40

El dimarts 11 de novembre van absoldre Wallander, per sorpresa, de l’acusació d’haver maltractat Eva Pers son durant un interrogatori. Va ser Ann-Britt qui li va donar la notícia, i ella també qui va contribuir de manera decisiva a aquell desenllaç. Wallander, però, no va saber fins més tard com havia anat.

Uns dies abans, Ann-Britt havia anat a visitar Eva Pers son i la seva mare. Mai no es va arribar a aclarir del tot què es van dir durant aquella trobada. No se’n va fer cap informe, ni hi va haver testimonis, malgrat que anava contra les normes. Ann-Britt va donar a entendre a Wallander que havia dut a terme «un suau xantatge emocional». Ara bé, què significava allò exactament, no li ho va voler dir mai. Però per altres coses que ella li va explicar, Wallander va deduir que Ann-Britt creia que Eva Pers son ara havia de pensar en el seu futur, i així li ho havia fet saber. Encara que l’absolguessin de totes les sospites d’haver participat activament en l’assassinat de Lundberg, una falsa acusació contra un policia podia tenir conseqüències molt greus. Ni Wallander ni ningú més no va arribar a saber amb certesa els detalls de la conversa, però el fet és que l’endemà Eva Pers son i la seva mare van retirar l’acusació contra Wallander mitjançant l’advocat. Van reconèixer que la bufetada havia anat tal com Wallander havia explicat, i Eva Persson va carregar amb les culpes d’haver agredit la mare. Malgrat això, encara s’hagués pogut dictar una ordre de processament contra Wallander, però el cas es va arxivar, a corre-cuita, com si, així, tothom se sentís més alleugerit. Ann-Britt també va procurar que n’informessin uns quants periodistes triats prèviament, però la notícia que havien absolt Wallander perquè havien retirat l’acusació mai no es va guanyar un espai central en els diaris, si és que hi va arribar a sortir.

Aquell dimarts feia un fred inusual a Escània, amb ràfegues de vent del nord que de vegades arribaven a prendre forma de vendaval. Wallander s’havia llevat ben d’hora després d’haver passat una nit neguitosa, en què somnis malèvols passaven rabents pel seu inconscient. Era incapaç de recuperar els detalls del que havia somiat, però recordava que unes ombres i uns pesos que el pressionaven el perseguien i l’amenaçaven d’asfixiar-lo.

Quan va arribar a la comissaria, només s’hi va quedar una estona. El dia abans havia decidit que d’una vegada per totes obtindria resposta a una pregunta que feia molt de temps que remugava. Després de llegir uns papers i assegurar-se que ja havien fet tornar l’àlbum de fotos que Marianne Falk els havia deixat, va sortir de la comissaria i es va dirigir cap a la casa de la família Hökberg. L’esperaven, ja que havia concertat la visita amb Erik Hökberg el dia anterior. El germà de Sonja, Emil, era a l’escola i la dona havia marxat a fer una de les seves reiterades visites a casa de la seva germana a Höör. Wallander va veure que Erik Hökberg estava pàl·lid i s’havia aprimat. Segons un rumor que li havia arribat, l’enterrament de Sonja Hökberg havia estat molt punyent. Wallander va entrar a la casa i va prometre que no s’hi estaria gaire estona.

—M’has dit que volies veure l’habitació de la Sonja —va dir Erik—. Però no entenc per què.

—T’ho explicaré quan siguem a dalt. Vull que m’hi acompanyis.

Van pujar al pis de dalt i van entrar al dormitori de color rosa, on Wallander ja en la seva primera visita havia tingut la sensació que hi fallava alguna cosa.

—Tinc la impressió que aquesta habitació no ha estat sempre així —va dir—. En algun moment la Sonja la va canviar de dalt a baix, ¿oi que sí?

Erik Hökberg el va mirar astorat.

—¿Com ho saps?

—No ho sé. T’ho pregunto.

Erik Hökberg va empassar-se saliva. Wallander va esperar amb paciència.

—Va ser després d’aquells fets —va dir Erik Hökberg—, de la violació. Tot d’una, ella va arrencar de les parets tot el que hi tenia i va anar a buscar tots els trastos vells que guardava de feia temps, de quan era petita. Tot el que hi havia en caixes de cartró a les golfes. Nosaltres no podíem entendre per què les volia tornar a treure en aquell moment. I ella tampoc no ens ho va explicar.

«Li havien pres alguna cosa —va pensar Wallander—. I va trobar dues maneres de fugir-ne. Per una banda, cap a la seva infantesa, quan encara no s’havia malmès res. I per l’altra, cometent una venjança substitutòria».

—Això és el que volia saber —va dir Wallander.

—¿Per què és tan important, ara? Ara ja res no importa. La Sonja no tornarà mai més. A la Ruth, a l’Emil i a mi és com si ens haguessin pres la meitat de les nostres vides, i no sé si ens han deixat ni això.

—De vegades s’ha d’arribar al fons de les coses —va dir Wallander, vacil·lant—. Preguntes que queden sense resposta poden convertir-se després en un turment que no para de perseguir-te. Però tens raó, és clar. Per desgràcia, això no canvia res.

Van sortir de l’habitació i van baixar al pis de sota. Erik Hökberg el volia convidar a fer un cafè, però Wallander va rebutjar l’oferiment. Volia sortir d’aquella casa endolada com més aviat millor.

Va anar cap al centre. Va aparcar al carrer de Hamngatan i va pujar fins a la llibreria, que obria en aquells moments, per passar a recollir el llibre sobre l’entapissat de mobles que ja feia massa temps que tenia encarregat. El preu el va deixar garratibat. Va demanar que l’hi emboliquessin per a regal i va tornar al cotxe. L’endemà Linda arribava a Ystad i ell li regalaria el llibre.

Passades les nou tornava a ser a la comissaria. A dos quarts de deu ja havia recollit tots els seus arxivadors i s’havia encaminat cap a la sala de reunions. Precisament aquell matí farien una última repassada general de tots els fets des que Tynnes Falk va caure estès a terra, mort, davant el caixer automàtic dels grans magatzems. Revisarien tot el material per darrer cop i després el passarien a mans del fiscal. Com que l’assassinat d’Elvira Lindfeldt també era assumpte dels col·legues de Malmö, l’inspector judicial Forsman, que s’encarregava de la investigació, també era present en la reunió.

A aquestes hores, Wallander encara no sabia que l’havien absolt dels presumptes maltractaments. Ann-Britt li donaria la notícia una mica més tard. El cas és que no era una qüestió que el preocupés en excés en aquell moment. El més important per a ell era encara el fet que Robert Modin havia sobreviscut. Això l’ajudava també a superar els pensaments que de tant en tant l’assaltaven, fent-li creure que potser hauria pogut impedir la mort de Jonas Landahl, si hi hagués pensat una mica més. En el fons sabia que era un pes en la consciència absurd. Era com demanar un impossible. Però els pensaments hi eren, malgrat tot, i encara no hi havia manera que el deixessin tranquil.

Per una vegada en la vida, va ser Wallander qui va entrar l’últim a la sala de reunions. Va saludar Forsman i el va reconèixer d’un seminari en què tots dos havien participat. Hans Alfredsson havia tornat a Estocolm i Nyberg era al llit amb la grip. Wallander va seure i van començar a mirar-se el voluminós material de la investigació. Quan van arribar a l’última pàgina ja era la una i van poder aixecar la sessió. Hi van posar punt i final.

Durant les tres setmanes que havien passat des del dramàtic tiroteig davant el caixer automàtic, tot el que abans se’ls escapava i era confús, s’havia anat fent cada cop més nítid i més fàcil d’entendre. Wallander havia pogut constatar en més d’una ocasió quanta raó havien tingut, encara que sovint fos el resultat de suposicions arriscades, més que no pas de dades consistents a les quals es poguessin agafar. Ningú no dubtava tampoc de la importància que havia tingut Robert Modin en el cas. Ell havia identificat el tallafoc; ell havia buscat els camins per endinsar-s’hi. Durant aquelles darreres setmanes no havia parat d’arribar una tromba d’informació que provenia de l’estranger. Al final, havia estat possible revelar aquell complot de dimensions tan imprevisibles i penetrar-hi.

De l’home mort, que es deia Carter i era de Luanda, n’havien descobert la identitat i la història. A Wallander li va semblar que per fi havia pogut contestar-se la pregunta que s’havia fet tants cops al llarg de la investigació: ¿què havia passat realment a Angola? Ara, si més no, ja sabien com devia de ser el marc que ho enquadrava tot. Falk i Carter s’havien conegut a Luanda durant els anys setanta, probablement per atzar. El que havia passat i el que s’havien dit en les seves trobades, evidentment, només ho podien intuir. Però alguna cosa havia unit aquells dos homes. Havien establert un lligam entre tots dos on una barreja de set de venjança personal, arrogància i una idea desconcertant de ser ells els escollits eren els elements dominants. Estaven decidits a atacar el sistema financer mundial. Enviarien un míssil electrònic en el moment oportú. Les nocions que Carter tenia sobre les estructures financeres, al costat dels coneixements innovadors de Falk pel que feia als sistemes informàtics d’arreu del món, eren una combinació ideal i, per tant, altament perillosa.

Al mateix temps que, pas a pas, anaven planificant l’atac, ells dos s’havien anat convertint en dos profetes estranys, però convincents. Havien creat una organització secreta i molt tancada per a la qual gent particular —com Fu Cheng, de Hong Kong, o Elvira Lindfeldt i Jonas Landahl, d’Escània—, havien estat atrets, convençuts i hi havien quedat atrapats irremeiablement. La imatge d’una secta jeràrquica va començar a prendre forma. Carter i Falk eren els qui prenien totes les decisions. Les persones admeses a la comunitat eren proclamades escollides. Tot i que encara no en tenien cap prova, ja suposaven que Carter personalment havia ajusticiat més d’un membre que no havia acomplert les expectatives o que havia volgut sortir de la comunitat.

Carter era, de tots dos, el missioner. Tot i que havia marxat del Banc Mundial, de tant en tant feia algun encàrrec d’assessorament per a aquesta organització. Va ser en un d’aquests projectes que va conèixer Elvira Lindfeldt al Pakistan. En canvi, no van arribar a aclarir mai del tot de quina manera Jonas Landahl havia entrat a l’organització.

Per a Wallander, Carter era, cada cop més, el líder sonat de la secta. Un home que desbordava una fredor calculadora i sense escrúpols. La imatge de Falk ja era més complicada. No havien pogut trobar-li cap tret que posés de manifest una brutalitat descarnada. En canvi, s’intuïen els contorns d’una persona que havia patit una necessitat molt ben encoberta de defensar-se. Un home que, en un període de temps molt breu a finals dels anys seixanta, havia estat membre tant de moviments d’extrema dreta com dels seus contraris al cantó de les esquer res. Però que aviat es va desvincular de tots per començar-se a atansar al món amb la seva misantropia profètica.

A Angola, els camins de Carter i Falk es van creuar per casualitat. Cadascun d’ells havia descobert en l’altre la seva viva imatge, com si es miressin en un mirall.

Pel que fa a Fu Cheng, la policia de Hong Kong els havia enviat uns informes on els explicaven que en realitat es deia Hua Gang. La Interpol havia identificat les seves empremtes dactilars a partir de diversos robatoris, entre altres dos atracaments importants, un a Frankfurt i un altre a Marsella. Tot i que encara no es podia demostrar, ja es podien imaginar que els diners dels atracaments s’havien fet servir per finançar l’operació que Carter i Falk estaven preparant. Hua Gang tenia un passat als inferns del crim organitzat. Tot i que mai no l’havien pogut condemnar, era sospitós de diversos assassinats tant a l’Àsia com a Europa, tots comesos sota identitats diferents. Ja no hi havia cap dubte que havia estat ell qui havia matat Sonja Hökberg i Jonas Landahl. Les empremtes dactilars i les dades dels testimonis confirmarien les sospites. També havia quedat clar que aquell home era un instrument que Carter, i potser fins i tot Falk, feien anar a la seva conveniència. Semblava que les ramificacions s’estenien pels cinc continents. Encara quedava molta feina a fer per perfilar definitivament tota l’estratègia que havien seguit, però la conclusió, que ja ara estaven en condicions de treure, era que no hi havia raons per témer que hi hagués cap possibilitat de reprendre res. Amb Carter i Falk morts, l’organització també havia deixat d’existir.

No van trobar mai resposta de per què Carter havia disparat a Elvira Lindfeldt, tret del fragment de les queixes de Carter envers ella que Robert Modin havia sentit i els havia pogut reproduir. Aquella dona sabia massa coses, ja no la necessitaven per a res. Wallander va donar per descomptat que Carter estava desesperat quan va arribar a Suècia.

Així, doncs, estaven decidits a organitzar un caos al món de les finances i la conclusió dels investigadors va ser esborronadora: aquells dos homes havien quasi acariciat la victòria. Si Modin i Wallander haguessin ficat la targeta dins el caixer i marcat el codi, a les 5:31 en punt d’aquell dilluns 20 d’octubre, s’hagués produït un esllavissament electrònic. Uns experts que havien tingut temps de fer un estudi provisional del programa que Falk havia infiltrat en el sistema, havien empal·lidit de cop. Havia quedat demostrat que la vulnerabilitat que patien les institucions que Falk i Carter, d’amagat, havien connectat en sèrie, era d’una magnitud xocant. En aquells moments, diversos equips d’experts treballaven intensament arreu del món per tal de fer una valoració de quin hauria estat l’efecte si l’esllavissament s’hagués produït.

Però ni Modin ni Wallander havien introduït la targeta Visa de Carter. En realitat, no havia passat res, excepte que aquell dilluns uns quants caixers automàtics d’Escània, de sobte, van tenir alguns problemes de funcionament inexplicables. En van desconnectar alguns, però ningú no hi va trobar mai cap avaria. I de la mateixa manera sobtada que s’havien espatllat, van tornar a rutllar com sempre. S’havia aixecat un mur de seguretat altíssim al voltant de la investigació i de les conclusions que, de mica en mica, prenien forma.

Els assassinats de Sonja Hökberg, Landahl i Lindfeldt ja tenien una explicació. Fu Cheng s’havia suïcidat. Potser no deixar-se agafar mai formava part dels rituals d’aquella organització secreta. La resposta a aquesta pregunta tampoc no la trobarien mai. A Carter li havia disparat Wallander. Els elements misteriosos —per què havien llançat Sonja Hökberg dins un transformador i com s’ho havia fet Falk per tenir accés al plànol de les instal·lacions més importants de la Central Elèctrica Sud— tampoc no s’havien pogut esclarir del tot. En canvi, sí que van poder resoldre una part de l’enigma de com havien obert la porta i la tanca de l’estació del transformador. Hansson no s’havia volgut donar per vençut sobre aquesta qüestió, i va descobrir que, durant una setmana de vacances en què Moberg, el tècnic de la línia, havia estat fora, havien entrat a robar a casa seva. Les claus encara hi eren quan van tornar, però Hansson estava convençut que els qui havien entrat a la casa buscaven les claus. N’havien fet còpies i després, a canvi segurament d’una bona suma de diners, havien aconseguit comprar unes còpies de les claus al fabricant nord-americà.

En el passaport, que van recuperar de Jonas Landahl, van poder veure que havia estat als Estats Units just després del robatori a casa de Moberg. I de diners, n’hi havia dels atracaments de Frankfurt i Marsella. Amb gran esforç, de mica en mica van anar trobant una resposta a tots els serrells, un per un, que havien quedat dispersos entre el material de la investigació. Van descobrir, entre altres coses, que Tynnes Falk tenia un apartat de correus a Malmö. ¿Per quin motiu havia dit a Siv Eriksson que només ella rebria el correu?, no ho van aclarir mai. Tampoc no van retrobar mai el diari de bord ni els dits tallats de Falk. Tanmateix, al final els forenses es van posar d’acord en el fet que Falk havia mort, efectivament, per causes naturals. Enander tenia raó, no havia estat un atac de cor. El que li havia provocat la mort havia estat una malformació molt difícil de detectar en un vas sanguini del cervell. Sobre l’assassinat del taxista al final també havia quedat tot més que clar. L’impuls de la set de venjança de Sonja Hökberg va ser el factor desencadenant. Ella havia dut a terme la seva venjança substitutòria. Ara bé, per què no es va llançar damunt l’home que l’havia violat, en lloc de fer-ho pagar al seu pare innocent, també va quedar sense una explicació que els satisfés del tot. Tampoc no podien entendre l’absoluta apatia que Eva Pers son havia demostrat, tot i haver-li fet una exploració psicològica exhaustiva. Però, amb tot, estaven convençuts que ella no havia alçat el martell ni el ganivet. Al final, també van resoldre una qüestió que s’havia quedat sense resposta. Eva Pers son havia canviat la seva versió dels fets per la senzilla raó que no volia carregar amb la responsabilitat d’una cosa que no havia fet. Quan els va donar la nova declaració, encara no sabia que Sonja Hökberg era morta. L’instint de conservació era l’únic que havia entrat en joc. Ningú no sabia què seria d’ella en un futur.

Però encara quedaven alguns serrells. Un dia, Wallander va trobar un informe llarguíssim de Nyberg damunt la taula que, en termes molt precisos, explicava que la maleta buida que havien trobat a la cabina del ferri pertanyia a Landahl. Nyberg, però, no podia donar cap informació sobre què havia passat amb la roba o què s’hi hauria pogut guardar. Probablement, Hua Gang, que l’havia matat, ho havia llançat tot per la borda en un intent de retardar-ne la identificació. Al final, doncs, només s’havia pogut recuperar el passaport de Landahl. Wallander va deixar l’informe a un cantó amb un sospir.

El més important, però, era la planificació que havien fet Carter i Falk. A Wallander no li quedava cap dubte que Falk i Carter havien fet plans per a més endavant. No s’haguessin aturat en l’atac al sistema financer. Ja havien planificat com podrien assaltar els diferents nuclis de subministrament d’energia. I no s’havien pogut estar de fer ostensible la seva vanitat i fer evident la seva presència, com quan, per exemple, Carter havia ordenat a Hua Gang que posés un relé a la llitera buida o bé que traslladés el cos de Falk i li tallés els dos dits. Darrere d’aquest gest s’intuïen unes sortides de to que s’acostaven als rituals o a les pràctiques religioses d’aquell món macabre on Carter i Falk eren els seus propis déus.

Entremig de tota aquella brutalitat i la idea desconcertant del superhome, Wallander no podia obviar el fet que Falk i Carter haguessin posat al descobert un fet rellevant. La vulnerabilitat de la societat en què vivien era superior del que haguessin pogut sospitar mai.

En l’interior de Wallander, una idea va anar madurant també al llarg de tot aquell temps. En un futur, seria necessari un tipus de policia ben diferent. No perquè l’experiència i els coneixements que ell mateix representava haguessin quedat antiquats, sinó perquè hi havia camps que ell no dominava en absolut.

Més tard, en aquest mateix sentit, s’havia vist obligat a acceptar que realment s’havia fet vell. Un gat vell que ja no podia aprendre nous trucs.

Havia passat llargues vesprades a casa seva, al pis de Mariagatan, immers en els seus pensaments sobre aquesta vulnerabilitat. La de la societat i la seva. Semblava que fins i tot s’entrellacessin. Va mirar d’entendre les seves reaccions en dos sentits. D’una banda, hi havia una societat que no parava de créixer i que ell desconeixia del tot. En la seva feina veia constantment exemples d’actes salvatges que deixaven la gent retirada en la marginalitat més extrema i sense compassió. Veia nois i noies que ja no creien ni en ells mateixos abans d’haver acabat l’últim any d’escola; veia com l’addicció a l’alcohol i les drogues augmentava cada cop més; va recordar Sofia Svensson vomitant en el seient del dar rere del seu cotxe. «Suècia és un país on les velles ferides es dilaten, i se n’obren de noves; un país on tanques invisibles encerclen els grups cada cop més reduïts dels qui hi viuen bé. Els murs s’alcen massa alts davant d’aquells que viuen en la freda marginalitat: exclosos, addictes i aturats».

Paral·lelament a això, una altra revolució feia el seu curs. La revolució de la vulnerabilitat, on els punts centrals del sistema electrònic cada cop més potents, però alhora també més fràgils, organitzaven tota la societat. L’efectivitat creixia fins al punt que el preu que s’havia de pagar era que l’home quedava del tot indefens davant els actes de sabotatge i el terror.

I després hi havia també la seva vulnerabilitat personal. La soledat, l’amor propi, que trontollava tant. El fet de saber que Martinsson havia estat a punt de fer-lo caure. Una sensació d’inseguretat davant totes les novetats que constantment transformaven la seva feina i li exigien que fos capaç d’adaptar-se i de renovar-se.

Durant aquelles vesprades al pis de Mariagatan, sovint va pensar que ja no podia més. Però sabia que havia de continuar. Deu anys més pel cap baix. Ja no tenia cap altra alternativa. Era un investigador de la policia, dels qui treballaven al carrer. Quan s’imaginava la seva existència passejant-se per les escoles alertant dels perills que suposaven les drogues o fent xerrades als nens de les escoles bressol sobre el seny al volant, ja veia que seria impossible. Aquell món no podria ser mai el seu.

A la una van posar punt i final a la reunió i el material va passar a mans del fiscal. Però no es condemnaria ningú, tots els culpables ja eren morts. Damunt la taula del fiscal hi havia, però, un esborrany del que podria ser una revisió del cas Carl-Einar Lundberg.

Després de la reunió, passades les dues, Ann-Britt va entrar al despatx de Wallander i li va explicar que Eva Pers son i la seva mare havien retirat la denúncia. No cal dir que Wallander es va sentir alleujat, però en el fons no l’havia agafat per sorpresa. Tot i que cada vegada qüestionava més el funcionament de la justícia al seu país, en cap moment havia dubtat que la veritat sobre el que havia passat a la sala d’interrogatoris al final acabaria sortint a la llum.

Ara, tots dos discutien la possibilitat que ell contraataqués. A parer d’Ann-Britt, ho havia de fer. Sobretot en honor al cos de policia. Però Wallander s’hi va negar. Va insistir que el millor que podia fer era deixar que el tema quedés sepultat sota el silenci.

Quan Ann-Britt va sortir del seu despatx, Wallander es va quedar una llarga estona assegut i amb la ment en blanc. I després, es va aixecar per anar a buscar un cafè.

Davant la porta del menjador va topar amb Martinsson. Durant aquelles darreres setmanes, Wallander havia tingut una sensació estranya i, per a ell, d’inusual indecisió. Normalment no li feia por afrontar directament els conflictes, però el que havia passat amb Martinsson era més difícil i li arribava més endins. Es tractava d’una afinitat perduda, d’una traïció, d’una amistat trencada. Quan va ensopegar amb Martinsson a la porta del menjador sabia que havia arribat el moment. No ho podia ajornar més.

—Hauríem de parlar —li va engegar—. ¿Tens temps, ara?

—Estava esperant que m’ho diguessis.

Van tornar a la sala de reunions d’on havien sortit no feia gaire estona. Wallander li va parlar sense embuts.

—Sé que m’estàs fent el llit. Sé que parles malament de mi a la meva esquena. Has qüestionat la meva capacitat d’estar al capdavant d’aquesta investigació. Només tu saps per què ho has fet d’amagat en lloc de venir a parlar amb mi directament. Però tinc la meva teoria. Em coneixes. Saps quina és la meva manera d’actuar. L’única explicació que trobo al teu comportament és que t’estàs aplanant el camí per poder tirar endavant la teva carrera personal. I que ho penses fer sigui quin sigui el preu que hagis de pagar.

Martinsson va contestar amb calma. Wallander va endevinar que tenia molt ben apreses les paraules que pronunciava.

—Jo només dic el que veig. Que has perdut pistonada. De l’únic que potser se’m podria acusar és de no haver-ho dit abans.

—¿I per què no m’ho vas dir a mi personalment?

—Ho vaig intentar, però tu no escoltes.

—Sí, sí que escolto.

—Et penses que escoltes, que no és el mateix.

—¿Per què li vas dir a la Lisa que jo t’havia impedit de venir amb mi als sembrats?

—Ho devia entendre malament.

Wallander va mirar Martinsson. Li van tornar a venir ganes de clavar-li un cop de puny, però sabia que no ho faria. No se sentia amb prou forces. A Martinsson ja no el podria tombar. Es creia les seves pròpies mentides. O, si més no, no es cansaria de defensar-les.

—¿Volies res més?

—No —va dir Wallander—. No tenia res més a dir.

Martinsson es va girar i se’n va anar.

Wallander se sentia com si les parets s’esfondressin al seu voltant. Martinsson ja havia triat. L’amistat s’havia esvaït, s’havia trencat. I ara Wallander es preguntava, aterrit, si havia existit mai o si Martinsson sempre havia estat una d’aquelles persones que esperen que passi l’oportunitat per caçar-la al vol.

Onades de tristor s’estavellaven en les seves platges interiors. I després va arribar l’onada de la còlera, alçant-se tota sola davant seu.

No cediria. Ell continuaria essent la persona que liderés les investigacions més complicades a Ystad durant uns quants anys més.

Però la sensació d’haver perdut alguna cosa era superior a la ràbia. I un cop més, es va tornar a preguntar com s’ho faria i d’on trauria les forces per tirar endavant.

Sense més dilació, Wallander va sortir de la comissaria després de la conversa amb Martinsson. Va deixar el mòbil al seu despatx i no va dir res a Irene d’on anava ni de quan tornaria. Va pujar al cotxe i va conduir cap a la carretera de Malmö. Quan va arribar al trencall d’Stjärnsund es va desviar. El cert és que no sabia ben bé què hi anava a fer. Potser la pèrdua de dues amistats alhora era massa difícil de pair. Wallander tornava sovint a pensar en Elvira Lindfeldt. Aquella dona havia entrat en la seva vida sota un vestit fals. Al final, havia arribat a intuir que potser havia estat disposada a matar-lo. Però, d’altra banda, no es podia estar de pensar en ella i recordar-la tal com l’havia conegut. Una dona asseguda davant seu en una taula parada per sopar escoltant el que ell li explicava. Una dona amb unes cames boniques i que l’havia tret de la seva soledat.

Quan va entrar a la finca d’Sten Widén, la va trobar abandonada. Un cartell a l’entrada anunciava que estava en venda. Però també n’hi havia un altre de posterior, que avisava que la finca ja estava venuda. Es va atansar a la casa buida. Va anar cap als estables i els va obrir. Els compartiments també eren buits. Damunt les restes d’una bala de palla hi havia un gat solitari que se’l mirava expectant.

Wallander es va posar de seguida de mal humor. Sten Widén ja havia tocat el dos. I ni tan sols s’havia pres la molèstia d’acomiadar-se.

Wallander va sortir dels estables i va fugir d’allà tan de pressa com va poder.

Aquell dia, però, ja no va tornar a la comissaria. Va passar la tarda voltant sense rumb per les carreteres locals que envoltaven la ciutat d’Ystad. Es va aturar més d’un cop, va baixar del cotxe i va contemplar els camps buits. Quan ja es feia fosc, va tornar a Mariagatan. Va passar un moment per la botiga de queviures a pagar el compte pendent. Al vespre, va escoltar La Traviata de Verdi dues vegades seguides. També va parlar amb Gertrud per telèfon i van quedar que l’endemà l’aniria a veure.

Poc abans de mitjanit va sonar el telèfon. Wallander es va endur un ensurt de por. «Que no hagi passat res, si us plau —va pensar—. Ara no, encara no. Cap de nosaltres no ho aguantaria».

Era Baiba, que trucava des de Riga. Ara feia més d’un any que no parlaven.

—Només volia saber com estàs.

—Bé, ¿i tu?

—També bé.

Després del silenci es va passejar amunt i avall entre Ystad i Riga.

—¿Penses mai en mi? —va preguntar ell.

—¿Per què et penses que t’he trucat?

—Només m’ho preguntava.

—¿I tu?

—Jo sempre penso en tu.

Wallander va pensar que de segur que s’havia adonat que o bé li havia mentit o, si més no, que havia exagerat. No sabia, però, per què ho havia fet. Baiba era una història passada, que s’havia anat marcint amb el temps. No obstant això, no la podia deixar anar. O, més aviat, no podia deixar que el record del temps que havien passat plegats s’esvaís.

Van intercanviar alguns comentaris del dia a dia fins que van penjar. Wallander va deixar anar l’auricular amb suavitat.

¿La trobava a faltar? No va saber donar-se una resposta. Era com si no solament en el camp de la informàtica hi hagués tallafocs. Ell també en tenia en el seu interior, i no sempre sabia com travessar-los.

L’endemà, dimecres 12 de novembre, les ràfegues de vent havien amainat. Wallander es va despertar aviat. Tenia el dia lliure. Ja no recordava quin havia estat l’últim dia que no havia hagut d’anar a treballar en un dia laborable; però com que Linda arribava aquell migdia, va decidir agafar-se un dels dies de festa que havia anat acumulant. L’aniria a rebre a l’aeroport d’Sturup a la una. Havia pensat aprofitar el matí per finalment canviar el cotxe i havia acordat amb el concessionari que hi aniria a les deu. Tot i que havia de netejar el pis, es va quedar fent el mandra al llit.

Wallander havia tornat a somiar en Martinsson. Eren al mercat de Kiviks, en la mateixa situació que set anys enrere. En el somni tot era igual que aquell dia en la realitat. Estaven buscant uns homes que havien matat un vell agricultor i la seva dona. De sobte, els van veure al costat d’una paradeta on venien jaquetes de pell robades. Hi va haver un tiroteig. Martinsson havia disparat a un dels dos homes al braç, o ¿potser va ser a l’espatlla? I Wallander havia caçat l’altre a la platja. Fins aquí, el somni era un reflex exacte del que havia passat en la realitat. Però després, quan eren a la platja, Martinsson de sobte havia alçat l’arma, apuntant-lo. En aquell moment, es va despertar.

«Tinc por —va pensar Wallander—. Por perquè no sé què pensen de veritat els meus col·legues. M’espanta que el temps se m’escapi de les mans, que m’estigui convertint en un policia que ni entén el que pensen els seus col·legues ni el que passa a Suècia en aquests moments».

Es va quedar força estona ajagut al llit. Per una vegada se sentia descansat. Però quan va començar a pensar en el seu futur, el va envair una altra mena de cansament. ¿I si a partir d’ara anar a la comissaria cada matí era un turment? ¿Com se suposa que podria suportar els anys que li quedaven?

«Un munt de tanques conformen la meva existència —va pensar—. No solament les tinc en el meu interior. Tampoc no hi són només en els ordinadors i en la xarxa. També a la comissaria, entre els meus col·legues i jo, sense que n’hagi estat conscient fins ara».

Es va llevar cap a les vuit, va prendre un cafè, va llegir el diari i va netejar el pis. Va fer el llit a l’antiga habitació de Linda. Faltava poc per a les deu quan guardava l’aspiradora a l’armari. El sol brillava i això el va posar de bon humor. Va baixar fins al concessionari de cotxes de segona mà que hi havia al carrer d’Industrigatan per fer els tractes. Va triar un altre Peugeot. Un 306, el model de l’any 1996, amb pocs quilòmetres, i que només havia tingut un únic propietari. El venedor de cotxes, que es deia Tyrén, li va comprar el vell per un bon preu. A dos quarts d’onze Wallander sortia de la botiga amb el cotxe nou. Sempre li produïa una sensació de satisfacció el fet de canviar de cotxe. Era com si s’hagués fregat de cap a peus i hagués quedat tot net i polit.

Com que encara faltava molt de temps fins al moment que hagués d’anar cap a Sturup, es va dirigir cap a Österlen. Es va aturar davant la casa del seu pare a Löderup. Va trucar a la porta, però no va sortir a obrir ningú. Quan va haver comprovat que la casa era buida, va entrar al jardí. Aleshores va anar a l’annex on el seu pare hi tenia el taller. La porta no era tancada amb clau. La va obrir i hi va entrar. Tot estava canviat. I per a sorpresa seva havien encabit una piscina petita en el terra de ciment. Del pare no en quedava ni rastre, ni tan sols hi quedava la flaire de trementina. Ara feia pudor de clor. Per un moment s’ho va agafar com una ofensa. ¿Com es podia permetre que el record d’una persona desaparegués així, sense més ni més? Va sortir. Al costat de l’annex hi havia un munt de ferralla vella. Hi va anar a fer un cop d’ull. Gairebé enterrada del tot, sota trossos de ciment i terra, va trobar l’antiga cafetera del seu pare. La va treure amb cura i se la va endur. Mentre sortia del pati de la casa sabia amb certesa que no hi tornaria mai més.

Des de Löderup va continuar el seu camí cap a Svarte, on vivia Gertrud amb la seva germana. Van prendre cafè mentre escoltava la xerrameca de la germana amb el cap en un altre lloc. De la seva visita a Löderup, però, no en va dir ni piu.

A tres quarts de dotze, va marxar. Quan va entrar a l’edifici de l’aeroport d’Sturup encara faltava mitja hora perquè l’avió aterrés.

Estava nerviós, com cada vegada que s’havia de trobar amb Linda. Es preguntava si sempre era així i si tots els pares, arribat un cert punt, tenien por dels seus fills. No tenia resposta. Va seure a prendre un cafè. De sobte, va descobrir que en una altra taula hi havia l’home d’Ann-Britt amb els seus maletins d’instal·lador, de camí cap a un destí llunyà. L’acompanyava una dona que Wallander no coneixia. Es va sentir ferit per Ann-Britt i, per tal que l’home no el veiés, Wallander va anar a seure en una altra taula i s’hi va girar d’esquena. ¿Per què aquella reacció? No hi va saber trobar una resposta.

Al mateix temps va començar a pensar en el fet misteriós que havia tingut lloc en el restaurant d’István, quan Sonja Hökberg havia intercanviat el lloc, potser per creuar la mirada d’aquell home que aleshores es feia dir Fu Cheng i que després li van canviar aquest nom pel de Hua Gang. Havia discutit aquell fet amb Hansson i Ann-Britt, però cap dels dos no hi havia sabut trobar una explicació raonable. ¿Què sabia exactament Sonja Hökberg sobre Jonas Landahl i la seva relació amb l’organització secreta de Falk i Carter? ¿Per què Hua Gang l’havia estat vigilant? Mai no hi van trobar una resposta. Era un detall que ja no tenia importància. Un petit nus de la investigació que aniria davallant fins a perdre’s en un fons desconegut. En la memòria de Wallander n’hi havia molts, de nusos com aquest. En totes les investigacions hi havia moments de confusió, algun detall que s’escapava i es negava a deixar-se classificar. Sempre havia estat així, i continuaria passant.

Wallander va llançar una ullada per damunt de la seva espatlla.

L’home d’Ann-Britt i la dona que l’acompanyava ja no hi eren.

Wallander estava a punt d’aixecar-se quan un ancià se li va acostar.

—Em sembla que jo a vostè el conec. ¿Vostè és en Kurt Wallander?

—Sí, sóc jo.

—No el voldria molestar. Em dic Otto Ernst.

A Wallander li sonava el nom, tot i que no l’havia vist mai en persona.

—Sóc sastre —va prosseguir Ernst—. Tinc uns pantalons al taller que en Tynnes Falk em va encarregar. Ja sé que malauradament és mort, però voldria saber què he de fer amb els pantalons. He parlat amb la seva exdona però ella no en vol saber res.

Wallander li va llançar una mirada penetrant. ¿Que se’n reia, potser? ¿De veritat es pensava que un agent de la policia el podia ajudar amb uns pantalons que no havien anat a recollir? Però Otto Ernst feia cara d’estar sincerament preocupat.

—Li suggereixo que es posi en contacte amb el seu fill —va contestar Wallander—. En Jan Falk. Potser ell el podrà ajudar.

—¿No tindrà per casualitat la seva adreça?

—Truqui a la comissaria d’Ystad. Demani de parlar amb l’agent Ann-Britt Höglund i digui-li que jo l’he adreçat a ella. Ella li donarà les seves dades.

Ernst va somriure i van encaixar.

—He pensat que em podria ajudar. Em sap greu haver-lo molestat.

Wallander el va mirar com s’allunyava.

Era com si hagués topat amb un home que formava part d’un món que ja no existia.

L’avió va aterrar puntualment. Linda va ser una de les últimes passatgeres de sortir. Quan es van saludar, el neguit de Wallander es va esvair de seguida. Ella estava com sempre, contenta i espontània. El seu tracte fàcil estava justament a les antípodes del caràcter de Wallander. A més, aquesta vegada la indumentària que portava no era tan cridanera com en altres ocasions. Van recollir la maleta i van sortir de l’edifici de l’aeroport. Wallander li va ensenyar el cotxe nou. Si no li n’hagués dit res, de segur que ella ni tan sols s’hauria adonat que l’havia canviat.

Van emprendre el camí cap a Ystad.

—¿Com va? —va preguntar ell—. ¿Què fas? Aquests darrers temps has estat una mica enigmàtica.

—Fa bon temps —va dir ella—. ¿Que podem baixar fins a la platja?

—T’he fet una pregunta.

—I te la contestaré.

—¿Quan?

—Encara no.

Wallander va girar a la dreta i va baixar fins a la platja de Mossby. L’aparcament era desert; el quiosc, tancat i barrat. Linda va obrir la maleta i en va treure un jersei gruixut. Després van baixar caminant a la platja.

—Recordo que quan era petita hi veníem —va dir ella—. És un dels primers records que tinc.

—Sovint veníem només tu i jo, quan la Mona volia que la deixéssim tranquil·la.

Un vaixell va virar rumb a l’oest sobre la línia de l’horitzó. El mar estava quiet com una bassa.

—Aquella fotografia del diari… —va dir ella, de sobte.

Wallander va sentir un nus a l’estómac.

—Ja ha passat tot —va respondre Wallander—. La noia i la mare han retirat la denúncia. Ja és història.

—Vaig veure una altra fotografia —va dir ella—. En una revista que hi havia al restaurant. D’uns fets que van passar a la porta d’una església de Malmö. El peu de foto deia que tu havies amenaçat un fotògraf.

Wallander va tirar el cap enrere com si allò l’ajudés a recordar l’enterrament d’Stefan Fredman. Aquell rodet que havia esclafat amb el peu. Però pel que es veia havien fet servir un altre rodet. Aquell fet li havia fugit totalment del cap. Llavors Wallander li va explicar com havia anat l’enfrontament amb el fotògraf.

—Vas fer ben fet —va dir ella—. Suposo que jo hauria reaccionat igual.

—Tu no hauràs de passar per situacions com aquesta —va dir Wallander—. No ets policia.

—Encara no.

Wallander es va aturar en sec i se la va quedar mirant.

—¿Què has dit?

Ella no va contestar de seguida, sinó que va continuar caminant. Algunes gavines van xisclar damunt els seus caps.

—Abans m’has dit que fa un temps que estic enigmàtica —va fer ella—. I m’has preguntat quina una en barrinava. No te n’he volgut comentar res fins que m’hi hagués decidit del tot.

—¿A què et refereixes?

—He pensat a fer-me policia. He fet la sol·licitud per a l’Escola Superior de Policia. Crec que hi podré entrar.

Wallander no entenia res de res.

—¿Ho dius de veritat?

—Sí.

—¡Però no n’havies dit mai res!

—Fa molt de temps que hi dono voltes.

—¿I per què no m’ho havies explicat?

—M’he estimat més no fer-ho.

—Però em pensava que volies entapissar mobles.

—Jo també. Però ara ja sé què vull fer. És per això que he vingut, per explicar-t’ho. I per preguntar-te què en penses. Perquè em donis el teu vistiplau.

Havien reemprès el passeig.

—Ha estat tan de sobte… —va fer Wallander.

—Una vegada em vas explicar com havia anat amb l’avi quan li vas comunicar que volies ser policia. Em vas dir que tu hi estaves decidit. Si ho recordo bé, la seva resposta no es va fer esperar.

—Va dir que no abans que jo hagués acabat la frase.

—¿I tu què me’n dius, ara?

—Dóna’m un minut i et contestaré.

Ella va seure en un vell tronc que hi havia mig enterrat en la sorra. Wallander va baixar fins a la vora de l’aigua. Mai no s’hagués imaginat que un dia Linda voldria seguir les seves passes. Li costava d’escatir si li agradava o no el que acabava de sentir.

Va deixar que la mirada planés sobre el mar. El sol feia guspirejar l’aigua.

Ella li va cridar que el minut ja havia passat i Wallander va tornar.

—Em sembla bé —va dir ell—. De segur que et convertiràs en una de les policies que necessitarem en el futur.

—¿M’ho dius de veritat?

—Amb el cor a la mà.

—Em feia por explicar-t’ho, no sabia com reaccionaries.

—No calia.

Ella es va aixecar del tronc.

—Hem de parlar de moltes coses —va dir ella—. A més, tinc gana.

Van tornar al cotxe i van marxar cap a Ystad. Wallander anava al volant intentant digerir aquella gran notícia. Del fet que Linda podia arribar a ser una bona policia, no en tenia cap dubte. Però, ¿s’adonava ella del que això significava? ¿Tenia presents tots els perills als quals ell s’havia exposat?

Alhora, però, també tenia un altre sentiment. La decisió de Linda justificava d’alguna manera la decisió que ell va prendre un dia.

La sensació era vaga i indefinida. Però hi era, i era molt intensa.

Van estar xerrant fins ben entrada la nit. Wallander li va explicar la investigació complicada que havia començat i acabat en un caixer qualsevol.

—Tothom parla del poder —va dir ella quan Wallander va haver acabat—. Però ningú no parla en realitat de totes aquestes institucions com el Banc Mundial, de quin poder tenen en els nostres temps i quant patiment humà provoquen amb les seves decisions.

—¿Vols dir que comprens el que en Carter i en Falk volien fer?

—No —va contestar ella—. En tot cas, no de la manera que van triar per fer-ho.

Wallander estava cada cop més convençut que la seva havia estat una decisió que havia anat madurant amb el temps i no pas en un rampell del qual després es penediria.

—Estic convençuda que t’hauré de demanar consell més d’una vegada —va dir ella just abans d’anar-se’n a dormir.

—No estiguis tan segura, però, que jo tingui gaires consells per donar-te.

Quan ella ja s’havia ficat al llit, Wallander es va quedar una estona a la sala d’estar. Eren dos quarts de tres de la matinada. Davant seu tenia una copa de vi. Sonava una òpera de Puccini, amb el volum baix.

Wallander va tancar els ulls. Un mur de foc s’alçava al seu davant. Va agafar embranzida. I va travessar corrents el mur. Només es va socarrimar els cabells i la pell. Va tornar a obrir els ulls. I va somriure.

Alguna cosa s’havia acabat.

I una altra estava a punt de començar.

L’endemà, dijous 13 de novembre, els índexs borsaris de l’Àsia es van desplomar inesperadament.

Les explicacions del que havia passat eren nombroses i contradictòries.

Però ningú no va saber contestar la pregunta més important.

¿Què havia desencadenat realment aquella caiguda dramàtica?