6. Necessitem filantrops

Amb tot, la gran batalla per la millora de l’educació s’havia de lliurar en el camp de l’escola primària. L’Ajuntament de Barcelona, com la Mancomunitat, no hi tenia competències, però sí la voluntat d’actuar-hi. Manuel Ainaud es va arremangar i, amb el seu equip de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura, va començar a buscar escletxes legals. De moment, ja funcionava l’Escola del Bosc al parc de Montjuïc. El 1915 i el 1917 van inaugurar-se dos parvularis on seguien el mètode Montessori. L’escola pública que dirigia Celestina Vigneaux al carrer d’Hostafrancs també va adoptar aquest mètode. Però faltava molt més. No n’hi havia prou d’anar posant pedaços i, per no errar el tret, calia planificar-ho bé.

Van preparar un projecte de construccions escolars. Van estudiar els emplaçaments, de manera que els infants no haguessin de caminar més d’un quilòmetre de casa a l’escola. Alhora, necessitaven que els solars fossin prou amplis perquè els nens hi trobessin camp per córrer i s’hi pogués respirar aire net.

També havien de trobar finançament. Una de les primeres mesures va consistir a elaborar un inventari d’empresaris i filantrops que haguessin deixat llegats perquè la ciutat els destinés a educació. En van trobar, alguns d’antics, que no s’havien tocat per la manca d’iniciativa de l’Ajuntament, per l’intent de desviar els diners cap a altres negociats que també necessitaven fons, o pel silenci de les famílies. Cal dir que, a Barcelona mateix, ja hi havia una escola que funcionava gràcies a un llegat, i estava constituïda com un patronat, el Patronat Domènech, d’on era director Artur Martorell.

Van trobar que l’arquitecte Àngel Baixeras havia deixat mig milió de pessetes per a la construcció i moblatge d’una escola pública municipal «que reuneixi les condicions que la ciència aconsella especialment en referència a la higiene dels educands, procurant buscar els millors models a fi que pugui servir d’estímul per a la construcció, a la ciutat, de bones escoles públiques que fan tanta falta».^[4] També havien deixat diners Lluïsa Cura, Pere Vila i Josep Collaso i Gil. Valentí Almirall havia llegat una casa.

No eren els únics patricis que, a Catalunya, deixaven diners destinats a l’educació. Un cas emblemàtic és el de Josep Torres Jonama. Fill de Palafrugell, se n’havia anat de jove a fer les Amèriques i va arribar a Nova York amb una mà al davant i l’altra al darrere. Per sobreviure, es va dedicar a buscar, pels cafès, taps de suro fets servir. Els reparava i els tornava a vendre. El negoci dels taps va prosperar. Va ser un dels inventors dels taps corona. Es va casar, va invertir en borsa, va posar fàbrica a Palafrugell i tornava de tant en tant a fer estada al seu poble. Com a filantrop, a més de donar diners per a diverses obres municipals, i preocupat per l’alt nivell d’analfabetisme, va començar a ajudar amb una petita quantitat els infants que anaven a escola. Com que li va semblar que no acabava de funcionar, al final va pagar la construcció d’unes escoles noves i també va donar diners per sufragar part de les obres de les escoles de Pals, Regencós i Mont-ras.

Trobem un altre exemple al Penedès. A començament de segle, els germans Ràfols, Joan i Jaume, van sortir de Torrelavit cap a Amèrica. Van fer-hi fortuna i, quan en van tornar, van obsequiar el poble amb un rellotge per al campanar, el pont que uneix dos barris i el magnífic grup escolar. Dolors Purcallas, que hi va fer de mestra durant la República, explica que l’escola estava rodejada d’un esplèndid jardí. Al darrere hi havia arbres fruiters i, al davant, rosers i testos, sortidors amb peixos vermells, rajoles blanques i blaves. La segona planta de l’escola estava preparada perquè servís de casa per a dos mestres. Els pisos tenien unes habitacions i cambres de bany esplèndides. La cuina estava equipada amb armaris d’obra i rajoles que arribaven al sostre. La planta baixa de l’edifici constava de quatre àmplies classes amb finestres enreixades que donaven al jardí. Hi havia també dues saletes per a la direcció, lavabos amb aigua corrent, parets i terres amb mosaic. La llum hi entrava a dolls pertot arreu. I, al cos central de l’edifici, hi havia un teatre amb un gran escenari, amb teló de vellut, diversos decorats i amples files de butaques. Dolors Purcallas afegeix que «solament faltava un piano, i el vaig aconseguir del senyor Ràfols quan ens va visitar».

Els llegats de Barcelona no donaven prou per construir els grups escolars que Manuel Ainaud i l’arquitecte Josep Goday planejaven. Però, a més d’ajudar-hi, incidien també en la dimensió social que es volia donar a les escoles. Mostraven que hi havia persones interessades a deixar diners per fer escoles, que aquestes escoles sortien de la mateixa societat, i no només de la freda planificació de l’Administració pública.

Finalment, el 14 de juny de 1917, es va aprovar el Pla general de distribució d’edificis escolars de Barcelona, i també la construcció del Grup Escolar Baixeras. Aquest grup escolar, com d’altres més endavant, portava el nom d’un dels filantrops que havia apostat per l’educació. I encara el porta.

Mentre es construïen els primers equipaments, faltava perfilar sota quin règim es gestionarien. El model es va anar a buscar a Madrid, on funcionava el Patronato Escolar Cervantes, amb plena autonomia. Finalment, el 17 de febrer de 1922, un reial decret organitzava l’ensenyament públic de Barcelona. S’hi disposava la creació d’un patronat escolar com el de Madrid. N’eren membres l’alcalde, els vocals i l’assessor tècnic de la Comissió de Cultura, l’inspector de Primer Ensenyament de Barcelona i una professora de l’Escola Normal Femenina de Mestres. Això garantia un alt grau d’independència, i més quan l’inspector d’aquell moment, Manuel Ibarz, va donar suport a les iniciatives de Manuel Ainaud, fins al punt que més tard el van acusar de catalanista i, fins i tot, de ser partidari que l’ensenyament del catecisme es fes en llengua pròpia.^[5] Un altre article del reial decret establia que els mestres havien de ser designats entre els que havien passat oposicions per treballar a les escoles nacionals.

Els sectors més espanyolistes dels mestres nacionals van oposar-s’hi, per la por que tenien que s’aprofités el Patronat per aplicar una educació catalanista. Al final d’un libel, expressaven la seva aflicció perquè, a les dues primeres escoles que es van construir, hi onejava la «venerada» bandera catalana amb exclusió de la bandera espanyola i també perquè els impresos amb què es convidava a les festes eren redactats en català. Tot plegat els semblaven símptomes inequívocs que es trencava la unitat de la pàtria. D’altra banda, des de l’esquerra catalana, també despertava recels el fet que no s’hagués apostat per una escola catalana pròpia, desvinculada del tot de l’Estat. I gent com Pau Vila o institucions com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana alertaven del perill que representava haver de treballar amb els mestres nacionals.

El Patronat Escolar va fer un concurs per als mestres que volien treballar-hi. Els mestres que es presentaven a concurs, a més d’haver passat les oposicions de l’Estat, havien de presentar una instància, acompanyar-la amb una còpia del full de serveis, una relació de publicacions, referències, estudis i títols, i elaborar una memòria escrita a màquina d’una extensió que no superés les vint pàgines. S’escollien, doncs, per la feina feta. A la convocatòria del 1930, amb cent places a concurs, s’hi van presentar vuit-cents mestres. Alguns hi acudien atrets pel suplement econòmic que els pagava el Patronat, però molts també van concursar-hi per la possibilitat de treballar en unes escoles noves, impecables, on es volia aplicar la pedagogia més moderna. Així, el que havia semblat un perill es va convertir en un avantatge. Manuel Ainaud podia escollir entre els millors mestres de l’Estat.

Els grups escolars Baixeras i La Farigola es van inaugurar el 23 de març de 1922. La resta de grups escolars van quedar aturats. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera va portar anys difícils.

A vegades es pot tenir la sensació que ens centrem massa en Barcelona. Però és que l’obra del Patronat Escolar va ser magnífica. A més, Manuel Ainaud pensava més enllà. Darrere de Barcelona, podia seguir tot el país. Si a Barcelona aconseguien unes escoles noves, modernes, amb uns mestres de primera línia, què podia impedir que el model el copiessin altres ciutats? I així va passar, per exemple, a Sabadell.

Nenes aprenent a teixir xarxes per pescar a la colònia escolar Turissa, a Tossa.

Nens fent exercicis per desenvolupar els sentits a l’Escola Montessori. Un entorn ric i materials adequats a l’escola Montessori permetien que els infants aprenguessin amb autonomia, cadascú al seu ritme.

Salt d’alçada a l’Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta, on es propugnaven les activitats a l’aire lliure, jocs, banys de mar i sol.

Colònia Vilamar (1923-1929). Les colònies que va impulsar l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura, a més de portar els infants a la natura, tenien una funció educadora, seguint els principis de l’escola activa.

Colònia Vilamar (1923-1929).

Rosa Sensat ensenyant matemàtiques a l’Escola del Bosc, escola a la natura on l’educació es feia a partir de les pràctiques quotidianes.

Treball d’un nen a l’Escola del Bosc (1923).