4. Objectiu militar

Joan Sans va fer de mestre a l’Escola Número 3 de Nenes de Badalona. Va seguir-hi els principis de Ferrer i Guàrdia. Tenia per ideals l’amor, l’amistat i el principi que la vida és bona i no un càstig. Al cap d’uns mesos, s’allistava.

L’Elvira Godàs i el seu marit, Josep Cervera, van ser destinats a la nova escola del carrer Mallorca de Barcelona. Josep Cervera, l’únic home, va ser designat director. «Masclisme pur», afirma l’Elvira. A ella, la van posar amb els infants de sis i set anys. «Em veig al pati ballant amb els nens», recorda. A les files ben formades dels que venien del magisteri antic, hi va oposar un estil lliure. Les tarimes havien desaparegut. Es parlava amb els nens al mateix nivell. No els va arribar cap directriu que els servís de guia. Va caldre esperar fins al setembre de 1938 perquè el CENU publiqués les seves normes generals.

La feina a les escoles en guerra no era fàcil. L’Elvira i el seu marit, cada matí, camí de la feina havien de passar per un control de la CNT, i cada matí els exigien el carnet del sindicat —ells s’havien afiliat a la UGT— i que expliquessin on anaven. A l’escola, mai no sabien què es trobarien. Alguns nens no hi anaven perquè els enviaven a fer cua als centres de proveïment de menjar. D’altres desapareixien d’un dia per l’altre, sense dir res. Els pares se’ls enduien al poble, fora de l’abast de les bombes. Tothom tenia pànic. Entre els mestres, també hi havia baixes. Marxaven, canviaven de destí. Res no era segur. De tant en tant, sonaven les alarmes aèries i havien d’agafar els nens i arrencar a córrer cap al refugi que tenien a prop dels Encants. I, quan sortien de l’escola, calia anar a fer cua per recollir el menjar que arribava. Es van suspendre les vacances d’estiu i de Nadal.

A Lleida, el 2 de novembre de 1937, un bombardeig de la Legión Cóndor ensorrava el Liceu Escolar i matava quaranta-vuit infants i diversos professors. Les escoles, la població civil, s’havien convertit en objectiu militar. L’Escola del Mar de Barcelona va desaparèixer consumida per un incendi el 7 de gener de 1938, després d’un altre bombardeig de l’aviació feixista. També a Barcelona, va esclatar una bomba al Grup Escolar Milà i Fontanals quan era ple d’infants. Va caure al pati. L’ona expansiva va trencar tots els vidres. Van tenir més sort que a Lleida i solament hi va haver ferits lleus, dels vidres i la metralla. Una bomba que va caure al parc de la Ciutadella va causar desperfectes a l’edifici de l’Institut-Escola. Sis mesos més tard, encara no s’havien reposat els vidres. Les classes van traslladar-se al barri de Sants. L’atac de l’aviació a la població civil va ser una de les grans descobertes de la nostra guerra civil. I aviat ho van exportar. Durant la Segona Guerra Mundial, es va aplicar de manera acurada i sistemàtica a tot Europa i gran part de la Polinèsia, la Melanèsia i l’Àsia.

Però, malgrat les dificultats, les escoles rutllaven. «Tot era tan difícil que ens tocava ser imaginatius», diu l’Elvira. I, en una situació desballestada, amb el país de cap per avall, amb problemes evidents d’avituallament, bombardeigs, buits de poder, l’escola es va mantenir entre les primeres prioritats.

Al 1937 s’inaugurava una escola a Sant Feliu de Guíxols. Josep Donjó la va estrenar. Havia demanat el trasllat, perquè l’ambient a Darnius estava massa enrarit. Al nou destí, els avions feixistes bombardejaven amb insistència i resultava difícil tirar endavant els projectes i estructurar el treball.

I, ja el juliol de 1938, el president Companys, amb les autoritats gironines, posaven la primera pedra del que havia de ser el complex escolar Prats de la Riba. «És admirable», va dir el president, «que, en els moments de guerra, en què els valors més exquisits han de trobar forçoses dificultats per al seu desenvolupament, hi hagi un govern i un poble perfectament identificats que s’interessin per la conservació de les essències espirituals de Catalunya. No volem que neixi en el cor dels infants un sentiment d’odi i de rancor, sinó un sentiment de pau, de bondat, de generositat i de justícia. Fem la guerra per defensar-nos de la guerra que ens fan els que ens han envaït. Fem la guerra contra la guerra. Fem la guerra per defensar la pau, per salvar l’ànima del nostre poble, de la nostra magnífica Catalunya».

El Grup Escolar Prat de la Riba de Girona havia de ser un «palau de cultura». L’havia projectat l’arquitecte municipal Ricard Giralt. I, en comptes de construir un únic edifici monumental, havia optat per diversos edificis independents, un per a cada grup d’infants, amb una gran extensió de terreny, sala de treballs manuals, terrasses on fer classes a l’aire lliure, a més d’una piscina coberta i un pavelló per als serveis comuns, amb cantina i cuina, sales de professors, biblioteca, sala polivalent que podia servir de gimnàs o per fer-hi festes, concerts, música i cinema.

Aquell curs del 1938, l’Elvira i el seu marit el van passar a les Borges Blanques. «Uns grups escolars preciosos», recorda l’Elvira, «amb escola bressol». El seu marit hi feia de director i ella s’encarregava dels nens de primer i segon. Els feia cantar, improvisar, llegir, de tot. Hi regnava la companyonia. Però va caure el front d’Aragó i van haver de fugir. Amb un sac de patates per tot equipatge, es van enfilar a l’últim tren, vagons i més vagons carregats de ferits. L’Elvira va fer el trajecte amb el cap sangonós d’un noi a la falda. Van trigar tot un dia per arribar a Reus. Van posar-se a dormir a l’estació amb el sac de patates per coixí, l’Elvira, el seu marit, el nen i la padrina, que també els acompanyava. A mitja nit, van haver de fugir corrent perquè va esclatar un bombardeig de pronòstic. Altre cop a Barcelona, van demanar un destí allunyat del front. Els van donar plaça a Figueres, però amb prou feines la van ocupar.