20

El diumenge 12 d’octubre al matí, Wallander es va despertar a les nou. Tot i que només havia dormit sis hores, se sentia descansat i, abans de pujar a la comissaria, va fer una passejada de mitja hora. El plugim d’aquella nit havia parat i ara feia un dia de tardor clar i bonic. La temperatura havia pujat fins a nou graus. A un quart d’onze travessava la porta de la comissaria. Abans d’anar cap al seu despatx va treure el cap per la centraleta per preguntar com havia anat la nit. A part d’un robatori a l’església de Santa Maria d’on els lladres, espantats en sentir l’alarma, havien fugit cames ajudeu-me, havia estat una nit sorprenentment tranquil·la. Les patrulles de la policia de paisà que vigilaven el carrer d’Apelbergsgatan i la plaça de Runnerström tampoc no havien informat de cap moviment que pagués la pena de comentar.

Wallander va preguntar a l’oficial de guàrdia quins dels seus col·legues havien arribat ja.

—En Martinsson és aquí, en Hansson havia d’anar a buscar algú i l’Ann-Britt no l’he vista.

—Sóc aquí —Wallander va sentir la veu d’ella darrere seu—. ¿M’he perdut alguna cosa?

—No —va contestar Wallander—. Però anem al meu despatx.

—Deixa’m que em tregui la jaqueta, almenys.

Wallander va explicar a l’oficial que necessitava que algú anés fins a Löderup a recollir Robert Modin a les dotze i li va donar instruccions de com arribar-hi.

—Ha de ser un cotxe de paisà —va dir per acabar—. És important.

Uns minuts més tard, Ann-Britt entrava al despatx. Feia cara d’estar menys cansada que els darrers dies. Va pensar que hauria de preguntar-li com li anaven les coses a casa, però, com sempre, no estava segur de si aquell era un bon moment. Per això, va optar, en canvi, per explicar-li que Hansson estava a punt d’arribar amb un testimoni i per parlar-li del jove de Löderup que potser els podria ajudar a accedir al que hi havia dins l’ordinador de Tynnes Falk.

—Ja el recordo —va dir ella quan Wallander va acabar la seva exposició.

—Ell diu que va venir gent de la judicial fins aquí. ¿Per què ho van fer?

—Probablement la cosa va inquietar els d’Estocolm. No crec que les autoritats sueques tinguessin cap ganes de fanfarronejar de tenir un ciutadà suec davant una pantalla d’ordinador llegint els secrets del servei de defensa nord-americà.

—Amb tot, és estrany que jo no n’hagi ni tan sols sentit a parlar.

—¿Potser eres de vacances?

—Sigui com sigui, és ben estrany.

—Em costa de creure que passi res d’important aquí i que tu no te n’assabentis.

Wallander va recordar que el vespre anterior havia tingut la sensació que Hansson li amagava alguna cosa. Va estar a punt de preguntar-ho a Ann-Britt, però ho va deixar córrer. Tampoc no es feia gaires il·lusions. Ara mateix, hi havia una noia que, amb el suport de la seva mare, l’acusava de maltractaments. Els policies acostumaven a cobrir-se les espatlles entre ells, però si, per altra banda, un col·lega es ficava ell solet en un problema, tots li podien girar l’esquena en un obrir i tancar d’ulls.

—¿O sigui, que creus que la solució és en aquest ordinador? —va dir ella.

—Jo no crec res. Però hem d’esbrinar què duia realment entre mans en Falk. I qui era. Avui dia sembla que tothom comença a tenir identitats electròniques.

I acte seguit va passar a parlar-li de la dona que era de camí cap a la comissaria amb Hansson.

—Serà la primera persona que efectivament haurà vist alguna cosa —va dir Ann-Britt.

—Anant bé.

Ella estava recolzada al muntant de la porta. Era un costum que havia agafat recentment. Abans, quan entrava al seu despatx, sempre seia a la cadira.

—Vaig intentar pensar-hi ahir al vespre —va prosseguir ella—. Estava mirant un programa d’entreteniment a la televisió, però no em podia concentrar. Els nanos ja dormien.

—¿I el teu home?

—El meu exhome. És al Iemen, crec. Però, el cas és que vaig apagar el televisor i vaig anar a seure a la cuina, amb una copa de vi. Vaig intentar repassar tot el que havia succeït. De la manera més simple possible. Sense detalls que no vinguessin al cas.

—És una tasca impossible —va objectar Wallander—. Sobretot quan encara no saps què fa al cas i què no.

—Tu m’has ensenyat a temptejar el terreny. El que és important i el que és menys important.

—¿I on vas arribar?

—Que hi ha certes qüestions que podem donar per fetes. Per començar, no cal que dubtem més sobre la relació que hi ha entre en Tynnes Falk i la Sonja Hökberg. El relé elèctric és determinant. Al mateix temps, hi ha alguna cosa en tots els esquemes que hem fet fins ara de les hores que assenyala una possibilitat que no hem arribat a preveure del tot.

—¿Quina?

—Que en Tynnes Falk i la Sonja Hökberg potser no tenien res a veure l’un amb l’altre directament.

Wallander va captar per on anava. Veia que el que ella havia dit podia ser significatiu.

—¿Vols dir que el vincle que hi havia entre tots dos era indirecte, a través d’algú altre?

—El mòbil potser és en algun altre lloc, ja que en Tynnes Falk, de fet, era mort quan van cremar la Hökberg. I la mateixa persona que la va matar pot haver traslladat el cos d’en Tynnes Falk.

—Tot i això, encara no sabem què estem buscant —va reflexionar Wallander—. No hi ha cap mòbil que els uneixi. Cap denominador comú, que no sigui l’apagada general que va deixar a tothom sense llum.

—¿I va ser casualitat o no que hi hagués una avaria precisament a l’estació del transformador que és més sensible?

Wallander va assenyalar amb el dit un mapa que hi havia penjat a la paret.

—És el que hi ha més a prop d’Ystad —va dir ell—. I va ser des d’aquí que la Sonja se’n va anar.

—Però estem d’acord que ella va haver de posar-se en contacte amb algú, que després la va portar fins allà.

—Si no és que ho va demanar ella mateixa —va dir Wallander, a poc a poc—. Bé podria haver anat així.

Van contemplar el mapa en silenci.

—Em demano si no hauríem de començar per en Lundberg —va dir Ann-Britt pensarosa—. El taxista.

—¿Hem trobat res estrany en ell?

—No apareix en els nostres arxius. A més, he parlat amb alguns dels seus companys de feina i amb la seva vídua. Ningú no té res negatiu a dir sobre ell. Un home que portava el taxi i dedicava el temps lliure a la família. La vida normal i idíl·lica d’un suec amb una fi brutal. Ahir, mentre m’estava a la cuina em va passar pel cap que potser fins i tot era massa idíl·lica. És una imatge sense taques. Si tu no hi tens res en contra, pensava tafanejar una mica més en la vida d’en Lundberg.

—Crec que faràs ben fet. Hem de gratar més a fons, fins al moll de l’os, fins a la roca que potser hi ha en algun lloc. ¿Tenia fills?

—Dos nois. Un d’ells viu a Malmö i l’altre s’ha quedat a viure aquí, a la ciutat. De fet, tenia pensat localitzar-los avui.

—Fes-ho. Si no hi ha res més, almenys hauríem de poder confirmar una vegada per sempre que efectivament va ser un robatori i prou.

—¿Tindrem cap trobada, avui?

—En cas que fos que sí, ja et trucaria.

Ann-Britt se’n va anar. Wallander va reflexionar sobre el que ella li acabava de dir. Després va anar al menjador a buscar un cafè. Va trobar un diari damunt una taula. Se’l va endur al despatx i l’estava fullejant distret quan va ensopegar amb un anunci que li va cridar l’atenció. Una agència de contactes que anunciava les seves excel·lències i els seus serveis. S’anomenava, un nom sense cap imaginació, «Cita internàutica». Wallander va llegir l’anunci de cap a peus i, sense pensar-s’ho dues vegades, va engegar l’ordinador i va redactar un anunci. Sabia que, si no ho feia ara, quedaria per fer. Ningú no tenia per què saber-ho. Es mantindria en l’anonimat tant de temps com volgués. Les eventuals respostes li arribarien a casa sense que hagués de donar cap remitent. Va intentar escriure de la manera més senzilla que va poder. Policia, 50 anys, separat, una filla, busca amistat. No matrimoni. Però sí amor. Aquesta vegada, com a signatura no va pas triar «Gat vell» sinó «Labrador». En va treure una còpia per la impressora i va guardar el text a l’ordinador. Al calaix de dalt de tot hi guardava sobres i segells. Va escriure l’adreça, va tancar el sobre i se’l va ficar d’immediat a la butxaca de la jaqueta. Un cop ho va tenir tot fet, no es va poder estar de reconèixer que, efectivament, estava excitat. Segurament que no rebria cap resposta, o potser serien d’aquelles que estriparia a l’acte, però per dins estava entusiasmat. No ho podia negar.

Després va arribar Hansson.

—Ja és aquí —va dir— l’Alma Högström, la dentista jubilada. La nostra testimoni.

Wallander es va aixecar i va seguir Hansson fins a una sala de reunions petita. A terra, al costat de la cadira on seia la dona, hi havia un pastor alemany ajagut observant l’entorn amb la mirada atenta. Wallander la va saludar i va tenir la sensació que la dona anava de vint-i-un botó per anar a fer la visita a la comissaria.

—Us agraeixo que hàgiu dedicat el vostre temps a venir fins aquí —va dir—. Sobretot en diumenge.

Mentre ho deia, es preguntava com podia ser que després de tants anys fent de policia encara s’expressés amb tan poca traça.

—Si les nostres observacions poden fer servei a la policia, bé hem de complir amb el nostre deure com a ciutadans.

«Al cap i a la fi, ella s’expressa pitjor que no pas jo —va pensar Wallander, resignat—. És com sentir l’intercanvi de rèpliques d’una pel·lícula antiga».

Van repassar a poc a poc tot el que la dona havia vist. Wallander va deixar que Hansson fes les preguntes mentre ell n’anava prenent nota. Alma Högström tenia el cap clar i responia amb lucidesa. Si no n’estava segura, ho deia. El més important de tot era que tenia molt clar quina hora era en cada cas.

Havia vist una furgoneta de color blau fosc a dos quarts de dotze. Que n’estigués tan segura era conseqüència, senzillament, que havia fet un cop d’ull al rellotge un instant abans.

—És un vell costum —es va disculpar ella—. No hi ha manera de treure-me’l de sobre. De vegades tenia un pacient a la cadira amb anestèsia i la sala d’espera plena. El temps sempre passava volant.

Hansson va intentar que ella identifiqués quin tipus de furgoneta podia ser. Va agafar un arxivador que ell mateix havia confeccionat feia uns anys amb els diferents models de cotxe i un mostrari de colors que li havien donat en una casa de pintures. En els temps que corrien, evidentment, tot això ja estava en diversos programes informàtics, però a Hansson, i també a Wallander, els costava abandonar els seus vells i arrelats costums.

Al cap d’una eternitat van arribar a la conclusió que probablement havia estat un furgó Mercedes i que devia ser negre o blau fosc.

La dona no s’havia fixat en el número de la matrícula. Tampoc si a la cabina hi havia algú. En canvi, havia entrevist una ombra darrere el cotxe.

—En realitat no vaig ser jo —va dir ella—. Sinó el meu gos, en Redbar. Se li van posar les orelles dretes i va mirar cap al cotxe.

—És difícil descriure una ombra —va dir Hansson—. ¿Però podria intentar dir-nos-en alguna cosa més? ¿Era un home o una dona, per exemple?

Ella s’ho va rumiar molta estona abans de contestar.

—Si més no, l’ombra no duia faldilla —va dir—. I crec que era un home, però no n’estic del tot segura.

—¿Va sentir res? —va intervenir Wallander—. ¿Cap soroll?

—No. Però em sembla que al mateix temps passaven cotxes per la carretera de dalt.

Hansson va prosseguir.

—¿I què va passar, després?

—Vaig fer la meva volta habitual.

Hansson va desplegar un mapa de la ciutat damunt la taula i ella els va assenyalar la ruta amb el dit.

—¿O sigui, que va passar per aquell lloc més d’una vegada i el cotxe ja no hi era?

—Exacte.

—¿Quina hora era?

—Devien passar deu minuts de les dotze, més o menys.

—¿Com ho sap?

—Vaig arribar a casa quan faltaven cinc minuts per a dos quarts d’una. Des dels grans magatzems acostumo a tardar un quart fins a arribar a casa.

Els va assenyalar el seu domicili al mapa. Wallander i Hansson hi van estar d’acord. El temps i la distància concordaven.

—Però no va veure que hi hagués ningú estès damunt l’asfalt —va dir Hansson—. ¿I el gos no va reaccionar?

—No.

—¿No és una mica estrany? —va demanar Hansson a Wallander.

—Devien conservar el cos congelat —va dir Wallander—. En aquest cas potser no desprèn cap olor. Ho podem preguntar a en Nyberg o a algun dels nostres ensinistradors de gossos.

—M’alegro de no haver vist res —va dir Alma Högström, amb decisió—. Només de pensar-hi m’esgarrifo. ¡I que la gent es passegi amb un cadàver al cotxe a mitjanit!

Hansson li va preguntar si no havia vist ningú més quan va passar per davant del caixer. Però va resultar que estava tota sola.

Van passar a parlar sobre les seves trobades anteriors amb Tynnes Falk.

Wallander tenia de sobte una pregunta que no podia esperar.

—¿Sabia que l’home amb qui solia coincidir es deia Falk?

La resposta d’ella el va sorprendre.

—Havia estat pacient meu fa temps. Tenia les dents sanes i només venia molt de tant en tant. Però tinc molt bona memòria per als noms i les cares.

—¿I acostumava a sortir a passejar de nit? —va demanar Hansson.

—Jo me’l trobava més d’un cop per setmana.

—¿Anava alguna vegada acompanyat?

—Mai. Sempre anava sol.

—¿Acostumaven a fer petar la xerrada?

—Vaig intentar saludar-lo algun dia, però em feia l’efecte que preferia que el deixessin tranquil.

Hansson ja no tenia més preguntes i va mirar Wallander, que va continuar.

—¿Es va fixar si aquests darrers temps hi havia en ell res que fos diferent?

—¿Com ara què?

Wallander no estava segur de la pregunta que estava formulant.

—¿Semblava espantat? ¿Mirava al seu voltant?

Ella va reflexionar llargament abans de contestar.

—Si hi havia alguna diferència, crec que era justament al contrari.

—¿El contrari de què?

—A la por. En aquests darrers temps, feia cara d’estar de bon humor i ple d’energia. Abans sempre m’havia fet l’efecte que arrossegava el peus, i fins i tot el veia una mica desanimat.

Wallander va arrufar el nas.

—¿N’està segura?

—¿Com vol que estigui segura del que li passa pel cap a l’altra gent? Jo només li dic el que jo crec.

Wallander va assentir.

—Bé doncs, li vull agrair que hagi vingut —va dir—. Pot ser que torni a tenir notícies nostres. Per descomptat que si se li acut res més, vull que em truqui de seguida.

Hansson la va acompanyar fins a la sortida. Wallander no es va moure de la cadira. Pensava en l’última observació que aquella dona havia fet: que Tynnes Falk en els últims temps de la seva vida semblava que estava d’un molt bon humor poc habitual. Wallander va bellugar el cap. Cada cop hi havia més i més coses que no lligaven.

Hansson va tornar.

—¿Ho he sentit bé? ¿El gos es deia Redbar?^[6]

—Sí.

—¡Quin nom!

—No ho sé… Un gos honrat. N’he sentit de pitjors.

—¿Però com es pot anomenar així un gos?

—Ella bé que ho ha fet. I no crec que ho puguem considerar un delicte.

Hansson va brandar el cap.

—Un furgó Mercedes negre o blau —va dir després—. Suposo que ja podem començar a buscar les denúncies de cotxes robats.

Wallander va assentir.

—Parla també amb algun ensinistrador de gossos sobre això de l’olor. Però, pel que fa a la resta, com a mínim ja tenim una hora concreta i confirmada a la qual ja ens podem aferrar. I ara com ara, en la situació en què ens trobem, ja em sembla molt.

Wallander va tornar al despatx. Eren tres quarts de dotze. Va trucar a Martinsson i li va explicar el que havia passat aquella nit. Martinsson el va escoltar sense dir res. Wallander es va enrabiar, però va aconseguir contenir-se i va demanar a Martinsson que anés a rebre Robert Modin. Wallander baixaria a recepció amb les claus del pis.

—Potser fins i tot serà instructiu —va dir Martinsson—, veure com un mestre salta els tallafocs.

—Et prometo que jo encara carrego amb la responsabilitat —va dir Wallander—. Però no vull que s’hi estigui tot sol.

Martinsson va notar de seguida la cauta ironia de Wallander i va començar a defensar-se.

—No tots som com tu —va dir—, que manegues les nostres normes com et dóna la gana.

—Ja ho sé —va contestar Wallander, amb paciència—. Tens tota la raó. Però no penso anar a buscar el fiscal o la Lisa per demanar-los el permís.

Martinsson va sortir. Wallander estava afamat. Va baixar caminant fins al centre en aquell dia tan bonic de tardor i va dinar a la pizzeria de l’István que estava molt atabalat de feina i no van tenir temps de comentar el tema de Fu Cheng i la seva targeta de crèdit falsa. De tornada, Wallander es va aturar a correus per enviar la carta a l’agència de contactes. Va continuar el camí cap a la comissaria amb aquell convenciment tranquil·litzador que no rebria una sola resposta.

Tot just acabava d’entrar al despatx, quan va sonar el telèfon. Era Nyberg. Wallander va tornar a fer tot el passadís, ja que Nyberg tenia el seu despatx al pis de sota. Quan hi va entrar, va veure que el martell i el ganivet que havien fet servir en l’assassinat amb robatori de Lundberg eren damunt la taula, davant de Nyberg.

—Avui fa quaranta anys que sóc policia —va dir Nyberg, enrabiat—. Vaig començar un dilluns al matí, però, evidentment, havia de celebrar aquest aniversari inútil en diumenge.

—Si estàs tan cansat de tot, no entenc per què no plegues i prou —li va etzibar Wallander.

El va sorprendre haver perdut els estreps d’aquella manera. No li havia passat mai esclatar davant de Nyberg. Al contrari, sempre era molt prudent quan s’acostava al competent, però també colèric, tècnic judicial.

Però Nyberg no va pas semblar que s’ho agafés malament i va mirar Wallander encuriosit.

—¡Em pensava que jo era l’únic que tenia mal humor, aquí! —va dir.

—Ho he dit sense voler —va mormolar Wallander.

Nyberg es va enfadar.

—¡I què més! ¡És evident que ho has dit volent! No entenc per què a la gent l’espanta tant expressar el mal humor. A més, tens raó. No paro de ploriquejar.

—Potser és que al capdavall això és l’únic que ens queda —va dir Wallander, a poc a poc.

Nyberg es va atansar enfurismat la bossa de plàstic amb el ganivet.

—Ja m’han passat la informació sobre les empremtes dactilars —va dir—. Aquí n’hi ha dues de diferents.

Wallander s’hi va interessar de seguida.

—¿L’Eva Pers son i la Sonja Hökberg?

—Totes dues.

—¿Cosa que implica que la Pers son menteix en aquest punt?

—És una possibilitat.

—¿Vols dir que, a pesar de tot, va ser la Hökberg la responsable de l’acte violent?

—No vull dir res. Només et dic el que és. La possibilitat existeix.

—¿I pel que fa al martell?

—Només hi ha les empremtes de la Hökberg. De ningú més.

Wallander va assentir.

—Ja ho sabem, doncs.

—En sabem una mica més —va contestar Nyberg, remenant entre els papers que tenia escampats per tota la taula—. De vegades els forenses se superen a si mateixos. Diuen que poden constatar amb tota certesa que els cops violents no es van fer tots alhora. De primer va ser amb el martell i després amb el ganivet.

—¿I no a l’inrevés?

—No. Ni al mateix temps.

—¿I com ho poden haver deduït, això?

—Només ho he entès a mitges, i no crec pas que sigui capaç d’explicar-t’ho.

—¿Això implica que la Hökberg podia haver canviat d’arma?

—Jo crec que va anar així, si més no. L’Eva Pers son potser duia el ganivet a la bossa i quan la Hökberg el va necessitar, ella l’hi va donar.

—Com en una sala d’operacions —va dir Wallander amb angúnia—, quan els cirurgians demanen els diversos instruments que necessiten.

Van estar una estona en silenci, reflexionant sobre aquella comparació tan desagradable. Finalment va ser Nyberg qui va trencar el silenci.

—Hi ha una cosa més. He estat pensant en la bossa de mà. La de l’estació del transformador. La que era en el lloc que no tocava.

Wallander va esperar que continués. Encara que Nyberg fos sobretot un tècnic molt competent i rigorós, de tant en tant també els demostrava que tenia una gran i inesperada capacitat d’associació d’idees.

—Vaig sortir del transformador —va prosseguir—. Em vaig endur la bossa i vaig intentar llançar-la contra la tanca des de diversos punts. Però la bossa no va arribar mai tan lluny.

—¿Per què no?

—¿Recordes com és aquell lloc? Torres d’electricitat, filferros de pues i fonaments de ciment molt alts. La bossa es quedava sempre a mig camí. Ho vaig intentar vint-i-cinc vegades i ho vaig aconseguir només en una ocasió.

—¿Això vol dir que algú es va prendre la molèstia d’anar fins a la tanca amb la bossa?

—Podria haver anat així. La pregunta és: ¿per què?

—¿Tens cap idea?

—La més lògica és, per descomptat, que col·loquessin la bossa expressament allà perquè algú la hi trobés, però potser no d’immediat.

—¿Algú volia, doncs, que poguéssim identificar el cos però no de seguida?

—Aquesta és la conclusió a què jo també he arribat. Però després he descobert una cosa més. Just en el lloc on vam trobar la bossa hi havia més llum. Un dels focus il·lumina precisament el punt on hi havia la bossa.

Wallander va intuir on volia anar a parar Nyberg, però no va dir res.

—Només vull dir que potser era allà perquè algú es va situar sota la llum per buscar-hi alguna cosa.

—¿I potser fins i tot hi va trobar alguna cosa?

—Això és el que jo he pensat. Però, evidentment, et correspon a tu treure’n conclusions.

Wallander es va aixecar.

—Molt bé —va dir—. Pot ser que tinguis raó.

Wallander va pujar les escales i va entrar al despatx d’Ann-Britt, que estava inclinada damunt una pila de papers.

—La mare de la Sonja Hökberg —va dir ell—. Vull que t’hi posis en contacte i li preguntis si sap què acostumava a portar la seva filla dins la bossa.

Wallander li va explicar la idea de Nyberg. Ann-Britt va assentir i va començar a buscar el número de telèfon.

Wallander no es va prendre la molèstia ni d’esperar-se, estava massa inquiet, i va tornar al seu despatx. Es preguntava quants quilòmetres devia haver fet passadís amunt passadís avall al llarg de tots aquells anys. Després va sentir que sonava el telèfon al seu despatx i va apressar el pas. Era Martinsson.

—Em sembla que ha arribat el moment que vinguis cap aquí.

—¿Per què?

—En Robert Modin és un cervellet.

—¿Què ha passat?

—El que estàvem esperant. Ja som a dins. L’ordinador ens ha obert les portes.

Wallander va penjar.

«Ara sí que es mou, això —va pensar—. Hem trigat una mica, però ara ja hi som».

Va agafar la jaqueta i va sortir de la comissaria.

Eren tres quarts de dues. Diumenge, 12 d’octubre.