9

Tot seguit Wallander va sortir de la comissaria.

El que no tenia clar era si es tractava d’una fugida o només d’una manera d’intentar calmar-se. El que sí sabia era que la cosa havia anat tal com ell havia dit. Però Lisa Holgersson no l’havia cregut, i era precisament això el que l’havia enutjat tant.

Quan va ser al carrer es va maleir per no tenir el cotxe a mà. Sovint quan s’enfurismava agafava el cotxe i conduïa sense rumb, fins que es calmava.

Va baixar al Systembolaget^[2] a comprar una ampolla de whisky i va anar de dret cap a casa; va desconnectar el telèfon i es va asseure a la taula de la cuina. Va obrir l’ampolla i va fer uns quants glops llargs. Tenia un gust horrible, però ho necessitava. Si hi havia alguna cosa que el feia sentir indefens eren les acusacions injustes. Lisa Holgersson no ho havia dit directament, però no li va passar per alt la seva desconfiança. Al final, potser Hansson havia tingut sempre raó, va pensar amb ràbia, quan deia que mai no s’ha de tenir una vella amargada com a cap. Va fer un altre glop. Ara se sentia més bé i començava a penedir-se d’haver-se’n anat cap a casa. D’alguna manera ho podrien interpretar com un reconeixement de culpabilitat. Va tornar a connectar el telèfon. Llavors, amb una impaciència infantil es va enfadar perquè ningú no li trucava. Va marcar el número de la comissaria. Va contestar Irene.

—Només volia dir que sóc a casa —va comunicar Wallander—. Estic refredat.

—En Hansson ha preguntat per tu. I en Nyberg. I un munt de diaris.

—¿Què volien?

—¿Els diaris?

—En Hansson i en Nyberg.

—No m’ho han dit.

«Estic segur que té el diari davant seu —va pensar Wallander—. Ella i tots els altres. Ara mateix probablement no es parla de res més a la comissaria d’Ystad. Alguns, de segur que a més deuen estar contents perquè aquest cony d’en Wallander s’ha endut un revés».

Va demanar que passés la trucada al telèfon de Hansson. Aquest va trigar una estona a despenjar. Wallander va sospitar que estaria abocat als seus sistemes enrevessats d’apostes, que sempre li havien de proporcionar grans beneficis, però que sempre acabaven inexorablement anant-se’n en orris. Hansson va contestar.

—¿Com va amb els cavalls? —va preguntar Wallander.

Ho va fer per desarmar-lo, per deixar clar que el que posava en el diari no l’havia atabalat gens ni mica.

—¿Quins cavalls?

—¿No apostes a les curses de cavalls, tu?

—Ara mateix, no. ¿Per què?

—Només intentava fer una broma, ¿què volies?

—¿Ets al teu despatx?

—Sóc a casa i refredat.

—Només et volia dir que he estat revisant a quines hores van passar els nostres cotxes per aquella carretera. He parlat amb els que conduïen i cap d’ells no va veure la Sonja Hökberg. Aquell tram el van fer quatre vegades d’anada i de tornada.

—Ara ja sabem que no hi va anar a peu. Per tant, la van recollir en algun lloc. La primera cosa que va fer en sortir de la comissaria va ser aconseguir un telèfon o anar a casa d’algú. Espero que l’Ann-Britt tingui clar què és el que ha de preguntar a l’Eva Pers son sobre això.

—¿Sobre què?

—Sobre els amics de la Sonja Hökberg, per saber qui la hi hauria pogut portar en cotxe.

—¿Has parlat amb l’Ann-Britt?

—Encara no he tingut temps.

Es va fer una pausa. Wallander va decidir emprendre ell la iniciativa.

—La fotografia del diari no és que fos gaire encantadora…

—No.

—La pregunta és com és que un fotògraf va poder entrar als nostres passadissos. Quan fem una roda de premsa els portem tots en grup.

—És estrany que tu no veiessis cap flaix.

—Amb les càmeres d’avui dia, gairebé no és necessari, ja.

—¿Què va passar realment?

Wallander li ho va explicar fil per randa, utilitzant les mateixes paraules que havia fet servir quan havia parlat amb Lisa Holgersson. No va treure ni afegir un sol mot.

—¿No hi havia cap persona de fora que ho veiés tot? —va preguntar Hansson.

—No, a part del fotògraf. I ell evidentment mentirà. Si no, les seves fotografies perden tot el seu valor.

—Jo crec que hauries de sortir al pas i dir les coses tal com són.

—És precisament el que estic fent ara.

—Hauries de parlar amb el diari.

—¿Què creus que en trauria? Un vell policia contra una mare i la seva filla. Estic condemnat a sortir-hi perdent.

—T’oblides que la noia, a pesar de tot, ha comès un assassinat.

Wallander es va preguntar si això serviria de res. Un agent de policia que comet un abús d’autoritat és un fet greu. També ell ho creia així. Després, tant hi feia si tot plegat havia succeït en unes circumstàncies prou especials.

—Hi pensaré —va assegurar ell, i va demanar a Hansson que li passés amb Nyberg.

Quan Nyberg va arribar al telèfon havien passat uns quants minuts, que Wallander va aprofitar per fer uns quants glops més de whisky. Començava a sentir-se una mica embriagat, però la pressió havia minvat.

—Nyberg.

—¿Has vist el diari? —va preguntar Wallander.

—¿Quin diari?

—El de la fotografia de l’Eva Pers son.

—Jo no llegeixo el diari de tarda, però n’he sentit a parlar. Tot i que, si ho he entès bé, ella havia agredit la seva mare.

—Però això no surt en la fotografia.

—¿I què hi té a veure?

—Tindré problemes per culpa d’això. La Lisa investigarà els fets.

—Serà bo que ho faci, perquè així la veritat sortirà a la llum, ¿no?

—La pregunta és si els diaris la voldran comprar. ¿A qui importa un vell policia quan tenen una assassina jove i fresca a prop?

Nyberg va fer veu de sorprès.

—No t’ha preocupat mai gens el que diuen els diaris.

—Potser no. Però tampoc no m’havia passat mai que es publiqués una fotografia on apareixo jo pegant a una nena.

—Però aquesta nena ha comès un assassinat, ¿oi?

—És normal que tot plegat em resulti molt desagradable.

—Ja passarà. De fet, jo només volia confirmar-te que una de les marques de pneumàtic pertany al cotxe d’en Moberg. Això significa que hem identificat totes les marques excepte una. Però el pneumàtic del cotxe anònim és de model estàndard.

—Ara ja sabem, doncs, que algú la va portar fins allà i que després aquest algú se’n va tornar.

—Hi ha una altra cosa —va dir Nyberg—. La bossa de mà de la noia.

—¿Què li passa?

—He intentat entendre per què era allà on la vam trobar, al costat de la tanca.

—¿L’home la devia llençar, no?

—Sí, perquè és molt difícil que es pensés que nosaltres la hi trobaríem.

Nyberg tenia raó. El que acabava de comentar era important.

—El que vols dir és: ¿per què no se la va endur si tenia l’esperança que el cos fos impossible d’identificar?

—Més o menys.

—¿Quina seria la resposta?

—Aquesta és la teva feina. Jo només dic el que he vist. La bossa estava a quinze metres de l’entrada de la caseta del transformador.

—¿Res més?

—No. No hem pogut trobar cap més pista.

La conversa va acabar aquí. Wallander va alçar l’ampolla de whisky però la va tornar a deixar on era. Ja en tenia prou. Si continuava bevent es passaria de la ratlla. I no ho volia fer. Va anar a la sala d’estar. No estava acostumat a ser a casa a ple dia i s’hi sentia estrany. ¿Seria així quan algun dia es jubilés? Aquell pensament el va fer estremir. Va anar cap a la finestra i es va posar a mirar el carrer de Mariagatan. El sol ja es ponia. Pensava en el metge que l’havia anat a veure i en l’home que havien trobat mort al costat d’un caixer automàtic. Va decidir que l’endemà trucaria al metge forense i li explicaria la visita del doctor Enander i la seva negativa a acceptar l’atac de cor com a causa de la mort de Falk. Això no faria canviar res, però ell hauria passat la informació. No podia esperar més temps.

Després va començar a pensar en el que Nyberg li havia dit sobre la bossa de mà de Sonja Hökberg. De fet, només se’n podia treure una única conclusió, que, a més, de sobte va despertar tot el seu instint d’investigador: van deixar la bossa allà perquè volien que algú la hi trobés.

Wallander va seure al sofà i ho va repassar tot mentalment. «Un cos es pot cremar fins al punt que ningú no el pugui reconèixer —va pensar—. Sobretot si és sotmès a forts corrents elèctrics que no s’interrompen de seguida. Quan executen una persona a la cadira elèctrica es cou per dins fins que mor. Qui va matar la Sonja Hökberg sabia que potser seria difícil d’identificar-la i per això va deixar la bossa de mà allà mateix».

Però això no explicava per què estava al costat de la tanca.

Wallander ho va repassar tot un cop més, però la pregunta sobre la localització de la bossa va quedar sense resposta. Va abandonar la idea momentàniament. Avançava massa de pressa. De primer havien de confirmar que Sonja Hökberg realment havia estat assassinada.

Va tornar a la cuina i es va fer cafè. El telèfon continuava mut. Ja eren les quatre. Es va asseure a la taula amb el cafè i va trucar un cop més a comissaria. Irene li va explicar que els diaris i la televisió no havien parat de trucar-li, però ella no els havia donat el seu número de telèfon, que des de feia uns quants anys era secret. Wallander va tornar a pensar que la seva absència podia ser interpretada com si fos culpable o, com a mínim, que se sentia incòmode davant el que havia passat. «M’hi hauria d’haver quedat —va pensar—, hauria d’haver parlat amb tots i cadascun dels periodistes i dir-los com es va desenvolupar l’escena: que tant l’Eva Pers son com la seva mare mentien».

La feblesa ja havia passat i ara notava com començava a posar-se de mal humor. Va demanar a Irene que li passés Ann-Britt. En realitat hauria d’haver començat per Lisa Holgersson i negar seriosament totes les acusacions. Dir-li que de cap manera no podia acceptar els seus recels.

Però abans que li agafessin el telèfon, va penjar ràpidament l’auricular.

Ara mateix no volia parlar amb cap d’elles. En canvi, va marcar el número d’Sten Widén. Va contestar una noia. A les cavallerisses de Stjärnsund les cuidadores de cavalls canviaven constantment. Wallander sovint havia sospitat que Sten potser no sempre deixava les noies tranquil·les. Quan Widén va ser a l’altre cap de la línia, Wallander gairebé ja havia arribat a penedir-se d’haver-li trucat. Amb tot, estava bastant segur que l’altre no havia vist la fotografia al diari.

—Havia pensat de venir-te a veure —li va dir Wallander—; però tinc el cotxe al taller.

—Si vols et puc venir a buscar.

Van acordar que es trobarien cap a les set. Wallander va mirar l’ampolla de whisky, però la va deixar allà on era.

Van trucar a la porta i Wallander va fer un bot. Comptades vegades o mai no l’anava a veure ningú a casa seva. De segur que era un periodista que havia aconseguit trobar la seva adreça. Va guardar l’ampolla de whisky dins un armari i va anar a obrir. Però a la porta no hi havia cap periodista, sinó Ann-Britt Höglund.

—¿Que molesto?

Ell la va fer passar amb el cap mirant a una altra banda perquè ella no notés la pudor d’alcohol que feia. Van seure a la sala d’estar.

—Estic refredat —va explicar Wallander—. No m’he vist amb cor de continuar treballant.

Ella va assentir, però segurament no s’ho va empassar. Tampoc no tenia raons per fer-ho. Tothom sabia que Wallander mai no deixava de treballar tant si tenia febre com si tenia tot el cos cruixit.

—¿Com ho portes? —va preguntar ella.

«La feblesa ha passat —va pensar Wallander—. Tot i que no ha marxat del tot; encara la sento molt a dins meu, però no penso mostrar-la».

—Si et refereixes a la fotografia del diari, és clar que em sembla molt malament. ¿Com pot ser que un fotògraf passi desapercebut i entri fins a la sala d’interrogatoris?

—La Lisa està tan amoïnada com tu.

—M’hauria d’escoltar més —va dir Wallander—. M’hauria de donar suport i no creure’s de seguida el que diuen els diaris.

—El cert és que és molt difícil negar el que surt a la fotografia.

—Jo no ho nego, tampoc. Li vaig pegar, però perquè ella va agredir la seva mare.

—Ja saps que elles diuen una cosa ben diferent.

—Menteixen. ¿Però tu potser també te les creus?

Ella va contestar que no amb el cap.

—La qüestió és com podrem demostrar que menteixen.

—¿Qui hi ha darrere de tot això?

La seva resposta va ser ràpida i contundent.

—La mare. Crec que és molt espavilada. Ho veu com una oportunitat per desviar tota l’atenció del crim que ha comès la seva filla. Si a sobre la Sonja Hökberg és morta, entre la mare i la filla la poden acusar de tot.

—Menys del ganivet tacat de sang.

—Del ganivet també. Encara que el trobéssim a casa de l’Eva, podria afirmar que va ser la Sonja qui el va clavar a en Lundberg.

Wallander veia que Ann-Britt tenia raó. Els morts no parlen. I hi havia una enorme fotografia en color que mostrava com un policia havia pegat a una nena i l’havia fet caure a terra. La imatge era borrosa però ningú no podia dubtar del que representava.

—El fiscal ha demanat una investigació ràpida.

—¿Quin?

—En Viktorsson.

A Wallander no li agradava aquell home. Havia arribat a Ystad tot just aquell proppassat mes d’agost, però Wallander ja havia tingut temps de tenir algunes bones enganxades amb ell.

—Seria la seva paraula contra la meva.

—Tenint en compte que són dues paraules contra una.

—El més curiós és que l’Eva Pers son detesta la seva mare —va dir Wallander—. Quan vaig parlar amb la nena això era més que evident.

—Segurament s’ha adonat que en pot sortir molt mal parada, encara que sigui menor d’edat i no pugui anar a la presó. I aleshores pacta amb la seva mare una treva temporal.

Tot d’una Wallander ja no es veia amb cor de continuar parlant sobre aquell tema. En aquells moments, no.

—¿Per què has vingut?

—M’havien dit que estaves malalt.

—¡Però no m’estava pas morint! Demà tornaré a la feina. Serà millor que m’expliquis què n’has tret de la conversa amb l’Eva Pers son.

—S’ha fet enrere.

—¡Però és impossible que sabés que la Sonja Hökberg era morta!

—Això és precisament el més estrany de tot plegat.

Wallander encara va tardar un segon a entendre el que Ann-Britt volia dir. I després ho va tenir més que clar. La va mirar.

—¿Què et barrina pel cap?

—¿Per què de sobte canvia la seva història? D’entrada confessa haver comès un crim juntament amb algú altre. Totes les peces encaixen. El que una diu concorda exactament amb les paraules de l’altra. ¿Per què de cop es fa enrere?

—Exacte. ¿Per què? Però potser primer de tot ens hem de preguntar una altra cosa: ¿quan?

—És per això que he vingut. L’Eva Pers son no podia saber que la Sonja Hökberg era morta quan he començat a interrogar-la, però ha canviat la declaració de cap a peus. Ara resulta que és la Sonja Hökberg qui ho ha fet tot. L’Eva Pers son és innocent. No volien robar cap taxista. No volien anar a Rydsgård. La Sonja havia proposat d’anar a visitar un oncle seu que viu a Bjäresjö.

—¿Aquest oncle existeix?

—Li he trucat i m’ha dit que fa cinc o sis anys que no veu la Sonja.

Wallander va rumiar.

—Aleshores hi ha una sola explicació —va dir—. L’Eva Pers son no hauria pogut fer-se enrere i desdir-se de la seva confessió i mentir amb una altra història, si no hagués estat segura que la Sonja Hökberg no la podia contradir.

—Jo tampoc no m’ho puc explicar d’una altra manera. És clar que li he preguntat per què abans havia explicat una cosa totalment diferent.

—¿I què t’ha dit?

—Que no volia que la Sonja carregués amb totes les culpes.

—¿Perquè són amigues?

—Exacte.

Tots dos sabien què significava allò. Només hi havia una explicació: Eva Pers son sabia que Sonja Hökberg era morta.

—¿En què penses? —va preguntar Wallander.

—En el fet que hi ha dues possibilitats. Que la Sonja truqués a l’Eva quan va sortir de la comissaria i potser li digués que tenia pensat suïcidar-se.

Wallander va fer que no amb el cap.

—No sembla gaire versemblant.

—A mi tampoc no m’ho sembla. No crec que truqués a l’Eva Persson; deuria trucar a algú altre.

—Algú que després va trucar a l’Eva Pers son i li va comunicar que la Sonja era morta, ¿és això?

—Potser va anar així.

—En tot cas, això significa que l’Eva Pers son sap qui va matar la Sonja Hökberg. Si és que va ser un assassinat.

—¿És que pot haver estat cap altra cosa?

—Difícilment, però hem d’esperar que els forenses es pronunciïn.

—He intentat aconseguir un resultat preliminar, però sembla que es triga més temps quan es treballa amb cossos cremats.

—Jo espero que tinguin clar que el cas és urgent.

—¿Que no ho és sempre?

Ella va mirar el rellotge i es va aixecar.

—He d’anar a casa i estar pels nens.

Wallander va pensar que havia de dir alguna cosa. Sabia per experiència com n’era de difícil sortir-se’n després del trencament d’un matrimoni.

—¿Com va el divorci?

—Tu ja hi has passat. Ja saps que és un infern des del principi fins al final.

Wallander la va acompanyar a la porta.

—Pren-te un whisky —li va oferir ella—. Potser el necessites.

—Ja ho he fet —va respondre Wallander.

A les set Wallander va sentir una botzina a baix al carrer. Per la finestra de la cuina va veure la furgoneta rovellada d’Sten Widén. Va ficar l’ampolla de whisky en una bossa de plàstic i va baixar.

Van anar cap al mas. Com sempre, Wallander volia començar la seva visita fent una volta pels estables. Molts dels compartiments eren buits. Una noia d’uns disset anys estava tot just penjant una sella. Se’n va anar i es van quedar sols. Wallander va seure dalt d’una bala de palla. Sten Widén es va recolzar a la paret.

—Me’n vaig —va dir—. El mas està en venda.

—¿Qui creus que el voldrà comprar?

—Algú prou boig per creure que això pot tirar endavant.

—¿En trauràs un bon preu?

—No, però possiblement prou diners. Si no gasto gaire me’n podré sortir amb els interessos.

Wallander volia saber de quants diners estaven parlant, però no va gosar preguntar-li-ho.

—¿Ja has pensat on aniràs? —li va preguntar en canvi.

—Primerament l’he de vendre. Després ja em decidiré.

Wallander va treure l’ampolla de whisky de la bossa. Sten en va fer un glop.

—No podràs viure sense els cavalls —va dir Wallander—. ¿Què faràs?

—No ho sé.

—Acabaràs borratxo perdut.

—O potser serà a l’inrevés. Potser llavors deixaré de beure definitivament.

Van sortir dels estables i van travessar el pati en direcció a la casa. Era un vespre fred. Wallander va notar com aquella gelosia que se’l menjava per dins retornava. El seu vell amic Per Åkeson, el fiscal, ja feia un cert temps que era al Sudan i Wallander estava cada cop més convençut que mai més no tornaria. I ara era Sten qui partia. En direcció a algun destí desconegut però diferent. I ell, en canvi, apareixia en un diari de tarda d’on es desprenia que havia pegat a una nena de catorze anys.

«Suècia s’ha convertit en un país del qual molts dels habitants fugen —va pensar Wallander—. Aquells que disposen dels recursos per fer-ho. I aquells que no en tenen, treuen els diners d’on sigui per poder afegir-se al grup dels emigrants.

»¿Com és que s’ha arribat aquí? ¿Què ha passat, en realitat?».

Van seure a la sala d’estar sense endreçar que Widén també utilitzava com a oficina. Aquest es va servir una copa de conyac.

—He estat rumiant la idea de fer-me tramoista —va afirmar.

—¿Què vols dir amb això de tramoista?

—El que dic. Anar a La Scala de Milà a demanar-hi feina com a encarregat del teló.

—¡Què dius! ¡Però si ara els telons ja no es mouen manualment!

—Algun bastidor o altre encara es deu moure d’aquí cap allà amb les mans. Imagina-t’ho: poder estar cada vespre darrere l’escenari i sentir la música sense pagar un cèntim. Fins i tot m’oferiria a treballar de franc.

—¿És això el que has decidit que faràs?

—No. Tinc un munt d’idees. De vegades fins i tot penso que el més encertat seria anar-me’n al nord i enterrar-me en una muntanya de neu molt freda i desagradable. No ho sé, encara. Només sé que em vendré el mas i fotré el camp. ¿I tu, què fas?

Wallander va arronsar les espatlles sense badar la boca. Havia begut massa, ja, i el cap començava a pesar-li.

—¿Continues perseguint destil·ladors il·legals?

El to d’Sten Widén era mordaç i Wallander es va enfadar.

—Assassins —va contestar—. Gent que mata altra gent a cops de martell al cap. Suposo que has sentit a parlar del cas del taxista.

—No.

—Dues noies van matar a cops i amb una ganivetada un taxista fa un parell o tres de nits. Aquestes noies és el que persegueixo, i no pas destil·ladors il·legals.

—No sé com pots.

—Jo tampoc, però algú ho ha de fer, i sembla que jo ho faig una mica millor que alguns altres.

Sten Widén el va mirar amb un somriure.

—No cal que t’ho agafis així. Jo sé que ets un bon policia. Sempre ho he pensat. La pregunta és si tindràs temps de fer res més en la vida.

—Jo no sóc d’aquells que guillen.

—¿Un d’aquells com jo?

Wallander no va contestar. Entre ells dos s’acabava d’obrir una esquerda. De sobte, es va preguntar durant quant de temps havia estat allà en realitat sense que ells se n’haguessin adonat. Quan eren joves havien estat molt bons amics. Després cadascú havia fet el seu camí i quan es van retrobar molts anys més tard, es van aferrar a aquella amistat que havia existit una vegada, però mai no havien estat conscients que les circumstàncies havien canviat, i molt. Fins ara Wallander no havia vist què passava. Probablement Sten Widén també ho acabava de veure.

—Una de les noies que va matar a cops el taxista té un padrastre —va dir Wallander—. L’Erik Hökberg.

Sten Widén el va mirar sorprès.

—¿Ho dius seriosament?

—Seriosament. I ara és molt probable que aquesta mateixa noia hagi estat assassinada. Crec que ara no tinc temps per tocar el dos. Encara que volgués.

Va ficar l’ampolla de whisky a la bossa.

—¿Pots demanar un taxi?

—¿Ja te’n vas?

—Crec que sí.

Una ombra de decepció va passar pel rostre d’Sten Widén. Wallander va tenir la mateixa sensació. S’havia acabat una amistat. Més ben dit: finalment havien descobert que s’havia acabat feia molt de temps.

—Et portaré a casa.

—No —va objectar Wallander—; has begut massa.

Sten Widén no va dir res. Va anar cap al telèfon i va demanar un taxi.

—Arribarà d’aquí a deu minuts.

Van sortir. Era un vespre serè de tardor i no feia vent.

—¿Què és el que un pensa quan és jove? —va demanar Sten Widén, de sobte.

—Ja ho he oblidat, però no miro enrere gaire sovint. Ja en tinc prou amb el present i també em neguiteja prou el futur.

El taxi va arribar.

—Escriu-me i explica’m com ha anat al final —va dir Wallander.

—Ho faré.

Wallander es va arraulir al seient del darrere.

El cotxe va enfilar cap a Ystad tot travessant la foscor.

Wallander acabava d’entrar al pis, quan va sonar el telèfon. Era Ann-Britt.

—¿Ja has arribat a casa? T’he trucat més d’un cop. ¿Per què no portes mai el mòbil engegat?

—¿Què ha passat?

—He fet un nou intent amb els patòlegs de Lund i he parlat amb qui ha fet l’autòpsia. No m’ha volgut prometre res, però ha trobat una cosa. La Sonja Hökberg tenia una fractura a la part posterior del cap.

—O sigui, ¿que ja era morta quan va rebre els corrents elèctrics al cos?

—Potser no. Però inconscient, sí.

—¿No es podia haver ferit ella sola?

—El metge estava força segur que ella sola no es va poder donar el cop.

—Ja ho sabem, doncs —va dir Wallander—. La van assassinar.

—¿Però que no ho sabíem, ja?

—No —va objectar Wallander—. Ho sospitàvem, però no ho hem sabut fins ara.

En el rerefons es va sentir un nen que cridava. Ann-Britt tenia pressa per acabar la conversa. Van acordar que es trobarien l’endemà cap a les vuit.

Wallander va seure a la taula de la cuina. Pensava en Sten Widén, i en Sonja Hökberg; però sobretot en Eva Pers son.

«Ho ha de saber —va pensar—. Ha de saber qui va matar la Sonja Hökberg».