4

Sonja Hökberg no era tal com Wallander s’havia imaginat. Tampoc no sabia ben bé què era el que s’havia esperat trobar, però fos el que fos, no era en cap cas la persona que ara tenia davant seu. Hökberg estava asseguda en una cadira dins la sala d’interrogatoris. Era baixeta i molt prima, gairebé transparent. Tenia els cabells rossos i tallats en mitja melena, i els ulls blaus. Wallander va tenir la sensació que podria ser la germana del nen, anomenat Kalle, que surt als tubs de caviar. «Una germana d’en Kalle —va pensar—. Infantil, alegre. Res a veure amb una forassenyada que amaga un martell sota la jaqueta o dins una bossa de mà».

Wallander va saludar l’advocat de la noia al passadís.

—Està molt serena —va dir l’home—. Però no estic segur que sigui conscient de què és sospitosa.

—No és sospitosa. Ho ha confessat tot —va afirmar Martinsson, decidit.

—¿I el martell? —va preguntar Wallander—. ¿L’hem trobat?

—L’havia amagat sota el llit de la seva habitació. Ni tan sols n’havia netejat la sang. Però l’altra noia va llençar el ganivet i encara l’estem buscant.

Martinsson se’n va anar a fer la seva feina i Wallander va entrar a la sala amb l’advocat. La noia se’ls va mirar encuriosida. No semblava gens nerviosa. Wallander va fer un gest amb el cap i va seure. Damunt la taula hi havia una gravadora. L’advocat va seure de tal manera que Sonja Hökberg el pogués veure. Wallander la va observar una llarga estona. Ella va creuar la seva mirada.

—¿Tens un xiclet? —va preguntar, de sobte.

Wallander li va respondre que no amb el cap. Va mirar Lötberg, que també va fer que no amb el cap.

—Ja veurem si en podem aconseguir un més tard —va dir Wallander, i llavors, va engegar la gravadora—. Però de primer tu i jo xerrarem una estona.

—Ja he explicat com va anar. ¿Per què no em podeu donar un xiclet? Us el puc pagar. No diré res si no em doneu un xiclet.

Wallander es va acostar el telèfon i va trucar a recepció. Ebba de segur que en podia aconseguir un, va pensar. Però quan va sentir que contestava la veu desconeguda d’una dona va recordar que Ebba ja no hi era. S’havia jubilat. Tot i que ja havia passat més de mig any, Wallander encara no s’hi havia acostumat. La nova recepcionista es deia Irene i devia tenir uns trenta anys. Abans treballava com a secretària d’un met ge i en poc temps s’havia fet estimar per tota la comissaria. Però Wallander trobava a faltar Ebba.

—Necessito un xiclet —va demanar Wallander—. ¿Saps d’algú que acostumi a menjar-ne?

—En sé d’una —va dir Irene—. Jo mateixa.

Wallander va penjar i va anar a recepció.

—¿És per a aquesta noia? —va preguntar ella.

—Ets molt ràpida —va observar Wallander.

Va tornar a la sala d’interrogatoris, va donar a Sonja Hökberg el xiclet i es va adonar que s’havia oblidat d’apagar la gravadora.

—Comencem, doncs —va dir—. Són les 16:15 del 6 d’octubre de 1997. Interrogatori de Kurt Wallander a Sonja Hökberg.

—¿He d’explicar el mateix una altra vegada? —va preguntar la noia.

—Sí. I intenta parlar prou clar i alt perquè arribi al micròfon.

—¡Jo ja ho he explicat tot!

—Pot ser que jo tingui algunes preguntes més a fer.

—No tinc ganes d’explicar-ho tot un altre cop.

Wallander va perdre el fil per un moment. No entenia la seva manca total de neguit o nerviosisme.

—T’hi haurem d’obligar, doncs —va dir ell—. Estàs acusada d’un delicte molt gros. I ho has confessat tot. Se t’acusa d’una agressió molt greu i com que el taxista està molt malament, pot ser que la cosa encara empitjori.

Lötberg va mirar Wallander amb desaprovació, però no va fer cap comentari.

Wallander va començar pel principi.

—O sigui, que et dius Sonja Hökberg i vas néixer el 2 de febrer de 1978.

—Sóc aquari. ¿Tu què ets?

—No hi té res a veure, això. Tu només has de contestar les meves preguntes i punt. ¿Ho has entès?

—¡No sóc idiota!

—Vius amb els teus pares al carrer de Trastvägen, número 12 aquí, a Ystad.

—Sí.

—I tens un germà més petit que es diu Emil, nascut el 1982.

—És ell qui hauria d’estar aquí assegut, i no pas jo.

Wallander la va mirar encuriosit.

—¿Per què?

—Ens barallem constantment. Mai no deixa en pau les meves coses. Sempre em remena els calaixos.

—Els germans petits poden arribar a ser força emprenyadors, però crec que deixarem aquest tema de moment.

«Encara està tranquil·la», va pensar Wallander notant com aquella impertorbabilitat el posava de mal humor.

—¿Em pots explicar què va passar el dimarts a la nit?

—¡Collons! ¡És molt avorrit explicar el mateix dues vegades!

—No hi podem fer res. ¿L’Eva Pers son i tu vau sortir juntes, oi?

—En aquesta ciutat no hi ha res a fer. A mi m’agradaria viure a Moscou.

Wallander la va mirar astorat. També Lötberg semblava sorprès.

—¿Per què precisament a Moscou?

—En algun lloc vaig llegir que és una ciutat molt emocionant. Hi passen moltes coses. ¿Has estat mai a Moscou, tu?

—No. Contesta les meves preguntes i prou. ¿Vau sortir sí, o no?

—¡Ja saps que sí!

—L’Eva i tu sou bones amigues, doncs.

—Si no ho fóssim no hauríem sortit juntes. ¿Et penses que surto amb gent que no m’agrada?

Per primer cop a Wallander li va semblar veure una esquerda en la seva actitud indiferent. Aquella tranquil·litat estava a punt de transformar-se en impaciència.

—¿Fa gaire temps que us coneixeu?

—No gaire.

—¿Quant?

—Un parell d’anys.

—Ella és cinc anys més petita que tu.

—M’admira.

—¿Què vols dir?

—Ho diu ella mateixa. M’admira.

—¿I per què?

—Li ho hauràs de preguntar a ella.

«I tant que ho faré —va pensar Wallander—. Són moltes les coses que li vull preguntar».

—¿Em pots explicar ara què va passar?

—¡Redéu!

—Estàs obligada a fer-ho, tant si t’agrada com si no. Podem quedar-nos aquí asseguts fins que es faci fosc si cal.

—Vam sortir a fer una cervesa.

—¡L’Eva Pers son només té catorze anys!

—Sembla més gran.

—¿I què va passar després?

—Vam prendre una altra cervesa.

—¿I després?

—Vam demanar un taxi. ¡Ja ho saps tot això! ¿Per què m’ho preguntes?

—És a dir, ¿que ja havíeu decidit que atacaríeu un taxista?

—Necessitàvem diners.

—¿Per a què?

—Res en especial.

—Necessitàveu diners, però no els necessitàveu per a res en especial, ¿és això?

—Sí.

«¡Au, i què més! No és pas això», va pensar Wallander ràpidament. S’havia fixat en un lleu gest d’inseguretat que acabava de fer. De seguida es va posar en alerta.

—Però, normalment, la gent necessita diners per a alguna cosa concreta, ¿oi?

—Però no era el cas.

Era precisament el cas, va pensar Wallander. Però va optar per deixar la qüestió per a més endavant.

—¿Com se us va acudir assaltar un taxista?

—Ho havíem estat parlant.

—¿Quan éreu en el restaurant?

—Sí.

—¿No n’havíeu parlat abans?

—¿Per què ho hauríem d’haver fet?

Lötberg es mirava les mans.

—Si intento resumir el que ens has explicat, sembla que no havíeu decidit agredir un taxista abans d’anar a aquest restaurant a fer una cervesa. ¿Qui va tenir la idea?

—Vaig ser jo.

—¿I l’Eva no hi va fer cap objecció?

—No.

«Això no és cert —va pensar Wallander—. Menteix. Però ho fa amb molta traça».

—Vau demanar un taxi des del restaurant i us hi vau quedar fins que va arribar, ¿és així?

—Sí.

—Però, ¿d’on vau treure el martell i el ganivet si no ho vau planificar abans?

Sonja Hökberg mirava Wallander de dret, sense desviar la mirada.

—Jo sempre porto un martell a la bossa i l’Eva, un ganivet.

—¿Per què?

—Mai no saps què pot passar.

—¿Què vols dir?

—Els carrers estan plens de pirats i t’has de poder defensar.

—O sigui, ¿que sempre portes un martell a sobre?

—Sí.

—¿L’havies fet servir mai abans?

L’advocat va fer un bot a la cadira.

—Aquesta pregunta no és rellevant.

—¿Què vol dir, això? —va preguntar Sonja Hökberg.

—¿Rellevant? Que la pregunta no és important.

—La puc contestar de totes maneres. No, no l’havia fet servir mai. Però l’Eva una vegada va fer un tall al braç a un noi quan aquest va començar a grapejar-la.

A Wallander li va passar una idea pel cap. Es va desviar i va continuar per un altre camí diferent que el que havia seguit fins llavors.

—¿Vau conèixer algú al restaurant? ¿Havíeu quedat que us hi trobaríeu amb algú?

—¿Amb qui?

—Això ho hauries de saber tu.

—No.

—¿No hi havia cap noi amb qui us haguéssiu de trobar?

—No.

—¿No tens xicot?

—No.

«La resposta ha estat massa ràpida —va pensar Wallander—. Massa precipitada». I en va prendre nota mentalment.

—Va arribar el taxi i vau sortir.

—Sí.

—¿Què vau fer llavors?

—¿Què sol fer la gent dins un taxi? Diu on vol anar, ¿no?

—I li vau demanar que volíeu que us portessin a Rydsgård. ¿Per què precisament allà?

—No ho sé. Segurament per atzar. Alguna cosa havíem de dir.

—L’Eva va seure davant i tu darrere. ¿Ho havíeu decidit per endavant?

—Aquest era el pla.

—¿Quin pla?

—Que li diríem al vell que s’aturés perquè l’Eva volia seure al darrere. I aleshores l’atacaríem.

—¿És a dir, que des del començament ja sabíeu que faríeu servir les armes?

—Si el que conduïa el taxi era més jove, no.

—¿Què hauríeu fet aleshores?

—Llavors hauríem fet que aturés el cotxe arromangant-nos la faldilla i oferint-nos-hi.

Wallander va notar que havia començat a suar. La seva astúcia impassible l’estava alterant.

—¿Quina mena d’oferiment?

—¿Tu què creus?

—¿Hauríeu intentat atraure’l fent-li entendre que li oferíeu sexe?

—¿Quin cony de llenguatge és aquest?

Lötberg es va inclinar ràpidament endavant.

—No cal que facis servir paraulotes.

Sonja Hökberg va mirar-se l’advocat.

—Jo dic tantes paraulotes com em dóna la gana.

Lötberg es va incorporar. Wallander havia decidit continuar.

—Però el cas és que el taxista era un home gran. Aconseguiu que s’aturi i llavors, ¿què passa?

—Jo li vaig donar un cop al cap i l’Eva li va clavar el ganivet.

—¿Quants cops li vas donar?

—No ho sé. Uns quants. No els vaig comptar.

—¿No et feia por que es morís?

—Necessitàvem diners.

—No és això el que jo t’he preguntat. Vull saber si eres conscient que l’home es podia morir.

Sonja Hökberg va arronsar les espatlles. Wallander va esperar, però ella no hi va afegir res més. Per un moment, Wallander va tenir la sensació que no es veia amb cor de repetir la pregunta.

—Has dit que necessitàveu diners. ¿Per a què?

En aquell instant ho va tornar a veure. Un lleu gest d’inseguretat abans de respondre.

—Per a res en especial, ja ho he dit abans.

—¿Què va passar després?

—Li vam agafar la cartera i el mòbil i me’n vaig anar cap a casa.

—¿Què vau fer amb la cartera?

—Vam repartir-nos els diners i després l’Eva la va llençar.

Wallander va fullejar entre els papers de Martinsson. Johan Lundberg duia unes sis-centes corones dins la cartera. L’havien trobat en una paperera seguint les indicacions d’Eva Pers son. El mòbil se l’havia quedat Sonja Hökberg i, efectivament, l’havien trobat a casa seva.

Wallander va apagar la gravadora. Sonja Hökberg li seguia els moviments.

—¿Puc anar-me’n cap a casa, ara?

—No —va dir Wallander—. Tens dinou anys i això significa que ets major d’edat i se’t pot condemnar. Has comès un delicte molt greu. Quedes detinguda.

—¿Què significa això?

—Que t’hauràs de quedar aquí.

—¿Per què?

Wallander va mirar Lötberg i es va aixecar.

—Crec que el teu advocat t’ho pot explicar.

Wallander va sortir de la sala. Estava marejat. Sonja Hökberg no havia fet la valenta. La seva impertorbabilitat era autèntica. Wallander va anar cap al despatx de Martinsson, que estava parlant per telèfon, però que li va assenyalar la cadira de les visites. Wallander va seure i va esperar. De sobte, va sentir la necessitat de fumar. Li passava molt poques vegades, però la trobada amb Sonja Hökberg havia estat un turment.

Martinsson va penjar el telèfon.

—¿Com ha anat?

—Ho ha confessat tot i, a més, amb una fredor glacial.

—L’Eva Pers son és igual i només té catorze anys.

Wallander va mirar Martinsson amb actitud gairebé suplicant.

—¿Què està passant?

—No ho sé.

Wallander es va començar a alterar.

—¡Collons! ¡Que són dues nenes!

—Ho sé. I sembla que no se’n penedeixen.

Van estar una bona estona callats. Wallander per un moment es va sentir buit per dins. Al final va ser Martinsson qui va trencar la tensió en l’ambient.

—¿Entens ara per què penso tan sovint a plegar?

Wallander es va despertar de cop.

—¿Entens ara per què és tan important que no ho facis?

Es va aixecar i va anar cap a la finestra.

—¿Com està en Lundberg?

—En el mateix estat crític.

—Hem d’arribar al fons d’aquesta història. Tant si es mor com si no. El van agredir perquè necessitaven diners per a alguna cosa en particular. Si no és que tot plegat estigui relacionat amb alguna altra cosa ben diferent.

—¿Com ara què?

—No ho sé. Només és una sensació que tinc. Potser tot això va molt més enllà, encara que ara per ara no sapiguem què és.

—El més versemblant, però, és que anessin una mica begudes i s’haguessin decidit a treure els diners d’algun lloc sense pensar en les conseqüències.

—¿Per què et sembla que va anar així?

—En tot cas, estic segur que no els necessitaven, així, diguem-ne, en general.

Wallander va assentir.

—Potser tens raó. Jo he tingut la mateixa idea, però vull saber de què es tracta. Demà vull parlar amb l’Eva Pers son i amb els pares. ¿No té cap xicot?

—L’Eva Pers son va comentar que tenia un noviet.

—¿I la Hökberg no?

—No.

—Crec que menteix. Hi ha algú més i l’hem de trobar.

Martinsson va prendre nota.

—¿Qui se n’ocupa? ¿Tu o jo?

Wallander no s’ho va pensar dues vegades.

—Jo. Vull saber què està passant en aquest país.

—Si me’n puc escapar, em donaràs una alegria.

—No te n’escapes del tot. Ni tu, ni en Hansson, ni l’Ann-Britt Höglund. Hem d’esbrinar què hi ha darrere aquesta agressió. Ha estat un intent d’assassinat i, si en Lundberg mor, serà un assassinat.

Martinsson va assenyalar les muntanyes de papers que tenia damunt la taula.

—No sé com m’ho faré per tenir temps per a tot això que hi ha aquí. Tinc investigacions que es van endegar fa dos anys. De vegades em vénen ganes d’enviar-ho tot al cap de la Policia Nacional i demanar-li que m’expliqui d’on he de treure el temps per fer-ho tot.

—Ho despatxarà dient-te que sempre ens queixem i que és per culpa de la mala organització. Pel que fa a l’organització, hi podria estar d’acord, en part.

Martinsson va assentir.

—Queixar-se de vegades ajuda.

—Ho sé —va dir Wallander—. A mi em passa el mateix. Ja fa molt de temps que no ho abastem tot. Ara només podem triar què és el més important. Parlaré amb la Lisa.

Wallander ja gairebé havia sortit del despatx quan Martinsson el va aturar.

—Ahir al vespre abans d’adormir-me em va venir una cosa al cap. ¿Quant de temps fa que vas anar per últim cop a un entrenament de tir?

Wallander va rumiar.

—Gairebé dos anys.

—¡Imagina’t! Jo també he trigat massa. En Hansson entrena pel seu compte. És membre d’una associació de tir. No sé què deu fer l’Ann-Britt Höglund, a part que encara deu tenir pànic a les bales després del que li va passar fa uns anys. Però segons el reglament hauríem d’entrenar amb regularitat. En hores de feina.

Wallander va endevinar on volia anar a parar. No entrenar amb la pròpia arma durant un cert temps no es podia anomenar que fos entrenar regularment. A més, a la llarga podia arribar a ser un perill.

—No hi havia pensat —va dir Wallander—. Però és clar que no està bé.

—Jo dubto que ara mateix pogués encertar una paret —va afirmar Martinsson.

—Tenim massa feina. Només tenim temps de fer el més important. I de vegades ni això.

—Digues-ho a la Lisa —va ordenar Martinsson.

—Estic segur que és conscient del problema —va respondre Wallander, dubtós—. Però la pregunta és què hi pot fer ella.

—Jo encara no he fet els quaranta —va dir Martinsson—. Però encara puc recordar que bé vivíem abans. Com a mínim millor que ara, quan no ens trobàvem en l’infern en què vivim actualment.

Wallander no va trobar una resposta adient. Les queixes de Martinsson de vegades el fatigaven. Va tornar al seu despatx. Eren dos quarts de sis. Es va situar al costat de la finestra i va contemplar la foscor. Pensava en Sonja Hökberg i en per què aquelles dues noies tenien tanta necessitat de diners. O si hi havia alguna altra cosa al darrere. Després va aparèixer el rostre d’Anette Fredman.

Wallander no es podia quedar més estona allà dins, malgrat tota la feina que l’estava esperant. Va agafar la jaqueta i va sortir. El vent de tardor el va fuetejar en sortir. El sorollet del motor reaparegué quan va engegar el cotxe. Mentre sortia de l’aparcament va pensar que havia d’anar a comprar. La nevera era quasi buida. En realitat només hi havia una ampolla de cava que havia guanyat a Hansson en una aposta, tot i que ja no recordava què era el que s’havien jugat. Va decidir ràpidament que faria una ullada al caixer automàtic on un home s’havia desplomat mort la nit anterior. I, de passada, aprofitaria per anar a comprar en alguns dels grans magatzems que hi havia al costat.

Quan després d’aparcar va arribar al caixer, hi havia una dona amb un cotxet traient diners. L’asfalt era dur i rugós. Wallander va mirar al seu voltant. No hi havia habitatges a la vora. A mitjanit segurament que aquell indret era desèrtic. Tot i que el carrer estava força il·luminat, si un home queia, per molt que cridés, els que vivien a prop no el sentirien ni el veurien.

Wallander va entrar als grans magatzems que hi havia més a la vora i va buscar el supermercat. Com sempre, va ser víctima de la mandra a l’hora de decidir-se. Va omplir un cistell, va pagar i se’n va anar cap a casa. El soroll del motor semblava que augmentava. Quan va ser a dalt, al pis, es va treure el vestit fosc. Després de dutxar-se i adonar-se que gairebé no quedava sabó, es va preparar una sopa de verdures que, sorprenentment, tenia bon gust. Va fer cafè i es va endur la tassa a la sala d’estar. Se sentia cansat. Després de saltar una estona de canal en canal de televisió sense trobar res que li interessés, es va atansar el telèfon i va marcar el número de Linda a Estocolm. Compartia un pis a Kungsholmen amb dues amigues de les quals Wallander només coneixia els noms. Per poder arribar a final de mes treballava de vegades com a cambrera en un restaurant del barri. Wallander hi havia anat a sopar l’últim cop que va ser a Estocolm. El menjar era bo, però el va sorprendre que ella pogués suportar una música tan alta.

Linda tenia ara vint-i-sis anys. A Wallander li semblava que tenia una bona relació amb ella, però lamentava que estigués tan lluny. Trobava a faltar la convivència del dia a dia.

Va saltar un contestador automàtic. Ni Linda ni cap de les seves amigues eren a casa. El missatge es va repetir en anglès. Wallander va deixar el seu nom i va deixar dit que no era res important.

I es va quedar assegut allà on era. El cafè s’havia refredat.

«Jo no puc continuar vivint així —va pensar, irritat—. Tinc cinquanta anys, però em sento com si fos més vell que Matusalem i ja no em quedessin forces».

Tot seguit va pensar que havia de sortir a fer la seva passejada dels vespres. Va intentar trobar una excusa per deslliurar-se’n, però al final es va aixecar, es va posar les vambes i va sortir.

A dos quarts de nou tornava a ser a casa. La passejada havia aconseguit apartar el desànim d’abans de sortir.

Va sonar el telèfon. Wallander es va pensar que era Linda, però era Martinsson.

—En Lundberg és mort. Ens ho acaben de comunicar.

Wallander no va fer cap comentari.

—Això significa que la Hökberg i la Pers son han comès un crim —va continuar dient Martinsson.

—Sí —va afegir Wallander—, i vol dir també que ens acaba de caure al damunt una refotuda història.

Van acordar que es reunirien l’endemà a les vuit del matí. I ja no hi havia res més a dir.

Wallander es va quedar assegut al sofà. Va mirar distret les notícies d’economia i es va assabentar que el dòlar estava en tendència a l’alça. L’única cosa que realment va captar la seva atenció va ser la història de Trustor. Que fàcil semblava que havia de ser buidar tots els recursos d’una empresa sense que ningú no hi intervingués abans no fos massa tard.

Linda no li va trucar. I quan van ser les onze se’n va anar al llit.

Encara va passar força estona abans no va aconseguir adormir-se.