No t’amaguis (II)

T’emmiralles en un riu

de fam i fita neulosa.

Ets el rostre de la incògnita,

l’anarquia més sentida,

no t’espanta donar nom

al garbuix d’imprecisions

que encara et forgen la vida.

Amic, el dèspota del temps

ja no et sotmet, et deslliga,

és carícia solidària

sobre la pell adormida.

I d’aquest vent tan inhòspit

que t’ofusca i t’obnubila

en farem passa ferrenya,

closca de sucre fictícia.

«No t’amaguis», mira el cel,

lentament ja es desentela,

des dels teus vint anys de seda,

enderrocant tots els murs,

va enllustrant-te la mirada

el tebi alè del futur.