PRÒLEG
És ben cert que la maduresa no s’assoleix pel simple transcurs del temps. Cal forjar-la, fornir-la de sinceritat i reflexió i amorosir-la des de l’experiència personal i evolutiva. La Laura us ho pot explicar. Si voleu, és clar, impregnar-vos d’aquests versos insolubles en l’oblit. Deixen ben marcada l’empremta i conviden a rellegir-los per tal de cercar-hi nous horitzons més enllà de la bellesa formal de les metàfores.
El tast d’aquestes paraules us permetrà assaborir no només els missatges d’aquesta jove promesa literària, sinó també l’essència de la bona literatura, aquella que s’elabora prescindint de les artificiositats innecessàries que estigmatitzen el sentit últim de les paraules. És ben sabut que escriure no és només trenar mots, respectar pautes i omplir fulls. Cal transmetre sensacions, sentiments, imatges, temors, dubtes, passions, opinions, valoracions, crítiques i tota mena de percepcions. Immergiu-vos en aquest oceà que teniu a les mans i comprovareu què significa escriure.
L’amor és l’eix vertebrador del recull, i s’hi manifesta amb tot el seu esplendor. Pot esdevenir un llarg viatge a través d’un camí costerut i ple de revolts, però mai no deixa ningú indiferent. Els dubtes dels primers passos, l’encreuament de somriures a l’horitzó, l’elasticitat dels límits, la nuesa de l’instint, la força del desig i la mel als llavis que esbossen les paraules:
«[…] Deixa’m pensar en el desenllaç:
el nostre, no ha estat un amor
de suor, d’ungles, de ràbia,
però, tanmateix, se sosté
en el misteri opac
d’una petjada verge […]»
També el desamor ha somogut la inspiració:
«[…] I aquest mot que em veig caure de les mans
altera, tot de cop, la plenitud,
em va embrutant la pell de precs ocults,
des del desig afònic que no saps […]»
L’aprenentatge té poc a veure amb l’educació, per més que siguin dos processos complementaris, i no és una mera assimilació de coneixements. L’acte d’aprendre constitueix la pròpia vida, i per aquest motiu està indissolublement lligat a l’evolució. La voluntat de créixer és una finalitat en si mateixa i un procés que permet, des de la imaginació, tornar als orígens de la nostra ruta vital:
«[…] Ara bressola’m. Torno a ser infant. Ric.
Vivim. Ens complementem en un acte
de paràsits sorprenentment legítim […]»
El fet d’emmirallar-nos des d’un punt de vista retrospectiu és el punt de partida d’un periple llarg i fascinant: el que ressegueix o creua la nostra personalitat. Esbrinar com som més enllà de com ens veuen és un repte enriquidor i complex que ens ajuda a definir-nos i a comprendre’ns millor. Però no sempre ens atrevim a fer aquest pas, ni tothom està disposat a conèixer les fronteres ocultes de l’esperit. La Laura, però, us mostrarà una postal poètica d’ella mateixa. Lluny de qualsevol impressió d’autosuficiència que pugueu pressuposar, us enlluernarà, n’estic segur, amb la valentia i la seguretat que desprenen els versos de Sóc qui sóc perquè tu ets. I no us doneu per satisfets o satisfetes amb l’aparent joc de paraules del títol. Feu-ne una lectura pausada, dolça, seguint el ritme suau i càlid de les onades de la mar. Després rellegiu-lo al compàs melòdic d’un ventijol més lleuger però tan constant com el moviment de les aigües. En cap cas, tanmateix, no perdeu de vista la consigna que rebeu:
«[…] Sóc silenci, sóc empenta,
sóc el vincle robustíssim
d’un amor encès i etern.
Sóc l’espurna de la vida,
sóc qui sóc perquè tu ets»
Des de les vivències que figuren en aquesta obra, redactades amb un estil poètic que no distorsiona la versemblança dels plantejaments, descobrireu suggeriments que assuaugen o relaxen els neguits de la consciència. Mentre la lírica us bressola, aclimateu-vos a la saviesa d’uns consells amables i senzills:
«[…] Però recorda: no t’amaguis
rere els conjurs de la nit
que t’auguren pau fingida»
No espereu degustar les primeres creacions editades d’una poetessa amb pretensions. D’ostentació, cap ni una! És una veu dolça que us convida, amb discreció i naturalitat, a endinsar-vos en un paradís immens i exuberant del qual, per ara, només en contemplem l’albada. Tot just despunten els Preludis insinuatius d’una fructífera trajectòria literària, i amb una modèstia injustificada però que, ben mirat, és exemplar, l’autora ens diu:
«Hi ha un deix en les teves mans
—mans de vehement poeta–
del desig que he esmerçat
a les boques de tants homes.
Amb quins ulls de nina il·lusa
he gosat corrompre
l’essència dels teus versos? […]»
Em prenc la llicència de contradir la lletra: les teves sí que són, Laura, mans de poetessa. I ho demostra l’ampli ventall de temàtiques que trobareu en aquest recull. El compromís o la crítica social són elements que bateguen amb força —fins i tot amb fúria— en poemes com ara Mals universals:
«Deixeu que em cremi la consciència.
Deixeu que m’enverini i qüestioni,
deixeu que la pastera làbil
em respongui. Vull ofegar-me
al mar de la valentia
i comptar-me les costelles,
i jeure entremig la pols
somiant una nova vida […]»
Avançar-vos més extractes fóra una sacrilegi. Destrieu també vosaltres els continguts que més us captivin enmig d’estrofes esculpides en estructures clàssiques com les del sonet o entre les ones balsàmiques i escumoses del vers lliure. Embarqueu-vos en l’aventura de conèixer històries, anhels, timideses, coratge, somnis, il·lusions, tendresa, paisatges i un univers de textures.
Per mitjà d’aquests Preludis de silenci, i amb tota la generositat del món, acabeu de rebre el millor obsequi que us pot fer una persona. No us quedeu tan sols amb les paraules. Busqueu-hi sensacions. Trobeu-vos-hi. Sentiu-vos-hi. Viviu-lo.
És un regal de la Laura.
VICENÇ AMBRÓS i BESA
Lluçà, gener de 2009