2. La croada perd força (1213-1219)

• 1214 (gener): canvi de llegat

L’estratègia de Roma passa ara per pacificar el territori, i el primer pas és canviar de legat. El papa Innocenci III decideix substituir l’abat Almaric i envia, com a cap religiós de la croada, el diplomàtic Pere de Benavent, amb l’objectiu de posar pau en uns els fronts.

El nou legat papal, amb esperit conciliador, rebrà i escoltarà a Narbona tots els senyors occitans: el comte de Foix, el de Comenge, els cònsols tolosans i, per fi, el comte de Tolosa.

El papa, però, ha encarregat a Benavent una altra missió molt important: cal solucionar ràpidament l’insòlit contenciós català obert per la inesperada mort del rei Pere.

La intel·ligent Maria de Montpeller, abans de morir (1213), ha posat el seu fill Jaume —que és en mans de Simó de Montfort— sota la protecció especial del papa. Innocenci III, a més, també és conscient que la successió d’un regne tan important com el de la Corona d’Aragó no pot quedar pendent d’aquella estranya situació i amb el perillós buit de poder que la inesperada mort del seu sobirà ha provocat. Una vegada més, Roma mourà els fils per reequilibrar la seva geopolítica a Europa.

• 1214: l’hereu de la dinastia catalana en mans dels templers

La forta personalitat i habilitat de Pere de Benavent aconsegueixen el que semblava impossible. Recull a Carcassona l’hereu de la dinastia catalana de les mans de Montfort —el futur Jaume I té set anys— i se l’endú a Lleida, on tots els nobles i prelats catalans i aragonesos el reconeixeran com a futur comte de Barcelona i rei d’Aragó, fet que marcarà un precedent que sempre més es mantindrà en les successives proclamacions reials catalanes: el jurament i l’acatament previ al futur sobirà per part dels nobles presents.

L’aleshores poderosa orde del Temple —amb gran influencia en la política internacional de l’època— aconsegueix que el mestre del Temple de Catalunya, Aragó i Provença, Guillem de Mont-rodó, esdevingui el màxim responsable i tutor de Jaume I.

El futur rei català serà educat a Montsó, en companyia del seu cosí Ramon Berenguer V, futur comte de Provença, al castell que els templers tenen en aquesta vila fronterera.

El futur Jaume I restarà agraït al papa per sempre més, pel fet d’haver-lo deslliurat de les mans de Montfort i haver-lo restituït al capdavant de la Corona d’Aragó. El rei català en deixarà expressa constància en la seva crònica del Llibre dels Feyts.

• 1214 (febrer): revenges dels vençuts

El germà del comte Ramon de Tolosa, Balduí, que ha traït els seus i a la batalla de Muret ha ajudat els croats francesos, ha rebut de Montfort, com a recompensa, tot el país de Carcí (occ. Carcin). Tanmateix, quan fa el recorregut pels seus castells, Balduí és capturat i condemnat a mort pel comte Ramon en el judici de Montalbà.

El traïdor és penjat per un escamot voluntari format pel comte de Foix, Arnau de Castellbò i Bernat de Portella.

Per altra banda, Alain de Roucy —autor material de la mort del rei Pere—, que ha rebut de Simó de Montfort el castell de Montreal com a premi, serà assassinat dins el mateix castell.

• 1214 (abril): el rei de França envia el seu fill a Occitània

El rei francès, que fa pocs mesos, a la batalla de Bouvines, també ha aconseguit consolidar el front del nord en aturar les tropes de l’emperador d’Alemanya, del rei d’Anglaterra i del comte de Flandes, decideix ara, ateses la pau i l’estabilització de la situació assolides a Occitània, enviar el seu fill, el príncep Lluís, a prendre possessió de les inesperades conquestes del sud efectuades pel seu vassall Simó de Montfort.

Com ja hem dit abans, només després de l’inesperat desenllaç de la batalla de Muret i de la mort del rei Pere —amb el buit de poder transitori a la Corona d’Aragó— és quan París es pren seriosament la insistent invitació de Roma d’ocupar les riques i cobejades terres occitanes, un regal tan fàcil i insòlit que poques vegades s’haurà donat a la història.

No obstant això, el príncep Lluís tornarà a França, un cop acabada la quarantena de la croada, sense haver desembeinat l’espasa i deixant Montfort —en nom del rei de França— com a senyor dels territoris conquerits.

• 1215 (novembre): Roma i París legitimen les conquestes

El papa convoca el quart concili Laterà, amb assistència de milers de participants de tota la catolicitat (bisbes, abats, delegats reials, prínceps, etc.). L’heretgia càtara i la croada contra Occitània centren els principals debats i discussions. D’una vegada per totes el papa vol legitimar oficialment els nous senyors i administradors de les terres guanyades en guerra santa pels croats.

El comte de Tolosa s’hi presenta acompanyat dels comtes de Foix, de Comenges i molts altres cavallers occitans, víctimes de la croada, disposats a lluitar pels seus drets.

El senyor de Foix no es mossega la llengua i davant de tothom declara que Simó de Montfort és l’enemic més acarnissat dels occitans, i que Folquet, present en el concili, s’assembla més a l’Anticrist que no pas a un missatger de Roma. Per altra banda, el de Foix insisteix en la seva fidelitat a Roma —n’és prova el lliurament voluntari del seu castell—, i a rebutjar l’heretgia, sense fer-se responsable, però, de les acusacions que cauen sobre la seva germana Esclarmonda. El comte de Foix replica que «ella és lliure, sobirana i responsable de la seva pròpia fe i dels seus actes».

• Conclusions del concili de Laterà: Montfort, senyor del Llenguadoc

Amb tot, la majoria de prelats francesos —tots favorables a Montfort—, la intensa pressió de Folquet i, sobretot, la contundent i ja decidida intervenció de la monarquia francesa en defensa dels seus drets de conquesta, fan que les conclusions del Concili siguin ben previsibles:

Ramon VI no pot tornar a Tolosa i perd tots els seus dominis, llevat de una petita part simbòlica, el marquesat de la Provença, que el papa concedeix al seu fill Ramon VII. El jove comte, irat, demana a un papa resignat que no li negui el dret legítim d’intentar, si més no, de recuperar per les armes els territoris tolosans arrabassats per Montfort.

El comte de Foix ho perd tot i només recupera, amb severes condicions, el castell.

Per últim, Simó de Monfort, nomenat «campió de Jesucrist» i «salvador de Roma», esdevé el nou amo i senyor del Llenguadoc.

• Montfort, senyor de Narbona, Foix i Tolosa

Montfort, amb el suport del rei de França, ordena, malgrat les protestes d’Arnau Almaric i, després, les del mateix papa, l’enderrocament de les muralles de Narbona.

Montfort envia una guarnició a prendre possessió del castell de Foix i, finalment, es presenta a Tolosa, on convoca tota la població, a la qual fa prestar jurament de fidelitat a ell i al seu fill. Després ordena l’enderrocament de totes les torres i les muralles de la ciutat, així com també de les cases veïnes del palau comtal on ell ha de residir. Al voltant del castell fa construir un fossat amb aigua que, al seu torn, fa encerclar amb estaques defensives… Montfort sap que el poble de Tolosa l’odia, com tantes altres ciutats occitanes.

Quan els habitants de Montpeller, ciutat encara de sobirania catalana i amb un profund sentiment antifrancès, s’assabenten que Montfort visita la ciutat, prenen les armes i són a punt de revoltar-se. Començada la visita, els francesos s’assabenten que els occitans els volen posar un parany per quan surtin d’una església de la ciutat i, rabent, aconsegueixen fugir amb Montfort per una altra porta del temple.

• Sant Montfort, l’heroi de París

A París, en canvi, Montfort serà acollit com un autèntic heroi.

Per a la senzilla població francesa, Montfort és un sant que, amb l’encàrrec diví d’anorrear diabòlics heretges, ha vençut un poderós rei occità —el rei Pere— que tenia un exèrcit cent vegades més gran que el francès…

El rei francès i la cort l’ompliran d’honors i lloances, tot recordant-li, però, com qui no vol la cosa, el vassallatge que Simó de Montfort havia retut a la corona francesa abans de començar la croada.

No podia ser altrament. Amb les seves conquestes, Montfort ha engrandit insòlitament i amb poc temps el regne de França, fins a situar la seva frontera meridional a tocar amb l’antiga frontera nord catalana.

• 1216 (març): els comtes de Tolosa, exiliats a la Provença

Ramon VI de Tolosa i el seu fill Ramon VII són a la Provença.

Les ciutats d’Avinyó i Marsella no volen saber les dels francesos i acullen els comtes de Tolosa com a senyors legítims, amb gran entusiasme popular, i els encoratgen a no rendir-se i a lluitar per la recuperació dels seus dominis, arrabassats per Montfort.

• 1216 (juliol): canvi de papa

Mor el papa Innocenci III i el succeeix Honori III.

• 1216 (agost): El jove Ramon VII recupera Belcaire

Mentre Ramon VI el Vell es trasllada a Catalunya a reclamar ajut, el seu fill Ramon VII el Jove —té dinou anys— aplega un exèrcit occità amb senyors provençals fidels, amb el qual aconsegueix vèncer la guarnició francesa de Belcaire i recuperar la ciutat, porta geogràfica natural entre Provença i el Llenguadoc.

Montfort, que era a França, torna ràpidament amb els seus homes per reconquerir Belcaire. La ciutat és assetjada pels francesos, però després d’una llarga i cruenta batalla, Montfort s’ha de retirar vençut davant l’exultant fortificació. La sorollosa derrota de Montfort davant el jove comte Ramon desperta una onada d’entusiasme i esperança per tot Occitània.

• 1216 (setembre): rebel·lió a Tolosa contra Montfort

La ciutat de Tolosa, encoratjada per la victòria de Belcaire, es rebel·la contra Montfort, al crit de «Tolosa! Belcaire! Avinyó!». La lluita s’estén per tota la ciutat.

El nou senyor del Llenguadoc fa calar foc a la ciutat i es tanca al palau amb quatre-cents ostatges que amenaça de matar si la ciutat no accepta negociar. Folquet enganya i convenç els ciutadans que Montfort lliurarà els ostatges i compensarà la ciutat pels excessos dels croats, sempre que els tolosans lliurin les armes.

Els tolosans, cansats de lluitar contra el gran incendi, accepten el pacte. Un cop desarmats, Montfort trenca el pacte, torna a ocupar la ciutat, fa presoners els caps dels revoltats i els principals ciutadans de Tolosa i expulsa amb violència la major part de la població. Després, comença a enderrocar la ciutat amb fúria, casa per casa, fins que els consellers francesos i el seu germà, Guiu de Montfort, aconsegueixen fer-li veure que, necessitats de diners com estan, és més intel·ligent i profitós fer pagar un fort impost a la ciutat que no pas destruir-la.

• 1216 (novembre): Montfort trenca enllaços catalanooccitans

Amb l’ajut del papa, Montfort aconsegueix la separació matrimonial de Peronella de Bigorra amb el fill del procurador català de la Provença, Nunyo Sanç, per tal de casar-la amb el seu propi fill.

D’una manera planificada. Roma i París van eliminant els darrers reductes de presència i d’influència catalanes a terres occitanes.

• 1217 (estiu): el jove comte de Tolosa, esperança occitana

Simó de Montfort es trasllada a la Provença a combatre Ramon VII. El jove comte de Tolosa —té 20 anys— cada vegada rep més ajut de cavallers i de poblacions senceres que han recuperat la il·lusió i no reconeixen l’autoritat del legat papal. El jove comte encarna el símbol de la reconquesta occitana.

• Darrera carnisseria de Montfort

Monfort pren els castells de Pesquiers, Vauvert i Bernils, i degolla tots els seus habitants. Amb l’ajut del legat papal travessa el Roine i torna a escampar el terror per terres provençals.

• 1217 (setembre): torna Ramon VI amb ajut català

Ramon VI, el Comte Vell, torna de Catalunya amb faidits (cavallers occitans desposseïts) i tropes catalanes encapçalades pel comte de Pallars.

A l’expedició s’incorpora, pel camí, el comte de Comenges amb la seva tropa. En anar a travessar el Garona, però, un exèrcit francès se’ls llança al damunt. En un moment difícil de la batalla apareix el comte de Foix amb els seus homes i els croats francesos són escombrats.

En passar per Muret, tots reten un pietós homenatge a la memòria del rei Pere i, poc després, entren triomfalment a la ciutat de Tolosa. Poc abans la ciutat s’ha revoltat contra la guarnició francesa, la qual s’ha hagut de fortificar al castell. La ciutat de Tolosa rep els catalans i Ramon VI amb un entusiasme indescriptible.

• 1217 (octubre): Montfort assetja Tolosa

Montfort, assabentat de la notícia, torna de la Provença i assetja Tolosa, disposat a reconquerir-la. Davant la inesperada resistència tolosana, reforçada per l’ajut català, el bisbe Folquet es trasllada personalment a París i a Roma per sol·licitar, una vegada més, reforços al rei francès i al nou papa. Aquest amenaça els senyors catalans i aragonesos que donen suport als tolosans.

Això no obstant, i lluny d’evitar-ho, noves tropes procedents de Catalunya i de Navarra arriben a Tolosa amb el comte de Foix al capdavant.

Ja no hi ha ningú, ni entre els francesos ni entre els occitans, que parlin dels càtars o de l’heretgia albigesa. Tothom té molt clar que es tracta d’una lluita pel domini territorial del Llenguadoc, una guerra a mort entre invasors —els francesos, amb la benedicció de Roma— i envaïts, els occitans amb el suport català.

Mentre Montfort, acampat, espera reforços, el comte de Tolosa aprofita l’hivern per reconstruir les muralles i defenses de la ciutat, amb la col·laboració entusiasta de tota la població.

• 1218 (primavera): reforços per a Montfort

Noves tropes franceses croades, amb Folquet al davant, arriben a les portes de Tolosa per ajudar el desesperat Montfort, que no ha pogut reconquerir la ciutat.

Els reforços fan que el setge torni a amenaçar Tolosa i que els atacs de Montfort siguin cada cop més perillosos.

Quan els assetjats comencen a cedir davant les irresistibles escomeses dels croats…, arriba a les envistes de Tolosa el comte jove Ramon VII, l’heroi de Belcaire, que, responent a la crida del seu pare, es presenta amb un poderós contingent de tropes provençals.

• 1218 (juny): reforços per a Tolosa

El jove i victoriós Ramon VII ha arribat a temps per salvar la ciutat, que el rep amb llàgrimes de goig i alegria desbordant.

El setge dóna un tomb i es posa molt difícil per a Montfort, que no tan sols és incapaç d’avançar un pam, sinó que veu com els assetjats, encoratjats, gosen sortir de la ciutat i provoquen, en el combat cos a cos, una gran mortalitat entre els croats.

Montfort veu minvar els seus recursos i no pot evitar el cansament dels seus homes, ni tampoc les crítiques en augment del legat papal.

• 1218 (25 de juny): la fi del gran botxí

Montfort ha decidit posar tota la carn al foc i concentrar forces per a un darrer esforç. El cap croat fa preparar, per al darrer assalt, una gran torre mòbil de fusta i ferro —una gata—, que pot protegir fins a quatre-cents croats disposats a escalar els baluards de la ciutat.

De bon matí, però, els assetjats surten de la ciutat i ataquen amb violència els croats. Els francesos aconsegueixen organitzar el contraatac, però el germà de Montfort, Guiu, és ferit de mort. Un arquer tolosà ha aconseguit abatre el seu cavall i un ballester ho ha aprofitat per ferir el genet caigut a terra.

Simó de Montfort s’acosta al seu germà agonitzant i es lamenta: «Estimat germà, Déu ens ha agafat odi, a mi i als meus companys, i protegeix els faidits».

Mentrestant, catapultes de fusta construïdes per un fuster tolosà i utilitzades per dames i noies tolosanes —els homes han anat minvant molt arran de les darreres batalles i, sobretot, després de la carnisseria de Muret— no paren de llançar pedres contra els croats.

Una de les pedres catapultades va directe al cap de Simó de Montfort i, com descriu una de les poques cròniques occitanes que es conserven, li esclafa l’elm d’acer amb el crani a dins, «de manera que els ulls, el cervell, les dents, el front i les barres li saltaren a trossos i el comte caigué a terra, mort, sagnant i negre».

Dos cavallers croats recullen el cadàver i al galop el porten a la tenda del legat, on aquest i Folquet el recullen aterrits i amb gran tristesa.

La mort de Montfort enfonsa la moral dels croats i fa esclatar l’eufòria occitana.

Simó serà enterrat a l’església de Saint-Nazaire, de Carcassona, i posteriorment al cementiri dels Montfort a l’Illa de França.

A la làpida de la darrera tomba figurarà la inscripció: «Gloriosíssim màrtir de Jesucrist», sarcòfag que serà destruir cinc segles després, a la Revolució francesa.

(Una llosa de marbre encastada a la muralla de Tolosa recorda el lloc on va caure mort Montfort durant el setge de la ciutat. Alguns autors afirmen que encara avui hi ha gent que escup en passar arran de la llosa…).

• La croada, decapitada

La croada ha quedat decapitada. La desmoralització campa entre els croats, que abandonen com poden el setge de Tolosa i es refugien a Carcassona.

Amauric de Montfort, fill de Simó, i nou cap de la croada, no te la capacitat ni el tremp militar del seu pare, per la qual cosa els bisbes catòlics, amb Folquet al capdavant, demanen al rei de França, Felip-August, que nomeni el príncep Lluís per continuar la croada.

El rei francès no vol que les darreres victòries de Ramon VII i la mort de Montfort encoratgin els occitans a desfermar una guerra d’alliberament total i accepta enviar el seu fill per ajudar Amauric de Montfort.

• 1219 (primavera): Montfort és venjat

Les tropes del príncep Lluís es troben amb Amauric a Llemotges (fr. Limoges) i baixen cap al sud fins a Marmande, on en acte de revenja per la mort de Simó, i com a anunci de la represa de la croada, fan una matança brutal i sistemàtica de la població.

5.000 habitants, entre homes, dones i criatures, són despullats i degollats, un darrere l’altre.

• 1219 (16 de juny): nou setge a Tolosa

El príncep Lluís, Amauric de Montfort i el legat papal arriben a Tolosa i, una vegada més, comencen el setge. La ciutat, però, ofereix una gran resistència.

• 1219 (1 d’agost): el príncep Lluís es retira

El rei de França, però, no vol que el príncep Lluís prengui mal en el setge i, amb el pretext de l’acabament de la quarantena —període compromès de servei a la croada— el reclama a París

Sense el suport reial, els croats abandonen un setge impossible. Els tolosans, entusiasmats, surten de la ciutat i cremen les màquines de guerra franceses.