25

Més tard, Wallander sempre pensaria que aquella tarda, mentre estava assegut escoltant el que Ann-Britt li deia, havia comès un dels errors colossals de la seva vida. Quan ella li va explicar quina havia estat la seva descoberta, que Sonja Hökberg sortia amb un noi, hauria d’haver-se adonat immediatament que en aquella història hi havia alguna cosa estranya. El que Ann-Britt havia aconseguit esbrinar tot furgant només era una veritat a mitges. I les veritats a mitges tenen, com ell sabia prou bé, la tendència a convertir-se en una mentida de cap a peus. És a dir, que no va veure el que hauria d’haver vist. Va veure una altra cosa ben diferent i que només en part el va conduir pel bon camí.

L’error li va costar molt car. En els moments més pessimistes, Wallander va arribar a pensar que l’error havia contribuït al fet que una persona perdés la vida. I que a més hauria pogut provocar que es produís una altra desgràcia.

Aquell dilluns 13 d’octubre al matí, Ann-Britt havia emprès la tasca de seguir el rastre del xicot que probablement formava part del passat de Sonja Hökberg. Va començar per parlar un cop més amb Eva Pers son. Encara hi havia desconcert sobre com calia custodiar-la durant la instrucció del cas; però ara, almenys, tant el fiscal com les institucions socials s’havien posat d’acord que la noia de moment s’havia de quedar a casa seva sota vigilància. Una de les raons que havien contribuït a aquesta decisió havia estat els esdeveniments durant l’interrogatori, quan el fotògraf va fer la nefasta fotografia. Determinats cercles, de segur que haurien posat el crit al cel si haguessin retingut Eva Persson a la comissaria o en qualsevol altra dependència d’arrest. O sigui, que la conversa entre Ann-Britt i ella va tenir lloc a casa seva. La noia semblava ara una mica menys freda i negativa, i Ann-Britt li va deixar ben clar que no havia de témer res perquè expliqués les coses tal com eren. Però Eva insistia a afirmar que ella no coneixia cap xicot. L’únic noi amb el qual Sonja havia sortit feia temps era Kalle Ryss. Ann-Britt continuava dubtant que Eva Pers son li digués la veritat; però com que no aconseguia arribar enlloc, al final va acabar desistint. Abans de marxar, però, va parlar privadament amb la mare d’Eva Pers son a la cuina, amb la porta tancada. Com que la mare li demanava entossudida que parlessin amb un filet de veu gairebé imperceptible, Ann-Britt va suposar que Eva era a l’altre cantó amb l’orella enganxada a la porta. Però la dona tampoc no tenia coneixement de cap xicot. Tot havia estat culpa de Sonja Hökberg. Era ella qui havia matat aquell pobre taxista. La seva filla, Eva, era innocent. I a més havia estat víctima d’una agressió brutal per part d’aquell espantós agent de policia que es deia Wallander.

Ann-Britt va tallar la conversa sense gaires miraments i després va sortir de la casa. A fora, ja s’imaginava l’interrogatori de tercer grau amb què la filla sotmetria la mare immediatament després que ella se n’hagués anat. ¿De què havien parlat dins la cuina?

Ann-Britt va marxar de dret cap a la ferreteria on treballava Kalle Ryss. Per parlar del que havia passat van entrar al magatzem i van seure entre paquets de claus i motoserres. Al contrari que Eva Pers son, que mentia constantment, Kalle Ryss va contestar les seves preguntes de manera senzilla i franca. A Ann-Britt li va fer l’efecte que el noi encara estava enamorat de Sonja, tot i que la relació s’havia acabat feia més d’un any. La trobava a faltar, en plorava la mort i també estava espantat per tot el que havia passat. Però no sabia gairebé res de la seva vida d’ençà que tots dos havien tirat per camins diferents. Encara que Ystad fos una ciutat petita, no era habitual ensopegar amb coneguts. A més, Kalle Ryss solia passar els caps de setmana a Malmö, on ara tenia una altra xicota.

—Però crec que hi ha algú —va dir de sobte—. Un noi amb el qual la Sonja estava sortint.

Kalle Ryss no sabia gairebé res del seu rival, en realitat res de res, tret que es deia Jonas i vivia sol en una caseta amb jardí al carrer d’Snapphanegatan. Tampoc no li va saber dir quin era el número de la casa. Però era la que feia cantonada amb el carrer de Friskyttegatan, a la banda esquerra, si mirava des del centre de la ciutat. De què vivia Jonas Landahl o a què es dedicava, no ho sabia.

Ann-Britt se n’hi va anar de seguit. La primera casa de l’esquerra era una casa amb jardí moderna i molt bonica. Va travessar la tanca i va trucar a la porta. La casa li va fer la impressió que estava abandonada, tot i que no sabia ben bé d’on havia tret aquella sensació. Ningú hi va anar a obrir. Va insistir un cop més i després va giravoltar la casa. Va colpejar la porta del darrere i després va intentar guaitar a dins a través d’algunes finestres. Quan va tornar a la part del davant, hi havia un home amb bata i botes altes a l’altre cantó de la tanca. Era un espectacle realment curiós veure un home al bell mig del carrer amb bata en ple matí de tardor, amb el fred que feia. Li va explicar que vivia a la casa del davant i que l’havia vista arribar. Tot seguit es va presentar com Yngve. Sense cognom, només Yngve.

—No hi ha ningú a la casa —va dir amb convenciment—. Ni tan sols hi és el noi.

La conversa al costat de la tanca va ser breu però profitosa. Yngve era un home que manifestament tenia els seus veïns sota una vigilància constant. I sense perdre temps la va informar que ell havia treballat com a responsable de seguretat dins el sistema de la sanitat pública de Malmö fins que es va jubilar feia uns anys. La família Landahl era una parella forana que s’havia instal·lat amb el fill al barri feia uns deu anys. Havien comprat la casa a un enginyer municipal que s’havia traslladat a viure a Karlstad. Yngve no li va saber dir, però, a què es dedicava exactament el senyor Landahl. Quan es van mudar a aquella casa, no es van prendre la molèstia ni de presentar-se als veïns. Van ficar mobles i fill a dins i després van tancar portes i finestres. Se’ls havia vist molt poc pel carrer. El noi, que no devia tenir més de 12 o 13 anys quan van arribar al barri, es quedava sol molt sovint. Els pares marxaven a fer llargs viatges qui sap on. De tant en tant, tot d’una tornaven, però, al cap de poc, tornaven a marxar igual com havien vingut. I el noi es quedava sol. Saludava els veïns amablement, però era un vailet reservat. Comprava el menjar que necessitava, recollia el correu i a les nits sempre se n’anava a dormir massa tard. En una de les cases del costat vivia una de les seves mestres a l’escola i els havia explicat que el noi seguia perfectament el curs. I així va continuar tot. El noi es feia gran i els pares continuaven marxant cap a destins desconeguts. Durant una temporada corria el rumor que els havia tocat la travessa o la loteria, perquè no se’ls coneixia ni feina ni professió i, en canvi, semblava que de diners no en faltaven. L’últim cop que algú els havia vist era a mitjan setembre. I el noi, que amb aquest temps ja s’havia fet gran, s’havia tornat a quedar sol. Però uns dies enrere havia vingut un taxi a recollir-lo, també a ell.

—¿O sigui que la casa és buida? —li va preguntar ella.

—Aquí no hi ha ningú.

—¿Quan va venir el taxi a recollir-lo?

—Dimecres passat a la tarda.

Ann-Britt es va imaginar aquell jubilat anomenat Yngve assegut a la finestra de la cuina de casa seva anotant les activitats dels seus veïns. «On no hi ha trens per poder-t’hi embadalir una estona, tens dues possibilitats: o bé et quedes mirant les musaranyes o espies els teus veïns», va pensar ella.

—¿Recorda quina companyia de taxis era?

—No.

«Mentida —va pensar ella—. I tant que ho recordes. Potser fins i tot la marca del cotxe i el número de la matrícula, però no vols que jo entengui el que ja he entès: que espies els teus veïns».

I li va demanar una última cosa.

—Li agrairia molt que si torna a aparèixer, ens ho comuniqués.

—¿Què ha fet?

—Res en absolut. Hem de parlar amb ell només.

—¿Sobre què?

La curiositat d’aquell home no tenia límit. Ella va fer un gest negatiu amb el cap i ell ja no va preguntar res més. Però ella va notar que l’home s’havia enfadat, com si ella d’alguna manera hagués trencat una mena de companyonia.

Un cop a la comissaria va tenir sort. Va tardar menys d’un quart d’hora a localitzar la companyia de taxis i el taxista que havien rebut l’avís d’anar a buscar una persona al carrer d’Snapphanegatan. El conductor va pujar fins a la comissaria i ella va seure al seient del davant per parlar amb ell. Es deia Östensson i rondava els trenta anys. Al voltant d’un braç duia lligat un senyal de dol negre. Més tard, ella va caure en el fet que, naturalment, era a causa del que li havia passat a Lundberg.

Ann-Britt li va preguntar per aquella carrera. L’home tenia bona memòria.

—L’avís va arribar poc abans de les dues. Ens van donar el nom de Jonas.

—¿I cap cognom?

—De fet, jo em vaig pensar que era el cognom. Avui dia la gent es diu de qualsevol manera.

—¿I era un sol passatger?

—Un noi jove. Amable.

—¿Duia gaire equipatge?

—Una maleta petita amb rodetes i res més.

—¿I on anava?

—Al ferri.

—¿Cap a Polònia?

—¿És que hi ha cap altre ferri?

—¿Quina impressió li va fer?

—Cap ni una, però com ja he dit, era molt amable.

—¿No li va semblar que estigués nerviós?

—No.

—¿Va dir res?

—Anava assegut al darrere, callat i mirant per la finestra. Recordo que em va donar propina.

A Östensson ja no li venia res més a la memòria. Ann-Britt li va agrair les molèsties. Tot seguit va decidir que demanaria una ordre d’escorcoll per poder entrar a la casa del carrer d’Snapphanegatan. Va parlar amb el fiscal, que la va escoltar i li va donar el permís necessari.

Quan estava a punt d’anar-se-n’hi una altra vegada, li van trucar de la llar d’infants on hi havia la seva filla petita i se n’hi va anar. La nena havia vomitat i va haver d’endur-se-la a casa. Però, a la fi, el problema se li va resoldre. La seva veïna, regalada del cel, que gairebé sempre quan li era possible corria a ajudar-la a cuidar-li els fills, estava disponible. I després, quan va tornar a la comissaria, Wallander ja hi era.

—¿Tenim un joc de claus? —va preguntar ell.

—He pensat que ens podíem endur un serraller.

—¡I un rave! ¿Eren portes blindades?

—No, un pany de seguretat normal i corrent.

—Si és així, ja ho puc fer jo sol.

—Tingues present que un home amb bata i botes verdes vigila tot el que passa pel davant de la finestra de la seva cuina.

—Si és així, l’hauràs d’anar a entretenir. Inventa’t una bonica conspiració. Digues-li que gràcies a la seva atenció ja tenim l’ajut que necessitàvem. Però que alhora ens ha de continuar ajudant i ha de vigilar que tinguem les espatlles cobertes. I, naturalment, sense dir-ne res a ningú que li pregunti què estem fem. Si hi ha un veí tafaner, pot haver-n’hi més.

Ann-Britt va esclafir a riure.

—S’ho empassarà —va dir ella—. És dels que s’empassen aquestes coses.

Es van dirigir cap al carrer d’Snapphanegatan amb el cotxe d’ella. Com sempre, Wallander va pensar que era molt mala conductora. Havia pensat parlar-li de l’àlbum al qual havia dedicat tot el matí, però no es podia concentrar en cap altra cosa que no fos l’esperança que no xoquessin contra ningú.

Mentre Wallander s’ocupava de la porta principal, Ann-Britt va girar cua per parlar amb el veí. Igual que ella, ell també va tenir de seguida la sensació que damunt d’aquella casa hi reposava un aire fantasmagòric. En el precís moment que havia aconseguit forçar el pany de la porta principal, ella tornava.

—¡L’home de la bata forma part des d’ara mateix de les nostres tropes de recerca! —va exclamar ella.

—¿No li hauràs dit que estem buscant un noi relacionat amb l’assassinat de la Sonja Hökberg, oi?

—¿Quina idea tens de mi?

—Només la millor.

Wallander va obrir la porta. Va entrar i la van tancar rere seu.

—¿Què hi ha algú? —va cridar Wallander.

Les paraules es van anar apagant fins a arribar al silenci. No hi va haver resposta.

Van recórrer tota la casa a poc a poc i a consciència. Van notar que estava tot net i al seu lloc. Tot i que el noi havia marxat a corre-cuita, no hi havia senyals de presses. L’ordre era exemplar. Damunt els mobles i els quadres planava una certa impersonalitat, com si ho haguessin comprat tot de cop i després ho haguessin posat a dins només per omplir tot un seguit d’habitacions buides. En una prestatgeria hi havia algunes fotografies de dues persones joves amb un nadó. Tret d’això, no hi havia més records personals. Damunt d’una taula hi havia un telèfon amb un contestador automàtic que pampalluguejava. Wallander va prémer el botó. Una empresa informàtica de Lund havia deixat un missatge dient que el mòdem que havien demanat ja havia arribat. Després algú que s’havia equivocat. I encara algú que no va deixar el nom.

Després es va sentir allò que Wallander desitjava amb totes les seves forces: la veu de Sonja Hökberg.

Wallander la va reconèixer de seguida. Ann-Britt, en canvi, encara va tardar uns quants segons a entendre de qui es tractava.

—Tornaré a trucar. És important. Tornaré a trucar.

I va penjar.

Wallander va aconseguir trobar el botó que guardava els missatges i el van tornar a escoltar.

—Ja ho sabem, doncs —va dir Wallander—. La Sonja estava en contacte amb el noi que vivia aquí. I ni tan sols ha dit el seu nom quan ha trucat.

—¿Pot ser que aquesta sigui la trucada de la qual vam parlar? ¿La que va fer quan es va escapar?

—Probablement sí.

Wallander va anar a la cuina, va passar pel quartet de la rentadora i va obrir la porta del garatge. Hi havia un cotxe. Un Golf de color blau fosc.

—Truca a en Nyberg —va dir Wallander—. Vull que examini aquest cotxe de dalt a baix.

—¿Va ser aquest el cotxe que la va portar a la mort?

—En tot cas, no ho podem descartar.

Ann-Britt va intentar localitzar Nyberg a través del mòbil. Wallander, mentrestant, va pujar al pis de dalt. Hi havia quatre dormitoris. Però només se’n feien servir dos. El dels pares i el del fill. Wallander va obrir l’armari de l’habitació dels pares. La roba estava penjada en una filera ben ordenada. Va sentir Ann-Britt a l’escala.

—En Nyberg ve cap aquí.

I va començar ella també a mirar-se les diferents peces de vestir.

—Tenen bon gust —va dir ella—. I no els falten els diners.

Wallander havia trobat un morrió i un petit fuet de pell en el fons de l’armari.

—Potser també tenien bon gust per a les pràctiques un pèl divergents… —va dir pensarós.

—Sembla que s’ha posat de moda, ara —va dir Ann-Britt, divertida—. Diuen que es carda millor amb bosses de plàstic al cap i dansant una mica amb la mort.

Wallander va quedar atònit davant les paraules que Ann-Britt havia fet servir. El van fer posar vermell i tot, però, naturalment, no va gosar dir res.

Van continuar pel dormitori del noi. Era inesperadament espartà. Parets nues, un llit. I una gran taula amb un ordinador.

—Demanarem a Martinsson que hi doni un cop d’ull —va dir Wallander.

—Si vols, el puc engegar.

—Esperarem.

Van tornar a la planta baixa. Wallander va fullejar els papers que hi havia dins un calaix de la cuina fins que va trobar el que buscava.

—No sé si t’hi has fixat —va dir ell—. Però no hi havia cap nom a la porta, i això és ben poc freqüent. Però aquí almenys hi ha publicitat adreçada a en Harald Landahl, el pare d’en Jonas.

—¿Donem l’ordre de recerca i captura? Del noi, vull dir.

—Encara no. Hem de saber alguna cosa més abans.

—¿Va ser ell qui la va matar?

—No és segur. Però el fet que hagi tocat el dos pot voler dir que va haver de marxar a corre-cuita, és a dir, que va intentar escapar.

Van esperar que Nyberg aparegués, i mentrestant van regirar calaixos i armaris. Ann-Britt va trobar unes quantes fotografies d’una casa que semblava construïda recentment, a Còrsega.

—¿Potser és aquí on van els seus pares de viatge?

—No és impossible.

—Em pregunto d’on deuen treure els diners.

—De moment, a nosaltres ens interessa el fill.

Van picar a la porta. A fora, hi havia Nyberg i els seus tècnics. Wallander els va acompanyar fins al garatge.

—Empremtes dactilars —els va dir—, que potser també hàgim trobat en algun altre lloc, com per exemple, a la bossa de mà de la Sonja Hökberg. Però també en el pis d’en Falk. O en el de la plaça de Runnerström. Però, sobretot, mira a veure si trobes algun senyal que ens indi qui que el cotxe ha estat a l’estació del transformador. I que la Sonja Hökberg hi ha anat a dins.

—Començarem pels pneumàtics, doncs —va dir Nyberg—. Serà el més ràpid. Com deus recordar, vam trobar unes roderes que no vam saber identificar.

Wallander va esperar. Nyberg va tardar menys de deu minuts a donar-li la resposta que esperava.

—Les roderes concorden —va confirmar Nyberg després d’haver-les comparat amb les fotografies que havien fet a l’estació del transformador.

—¿N’estàs del tot segur?

—Evidentment que no. Hi ha milers de pneumàtics gairebé idèntics. Però com pots veure, aquí, al pneumàtic esquerre del darrere li falta aire. A més, està gastat per la part de dins, perquè la roda està desequilibrada. Aquest detall fa que les possibilitats que sigui aquest el cotxe augmentin dràsticament.

—Dit d’una altra manera: que n’estàs segur.

—I pujaria de peus.

Wallander va sortir del garatge. Ann-Britt continuava treballant a la sala d’estar. Quan va passar per la cuina, Wallander es va aturar un moment. «¿Ho estic fent bé —va pensar—, o hauria d’ordenar la recerca i captura ara mateix?». Portat per un neguit sobtat, va tornar a pujar al pis de dalt. Va seure a la cadira de l’escriptori de l’habitació del noi i va mirar al seu voltant. Després es va aixecar i va obrir l’armari. No hi havia res que li cridés l’atenció. Es va posar de puntetes i va palpar les prestatgeries de dalt de tot. No res. Va tornar a la cadira de l’escriptori. Allà hi havia l’ordinador. Empès per l’impuls va alçar el teclat. Era buit. Va rumiar un moment abans de sortir a l’escala i cridar Ann-Britt. Van tornar tots dos junts a l’habitació. Wallander va assenyalar l’ordinador amb el dit.

—¿Vols que l’engegui?

Ell va assentir.

—¿No esperem en Martinsson, doncs?

En el to de veu d’Ann-Britt hi havia un cert deix irònic inequívoc. Potser l’havia ferida abans. Però a Wallander allò li preocupava ben poc en aquell moment. ¿Quantes vegades no s’havia sentit també ell ofès al llarg de tots els anys que feia que era policia? Sempre per culpa d’altres policies, delinqüents, fiscals i periodistes, i sobretot allò que se sol anomenar «la ciutadania».

Ella es va asseure davant de l’escriptori i va prémer el botó de l’ordinador per engegar-lo. Es va sentir un cling i la pantalla es va començar a il·luminar. Ella va obrir el disc dur i van aparèixer diferents icones.

—¿Què vols que hi busqui?

—No ho sé.

A l’atzar, va clicar damunt d’una de les icones. Al contrari del que havia passat amb l’ordinador de Falk, aquest no va oferir resistència. El problema era només que l’arxiu que van obrir era buit.

Wallander s’havia posat les ulleres i estava inclinat damunt l’espatlla d’Ann-Britt.

—Prova d’obrir aquí on posa «Correspondència» —va dir ell.

Ella va clicar sobre la icona. Va passar exactament el mateix. No hi havia res.

—¿Què vol dir, això? —va preguntar ell.

—Que és buit.

—O buidat. Continua.

Ella va anar clicant icona rere icona però el resultat va ser sempre el mateix.

—És una mica estrany —va dir ella—. Efectivament, aquí dins no hi ha res de res.

Wallander va mirar al seu voltant buscant alguns disquets o un altre disc dur, però no n’hi va trobar cap.

Ann-Britt va anar a la icona on hi havia la informació sobre el contingut de l’ordinador.

—L’últim cop que algú va fer res amb aquest ordinador va ser el 9 d’octubre —va afirmar ella.

—Això va ser dijous.

Es van mirar sense comprendre res.

—¿L’endemà que ell marxés cap a Polònia?

—Si és el que el nostre veí investigador privat no s’equivoca i ho dubto.

Wallander va seure al llit.

—Explica-m’ho, això.

—Pel que jo entenc, pot voler dir dues coses. O bé el noi va tornar, o bé aquí hi ha hagut una altra persona.

—¿I la persona que va ser aquí podria haver buidat el contingut de l’ordinador?

—Sense cap problema, perquè no hi ha cap barrera.

Wallander va intentar utilitzar els minsos coneixements d’informàtica que tenia i els termes que algun cop havia caçat al vol.

—¿Això pot voler dir que la contrasenya que potser hi havia també l’han eliminat?

—Qui hagi engegat l’ordinador en pot haver esborrat el codi d’accés.

—¿I buidar l’ordinador?

—És clar que en poden haver quedat empremtes —va dir ella.

—¿Què són les empremtes?

—Una cosa que en Martinsson em va explicar.

—¡Explica-m’ho a mi, doncs!

—Imagina’t que un ordinador és com una casa i que li han tret tots els mobles. Sovint hi queda algun senyal. El petge d’una taula que ha deixat una rascada al parquet o la fusta que es descoloreix o s’enfosqueix allà on no ha tocat el sol.

—Si treus un quadre que ha estat penjat durant molt de temps en una paret, en queda la marca —va dir Wallander—. ¿És això el que vols dir?

—En Martinsson em va parlar del soterrani dels ordinadors. En algun racó es conserva sempre alguna cosa del que hi havia hagut. Res no desapareix del tot. Si no és que el disc dur hagi quedat totalment destruït, és possible reconstruir allò que en realitat ja no hi és, allò que s’ha esborrat, però que d’alguna manera encara hi és.

Wallander va brandar el cap.

—Ho entenc però, a la vegada, no ho entenc —va dir—. Ara mateix el que m’interessa més, però, és aquest algú que va entrar a l’ordinador el dia 9.

Ella es va tornar a girar de cara a l’ordinador.

—Deixa’m que comprovi un moment els jocs per estar-ne segurs —va dir ella.

Va clicar en les icones que no havia obert abans.

—Aquí hi ha un joc del qual jo no havia sentit a parlar mai… —va mormolar ella—, Els aiguamolls d’en Jacob.

Va clicar la icona i després va fer que no amb el cap.

—Aquí dins no hi ha res de res. Vés a saber per què hi ha encara totes aquestes icones.

Van començar a buscar algun disquet per l’habitació; però no n’hi havia cap. Wallander tenia el convenciment intuïtiu que l’entrada a l’ordinador del 9 d’octubre podia ser decisiva per a la investigació. Algú havia buidat el contingut de l’ordinador. El que no sabia era si havia estat el mateix Jonas Landahl o algú altre.

Al final es van rendir. Wallander va baixar al garatge i va demanar a Nyberg que escorcollés la casa a veure si trobava algun disquet. Era la tasca més important que li tocava fer un cop hagués acabat d’examinar el cotxe.

Quan va arribar a la cuina, Ann-Britt estava parlant amb Martinsson per telèfon i li va passar l’auricular.

—¿Com va tot?

—En Robert Modin és un personatge infatigable —va dir Martinsson—. Ha carregat les piles amb una mena de quiche estranya que s’ha menjat per dinar, però jo encara no havia arribat al cafè que ell ja volia tornar a començar.

—¿Ha donat cap resultat?

—Està entossudit que el nombre 20 és important. Va apareixent de diverses maneres, però encara no ha aconseguit saltar el mur.

—¿Què vol dir això?

—Són paraules seves. No ha pogut encara passar les barreres. Però diu que està segur que són dos mots. O una combinació d’un xifra i un mot. ¡Vés a saber com ho sap…!

Wallander li va explicar breument on era i què havia passat. Quan va penjar, va demanar a Ann-Britt que tornés a parlar amb el veí. ¿Estava convençut de la data? ¿Havia vist ningú movent-se pels voltants de la casa el dijous 9 d’octubre?

Ella se’n va anar i Wallander va seure al sofà a reflexionar. Però quan ella va tornar, vint minuts més tard, els seus raonaments no s’havien mogut de lloc.

—L’home pren notes i tot —va dir ella—. ¡És increïble! ¿És per fer això que frisem per arribar a la jubilació? Sigui com sigui, està convençut del que ens ha dit. El noi se’n va anar dimecres.

—¿I el dia 9?

—No es va acostar ningú a la casa. Però m’ha confessat que, evidentment, ell no es passa el dia a la finestra de la cuina…

—Ja ho sabem, doncs —va dir Wallander—. Pot haver estat el noi. Però també pot haver estat algú altre. L’única cosa que hem pogut confirmar és que tot plegat encara és molt dubtós i confús.

Ja eren les cinc de la tarda. Ann-Britt va marxar perquè havia d’anar a cuidar els nens. Es va oferir a tornar-hi al vespre, però Wallander li va dir que es quedés a l’espera. Si passava res urgent, ja li trucaria.

Va tornar per tercera vegada a l’habitació del noi, on es va agenollar a terra i va mirar sota el llit. Ann-Britt ja ho havia fet, però volia assegurar-se amb els seus propis ulls que no hi havia res.

Després es va estirar sobre el llit.

«Suposem que el noi amaga alguna cosa important al dormitori —va pensar Wallander—. Alguna cosa que sigui el primer que veu quan es desperta al matí». Wallander va fer planar la mirada per les parets. No res. Tot just quan va començar a incorporar-se, va descobrir que una de les prestatgeries que hi havia a tocar de les portes de l’armari estava inclinada. Es veia clarament quan s’estava estirat al llit. Es va posar dret i la inclinació va desaparèixer. Es va aproximar a la prestatgeria i es va ajupir. La base del moble estava alçada de terra amb dues falques gairebé invisibles. Va palpar amb una mà sota la prestatgeria. L’espai amb prou feines tenia més de tres centímetres. Però de seguida va notar que hi havia alguna cosa sota el prestatge de baix de tot. Va fer sortir l’objecte amb els dits i, quan el va poder mirar amb la llum del dia, va veure que era un disquet. Abans d’arribar a l’escriptori ja havia marcat un número al seu telèfon. Martinsson va contestar de seguida. Wallander li va explicar on era. Martinsson va anotar l’adreça. Deixarien Robert Modin sol una estona davant l’ordinador de Falk.

Martinsson va arribar un quart d’hora més tard. Va engegar l’ordinador i hi va ficar el disquet. Quan va aparèixer a la pantalla, Wallander es va inclinar endavant per llegir-ne el títol. Els aiguamolls d’en Jacob. Va recordar vagament que Ann-Britt li havia dit que era un joc. La decepció va ser instantània. Martinsson va obrir el disquet. Hi havia un únic arxiu. I l’havien modificat per última vegada el 29 de setembre. Martinsson va continuar clicant.

Encuriosits van llegir el text que havia aparegut a la pantalla: «S’han d’alliberar els visons».

—¿Què vol dir això? —va preguntar Martinsson.

—No ho sé —va contestar Wallander—. Però s’acaba d’establir un altre vincle. Aquest cop entre en Jonas Landahl i en Tynnes Falk.

Martinsson se’l va mirar sense entendre res.

—Ja veig que te n’has oblidat —va continuar Wallander—. Fa uns anys van multar en Falk per haver participat en una acció contra una granja de visons.

Martinsson hi va caure llavors.

—Em pregunto si en Jonas Landahl era una de les persones que es va fer fonedissa en la foscor aquella nit. Una a qui la policia no va atrapar mai.

Martinsson continuava sense entendre res.

—¿Ara resulta que tot això va sobre visons?

—No —va dir Wallander—, segurament no. Però crec que ara com ara el més intel·ligent serà localitzar en Jonas Landahl tan aviat com sigui possible.