VI
ELS ANYS DARRERS
Joan tenia, cada vegada més, la convicció que la causa de tots els seus mals provenia de Sibil·la i l’odi que covava envers la madrastra era pregon. El març del 1386, Sibil·la, que pensava en casar la pròpia filla Isabel amb Lluís II d’Anjou, rei de Nàpols, va enviar a Avinyó, prop de Climent VII, a dos catalans, Guillem de Vallseca i el seu canceller Pere Sacalm, amb el pretext de normals relacions amb l’Església, però amb la finalitat de tractar el matrimoni que ella projectava i al qual políticament venia bé Pere el Cerimoniós. Si Climent VII hagués, d’acord amb la missió, acceptat el casori, el rei Pere el Cerimoniós s’hauria decantat en favor de l’obediència avinyonesa, enfront de la romana, car s’hauria orientat una posició de major solidesa de la seva Corona a la Mediterrània occidental. Però, els tractes, tot i essent secrets, foren coneguts per Joan, qui seguidament obrà en contra de la política de Sibil·la i, per consegüent, contra la Cort. Joan, aprofitant-se de la presència a París del vescomte de Roda —partidari seu— i valent-se de la diplomàcia de l’amic, va dirigir-se al rei de França —Carles VI— i al duc de Borgonya —Felip II—, per tal que s’oposessin al matrimoni i intervinguessin prop del mateix Climent VII per evitar que proporcionés cap possible ajut a Sibil·la.[1] El projecte del casament va fallar, i ja se n’havia anat en orris, el juliol del 1383, l’intent d’unir Isabel amb el rei de França. D’ací que ni Sibil·la ni Pere el Cerimoniós poguessin tolerar l’acte de Joan, que, ans que a la madrastra, colpia a la Cort. I el sobirà va tenir una major consideració per Isabel, a qui, l’agost del 1386, va regalar la corona que havia servit per la coronació de Sibil·la, amb diverses joies —corona distinta a la que ja li havia donat, com deixa testamentària, l’agost del 1379—, i que li fou lliurada per Pere de la Casta a presència del notari Bartomeu Sirvent i d’alguns testimonis, de manera que el canvi de propietat fou confirmat per un acte públic, no impugnable eventualment en el futur per Joan.[2]
La ruptura entre el sobirà i el fill prosseguia aguditzant-se, també perquè Joan procurava per tots els mitjans desacreditar a Sibil·la, no solament en el regne, sinó en els altres països i sobretot a Castella, on la reina gaudia de l’estimació de Joan I; la política matrimonial de Sibil·la, que havia enfocat l’enllaç de Bernat de Fortià amb la germana del dinasta castellà, a desgrat de fracassar, havia contribuït a un lligam amb el regne de Castella, útil també per un equilibri enfront de Portugal. En una lletra endreçada al cardenal Pere de Luna (el futur Benet XIII), Sibil·la va afirmar, amb un llenguatge que excedia la normal frase diplomàtica, que “l’honor del rei de Castella era el seu”, i Joan I, content de les bones relacions amb la Corona d’Aragó, va demostrar el seu apreci envers la reina. Acusada d’haver instigat Pere el Cerimoniós a l’execució capital de dos castellans —Lope Ximenis de Urrea i Toda de Luna— i d’ocupar-se massa de qüestions d’Estat no apropiades per ésser tractades per una reina, Sibil·la reeixí a demostrar que no hi havia intervingut i a mantenir les bones relacions amb Joan I.[3]
Baldament que la combatés el fillastre, Sibil·la va aconseguir de mostrar el seu rang, ostentant indiferència i no prenent mesures en contra d’ell; va comprendre, però, que si el sobirà moria, la seva situació al palau reial esdevindria veritablement penosa. Joan i Violant, una vegada cenyissin la corona, procedirien en contra d’ella i els seus familiars. I no hi havia ja manera d’arribar a un acord. Abans de la Pasqua del 1386, el sobirà va caure malalt; la malaltia era prou greu per a fer presagiar la seva desaparició i el mateix Joan creia poc probable que el pare arribés a superar la malaltia. Alguns nobles que fins aleshores havien romàs al partit de Sibil·la, es passaven, porucs, a la fila dels partidaris de Joan; era un símptoma premonitori. Ni més ni menys, es repetia per a Sibil·la el que havia ocorregut a l’època de la malaltia d’Alfons el Benigne, quan la reina Elionor de Castella s’havia trobat abandonada i obligada, per la por de la mort del marit, a deixar el regne, enmig de corrents que li eren favorables i contraris. Però, per la Pasqua, el sobirà havia guarit i els partidaris de Sibil·la, que ja entreveien llur final, tornaren a aixecar el cap. El rei, que havia cenyit la corona cinquanta anys abans, convidà a gran festa, celebrada solemnement a Barcelona. Mentre que Sibil·la i la filla Isabel estigueren al costat del sobirà, Joan i el seu germà Martí no es feren presents a la cort, ni experimentaren l’alegria del llarg període de regnat de llur pare, definit “el degà de tots els reis de la Cristiandat”.[4]
També el sobirà va pensar que una trista sort planaria damunt Sibil·la. Mort ell, la noblesa major, arrenglada amb Joan, faria tot el possible per recobrar el poder, el control del país, en perjudici de la noblesa menor, de la burgesia, que s’havien anat consolidant, i Sibil·la, representant d’aquests dos darrers grups, ho pagaria. Per aquest motiu, el rei va establir algunes reformes en el Consell de Cent, de Barcelona, l’òrgan que duia la direcció de la ciutat. Les reformes, conduents a afavorir els nuclis més populars i a donar entrada en l’administració ciutadana a persones favorables a Sibil·la, perseguien l’objectiu de garantir el suport de la insigne ciutat catalana a la reina en el cas que restés vídua i en poder de Joan. Per la seva banda, Sibil·la, amb la mateixa dèria, no perdia la norma de lligar-se més i més a la noblesa menor i a qualsevol exponent de la noblesa major que estigués oposat a Joan. Així, va donar assistència a Sibil·la de Montcada, vídua de Joan d’Arborea, obeint la seva política i entristida pel cas; Joan havia estat fet presoner pel germà Marià, jutge del territori sard, arran d’una lluita interna entre ells dos, a Sardegna, i, de resultes de les lluites entre el jutjat i el reialme catalano-aragonès, havia perdut les seves possessions, i la muller Sibil·la es trobava en una incòmoda situació econòmica, també perquè el cunyat l’havia desposseït del dot i dels seus béns a l’illa. Sibil·la va dirigir-se a Timbor de Rocaberti, muller de Marià, primer, i a Elionor, filla seva, després, per a que procuressin que la vídua de Joan d’Arborea pogués reprendre els seus drets i refer-se financerament. L’interès pel cas, que feia compassió, establia, mentre durava, una relació de la reina amb la família dels Montcada.[5]
Pocs mesos després de la Pasqua, la salut del rei va mostrar-se feble i hom preveia una recaiguda. La recaiguda es produí el desembre i, durant la malaltia del sobirà, Bernat de Fortià, qui estava a la vora seva, va obtenir d’ell, per si i pels seus hereus, en donació perpètua els drets de segell concernents l’escrivania reial i provinents de les seves possessions; fou l’últim acte del sobirà en favor dels Fortià. A la fi del mateix mes, en efecte, les condicions del rei s’agreujaren sense deixar marge a l’esperança. Sibil·la, preocupada per la seva situació respecte a Joan, qui a la mort del pare heretaria el tron, va decidir de marxar de la Cort, com antany havia fet Elionor de Castella, i, puix que no li era fàcil de trobar immediatament refugi en un altre Estat, va creure convenient d’anar a una de les possessions de la família, tot esperant de poder abandonar el país; pensava, fent-ho així, de fugir a la venjança del fillastre, el qual ja l’havia prenunciat. Hom deia a la Cort, i el rumor havia estat fet propalat pel mateix Joan —qui, supersticiós com era, ho creia—, que Sibil·la havia exercit sortilegis contra ell i que, amb poders màgics i sobrenaturals, havia embruixat el rei. Així, mentre el sobirà agonitzava, assistit pels metges, Sibil·la, amb l’ajuda del germà Bernat, va preparar la seva fuga del palau reial de Barcelona. Bernat va ficar en alguns cistells tota l’argenteria i tota la roba de valor, propietat de la germana i que li havia estat donada pel rei; va controlar-ne la propietat, de part de Sibil·la, amb Jaume de Claramunt, un oficial de la casa reial, i, ajudat per tres cambrers, va dipositar els cistells a la cambra de la mare, Francesca de Fortià.
El 29 de desembre, a mitjanit, Sibil·la, acompanyada per un seguici, va deixar el palau i es va dirigir al port; l’esperaven alguns mariners amb diverses embarcacions. Els cistells ja estaven carregats i, embarcada la comitiva, el navili partí de Barcelona en direcció vers Sitges. Formaven part del seguici de Sibil·la, entre altres persones: la mare, el germà Bernat, Constança d’Erill, el comte Hug de Pallars, Berenguer i Nicolau d’Abella, Bartomeu Llunes, Huguet d’Anglesola, Berenguer de Senesterra, Pere de Planella; hi havia, també, Pere de Vall, tresorer del rei, i una “madona sarda”, probablement Beneta d’Arborea, cridada a la cort per Sibil·la com a dama de confiança el 1379; del grup, format per elements de confiança, units amb forts vincles amb la reina, també en feien part tres pròxims parents de la família dels Fortià: Bernat Ramon de Vilamarí, el seu germà Botafoc i Bernat Barutell, i un dels components de la família dels Vilaragut, Berenguer, lligada pel parentiu amb Artal de Foces, el primer marit de Sibil·la. Un homònim, en efecte, de Berenguer, s’havia unit en matrimoni amb una germana d’Esclaramonda, primera muller d’Artal.[6]
Poc després de mitjanit, descobert el succeït, els eclesiàstics i els nobles que es trobaven a la cort, fent-se creus que el sobirà fos abandonat estant en el seu llit de mort, van informar de la fuga de Sibil·la als consellers de la ciutat de Barcelona i, reunits aquests darrers prop del rei, abans de l’alba tots els presents es congregaren en una de les cambres del palau reial. Els assistents van deliberar que calia perseguir els fugitius, i, poc després, el repicar de campanes, brandades com quan calia capturar malfactors, i crits públics desvetllaren els habitants de Barcelona. Els nuncis van cridar a concentració els voluntaris disposats a perseguir els fugitius, dels quals pronunciaven els noms, excloent, però, el de la reina. Grups de persones inspeccionaren els camps, quan ja Sibil·la i el seu seguici s’allunyaven per mar. La reina i els fugitius arribaren a Sitges, on pararen, sense que ningú els molestés, durant dos dies; el tercer dia van deixar l’indret i es dirigiren al castell de Sant Martí de Sarroca, propietat de Bernat de Fortià. Els cistells, que contenien l’argenteria i la roba de valor de la reina, havien estat carregats damunt de muls i hom havia disposat que arribessin al castell en un viatge distint. Mentre això s’efectuava, els guies dels muls foren, però, atacats, a la campanya de Vilafranca, per alguns habitants de la zona, i gran part del carregament va caure en llurs mans. Joan va aconseguir més tard, d’entrar-hi en possessió i en féu donació a la muller Violant, a qui destinava també tots els altres béns que eren de la madrastra.[7]
Joan, tot just tingué coneixement de la fuga de la comitiva, fou assabentat, per persones de la cort, que la reina duia la intenció de refugiar-se a França o a Aragó a través del comtat de Pallars i d’Aragó a Castella. En conseqüència, Joan encarregà a Arnau Arcau, Berenguer Roger i Arnau d’Erill que barressin el pas als fugitius i que els capturessin; als tres confià un seguici de cavallers i de peons i va disposar, després, que el governador de les Balears vigilés totes les localitats costeres, per a evitar que Sibil·la, des de Catalunya, pogués atènyer les illes i embarcar-se en una nau castellana que hi havia a les aigües d’Eivissa. Joan va demanar, a més, al germà, Martí, qui es trobava a Hostalric, que l’ajudés en la captura dels fugitius. Llavors va arribar a la Cort la notícia que Sibil·la s’havia refugiat amb tot el seu seguici al castell d’en Bernat, i Joan va disposar que fos assetjat. Una munió d’homes d’armes, capitanejats per fra Guillem de Guimerà, prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Catalunya; per Bernat Galceran de Pinós, per Ramon Alamany i Guerau de Cervelló va encerclar el castell i als armats s’uní poc després un grup de cavallers i de peons comandats pel comte de Cardona, Hug d’Anglesola. Per ajudar els assetja-dors, va presentar-se també amb algunes companyies de gent d’armes el mateix Martí, qui s’instal·là en una casa de camp situada a poca distància del castell, la qual pertanyia a Jaume Pujol, procurador del monestir de Pedralbes. El 4 de gener del 1387, Martí, amb els caps de les esquadres, determinà que fossin enviats com parlamentaris a Bernat tres cavallers, amb la missió de demanar el lliurament de Berenguer d’Abella i de Bartomeu Llunes, inculpats, com els altres que es trobaven al castell, d’haver abandonat el rei i d’haver robat el palau reial, però conceptuats culpables també d’altres delictes envers Joan. Aquest darrer se n’havia lamentat amb Constança de Fono-llet, mare de Nicolau d’Abella, dama a qui ell havia escrit, després de la fuga, una lletra de queixa. Els escollits per a la missió, o sigui Guerau de Cervelló, Francesc Sagarriga i Francesc Aranda, anaren al castell; foren rebuts per Bernat i aquest va refusar de lliurar els companys i va declarar que Sibil·la estava disposada a entrar en tractes amb Martí.[8]
El 6 de gener, Pere el Cerimoniós va morir i el jorn següent Sibil·la, amb el seu seguici, va obrir les portes a Martí. La reina, junt amb la mare i el germà, fou conduïda, d’antuvi, a casa de Jaume Pujol; hi estigué reclosa durant alguns dies, i després fou conduïda a Barcelona i empresonada a la torre dita d’en Vives, al carrer dels Orbs (avui inexistent; segons uns, estava situada a la vora de l’actual avinguda del Portal de l’Àngel, i, segons altres, era a la part de la Rambla). També Bernat fou conduït a Barcelona, amb una cadena al coll, i tancat a la Cúria del Veguer. La mare, Francesca, fou deixada en llibertat, mentre que els altres del seguici foren tancats al Castell Nou de Barcelona. Més tard, Sibil·la fou traslladada al castell de Montcada, mentre que Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes restaren incomunicats en una cel·la del Castell Nou. El primer fou acusat, a part dels delictes imputats als fugitius, d’haver provocat discòrdies entre el rei i Joan a l’època de les Corts de Montsó, d’haver impedit amb això el prosseguiment de les mateixes Corts i d’haver comès, en suma, diversos delictes polítics. El segon, també inculpat com fugitiu, fou considerat culpable d’haver exercit abusos en dany de persones del seguici de Joan, les quals, caigudes en desgràcia prop del sobirà, per haver-se manifestat en favor de Constança de Perellós, havien sofert lo confiscació de béns. A Llunes, qui, per ordre del rei, s’havia encarregat de l’administració d’aqueixes propietats, venien atribuïdes diverses malversacions.
La facció de Joan i la gran noblesa, tot just realitzada la captura de Sibil·la i del seu seguici, reprengueren la preponderància, i començà la reacció contra el govern democràtic de la reina. El 9 de gener, Joan i Violant, nous sobirans, van entrar a Barcelona i s’instal·laren al palau reial; pocs dies abans, Joan va concedir a Martí el títol de duc de Montblanc, donant-li la vila, fent per manera de tenir ben adepte el germà, no fos cas que volgués defensar la madrastra i els seus partidaris, i va iniciar a Granollers un procés en contra d’ella i els altres fugitius. El cercle es reduïa entorn de Sibil·la, acusada, amb tot el seu seguici, d’abandonament de domicili, de lesa majestat i de furt. Simultàniament, Joan va començar una política adequada per controlar els grups populars que, havent estat més afavorits per la reina, més difícilment podien oblidar-ne el govern.[9]
Poc temps després, el nou rei va caure malalt, colpit per un dels seus freqüents atacs de febre, i algunes persones van declarar que Sibil·la havia posat en pràctica alguns sortilegis contra ell; la reina presonera estava acusada de fetillera i una vegada més va circular el rumor de les arts màgiques que ella havia usat contra Pere el Cerimoniós. Hom, prenent motiu d’aqueixes acusacions, comunica que Sibil·la fou sotmesa, per ordre de Joan i del seu Consell, a les tortures reservades als acusats de bruixeria per fer-los confessar; en parla una sola font, no pas coetània, la d’un poeta, Jaume Roig. Roig, nat a València el 1401 i mort el 1478, era fill d’un metge i va estudiar medicina a Lleida i a París; en tornar a la pàtria, li fou confiada la direcció de l’hospital de València i esdevingué el metge de confiança de Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim. A seixanta anys, adolorit per la mort de l’esposa —Isabel Pellicer—, va retirar-se al camp, a Callosa, i allí va escriure una obra satírica, amb la finalitat moral d’exalçar la Verge i de menysprear totes les dones. En la seva obra, de versos molt plaents, intitulada “Spill” o “Libre de les dones e de consells”, Roig fingeix que es trobava a Barcelona a l’època de la fuga de Sibil·la i del setge posat al castell de Sant Martí, descriu l’entrada de la reina, presonera, a la ciutat, fa la llista de les seves culpes i conclou que fou posada al turment de la roda. El poeta, empès pels seus fins morals, no perd l’ocasió de presentar amb negres tintes a la reina, a la qual anomena “Na Fortiana”, subratllant el seu nepotisme; és molt precís en l’explicació dels fets, però probablement es refià de la veu popular en allò referent a la tortura. Si hi hagués hagut tortura, ben segur que l’eco hauria estat molt més ampli. Moltes persones, en efecte, el 1387 van anar a visitar Sibil·la a la seva presó i haurien restat colpides pel greu procediment. Per una lletra de Violant, adreçada a Francesc d’Aranda —un dels polítics més influents del temps—, sabem que Sibil·la tenia aleshores al seu favor un fort partit i que, entre els seus partidaris, s’hi comptaven elements que li eren addictes de feia temps i elements nous hostils a Joan i a la seva política; d’haver-hi hagut tortura, els ànims s’haurien excitat. És probable, també, que Roig, a distància del temps, hagués recollit notícies confuses sobre la tortura de la reina, a causa que, en l’època de Ferran I (“el d’Antequera”, 1412-1416), una altra Sibil·la de Fortià —vídua d’un jueu convers, anomenat, per una estranya coincidència, Bernat de Fortià— va ésser acusada de bruixeria i de sortilegis i condemnada a l’exili, a més d’ésser assotada públicament a Barcelona, on vivia.[10]
L’abril del 1387, el procés contra Sibil·la i contra el seu seguici, pels delictes relacionats amb la fuga, encara prosseguia i la reina, que havia refusat de tenir un defensor i que esperava d’arribar a un compromís, va fer acte de cessió al fillastre de tots els béns immobles, viles i castells, que Pere el Cerimoniós li havia donat; Joan els cedí a Violant, qui va obtenir d’ell, també, una part de les propietats confiscades a Bernat de Fortià i situades a la vegueria del Penedès. El procés restà tancat el mateix mes, amb la condemna a mort de tots els acusats, excepte Sibil·la, el germà Bernat i el comte Hug de Pallars, per als quals la sentència es diferia. El 29 d’abril, Berenguer d’Abella fou decapitat a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, mentre que Bartomeu Llunes fou esquarterat, a la mateixa plaça. Joan va possessionar-se de tots els béns dels condemnats, i el 4 de maig Violant va enviar, com procurador seu, a les terres del Penedès, que havien estat d’en Bernat, un home de la seva confiança, Pere Ferrer, qui en va prendre possessió. Aleshores, hom deia, a Barcelona, que havia estat el mateix Pere el Cerimoniós a aconsellar la fugida de Sibil·la de la ciutat, per tal que ella no sofrís la venjança de Joan, i, com que aquest darrer va caure altra vegada malalt, de nou corregué el rumor d’un malefici. Els sortilegis no s’atribuïen ara, però, a Sibil·la, sinó a diverses persones, entre les quals un nigromant —un tal Saragocí de Mallorca— i tres servidors de la mateixa Sibil·la, els quals foren capturats i processats. Violant, convençuda que els atacs del marit eren exclusivament causats per fetillers, el 25 de maig va demanar a Jordi de Sabra, doctor en decrets, una còpia del llibre intitulat “Cigonina”, escrit per Cigo —probablement, Sitjó (opinió compartida pel biògraf S. Albertí)—, bisbe de Lleida; llibre que contenia mesures per desfer els maleficis i anul·lar les fetilleries. La superstició va difondre’s a la Cort i hom murmurava que potser seria millor d’alliberar a Sibil·la, de qui Joan tenia la culpa que estigués a la presó i, per això, ell tenia l’ànim i la consciència tristos. Es perfilava, per tant, una possible nova lluita entre els partidaris de Sibil·la, considerada innocent, i els de Joan.[11]
El novembre del 1387, amb l’objecte de pacificar les faccions, el cardenal Pere de Luna, com legat apostòlic de Climent VII, va intercedir prop de Joan, en nom del Papa d’Avinyó —Sibil·la sempre s’havia mostrat climentista—, i va obtenir la promesa d’una transacció. Acompanyat pel bisbe de Barcelona, per Berenguer Barutell, per Bernat de Senesterra, per Francesc Sagarriga i per alguns components de la família dels Vilamarí —parents tots de Sibil·la—, va visitar aleshores a Sibil·la a la seva presó i va comunicar-li que Joan estava disposat a perdonar-la així com al germà, si feien renúncia, per sempre, de tots els drets adquirits durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Sibil·la, que des del maig estava sota la vigilància d’Andreu Castelló, va acceptar i obtingué, a canvi, una pensió anual de vint mil sous, augmentada més tard a vint-i-cinc mil. Seguidament, foren alliberats tots dos i conduïts a la casa de Berenguer Barutell, on s’establiren temporalment. Bernat, a qui Joan concedí una assignació de dotze mil sous anuals, va cansar-se, però, ben aviat d’una existència tan diferent de la que havia menat en altres temps i, impel·lit pel gust de l’aventura, propi d’ell, va armar una nau i va iniciar una nova professió, la de mercader. Amb l’alliberament de Sibil·la i de Bernat no havia finit, però, per part de Joan, l’activitat contra les persones que havien pres partit contrari al seu i, així, Gilbert de Cruïlles, governador del Rosselló, va ésser acusat de conspirar contra l’Estat. L’odi entre els partidaris de Sibil·la i els de Joan, les dissensions entre la noblesa i el poble i dintre de la mateixa noblesa encara eren vius.[12]
A la casa de Berenguer Baturell, nebot seu, Sibil·la, amb la companyia de la filla Isabel, va trobar consol i afecte; Berenguer havia estat afavorit sempre per la tia, quan estava en auge, i ara ell era ardiaca de l’església de Santa Maria del Mar, una de les més importants de Barcelona. Afectuosament assistida pel nebot, Sibil·la va passar alguns anys a casa seva —situada al centre de Barcelona—, al marge de la política; però, per al poble, ella representava el símbol d’una època millor. El 1389, Joan, qui no tolerava la nostàlgia dels grups populars i la posició de Sibil·la, envoltada encara per moltes simpaties, va decidir de prendre mesures contra ella, però li ho impediren els seus consellers i els components de les Corts aleshores reunides a Montsó; segons els consellers, la noblesa havia de reprendre el predomini del país no pas amb la força sinó amb una política encertada. Qualsevol espurna podria provocar una revolta del poble i la ruïna del país; Joan ho va comprendre. Tanmateix, el 1391 va produir-se una revolta popular, aviat sufocada. Fins a la mort de Joan, ocorreguda el 1396, Sibil·la va passar serenament la seva existència, i quan ascendí al tron Martí —el rei que rebria l’apel·latiu d’el Vell o l’Humà—, amb la seva muller —Maria de Luna—, va reconquistar a la Cort la consideració i l’estima. Amb més encert que no pas el germà Joan, dominat per Violant, el nou rei, que mai no havia professat un odi pregon contra Sibil·la, va atreure’s la madrastra i el poble. Violant va deixar el palau reial, i se n’anà a residir en un monestir. Sibil·la amb el rang que li corresponia com reina vídua de Pere el Cerimoniós, va assistir, al costat de Maria de Luna, als funerals de Joan; amb ella hi havia nombrosos nobles, cavallers, ciutadans de Barcelona i, entre ells, hi havia —ironia del destí!— Ramon Alamany de Cervelló, cap d’una de les companyies armades que antany assetjaren el castell de Sant Martí; a la vora figuraven, també, molts eclesiàstics, altre temps protegits i afavorits per ella.[13]
Des de l’inici del seu regne, Martí el Vell va millorar les condicions financeres de Sibil·la, qui, assistida també per Maria de Luna, se sentí anomenada per ambdós “cara mare”. La nova política, que retornava el prestigi a Sibil·la, va servir per cancel·lar les passions d’un temps, els odis i les dissensions. El setembre de 1401, Martí, d’acord amb la madrastra, va tractar el casament d’Isabel amb el fill de l’emperador Robert de Baviera, però les negociacions fracassaren, i el 5 de juliol del 1405 la filla de Sibil·la fou destinada per muller del comte Jaume d’Urgell, fill de Pere i de Marguerida de Montferrat; els capítols matrimonials, als quals pocs després seguí la boda, foren signats al palau reial de Barcelona, en presència del mateix Martí i del seu fill, Martí el Jove. Un trist destí s’obria, també, per Isabel, puix que, el 1410, després de la mort de Martí el Vell —a qui premorí el fill—, el comte Jaume d’Urgell va aspirar al tron, però amb la muller, ajudada per Bernat de Fortià i pels Barutell, caigué en desgràcia prop del nou rei, elegit pel compromís de Casp, Ferran “el d’Antequera”. Mentrestant, Sibil·la, qui rebia de Martí el Vell contínues assignacions de moneda per les exigències del seu rang, una de les quals de cinc-cents florins d’or d’Aragó, va deixar la mansió de Berenguer Barutell —on habitava també el germà de Berenguer, Pere— i va llogar una casa situada al costat del Palau Menor, habitat per Maria de Luna. La casa, propietat de Bartomeu de Relat —qui havia estat tresorer de Sibil·la—, li fou llogada per cent florins d’or a l’any, pagadors en tres terminis. En aquesta mansió, el 24 de novembre del 1406, un dijous, en una jornada freda i plujosa, Sibil·la va acabar la seva existència.[14]
Martí el Vell es trobava a València quan li arribà la notícia de la mort de Sibil·la. Va escriure al comte Jaume d’Urgell una llarga lletra, expressant el seu dolor i indicant les disposicions pels funerals i per la sepultura. Com que Sibil·la, que era terciària franciscana, havia demanat d’ésser enterrada a Barcelona, al convent de framenors, Martí va disposar que el cos de la madrastra fos acollit a l’església annexa al convent, en una tomba veïna a les dels altres reis i de les altres reines que hi eren sebollits, i encarregà al compte que escollís “el lloc més apte, més convenient i més honorable”. Però, després d’haver rebut una lletra del bisbe de Barcelona, el qual li deia que no tenia coneixement del desig de Sibil·la respecte a la seva sepultura, Martí determinà que la reina rebés sepultura a la Catedral de la mateixa ciutat, al costat esquerre de l’altar de la Santa Creu, i va escriure als consellers de Barcelona, per tal que assistissin al funeral i tributessin a la difunta els honors del cas. Al mateix temps, va escriure a Pere de Palafolls perquè conhortés, amb la muller i amb altres dones, a Isabel, abatuda pel dolor. Mentrestant, el cos de Sibil·la —tretes les vísceres i el cervell— ruixat de mirra, vestit amb l’hàbit de les terciàries franciscanes, restà exposat, durant divuit dies, en una cambra del Palau Menor; fins el 12 de desembre, dia de la festivitat de Sant Gabriel, el poble va tenir la possibilitat d’anar a rendir a la seva reina el darrer homenatge. No era la primera volta que una sobirana o una princesa de la Casa regnant havia expressat el desig de vestir l’hàbit de les terciàries franciscanes, de morir en el nom del pobrissó d’Assís; abans que Sibil·la, havien demanat de portar la humil vesta Constança, mare de Jaume II, la germana d’aquest, Isabel, reina de Portugal, i Elisenda de Montcada, fundadora del monestir de Pedralbes.[15]
El 12 de desembre, diumenge, el cos de Sibil·la, segons el seu desig, fou portat a l’església de fra-menors; participaren al funeral tots els eclesiàstics i tots els Ordes religiosos de Barcelona, i, a l’església, ornada de dol, Berenguer Barutell va llegir el discurs fúnebre, últim acte de profund afecte envers la tia. El cadàver fou sebollit a la tomba que, situada a la capella de Sant Nicolau, havia contingut les despulles d’Alfons el Benigne i que havia restat buida després del trasllat a Lleida. Damunt del sarcòfag, una bellíssima escultura representava a Sibil·la, amb el seu hàbit de terciària franciscana, jacent al llit de mort, amb dos cans —símbol de la fidelitat— als peus. El 23 de febrer del 1407, la Catedral de Barcelona, segons l’ús, va entrar en possessió d’una part dels drets que corresponien als eclesiàstics pel funeral i obtingué dos draps que havien servit per ornar el fèretre —un, amb les armes de Barcelona; l’altre, amb les de Maria de Luna— i una part de les candeles usades durant les cerimònies fúnebres. Amb la desaparició de Sibil·la i amb la prudent política de Martí el Vell, van finir les esperances populars d’una disminució del poder de l’alta noblesa; la inserció dels grups del poble en el govern del país era una ocasió ara ja perduda i es produïa l’enfonsament de la burgesia menor i la impossibilitat de la formació d’un poder que limités a la noblesa en relació amb l’autoritat del sobirà.
Àdhuc després de morta, Sibil·la no tingué pau; el juliol del 1835, en el període més agut de la guerra civil entre carlins i cristins, el convent de Sant Francesc i l’església annexa foren incendiats, les tombes profanades. Les poques restes de Sibil·la, recollides en un sac, guardades a l’Arxiu Municipal de Barcelona, no van poder ésser restituïdes a una sepultura sacra fins al 1852, quan Isabel II va disposar que fossin dipositades en una tomba del claustre de la Catedral de Barcelona. De l’antic sepulcre profanat, no se’n va salvar més que la preciosa escultura, exposada com exemple de gòtic, en un museu de Barcelona.[16]