2. La batalla de Muret

• 1213 (9 de setembre): trobada de les tropes aliades catalanooccitanes

Pere el Catòlic, comte de Barcelona i rei d’Aragó, travessa el Pirineu dalt del seu millor cavall, amb la seva host formada per un miler de cavallers. L’acompanyen els aragonesos Miquel de Luèsia, Blasco d’Alagó, Roderic Liçana, Ladro, Gomes de Luna, Miquel de Rada, Guillem de Puyo, Asnar Pardo i els catalans Dalmau de Creixell —un dels herois de Las Navas de Tolosa—, Hug de Mataplana, Guillem d’Horta i Berenguer de Castellbisbal, entre altres.

El rei ja ha enviat missatge als seus vassalls occitans i a Muret s’aplegaran totes les tropes: les catalanes, les del seu cunyat, el comte de Tolosa, i les dels comtes de Foix i de Comenge.

• 10 de setembre: arribada a Muret

El gran exèrcit aliat catalanooccità ha acampat davant la vila fortificada de Muret per posar-hi setge. Simó de Montfort hi té a dins la guarnició amb la qual es dedica a devastar les terres tolosanes, cosa que ha fet decidir Pere i els seus aliats a començar, doncs, la reconquesta occitana per Muret.

Els cavallers croats del castell demanen ajut a Montfort, que és a Fanjaus, no gaire lluny de Muret. Preveient l’arribada de Pere, Montfort ja ha cridat l’host del seu fill Amauric.

Montfort està molt preocupat i és conscient que la intervenció directa del rei català converteix aquella croada genocida d’Occitània en una guerra oberta contra la Corona d’Aragó.

Cal recordar, per comprendre la complexitat de la situació creada, que el rei Pere ha estat sempre fidel a Roma, fins al punt de ser coronat pel papa en persona, el qual li ha atorgat el sobrenom d’El Catòlic, i que, a més, ha aconseguit una gloriosa i determinant victòria davant dels infidels sarraïns…

• Matinada, 11 de setembre: comença el setge

Montfort es posa en camí. Abans s’ha confessat i ha fet el seu testament, que envia escrit i segellat al pare abat de Bolbona.

Uns missatgers provinents de Muret li fan saber que els catalans han expulsat els defensors del primer burg i que ja s’han apoderat d’una de les portes.

El legat del papa i arquebisbe de Narbona, Arnau Almaric, davant el tomb transcendental que han pres els esdeveniments arran de la intervenció del rei Pere, convoca amb urgència els set bisbes occitans catòlics: de Tolosa, Nimes, Usès, Lodeva, Agde, Besiers i Comenges. Tots plegats es posaran en marxa cap a Muret, amb queviures i reforços.

• Els bisbes volen pactar

El bisbe de Tolosa, Folquet de Marsella, envia missatgers al rei català per fer-li saber que els bisbes volen negociar la pau i que els faci arribar salconduits per poder entrar al campament reial.

La resposta de Pere és breu: uns bisbes escortats per tot un exèrcit no necessiten salconduits. Pere rebutja tota negociació. El rei català sap que qualsevol negociació implicaria la seva retirada i deixar abandonats els seus vassalls.

També és fàcil d’imaginar el desig del vanitós Pere d’aturar i castigar exemplarment l’arrogància i la perillosa ambició de Simó de Montfort, el qual, de fet, no solament ha demostrat —com a nou vescomte de Carcassona i Besiers— una flagrant infidelitat al seu rei, sinó que, a més, ha gosat enfrontar-s’hi militarment.

Els bisbes, però, s’adonen de la inferioritat de Montfort davant la poderosa coalició catalanooccitana i volen aconseguir una treva a qualsevol preu.

El setge de Muret continua. La milícia i els cònsols tolosans han arribat amb barcasses seguint el curs del riu Garona i porten ginys de guerra i queviures.

• Tarda de l’11 de setembre: arribada de Monfort a Muret

Els soldats de la host reial catalana ja han pres el burg i comencen l’assalt de la vila nova, quan el rei Pere és informat de l’arribada de Montfort. El rei fa aturar el setge i ordena la retirada al campament.

Pere s’estima més que Montfort i tots els croats entrin dins de la vila per tal de controlar-los millor i evitar-ne la fugida un cop començada la batalla.

• Vespre, 11 de setembre: pànic entre els croats

Els bisbes catòlics, amb Folquet al davant, fan els darrers i insistents intents per guanyar temps i convèncer Pere que defensa una mala causa, i que més li convindria abandonar els seus aliats occitans.

Totes les cròniques coincideixen en el pànic que Pere provoca entre els croats, que volen impedir, de totes totes, l’entrada en batalla del rei català a favor dels occitans. Les negociacions, però, són infructuoses.

• Nit de l’11 al 12 de setembre: entre la història i la llegenda

La nit és força moguda. Arriben a Muret un nou grup de croats. És la host del vescomte de Corbeil i alguns cavallers.

Montfort, però, és conscient de la seva inferioritat. També sap que no els resten queviures per a resistir el setge ni un dia més.

El rei català, per l’altra banda, veu la victòria tan segura que pren una actitud confiada i relaxada. El Llibre dels Feyts del seu fill Jaume I diu que el rei Pere es passa tota la nit folgant amb una dona, de manera que l’endemà, tot oint missa, ni parar dret no podia.

Tanmateix, tot i conèixer la personalitat vital del rei Pere, cal tenir en compte la imatge negativa que del seu pare han d’haver transmès al futur Jaume I els seus tutors: primer el mateix Montfort, i, després, el mestre del Temple Guillem de Mont-rodon. Per a Jaume I és clar que el seu pare es va equivocar en prendre partit a favor dels heretges i en contra de l’Església catòlica.

Tornant a la controvertida nit al campament, se’ns fa molt difícil admetre que, tot i el seu caràcter apassionat, el gran estrateg i guerrer victoriós davant els sarraïns a Las Navas de Tolosa es deslliurés a una disbauxa sense aturador, durant tota la nit, a la vigília de l’enfrontament militar contra un guerrer d’eficàcia reconeguda com aleshores ja era Simó de Montfort.

• Homenatge a la dama…

Segons la crònica de Guillem de Puèglaurens (fr. Puylaurens, cat. Puillorenç), els soldats de Montfort intercepten un missatge del rei Pere a una misteriosa dama tolosana, en què Pere li manifesta la seva intenció d’expulsar els francesos d’aquelles terres per l’amor que li té a ella.

Alguns cronistes contemporanis identifiquen la dama tolosana amb la germana de Pere, Elionor, casada amb el comte de Tolosa, i l’actitud del rei, amb la pròpia de tot honorable cavaller de l’època, en oferir a una dama l’homenatge d’una gran acció militar.

• Matinada, 12 de setembre: consell abans de la batalla

El rei Pere i els caps de la seva host es reuneixen en un prat amb els tres comtes occitans i els seus seguicis respectius, per celebrar consell i preparar la batalla. El campament catalanoaragonès i el tolosà, l’un al costat de l’altre, estan sòlidament establerts a les altures que dominen la plana, a uns tres quilòmetres del castell de Muret, a les vores del riu Garona.

El rei Pere fa saber als seus aliats i vassalls que vol una batalla a camp obert, on els seus prestigiosos cavallers —l’heroica i victoriosa batalla d’Ubeda (Las Navas de Tolosa) encara és recent— puguin esclafar la famosa i invencible cavalleria pesant francesa.

El sobirà de Catalunya-Aragó està convençut que la cavalleria francesa de Montfort encara no ha trobat, fins aleshores, adversari de la seva talla.

• Discrepàncies entre el rei i el comte de Tolosa

El comte de Tolosa, més prudent i coneixedor de l’enemic, opina que el pla del rei Pere és arriscat i proposa, atesa la superioritat de la coalició catalanooccitana, una estratègia més pràctica i segura: esperar l’atac de Montfort, rebutjar-lo amb un llançament massiu de pedres amb ballestes i contraatacar seguidament, de manera que l’enemic es vegi encerclat i obligat a recloure’s de nou dins el castell. Aleshores només caldrà esperar la capitulació.

El noble aragonès i alferes reial, Miquel de Luèsia, ridiculitza la proposta i arriba a titllar de covard el pla del comte de Tolosa. Hom suposa que és aleshores quan deuen sortir a la palestra els retrets cap a l’actitud vacil·lant i claudicant del comte Ramon —sobretot en la batalla de Castelnaudary— en els seus enfrontaments militars contra Montfort.

Ramon VI, ofès, els diu que s’ho facin com vulguin i que ell ja no dirà res més. Dit això, es retira a la seva tenda.

El rei Pere, aïrat i impacient, dóna les instruccions per iniciar l’atac sense escoltar ningú més. Ni tan sols vol esperar l’arribada d’un grup de cavallers, comandats pel comte del Rosselló, Nunyo Sanç, i pel vescomte de Bearn, Guillem de Montcada, que encara són de camí cap a Muret.

• Estratègia militar aliada

El rei Pere divideix la host catalanoaragonesa —uns mil cavallers— en dos cossos: l’un, comandat pel comte de Foix i el seu fill Roger Bernat, menarà la major part de forces aragoneses i catalanes al davant de tot, on ja hi ha la infanteria tolosana assetjant, amb sis màquines de guerra, el costat oest de la fortificació de Muret.

L’altre cos, comandat pel mateix rei Pere, restarà en segon terme, ignorant el prudent costum de l’època de situar el rei a la rereguarda.

A la rereguarda, i de reserva, Pere hi deixarà el comte de Tolosa amb el gruix de la cavalleria aliada —3.000 cavallers tolosans—, segurament pensant en el ressentiment i la inconformitat del comte amb aquell pla de batalla.

En abandonar el campament i sortir a camp obert, sembla que Pere i els seus cavallers perdin l’avantatge que els dóna el terreny elevat.

Tot i això, es col·loquen estratègicament entre el campament de l’exèrcit de Tolosa i uns aiguamolls amb una torrentera que segueix una fondalada escarpada d’uns 28 m. d’alçària. L’enemic, per atacar-los, hauria de creuar el corrent d’aigua que, a més, li quedaria a la seva rereguarda, fet que li impediria la retirada.

• Estratègia militar croada

Montfort també organitza les seves forces —900 cavallers— en tres esquadrons: el d’avantguarda, comandat pel seu germà bord Guillem de Barres i per Guillem de Contres; el del centre, que comanda Bouchard de Marly, i el de rereguarda o reserva, que comanda ell. 700 soldats a peu romandran dins les muralles per fer front al setge.

Montfort sap que l’única oportunitat que té davant la clara superioritat de l’exèrcit catalanooccità rau en la sorpresa i rapidesa d’acció.

La intenció és marxar contra el campament català i provocar la sortida de Pere i els seus cavallers en una lluita a camp obert, estratègia que no descarta la remota possibilitat —si els catalans no sortissin del campament— de poder fugir del camp de batalla.

Altrament, Montfort sap que en una lluita cos a cos hi rau, de fet, l’única oportunitat d’assolir un objectiu desesperat: matar el rei Pere i capgirar el pronòstic de la batalla. És per això que accepta la proposta suïcida de dos cavallers seus —Alain de Roucy i Florent de Ville—, que juren matar el rei o morir en l’intent.

Folquet, amb la mitra al cap i brandant una relíquia —un tros de l’autèntica creu de Crist— beneeix els cavallers croats i els assegura que els qui caiguin lluitant obtindran la recompensa eterna i la glòria del martiri.

• Escomesa croada

Montfort fa sortir els seus tres esquadrons per la porta est i fa que costegin les muralles al llarg del Garona, tot simulant una maniobra de fugida. Després de travessar el riu Loja, però, el primer esquadró dóna mitja volta cap a l’esquerra i ataca els homes comandats pel comte de Foix, que estan assetjant la porta de Tolosa.

Davant l’atac inesperat, la cavalleria catalana d’avantguarda s’entrebanca amb les màquines de guerra i la infanteria tolosana que assetjava la ciutat, tot provocant una situació de gran desordre que impossibilita l’organització del contraatac.

• Contraatac reial

Dispersada la cavalleria menada pel comte de Foix, el primer cos francès s’uneix ràpidament al segon cos en direcció als cavallers catalans i aragonesos comandats pel mateix rei Pere.

El rei català, que, alarmat, ha vist la fallida de l’avantguarda del comte de Foix, s’ha llançat temeràriament a l’atac amb la seva host, sense ordre ni tàctica.

Els cronistes coincideixen a destacar el contrast entre l’atac ordenat de la cavalleria compacta i disciplinada dels croats, i l’individualisme i l’anarquia de les escomeses de la cavalleria aliada, sense ordre ni concert.

La topada entre la host catalanoaragonesa i la cavalleria croada —molt igualades numèricament— és brutal. El jove Ramon VII de Tolosa dirà més tard que el soroll era com el d’un bosc d’arbres quan és abatut a cops de destral: «Llances i escuts volen fets estelles. Els cavalls són abatuts trepitjant els cavallers. Les espases tallen. Les maces esclafen caps. El soroll de les armes amorteix els crits de guerra…».

• Cos a cos entre la rauxa i l’honor

Abans de la topada, el rei ha canviat les seves armes reials i senyals heràldics amb els d’un cavaller seu. Hi ha qui diu que ho fa en prendre consciència, en el darrer moment, de la seva irresponsable imprudència, com a rei, davant el ja inevitable cos a cos. També hi ha qui assegura, però, que el vanitós Pere vol encalçar, enfrontar-se i derrotar personalment l’odiat Montfort amb la força de les armes d’un simple cavaller…

Enmig de la confusió, els dos cavallers francesos que han jurat matar el rei s’obren pas, amb obsessió suïcida i sense tornar els cops que els cauen al damunt, cap a la bandera de les quatre barres, que sosté Miquel de Luèsia. Alain de Roucy creu haver trobat el rei i es llança damunt el cavaller que duu l’armadura reial.

En fer-lo caure al primer cop de llança, el francès exclama: «Aquest no pot pas ser el rei! El rei Pere és millor cavaller!».

En efecte, l’alta i fornida figura del rei Pere —té trenta-nou anys— s’acompanya d’una reconeguda i llegendària força física.

Pere, que ho ha vist, crida enardit: «El rei, heus-el aquí!» alhora que es llança damunt els francesos que han fet caure el cavaller català amb l’armadura reial. Escuts, elms i espases franceses volen a trossos davant la brutal embranzida de Pere. Cavallers francesos van caient al voltant del sobirà de Catalunya-Aragó, que una vegada més fa paleses la seva força i valentia.

• Mort del rei Pere

Alain de Roucy i Florent de Ville, però, han fet un jurament i, com a cavallers, el pensen complir. Amb els seus homes aconsegueixen finalment envoltar Pere per tots els costats.

En una acarnissada lluita cos a cos i encerclat de cavallers francesos, el rei Pere acaba caient mortalment ferit. Els seus homes més propers cauen lluitant al seu costat, entre ells, el seu fidel Miquel de Luèsia.

Mentrestant, Montfort ha aprofitat el desconcert i el desordre aliat i, amb el seu tercer cos, i guiat per un bon coneixedor del terreny, ha travessat ràpidament el corrent d’aigua i els aiguamolls, tot atacant el flanc esquerre de la host reial, que es troba en plena confusió creada per la mort del rei Pere.

• Pànic i desfeta catalanooccitana

La notícia de la mort del rei Pere vola i escampa el pànic entre els soldats i cavallers aliats. Els cavallers catalans i aragonesos reculen dispersos i desordenadament enmig d’una gran confusió.

La cavalleria i el gruix de l’exèrcit del comte de Tolosa, que encara no han tingut ocasió d’intervenir, veuen la desfeta catalanoaragonesa i esperen, en va, ordres per a entrar en acció.

Els senyors occitans, però, i el comte de Tolosa entre ells, en assabentar-se de la mort del rei Pere, ho han vist tot perdut i han fugit de l’escenari.

Les tropes tolosanes, desorientades, aterrides i sense comandament, fugen en paorosa desbandada. Montfort els cau al damunt i fa una autèntica carnisseria. Molts tolosans s’ofeguen en voler pujar a les barques i fugir pel corrent ràpid del riu Garona.

(L’any 1875, una crescuda del riu va escopir a la vorera una gran quantitat d’ossos, a prop de Saubens).

Just després de la desfeta, i quan la cavalleria croada encara persegueix els darrers soldats tolosans, els croats assetjats a Muret surten de les muralles i rapinyen els vestits i les armes de tots els catalans i aragonesos estesos al camp de batalla.

Prop de 20.000, entre morts i ferits —aquests són rematats pels rapinyaires— hi han deixat la vida, en la lluita o en la fugida.

Simó de Montfort busca delerós el cos del rei Pere entre l’estesa dels milers de cadàvers nus espoliats.

Els seus cavallers el duen al lloc on Pere ha caigut.

Finalment reconeixen el seu cos nu —alt i fornit—, sagnant amb la boca oberta i amb la terrible ferida mortal al costat.

Montfort, fortament impressionat davant el cadàver del llegendari guerrer català, fa aixecar el cos amb honors de rei i posteriorment el lliurarà, a Tolosa, als frares hospitalers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem.

Montfort envia un missatge al rei de França en què li fa saber que ell, «Simó de Montfort, cavaller fidel al rei de França i al servei de l’Església catòlica, apostòlica i romana, ha sortit victoriós en una batalla, a Muret, en la qual ha llevat la vida al defensor d’heretges Pere I, dit el Catòlic, comte de Barcelona, rei d’Aragó, senyor del Rosselló, de Montpeller i la Provença, de Bearn, de Carcassona i Besiers…».