8

—Déu del cel! —va exclamar Vianello, fixant-se en l’entrada de la trattoria. Brunetti, encuriosit, es va començar a girar. Vianello, però, el va agafar pel braç i va dir—: No, no miris. —Quan va tornar a tenir el commissario de cara va dir, incapaç d’amagar la seva sorpresa—: Això que Navarro ha dit de De Cal és cert: se’l veu molt pitjor que l’última vegada.

—On és?

—Acaba d’entrar i és a la barra, bevent.

—Està sol o amb algú?

—Està amb algú —va respondre Vianello—. I això és el més interessant.

—Per què?

—Perquè està amb Gianluca Fasano.

Brunetti va fer un «ah» involuntari i va dir:

—Doncs no és només el president de l’associació de vidriers de Murano. He sentit a dir, i em sembla que Navarro també ho sap, que aquest home pot tenir molt interès a ser el nostre pròxim alcalde.

—Tots dos teniu raó —va dir Vianello, alçant el got cap a Brunetti sense arribar a beure—. Complimenti. —Va continuar mirant el commissario, però de tant en tant decantava el cap per desviar l’atenció cap als dos homes a la barra de la trattoria. Brunetti es va adonar que, si miressin cap a on eren ells, només veurien dos homes asseguts en una taula, un dels quals els quedava d’esquena. L’única vegada que De Cal havia vist Vianello duia uniforme: sense ell, podia ser qualsevol. Vianello va assentir amb el cap en direcció als dos homes i va dir—: Estaria bé saber de què parlen, oi?

—De Cal és vidrier i Fasano és el seu cap —va contestar Brunetti—. No hi veig gaire misteri.

—Hi ha més de cent fornaci, i el de De Cal és un dels més petits.

—Té un fornace per vendre —va argüir Brunetti.

—I una filla a qui deixar una herència —va rebatre Vianello. L’inspector es va enfundar la mà a la jaqueta i se’n va treure cinc euros—. Com a mínim, podem deixar propina —va dir, deixant el bitllet sobre la taula.

—En un lloc com aquest, el cambrer segurament es pensarà que estem passant alguna cosa de contraban. —Es va fixar que Vianello canviava de posició a la cadira i va preguntar—: Encara hi són?

—De Cal està pagant. —Al cap d’un minut, Vianello es va posar dret tot d’una dient—: Vull veure on van.

Brunetti dubtava que De Cal, enrabiat com estava el dia que s’havien vist, es pogués recordar d’ell, encara que haguessin estat molt a prop. De tota manera, es va quedar assegut a la taula i va deixar que Vianello sortís a fora tot sol.

Al cap d’uns minuts, l’inspector va tornar. Brunetti es va aixecar i el va anar a trobar a la porta.

—I bé? —va demanar.

—Han baixat fins al canal i han girat cap a l’esquerra; llavors han baixat per un camí desastrat, han tornat a girar cap a l’esquerra i s’han dirigit cap a uns edificis més enllà d’un camp desert.

—Portes el telefonino? —va preguntar Brunetti. Vianello se’l va treure de la butxaca de la jaqueta i l’hi va ensenyar—. Per què no truques aquell company de classe que et va explicar la història d’amor de l’Assunta i li preguntes on és la fàbrica de De Cal?

Vianello va obrir el telèfon amb un moviment ràpid, va cercar el número i hi va trucar. Brunetti el va sentir formulant la pregunta i dient-li que eren a Nanni’s. Va veure que assentia amb el cap a mesura que escoltava l’explicació del seu amic; després li va donar les gràcies i va penjar.

—Es on hi ha la fàbrica de De Cal: al final d’aquell camí, als edificis de la dreta. Just al costat de la propietat de Fasano.

—Creus que és important? —va preguntar Brunetti.

Vianello es va encongir d’espatlles.

—No ho sé, no del cert. M’interessa per les coses que n’he llegit als diaris: que Fasano ha descobert l’ecologia tot d’una, o que ha descobert tot d’una que s’hi sent compromès.

Brunetti tenia el record vague d’haver-ne llegit alguna cosa, feia mesos, i d’haver reaccionat amb un escepticisme similar. Tot i això, es va limitar a preguntar:

—De fet, això li ha passat a la majoria de la gent, no? —Brunetti va deixar que Vianello s’adonés, o potser no, que aquell havia estat precisament el seu cas.

—Sí —va admetre Vianello amb reticència—. Potser és pel seu interès en la política. Quan la gent diu que comença a pensar en càrrecs públics, jo començo a sospitar de tot el que fan o diuen.

Tot i que hi havia fet alguns passos, Brunetti no s’havia endinsat tant com ell en el camí cap a l’escepticisme total, de manera que va dir:

—Han estat altres persones qui ho han dit, si no recordo malament.

—Es una de les coses que agrada més als polítics: l’aclamació del poble —va contestar Vianello.

—Au va, Lorenzo —va dir Brunetti, que no volia continuar amb aquell tema. Recordant-se de l’altra cosa útil que podia fer ara que era a Murano, va explicar a l’inspector la visita de l’Assunta i que volia parlar amb un dels homes que havien sentit el seu pare amenaçant Ribetti. Va quedar amb Vianello que el veuria més tard, a la questura. Van sortir cap a la riva i Vianello va baixar cap a la parada de Sacca Serenella per esperar el número 41.

L’Assunta havia dit que Bovo vivia just a l’altre costat del pont, a la Calle Drio i Orti, que no va trobar fàcilment. Va arribar a la Calle Leonarducci sense haver trobat la casa, i va girar cua per fixar-s’hi amb més deteniment. Aquest cop sí que en va trobar el número, i el nom de Bovo gravat en un dels timbres. Va trucar, va esperar, i va tornar a trucar. Va sentir que una finestra s’obria per sobre d’ell, va fer uns passos enrere i va alçar el cap. Una criatura, de la qual no podia determinar el sexe ni l’edat per la distància, va abocar el cap per la finestra del tercer pis i va cridar:

—Sí?

—Busco el teu pare —va cridar Brunetti.

—Es al bar —va cridar la criatura, tan alt que tant podia haver estat un nen com una nena.

—Quin?

Una maneta va sortir per la finestra i va assenyalar cap a l’esquerra de Brunetti.

—Allà baix —va cridar la veu, i la criatura va desaparèixer.

La finestra continuava oberta, de manera que Brunetti li va donar les gràcies i va fer mitja volta per tornar a la Calle Leonarducci. A la cantonada, va topar amb una finestra amb cortines que li arribaven fins al pit, que algun dia havien estat de quadres vermells i blancs i ara arribaven a la seva vellesa arrugades i hepàtiques. Va obrir la porta i va entrar a l’establiment més carregat de fum de tots els que havia estat des de feia anys. Es va dirigir a la barra i va demanar un cafè. No va mostrar cap interès pels tatuatges del cambrer, amb el dibuix d’unes serps entrellaçades que li encerclaven els canells i li pujaven pel braç fins a perdre’s sota les mànigues de la samarreta. Quan va arribar el cafè, Brunetti va dir:

—Estic buscant Paolo Bovo. La criatura m’ha dit que era aquí.

—Paolo! —va cridar el cambrer cap a una taula del fons, on seien tres homes al voltant d’una ampolla de vi negre—. El «poli» vol parlar amb tu.

Brunetti va somriure i va preguntar:

—Com és que sempre ho sap tothom?

El somriure del cambrer tenia la mateixa calidesa que el de Brunetti, però no el mateix nombre de dents.

—Una persona que parli tan bé com vostè ha de ser «poli».

—Hi ha molta gent que parla tan bé com jo —va dir Brunetti.

—Però no són els que volen veure en Paolo —va respondre netejant la barra amb un drap net, cosa inhabitual.

Brunetti va notar que se li acostava algú per l’esquerra i es va girar per trobar un home de la seva alçada que semblava que hagués perdut no només tots els cabells sinó també els vint quilos que el distanciaven del pes de Brunetti. El commissario es va adonar que també havia perdut les pestanyes i les celles, cosa que explicava la untuositat pàl·lida de la seva pell.

Brunetti li va allargar la mà i va dir:

—Signor Bovo? —L’home va assentir amb el cap—. Li puc oferir res per beure?

Bovo va fer que no i, amb una veu greu, segurament una romanalla del cos que havia tingut abans, va dir:

—Encara tinc vi a la taula d’allà darrere, amb els meus amics. —Va estrènyer la mà de Brunetti, que va llegir a la seva cara l’esforç que li costava encaixar-la amb fermesa. Parlava en veneziano, amb la mena d’accent muranese que el commissario i els seus amics imitaven per riure una estona—. Què vol? —va demanar Bovo, que va repenjar el colze sobre la barra amb un gest que aconseguia que semblés casual, més que no pas necessari. Brunetti es va adonar que, abans de la malaltia, aquesta situació hauria estat carregada d’agressivitat i potser fins i tot de perill. En aquells moments, però, aquell home es podia mostrar, com a màxim, aspre.

—Vostè coneix Giovanni De Cal —va dir Brunetti.

Bovo no va dir res durant uns moments. Va observar el cambrer, que feia com si no estigués interessat en la conversa, i després es va girar cap als homes que havia deixat a la taula del fons. Brunetti es va adonar que valorava les possibilitats que tenia encara d’impressionar els seus amics mostrant-se com un home dur, ara que l’única força que tenia era la de les paraules.

—Aquell bastard no em volia donar la feina.

—Quan va ser, això?

—Quan el bastard de l’altre fornace em va acomiadar —va dir, sense donar-ne més informació.

—Per què el va acomiadar?

Brunetti es va adonar que aquella pregunta no el deixava indiferent; va veure la confusió dels seus ulls, com si no hagués pensat mai en aquella qüestió. Finalment, va dir:

—Perquè no podia carregar.

—Carregar què?

—Els sacs de sorra, els productes químics, els barrils que s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre… Com els podia aixecar si ni tan sols em podia ajupir a cordar-me les sabates?

Brunetti va contestar:

—No ho sé. —Es va esperar una mica abans de preguntar—: I què va passar llavors?

—Que vaig marxar. Què més podia fer? —Bovo es va acostar una mica més a la barra i hi va repenjar l’altre colze, descarregant-hi el pes del cos en canviar de braç.

Aquella conversa no portava enlloc, de manera que Brunetti va decidir tornar al punt de partida:

—Voldria saber què va dir De Cal sobre Ribetti i que me n’expliqués les circumstàncies.

Bovo va cridar el cambrer i li va demanar un got d’aigua mineral. Quan va arribar, el va alçar cap a Brunetti i en va beure una mica. Després va deixar el got a la barra i va dir:

—Una nit, després de la feina, va venir cap aquí. Normalment no hi ve: ja té el seu bar de sempre, allà baix, cap a Colonna, però aquell dia devien tenir tancat i va venir cap aquí. —Va observar Brunetti per comprovar que el seguia, i el commissario va assentir amb el cap—. O sigui que, quan vaig arribar, el vaig veure assegut allà al fons. Feia el fatxenda amb els seus amics, bevent i xerrant sobre quantes comandes tenia, i dient que la gent demanava tant les seves peces de vidre, i que algú del museu li havia demanat si els podia deixar una peça per a una exposició. —Va observar Brunetti amb els llavis premuts, com si li demanés si havia sentit mai una cosa tan ridícula com aquella.

—El va veure, a vostè?

—És clar que em va veure —va respondre Bovo—. D’això en fa sis mesos. —Ho va dir amb orgull, com si es cregués algú altre i presumís que tothom s’adonava sempre de la seva presència quan entrava als llocs.

—Què va passar?

—Vaig trobar uns amics en una altra taula i vaig anar a prendre una copa amb ells. No, no estàvem gaire a prop: hi havia una altra taula entre la nostra i la de De Cal. Vaig seure i em sembla que no va pensar més en mi. Al cap d’una estona, va començar a parlar del seu gendre. Eren les collonades que en diu habitualment: que està sonat i que es va casar amb l’Assunta pels diners; que no té ni idea de res i que només li importen els animals. Això ho hem sentit tots un miler de vegades, des que l’Assunta s’hi va casar.

—Coneix Ribetti? —va preguntar Brunetti.

—Sí, una mica —va contestar Bovo. Semblava que ho hagués de deixar allà, però quan Brunetti començava a demanar-n’hi una explicació, va continuar—: Es bona persona, l’Assunta, i és evident que aquest paio l’estima. Es més jove que ella i és enginyer, però és prou bon noi.

—I què en va dir De Cal?

—Que li agradaria obrir el Gazzettino un matí i llegir que s’havia matat en un accident. A la carretera, a la feina, a casa… A aquest vell bastard tant se li’n fotia, mentre estigués mort.

Brunetti es va esperar a veure si això era tot i va dir:

—No estic segur que això sigui cap amenaça, signor Bovo. —Va afegir un somriure per suavitzar l’observació.

—Em deixa acabar? —va preguntar Bovo.

—Sí, perdoni.

—Llavors va dir que si no es matava en un accident, potser l’hauria de matar ell mateix.

—Creu que parlava seriosament? —va preguntar Brunetti quan li va semblar que Bovo havia acabat definitivament.

—No ho sé. Aquestes coses se solen dir, oi? —va preguntar Bovo, i Brunetti va fer que sí amb el cap. Aquestes coses se solen dir—. Però em va fer l’efecte que ho faria de veritat, aquest vell bastard. —Va beure una mica més d’aigua—. No pot suportar que l’Assunta sigui feliç.

—Es per això que odia tant Ribetti?

—Suposo. I perquè tindrà veu i vot al fornace quan ell mori. Em sembla que és això el que l’ha trastocat. No para de dir que Ribetti ho engegarà tot a fer punyetes.

—Vol dir si deixa el fornace a la seva filla…

—A qui més el podria deixar, si no? —va preguntar Bovo.

Brunetti va callar per reconèixer que tenia raó i després va dir:

—Ella coneix el negoci i ell és enginyer. A més, ja fa prou temps que estan casats perquè Ribetti tingui una mica d’idea de com funciona tot plegat.

Bovo li va dedicar una mirada pausada.

—Potser és per això que el vell creu que ho engegarà tot a rodar.

—No l’entenc —va confessar Brunetti.

—Si ella hereta el fornace, se’n voldrà fer càrrec ell, oi? —va preguntar Bovo. Brunetti va mantenir una expressió neutra i va esperar una resposta—. Ella és una dona, oi? O sigui que deixarà que se n’encarregui ell.

Brunetti va somriure.

—No hi havia pensat —va dir.

Bovo semblava satisfet d’haver explicat bé les coses al policia.

—Em sap greu per l’Assunta —va dir.

—Per què?

—Es una bona persona.

—Es amiga seva? —va preguntar Brunetti, encuriosit per si hi havia hagut cap història entre ells. Tenien si fa no fa la mateixa edat i Bovo devia haver estat ben plantat feia uns anys.

—No, però va intentar que aquell altre bastard no m’acomiadés. I quan el paio ho va fer, va mirar d’oferir-me una feina, però el seu pare no l’hi va permetre. —Es va acabar l’aigua i va deixar el got a la barra—. O sigui que ara estic sense feina. La meva dona sí que en té; neteja cases i jo se suposa que m’he de quedar a casa amb els nens.

Brunetti li va donar les gràcies, va deixar dos euros a la barra i li va allargar la mà. Va estrènyer la de Bovo amb compte, va tornar a mostrar el seu agraïment i va marxar.

Pensant que guanyaria temps, va baixar fins a la parada de Faro i va agafar el 41 de tornada a Fondamenta Nuove; després va enllaçar amb el 42, que el baixaria a la parada de l’hospital, des de la qual arribaria de seguida a la questura.

Quan hi va entrar, Brunetti es va veure obligat a acceptar el fet que havia dedicat gairebé tota la jornada laboral a un tema que no justificava de cap manera un ús legítim d’aquell temps. A més, hi havia involucrat un inspector i un agent, i feia uns dies havia requisat una llanxa de policia i un cotxe per al mateix assumpte. Com que no hi havia hagut cap delicte, allò no es podia definir com a investigació: s’havia permès un luxe per satisfer una curiositat que hauria d’haver abandonat feia anys.

Conscient d’això, es va dirigir a l’oficina de la signorina Elettra i va estar content de trobar-la a la seva taula, guarnida tota primaveral. Duia un mocador rosa al cap, d’estil hippy, i una samarreta verda i pantalons negres austers. El pintallavis li feia joc amb el mocador, cosa que va incitar Brunetti a preguntar-se quan se’n posaria a joc amb la samarreta.

—Està gaire ocupada, signorina? —va preguntar després d’haver-se saludat.

—No més que normalment —va contestar—. En què el puc ajudar?

—Voldria que mirés què pot trobar sobre dos homes —va començar a dir el commissario, observant que la noia agafava un bloc de notes—. Són Giovanni De Cal, que té un fornace a Murano, i Giorgio Tassini, el vigilant de nit a la fàbrica de De Cal.

—Tot el que en trobi?

—Tot el que en trobi, sisplau.

Distretament, empesa per la mateixa mena de curiositat que tenia Brunetti, va preguntar:

—Per cap motiu en concret?

—No, de fet no —va haver d’admetre el commissario. Ja estava a punt de marxar quan va afegir—: I Marco Ribetti, que treballa per a una companyia francesa però és venecià. És enginyer. La seva especialitat és la deposició de deixalles, em sembla, o la construcció de deixalleries.

—Miraré a veure què en trobo.

Va pensar a afegir el nom de Fasano, però s’hi va repensar. Només es tractava d’aconseguir algunes dades, no era cap investigació, i aquella noia tenia coses millors a fer. Brunetti li va donar les gràcies i va marxar.