El rossinyol i l’estornell

Un cantaire rossinyol

percudint dues macetes

feia sonar notes tretes

d’un xilòfon qualsevol.

Alentint un poc el vol

l’estornell perepunyetes

ve seure’s al faristol

i després d’un sec udol

li va dir, ballant manetes:

—No me’n puc donar raó

de com un Mestre Cantaire

d’un deixeble la lliçó

aprèn, si fa no fa, gaire,

perquè és coneixedor

que la marimba garlaire

el poc que sap d’expressió

de Vós ho ha après —el millor!—

i no pas del vent o l’aire.

El rossinyol aplicat

va respondre amb simpatia

—No t’ho pensis! jo diria

que ambdós en societat

aprenem més que en privat:

el xilòfon fa de guia

i ell, de mi, aprèn el picat,

i quina bella amistat

brinda la pedagogia!