1. Problemes interns

La rebel·lió militar va trastocar tot el país. A Catalunya, on la revolta va ser sufocada, els carrers van omplir-se de milicians armats, controls arbitraris, detencions, morts. El Tercer Congrés de la Cooperativa de la Tècnica Freinet, que s’havia de fer a Manresa el juliol de 1936, ja no va poder celebrar-se. A l’Escola d’Estiu, el monogràfic d’aquell any s’havia de dedicar a l’escola rural, però tampoc no es va poder fer.

Quan va esclatar la guerra, el doctor Estalella, director de l’Institut-Escola, estava de colònies amb un grup de nois i noies a Can Surell, una masia que tenien llogada a Sant Pere de Vilamajor. I se’ls va presentar un capellà vestit de civil. Venia d’una de les parròquies properes. Els va demanar si el podien amagar. Estalella no volia assumir aquella responsabilitat. Tenia molta gent al seu càrrec. Amb tot, va cridar tres o quatre dels nois més grans. A part, després de demanar-los que ho mantinguessin en secret, els va comentar què passava i els va preguntar si se’n podien fer càrrec. Ells coneixien una cova. Van portar-hi el capellà i van cobrir l’entrada amb branques. L’home va estar-s’hi uns quants dies, fins que la seva família el va passar a buscar. Ni el doctor Estalella ni els nois no en van dir mai res. Josep Estalella moria el 20 d’abril de 1938. Els nois, uns van marxar, els altres van desaparèixer. Això solament es va saber quan el capellà ho va explicar, molts anys més tard, en una exposició sobre l’Institut-Escola.

A Barcelona, Artur Martorell, que era creient, es va sentir dir que tenia sort que el necessitaven a l’Ajuntament, perquè sinó ja l’haurien posat contra la paret. L’Elvira Godàs era a Castellnou de Seana, on el seu marit feia de mestre. L’esclat revolucionari que es va estendre pel país hi va portar un grup de milicians que van cremar el mossèn de viu en viu.

A l’Ametlla del Vallès, on feia de mestre Modest Clavé, la guerra també hi va portar la incertesa, comitès forasters que amenaçaven, refugiats. Van trobar un mort a la vora de la carretera. Era un pintor de la Garriga. Van anar a trobar el mestre perquè li fes una foto, per si després l’havien d’identificar. A ell no li feia gaire gràcia, però va fer-ho. Després, van anar a trobar-lo els del comitè de Granollers i li van dir que, si tornava a fotografiar algun mort, el següent seria ell. A l’Ametlla, els del poble tenien el rector amagat. També hi havia una monja. I, per evitar que hi anessin comitès forasters, l’alcalde va demanar a Modest Clavé que es fes del PSUC. Ell va posar la condició que li passessin la meitat dels militants d’Esquerra Republicana. Així van viure tranquils, fins que va arribar un document pel qual el nomenaven delegat del sector roig internacional. El càrrec que havia assumit perquè ningú no patís mal ara li atorgava unes responsabilitats que no volia assumir i va decidir anar-se’n al front, on va fer-hi de tot, «de tot de tot», diu.

Josep Donjó, a Darnius, com a cap de les Milícies Antifeixistes del poble, va protegir la vida del rector. També va evitar que es cremés l’església, però no va poder impedir que el comitè de la CNT-FAI en tragués els bancs i els sants, i els cremessin a la plaça.

Mentrestant, a Torrelavit, el cacic i el jutge de pau van fugir. També van desaparèixer altres famílies benestants. El nou alcalde, que sabia per què la mestra Dolors Purcallas ocupava aquella casa mig en runes, la va convidar a traslladar-se a la que tenia abans i que el jutge de pau li havia reclamat quan ella es va negar a casar-se amb el fill del cacic. Però la mestra va refusar l’oferiment. Ara, a més de la mare, el seu pare també vivia amb elles, després de tancar la botiga de Figueres. L’home portava un hort, però no havia fet mai de pagès i se li inundava cada dos per tres. Un dia, mentre cavava, se li va acostar un foraster. S’havia de presentar a la plaça amb l’aparell Philips de ràdio, li va dir. El pare de la mestra va anar a casa a canviar-se de roba i a recollir l’aparell, un dels millors, amb cinc làmpades i la forma d’un moble-bar. Tot ell tremolava. Algú l’havia denunciat. La Dolors escriu: «Endevinava que li farien pagar, a ell, la meva culpa, la meva negativa. Tot era obra d’una mateixa persona». Van endur-se’l, però un veí va seguir els camions amb el cotxe i va aconseguir tornar amb el pare a la matinada. Això sí, la ràdio se la van quedar. «A partir d’aquell moment», escriu la Dolors Purcallas, «vaig tenir una idea fixa. Saber el delator del meu pare per fugir-ne, perquè no intentés per altres mitjans aconseguir el que es proposava. Per diverses vies, ho vaig saber. Eren els que suposava. Per no incrementar el dolor, no en vaig dir res als pares. ¿Per què? Potser ja ho havien endevinat. Així vam anar passant, però el pare, sempre tan animat, ara se’l notava apagat, pensarós, distret, absent».

Lluís Tasis, el mestre de Cadaqués que practicava les tècniques Freinet, va oposar-se a la centúria Ferrer i Guàrdia de la FAI. Sembla que va intentar evitar que cremessin l’altar barroc, una de les joies del poble. Tampoc no volia que els forasters confisquessin la producció d’oli. L’oli era un dels pocs recursos econòmics de Cadaqués i els de la centúria se’l volien endur per vendre’l a fora. El 6 de maig de 1937 van assassinar Lluís Tasis. Diversos articles d’El Magisteri Català exposen el trasbals que va produir la seva mort. Els seus deixebles, tot el poble, representants de magisteri, polítics i autoritats civils i militars, van assistir a l’homenatge pòstum que se li va dedicar al cementiri de Cadaqués.