8. Una Normal diferent

En Tomàs Bartrolí és fill de la Pobla de Cérvoles, a les Garrigues. Els seus pares hi tenien un cafè. Allí a prop va conèixer la primera escola, el col·legi de frares de les Borges Blanques. Com que era un nen diligent que no feia soroll, el van posar de secretari, cosa que implicava fer tot tipus d’encàrrecs i ajudar a missa.

Poc després, la família va haver de marxar a Barcelona. El pare va trobar feina de vigilant de nit en una fàbrica i la mare, de bugadera. En Tomàs, mentrestant, va continuar l’escola als franciscans de Pompeia, on acceptaven nens amb pocs mitjans, i també s’havia de dedicar a fer feines. I quan va fer quinze anys, els pares, com que li volien una vida millor, van decidir que estudiés per a mestre. Era el 1928. La carrera es regia pel pla de magisteri del 1914, que havia unificat el títol de mestre en una única titulació, de mestre de primera ensenyança. Un avanç respecte de les dues titulacions existents fins aleshores, de mestre auxiliar i mestre superior. Per ingressar a la Normal calia tenir més de catorze anys i superar una prova d’ingrés. La carrera durava quatre anys, amb una revàlida al final. És a dir, que als divuit anys es podia sortir amb el títol de mestre i començar a treballar en una escola. Els alumnes que procedien del batxillerat tenien una àmplia gamma de convalidacions.

Entre les matèries, no s’incloïa res del que podem considerar com a renovació educativa. Tret d’algunes excepcions, els professors es regien per criteris enciclopedistes: manual, còpia, memorització i recitat. El primer curs incloïa religió i història sagrada, cal·ligrafia, història i història antiga, educació física, dibuix, teoria i pràctica de la lectura, geografia, aritmètica i geometria, música i costura per a les dones. Al segon, a més de religió i moral, es continuava amb la cal·ligrafia, gramàtica castellana, geografia d’Espanya, història medieval, aritmètica i geometria, pedagogia, dibuix, música, educació física, brodat i tall per a les noies. Al tercer, es continuava la gramàtica, es passava a la història de l’Edat Moderna, geografia universal, àlgebra, física, història natural, francès, pedagogia, pràctiques d’ensenyament, tall i labors artístiques per a les noies. I el quart aprofundia en literatura espanyola, geografia d’Espanya, història contemporània, nocions de dret i legislació escolar, química, fisiologia i higiene, francès, pràctiques d’ensenyament, agricultura per als nois i economia domèstica per a les noies. El programa depenia de l’Estat. El català en quedava fora, i més durant la dictadura de Primo de Rivera, perquè abans, a la Normal de Lleida, per exemple, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana hi tenia una càtedra de català gratuïta i voluntària. Tot plegat no passava d’un bany superficial de cultura.

Però la República, i Marcel·lí Domingo, amb aquella voluntat de regenerar el país per mitjà de l’escola, i davant de l’ínfima educació de molts mestres, va replantejar la carrera. El 1931 va canviar el pla d’estudis i en va proposar un de nou que es coneix com a pla professional. Tenia una durada de quatre anys: tres de formació acadèmica i un quart de pràctiques remunerades. S’hi establia la coeducació i la religió desapareixia del currículum formatiu. Els continguts estaven agrupats en tres àmbits: un de coneixements filosòfics, pedagògics i socials; un altre dedicat a les matèries metodològiques i didàctiques, i el tercer bloc on s’incloïen les matèries artístiques i pràctiques. Però abans d’entrar-hi, calia haver cursat el batxillerat. I, finalment, s’establia que el claustre de les escoles normals havia d’estar format per tot el professorat i una representació dels estudiants.

Quan es va aprovar el Pla professional, en Tomàs Bartrolí ja havia fet tres cursos a la Normal de Barcelona, i es va trobar que no li acabaven de valer. Després de diverses visites a la Generalitat i de passar per uns quants despatxos, fins i tot després d’uns mesos a la Normal femenina, va aconseguir que l’admetessin a la nova Escola Normal que acabava de crear la Generalitat. Hi faria els tres cursos, l’any de pràctiques, i obtindria el títol de mestre.

L’Escola Normal de la Generalitat es va establir en el que havia de ser una residència d’estudiants, a Can Batlló, l’Escola Industrial de Barcelona d’ara. Annex, hi havia un grup escolar per fer-hi pràctiques, al qual es va sumar una escola unitària de primària en un palauet que havia deixat l’Exposició Internacional de 1929. A més, disposaven de camps d’esport i piscina.

El canvi va ser radical. Creada el mes d’agost de 1931, el decret que l’establia indicava ja de manera molt clara que era concebuda com a «centre experimental». I van buscar els professors més formats. El primer director va ser Cassià Costal. Venia de la Normal de Girona, d’on també va ser president de la Diputació els primers mesos de la República. L’acompanyava un claustre de persones que feia anys que treballaven en la línia de la pedagogia renovadora. Josep Pinyol procedia de Lleida. La menorquina Margarida Comas hi ensenyava ciències naturals. L’excel·lent Pau Vila portava la geografia i els preparava excursions. També hi trobem Miquel Santaló, professor de geografia a la Normal de Girona, ciutat d’on també va ser alcalde. Pierre Vilar, el gran historiador, hi feia classes de francès. Robert Gerhard va portar-hi la música. Artur Martorell hi ensenyava català i pràctiques. «Molt bo», el qualifica Tomàs Bartrolí, «tothom se l’estimava». En recorda unes lliçons sobre el Renaixement, que els va semblar que hi vivien. I també rebien professors eventuals i conferenciants, sota el guiatge del Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, que els oferia el suport científic dels professors de la Facultat de Filosofia i Lletres.

L’assaig i la voluntat de tenir-ne una cura especial també es van reflectir en el funcionament diari. No es feien servir manuals. Tampoc no hi havia exàmens. Les avaluacions sortien de l’observació diària. S’apostava per despertar l’afany de saber. Es treballava en grup, en contacte amb els professors. «La relació», recorda Pere Carbonell, que també va ser-ne alumne, «es basava en el diàleg. Interveníem a classe, bé per aclarir o perquè l’alumne fes aportacions. Els professors tenien gran estima en l’exemple. Eren molt respectuosos amb la nostra personalitat, molt conscients que érem adolescents, i ens feien arribar els coneixements sense imposar-los». Els estudiants hi estaven tres hores al matí, amb mitja hora de gimnàstica, i dedicaven les tardes a les pràctiques. A més, feien moltes excursions i viatges. «La Generalitat s’hi va gastar molt», remarca Tomàs Bartrolí.

Tomàs Bartrolí va organitzar l’associació d’alumnes i en va ser president i secretari. Ell, que mai no havia parlat amb cap noia que no fos de la família, ara les tenia de companyes de banc, treballaven de costat, formaven part del mateix grup. Eren noies que tenien telèfon a casa, recorda en Tomàs Bartrolí, mentre que els nois prou feina tenien per pagar-se els cursos. Pere Carbonell explica que «entre els alumnes regnava una gran camaraderia. Se’m va curar qualsevol germen de masclisme. Eren cursos d’uns vint-i-cinc alumnes i ens podíem entendre molt bé. L’escola es vivia no sols a classe sinó també a fora».

Precisament va ser aquesta «bisexualitat» de l’escola el que va aprofitar la premsa conservadora per llançar-se’ls al damunt. L’espurna va saltar arran de la petició del professor de gimnàstica Joan Trigo que portessin una fotografia de cos sencer. Tergiversada, deformada i carregada de mentides, va encendre’s una campanya contra la coeducació. Fins i tot van organitzar una processó fins a les portes de l’escola. Tres professors van ser incriminats en una querella. Des de dins, Tomàs Bartrolí amb prou feines sabia què passava. No tenia diners per comprar el diari i els professors no els informaven. Els sectors renovadors de l’educació i els pares dels estudiants van donar suport a l’escola i van acabar processant els directors dels diaris instigadors.

Des de la Normal també es va tornar a impulsar l’Escola d’Estiu. També era un mitjà per formar i donar a conèixer les últimes innovacions en educació. Després de l’èxit que havien tingut durant la Mancomunitat, la Diputació de Barcelona les va reprendre el 1930 i, a partir del 1931, al darrere hi havia la Generalitat i la seva Escola Normal.

Bernardí Lite, mestre del grup Malagrida d’Olot, escriu sobre l’Escola d’Estiu de 1931: «Quin ambient tan agradable! Quines tertúlies a la nit en aquells jardins de la residència! Discussions fins a la una. Quasi cada nit venia una persona prestigiosa a donar-hi animació». I de l’Escola d’Estiu següent, a més d’indicar la impaciència amb què l’esperaven, remarca que «els professors d’universitat, ben competents cadascú en la seva especialitat, no tenien per menys descendir del seu cim cultural per adaptar la seva ciència als nostres balboteigs científics. Quina lliçó de modesta intel·ligència, si se’ls compara amb aquelles llumeneres de l’Institut d’Olot».^[19]

Mestres d’arreu s’apuntaven als cursos de l’Escola d’Estiu i, perquè hi poguessin assistir, la Generalitat, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Ajuntament de Barcelona concedien beques i subvencions.

L’Escola d’Estiu durava un mes. Les tres primeres setmanes els mestres participaven en una àmplia oferta de cursos: cursos professionals i tècnics sobre pedagogia i educació, de modalitats d’escola activa i metodologies, de perfeccionament en la llengua, la literatura, la història, la geografia, les ciències, la música i el dibuix. Els mestres intercanviaven experiències i coneixements. Explicaven les pràctiques renovadores que s’aplicaven a les escoles de tot el país. I la setmana final es dedicava a temes monogràfics. Van tractar-hi l’ensenyament del llenguatge, l’educació moral i cívica, l’escola unificada, Decroly. Ja hem vist que Celestin Freinet, el 1933, va fer-hi dues conferències, sobre una nova tècnica d’escola activa i el cooperativisme al servei de l’escola. El 1935, hi va assistir un grup de mestres belgues, per parlar de Decroly.

La formació dels mestres també s’estenia durant l’hivern, quan s’organitzaven cursos de perfeccionament. Setze mestres, vuit dones i vuit homes, de tot el Principat, tret de la capital, passaven tres setmanes a Barcelona per assistir a un programa especial preparat per la Normal de la Generalitat. Tenien l’estada pagada i un substitut a la seva escola. El Patronat Escolar de Barcelona i altres poblacions també organitzaven cursos de formació. Mestres de Girona i Tarragona feien excursions a Barcelona per visitar escoles. L’abril de 1934 es va celebrar una setmana pedagògica a Tarragona. A Valls, Figueres, la Bisbal d’Empordà, s’organitzaven cicles de conferències. Uns quants mestres podien sortir als congressos que es feien a l’estranger. D’altres rebien revistes de fora, sobretot en francès, i molts més llegien el Butlletí dels Mestres que editava el Departament de Cultura de la Generalitat, o el Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, o El Magisteri Català, òrgan de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya.

No podem oblidar que els grans beneficiats de tot plegat eren els infants, que tenien aquells nous mestres sortits de l’Escola Normal de la Generalitat, que veien com s’aplicaven a les seves escoles allò que els seus mestres aprenien a l’Escola d’Estiu, o que llegien en una revista, o que comentaven a les converses pedagògiques. Però tampoc no podem oblidar que va durar molt poc temps. El 17 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol al Marroc s’alçava contra la República. L’endemà s’hi sumaven unitats militars de tot l’Estat.

Grup escolar Ramon Llull, vista general de l’edifici i façana a la Gran Via Diagonal. Una de les obres emblemàtiques que l’arquitecte Josep Goday va projectar des de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

Treball de taller d’escola activa, pràctiques per a mestres i infants.

Sessió de lectura a l’Escola del Parc del Guinardó.

Colònia escolar de l’Institut-Escola. Preparant el dinar.

Colònia escolar de l’Institut-Escola. Endreçant la tenda.

Dos moments de la vida escolar a l’Institut-Escola. A dalt assaig de l’orquestra al pati. A baix, treballs manuals.