1

A l’ampit de la finestra, Brunetti es distreia observant la primavera. La tenia just allà, a l’altra banda del canal, fent-se evident en els brots que començaven a despuntar. Aquells últims dies algú —en tots aquells anys no havia vist ningú fent-se càrrec del jardí— havia rasclat la terra, tot i que Brunetti no se n’adonava fins ara. La gespa deixava entreveure unes floretes blanques, i aquelles altres, grogues i roses, el nom de les quals no recordava, treien el caparró, petitones i intrèpides, entre la terra remoguda de feia poc.

Va obrir les finestres i va notar l’aire fresc envaint l’ambient carregat de l’habitació. Portava la flaire de la vida que rebrota, o de la saba que puja, o d’allò que sigui que provoca la febre primaveral i l’impuls atàvic de la felicitat. Es va fixar que els ocells feinejaven a terra, sens dubte complaguts en adonar-se que, per algun motiu, els cucs s’havien sentit atrets cap a la superfície. N’hi havia dos que es barallaven per alguna cosa; un d’ells va alçar el vol i Brunetti el va seguir amb la mirada fins que va desaparèixer pel costat esquerre de l’església.

—Perdó —va sentir que deia algú darrere seu. Brunetti va deixar de somriure i es va girar. Era Vianello, vestit amb l’uniforme i amb un posat massa seriós en un dia tan fantàstic. L’expressió de l’inspector i la rigidesa del seu cos van fer que Brunetti es preguntés si s’hi havia d’adreçar amb el vostè, formalitat gramatical que havien abandonat amb l’ascens de Vianello a inspector.

—Sí, què hi ha? —va demanar Brunetti amb un to amable, sense definir-se pel que feia a la qüestió gramatical.

—Em preguntava si tindries un moment —va dir Vianello adreçant-se-li amb el tu familiar i sense afegir «senyor», cosa que augmentava les probabilitats de tenir-hi una conversa informal.

Per relaxar encara més l’ambient, Brunetti va fer un senyal amb el cap en direcció al jardí mentre deia:

—Només mirava les flors de l’altra banda. Em preguntava què fem aquí en un dia com aquest.

—Es el primer dia que tenim sensació de primavera —va comentar Vianello, que finalment somreia—. Jo sempre feia campana.

—Jo també —va respondre Brunetti. I qui no—. I què feies?

Vianello va seure a la cadira de la dreta, la que prenia normalment, i va dir:

—El meu germà gran portava fruita a Rialto i jo també hi anava. En lloc d’anar a escola, vull dir. Tirava cap al mercat i l’anava a trobar. L’ajudava a distribuir caixes de fruita i verdura tot el matí i després tornava a casa per dinar, a la mateixa hora que els dies que havia anat a escola. —Va tornar a somriure i després va fer una rialla—. La mare se n’adonava sempre. No sé com s’ho feia, però sempre em preguntava com anaven les coses per Rialto i com és que no li havia portat carxofes. —Vianello va remenar el cap, immers en el record—. I ara la Nadia fa el mateix amb els nens, és com si els pogués llegir la ment: sempre sap quan no han anat a escola o quan han fet alguna dolenteria. —Va mirar Brunetti—. Tens idea de com s’ho fan?

—Qui? Les mares?

—Sí.

—Tu mateix ho has dit, Lorenzo. Et llegeixen la ment. —Brunetti va pensar que ja tenien una atmosfera prou relaxada i va preguntar—: Què era això que volies?

La pregunta va retornar Vianello al seu estat nerviós. Va des-encreuar les cames, va posar els peus ben junts i va dreçar l’esquena.

—Es tracta d’un amic meu —va dir—. Té problemes.

—De quina mena?

—Té problemes amb nosaltres.

—Amb la policia?

Vianello va fer que sí amb el cap.

—Aquí? A Venècia?

Vianello va fer que no i va dir:

—No, a Mestre. Bé, ha estat a Mogliano, però després els han portat a Mestre.

—Qui han portat a Mestre?

—Les persones que han estat arrestades. Les que eren fora de la fàbrica.

—La fàbrica de pintures? —va demanar Brunetti recordant un article que havia vist al diari d’aquell matí.

—Sí.

El Gazzettino havia dedicat la portada de la segona secció a la notícia de l’arrest de sis persones la vigília, durant una protesta antiglobalització davant una fàbrica de pintures de Mogliano Veneto. La fàbrica havia estat multada diverses vegades perquè no observava la regulació pel que feia a l’eliminació de residus tòxics; continuava funcionant com si res i s’estimava més pagar aquelles multes irrisòries que invertir en la modificació dels mètodes de producció. Els manifestants demanaven el tancament de la fàbrica i intentaven impedir l’entrada dels treballadors. Això havia provocat un enfrontament entre tots dos bàndols, amb la intervenció consegüent de la policia i la detenció de set persones.

—Ell és un dels treballadors o dels antiglobalització?

—Ni una cosa ni l’altra —i Vianello va afegir per suavitzar la resposta—: No és ben bé un antiglobalització. De fet, no ho és pas més que jo. —Aparentment aquest incís no portava enlloc i fins i tot Vianello se n’adonava. Va agafar aire i va tornar a començar—: En Marco i jo anàvem junts a l’escola; després ell va entrar a la universitat i va acabar sent enginyer. Sempre U ha interessat l’ecologia i és per això que ens coneixem, de les trobades i tot això. De tant en tant anem a fer una copa, després de les reunions. —Brunetti va decidir no preguntar per aquelles trobades i l’inspector va continuar—. Està molt amoïnat pel que passa en aquesta fàbrica. I a Marghera. Sé que també ha participat en aquelles protestes, però mai no s’ha implicat en res de tot això.

—En què?

—En la violència.

—No sabia que en aquest cas n’hi hagués hagut —va dir Brunetti. El diari només deia que s’havien arrestat unes quantes persones, no feia cap esment de la violència—. Què ha passat? Qui ho ha començat? —Sabia que la gent sempre donava la mateixa resposta a aquesta pregunta, tant si era en relació a ells mateixos com als seus amics: sempre havia estat algú altre.

Vianello va repenjar l’esquena al respatller de la cadira i va tornar a encreuar les cames.

—No ho sé. Només he parlat amb la seva dona. M’ha trucat aquest matí i m’ha demanat si se m’acudia cap manera d’ajudar-lo.

—No t’ha trucat fins aquest matí?

Vianello va fer un gest afirmatiu.

—M’ha dit que en Marco li va telefonar ahir a la nit, des de la presó de Mestre, i li va demanar que em truqués però l’endemà al matí. M’ha trobat que tot just sortia cap a la feina. —Vianello va tornar a la pregunta de Brunetti—. O sigui que no sé qui va començar. Pot ser que fossin els treballadors, o potser va ser algun grupet dels antiglobalització. —Brunetti es va quedar sorprès de sentir que Vianello admetia això últim com una possibilitat. L’inspector va continuar—: En Marco és un paio pacífic, no començaria cap brega. D’això n’estic segur. Ara bé, algunes persones que participen en aquesta mena d’actes… bé, em sembla que per a elles és una manera de passar-s’ho bé.

—Que estrany que d’això en diguis passar-s’ho bé.

Vianello va alçar la mà i la va deixar caure a la falda.

—Ja ho sé, però hi ha gent que ho veu així. En Marco ha parlat d’aquestes persones, diu que no li agraden i que no li fa cap gràcia que s’apuntin a les protestes, perquè el risc de tenir problemes creix.

—Sap qui són? —va preguntar Brunetti.

—No ho ha dit mai. Només diu que el posen nerviós.

Brunetti va redirigir la conversa cap a l’objectiu que l’havia originada:

—I què em volies demanar?

—Tu coneixes la gent de Mestre. Millor que jo. I també els magistrats, tot i que no sé a quin s’ha assignat aquest cas. O sigui que em preguntava si podries trucar i mirar d’esbrinar-ne alguna cosa.

—No entenc per què no ho fas tu mateix. —Brunetti ho va dir donant-li entenent que només es tractava d’una sol·licitud d’informació; en cap cas li deia que s’ocupés del tema ell tot sol.

—Em sembla que val més que el requeriment vingui de part d’un commissario.

Brunetti hi va pensar un moment i va respondre:

—Sí, potser sí. Saps de què l’acusen? —va preguntar.

—No. Segurament de causar disturbis o resistir-se a algun agent que intentava fer la seva feina. La dona d’en Marco no m’ho ha dit. Li he dit que no faci res fins que hagi trobat el moment per parlar-ne amb tu. He pensat que tu, o nosaltres, podríem fer alguna cosa… bé, extraoficialment. Estalviaríem molts problemes a en Marco.

—La seva dona t’ha explicat res del que va passar?

—Només el que li va explicar en Marco: que era allà amb una pancarta, amb la gent del seu grup, més o menys una dotzena. Tot d’una, tres o quatre homes que no coneixien de res van començar a cridar i escopir als treballadors, i llavors algú va llançar una pedra. —Abans que Brunetti pogués preguntar res, Vianello va afegir—: No, no sap qui ho va fer; diu que no va veure res, que això de la pedra l’hi ha explicat algú altre. Llavors va arribar la policia. Algú el va tirar a terra i després el van fer pujar a una furgoneta i se’l van endur a Mestre.

Res de tot això sorprenia gens Brunetti. Llevat que algú ho hagués gravat amb una càmera de vídeo, no arribarien a saber mai qui havia clavat el primer cop de puny o qui havia llançat la primera pedra. Per tant, les acusacions i les persones contra les quals es dirigirien quedaven totalment en mans de l’atzar.

Després d’una petita pausa, Brunetti va dir:

—Tens raó, val més que ho fem en persona. —Com a mínim, pensava Brunetti, seria una excusa per sortir del despatx—. Estàs a punt?

—Sí —va dir Vianello posant-se dret.