El cuc

A ran de terra

potser dalt un burcany

oh! Cuc, has passat els dies

entre la pols del camí

captiu en el fangar

i entre certes, moltes alegries.

Te’n recordes? Recordes

el pati de la infantesa

ta joventut

gressol de la maduresa

i ara, el pas del temps

pel teu costat

veloç com una llebre.

T’emboliques amb teranyines

de records, amb fils d’estam

i files, poc a poc

el capell que ja duràs

el dia, a trenc d’alba.

Tens por?

Quià! —respons—,

només gran patiment me’n faria.

I així, així vas fent

(qui dia passa any empeny)

vers l’horitzó emboirat

esquerp a la mirada

car no podem mirar el Sol

al llarg

de cara a cara.

Vet aquí quelcom dins teu

potser un fantasma,

t’embolcalla el pensament.

Juga. T’enganya?

Et muda els ulls, tota la pell

i tu, sense adonar-te’n

Tens por?

Gens —respons—,

només els conills en tindrien!

Llavors es romp el teu capell

i en eixugar-se

ja volaina

t’espolses sang, suor i femta

per volar enlaire

amb un vestit tot blanc

brodat de fines randes

maragdes, diamants

voleiant les flors dels arbres.

Xop de nèctar,

transfigurat,

amb tes ales partiràs

vent enllà, a un no lloc

si és no és

ca ton pare.