T’estimo fluix

Com si mai no m’hagués mogut d’on era

he tornat a enfollir entre les mateixes

quatre parets. Tan sols aquell somriure

fugisser sobreviu, submís, després

de tants i tants hiverns. L’ombra d’allò

que no érem és un punxó allargat

que ens perfora els llavis. Tenim els mots

idèntics i algun silenci despòtic

entelant-nos, apressat, els arguments.

Però mira’m: cargol sol i sense closca

omplint de baves estèrils els ulls

de qui mira i no comprèn. Tu ets l’excusa

que sosté immutable la pell del temps.

I avui t’estimo fluix, amb la cuirassa

apedaçada, oradora maldestra

de soliloquis, gestos silents.

T’estimo amb calma, tendresa, ràbia,

com si res no hagués mudat als nostres peus…