El bou i la cigala

Un bell matí un bou valent llaurava

gaudint del sol que acarona la terra

i més enllà, si l’animal badava

una cigala hi veia en peu de guerra

En passar el bou, aquesta, a la brava

l’escridassà, amb ronca veu de serra

i amb uns retrets el cobrí d’ignomínia

perquè d’un solc no feia bé la línia.

El bou, ofès, mirà fit a l’insecte

sense agror, amb humor i sang freda

i li digué al bitxo arquitecte:

«El teu atac ni m’encén ni em refreda

és que no veus la resta del camp recte?

el tort refaig i au! va com una seda!

tu, ves, parteix a cantar a una altra banda

si tant vols, toca una sarabanda!».

El llaurador, que la brega seguia

va intervenir en contra la cigala

assenyalant que una gran simfonia

no es pot blasmar per una nota mala

després digué que era potineria

com un xupòpter disparés a l’ala

d’un brau feiner que penca tot el jorn

llaura la terra i fa florir l’entorn.