El cor dels animals

Quan la cosa va bé i surt rodona

els components de l’equip tots se’n vanten

quan la cosa s’esguerra i fa figa

la culpa sempre, sempre és dels altres!

si no, vegin el cas en un exemple

que ens mostra exactament aquesta faula.

En fer anys, el rei Lleó tenia cura

dels seus amics, sovint els convidava.

Un any els més agraïts de la colla

pensaren fer un present inoblidable:

un Cor de Veus cantaires cercarien

que enllustrés la règia, pomposa data

i exalcés el perfil de la gran festa

i que l’hoste sentís el cel a casa.

Potser perquè ho feren a corre-cuita

erraren en la selecció triada:

el rossinyol, anar-hi, no podia

la calàndria partia de viatge

absent era també la cadernera

i la merla els va dir «no em fa cap gana».

Llavors, per cantar al Cor, fent la recerca

trobaren un gripau, un porc i un ase

dos grills, tenors; de baix una granota;

de sopranos un parell de cigales.

El dia assenyalat va arribar via

el Cor, tot preparat, vestit de gala

amb gestos displicents, mirada freda

d’haver estat elegits tots prou fardaven.

I així van començar des de tribuna

mentres el rei entrava dins la sala

tothom, corprès, va admirar la idea

i als organitzadors ben prou lloaven.

Però a mitja cançó, llà on la veu puja

hom les va sentir un xic desafinades

i en acabar, reunits en el punt d’orgue

l’acoblament de veus no era ensemblada.

Cantaren tot seguit «Feliç el dia»

peça dura, difícil, delicada,

i allà els cantants romperen disciplina

i la peça es desfé com neu passada.

Els amics del lleó, amb mosca a l’orella

miraren circumspectes els cantaires

com si pogués haver-hi encara dubte

de si eren cantants o trinxeraires.

El gripau va apartar-se de la fila

acusà els grills de falsejar tonades,

i els grills, dolguts, però amb força altivesa

van dir que el porc cantava al seu aire.

El porc, després d’un rot, féu la pregunta:

No heu notat com desafina l’ase?

Així el Cor de Veus perdé les formes

i el guirigall in crescendo pujava

fins que el rei, maestoso, amb molta ira

a tots va fer callar amb el puny a taula

i cantant les quaranta a l’assemblea

als membres d’aquell cor va tirar en cara:

Abans de començar fèieu disputa

perquè els aplaudiments, rabents, cercàveu

lluíeu pedigrí, mel a la boca

i ara ja veieu, coi, quin desastre!

Cadascun el company puny, desafia

i penja el mort a l’altre, el culpable.

Per tant, jo, el Rei, us mano que de pressa

sortiu ara i per sempre de ma casa!