1. Precedents històrics: la formació d’un país

s. V Els visigots, que eren el poble germànic més romanitzat, envaeixen tot el sud de la Gàl·lia romana —futura Occitània— i constitueixen un regne amb capital a Tolosa. Ostrogots i burgundis ocupen i es reparteixen la Provença.

s. VI Els francs sotmeten els vascons a la Gascunya —avantpassats comuns de bascos i gascons— i expulsen els visigots d’Occitània, llevat de l’antiga província romana de la Septimània. Els francs merovingis pacten amb les autoritats occitanes locals.

s. VII El ducat d’Aquitània, que inclou els dominis de Tolosa, esdevé independent dels francs.

s. VIII Els sarraïns ocupen la Septimània (720-725) i s’estenen pel Llenguadoc i l’Aquitània, però els francs els aturen a Poitiers (732).

Els francs carolingis ocupen tota la Gàl·lia meridional, respectant i pactant, però, amb les autoritats autòctones de la Septimània. Carlemany crea el regne d’Aquitània (781). La ciutat de Tolosa és la capital d’un comtat i alhora del regne. L’imperi carolingi es va estenent.

s. IX Carcassona: Les arrels de la dinastia catalana

Al principi del s. IX ens trobem al front del comtat de Carcassona —dins l’imperi carolingi—, el comte Bel·ló I (800), membre d’una família noble del Conflent, d’ascendència visigòtica, que roman fidel als reis francs.

El nét de Bel·ló de Carcassona serà Guifré el Pilós.

El rei carolingi Carles el Calb nomenarà Guifré —entre 870 i 878— comte d’Urgell, Cerdanya i Conflent, Girona i Barcelona. Amb Guifré comença, doncs, la dinastia nacional catalana, que té les seves arrels a Carcassona.

s. IX i X Fragmentació de l’imperi carolingi

La descomposició de l’imperi carolingi ha convertit el rei de França —de la dinastia dels Capets— en un petit senyor feudal que només posseeix els territoris que envolten París.

Guillem, duc de Normandia, ha conquerit Anglaterra (1066) i s’ha proclamat rei. Els seus successors aniran ampliant els dominis anglesos més enllà de Normandia.

A Occitània es consoliden tres grans poders feudals: a l’oest, Aquitània, on el poderós comte de Peitieu (fr. Poitiers) i duc d’Aquitània, Guillem IX, rei dels trobadors, és vassall teòric del rei de França. En casar-se, però, la seva enèrgica i apassionada filla Elionor d’Aquitània amb el rei anglès Enric de Plantagenet, incorpora aquest important ducat a la corona anglesa fins al 1453 (fi de la Guerra dels Cent Anys).

Al centre occità trobem els cada vegada més poderosos comtes de Tolosa i, a l’est, els comtes i marquesos de Provença, aleshores vassalls dels de Tolosa.

s. XI Apogeu del feudalisme

Tres grans poders es disputen el ric i pròsper territori occità, des de l’Atlàntic fins a la Mediterrània: Aquitània, Tolosa i Barcelona.

Els comtes de Barcelona han esdevingut senyors del comtat de Carcassona —al Llenguadoc— i de la Provença.

s. XII Pugna Tolosa-Barcelona

Les cases de Tolosa i Barcelona mantenen una llarga lluita per afermar la seva hegemonia al Llenguadoc i a la Provença. L’aliança permanent de catalans i anglesos fa que sovint Tolosa demani ajut als Capets francesos.

s. XIII Occitània: anglesos, tolosana i catalans

A les primeries del s. XIII l’espai occità es reparteix entre tres grans poders feudals: el domini anglès, que comprèn la Gascunya i una part d’Aquitània; la casa de Tolosa, que controla l’altra part d’Aquitània i la major part del Llenguadoc, amb l’antiga Septimània, i, finalment, el domini català, que inclou la Provença, la part restant del Llenguadoc —Carcassona i Besiers— i els comtats i vescomtats del vessant nord del Pirineu.

Aquests darrers territoris —el Bearn, la Bigorra, Comenges, Foix, el Rosselló i Narbona—, d’hegemonia catalana per llinatge propi català o per vassallatge i fidelitat occitana a la Casa de Barcelona, constitueixen una sòlida base d’expansió de la Corona d’Aragó que s’estén per Occitània encerclant les possessions de la Casa de Tolosa.

L’apropament de Tolosa al rei de Catalunya-Aragó, arran de l’amenaça de l’eix París-Roma, posarà les bases històriques per a la formació d’un gran estat feudal catalanooccità.