32

Martinsson va rebre Wallander amb un dels seus somriures més generosos.

—He mirat de trucar-te —va dir—. Aquí estan passant esdeveniments.

Wallander havia obert la porta de l’estudi on Modin i Martinsson estaven bolcats damunt l’ordinador de Falk amb tots els músculs del cos en tensió. Hauria preferit clavar una bona bufetada a Martinsson i després acusar-lo de ser un hipòcrita i un conspirador. Però Martinsson, sense parar de somriure, va desviar tota l’atenció a les notícies que li volia donar. Wallander es va adonar que en el fons era un alleujament. Això li donava espai per respirar. Ja arribaria el moment en què es trobarien ells dos sols i tindrien l’enfrontament que havien de tenir. L’ombra d’una absolució possible també va temptar Wallander quan va veure el somriure de Martinsson. ¿Potser Ann-Britt havia malinterpretat la situació? Martinsson tenia raons més que legítimes per entrar al despatx de Lisa Holgersson. Potser havia entès malament les paraules de Martinsson, que de vegades tenia una manera d’expressar-se un pèl matussera.

Però en el fons, Wallander sabia que no era veritat. Ann-Britt no exagerava. Ella li ho havia explicat tal com era perquè ella mateixa estava indignada.

Al mateix temps, Wallander va haver d’admetre que aquella era una sortida d’emergència que necessitava en aquell moment. L’enfrontament seria inevitable algun dia, quan ja no fos útil o no es pogués ajornar més.

Wallander es va atansar a la taula i va saludar Robert Modin.

—¿Què ha passat? —va preguntar.

—En Robert està a punt de saltar les trinxeres electròniques —va dir Martinsson tot cofoi—. Ens estem infiltrant més i més endins en el món peculiar, però fascinant, d’en Falk.

Martinsson va oferir la seva cadireta plegable a Wallander, però aquest va preferir quedar-se dret. Martinsson va fullejar les anotacions que havia pres mentre Robert Modin feia uns glops d’una ampolla de plàstic que contenia una espècie de suc de pastanaga.

—Hem aconseguit identificar quatre institucions més d’entre totes les que hi ha dins la xarxa d’en Falk. La primera és el Banc Nacional d’Indonèsia. A en Robert li deneguen l’accés cada cop que intenta comprovar-ne la identificació. Però sabem que es tracta del Banc Nacional de Jakarta. No em demanis que t’expliqui com. Aquest Robert és un mag quan es tracta de trobar marrades.

Martinsson va continuar fullejant.

—Després tenim un banc a Liechtenstein que es diu Banc Privat de Lyder. Però a partir d’aquí la cosa es complica. Si ho hem entès bé, dues de les identificacions codificades que hem pogut descobrir pertanyen a una companyia telefònica francesa i a una empresa d’Atlanta que comercialitza satèl·lits.

Wallander va alçar les celles.

—¿I què vol dir, tot això?

—La idea que sospesem sobre que aquest cas ha d’estar relacionat d’una manera o altra amb els diners, hi encaixa perfectament. Però què hi tenen a veure la companyia telefònica francesa i els satèl·lits d’Atlanta ja és més difícil de justificar.

—Aquí no hi ha res per casualitat —va anunciar Robert Modin, tot d’una.

Wallander es va girar de cara al noi.

—¿Podries ser una mica més explícit perquè et pugui entendre?

—Cada un de nosaltres ordena els llibres de les prestatgeries a la seva manera. O els arxivadors amb documents. De mica en mica, s’acaba aprenent a descobrir pautes, fins i tot als ordinadors. Qui ha organitzat el que hi ha aquí dins ha estat molt meticulós. Tot és net i polit. No hi ha res innecessari. Tampoc no hi ha cap ordre alfabètic ni cap ordre numèric convencional.

Wallander el va interrompre.

—Això m’ho hauràs d’explicar una mica més bé.

—La manera més habitual que tenim d’organitzar-nos la vida és o per ordre alfabètic o bé per ordre numèric. La «A» va abans que la «B», i la «B» abans que la «C». El nombre u va abans que el dos, i el cinc, abans que el set. Aquí dins no hi ha res que s’hi assembli.

—¿I què hi ha, doncs?

—Un altre ordre. Crec que l’alfabètic o el numèric no tenen cap mena de sentit aquí dins.

Wallander intentava capir el que Modin procurava explicar-li.

—És a dir, ¿que una pauta sí que hi és?

Modin va assentir assenyalant la pantalla amb el dit. Wallander i Martinsson es van inclinar cap endavant.

—Hi ha dos components que apareixen constantment —va continuar Modin—. El primer que he descobert és el nombre 20. He intentat de provar què passa si afegeixo un o dos zeros o si intercanvio les xifres. I aleshores es produeix un fenomen molt interessant.

Va assenyalar la pantalla: un dos i un zero.

—Mira què passa, ara.

Modin va teclejar. Les xifres van quedar marcades. I, de cop, es van volatilitzar.

—Són com animals espantats que corren a amagar-se —va dir Modin—. Com si algú els enfoqués amb un llum molt potent i això faci que es precipitin una altra vegada cap a la foscor. Quan els deixo en pau, tornen a aparèixer. Al mateix lloc.

—¿I tu com ho interpretes, això?

—Que deuen ser importants. Però hi ha un altre element que es comporta de la mateixa manera.

Modin va assenyalar la pantalla un cop més. Aquest cop era la combinació de les lletres «JK».

—Es comporten igual —va dir—. Si intentes acaronar-les arrenquen a córrer i s’amaguen.

Wallander va assentir. Fins aquí el seguia.

—Apareixen constantment —va dir Martinsson—. Cada cop que aconseguim identificar una nova institució, tornen. Però en Robert ha descobert una altra cosa que és la que realment ens interessa.

Wallander es va mantenir darrere d’ells mentre es netejava les ulleres.

—Quan intentes tocar-los, s’amaguen —va dir Modin—. Però si els deixes en pau t’adones que es van movent de lloc.

Va tornar a assenyalar.

—El primer codi que hem desxifrat estava en el primer lloc de l’organització d’en Falk. Aleshores els animals nocturns estan dalt de tot de la primera columna.

—¿Animals nocturns?

—Els hem donat aquest nom —va dir Martinsson—. Hem pensat que «animals nocturns» els esqueia.

—Continua.

—La segona identificació que hem aconseguit arrencar està situada un esglaó més avall de la segona columna. I aleshores s’han mogut cap a la dreta i cap avall. Si continuem repassant la llista, descobrim que es mou de manera molt regular. En un sentit concret, podríem dir. Es dirigeixen cap avall i cap a la cantonada de la dreta.

Wallander va estirar l’esquena.

—Però tot això no ens diu res sobre com funciona tot plegat.

—No hem acabat, encara —va dir Martinsson—. És ara quan es posa interessant… i garratibant.

—Tot d’una he trobat un ritme temporal —va dir Modin—. Aquests animals s’han estat movent des d’ahir. Això vol dir que aquí dins hi ha un rellotge invisible que marca el temps. M’he entretingut una estona fent càlculs. Si pensem que la cantonada de dalt de tot a l’esquerra representa el zero i que, a la xarxa, hi ha en total 74 identificacions, i que el nombre 20 representa una data —la meva proposta és el 20 d’octubre— aleshores podem veure el següent.

Modin va teclejar i a la pantalla va aparèixer un nou text. Wallander va llegir el nom de l’empresa de satèl·lits d’Atlanta. Modin va assenyalar els dos components.

—Com pots veure, s’ha situat en el lloc número quatre començant pel final —va dir—. I avui, que jo sàpiga, som divendres 17 d’octubre.

Wallander va assentir lentament.

—¿Vols dir que el punt de partida és aquest dilluns? ¿Que aquests animals dilluns hauran arribat al final d’aquesta cursa cap al punt anomenat «20»?

—Si més no, és plausible.

—¿Però i l’altre component? ¿El «JK»? ¿Com el podem definir? El 20 és una data. ¿Però què vol dir «JK»?

No tenien resposta a aquest enigma. Wallander va continuar.

—El dilluns 20 d’octubre, ¿què passarà?

—No ho sé —va dir Modin, senzillament—. Però el que queda clar és que aquí hi ha un procés en marxa. Un compte enrere.

—¿Potser és qüestió d’estirar del cable? —va suggerir Wallander.

—Com que estem treballant amb una terminal no ens ajudaria gens —va objectar Martinsson—. Tampoc no podem veure quin és l’abast de la xarxa. No sabem, doncs, si és un o més els servidors que ens proporcionen tota la informació.

—Imaginem-nos que algú pensa fer explotar una espècie de bomba —va dir Wallander—. ¿Des d’on s’estaria dirigint si no és des d’aquí?

—Des de qualsevol altre lloc. Aquesta no té per què ser una estació de control.

Wallander va rumiar.

—Això vol dir que comencem a entendre alguna cosa, tot i que encara no sabem què és el que entenem.

Martinsson va assentir.

—Dit amb altres paraules, que hem d’esbrinar quina relació hi ha entre aquests bancs i les companyies de telecomunicacions. I després mirar de trobar un denominador comú.

—No ha de ser forçosament el 20 d’octubre —va dir Modin—. Podria molt bé ser qualsevol altra cosa. Només era una proposta d’interpretació.

Wallander va tenir la impressió que anaven per mal camí.

¿Potser la idea que la solució estava amagada dins l’ordinador de Falk era del tot errònia? Ara ja sabien que havien violat Sonja Hökberg. L’assassinat de Lundberg podia ser una venjança fora de lloc i a la desesperada. I Tynnes Falk encara podia ser que hagués mort per causes naturals. La resta dels fets, inclosa la mort de Landahl, podien tenir una explicació que ells encara desconeixien, però que més endavant potser resultaria ben lògica.

Wallander se sentia insegur. Els dubtes que l’assetjaven eren exorbitants.

—Ho hem de tornar a repassar tot —va indicar—. De dalt a baix.

Martinsson el va mirar astorat.

—¿Ho deixem córrer, doncs?

—Hem d’intentar analitzar-ho a fons una altra vegada. Han succeït alguns fets dels quals no has estat informat.

Van sortir al replà de l’escala. Wallander li va fer un resum del que havien descobert sobre Carl-Einar Lundberg. Ara, al costat de Martinsson, se sentia insegur però s’esforçava a dissimular-ho tan bé com sabia.

—O sigui, que deixem la Sonja Hökberg una mica de banda —va concloure—. M’inclino cada cop més a pensar que algú temia que ella sabés alguna cosa sobre algú altre.

—¿I com expliques la mort d’en Landahl?

—Sortien junts. No costa gens imaginar que del que la Sonja Hökberg sabia, en Landahl també n’estava al corrent i que tenia alguna cosa a veure amb en Falk.

Li va explicar el que havia passat a casa de Siv Eriksson.

—Això aniria aparellat amb la resta dels fets —va dir Martinsson.

—Però no explica l’aparició del relé. No explica tampoc que traslladessin el cos d’en Falk, i tampoc per què van assassinar la Hökberg i en Landahl en un transformador i al fons d’un ferri, respectivament. Tot això té un punt d’exasperant. Té un to desesperat, però també fred i calculador. D’una banda, hi ha algú que és cautelós, però de l’altra ens consta que no té cap mena d’escrúpol. ¿Quina mena de gent es comporta d’aquesta manera?

—Els fanàtics —va dir Martinsson després d’haver-hi reflexionat uns pocs instants—. Les persones obsessionades, que han perdut el control sobre les seves pròpies conviccions. Sectaris.

Wallander va assenyalar l’interior de l’oficina de Falk.

—Aquí dins hi ha un altar on un individu es venerava a ell mateix. Hem constatat també que la mort de la Sonja Hökberg tenia un caràcter de ritual, de sacrifici.

—Això ens conduiria un cop més a l’ordinador —va dir Martinsson—. Hi ha un procés en marxa. Tard o d’hora ha de passar alguna cosa.

—En Robert Modin ha fet una feina excel·lent —va continuar Wallander—. Però ara ha arribat l’hora de posar-nos en contacte amb la gent de la Policia Judicial. No podem córrer el risc que el dilluns passi res que els experts d’allà dalt haguessin pogut endevinar si ho haguessin analitzat.

—¿Vols que n’apartem en Robert?

—Crec que serà la decisió més encertada que puguem prendre. Vull que truquis ara mateix a Estocolm. Seria preferible que vingués algú avui mateix.

—Però avui és divendres…

—¿I què? L’única cosa important és que dilluns és dia 20.

Van tornar a entrar. Wallander va explicar a Modin que havia fet una feina brillant, però que ja no el necessitaven més. Wallander va veure que el noi s’enduia una decepció, però que, sense dir ni piu, començava a plegar veles.

Tant Wallander com Martinsson es van girar per discutir en veu baixa com remunerarien la seva contribució. Wallander li va prometre que se n’encarregaria personalment.

Cap d’ells no va veure que Modin, mentrestant, copiava al seu ordinador tot el material al qual havia arribat a accedir.

Es van acomiadar sota la pluja. Martinsson portaria Modin a casa en cotxe.

Van encaixar i Wallander li va donar les gràcies.

Després va pujar a la comissaria. Els pensaments no paraven de donar-li voltes. Aquell vespre rebria la visita d’Elvira Lindfeldt, que vindria des de Malmö, i només de pensar-hi flotava a un pam de terra i estava, de fet, molt excitat. Però abans, havien d’afanyar-se a repassar novament tot el material de la investigació. La violació havia capgirat radicalment les premisses.

Quan Wallander va posar els peus a la recepció de la comissaria un individu que s’estava assegut en un sofà esperant es va aixecar. Se li va acostar i es va presentar com Rolf Stenius. A Wallander li sonava el nom, però fins que Stenius no li va explicar que era el comptable de Falk, no va tenir clar per què li sonava.

—Ja sé que hauria d’haver trucat abans de venir —es va excusar Stenius—. Però havia de venir a Ystad per a una reunió que després s’ha anul·lat.

—Malauradament aquest no és el moment més adequat —va dir Wallander—. Però li puc dedicar una estoneta.

Van seure dins el despatx de Wallander. Rolf Stenius era un home de la mateixa quinta, amb pocs cabells i escanyolit. Wallander va veu re una nota que deia que Hansson s’hi havia posat en contacte. L’home va treure de la cartera una carpeta de plàstic amb papers.

—Evidentment, ja m’havien comunicat la mort d’en Falk quan em vau trucar.

—¿Qui li ho va dir?

—L’exdona d’en Falk.

Wallander va fer un gest d’assentiment perquè continués.

—He fet una compilació dels balanços d’aquests dos últims anys. Així com altres coses que potser els poden interessar.

Wallander es va quedar la carpeta sense mirar-se-la.

—¿En Falk era un home ric? —va preguntar.

—Depèn, és clar, del que un consideri què són molts diners. Tenia uns deu milions de corones en actiu.

—D’això, jo en dic ser ric. ¿Tenia deutes?

—Insignificants. A més, les seves despeses no eren especialment excessives.

—¿I els beneficis arribaven de diversos encàrrecs d’assessorament?

—N’he fet una llista.

—¿Tenia cap client que li pagués molt bé?

—Tenia tota una sèrie d’encàrrecs als Estats Units. Els hi pagaven bé, però tampoc no eren sumes per quedar bocabadat.

—¿Quina mena d’encàrrecs eren?

—Ajudava a una cadena d’agències de publicitat d’àmbit nacional, «Modeson and Sons». Em sembla que els va ajudar a millorar uns programes de disseny gràfic.

—¿I què més?

—Un importador de whisky que es deia DuPont. Pel que sé, es tractava de la creació d’un programa innovador per a l’organització del magatzem.

Wallander va rumiar un moment; li costava concentrar-se.

—¿Els beneficis van créixer més a poc a poc l’últim any?

—No és exactament el cas. Sempre feia inversions intel·ligents. Mai no posava tots els ous al mateix cistell. Fons d’inversió a Suècia, als països nòrdics i als Estats Units. Un capital de reserva relativament llaminer. Sempre volia tenir a disposició força líquid. Unes quantes accions. La majoria d’Ericsson.

—¿Qui s’ocupava de les inversions?

—Ell mateix.

—¿Tenia béns a Angola?

—¿On?

—A Angola.

—No pas que jo sàpiga.

—¿Pot ser que en tingués sense que vostè ho sabés?

—Per descomptat, però no ho crec.

—¿Per què no?

—En Tynnes Falk era un home molt honest. Considerava que tothom havia de pagar els seus impostos. Una vegada li vaig proposar que sospesés la idea d’empadronar-se a l’estranger perquè la pressió fiscal al nostre país és molt elevada. Però la idea no li va agradar gens.

—¿I què va passar?

—Es va enfadar i em va amenaçar de canviar de comptable si li tornava a fer una proposta semblant.

Wallander no va poder més.

—Em miraré aquests papers —li va assegurar Wallander—. Tan aviat com pugui.

—Una pèrdua lamentable —va dir Stenius, tancant la cartera—. En Falk era un home amable. Reservat, potser. Però amable.

Wallander el va acompanyar a fora.

—Una empresa bé ha de tenir un consell de direcció —va dir—. ¿Qui hi havia?

—Ell, és clar. I després el cap de la meva oficina i la secretària.

—¿I tenien reunions regularment?

—Jo m’encarregava d’organitzar-ho tot per telèfon.

—¿O sigui, que no calia que es trobessin?

—No, n’hi havia prou que s’intercanviessin els documents i les signa tures.

Stenius va sortir de la comissaria. Un cop a la porta, va obrir el paraigua. Wallander va tornar al despatx mentre es demanava tot d’una si algú hauria tingut temps d’anar a parlar amb els fills d’en Falk. «No arribem ni a les coses més bàsiques —va pensar—. Encara que ens hi deixem la pell, les muntanyes de papers no paren de créixer. La societat del benestar sueca és a punt de convertir-se en un magatzem resclosit les parets del qual s’arquegen a causa dels casos no resolts».

A dos quarts de quatre de la tarda del divendres, Wallander ja tenia l’equip de recerca reunit. Nyberg havia anunciat que arribaria tard. Segons Ann-Britt, li havia agafat un atac de vertigen. Van començar la reunió preguntant-se deprimits qui d’entre ells seria el primer que patiria un atac de cor. Després van analitzar a fons com afectava la investigació el fet que probablement Carl-Einar Lundberg violés Sonja Hökberg. Animat per Wallander mateix, el fiscal Viktorsson va participar també en la reunió. Els va escoltar però no va fer cap intervenció. Quan Wallander va demanar que cridessin Lundberg per interrogar-lo tan aviat com fos possible, ell va fer un gest d’assentiment en senyal d’aprovació. Wallander va instar també Ann-Britt a intensificar la feina per escatir si Lundberg estava involucrat en els fets d’alguna manera.

—¿També anava al darrere de la Sonja? —va preguntar Hansson, sorprès—. ¿Quina mena de família és aquesta?

—Ho hem de saber amb exactitud —va aclarir Wallander—. No ens pot quedar ni la més petita llacuna.

—Una venjança substitutòria —va dir Martinsson—. No puc fer-hi més, però a mi encara em costa de pair que sigui veritat.

—No estem parlant de què pots pair i què no —va etzibar-li Wallander—. Estem parlant del que efectivament ha passat.

Wallander va notar que ho havia dit amb un to brusc. Fins i tot era evident que els qui hi havia al voltant de la taula ho havien notat. Wallander es va afanyar a trencar el silenci. I va continuar parlant amb Martinsson, però amb un to més amable.

—La Policia Judicial —va dir—, i els seus experts en informàtica. ¿Com ho tenim, això?

—No cal dir que han rondinat, i de valent, quan els he insistit que havien d’enviar algú demà mateix. Però n’arribarà un demà en avió a les nou.

—¿Té nom aquest algú?

—Sí, es diu Hans Alfredsson.

Una certa hilaritat es va desencadenar dins la sala^[11]. Martinsson va prometre que aniria a recollir Alfredsson a l’aeroport d’Sturup i el posaria al corrent de tot.

—¿Ja sabràs explicar-li tot el que té a veure amb l’ordinador? —li va demanar Wallander.

—Sí. No he parat de prendre notes de tot el que ha fet en Modin.

Van continuar treballant fins a les sis. Tot i que la major part dels elements eren confusos, contradictoris i en general trontollaven, Wallander va tenir la sensació que l’equip de recerca encara mantenia els ànims ben amunt. Sabia com n’era d’important haver descobert aquell fet del passat de Sonja Hökberg. Havia obert un camí que necessitaven, i molt, en aquells moments. En el fons, també tots confiaven plenament en l’ho me que els enviava la Policia Judicial.

Van acabar la reunió parlant de Jonas Landahl. Hansson s’havia ocupat de la desagradable obligació de comunicar-ho als pares, els quals evidentment, eren a Còrsega. Ara eren de camí cap a casa. Nyberg havia passat un document a Ann-Britt on l’informava breument que estava segur que Sonja Hökberg havia anat en el cotxe de Landahl i que les roderes que havien trobat al transformador eren seves. Ara ja sabien també que Jonas Landahl no havia tingut mai cap afer amb la policia. Però no van descartar, tal com Wallander va insistir a remarcar, que Landahl participés en l’alliberament de visons d’aquella granja de Solvesborg, durant la qual Falk va ser detingut.

Tanmateix, era com si es trobessin davant un abisme on hi havia hagut un pont que ara havia baixat avall. El pas entre alliberar visons i assassinar o ser assassinat era abismal. Al llarg d’aquella tarda, Wallander va recular més d’un cop a la seva visió dels fets: que hi havia alguna cosa brutal i alhora molt controlada en tot el que havia passat. La idea del sacrifici no la podien abandonar tampoc. Ann-Britt al final va formular la pregunta de si no haurien de posar-se en contacte amb Estocolm perquè els passessin informació sobre diversos grups ecologistes radicals. Martinsson, la filla del qual, Terese, era vegan i a més aficionada a la biologia, creia que era absurd pensar que aquests grups poguessin estar al darrere d’aquests crims. Per segon cop aquell dia, Wallander va sentenciar la resposta. No podien descartar res. Mentre no poguessin definir, amb força precisió, un centre ni delimitar clarament un mòbil, havien de seguir totes les pistes alhora.

Va ser en aquest punt, que la reunió es va desinflar. Wallander va deixar caure els palmells de les mans damunt la taula com a senyal que havia arribat l’hora d’aixecar la sessió. Però es tornarien a trobar dissabte. Wallander tenia pressa per tocar el dos. Havia de netejar el pis abans que arribés Elvira Lindfeldt. No obstant això, va passar un moment pel despatx per trucar a Nyberg a casa. Nyberg va trigar tant a agafar el telèfon que Wallander ja havia començat a tenir mals pressentiments. Al final va despenjar, de mal humor com sempre, i Wallander va poder respirar tranquil. Nyberg ja es trobava més bé. Ja no tenia vertigen i l’endemà tornaria a la feina amb tota la seva energia sor ruda a punt.

Wallander tot just acabava de netejar el pis i d’arreglar-se quan va sonar el telèfon. Elvira Lindfeldt era dins el cotxe camí d’Ystad i acabava de passar la sortida d’Sturup. Wallander havia reservat taula en un dels restaurants de la ciutat. Li va explicar com ho havia de fer per arribar a la plaça Major. Quan va penjar, ho va fer amb tan poca traça i tants nervis que l’aparell va anar a terra. El va deixar damunt la taula entre renecs i recordant al mateix temps que havia quedat que Linda li trucaria aquell vespre. Després de dubtar-ho molt, va gravar un missatge al contestador automàtic i va deixar també el número de telèfon del restaurant. El risc que truqués algun periodista hi era, però a aquelles alçades, li semblava improbable. La història de la bufetada sembla va que ja havia perdut tot l’interès dels diaris de tarda.

Tot seguit, va sortir del pis. No va tocar el cotxe d’allà on era. Havia parat de ploure, el vent havia amainat i Wallander es va encaminar cap al centre. Una lleu sensació de decepció li corria per dins. Ella havia agafat el cotxe. Això volia dir que estava decidida a tornar a Malmö. No es podia enganyar: ell sabia què era el que esperava que passés aquella nit. Però el fet de saber que se’n duria una decepció, el feia sentir alleugerit. Fos com fos, per una vegada en la vida aniria a sopar en companyia d’una dona.

Es va plantar davant de la llibreria i va esperar. Cinc minuts més tard la va veure arribar a peu pel carrer de Hamngatan. El desconcert del vespre anterior tornava a ser allà. Se sentia desorientat davant la seva franquesa. Mentre pujaven pel carrer de Norregatan amunt, cap al restaurant, ella tot d’una li va passar el braç sota el seu. Va ser en el mateix moment en què passaven per davant de l’edifici on havia viscut Svedberg. Wallander es va aturar per explicar-li breument el que havia passat. Ella el va escoltar amb atenció.

—¿I ara què penses quan ho recordes? —li va demanar quan ell va haver acabat.

—No ho sé. És com si fos un somni. Un fet que no estic del tot segur que succeís.

El restaurant era petit i feia un any que l’havien obert. Wallander no hi havia estat mai, però Linda n’hi havia parlat. Van entrar en aquell local estret. Wallander s’esperava que totes les taules estiguessin ocupades, però només hi havia alguns clients dispersos.

—Ystad no és una ciutat amb gaire vida nocturna… —es va excusar ell—. Però em sembla que aquest lloc està molt bé.

Una cambrera que Wallander va reconèixer de l’Hotel Continental els va acompanyar a la taula.

—Has vingut en cotxe —va comentar, mentre llegia la carta de vins.

—He vingut en cotxe i tornaré cap a casa aquesta nit.

—Aleshores aquest cop seré jo qui begui vi —va dir Wallander.

—¿Què diu la policia sobre els límits d’alcoholèmia?

—Que el millor és ni tastar-lo quan s’ha de conduir, però estic segur que una copa no hi fa res. Si s’acompanya amb menjar. ¡Però si vols no tinc cap problema per pujar a comissaria i fer-te bufar!

El sopar va ser exquisit. Wallander va beure vi i va notar que cada cop que demanava una copa més feia veure que li suposava un esforç. La conversa va girar pràcticament sempre al voltant de la seva feina. Per una vegada fins i tot li va agradar. Li va explicar com havia començat com a agent de patrulla a Malmö, com va estar a punt de morir per una ganivetada i com aquest fet s’havia convertit en un lema que després l’havia seguit tota la vida. Ella li va demanar quin cas duia entre mans en aquells moments i ell ja va quedar del tot convençut que ella no tenia constància de la desafortunada fotografia que havia aparegut als diaris. Li va explicar el peculiar cas de la defunció del transformador, de l’home que havien trobat estès a terra davant d’un caixer automàtic i del noi encastat sota l’eix de l’hèlix d’un dels ferris que feien el trajecte a Polònia.

Tot just havien demanat el cafè, que es va obrir la porta del restaurant.

Robert Modin hi va entrar.

Wallander el va veure de seguida. Robert Modin va mirar al seu voltant i quan va veure que Wallander no estava sol, va dubtar un instant. Però Wallander li va fer un gest perquè s’hi acostés. Li va presentar Elvira. Robert Modin es va presentar. Wallander va notar que el noi estava molt alterat i es va inquietar.

—Crec que he descobert una cosa —li va dir Modin.

—Si voleu parlar vosaltres dos sols em puc retirar —va dir Elvira.

—No cal.

—Li he demanat al papà que em portés en cotxe des de Löderup —va explicar Modin—. He sentit el missatge del teu contestador i el número d’aquest lloc.

—¿Dius que has descobert alguna cosa?

—És difícil d’explicar sense tenir l’ordinador al davant, però crec que he descobert com podem desxifrar els codis que fins ara no havia pogut forçar.

Wallander es va adonar que Modin estava molt convençut del que deia.

—Truca a en Martinsson demà —va dir—. Jo també hi parlaré.

—Estic bastant segur que no m’equivoco.

—No calia que vinguessis fins aquí —va dir Wallander—. Podies haver deixat un missatge al contestador.

—És que m’he excitat molt. Em passa de vegades.

Modin es va mirar indecís Elvira. Wallander va pensar que havia de parlar amb ell més pausadament, però de totes maneres no podria fer res fins a l’endemà. A més, volia que aquell vespre el deixessin tranquil. Robert Modin va entendre la situació i es va fer fonedís darrere la porta. La conversa no havia durat més de cinc minuts.

—Un jove amb un cervell privilegiat —va comentar Wallander—. En Robert Modin és un geni dels ordinadors. Ens està ajudant en aquesta investigació.

Elvira Lindfeldt va somriure.

—Semblava molt nerviós, però estic segura que és molt intel·ligent.

Van sortir del restaurant cap a mitjanit. A pas lent, van tornar passejant cap a la plaça. Ella havia aparcat el cotxe al carrer de Hamngatan.

—Ha estat una vetllada molt agradable —va dir ella quan es van acomiadar al costat del cotxe.

—¿Així, doncs, encara no te n’has cansat, de mi?

Wallander la volia retenir. Però sabia que allò no funcionaria. Van quedar que ja es trucarien al llarg del cap de setmana.

Ell la va abraçar i ella se’n va anar. Wallander va tornar a casa. De sobte, es va aturar. «¿És possible —es va demanar— que algú s’hagi creuat en el meu camí quan jo ja havia perdut tota esperança?».

Va continuar caminant cap a Mariagatan. Passada la una s’havia adormit.

*

Elvira Lindfeldt travessava la nit en direcció a Malmö. Poc abans d’arribar a Rydsgård, va entrar en un aparcament i va agafar el mòbil.

El número que va marcar corresponia a un abonat de Luanda.

Va intentar-ho tres cops abans no va aconseguir línia. Se sentia massa fressa en els cables. Quan Carter va contestar ella ja havia preparat el que li volia dir.

—Fu Cheng tenia raó. La persona que intenta carregar-se el sistema és diu Robert Modin. Viu en un llogarret als afores d’Ystad que es diu Löderup.

Va repetir el missatge dos cops. Tot just quan l’home que hi havia a Luanda va confirmar que l’havia entesa i ella quedava més assossegada, la comunicació es va tallar.

Elvira Lindfeldt es va reincorporar a la carretera i va continuar el camí cap a Malmö.