L’àguila i l’escarabat

Planejant sobre el camp l’àguila majestuosa

va ullar a sota, trescant, una llebre cuitosa

havent sortit del cau a prendre un poc de sol.

L’àguila, amatent, va accelerar el vol

i es va abatre en picat amb urpes i unglots

sobre el pobre animal confiat entre els sots

volgué el fat que al costat un xic escarabat

contemplés astorat l’atac despietat

i mogut per l’amor a sa amiga la llebre

va pregar la gran au que es calmés en llur febre

—Oh, Vós, Reina del Cel—, li va dir, implorant

no mateu la innocent, no en aquest instant.

L’àguila va mirar de dalt a baix l’insecte

entenent el retret com manca de respecte

tant que el va fer callar afegint l’amenaça

de matar-lo a ell, si insistia massa.

Tot seguit va enllestir el vil assassinat

i partí cel amunt a sa llar, amb maldat.

L’escarabat, irat, i amb la moral tocada

va observar i planejà la venjança cantada

en veure com el niu de l’àguila major

era prop, tot penjant del penyal del cantó

Poc-poc s’hi va acostar quan la rapaç no hi era

i amb les pates els ous va fer caure en terra.

L’àguila, en tornar i trobar el niu desert,

es va plànyer del mal que els seus’vien sofert

però al poc hi tornà amb una altra niuada

i en breu temps l’escarabat hi tornà amb la trastada.

La reina de les aus, desesmada i plorosa

es queixà a Júpiter plantejant-li, dubtosa

i explicà al déu dels déus tot amb pèls i senyals.

Júpiter va escoltar i va entendre el trasbals

tot resolt proposà una mena d’esmena.

—Aligot, li va dir, no passis ja més pena:

en haver de covar la propera niuada

d’aguilons petitons, em fas una trucada

i pondràs els ouets sobre la meva falda

i jo els protegiré, al meu si, que hi fa calda.

Avisat de l’afer l’escarabat bum-bum

va fer passes tot dret a l’Olimp del verdum

fins arribar al palau d’aquell déu immortal

que seia a tocar d’un magnífic penyal.

És sabut tot l’enginy del negre escarabat

en fer bolles de femta pudenta, en privat.

Pel vestit de déu Zeus va escalar amb gosadia

i en silenci passà on els ouets havia

amb sordina buidà, fètid llast va escampar

seguit va fugir lluny d’allà, s’amagà.

Al moment en què Zeus va olorar la flaire

va veure al seu si les bolletes, al caire

s’espolsà revoltat les faldes del vestit;

femta i ous van volar amb el gest fortuït

descendint en picat cap avall del penyal

fent una truita els ous i les bolles igual.

Quan l’àguila tornà i li van dir la nova

llur grandesa ben prou la posaren a prova

entre plors i gemecs en els braços de Zeus

va passar fent sanglots els seus moments més greus.

Jorns després de l’envit, un poc més consolada

li etzibà el seu mentor la següent parrafada:

Mai menyspreïs ningú per petitó que sia

car un fruit molt amarg sembra l’antipatia

potser un dia el més flac et pot ser necessari

i el que no és bo per res, menys és bo per contrari.

Qualsevol ultratjat és terrible, t’ho dic…

fins un escarabat potser el pitjor enemic

De tractar bé tothom, de tothom treuràs bé

Si no ho fas perquè cal, fes-ho perquè et convé.