El sermó de l’elefant

Això era i no era

fa temps i no fa tant

un bosc sense mitgeres

curull, ple d’animals

corrien sense treva

estaven a l’aguait

entre si escometien

tota casta de mals.

Un d’ells reflexionava

era el senyor elefant—,

sobre tantes batusses

delictes i pecats

i així que va resoldre

parlar ben alt i clar

als veïns del seu poble

sobre quatre detalls.

Recargolant la trompa

a tots els convocà

a reunió d’urgència

vora la Font del Gat.

Va criticar l’enveja,

la baixesa moral,

el fel i la impaciència

i tot excés verbal;

la por, la indiferència,

el desgavell fatal,

l’orgull i l’egoisme,

la cursa deslleial;

comportaments innobles,

l’extorsió rampant,

tots els lladres de pobres

i de rics, si n’hi ha.

Eixos consells oïen

mirant bocabadats

uns quants d’aquella tropa

immensa d’animals:

el gos fidel, el cérvol

prudent i primmirat,

el cigne bell cantaire,

també el gall vigilant;

un ase humil i dòcil,

el bon company cavall,

el brau noble, la griva,

un gaig i un faisà,

una òliba avisada,

el bou sempre lleial,

els pollets i gallines

cuitats picant de mans;

l’estruç, la merla fina

i esparvers elegants,

fins un anyell hi havia

sempre innocent, guaitant,

i una papallona,

bri espiritual.

Però una part del públic

allò no s’ho empassà.

Ofesos, rabiosos

ullaven l’elefant:

el tigre, la pantera,

el cínic lleopard

s’encenen i rondinen

amb rostres criminals.

El lleó irós, colèric

i el llop endiablat

senten bullir ses venes,

el cor ple de maldat.

Ja la serp verinosa

sa panxa arrossegant

escup verí i bromera

injúries i trasbals.

Remuguen amb veu ronca,

un poc més que empipats,

el tàvec i la mosca

l’eruga i uns moscards,

i per no sentir ploure

ses orelles tapant,

fuig l’aranya maligna

i l’escorpí letal.

La mona descarada

del seu escó estant,

de tot en feia befa

i picava de mans.

L’elefant els mirava

i va voler acabar

la peça d’oratòria

posant punt i final:

De tots nosaltres, bèsties,

avui us he parlat…

qui trobi que el retracto

que s’ho faci mirar;

qui no, escampi la boira

i corri en llibertat.

Hi ha una vella dita

que ho diu llampant i clar:

qui té cua de palla

segur se l’encendrà.

La bona conciència

és el més important

i aquell que tengui càrrecs

aquell… ja s’ho farà!