2. Amos nous, amos vells
El gener de 1939, les tropes franquistes entraven a Torrelavit. I al darrere venien els que havien marxat durant el primer esclat revolucionari, les forces vives de sempre. El mossèn, així que va arribar, va anar a visitar la mestra Dolors Purcallas. Ella li va explicar el que havia passat amb el seu pare, però el mossèn ja ho sabia. «Lamento que s’hagi arribat fins a aquest extrem», va dir el mossèn.
L’endemà, molt nerviós, el mossèn va visitar la mestra a l’escola. Entre altres coses, li va dir que no tenia escolà i si en podia fer les funcions. A més, necessitava la classe per fer-hi la missa de diumenge. Ella es va oferir per ajudar-lo a l’ofici i, quan va acabar la missa, el mossèn li va dir que l’ajudaria en tot el que pogués, però que fes el favor de casar-se amb el fill del cacic. La Dolors va al·legar que no podia unir-se amb l’home que havia lliurat el seu pare a un escamot perquè l’afusellessin. «Ara els meus pares és quan més em necessiten, perquè els he fet mal sense voler i el patiment encara ens unirà més. El meu sacrifici acabaria amb les seves vides», va concloure la mestra.
Es va constituir el nou Ajuntament. La Dolors Purcallas es va presentar davant del nou alcalde perquè fes constar en un document oficial que era mestra del poble. I va continuar fent classes.
Un vespre, van trucar a casa seva. Era l’agutzil. «D’aquí a mitja hora ha de presentar-se a l’Ajuntament», va dir a la mestra.
A l’avantsala del despatx de l’alcalde, hi havia un grup de dones, familiars dels membres del consistori republicà. La mestra va entrar al despatx i es va trobar, darrere de l’escriptori, l’altra mestra del poble, la filla d’un dels terratinents, i el fill del cacic. El noi ara lluïa el càrrec de president de la Falange local. «Demà», va dir el noi, «es presentarà a l’església de Lavid, provista del que calgui per netejar-la. Si li molesta, hi pot anar la seva mare i vostè ve a netejar casa meva, que ningú no se la menjarà. De moment això és tot i no oblidi que, sense la meva firma, no aconseguirà res».
De les dues esglésies, la de Lavid, sobre un pujol, estava molt destarotada i bruta. Quan hi va arribar, ja hi havia altres dones netejant. Les vigilaven homes armats. Alguns tenien nens a la classe de la Dolors. Al migdia, s’hi va presentar el fill del cacic acompanyat per dos homes. Tots anaven armats. I la Dolors es va esvanir. Les altres dones la van ajudar, i la van acompanyar a casa.
L’endemà va tornar a l’escola a treballar. «Els meus nens es van portar com àngels. Tots m’acaronaven les mans en silenci. A la seva manera compartien les meves penes. Ningú no va parlar-me del que havia passat, però tot el poble ho sabia».
Encara va treballar unes quantes setmanes a l’escola, fins que, el 12 de març a les deu de la nit, van tornar a trucar a la porta de casa seva. Altre cop era l’agutzil. Li portava un ofici de l’Ajuntament amb la firma de l’alcalde, el mateix que uns dies abans li havia signat el document on feia constar que era mestra del poble. Ara li reclamava les claus de l’escola. A la classe, hi guardava, a més d’objectes personals, partitures de piano, dos baròmetres, una brúixola, tres diccionaris, la llibreta d’Inspecció i material Montessori. Va firmar la còpia, es va quedar la carta original i va lliurar les claus.
L’endemà se’n va anar a Barcelona. Volia parlar amb l’inspector cap de Primer Ensenyament i el delegat de la Secció Administrativa o delegat d’Educació i Ciència. El seu pare estava enfebrat. Tenia la salut ressentida d’ençà que l’havien detingut. Però havia pres la determinació que acompanyaria la filla i ningú no va aconseguir treure-l’hi del cap.
A Barcelona, la Dolors va parlar amb José Junquera Munné i José Lillo Rodelgo, nous encarregats de les escoles. Ambdós li van confirmar les suposicions. La mestra patia «incompatibilitat amb les autoritats locals». En el seu cas, amb el president de la Falange. Li van comunicar que manifestarien la conveniència de traslladar-la per incompatibilitat particular i que podia marxar del poble, ja que ningú no podia culpar-la per abandonar el destí. Com que la salut del pare també reclamava un canvi d’aires, van marxar cap al Masnou. Encara no havia acabat la guerra.
Amb el règim franquista, els antics cacics, les classes dominants de sempre, l’Església més carca, la ultradreta i els espavilats que s’hi van afegir, eren la llei. Qui no hi estava a favor, hi estava en contra. No hi havia terme mitjà. No hi hauria reconciliació, de cap mena. Es tractava de tallar de soca-rel tot el que havia comportat la República. Tot el que fos d’esquerres, el que fos catalanista, el que fos democràtic, el que fos laic, el que qüestionés el poder de les classes dominants, s’havia d’extirpar. I s’hi van dedicar sense màscares, sense compassió.
Per demostrar l’adhesió al nou règim, o per venjança, o per fer-se perdonar, o per mantenir el negoci, molta gent hi va col·laborar. Als pobles, els nous governants van passar tothom pel sedàs. Els càrrecs contra la família de la Dolors Purcallas es redactaven de nit a la central telefònica. Escriu la Dolors: «Per calmar els esperits que havien sofert persecucions durant la baralla, com a venjança, se’ls permetia denunciar tot el que veien d’irregular als seus pobles. Sabien que si exercien tal mercè serien considerats lleials i fidels defensors del nou règim. Molta gent, i fins i tot per temor que fossin considerats deslleials, estampaven també la seva firma al plec, perquè com més firmes hi hagués més força tenia la denúncia». I van començar a ploure les denúncies, per motius personals, per motius econòmics, per enveja, per herències, per un pam de terra. En el cas de la Dolors Purcallas, per un sí o per un no. Es van rebre tantes denúncies que la Jefatura de la Falange de Barcelona va haver de posar-hi fre i va enviar una ordre als seus militants en què se’ls advertia que qui n’enviés de falses seria sancionat durament.[23]