26

Brunetti era un gran lector i coneixia el Juggernaut, l’ídol que els krishna arrossegaven damunt d’un carro enorme durant les processons hindús i a les rodes del qual es llançaven els més devots i els més inconscients sovint acabaven esclafats. Aquella imatge se li va aparèixer a Brunetti quan va veure la manera com Patta duia la investigació sobre els delictes mediambientals de Fasano. Va observar com Patta descartava o esclafava, una per una, totes les pistes que podien conduir a una investigació de la mort de Tassini.

En el moment en què Bocchese, acompanyat per inspectors de l’Agència de Medi Ambient protegits amb vestits especials, havia arribat a la fàbrica de Fasano amb una ordre signada pel més ecologista dels jutges locals, Fasano va intentar un darrer estratagema. Escortat pel seu advocat i sens dubte advertit per l’article del Gazzettino, va sortir a buscar Bocchese al terreny que hi havia darrere la fàbrica. En un primer moment, va intentar impedir que els inspectors posessin els peus a les seves terres, però en veure com Bocchese mostrava al seu advocat l’ordre del jutge, Fasano no va tenir altre remei que capitular.

Quan els tècnics van començar a cavar i recollir, etiquetar i guardar, Fasano els va advertir del fet que estaven treballant en la línia que separava la seva propietat de la De Cal, de manera que, fos el que fos el que buscaven —quan va dir això, va fer grans escarafalls per mostrar el seu desconcert i la seva confusió—, el seu veí ho devia haver enterrat allí. Els tècnics el van ignorar i ell i el seu advocat van tornar a dins la fàbrica i els van deixar treballar en pau.

Brunetti va tornar a pensar en el Juggernaut al cap de dos dies, quan el Gazzettino va publicar una fotografia d’una excavadora gegant que seguia sistemàticament la canonada que connectava el camp abandonat —es va descobrir que contenia nivells molt alts de contaminació— amb la part posterior de la vetreria. L’article que acompanyava la fotografia explicava que, en la part més pròxima a les fàbriques, la canonada tenia una juntura destapada de la qual sortien dues canonades més petites: una procedent de la fàbrica de De Cal i l’altra, de la de Fasano.

Brunetti va examinar la fotografia, conscient que aquelles bandes gruixudes de rodolament, en el seu afany per assolir la destrucció política de Fasano, estaven enterrant qualsevol possibilitat que Patta s’interessés, ni que fos una mica, per la mort de Tassini. Sempre oportunista, Patta es va lliurar en cos i ànima al seu desig de demostrar que Fasano estava implicat en el delicte contra el qual havia construït la seva carrera política: la degradació mediambiental de la laguna. Una condemna per delicte mediambiental tallaria de soca-rel les aspiracions polítiques de Fasano i amb allò n’hi hauria prou per satisfer Patta i tots els interessos polítics que ell esperava plaure amb la destrucció de l’empresari. A diferència d’aquell objectiu, que s’aconseguiria amb tota probabilitat, no era clar que es pogués resoldre el misteri de la mort de Tassini i únicament es podia esperar una investigació llarga i complicada que no garantia una condemna. Així doncs, era millor deixar-ho córrer, oblidar l’assumpte, qualificar-ho de mort accidental i tancar el cas.

Brunetti va seguir el cas des d’un segon terme i, amb la inestimable col·laboració de la signorina Elettra, va poder llegir les transcripcions de les sessions enregistrades en vídeo en les quals un jutge i el lloctinent Scarpa havien interrogat Fasano i, posteriorment, De Cal.

De Cal ho va admetre tot des del principi, va explicar que havia fet el mateix que hauria fet qualsevol home de negocis amb dos dits de front: utilitzar el mitjà més barat per resoldre un problema de producció. Aquells conductes eren allí des dels temps del seu pare i ell els havia continuat utilitzant. Quan el jutge va ordenar que es purguessin els tancs de sedimentació de De Cal, es va descobrir que tots tenien una segona sèrie de tubs de desguàs que entraven a la paret, tots situats a uns quaranta centímetres d’altura. Cada tub tenia un disc senzill soldat al costat, com els tubs que havien vist a la fàbrica de Fasano. Si es feia girar el disc situat al final del tub a una o altra banda, s’obria o es tancava el conducte, de manera que es podia regular el flux d’aigua que s’enduia els residus i els enterrava al camp, amb la qual cosa acabaven a la laguna.

La zona pantanosa del camp l’havia creat una fuga en aquella canonada centenària; l’excavadora la va seguir fins al límit de l’aigua, on l’aigua degotava a la laguna des d’un moll abandonat.

Quan el van informar que el multarien, De Cal no es va immutar. No hi havia dubte que sabia que la multa seria irrisòria. Quan el jutge li va preguntar si sabia si el signor Fasano havia estat utilitzant el mateix sistema, De Cal va esclatar a riure i va dir que aquella pregunta l’hauria de formular al signor Fasano.

La resposta de Fasano a les preguntes del jutge va ser completament diferent. Va explicar que tot just feia sis anys que havia assumit la direcció de la fàbrica i que no sabia res dels tubs. Els devia haver posat el seu pare, una persona que, tot i que Fasano en venerava el record, era un home del seu temps i, per tant, no es preocupava pels problemes ambientals de Venècia. Lògicament, havien informat Fasano de la fuga en els dipòsits de sedimentació i de la visita del lampista. L’encarregat s’havia ocupat d’aquell problema mentre Fasano era de viatge de negocis a Praga i li havia explicat el que havia passat quan ell havia tornat. Fasano va explicar que ocupar-se de les qüestions menys importants del dia a dia de la vetreria era responsabilitat de l’encarregat. Per això l’havia contractat.

Scarpa, sens dubte emprenyat per l’actitud prepotent de Fasano, l’havia interromput per preguntar —Brunetti, en llegir l’informe, havia percebut el sarcasme en la veu del lloctinent— si l’encarregat també s’havia ocupat de la mort d’un dels seus treballadors.

—Pobre home! —va sentir a la transcripció—. Vaig tornar de la casa de camp aquell matí i em vaig assabentar de la seva mort quan vaig arribar a la fàbrica. Però, no, lloctinent, no vaig ordenar a l’encarregat que se n’ocupés. Tot i que amb prou feines el coneixia, vaig anar on era per veure què podia fer, però ja s’havien endut el cos.

Aparentment ferit pel to de Fasano, Scarpa no va fer més preguntes i el jutge es va tornar a centrar en els dipòsits de sedimentació i en la sèrie de discos rotatoris situats a les obertures dels tubs. Els havien tancat tots quan Bocchese els havia descobert, i Fasano va continuar assegurant que no en sabia res. Va ser quan llegia aquest intercanvi que Brunetti va començar a sospitar que Fasano en podria sortir indemne. El seu venerat pare o potser el seu avi, sens dubte igualment venerat, havien estat els responsables d’aquells tubs i els havien utilitzat quan encara era legal fer abocaments a la laguna. No hi havia cap prova clara que demostrés que els havien utilitzat en els darrers temps, de manera que el compromís ecològic de Fasano no quedava qüestionat.

El jutge no va fer cap pregunta sobre la relació de Fasano amb Tassini i no va presentar cap prova que demostrés que ell i Tassini es coneixien com alguna cosa més que cap i empleat. El jutge no va fer cap menció de les trucades que s’havien produït entre Tassini i Fasano; si ho hagués fet, Brunetti es podia imaginar fàcilment Fasano queixant-se perquè no podia recordar totes les converses que havia tingut amb els seus treballadors. Ni Patta ni cap jutge de la ciutat no autoritzaria una investigació basada en una absència tan clara de proves.

Brunetti ignorava fins a quin punt la investigació de la contaminació de la laguna afectaria les ambicions polítiques de Fasano. Feia força temps que l’associació criminal o les proves de comportament delictiu havien deixat de ser un impediment per ocupar un càrrec polític, de manera que era perfectament possible que prou ciutadans estiguessin disposats a votar-lo i que Fasano fos elegit alcalde. En aquell cas, Brunetti faria bé de gaudir tant com pogués amb l’empipada de Patta i, per la resta, seguir el consell que la Paola li havia donat després de treure’l de la seva darrera relectura d’una de les novel·les de Jane Austen: estalviar-se saliva per refredar el te. A més, Patta preferia veure com Fasano sortia elegit alcalde a haver de fer front a l’escàndol i les crítiques que provocaria la investigació d’un assassinat en el qual estava implicat un home ric i poderós amb contactes amb gent molt més rica i poderosa encara.

Amb el cap ple d’aquells pensaments, Brunetti va tenir un desig sobtat de sortir de la questura, una necessitat tan imperiosa que el va fer posar-se dret i començar a baixar les escales. Encara que només anés a fer un cafè al bar de la cantonada, si més no podria notar el sol a la cara i, amb una mica de sort, aspirar l’aroma de les liles que hi havia a l’altra banda del canal. Semblava que havien succeït moltes coses i, malgrat tot, encara era primavera.

I, de fet, va trobar liles, però ho va fer quan encara no havia sortit de la questura. Va topar a les escales amb la signorina Elettra, que duia una brusa que no recordava haver-li vist abans: en un camp de seda color crema rivalitzaven dues inflorescències rosa i magenta, tot i que s’acabava imposant el bon gust de la secretària.

—Ah, commissario —va dir ella mentre ell li aguantava la porta—, em temo que li he de donar males notícies.

Però el seu somriure semblava indicar el contrari, de manera que Brunetti li va preguntar:

—Que són?

—Em sembla que no li ha tocat la loteria.

—La loteria? —va preguntar Brunetti, aclaparat per les liles i per l’aire calent que els va envoltar quan van sortir al carrer.

—El vicequestore ha rebut aquesta carta de la Interpol —va explicar ella abans d’esborrar aquell somriure i afegir—: Em temo que no l’han escollit per aquella feina a Anglaterra.

S’estaven quiets i la llum del canal es reflectia a les seves cares.

—Em sembla que les males notícies són el que s’ha perdut aquell país —va opinar Brunetti amb un to de veu convenientment seriós.

Ella va somriure i va dir que estava convençuda que el vicequestore sabria fer el cor fort. Es va girar cap a l’altre costat i va marxar caminant.

Brunetti va veure Foa dret a la coberta de la seva llanxa. El pilot seguia la signorina Elettra amb la mirada. Quan ella va tombar la cantonada, el pilot es va tornar a fixar en Brunetti.

—El duc a alguna banda, senyor? —va preguntar.

—Que no està de servei? —li va preguntar el commissario.

—No començo fins a les dues, hora en què he de recollir el vicequestore al Harry’s Bar.

—Ah —va fer Brunetti reconeixent la conveniència d’aquell lloc per a algú com Patta—. I fins aleshores?

—M’imagino que m’hauria de quedar aquí i esperar a veure si hi ha alguna trucada —va contestar el pilot sense gaire esma—, però m’estimaria més que em demanés que el dugués a algun lloc. Fa un dia preciós.

Brunetti va aixecar una mà per protegir-se del sol que començava a despuntar.

—Sí, és cert —va confirmar deixant-se encomanar per la impaciència de Foa—. Què li semblaria dur-me fins al Gran Canal? —va preguntar sense cap motiu en concret.

Quan van passar pel costat del Harry’s Bar, on Patta compartia taula amb alguna personalitat presumptament influent, Brunetti va començar a percebre com la vida havia retornat als jardins a banda i banda del canal. Els safrans miraven d’amagar-se sota les plantes perennes, els narcisos ni tan sols es molestaven. Es va adonar que les magnòlies començarien a brotar al cap d’una setmana; abans, si plovia.

Va veure la placa que indicava la casa de Lord Byron, un home que, com Brunetti quan era jove, s’havia banyat en aquelles aigües. Ja no ho tornaria a fer.

—Vol que anem fins a Sacca Serenella? —li va preguntar Foa mentre donava un cop d’ull al rellotge—. Pot dinar allí i encara tornarà a temps.

—Gràcies, Foa, però no crec que hi torni. Si més no, per qüestions de feina.

—Sí, ho he llegit als diaris i Vianello m’ho ha explicat una mica —va dir Foa mentre saludava un gondoliere que va passar davant seu a certa distància—. O sigui, que poden contaminar tant com vulguin i sortir-se’n com si res?

—Els conductes de la fàbrica de Fasano estaven tallats, ningú no sap des de quan. Podria haver passat fa molts anys —va explicar Brunetti—. I no hi ha proves que demostrin que ell n’estava al corrent. Podria haver estat obra del seu pare o, fins i tot, del seu avi.

—Tota aquella família són uns autèntics mesquins —va exclamar Foa.

—I això qui ho diu?

Foa va treure una mà del volant, es va descordar la jaqueta i es va afluixar la corbata en homenatge al sol.

—El pare d’un amic meu que viu a Murano; els coneixia a tots dos, el pare i l’avi. I un oncle meu que va treballar per al pare. M’ha dit que farien qualsevol cosa per estalviar-se cinquanta lires.

I, al cap d’una estona, va començar a riure i va afegir:

—I un amic de l’escola.

—De què riu? —va preguntar Brunetti, sense deixar de mirar els arbres d’un jardí que quedava a l’esquerra.

—Actualment, treballa de capità a l’ACTV —va explicar Foa encara rient—. Viu a Murano, així que coneix Fasano. A més, el seu pare coneixia el pare de Fasano, i així successivament.

Aquella mena de familiaritat era força comuna i Brunetti va haver de reconèixer-ho amb un assentiment.

—Fa un parell de dies em va explicar que la setmana abans Fasano havia agafat el seu vaporetto i que havia intentat estalviar-se el bitllet. Fasano hi havia pujat sense bitllet i va pretextar que s’havia oblidat de marcar-lo. Però ni tan sols tenia un bitllet per marcar.

—El capità també fa de revisor? —li va demanar Brunetti, preguntant-se qui devia conduir si realment era així.

—No. Hi ha uns revisors. Generalment, només treballen de dia, però al llarg del darrer mes han estat demanant bitllets a la nit perquè és quan la gent no s’espera que els el demanin.

Foa va interrompre l’explicació per saludar amb un crit un home que passava amb una barca molt carregada, i Brunetti va pensar que el pilot ja no afegiria res més.

Però Foa en va continuar parlant.

—Sigui com sigui, va reconèixer Fasano, que era a coberta quan tot allò va passar. Un cop van arribar al final del trajecte, el meu amic, com que sabia qui era, va preguntar als revisors què havia dit. L’excusa habitual: no he recordat que havia de marcar el bitllet i m’he oblidat de comprar-ne un a bord. Però els revisors ja coneixen totes les excuses possibles —va explicar Foa amb una altra rialla—. Una vegada un d’ells va haver de sentir com una dona li deia que no havia tingut temps de comprar el bitllet perquè anava a l’hospital a donar a llum.

—Què va passar?

—Ell li va fer obrir l’abric i va veure que aquella dona estava… —va començar a explicar Foa, mirant Brunetti a la cara— tan prima com jo —va acabar dient.

Potser per trencar el silenci estrany que s’havia fet, Foa va tornar a la història original.

—Així que van demanar a Fasano que els ensenyés el carnet d’identitat, però ell va contestar que no el duia al damunt perquè s’havia deixat la cartera a casa. Però, llavors, va veure que tenia diners i va pagar la multa al moment. Nando em va explicar que Fasano era tan garrepa que es pensava que deixaria el seu nom i llavors miraria de trucar a algun amic perquè li pagués la multa, però va decidir pagar al moment abans que poguessin agafar-li el nom i enviar-li l’avís i la multa a casa.

Brunetti va deixar de contemplar l’esclat de la primavera i li va preguntar:

—A quin vaporetto va passar tot això?

—Al 42.

—A la nit?

—Sí. Això és el que em va explicar Nando.

—Li va dir a quina hora? —va preguntar Brunetti.

—Com diu? —va preguntar Foa mentre començava a avançar la barca que els precedia.

—Li va dir a quina hora va passar?

—Que jo recordi, no. Però, generalment, els que fan aquell torn acaben a mitjanit —va explicar Foa, tocant llargament la botzina quan passaven pel costat de la barca.

—I exactament quan va passar això? —li va demanar Brunetti.

—Diria que algun dia de la setmana passada —va respondre Foa—. Si més no, això és el que em va dir Nando. Per què?

—Que ho podria comprovar?

—M’imagino que sí. Si Nando se’n recorda, és clar —va contestar Foa, perplex per la curiositat que, tot d’una, semblava sentir el seu superior.

—Que li podria trucar?

—Quan?

—Ara.

Si va pensar que aquella petició era estranya, Foa no ho va demostrar. Va treure el telefonino i va marcar uns quants números, va observar la pantalla i en va marcar uns quants més.

—Ciao, Nando —va dir a tall de salutació—. Sóc jo, Paolo.

Es va fer un llarg silenci, després del qual Foa va continuar parlant:

—Sóc a la feina, però t’he de demanar una cosa. Recordes que la setmana passada em vas dir que havies dut Fasano en el vaporetto? Em vas explicar que l’havien multat per no dur bitllet. Sí. Recordes quina nit va ser?

A continuació, es va fer un altre silenci, després del qual Foa va prémer l’aparell contra el seu pit i va explicar:

—Està consultant el seu horari.

—Quan s’hi torni a posar, pregunti-li a quina hora va ser tot això, sisplau —va demanar Brunetti.

El pilot va assentir i va subjectar el mòbil entre l’orella i l’espatlla, mentre Brunetti contemplava la façana de Ca’Farsetti, l’Ajuntament. Que bonica que era, tota blanca i permanent, amb aquelles banderes onejant al vent a la part del davant. Governar Venècia ja no significava governar l’Adriàtic i Orient, però continuava sent alguna cosa especial.

—Sí, encara hi sóc —va dir Foa per telèfon—. Dimarts? N’estàs segur? —li va demanar—. 1 l’hora? Que te’n recordes?

Es va fer una pausa breu i Foa va dir:

—No, això és tot. Gràcies, Nando. Fes-me un truc, d’acord?

Van intercanviar unes quantes paraules amistoses i llavors Foa es va ficar el mòbil a la butxaca.

—Ho ha sentit, senyor? Va ser dimarts.

—Sí, ho he sentit, Foa. —La mateixa nit que Tassini havia mort, la mateixa nit que Fasano durant l’interrogatori, enregistrat en vídeo i amb la transcripció signada pel mateix Fasano, havia assegurat que era fora de la ciutat.

—Li ha dit l’hora?

—M’ha dit que era pels volts de mitjanit, però l’hora exacta deu figurar en el rebut de la multa que va pagar.

—En el rebut de Fasano? —va preguntar Brunetti, resant interiorment perquè aquella no fos l’única còpia.

—Es clar, en el seu. Segurament, el molt garrepa intentarà desgravar-s’ho d’alguna manera, dient que era en un viatge de negocis o alguna cosa per l’estil. Però l’hora també figurarà en la còpia que han de tenir a l’oficina de l’ACTV.

—I durà el seu nom?

—No, Nando m’ha dit que no va donar el seu nom, sinó que es va limitar a pagar la multa. Però un dels revisors també el va reconèixer. Ell i Nando es van riure de tot plegat quan ell va baixar del vaporetto.

La llanxa va passar per sota del pont de Rialto, va entrar al revolt que els duria més enllà del mercat fins a arribar al tercer pont. Al cap d’uns segons, Brunetti va donar un cop d’ull al rellotge i va veure que passaven uns minuts de la una.

—Si no li fa res, Foa, m’agradaria que em dugués al Harry’s Bar.

—Que ha d’anar a dinar amb el vicequestore —va preguntar Foa, reduint la velocitat i mirant darrere seu abans de fer mitja volta.

Brunetti es va esperar perquè no volia distreure el pilot mentre feia la maniobra. Finalment, van fer mitja volta i Brunetti va anar en la direcció correcta.

—No, si li he de ser franc —va contestar Brunetti apuntant un somriure tímid—, em sembla que li esguerraré el dinar.