3. Falten mestres
Joan Sans diu que era anarquista abans que en fos conscient. Nascut al carrer de Ponent de Barcelona el 1915, el seu pare havia estat capità del Futbol Club Barcelona i havia guanyat la Copa d’Espanya dues vegades. També era francmaçó. Gràcies a una herència, van posar una fàbrica de taps a Sant Feliu de Guíxols. Una fàbrica peculiar, on el capital es posava a disposició de la col·lectivitat. A més, mentre treballaven, hi havia un lector que repassava els editorials dels diaris. També es deixava temps perquè les dones poguessin alletar els fills i sortir abans a preparar l’escudella del dinar. Per sopar, els homes s’enduien un plat preparat a alguna de les tres tavernes del poble, les tavernes dels Irla, i se’l menjaven a peu dret, al voltant d’un porró, mentre discutien de política. Els nens, asseguts en bancs, escoltaven la conversa dels grans. Alhora, els dies de festa els obrers es trobaven als boscos per preparar una cassola d’arròs. Joan Sans vivia tot aquest ambient amb ulls d’infant.
La primera escola que va conèixer va ser la confessional, però no van acabar d’entendre’s. El trencament definitiu va arribar el dia de la seva primera comunió, quan va escopir l’hòstia. El van expulsar del col·legi i va haver de passar a l’escola pública. També és a Sant Feliu de Guíxols on va conèixer Cassià Costal, que hi passava els estius. Joan Sans encara era un nen, però aquell professor, que tant va fer per l’escola nova des de la Normal de Girona i després a la Normal de la Generalitat, se l’escoltava amb atenció mentre passejaven per la platja i en Joan li indicava tot allò que hi descobria.
Però tal com havia pujat, la fortuna familiar va enfonsar-se d’un dia per l’altre. Els problemes van començar amb la vaga general. Eren els temps en què el general Primo de Rivera havia imposat la seva dictadura. La Guàrdia Civil va prendre posicions a Sant Feliu de Guíxols i el governador civil va demanar al seu pare que sortís del poble. Es van establir en un mas proper, fins que els van cremar la fàbrica. Aleshores van marxar a Perpinyà, on Joan Sans va conèixer l’escola republicana francesa, que havia nascut sota els ideals d’igualtat, fraternitat, llibertat, i els drets humans.
Quan van tornar a Catalunya, ja no els quedava res. I ell va entrar a treballar a La Llauna de Badalona. Alhora, estudiava a l’escola municipal de nit. I feia esport. Després va passar a l’Institut, a fer el batxillerat. També anava a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. I va començar a freqüentar l’escola racionalista Salut i Alegria, on feia classe als fills dels obrers. «Feien homes responsables, que sabessin quin era el seu valor davant de la vida. Calia alimentar el cervell, a partir del principi que el que avui és veritat demà no ho serà», diu. I conclou: «La nostra missió és descobrir el món».
I va arribar la guerra. El 19 de juliol de 1936, Joan Sans anava a l’Escola Normal de la Generalitat. Faltaven mestres. Tomàs Bartrolí, l’estudiant de magisteri a la Normal de la Generalitat, s’havia allistat a les Milícies Antifeixistes i aviat hauria de marxar amb la Columna Mòbil Pablo Iglesias cap a Madrid. I, com ell, també es van allistar molts altres mestres. D’altres van desaparèixer. Josep Cervera, el marit de l’Elvira Godàs, es va alliberar d’incorporar-se a files perquè patia del cor, però eren innombrables les places que havien quedat per cobrir. En un primer moment, els dos sindicats majoritaris, FETE-UGT i CNT, van aportar personal, que va ser nomenat interí.
L’Elvira Godàs, si no hagués estat per la guerra, no hauria fet de mestra, tot i que semblava que hi estava predestinada. L’àvia era mestra i la mare també, amb plaça a Éller, a la Cerdanya. El 1906, el seu pare, Frederic Godàs, havia fundat del Liceu Escolar, la primera escola laica de Lleida i un referent pedagògic renovador en aquelles comarques. L’Elvira havia crescut en un ambient obert, culte, liberal. Als divuit anys havia enllestit la carrera de música i el batxillerat, i es va casar. Amb un mestre. Josep Cervera, el seu marit, pertanyia a la primera fornada de mestres del nou pla professional de magisteri.
El novembre de 1936, quan semblava que Madrid estava a punt de caure, el pànic es va apoderar del seu marit. Estava convençut que, si es girava la truita, el poble de Castellnou de Seana, on treballava, seria una ratera i li farien pagar la mort del mossèn. Li van concedir el trasllat a Barcelona i, allí, l’Elvira va decidir presentar-se a fer de mestra. Va aportar com a garantia el batxillerat i la carrera de música. Havia de fer un curs accelerat de pedagogia i treure’s el certificat de català, que la Generalitat demanava per poder exercir. Durant l’examen, sota la supervisió de Pompeu Fabra, van sonar les sirenes i amb prou feines van poder lliurar els papers abans de córrer cap al refugi antiaeri. Poc després, l’Elvira ja era mestra de la Generalitat.
Amb dos mesos, malgrat el trasbals, el CENU va aconseguir trobar prou edificis i mestres. A principi d’octubre de 1936, tots els nens tenien escola, fins i tot els milers d’infants que abans de la guerra no estaven escolaritzats.