5. La Inquisició

• La Inquisició pren el relleu a la croada

El nou papa Gregori IX, successor del tou Honori III, considera que, tal com es porta la persecució de l’heretgia, mai no es farà net del tot. S’adona que si bé s’ha pogut aturar l’expansió de l’Església càtara, no s’ha aconseguit pas afeblir el seu arrelament en terres occitanes. També veu que el grau de persecució és irregular i molt variable segons el lloc i qui porta el procés.

Gregori IX decideix que cal unificar els procediments i posar-ho en mans d’especialistes…

• 1233 (20 d’abril): comença el terror de la Santa Inquisició

El papa Gregori IX confia oficialment als dominics —l’orde creada per Domènec de Guzmán (mort el 1221)— la persecució dels heretges, a través d’una institució permanent: la Inquisició.

El terror de la croada, doncs, serà progressivament rellevat pel terror de la Inquisició, institució que esdevindrà durant segles la bèstia negra de tots els cristians heterodoxos.

La Inquisició escriurà, sense cap dubte, les pàgines més negres de la història de l’Església catòlica romana.

Els primers tribunals de la Inquisició s’estableixen al Llenguadoc, amb Guillem Arnau al capdavant del tribunal de Tolosa.

L’inquisidor passa a ser, al mateix temps, policia, fiscal i jutge amb plens poders. La persecució dels sospitosos d’heretgia serà sistemàtica, amb interrogatoris condemnatoris i tortura inclosa qualsevol que sigui l’actitud de l’acusat.

L’estratègia dels dominics consistirà a atemorir prèviament les poblacions per on s’ha de desplaçar el tribunal de la Inquisició i fomentar la delació, fins i tot entre els familiars directes dels acusats.

Solemnes i sumptuoses processons, amb els prelats i els seus escortes i servents, acompanyaran l’Inquisidor que, vestit amb l’hàbit de dominic, anirà envoltat dels cavallers protectors i executors de les seves ordres.

La duresa de les condemnes, a heretges confirmats o sospitosos, la manca de compassió i, fins i tot, les condemnes a cadàvers, que són desenterrats i portats a la foguera, exasperen una població aterrida i enfurismada amb els dominics.

• Primeres revoltes populars contra els inquisidors

1233: Una revolta a la població de Cordes acaba amb la mort de dos dominics.

1234: A Albi, l’inquisidor ordena desenterrar una morta acusada d’heretgia. En negar-s’hi els encarregats, l’inquisidor comença ell mateix la feina, però la gent se li llança al damunt.

A Tolosa, l’inquisidor Guillem Arnau, el bisbe Ramon de Falga i els dominics estan celebrant en un banquet la canonització de Domènec de Guzmán, quan els informen que, a prop d’allí, una gran dama occitana moribunda ha demanat el consolament càtar.

Tots plegats es precipiten a casa de la malalta, a qui enganyen fent-se passar per bisbes càtars. Ella reconeix ser creient de l’Església dels bons homes. Els bisbes l’agafen, improvisen una foguera i la hi llencen a dins.

• 1235: reacció irada del comte de Tolosa

L’engany i l’execució de la dama moribunda commouen tota la ciutat de Tolosa, que comença un boicot als bisbes catòlics i als predicadors dominics.

Quan, a més, Guillem Arnau i el tribunal de Tolosa acusa d’heretges dotze personalitats de la ciutat, el comte de Tolosa Ramon VII perd la paciència i, amb el suport de la ciutat, expulsa els dominics del convent de Tolosa.

Ramon VII és excomunicat per enèsima vegada, encara que ara serà el rei francès qui, després de fer restituir el convent als dominics, demanarà al papa que suavitzi una mica les maneres de la Inquisició.

No obstant això, la resposta irada de l’inquisidor Guillem Arnau consistirà a desenterrar cadàvers d’antics acusats d’heretgia per fer-los cremar al costat mateix de la residència de Ramon VII.

• 1238 (maig): el terror pren un descans

El papa, aconsellat pel rei francès, admet que convé fer descansar una temporada la frenètica i cada vegada més obsessiva activitat dels tribunals, i ordena Guillem Arnau que suspengui l’activitat inquisitorial fins a nou avís.

• 1240 (setembre): darrer intent dels Trencavell per recuperar Carcassona

Ramon Trencavell, fill del tan plorat Ramon-Roger —emmetzinat per Simó de Montfort en el setge de Carcassona del 1209—, i que viu exiliat a Barcelona, a la cort de Jaume I, farà el darrer intent de reconquerir el vescomtat arrabassat per Montfort al seu pare.

Amb un grapat de cavallers i voluntaris catalans travessa el Pirineu i és acollit amb entusiasme pels pobles per on passa. Nobles faidits s’integren a l’exèrcit de Ramon-Roger amb l’esperança de recuperar els seus dominis arrabassats pels croats.

Després d’assetjar en va Carcassona, però, els occitanocatalans es retiren davant l’arribada d’un gran exèrcit reial francès, que no solament els fa fugir, sinó que els perseguirà fins a l’antiga frontera nord catalana. Arribats allí, els francesos aprofitaran per assetjar el castell de Perapertusa —construït el segle X pels comtes de Besalú—, fins a aconseguir-ne la rendició (novembre de 1240).

• 1241 (abril): la Inquisició reprèn el terror

Mor el papa Gregori IX. Els dominics donen per acabada la treva i tornen a posar en marxa els tribunals de la Inquisició amb la represa de la persecució d’heretges.

A Lavaur són cremats vius gairebé un centenar d’acusats d’heretgia.

Tot i el suport de la societat occitana, els càtars cada vegada s’han d’amagar més i molts comencen la via de l’exili, la majoria cap a terres catalanes i, sobretot, de la Llombardia, on són ben acollits per les ciutats italianes, orgulloses de la seva independència.

A Occitània, el refugi dels cavallers occitans rebels i dels perfectes càtars ha quedat reduït a unes poques fortaleses inexpugnables sobre roca calcària de les Corberes i del Prepirineu: Querbús, Puèglaurens i, sobretot, Montsegur.

• El comte de Tolosa encara no admet la derrota

Ramon VII de Tolosa intenta neutralitzar l’acord de Meaux-París, pel qual ha de cedir tots els seus drets a la seva filla, casada amb el germà del rei de França. El comte planeja casar-se de nou i tenir un fill baró que pugui heretar els seus drets legítims.

També projecta una aliança amb el rei d’Anglaterra —Enric III—, el rei català Jaume I, el rei de Castella, el rei de Navarra i alguns senyors occitans, per tal de plantar cara als francesos en el moment oportú…

• 1242 (29 de maig): revenja occitana a Avinyonet

L’inquisidor Guillem Arnau està sembrant el terror per la comarca d’Avinyonet i anuncia solemnement la seva arribada a la ciutat, des d’on vol coordinar la lluita contra l’heretgia d’aquella zona.

El batlle d’Avinyonet, Ramon d’Alfaro, —nét del comte de Tolosa—, envia un missatge amb la notícia a Montsegur, aleshores ja darrer baluard militar i religiós dels càtars.

Un grup d’uns 60 cavallers fortament armats, amb Pere Roger de Mirapeis al capdavant, surt de Montsegur i arriba de nit a Avinyonet, on el batlle ha hagut d’estatjar els inquisidors.

Els occitans cauen damunt els inquisidors i hi descarreguen tot el seu ressentiment i odi acumulats. Llances, espases i destrals dels cavallers occitans fan una autèntica carnisseria entre els inquisidors.

La notícia vola per tot el Llenguadoc i desperta l’entusiasme de la gent. Ramon VII aprofita l’avinentesa i es posa en marxa amb Ramon Trencavell de Carcassona.

Les victòries occitanes vénen una darrere l’altra, en el que ja sembla una autèntica guerra d’alliberament, però…

• 1242 (22 de juliol): aixecament occità avortat

L’esperat ajut anglès queda en no res, en ser derrotat Enric III d’Anglaterra a Taillebourg pel rei Lluís IX de França.

Jaume I, al seu torn, molt preocupat pels fets d’Avinyonet i amonestat i amenaçat pel papa, retira el seu suport al comte de Tolosa.

Roger IV de Foix, veient-se acorralat, pacta unilateralment amb els francesos.

El comte de Tolosa, aïllat, s’adona que la derrota ja és irreversible i definitiva…, i demana clemència al rei de França.

• 1242 (octubre): magnanimitat del victoriós rei francès

Lluís IX, en un gest d’intel·ligència política, accepta les disculpes…, i la submissió definitiva del darrer comte de Tolosa independent.

• 1243 (gener): submissió definitiva del comte de Tolosa

A París, Ramon VII renova l’homenatge a la corona francesa.

La mare de Lluís IX, Blanca de Castella, exigeix que el comte de Tolosa faci, a més, dos solemnes juraments: no intentar casar-se mai més i netejar definitivament les seves terres contaminades d’heretgia, amb el compromís explícit de «tallar el cap del drac», és a dir, d’acabar d’una vegada i per sempre més amb el darrer baluard càtar: Montsegur…