38

Wallander i Martinsson es van trobar el diumenge a les vuit del matí. Com si s’haguessin citat prèviament a l’hora i en el lloc precís, van arribar a la comissaria exactament al mateix temps. Van topar davant la porta del menjador, i com que cadascun venia d’una punta diferent d’aquell passadís desert en diumenge, Wallander va tenir la sensació que era com si estiguessin a punt de batre’s en duel. Però no va passar res, tret de saludar-se amb un gest de cap i entrar al menjador, on la màquina del cafè havia deixat de funcionar un cop més. Martinsson tenia un ull morat i el llavi inferior tot inflamat. Tots dos es van mirar fixament el text mal escrit de la nota i van llegir que la màquina estava espatllada.

—Et faré pagar el que m’has fet —va dir Martinsson—. Però en primer lloc resoldrem el cas que tenim entre mans.

—No vaig fer ben fet de pegar-te —va respondre Wallander—. Però també t’he de dir que és l’única cosa de la qual em penedeixo.

I ja no es van dir res més sobre el que havia passat. Hansson havia entrat al menjador i es va mirar amb preocupació aquells dos companys que hi havia al costat de la màquina.

Wallander va proposar que potser seria preferible que s’asseguessin al menjador, que era buit, en lloc de fer servir la sala de reunions. Hansson va posar aigua al foc i els va oferir de compartir les seves provisions particulars de cafè. Tot just quan omplien les tasses d’aigua va arribar Ann-Britt. Wallander no sabia si Hansson li hauria trucat de bon matí i li hauria explicat tot el que havia passat. Però va resultar que havia estat Martinsson qui l’havia posat al corrent de la història de l’home que havia mort en els sembrats. Wallander va deduir que no li havia dit res sobre la baralla i de passada va notar també que Martinsson se la mirava amb fredor, cosa que evidenciava que s’havia passat tota la nit en blanc rumiant qui ho devia haver xerrat tot a Wallander.

Quan Alfredsson se’ls va afegir al cap d’uns minuts, ja hi eren tots. Hansson els va informar que Nyberg encara era als camps.

—¿I què hi pensa trobar? —va preguntar Wallander, sorprès.

—Ha marxat cap a casa a dormir unes hores —va aclarir Hansson—. Però compta que haurà enllestit la feina d’aquí a no gaire estona.

La reunió va ser breu. Wallander va demanar a Hansson que anés a parlar amb Viktorsson. En la situació en què es trobaven era important que el fiscal estigués constantment informat. Per altra banda, de segur que es faria evident la necessitat de fer una roda de premsa al llarg del dia. Però li tocaria a Lisa Holgersson encarregar-se’n. Si tenien temps, Ann-Britt també hi podria assistir.

—¡Però si jo no hi vaig ser, ahir a la nit! —va exclamar ella, enutjada.

—No cal que diguis res, tu. Només vull que hi siguis perquè retinguis el que la Lisa diu, per si se li escapa algun comentari fora de lloc.

La reacció a les seves últimes paraules va ser un silenci d’estupefacció. Mai ningú no l’havia sentit criticar de manera tan oberta la seva cap. Per a Wallander no hi havia cap intenció premeditada darrere el que havia dit. Eren tan sols els pensaments d’aquella nit que afloraven de nou. La idea de sentir-se esgotat, potser vell. I calumniat. Però si de debò era tan vell ja, es podia permetre la llibertat de dir el que pensava, sense contemplacions, tant contra el que havia passat com contra el que encara havia de passar.

Després va parlar del que en aquell moment era important.

—Ens hem de concentrar en l’ordinador d’en Falk. Si anem pel bon camí i s’ha programat alguna cosa que s’activarà el dia 20, disposem de menys de 16 hores per esbrinar de què es tracta.

—¿On és en Modin? —va preguntar Hansson.

Wallander es va acabar d’un glop el cafè que quedava a la tassa i es va aixecar.

—Jo l’aniré a buscar. I ara, ¡a posar fil a l’agulla!

Quan van sortir del menjador, Ann-Britt va voler parlar amb ell. Però ell s’hi va negar amb un gest de la mà.

—Ara no. He d’anar a buscar en Modin.

—¿On és?

—A casa d’un bon amic.

—¿I no el pot anar a recollir ningú més?

—Segur que sí. Però necessito ordenar els pensaments. ¿Quina és la manera més adequada d’aprofitar aquest dia? ¿Què implica que l’home d’ahir sigui mort?

—Et volia parlar precisament sobre això.

Wallander es va aturar a la porta.

—Tens cinc minuts.

—Sembla que encara ningú no ha formulat la pregunta més important.

—¿Quina?

—Per què es va disparar a la templa i no pas a tu.

Wallander va notar que feia veu d’enfadat. I és que ho estava. Amb tot i tots. I no va fer cap intent per dissimular-ho.

—¿Què et fa pensar que no m’he fet aquesta pregunta?

—Si fos així, ho hauries comentat ara quan estàvem reunits.

«Vella tafanera», va pensar. Però no ho va dir. Amb tot, hi havia una frontera invisible que no era capaç de travessar.

—¿Què en penses de tot plegat?

—Jo no hi era. No sé quin era l’escenari, ni què va passar realment. Però devia ser molt dur perquè una persona com ell es tragués la vida.

—¿Per què ho creus?

—Una mica d’experiència sí que l’he pogut anar recollint al llarg dels anys, ¿no et sembla?

Wallander no podia evitar que el renyessin.

—La pregunta és si aquesta experiència et servirà d’alguna cosa, ara. Aquest home havia matat com a mínim dues persones. I no hauria dubtat a matar-ne una més. No sabem què s’amaga al darrere dels seus actes. Però devia ser una persona sense escrúpols. I, per tant, també amb una sang freda poc habitual. Una sang freda asiàtica, potser, encara que no sé què vol dir això ben bé. Va sentir l’helicòpter i es va adonar que no es podria escapar. Tenim la sospita que la gent que s’amaga darrere el que està passant són una colla de fanàtics. Al final va dirigir la seva obsessió contra ell mateix.

Ann-Britt volia afegir-hi alguna cosa, però Wallander estava deixant enrere la comissaria.

—He d’anar a buscar en Modin —va dir—. Després ja en parlarem. Si és que el món encara existeix…

Eren tres quarts de nou. Tenia pressa. El vent bufava a ratxes. Havia parat de ploure. La capa de núvols havia començat a desfer-se ràpidament. Va agafar el cotxe i va marxar cap a Malmö. La carretera en diumenge estava deserta i ell conduïa massa de pressa. En algun punt entre Rydsgård i Skurup va atropellar una llebre. Va intentar esquivar-la, però la llebre va anar a parar a sota de la roda posterior. Pel mirall retrovisor va veure com, estesa al mig del carril, les cames del darrere espeternegaven. Però no va frenar.

Quan es va aturar davant aquella casa situada a la vora de Jägersro faltaven vint minuts per a les deu. Elvira Lindfeldt va obrir de seguida que ell va trucar al timbre. Wallander va entreveure Robert Modin assegut a la taula de la cuina bevent una mica de te. Ella ja estava vestida i arreglada, però Wallander va tenir la sensació que estava molt cansada. Semblava diferent de la darrera vegada que l’havia vista. Però el seu somriure era, si més no, el mateix. Ella li va oferir un cafè i Wallander, que no desitjava cap altra cosa, li va dir que no. No tenia temps. Ella hi va insistir, el va agafar pel braç i gairebé el va empènyer cap a la cuina. Wallander va veure com ella llançava una ullada furtiva al rellotge. I se’n va malfiar de seguida. «Vol que em quedi —va pensar—. Però no gaire. Més tard l’espera alguna altra cosa. O algú». Li ho va agrair, s’hi va tornar a negar i va demanar a Modin que recollís les seves coses.

—La gent que té pressa em posa nerviosa —es va queixar ella quan Modin ja havia sortit de la cuina.

—Aleshores ja m’has trobat el primer defecte —va dir Wallander—. Però avui de veritat que no hi puc fer res. Necessitem en Modin a Ystad.

—¿Per què tot corre sempre tanta pressa?

—Ara no tinc temps per explicar-t’ho —va dir Wallander—. Diguem que el dia 20 d’octubre ens té una mica amoïnats. I és demà.

Malgrat que Wallander estava baldat, va percebre que una lleu ombra de neguit passava pel rostre d’ella. I tot seguit va tornar a somriure. Wallander es va preguntar si devia ser por. Però s’ho va treure del cap pensant que no eren més que cabòries seves.

Modin va baixar les escales. Estava a punt i duia un ordinador a sota de cada braç.

—¿Tornarà el meu hoste, aquest vespre, també? —va preguntar ella.

—No caldrà.

—¿Tornaràs tu?

—Ja et trucaré —va dir Wallander—. Ara mateix no ho sé.

Van tornar cap a Ystad. Wallander havia aminorat la marxa. Però tampoc no gaire.

—M’he llevat molt d’hora —va dir Modin—. He estat donant-hi voltes i se m’han acudit noves idees que m’agradaria provar.

Wallander dubtava si li havia d’explicar els fets d’aquella nit passada, però va optar per esperar. Ara mateix el més important era que Modin no perdés la concentració. Van continuar avançant en silenci. Wallander s’adonava de com n’era d’inútil que Modin malgastés les seves forces intentant explicar-li de què anaven les seves noves idees.

Van passar pel lloc on Wallander havia atropellat una llebre abans. Un estol de cornelles va fugir volant en totes direccions quan el cotxe s’hi va acostar. La llebre estava tan picotejada que ja no es podia ni reconèixer. Wallander li va explicar que havia estat ell qui l’havia atropellada quan anava cap a Malmö.

—Se’n veuen milers de llebres atropellades —va dir Wallander—. Però fins que no l’has matat tu no la veus de veritat.

Modin va mirar de sobte Wallander.

—¿Pots repetir això de les llebres?

—Que fins que no n’atropelles una tu, no la veus de veritat. Malgrat que ja n’hagis vist milers abans.

—Exacte —va dir Modin, pensarós—. És clar… ¡és això!

Wallander li va llançar una mirada interrogant.

—Potser podríem mirar-nos-ho així… —va explicar Modin—. Potser el que estem buscant dins l’ordinador d’en Falk és alguna cosa que hem vist moltes vegades abans sense que ens n’hàgim adonat.

—Em sembla que no et segueixo.

—¿Potser hem aprofundit massa i per a res? ¿Potser el que estem buscant no està gens amagat, sinó que ho tenim davant dels ulls?

Modin es va tancar immers en els seus pensaments mentre Wallander encara no estava segur d’haver-ho entès.

A les onze va aturar el cotxe davant l’edifici de la plaça de Runnerström. Modin va córrer escales amunt carregat amb els ordinadors. Wallander el seguia endarrerit mitja escala i esbufegant. Sabia que a partir d’ara hauria de refiar-se del que Alfredsson i Modin en poguessin treure. Amb l’assistència de Martinsson, és clar. El millor que podia fer era mirar-s’ho des de dalt i no pensar-se que podia submergir-se i nedar en el mar de l’electrònica al costat dels altres. Però al mateix temps tenia la necessitat de recordar-los quina era la situació en què es trobaven tots plegats. Què era important i què podia esperar. També confiava que Alfredsson i Martinsson tindrien prou seny per no explicar a Modin el que havia passat la nit anterior. De fet, Wallander s’hauria d’haver endut Martinsson a un racó i explicar-li que Modin no sabia res i que, de moment, havia de continuar sense saber-ne res. Però no es veia capaç de parlar amb ell més del que era estrictament necessari. Ja no podia compartir-hi cap tipus de confidència.

—Són les onze —va dir quan ja havia recobrat l’alè després de la correguda desbocada escales amunt—. Això vol dir que tenim tretze hores fins a la mitjanit del dia 20. Dit d’una altra manera, el temps és escàs.

—En Nyberg ha trucat —el va interrompre Martinsson.

—¿I què podia aportar?

—Gairebé res. L’arma era una Makarov de 9 mm. Ell suposa que es podrà demostrar que és la mateixa arma que van fer servir al pis d’Apelbergsgatan.

—¿L’home duia papers a sobre?

—Duia tres passaports diferents. Un de Corea, un de Tailàndia i un altre, curiosament, de Romania.

—¿Cap d’Angola?

—No.

—Parlaré amb en Nyberg.

Després va passar a parlar de quina era la situació en general. Modin s’impacientava esperant davant de l’ordinador.

—D’aquí a tretze hores serem a 20 d’octubre —va repetir—. Ara mateix ens interessen dues coses. La resta pot esperar ara com ara. Les respostes a aquestes dues preguntes ens conduiran necessàriament a la tercera. Però ja hi tornarem més endavant.

Wallander va mirar al seu voltant. Martinsson mirava fixament al buit amb el rostre inexpressiu. La inflamació del llavi començava a tornar-se-li de color blau.

—La resposta a la primera pregunta podria eliminar les altres dues —va prosseguir Wallander—. ¿És de debò el dia 20 d’octubre la nostra data? Si és així, ¿què ha de passar? Si arribem a la conclusió que la resposta és «sí», la tercera pregunta ens obligarà a intentar esbrinar de quina manera hem d’actuar per tal d’impedir-ho. Res més, a part d’això, és important.

Wallander va callar.

—No ens ha arribat cap resposta des de l’estranger —va dir Alfredsson.

Wallander va recordar llavors els papers que hauria d’haver signat abans que els enviessin als cossos de policia d’arreu.

Martinsson li va llegir els pensaments.

—Els vaig signar jo per estalviar temps.

Wallander va assentir.

—¿Tenim notícies de com han reaccionat les institucions que vam aconseguir identificar?

—No res, de moment. Però no ha passat gaire temps. I avui és diumenge.

—Això vol dir que estem totalment sols —va resumir Wallander.

I va mirar a Modin.

—En Robert m’ha dit al cotxe que tenia noves idees. Esperem que ens portin cap a la solució del cas.

—Estic convençut que és el dia 20 —va dir Modin.

—Si és així, es tracta que ens convencis a la resta.

—Necessito una hora —va dir Modin.

—En tenim 13 —va contestar Wallander—. Però deixa’m dir-te també que partim de la idea que no en tenim ni una més.

Wallander se’n va anar. El millor que podia fer en aquell moment era deixar-los tranquils. Va pujar a la comissaria. El primer que va fer va ser anar al lavabo. Aquells darrers dies havia tingut ganes d’orinar quasi a totes hores. I tenia la boca resseca. Eren els símptomes que l’avisaven que tornava a descuidar la seva diabetis. Va sortir del lavabo, i després es va dirigir al despatx.

«¿Què m’ha passat per alt? —va pensar—. ¿Hi ha algun detall que d’un sol cop ens doni la coherència que hi estem buscant?». El cap no parava de donar-hi voltes, però en punt mort. Per un moment els pensaments li van fugir cap a Malmö. Elvira Lindfeldt estava diferent aquell matí. Wallander no podia saber a què es devia, però n’estava convençut. I aquell fet l’inquietava. El que menys desitjava que passés en aquell moment era que ja ara ella comencés a descobrir tots els seus defectes. ¿Potser l’havia ficat massa aviat i de manera abrupta dins la seva vida professional demanant-li que allotgés a casa Robert Modin aquella nit?

Es va treure del cap aquella idea i se’n va anar al despatx de Hansson. Aquest estava davant de l’ordinador i repassava alguns arxius segons una llista que Martinsson li havia donat. Wallander li va preguntar com ho portava i Hansson va bellugar el cap.

—Aquí no hi ha res que lligui —va dir, resignat—. És com intentar recollir unes quantes peces de trencaclosques diferents i esperar que encaixin les unes amb les altres de manera miraculosa. L’únic denominador comú que hi ha és que totes són institucions financeres. Més una companyia telefònica i un comerciant de satèl·lits.

Wallander es va sobresaltar.

—¿Què és l’últim que has dit?

—Un comerciant de satèl·lits a Atlanta. «Telsat Communications».

—¿És a dir, que no és un fabricant?

—Pel que he pogut veure, es tracta d’una empresa que lloga espais d’emissió amb uns quants satèl·lits de comunicacions.

—Això lligaria si més no amb la companyia telefònica —va dir Wallander.

—I, si vols, també pots fer-ho lligar amb tota la resta. Els diners s’envien amunt i avall via electrònica, avui dia. Aquells temps en què es traslladaven els diners en caixes ja han passat. Com a mínim pel que fa a les grans transaccions.

A Wallander li va passar una idea pel cap.

—¿Podríem saber si algun dels satèl·lits d’aquesta empresa també cobreix Angola?

Hansson va escriure en el teclat. Wallander va veure que el procés anava molt més lent que quan ho feia Martinsson.

—Els seus satèl·lits cobreixen tot el món, fins i tot les zones polars.

Wallander va assentir.

—Això pot voler dir alguna cosa —va dir—. Truca a en Martinsson i explica-li-ho.

Hansson va caçar l’oportunitat al vol.

—¿Què coi va passar ahir a la nit als sembrats?

—En Martinsson, que diu moltes ximpleries —va contestar Wallander breument—. Però no en vull parlar, ara.

Wallander veia en el seu rellotge com les hores passaven volant aquell diumenge. I ells, en canvi, no es movien d’allà on eren. Al principi va aprofitar el temps que va passar a la comissaria esperant ingènuament que arribés la trucada de la plaça de Runnerström que ho desencallés. Però el telèfon no sonava. Lisa Holgersson va fer una roda de premsa improvisada a les dues. Ella havia volgut parlar amb Wallander abans, però ell es va fer invisible i va donar instruccions estrictes a AnnBritt perquè digués que ell no era a la casa. Va passar llarguíssimes estones sense moure’s de davant la finestra mirant la torreta d’aigües. La capa de núvols s’havia dissipat i ara feia un dia de tardor clar i gèlid.

Cap a les tres, ja no aguantava un minut més a la comissaria i va baixar a la plaça de Runnerström, on havia esclatat una encesa discussió sobre com s’havien d’interpretar unes combinacions de xifres. Quan Modin va voler introduir Wallander en la conversa, ell va fer només un gest negatiu amb el cap.

A les cinc va sortir a menjar una hamburguesa. Quan va tornar a la comissaria va trucar a Elvira Lindfeldt. No va contestar ningú. Ni tan sols hi havia el contestador automàtic connectat. Els recels el van tornar a assaltar de seguida. Però estava massa cansat i tenia el cervell massa escorregut per permetre que n’assumissin el comandament.

Per a sorpresa de tothom, Ebba es va presentar a la comissaria a dos quarts de set amb una carmanyola amb menjar per a Modin. Wallander va demanar a Hansson que la portés en cotxe a la plaça de Runnerström. Més tard, Wallander va pensar que mai no li ho havia agraït com calia.

Cap a les set, va trucar a la plaça de Runnerström. Martinsson va agafar el telèfon. La conversa va ser breu. Encara no havien trobat cap solució a les preguntes que Wallander els havia formulat. Va penjar i va anar cap al despatx de Hansson, on el va trobar mirant fixament la pantalla de l’ordinador amb els ulls enrogits. Wallander li va preguntar si no havia arribat encara cap missatge de l’estranger. La resposta de Hansson va consistir en dues úniques paraules:

«No res».

De cop i volta a Wallander li va agafar un atac de còlera. Va arrambar la cadira de les visites i la va llançar contra la paret. I després, va sortir.

A les vuit, però, tornava a ser al llindar de la porta de Hansson.

—Baixem a la plaça de Runnerström —va dir—. Això ja no es pot aguantar més. Hem de recapitular.

Van anar a buscar Ann-Britt, que estava mig adormida al seu despatx, i després van marxar en silenci cap a l’oficina de Falk. Quan van ser a dalt, Modin estava assegut a terra amb l’esquena recolzada a la paret; Martinsson tenia la seva cadireta plegable, i Alfredsson també s’havia estirat, llarg com era, a terra. Wallander es va preguntar si en tota la seva vida s’havia trobat mai davant d’un equip de recerca tan esmaperdut i exhaust. Sabia que el cansament físic els venia del fet que, a desgrat del que havia ocurregut aquella nit passada, els mancava un èxit decisiu. Només que haguessin fet un pas de gegant, que haguessin aconseguit saltar un mur, l’energia que podien aplegar entre tots encara hauria estat suficient. Ara, però, governava una apatia i una resignació il·limitades.

«¿I ara què faig? —va pensar—. ¿Com hem d’encarar el nostre últim esforç abans no arribi la mitjanit?».

Va seure a la cadira que hi havia davant de l’ordinador i els altres es van agrupar al seu voltant. Martinsson es va quedar, però, en un segon terme.

—Recapitulem —va dir Wallander—. ¿On som?

—Hi ha molts elements que ens fan pensar que el dia 20 passarà alguna cosa —va dir Alfredsson—. Ara bé, si serà a les dotze en punt o més tard, ja no ho podem saber. Per tant, ja ens podem imaginar que aquestes institucions que hem identificat tindran algun tipus de problema informàtic. I la resta, que encara no hem sabut identificar, també. Com que afecta a organitzacions financeres que són grans i poderoses hem de pressuposar que tot plegat està relacionat amb els diners. Qui sap, però, si es tracta d’una versió moderna d’un atracament via electrònica o si es tracta d’una altra cosa.

—¿Què seria el més terrible que podria passar? —va preguntar Wallander.

—Que s’armés un caos en el mercat de les finances a escala mundial.

—¿Però, això és realment possible?

—Ja ho hem estat parlant abans. Si, per exemple, es generés certa inseguretat o un canvi radical en el valor del dòlar, es podria desencadenar un pànic molt difícil de dominar.

—Jo crec que és això el que passarà —va dir Modin.

Tots se’l van mirar, assegut com estava a terra, als peus de Wallander, amb les cames creuades.

—¿Per què ho creus? ¿Ens ho pots demostrar?

—Jo crec que tot plegat és tan immens que no ens ho podem ni arribar a imaginar. Això vol dir que ni amb els arguments més lògics ni la nostra imaginació tampoc no podem preveure què passarà abans que no sigui massa tard.

—¿Però, on començarà tot? ¿No és necessari un factor desencadenant? ¿Algú que premi un botó?

—Probablement començarà amb alguna cosa tan quotidiana, que som incapaços d’endevinar quina és.

—La màquina del cafè simbòlica —va dir Hansson—. Ja la tornem a tenir aquí.

Wallander no deia res. Va mirar al seu voltant.

—L’únic que podem fer és continuar com fins ara —va dir—. No tenim cap alternativa.

—M’he deixat uns disquets a Malmö —va dir Modin—. Els necessito per poder continuar treballant.

—Enviarem un cotxe a buscar-los.

—Jo també hi vaig —va dir Modin—. Necessito sortir a prendre l’aire. A més, a Malmö hi ha una botiga oberta tota la nit que té el menjar que a mi m’agrada.

Wallander va assentir i es va aixecar. Hansson va trucar per demanar un cotxe patrulla que pogués portar Modin a Malmö. Wallander va marcar el número d’Elvira Lindfeldt. Comunicava. Ho va tornar a provar. Aquest cop sí que va despenjar. Li va explicar què passava, que Modin aniria a casa seva per recollir uns disquets que s’havia deixat. Ella li va prometre que seria allà per rebre’l. La seva veu aquesta vegada era la de sempre.

—¿Tu també vindràs? —va preguntar ella.

—No tinc temps.

—No et preguntaré per què.

—Més m’ho estimo. Necessitaria una bona estona per explicar-t’ho.

Alfredsson i Martinsson es van abocar de nou a l’ordinador de Falk. Wallander va tornar amb els altres a la comissaria, però quan van ser a la recepció es va aturar.

—Vull que ens trobem d’aquí a mitja hora —va dir—. I que quan ens reunim cadascun de vosaltres hagi reflexionat sobre tots els fets. Trenta minuts no és gaire temps, però és tot el que teniu. Després haurem de començar de cap i de nou i fer una nova valoració de la situació.

Tothom va girar cua cap als respectius despatxos. Quan Wallander va arribar al seu, li van trucar de recepció per dir-li que tenia una visita.

—¿Qui és i de què es tracta? —va preguntar Wallander—. Ara no tinc temps.

—És una dona que diu que és veïna teva a Mariagatan. La senyora Hartman.

Wallander es va angoixar de seguida per si havia passat res al pis. Uns anys abans havia patit una fuita d’aigua i la senyora Hartman, que era vídua i vivia al pis de sota del seu, era qui havia trucat a la comissaria per avisar.

—Ara vinc —va dir Wallander i va penjar.

Quan va sortir a la recepció, la senyora Hartman li va donar un missatge tranquil·litzador. No hi havia cap fuita d’aigua, sinó que venia a entregar-li una carta.

—El carter es deu haver equivocat —va dir ella, lamentant l’error—. És probable que arribés a la meva bústia divendres. Però he estat fora aquests dies i no he tornat fins aquest matí. He pensat que potser era important.

—No s’hauria hagut de molestar —va dir Wallander—. Molt poques vegades m’arriben cartes tan importants que no puguin esperar.

Ella li va donar la carta. No hi havia remitent. La senyora Hartman se’n va anar i Wallander va tornar al seu despatx. La va obrir i es va en dur una gran sorpresa quan va veure que era de «Cita internauta». Li agraïen la seva sol·licitud i li prometien que li enviarien les eventuals respostes tan bon punt comencessin a arribar.

Wallander va rebregar la carta i la va llençar a la paperera. Els segons següents va tenir la ment totalment en blanc. Però tot seguit va arrugar el front i va treure la carta de la paperera. La va allisar i va tornar a llegir el text. Després va buscar el sobre a la paperera, sense saber ben bé per què ho feia. Va mirar llargament el mata-segells. La carta havia estat enviada dijous.

Tenia la ment totalment en blanc.

El neguit havia aflorat del no-res. La carta havia estat franquejada dijous i li donaven la benvinguda a «Cita internauta». Però ell, aquell dia, ja havia rebut la resposta d’Elvira Lindfeldt a través d’una carta que havien deixat en mà a la seva bústia. Una carta sense mata-segells.

El cervell no parava de barrinar.

Després es va girar i va mirar el seu ordinador. Ni es movia. Els pensaments s’arremolinaven en el seu cap. Al principi molt de pressa, després cada vegada més a poc a poc. ¿S’estava tornant boig? Es va obligar a pensar amb calma i claredat.

Mentrestant, no desviava la mirada, que tenia clavada en l’ordinador. Una imatge va començar a dibuixar-se en la seva imaginació. Una il·lació. I era esfereïdora. Va sortir al passadís d’una revolada i va córrer fins al despatx de Hansson.

—Truca al cotxe patrulla —va cridar mentre entrava a l’habitació.

Hansson va fer un bot a la cadira i se’l va mirar amb cara d’ensurt.

—¿Quin cotxe patrulla?

—El que ha portat en Modin a Malmö.

—¿Per què?

—¡Fes el que et dic! ¡De pressa!

Hansson va agafar el telèfon i en menys de dos minuts ja els va tenir a l’altre cap del fil.

—Ja tornen cap aquí —va dir mentre penjava.

Wallander va respirar tranquil.

—Però en Modin s’ha quedat a Malmö.

Wallander va sentir com se li feia un nus a l’estómac.

—¿Per què?

—Sembla que ha sortit a dir-los que treballaria des d’allà.

Wallander estava clavat a terra. El cor li bategava a mil per hora. Encara li costava de creure que fos veritat. Malgrat tot, ell mateix havia arribat a pensar que el risc existia i que algú podia copiar el contingut dels ordinadors de la policia.

No només material de la investigació, també es podien copiar cartes enviades a una agència de contactes.

—Agafa l’arma —va dir—. Marxem d’aquí a un minut.

—¿On?

—A Malmö.

Pel camí, Wallander va mirar d’explicar-se. A Hansson, per raons òbvies, li costava d’entendre res. Wallander no parava de demanar-li que truqués al número de telèfon d’Elvira Lindfeldt. No l’agafava ningú. Wallander havia posat la sirena al sostre del cotxe. En silenci, Wallander va pregar a tots els déus dels quals sabia el nom que vetllessin perquè no li hagués passat res a Modin. Però es temia el pitjor.

Van frenar en sec davant la casa poc després de les deu. La casa era a les fosques. Van sortir del cotxe. Tot estava en silenci. Wallander va demanar a Hansson que s’esperés a l’ombra, al costat de la tanca. Va escoltar amb l’orella enganxada a la porta principal. Va trucar al timbre. Va esperar i va tornar a escoltar. Va tornar a trucar. Després va provar amb la maneta de la porta. No era tancada amb clau. Va fer un gest amb la mà a Hansson perquè s’hi acostés.

—Hauríem de cridar més reforços —va xiuxiuejar Hansson.

—No tenim temps.

Wallander va obrir la porta amb compte. Va tornar a escoltar. No sabia què trobaria allà dins, a les fosques. Va recordar que l’interruptor era a l’esquerra de la porta. Va palpar amb la mà la paret fins que el va trobar. En el mateix moment en què encenia el llum, va fer un pas al costat i es va arronsar.

El rebedor era buit.

Com que la llum arribava fins a la sala d’estar, va poder veure Elvira Lindfedlt asseguda al sofà, mirant-lo. Wallander va respirar fondo. Ella no es va moure. Sabia que era morta. Va cridar a Hansson i tots dos van entrar amb compte a la sala d’estar.

Li havien disparat a la nuca. El respatller del sofà de color groc clar era xop de sang.

Després van fer una volta per la casa, però no hi van trobar ningú.

Robert Modin no hi era. Wallander sabia que només podia voler dir una cosa.

Algú havia estat allà, esperant-lo.

L’home dels sembrats no estava sol.