20

Quan va sortir del despatx de Patta, Brunetti es va aturar un instant al costat de la taula de la signorina Elettra, prou temps per agafar la carpeta que li oferia. Brunetti li va donar les gràcies, va comprovar que tenia el paper on havia apuntat les coordenades de Tassini i va sortir de la questura en direcció al moll del davant. No hi havia ni rastre de Foa, que més tard va trobar al bar del costat del pont, prenent un cafè i llegint La Gazzetta dello Sport. En veure Brunetti va somriure.

—Vol un cafè, commissario?

—Amb molt de gust —va dir Brunetti, que va desitjar saber prou coses d’algun esport, tant se valia quin, per poder mantenir una conversa mínimament digna, però només li va sortir un comentari sobre la calor que feia.

Un cop va tenir el cafè al davant, Brunetti li va preguntar:

—Foa, té cap dispositiu d’aquests per trobar els llocs?

—Un GPS, senyor?

—Sí.

—A la llanxa, senyor —va dir el pilot—. El necessita?

—Sí —va dir Brunetti mentre remenava el cafè—. Ha de fer res, ara?

—A part de llegir el que diuen sobre aquesta colla de pallassos? —va dir Foa mentre donava un cop al diari amb el revés dels dits—. Res. Per què? Ha d’anar a algun lloc?

—A Murano —va dir Brunetti—. Sí.

Mentre anaven cap a la llanxa, Brunetti li va parlar dels números que Tassini havia escrit i no va fer res per reprimir els afalacs de Foa per haver-ne desxifrat el sentit. Un cop van ser a bord, Foa va obrir un armari del tauler de control i en va treure un instrument amb una petita pantalla. Va mostrar el GPS a Brunetti, un aparell que no era gaire més gran que un telefonino i que tenia la doble funció d’assenyalar el nord real i donar les coordenades exactes del punt on es trobava l’instrument. El va deixar damunt la lleixa que tenia al davant i el va encendre. Van sortir del moll i, al cap d’un instant, van entrar a Rio di Santa Giustina i van arribar ràpidament fins a la laguna.

—Com funciona? —va preguntar Brunetti amb l’aparell a les mans. Com que havia crescut sense tenir cap cotxe a prop, sempre culpava Venècia de la seva ineptitud mecànica i tecnològica, quan en realitat sabia que allò era degut únicament i exclusiva al desinterès que sentia per la manera com funcionaven les coses, especialment els instruments electrònics.

—Els satèl·lits —va començar el pilot, que de sobte va decidir travessar el rastre que havia deixat el 42, que anava cap al cementiri. Els bots que va fer la llanxa van obligar Brunetti a agafar-se a la barana que tenia al costat, però semblava que Foa pogués surar i saltar amb les onades. El pilot va agafar el volant amb la mà esquerra i amb la dreta va assenyalar el cel—. N’és ple, donant voltes pel cel; analitzen i enregistren tot el que passa. —Foa va esperar un moment i tot seguit va afegir—: Es probable que també facin fotos del que mengem per esmorzar.

Brunetti va preferir no fer cas d’aquell preludi i Foa va tornar a coses més prosaiques.

—El satèl·lit envia un missatge que ens diu on som exactament. Miri —va dir mentre assenyalava la pantalla del GPS, amb dos rectangles il·luminats on apareixien les lectures digitals que canviaven constantment—. En aquest costat —va dir el pilot allunyant la seva atenció de les aigües que tenia al davant i assenyalant la pantalla de l’instrument—, marca la latitud. I allò és la longitud. Mentre continuem en moviment anirà canviant.

Per fer-li una demostració, Foa va fer un gir sobtat cap a la dreta i tot seguit a l’esquerra. Brunetti no va tenir temps de comprovar si havien canviat les lectures de latitud i longitud, perquè tenia massa feina a agafar-se a la barana per evitar caure de la llanxa.

Brunetti li va tornar a Foa aquell instrument i es va concentrar en Murano, al qual s’apropaven a una velocitat considerable.

—Vol que tornem al lloc on vam anar l’última vegada? —va preguntar Foa.

—Sí. I aquesta vegada vull que vingui amb mi.

Foa no va fer cap esforç per amagar la seva satisfacció. Va reduir la velocitat i va fer lliscar la llanxa fins a l’embarcador; va fer marxa enrere fins que es van quedar immòbils a l’aigua. Un corrent lateral els va empènyer cap al moll. Foa va saltar a terra i va amarrar la llanxa en una anella que hi havia a la vorera i va fer el mateix a proa amb una altra corda.

Brunetti es va ficar el GPS a la butxaca de l’abric i va baixar de la llanxa. Tots dos junts van anar en direcció a la fàbrica De Cal.

—Vol tornar a parlar amb el vell? —va preguntar Foa.

—No —va respondre Brunetti—. Vull saber on són exactament aquests punts. —Va agafar la seva cartera i en va treure el paperet on havia escrit les coordenades.

Foa va agafar el paper i va llegir els números.

—La latitud i la longitud corresponen a la laguna —va dir i tot seguit va afegir—: Tots aquests punts han de ser de per aquí. —Brunetti, que ja havia donat un cop d’ull a les cartes de navegació, es va limitar a assentir amb el cap.

Tots dos junts van donar la volta a l’edifici de la fàbrica i van girar a l’esquerra en direcció al camp estèril que hi havia al darrere. Brunetti va comprovar satisfet que en aquell costat de l’edifici no hi havia finestres.

Es van aturar en el punt just on començava el camp d’herba seca i Brunetti va treure el GPS. Anava a donar-li el tros de paper a Foa, però va pensar que el pilot estava més familiaritzat amb aquell instrument, de manera que li va donar l’aparell. Foa va fer una última ullada al paper i va començar a caminar en direcció a l’aigua.

Va travessar el camp amb els ulls clavats a la pantalla de l’instrument; es movia en un angle que el duia lleugerament cap a l’esquerra, en direcció a la laguna, al nord de l’illa. A mig camí entre la fàbrica De Cal i l’aigua es va aturar. Quan Brunetti va arribar al seu costat, Foa va comprovar el segon número escrit al paper que Brunetti tenia a la mà.

Amb l’atenció centrada al GPS, Foa es va desplaçar a l’esquerra en direcció a la tanca que temps enrere havia servit per separar la propietat de De Cal de la del seu veí. Com a únic indici de l’existència d’aquella tanca només en quedaven unes quantes estaques i pals descolorits, com si fossin els ossos d’una mena d’animal dissecat feia temps i que els intrusos havien anat destrossant. Com si algú hagués volgut delimitar d’una manera més clara la separació entre les dues propietats, al lloc on antigament hi havia hagut la tanca no hi creixia res: l’herba començava a un metre a banda i banda d’aquells quatre pals.

Al cap d’una estona, Foa es va aturar i va examinar les lectures del GPS, tot seguit va fer unes passes més en direcció a la tanca.

—Quin era l’últim dígit, senyor? —va preguntar.

—Zero noranta —va dir Brunetti mirant el paper.

Foa va fer dues petites passes de costat fins que es va quedar amb les cames obertes al damunt dels troncs mig podrits de la tanca. Els va donar un cop de peu. Va observar el GPS i va fer un petit moviment a la dreta com a resposta a alguna cosa que hi devia haver llegit, tot seguit va cridar Brunetti i li va dir:

—D’acord. Ja hi som. Fos el que fos això que aquest paio considerava tan important, aquest és el primer lloc on volia que mirés. —Va agafar el paper de Brunetti i el va estudiar un instant, tot seguit es va girar i va mirar en direcció a la fàbrica de De Cal—. Les coordenades del segon punt han de ser a l’interior de l’edifici —va dir Foa.

Va comprovar el GPS i va observar al seu voltant.

—El tercer punt segurament és a dins d’aquella fàbrica —va dir mentre assenyalava un edifici que hi havia a l’altre costat del camp, a la dreta de la fàbrica de De Cal.

Brunetti va mirar al seu voltant. Era possible que des d’aquest punt es pogués veure una cosa que no es podia veure des de cap altre angle? Tots dos van fer una volta sobre ells mateixos i, sense discutir la possibilitat que se suposés que havien de veure alguna cosa, ho van deixar córrer. Brunetti es va posar a caminar en direcció a la fàbrica de De Cal i, en aquell mateix moment, tots dos van sentir el soroll que va fer la seva sabata en treure-la de l’aigua. Cap dels dos no s’havia adonat de com era d’humit aquell lloc, però, així que van mirar a terra, van veure que l’aigua omplia ràpidament les seves petges. A tots dos alhora els va venir la mateixa idea al cap.

—A la llanxa hi tinc una galleda, commissario, per si se’n vol endur una mostra a Bocchese.

—Sí —va dir Brunetti, tot i que no estava del tot segur del que hi podia trobar, però sí que absolutament convençut que s’hi amagava alguna cosa. Va esperar mentre el pilot s’acostava a la fàbrica i tot seguit continuava en direcció a la llanxa. De tant en tant Brunetti alçava els peus i sentia el sorollet sibilant del fang.

Foa va tornar ràpidament amb una galleda de plàstic de color rosa i una petita pala, de les que solen fer servir els nens per fer castells de sorra a la platja. Quan Foa va veure que Brunetti es mirava atentament aquests objectes, va prémer els llavis tot nerviós i va dir:

—Bé, de vegades m’enduc la llanxa a casa els caps de setmana, per fer reparacions al motor.

—I la seva filla li dóna un cop de mà, oi? —va preguntar Brunetti.

—Només té tres anys, senyor —va dir Foa somrient—. Però li agrada acompanyar-me quan surto a la laguna per anar a buscar cloïsses.

—Suposo que si has de pujar en una llanxa és millor saber que és segura —va dir Brunetti—, sobretot si hi portes un nen.

—Pago la gasolina —va respondre Foa somrient i Brunetti el va creure. Li agradava el fet que Foa hagués cregut que era important fer aquell aclariment.

Brunetti va agafar la pala i va enfonsar-la al fang que tenien als peus. Foa li va allargar la galleda i Brunetti hi va ficar unes quantes palades, tot seguit va posar la pala ran de terra per recollir una mica d’aigua i la va afegir al fang amb molt de compte. De sobte van sentir una veu d’home a la seva esquerra.

—Es pot saber què estan fent?

Brunetti es va aturar i es va posar dret. Un home se’ls apropava des de la fàbrica que, pel que li havien dit, pertanyia a Gianluca Fasano.

—Què hi fan aquí? —va preguntar l’home, que es veia d’una hora lluny que no s’havia deixat impressionar per l’uniforme de policia de Foa. Era un home alt, més alt i tot que Vianello, i també més ample d’espatlles. L’os del front era com una balconada ampla que li amagava els ulls entre ombres, fins i tot amb la llum de primera hora del matí. Tenia els llavis prims i tallats, i la pell del voltant tota irritada.

—Bon dia —va dir Brunetti i li va allargar la mà. El gest el va sorprendre i aquell home va encaixar la mà que li oferien—. Sóc el commissario Guido Brunetti.

—Palazzi —va dir ell mentre encaixava la mà de Brunetti—. Raffaele.

Foa se’ls va acostar i Brunetti va presentar els dos homes, que també van fer una encaixada de mans.

—Em poden explicar què estan fent? —va preguntar Palazzi amb un to més discret.

—Sóc el responsable de la investigació de la mort de l’uomo di notte. També treballava a la seva fàbrica, oi?

—Sí —va dir Palazzi i tot seguit va assenyalar la galleda—. Però, i això?

—M’enduc una mostra de la terra de les propietats del signor De Cal —va dir Brunetti i va senyalar amb la pala el lloc on els havia vist Palazzi per primera vegada.

—I per què la vol? —va preguntar Palazzi, que sentia autèntica curiositat.

—Per examinar-la —va dir Brunetti.

—Per això de Giorgio? —va preguntar Palazzi.

—Vostè el coneixia? —va demanar Brunetti.

—Oh, tothom el coneixia —va dir Palazzi amb un somriure agredolç—. Pobre noi. Què deu fer que el coneixia? Sis anys? —Palazzi va fer que no amb el cap, com si trobés sorprenent que fes tants anys que el coneixia.

—De manera que el coneixia abans de néixer la seva filla —va preguntar Brunetti.

—Pobre diable —va dir Palazzi—. Ningú no s’ho mereix, això.

—El què, no es mereix, signor Palazzi? —va preguntar Brunetti i va deixar la galleda a terra, per donar-li entenent que la conversa podia anar per llarg. Foa va separar les cames i es va relaxar.

—La nena. Que nasqués d’aquella manera. Jo tinc dos nens i, gràcies a Déu, tots dos són normals.

—Va arribar mai a veure la filla del signor Tassini?

—No, però me’n van parlar. Ell mateix ens en parlava.

—I li va dir mai per què creia que havia sortit d’aquella manera? —va preguntar Brunetti.

—Déu meu, un centenar de vegades, en parlava fins que l’havíem de fer callar i tot. —Palazzi va reflexionar un instant i va afegir—: Ara que ja no hi és em sap greu no haver-lo escoltat prou. Segurament no ens hauria costat res. —Però de seguida s’ho va repensar i va dir—: Però era terrible. De debò. Començava i s’hi podia estar una hora o, si més no, fins que li havies de demanar que callés, si no volia que te n’anessis. De vegades arribava més d’hora i crec que ho feia només per parlar-nos-en, o bé es quedava fins tard al matí, quan el seu torn ja havia acabat. —Palazzi va pensar tot el que havia dit i va concloure—: Suposo que tots plegats vam deixar d’escoltar-lo, o bé ell es va adonar que ja no teníem ganes d’escoltar-lo. De tota manera, últimament no tenia gaire res a dir.

—Estava sonat? —va preguntar Brunetti sense acabar d’entendre per què ho feia.

Palazzi es va quedar amb la boca oberta en sentir aquella ofensa al difunt.

—No. No estava sonat. Només era… bé… una mica especial. Vull dir que podia parlar de qualsevol cosa, com els altres, però així que sortia el tema, no ho podia evitar.

—Va arribar a amenaçar mai el seu amo, el signor De Cal? O al signor Fasano?

En sentir aquell acudit, Palazzi va esclafir una rialla.

—En Giorgio amenaçar algú? Vostè sí que està sonat, de fer aquesta pregunta.

—I ells el van amenaçar mai? —va preguntar ràpidament Brunetti.

Aquella pregunta va deixar Palazzi realment desconcertat.

—I per què ho havien de fer? El podien acomiadar i llestos. Dir-li que plegués. Treballava en negre, de manera que no hi hauria pogut fer res. Hauria hagut de marxar i s’ha acabat el bròquil.

—I hi ha molta gent, treballant en negre? —va demanar Brunetti, que immediatament es va penedir de la pregunta que acabava de fer.

Es va fer una llarga pausa i aleshores Palazzi va dir amb un to de veu molt formal:

—No en sé res, d’aquestes coses, jo, commissario.

Aquell to de veu va fer entendre a Brunetti que a partir d’aquell moment Palazzi no diria gran cosa més. En lloc d’insistir, Brunetti li va donar les gràcies, va fer una encaixada amb ell i va esperar que Foa fes el mateix; tot seguit es va inclinar i va agafar la galleda rosa. Va deixar córrer la idea d’entrar als edificis de la fàbrica per mirar de trobar els punts que corresponien a les altres coordenades.

Palazzi es va girar i va començar a allunyar-se en direcció a la fàbrica de Fasano. En aquell moment Brunetti va llegir les lletres mig esborrades que hi havia pintades a la part del darrere de l’edifici: «Vetreria Regini».

—Signor Palazzi! —va cridar Brunetti a l’home que s’allunyava.

Palazzi es va aturar i va fer mitja volta.

—Què és allò? —va preguntar Brunetti assenyalant les lletres.

Palazzi va seguir la direcció del dit de Brunetti.

—Es el nom de la fàbrica: Vetreria Regini —va cridar Palazzi molt lentament, com si tingués dubtes que Brunetti fos capaç de llegir-ne les lletres sense ajuda.

Palazzi ja es disposava a continuar endavant quan de sobte Brunetti va insistir:

—Però jo em pensava que era de Fasano. De la seva família.

—I ho és —va dir Palazzi—. De la família de la seva mare —va afegir Palazzi abans de fer mitja volta i allunyar-se.