro amb una gota de cristall de color vermell que es gronxava a les seves mans fins que la diposità damunt d’un dels costats del que semblava un gerro. Amb les pinces, el maestro va planxar la punta de la gota damunt del gerro i tot seguit la va estirar, com si es tractés d’un xiclet i en va enganxar l’altre extrem una mica més avall. Un tall ràpid, els costats allisats i ja tenim la primera nansa.

—La manera com ho fan, sembla tan fàcil —Brunetti no es va poder estar d’expressar l’admiració que sentia.

—Suposo que per a ells ho és molt. Al cap i a la fi, en Gianni ha treballat el cristall tota la vida. Suposo que podria fabricar determinades peces adormit i tot.

—I vostè no se’n cansa mai, d’aquesta feina? —va preguntar Brunetti.

Ella es va girar per mirar-se’l, per intentar esbrinar si ho deia de debò. Li va semblar que Brunetti no feia broma, perquè li va respondre:

—No pas de veure-ho. No. Mai. Però la paperassa, per dir-ho d’alguna manera, sí, d’això sí, estic cansada de tanta llei, tants impostos i tantes normatives.

—A quines lleis es refereix? —va demanar Brunetti, que es preguntava si es devia referir altra vegada a les lleis de protecció del medi ambient que el seu marit defensava amb tant d’entusiasme.

—Les que especifiquen el nombre de còpies que he de fer de cada rebut i a qui les he d’enviar, les que determinen els formularis que cal emplenar per cada quilo de matèria bàsica que comprem. —Es va arronsar d’espatlles—. Per no parlar dels impostos.

Si l’hagués conegut millor, Brunetti hauria dit que així i tot devia aconseguir evadir una pila d’impostos, però la seva amistat no havia avançat fins a l’extrem de compartir Hisenda com a enemic comú; si més no, no pas un enemic declarat, de manera que en va tenir prou de dir:

—Espero que algun dia trobarà algú que s’ocupi de la paperassa, així vostè es podrà dedicar al que li agrada.

—Sí —va dir ella distreta—, això estaria bé. —Tot seguit va fer un esforç per oblidar l’efecte que li havien produït aquelles paraules i va preguntar—: Li ve de gust veure la resta?

—Sí —va admetre ell somrient—. M’agradaria veure fins a quin punt ha canviat tot això des que era petit.

—Quants anys tenia quan ho va veure per darrera vegada?

Brunetti va haver de pensar-s’ho una mica, fent recompte de les feines que durant moltes dècades de la seva vida havien fet ell i el seu pare.

—Jo diria que tenia uns dotze anys.

Ella va esclafir una rialla i va dir:

—L’edat ideal per convertir-se en un garzon.

Brunetti es va afegir a la rialla.

—Això és exactament el que volia ser —va dir—. I fer-me gran per poder convertir-me en un maestro i fer aquests objectes tan bells.

—Però? —va preguntar ella i va començar a caminar en direcció a l’entrada principal.

Tot i que ella no el podia veure, Brunetti es va arronsar d’espatlles i va dir:

—Però les coses van anar d’una altra manera.

Alguna cosa en el seu to de veu devia revelar un sentiment especial, perquè ella es va aturar i se’l va mirar.

—Li sap greu?

Ell va somriure i va fer que no amb el cap.

—No, jo no ho diria així —va dir—. A més, estic content de com m’han anat les coses.

En sentir-lo, ella va somriure i va dir:

—Quina satisfacció sentir algú que pot dir una cosa així.

L’Assunta el va acompanyar fins a les portes i van sortir plegats al pati; tot seguit van anar cap a una porta que tenien a mà dreta. A dins van trobar-hi la molatura, on al llarg de tota una paret hi havia una pica de fusta amb tot d’aixetes alineades al damunt. Dos homes joves guarnits amb davantals de plàstic s’estaven drets al davant de la pica, cadascun amb una peça de cristall a les mans, una era un bol i l’altra una plata que s’assemblava molt a la que treballava el maestro feia una estona.

Mentre Brunetti els observava, els dos homes feien girar els objectes, primer d’un costat i després de l’altre, damunt les moles que tenien al davant. De les aixetes que hi havia damunt les moles no parava de sortir-ne aigua que s’escolava sobre les peces de cristall. Brunetti va recordar que l’aigua servia per fer baixar la temperatura del cristall i evitar que la calor el fes esclatar, i també per evitar que les partícules del cristall omplissin l’ambient i es fiquessin als pulmons dels treballadors. L’aigua els esquitxava els davantals i les botes i anava a parar al terra, però la majoria queia a la pica i lliscava fins al final, on, convertida en una mescla grisosa d’aigua i pols de cristall, desapareixia per una canalera.

Brunetti va veure gerros, copes, plates i estàtues al damunt d’una taula de fusta, que esperaven el seu torn per passar per la mola. Podia veure els senyals que havien deixat les pinces i els marges rectes que utilitzaven per soldar dues peces de cristall de colors diferents: la mola s’encarregaria d’eliminar ràpidament totes aquelles imperfeccions, no en tenia cap dubte.

Brunetti va alçar la veu per fer-se sentir enmig del soroll que feien la mola i l’aigua corrent i va dir:

—Aquesta part no és tan atractiva.

Ella va assentir amb el cap però va dir:

—Però és tan necessària com l’altra.

—Ja ho sé:

Ell es va mirar un moment els dos treballadors i va preguntar a l’Assunta:

—I les màscares?

Aquesta vegada ella es va arronsar d’espatlles i no va dir res fins que van haver sortit d’aquella sala i tornaven a ser al pati.

—Cada dia els donem dues màscares noves: això és el que mana la llei. Però la llei no et diu el que has de fer per obligar-los a posar-se-la. —Abans Brunetti no va tenir temps de fer cap comentari, ella va afegir—: Si depengués de mi, no hi tindria cap problema. Però ells ho veuen com si d’aquesta manera es posés en dubte la seva masculinitat, i es neguen a posar-se-la.

—Els homes que treballaven amb el meu pare tampoc en duien mai —va dir Brunetti.

Ella va alçar les mans amb un gest de resignació i es va allunyar del seu costat per dirigir-se a l’entrada de l’edifici. Brunetti la va seguir i li va preguntar:

—No he vist el seu pare al despatx. No hi és, avui?

—Tenia visita al metge —va explicar—. Però espero que torni abans del capvespre.

—Espero que no sigui res seriós —va dir Brunetti i va prendre nota mentalment per recordar que havia de demanar a la signorina Elettra que comprovés l’estat de salut de De Cal.

Ella va fer un gest amb el cap per agrair-li la seva preocupació, però no va afegir res més.

—Bé —va dir Brunetti—, ara hauria de tornar. Gràcies per la visita. M’ha fet venir molts records.

—Gràcies a vostè per prendre’s la molèstia de venir fins aquí.

—No s’amoïni —va dir—. Dubto molt que el seu pare faci res de desagradable.

—Així ho espero —va fer ella abans de donar-li la mà i tornar-se’n al despatx i al seu propi món.