V
LES DIFICULTATS FAMILIARS

El favor popular li era necessari, a Sibil·la, no sols per equilibrar la seva condició envers l’alta noblesa, que li era en gran part desfavorable, sinó també per reforçar la seva posició a la Cort. Després de la boda, s’havia obert entre ella i els fillastres —Joan i Martí— una esquerda pregona. Quan era concubina del rei, els dos fills del sobirà havien vist en la unió il·legítima una utilitat per l’Estat, i Joan, per tant, havia ajudat a Sibil·la, esperant que el pare, lligat per una forta passió amb l’amistançada, no pensés en casar-se de nou i, sobretot, que no s’unís amb Joana I d’Anjou, reina de Nàpols, Joan, per tal d’evitar aqueixa boda, havia pregat a Sibil·la, a través d’algunes persones de la Cort, que estigués a la vora del rei, que el lligués amb les arts de l’amor i que procurés de servir-lo de tal manera que ell no sentís la necessitat de tenir una altra dona. Un matrimoni amb la reina de Nàpols no era ben vist, a part de Joan, per molts consellers del regne, atesa la situació napolitana en aquell període, i Sibil·la, fent-se seu a Pere el Cerimoniós i evitant la boda considerada enutjosa, havia prestat, segons Joan i segons els mateixos consellers, un “gran servei a l’Estat”. Sibil·la, el gener del 1376, era considerada, per tant, com un instrument, un mitjà polític; per als fills del rei i per als cortesans era una concubina, de la qual el sobirà podia cansar-se i que en aquells moments era necessària per distreure’l; hom parlava, a la Cort, d’una passió senil per part de Pere el Cerimoniós, d’un amor que fàcilment s’apagaria a causa de la seva edat. Ningú no pensava pas que el rei acabaria per unir-se legítimament amb la seva concubina.^[1]

Sibil·la havia acceptat d’esdevenir un instrument polític, però s’havia reservat la carta de joc; bo i fent anar en orris les possibilitats de la boda del sobirà amb Joana de Nàpols, havia aconseguit que el rei, cada dia més enamorat d’ella, s’unís amb ella en matrimoni legal. L’única persona, potser, que havia copsat el perill havia estat la muller de Joan, Mata d’Armanyac, qui sentia un gran afecte per al sogre i que, per respecte, havia callat, tot i no sentint simpatia per Sibil·la. Aquesta, mentrestant, amb l’aprovació dels fillastres, havia realitzat el seu joc, i Sibil·la havia cercat la manera d’obtenir, d’ambdós —Joan i Martí—, llur simpatia, llur afecte, baldament no ho aconseguís. Els dos havien continuat veient-la una concubina i, perquè ella gaudia del favor del pare, Joan se n’havia servit com intermediària per elevar peticions al pare que, d’altra manera, no hauria obtingut; posem per cas, va obtenir del rei, a través d’una intervenció seva i de Mata prop de Sibil·la, que fossin concedits vuitanta mil sous barcelonesos a un seu protegit, Pere de Boïl. L’esperança, que havia tingut Sibil·la, d’ésser considerada, pels fillastres, de manera distinta a la d’una amistançada, aviat s’esfumà, a causa de llur fredor i a llur manera d’anteposar els propis interessos.^[2]

L’octubre del 1377, quan se celebrà la boda de Sibil·la amb Pere el Cerimoniós, la fredor es convertí en odi, sobretot de part de Joan, qui s’adonava que havia preparat el terreny a Sibil·la. Ni ell, ni el germà estigueren presents a la boda i Joan va declarar que en el successiu evitaria de trobar-se amb la dona que de concubina passava a ésser la seva madrastra. L’enuig, no demostrat obertament a la Cort, velat pel concepte de la cavalleria, esclatà i esdevingué més greu a mesura que Pere el Cerimoniós va iniciar la sèrie de les seves donacions a Sibil·la i de les munífiques concessions als familiars d’ella. I mentre que l’antiga concubina escrivia als fillastres —que s’havien absentat de Barcelona— lletres que començaven amb l’apel·latiu de “caríssim fill i senyor”, ells dos responien amb cortesia, però la delicadesa de les expressions només dissimulava l’augment de l’odi. Joan temia, d’altra banda, que Sibil·la el posava de contrapunt amb el seu pare; Pere el Cerimoniós estava molt enamorat de la reina i hom pensava a la Cort que estava subjecte a la voluntat d’ella, als seus desigs, als seus capricis, a les seves intencions. El sobirà dispensava delicadeses i atencions a Sibil·la; una vegada, trobant-se ambdós a Xàtiva, en temps d’estiu, va ordenar que per cap motiu fossin encesos focs als camps circumdants, per tal que la muller no sofrís un calor major i sufocant. Una altra vegada, quan arribava amb ella a València, va disposar que els presos fossin traslladats a una altra localitat, per evitar de contrariar a la reina; segons un privilegi, la reina podia demanar la llibertat dels condemnats, i el sobirà, atesos llurs delictes, hauria hagut de descontentar-la, si els presos, aprofitant que ella es trobava a la ciutat, li haguessin elevat súplica. Tanmateix, Pere el Cerimoniós no estava subjecte a Sibil·la. Ocorria a la Cort el que pot succeir en una família corrent entre madrastra i fillastres, entre un pare i els fills de la primera muller, i Joan i Martí no toleraven que una dona, mancada de cultura i de finesa, no descendent de l’alta noblesa, una dona corrent, com la creien, hagués pres el lloc de llur mare.^[3]

El rancor entre Joan i Sibil·la va accentuar-se a la mort de Mata d’Armanyac, qui, desitjosa de portar la pau a la Cort de Barcelona, havia cercat, inútilment, una política de conciliació. Pocs mesos després de la mort de Mata, ocorreguda l’agost del 1378, Pere el Cerimoniós, empès pels interessos de l’Estat, va projectar un segon matrimoni per a Joan, amb Maria de Sicília, qui, hereva del tron de l’illa, l’hi hauria portat en dot. Era una ocasió que Aragó no podia deixar perdre i la importància de la boda era tanta que Pere ni feia esment de la diferència d’edat dels contraents ni en llur acostat parentiu. Maria, en efecte, era neboda de Joan, perquè era filla d’una seva germanastra, Constança, que s’havia casat amb el rei de Sicília, Frederic. Joan va oposar-se, de manera decidida, al projecte del pare i declarà que es volia unir en matrimoni amb Violant de Bar, de qui estava enamorat. Era, aquesta, la filla de Robert, duc de Bar, i d’una germana del rei de França Carles V, Maria; era una noia graciosa, intel·ligent, de caràcter acusat i impetuós, plena d’ambicions, amant de la música i de la dansa, educada a la cort de París. El refús de Joan, a qui el pare no perdonava l’absència a la cerimònia de la seva boda amb Sibil·la, va obrir una esquerda més profunda entre ells dos i va augmentar l’odi del mateix Joan envers la madrastra. Joan creia, de fet, que Sibil·la —a qui havia assabentat, amb una lletra, del seu desig d’unir-se amb Violant— no l’havia volgut ajudar prop del rei i que, preferint que s’allunyés del país, havia insistit perquè es dugués a terme el matrimoni amb Maria, car així ell es veuria obligat a traslladar-se a Sicília per cenyir la corona i governar l’illa amb l’esposa.^[4]

Pere el Cerimoniós va haver de cedir davant la insistència del fill, el qual manifestava que no volia acomplir un acte contrari a la seva consciència, i per tirar endavant els seus projectes referents a Sicília va combinar el casament de Maria amb Martí, nebot de Joan i seu, puix que era fill del seu secundogènit. Violant va unir-se, així, amb Joan, a Perpinyà, el 30 d’abril del 1380. La cerimònia nupcial fou luxosa i després de les festes, que duraren vuit dies, els dos esposos arribaren a Barcelona. Violant, segons una lletra que va escriure a la mare, fou acollida pel rei amb molta gentilesa en la noble ciutat de Barcelona i amb molt d’afecte pels seus habitants; però, la cortesia del rei venia dictada per les exigències de la Cort. El sobirà no perdonava pas l’afront que el fill li havia fet i no veia amb simpatia a la xicota francesa que havia suplantat, als seus ulls, a Maria de Sicília. Cal observar, també, que la noia, fent el viatge de París a Perpinyà, s’havia parat a Avinyó i havia conversat amb l’antipapa Climent VII, de qui era partidari, i no devia, al seu torn, sentir gaire simpatia pel sogre, indiferent als corrents del cisma, autoritari, dominat (suposava) per Sibil·la i en xoc, per culpa d’aquesta, amb els fills. Al cap de poc temps, Violant va demostrar la força del seu caràcter; afrancesava el marit, l’empenyia a fer-se partidari de l’antipapa, consolidava la seva personalitat de futura reina, iniciava una lluita sorda contra Sibil·la, a qui considerava indigna del tron. I Joan, guanyat per l’amor de la joveníssima consort, oposat a la madrastra i al pare, la secundava. Dèbil, supersticiós, apassionat per l’astrologia —tant, que supeditava tota acció seva als astres—, malaltís, l’infant finia per creure que Sibil·la era la causa de tots els seus mals: els horòscops li donaven la raó i Violant li fomentava el rancor.^[5]

Poc temps després del casament del fill, el rei afirmà que Violant, duquessa de Bar, havia arribat a Catalunya no com esposa, sinó com una dona tramesa per a la “destrucció de les seves terres i del seu regne”. Joan i Violant, representatius de l’alta noblesa, anaven contra la petita noblesa, la burgesia, la menestralia, afavorides pel rei i per Sibil·la, i a dins i a fora de la Cort hi havia dues faccions a favor, respectivament, de la sobirana i de la duquesa. Sibil·la va intentar de mantenir la pau; a l’acte del matrimoni del fillastre, com que ella no anà a Perpinyà, ni tampoc no hi acudí el rei, va trametre, a Joan i a la muller, esdevinguda duquessa de Girona —d’acord amb el títol ducal de Joan—, una lletra càlida d’auguris i al missatger que li portà la notícia de les esposalles va regalar-li cent florins d’or. Va intentar, després, de mantenir contactes cordials amb ells dos, però tot havia estat inútil. Sota l’aparença exterior d’una cordialitat, mútua, l’odi creixia. I a un tracte cavalleresc obligat per la Cort, que feia que Joan correspongués als donatius que rebia de Sibil·la —i que aquesta li feia per procurar que no es distanciés del pare—, corresponia una lluita subterrània per part de l’infant; així, mentre que Sibil·la ofrenava al fillastre adés una joia d’or amb un ric camafeu, adés un collar de pell d’anyell tenyida de vermell amb fils d’argent, d’or i de seda, i Joan, al seu torn, li feia el regal de gemmes precioses, dequeia, tanmateix, l’esperit d’acostament de la reina.

Sibil·la va procurar, àdhuc, de fer-se amiga de Violant; l’agost del 1381, quan la duquessa va posar al món una filla, l’única que sobrevisqué dels fills nats del seu matrimoni, va felicitar-la, amb una afectuosa lletra i li escriví el proverbi “qui de filles enceta, de fills en resta”, volent expressar a Violant —acostumada a lletres d’altra tònica— un ànim de dona, més que no pas de reina; un ànim bo, obert a la cordialitat, baldament no fos l’estil propi de la Cort. Al missatger que li va portar la bona notícia del naixement de la petita, anomenada amb el mateix nom de la mare, Violant, i destinada a casar-se amb Lluís II d’Anjou, Sibil·la va gratificar-lo amb cent florins d’or. Però, Violant, duquessa de Girona, va mantenir la seva posició desestimadora de la reina; no era la mare del seu marit, n’era la madrastra, era per ella una dona que no estava a l’altura de la Corona, quasi una usurpadora, una dona mancada de cultura, no refinada, que havia arribat a fer-se coronar gràcies a les arts de l’amor, que havia arruïnat la família reial i que volia abatre l’alta noblesa.^[6]

A Sibil·la, dona molt positiva, li desplaïa que en el si de la família de Pere el Cerimoniós s’hagués produït l’abisme, i li dolia l’odi dels fillastres; comprenia que Joan, quan heretés el tron en morir el pare, si ella i la filla Isabel vivien, les reduiria a condicions molt difícils i tristes i la preocupava, en especial, el futur de la seva filla. Es preguntava si Joan respectaria la voluntat paterna referent al dot concedit a Isabel i confirmat per les Corts de Montsó, i no deixava de pensar en quina seria la disposició de Violant quan, esdevenint reina, ocuparia el propi lloc. L’enemistat de la duquessa, compartida pel seu seguici i per diversos nobles, podia transformar-se en violència. La conciliació ara ja era impossible, però Sibil·la intentava tothora d’arribar-hi valent-se de qualsevol motiu. L’havia cercat, per exemple, quan, en ocasió del trasllat del cadàver de Teresa d’Entença a l’església dels franciscans de Saragossa, va contribuir a la solemnitat de la cerimònia amb l’oferiment de quaranta brandons i un drap de color d’or, amb recam negre i amb les armes d’Aragó al mig. Teresa, morta el 1327, primera muller d’Alfons el Benigne i mare de Pere el Cerimoniós, era l’àvia dels seus fillastres i Sibil·la n’honrava la memòria, ans que com un deure de cort, amb l’esperança que la trista cerimònia servís per a pacificar els ànims. Però, Joan no oblidava pas que, el 21 d’agost del 1376, quan el cos de la seva mare, Elionor de Sicília, fou transportat de la Seu de Lleida —on havia estat provisionalment sepultat— al monestir de Poblet, Sibil·la havia compartit la taula amb el sobirà i l’havia confortat amb el seu amor.

La madrastra maldava per atreure’s, en especial, a Joan, convençuda que així guanyaria també l’amistat de Violant. Quan ell queia malalt —la qual cosa succeïa amb freqüència—, li trametia els seus bons desigs, s’interessava a través de cortesans per saber el curs de la malaltia, s’afanyava a fer-li arribar paraules de conhort. Tot amb tot, Joan creia que les seves paraules eren de mal auguri i que Sibil·la tenia poders d’embruixament, de mal ull. Tanmateix, Sibil·la actuava sovint empesa per la bondat d’ànim, sobretot quan demanava al rei que tingués comprensió per als fills i particularment per a Joan, qui un dia li seria el successor al tron. Ella va obtenir, així, del sobirà, per a Joan, les rendes de l’arquebisbat de Saragossa i va afirmar que l’únic desig seu era el de poder tenir abans que res del món l’afecte i la felicitat del fillastre. Va intervenir, també, prop del rei, en favor de Martí, que no sentia per la madrastra un odi tan pregon com el del germà, i que, allunyat de la cort per algunes dissensions amb el pare, al qual no perdonava el matrimoni amb Sibil·la, va obtenir de tornar precisament per la gestió de la madrastra; “la nostra caríssima companya —va escriure el rei a Martí— ens ha pregat vivament d’acollir-te” i la lletra revela el caràcter de Sibil·la, qui, tot i rebent afronts dels familiars, els ocultava, amb l’esperança de la conciliació.^[7]

L’alta noblesa no romania indiferent: procurava que l’esquerda dintre de la família reial no s’arrangés. Si se li mostraven hostils Sibil·la i el rei Pere, dipositava, en canvi, l’esperança en l’hereu del tron; només que ascendissin al tron Joan i Violant, recobraria les posicions d’antany. Sibil·la odiava l’alta noblesa, no solament per naturalesa, sinó perquè li oposava el fillastre i la seva jove muller. Les dissensions familiars transcendien al país, en el joc dels estaments, en l’escalada popular; el rei podia controlar els magnats, i Violant odiava a Sibil·la també perquè, provinent de l’alta noblesa, sentia el deure de defensar els interessos de la seva classe. Això no vol dir que no donés proves de galanteria envers la madrastra; a les seves lletres contestava amb cortesia fingida, amb expressions pròpies de la seva educació a la francesa, i àdhuc una vegada li trameté, dintre d’una lletra, algunes flors de taronger. Sibil·la va respondre a aqueixa lletra amb paraules gentils: “Les flors que m’heu tramès —li deia—, les he agraït molt, sobretot perquè hom en sent més el plaer en els llocs on no se’n troben, com ací on estic, i també perquè, en veritat, senyora, són les primeres flors de taronger que he vist enguany”. Però, aquest diàleg de gust francès només dissimulava l’antipatia entre la noia que seria reina procedent de l’alta noblesa i la dona que era la reina del poble. Entre les dues existia, certament, una gran diferència de preparació i de cultura.^[8]

A la cultura de Violant, semblant a la del marit, corresponia la ignorància de Sibil·la, i precisament per a que això no fos palès, a part que li ho demanava la seva posició de reina, Sibil·la va sentir la necessitat d’instruir-se. Tant Joan com Violant havien rebut l’educació dels clàssics; l’educació de l’infant, per cert, havia estat confiada a òptims mestres i els dos esposos abellien la lectura. Precisament en aquest període eren molt estimades les obres franceses i Violant s’adelitava en la recerca de diversos manuscrits; el 1382, per exemple, havent sabut que el comte Pere d’Urgell posseïa una obra, en francès, sobre les gestes de Jofre de Bulló, va obtenir-la en préstec, contenta de poder llegir-la.^[9] Respecte a Joan —qui, amador de la literatura, en promovia la difusió i fundava premis— i a Violant —molt culta per la seva jovenesa—, Sibil·la experimentava el sentiment d’inferioritat. Però, ella no quedaria enrera; com reina d’una cort on la cultura gaudia un lloc preeminent, com muller d’un rei dedicat a la poesia i a la història, amant dels llibres de cavalleria i del dret, promotor de traduccions d’obres de tots els gèneres, ella havia de sentir admiració pels homes de cultura i, al mateix temps, la necessitat d’aprendre.

Moguda pel desig d’afavorir la instrucció i de desenvolupar-se en el camp cultural segons la tònica de la cort, Sibil·la va realitzar diversos actes en favor dels estudis. Va finançar, per exemple, l’abril del 1380, l’escola de gramàtica de Barcelona; el novembre del 1381, sabent que la comunitat de Calataiud acostumava a ajudar els estudiants desitjosos de completar la instrucció a les Universitats, va obtenir de la mateixa comunitat una bossa en favor d’un batxiller en medicina, Joan Muntaner, per tal que pogués residir quatre anys a Montpeller per als estudis superiors. El gener del 1383, va assignar a un frare menor, Nicolau Costa, atès el seu subtil enginy i la seva profunda preparació, trenta florins d’or, per a que sense preocupacions pogués continuar els seus estudis de teologia i, pocs mesos després, va obtenir-li, dels fons procedents de Mallorca, una substanciosa quantitat, que li permetia residir a la Sorbona i doctorar-se en la mateixa disciplina. L’agost d’aqueix any, va preocupar-se del bon funcionament de l’escola de Tortosa, annexa a la Catedral, i, el novembre, va dirigir-se al provincial dels dominicans de Catalunya, fra Bernat Armengol, conspicu home de lletres, per a que s’interessés de les vicissituds de fra Francesc Folquet, de Castelló d’Empúries, qui, per la seva intercessió, havia estat nomenat mestre dels estudiants a l’Estudi General del convent de Barcelona i, després d’un any d’ensenyar, havia caigut malalt. També, el maig del 1386, va prendre’s interès per un altre dominicà, fra Romeu Rossell, a qui assignà una quantitat per la consecució del doctorat a la Sorbona. El desembre del 1386, va ajudar, semblantment, al canonge Pere Alot, qui desitjava prosseguir els estudis. Ella emparava, en especial, les persones que no tenien mitjans, car sens dubte recordava les condicions en que ella mateixa havia viscut i, en aqueixa línia, seguia la seva política d’afavorir els estaments menys elevats. No desatenia, però, a la vegada, d’obrir una escola per als fills dels seus funcionaris i gent del seu seguici, escola confiada als seus capellans i als escrivans de la seva cancelleria.^[10]

Sibil·la, seguint l’exemple del sobirà, estimulava els homes de cultura. A la Cort va funcionar, a partir del 1373, un scriptòrium i, junt als diversos copistes, van treballar-hi cèlebres miniaturistes; les obres, que eren copiades amb cura, enriquien la biblioteca, una part de la qual fou donada pel rei al monestir de Poblet el 1378. En aquell període era, altrament, molt activa la universitat de Lleida, fundada, per desig del sobirà, el 1350 i que només mancava d’un curs de doctorat en teologia, però on cursaven estudiants que anaven a perfeccionar-se a les universitats de Mont-peller, Tolosa o Bolonya; el 1383, era rector de la universitat de Lleida un parent de Sibil·la, Asbert de Vilamarí, promogut a l’alt càrrec per intercessió seva, i la reina no regatejava l’ajuda al centre d’estudis i feia els possibles per tal que tingués una facultat teològica, el funcionament de la qual havia d’ésser aprovat pel Papat. A través de les universitats i l’obra dels copistes, hom prenia així coneixement de la cultura dels altres països, com la italiana, ben estimada també pels contactes polítics. Un protonotari del rei, Jaume Conesa, va traduir, citem com exemple, la “Història de la destrucció de Troia” que un poeta de l’Escola siciliana, Guido delle Colonne, escriví en llatí en el segle XIII, i fou traduït també “El Milió” de Marco Polo, llegit aleshores amb viu interès i molt apreciat. Empès, d’altra banda, pels seus interessos històrics i polítics, el rei, l’any 1381, va fer traduir la “Crònica de Sicília” i pocs anys després s’havia produït en el seu regne la penetració de l’humanisme italià.

El 1386, un escrivà de l’infant Joan, Pere de Pont, en una lletra endreçada al seu mestre Lluís Carbonell, va subratllar la importància dels escrits de Petrarca, de qui va demostrar-se entusiasta, i, poc després, un gran literat, Bernat Metge, va difondre la història de Walter i Griselda. Metge, que havia estat al servei de la reina Elionor de Sicília i a partir del 1375 formava en el seguici de Joan, va traduir, de fet, i la dedicà a Isabel, filla del tresorer Berenguer de Relat, l’epístola llatina de Petrarca, que conté la traducció de la darrera narració del “Decameró” de Boccaccio, relativa a Griselda, i amb aquest nom va batejar més tard una de les seves filles. El literat, nat a Barcelona, partidari de Violant de Bar, muller del seu senyor, sentia passió pels escrits dels esmentats autors. Llegia el “Secretum” de Petrarca i el “Corbaccio” de Boccaccio, i el coneixement dels dos autors, feia poc desapareguts —el primer, mort el 1374, i el segon, l’any següent—, aparellava l’afirmació de la prosa humanística al regne; el primer exemple, el donava el mateix Metge amb la seva obra “Lo somni”.^[11]

Sibil·la no estava al nivell de Violant en el camp de la cultura; tanmateix, va fer tot el possible per no desentonar i, a l’igual que la duquessa de Bar, va admetre en el seu seguici a literats i artistes, intercedint per ells prop del rei; llavors va néixer l’enveja per part de la muller del seu fillastre, resultant-ne una major antipatia entre l’una i l’altra. Sibil·la comprenia que, com reina, no havia de restar mai enrera; així, posem per cas, va oferir la seva assistència més completa, i el rei se’n complauria, a la reina Elionor de Xipre, colpida per la dissort. Elionor, cosina del sobirà (era filla del comte Pere de Ribagorça, germà d’Alfons el Benigne, i de Joana de Foix), s’havia casat, el 1353, amb Pere de Lusignan, aleshores comte de Trípoli i hereu de Xipre (com fill del rei de l’illa Hug IV). Després d’ascendir al tron xipriota, Pere, amb el seu caràcter despòtic, havia provocat una revolta i havia estat assassinat, el gener del 1369, a Nicòsia. Elionor, ja havent assegurat el poder del fill, Pere II, va entrar en dissensions amb ell i estigué reclosa en un castell; Pere el Cerimoniós, mogut pel lligam familiar i pels motius polítics, va intervenir, junt amb Sibil·la, en favor d’Elionor i aconseguí de fer-la tornar a Catalunya. L’agost del 1381, la dissortada reina de Xipre desembarcà a Barcelona i, el desembre, obtingué del cosí una renda anual de dos mil florins d’or aragonesos i, al camp de Tarragona, la vila i el castell de Valls, on fixà la residència. El desembre del mateix any, amb motiu del Nadal, Sibil·la va regalar, amb gest munífic, a Elionor diversos objectes d’argent, daurat i cisellat, alguns amb l’escut de la seva família i tots útils per a la seva taula; entre aquests, hi havia —obra de l’argenter Bartomeu Tut-xo— dues palanganes aptes per al rentat de les mans, els plats i les copes. Les peces, que havien estat comprades al mercader barceloní Guillem Sunyer, eren de valor elevat. Amb Elionor, obligada més tard a deixar Valls per les disputes que sorgiren entre el seu seguici i la municipalitat vallenca —anant a refugiar-se, Elionor, primer al castell de Gratallops (possessió dels comtes de Prades) i, després, al monestir d’Escornalbou (on morí, el 1416)—, Sibil·la va mantenir afectuoses relacions; el seu desplaer més gran fou no poder-la acollir a Barcelona el dia d’arribada, puix que n’estava absent, i prou li ho comunicà, en presentar-li excuses, el 8 de setembre, amb expressions veritablement sentides. Violant, incitada per l’antagonisme contra Sibil·la, procurà d’esmerar-se a festejar Elionor i, en saber que la reina de Xipre desitjava, poc després d’haver arribat, un tros d’unicorn, va aconseguir de proporcionar-l’hi, tramentent-lo per Joan Desbosc; a aquest, tresorer d’Elionor, li confià una lletra, en la qual deia que si desitgeu que jo faci per vos, caríssima tia, alguna altra cosa, escriviu-m’ho, perquè ho faré de tot cor.^[12]

Un altre motiu de l’oposició entre Sibil·la i Violant provenia del fet que Violant no podia consentir les àmplies donacions del sobirà a Bernat de Fortià; no cal dir que considerava exagerades les donacions fetes en favor de Sibil·la i de la filla Isabel. No acceptava que el sobirà l’obligués, el 1382, a ratificar, junt amb Joan, les donacions, en particular les prodigades a Bernat. El rancor de Violant, compartit pel marit, es féu consistent el 1384, quan les corts de Montsó van confirmar les concessions i Bernat de Fortià esdevingué, en conseqüència, senyor, absolut, de les localitats de Cubelles, Vilanova de Cubelles, Font-rubí, Borja, Magallon, Sant Martí Sarroca i dels castells que hi havia; la ratificació de la jurisdicció sobre els territoris de Sitges i de Foix i el reconeixement de tots els drets, referents a totes les possessions, de cara els hereus, posaven, a més, a Bernat en una posició tal que Joan i Violant no podien ja tolerar. Sobretot aquesta posició de Bernat, preferit pel rei, del qual gaudia la plena confiança, provocava, feia temps, un abisme difícilment salvable entre Joan i el pare; era un natural ressentiment d’un fill que se sentia bandejat, que no era tingut en compte, que no rebia cap senyal d’estimació. L’animositat total entre els dos va perfilar-se a partir de l’any 1381 i Violant n’atribuïa la culpa a Sibil·la, qui, segons ella, procurava més en favor del germà que del fillastre i era la causa dels mals.^[13]

El 1381, en efecte, s’havia produït un xoc entre el rei i el comte Joan d’Empúries, qui no volia restituir a la Corona el vescomtat de Bas, i el sobirà va veure’s obligat a trametre contra el feudatari una tropa de gent armada, encarregant-ne el comandament al primogènit Joan i a Bernat de Fortià, aleshores governador de Catalunya. Però, sigui perquè Joan, unit amb sòlids vincles d’afecte amb el comte —cunyat seu i que, amb la muller Joana, havia estat un dels pocs defensors del seu casament amb Violant—, no compartia el projecte del pare, sigui perquè els homes d’armes, obligats a obeir els dos caps, estaven desorganitzats, el vescomtat de Bas no fou ocupat. El sobirà va llevar aleshores el càrrec de governador general al fill —càrrec que li pertocava com primogènit— i, acompanyat per Sibil·la, entrà, el 1384, a l’Empordà, amb un exèrcit; el comte, que, el juny del 1383, havia gosat reivindicar l’autonomia del seu territori, va refugiar-se a Castelló d’Empúries i es disposà a la lluita; el rei instal·là el seu camp a Sant Climent, no lluny de Peralada. En contra del comte, que mentrestant havia iniciat una campanya contra un vassall seu, Bernat Alamany d’Orriols, senyor de Foixà i parent de Sibil·la, a causa d’uns drets feudals, que no li eren reconeguts, s’aixecà la petita noblesa empordanesa, desitjosa de sostreure’s de la seva jurisdicció i de passar a la del sobirà i de la mateixa Sibil·la; el comte es veié obligat a llogar companyies de mercenaris francesos. El sobirà, sempre acompanyat per Sibil·la, s’establí, d’inici, a Besalú, després a Girona, finalment a Figueres, amb l’intent d’evitar el pas de les tropes franceses i de desconcertar els soldats del comte amb diversos atacs; va confiar a Bernat de Fortià l’empresa d’ocupar el territori de Verges, i la discòrdia entre Joan i Bernat, començada a fer-se greu quan, el 1381, els dos foren posats en igualtat pel rei, s’aguditzà quan Joan va perdre el càrrec de governador general i Bernat obtingué comeses de confiança.^[14]

L’octubre del 1384, el comte Joan d’Empúries s’alià amb el comte d’Armanyac i intentà de tenir el suport de la cúria d’Avinyó. Pere el Cerimoniós, a través del bisbe de Tortosa, va exposar a Climent VII les raons de la seva lluita amb el comte. Mentrestant, la guerra continuava i, amb l’esperança de recobrar l’estimació del pare, l’infant Joan, sentint, per l’altra banda, l’obligació de defensar les seves terres, el març del 1385, va atacar, capitanejant tres-cents cavallers, Durban, on s’havien reunit les companyies franceses trameses en ajut del cunyat, les desbaratava i feia nombrosos presoners. El rei, tanmateix, bo i complimentant el fill per la seva brillant operació militar, va donar el càrrec de capità general de l’exèrcit en guerra contra el comte d’Empúries a Bernat de Fortià. En subseguí l’odi de l’infant envers el pare i envers Bernat, a més de l’endreçat contra Sibil·la, acusada d’afavorir el germà prop del rei i de voler la fi del comte d’Empúries per fer ascendir la petita noblesa empordanesa, de la qual ella formava part. Joan, amb la muller Violant i el seu seguici, va retirar-se a Castellfollit (de la Roca), mentre el rei prosseguia la guerra, ajudat per Bernat de Fortià. El novembre del 1384, va morir, a tot això, la muller del comte d’Empúries, Joana. Nascuda a Barcelona el 7 de novembre de 1344, era filla del sobirà i de la seva primera muller, Maria de Navarra, i s’havia casat amb el comte d’Empúries el 1372; l’amargor que experimentà per la guerra entre el pare i el marit, la vergonya que sofrí per haver estat bufetejada públicament pel pare durant les Corts de Montsó en intentar la defensa del propi espòs, la tristesa que li provocà el pensament de la sort futura dels seus dos fills —Pere i Joan—, la feblesa física, foren causes de la seva mort prematura. El seu cos, vestit amb l’hàbit cistercenc, feia pocs mesos que havia estat enterrat al monestir de Poblet, quan va córrer la veu que, per obra de l’infant Joan, el comte d’Empúries anava a prendre per muller una íntima amiga de Violant, Constança de Perellós. El rumor va provocar el ressentiment del sobirà, el qual, sospitant una aliança entre el comte i el fill, ordenà al fill i a Violant que allunyessin de llur casa —on s’albergava— a Constança, però marit i muller refusaren de fer-ho, afegint Violant que, abans de realitzar una tal acció contra un amiga, a la qual ella havia encarregat, a més, l’educació dels fills, abandonaria per sempre el territori de la Corona. Les disputes en el si de la família reial ara havien assolit un punt molt crític i el rei, que havia emmalaltit greument, l’agost del 1385, i havia estat a punt de morir i que, per intervenció del fill havia obtingut una treva per part del comte, se sentia humiliat; per comble, Joan, després d’haver recorregut a la suprema magistratura del regne, representada pel “justícia” Domènec Cerdan, va reobtenir el càrrec de governador general, del qual havia estat privat, però que, segons la sentència, ningú no li podia prendre, puix que li pertocava de dret, com primogènit del rei.^[15]

El setembre del 1385, el comte d’Empúries, davant els reforços de les tropes del sobirà, que ocupaven una gran part del comtat, va abandonar Castelló i, partint de Roses en una galera, va arribar a França i es refugià a Avinyó; Castelló, defensada pels seus habitants, va caure dos meses després en poder del monarca. Però, si la guerra havia finit amb la plena consolidació del sobirà sobre el comtat d’Empúries, les conseqüències que deixava podien provocar esdeveniments més greus. Joan, temerós que el pare se li girés en contra, va trametre emissaris a França, àdhuc al mateix comte d’Empúries, per tal d’obtenir algunes companyies de gent armada; Sibil·la, al seu torn, amb la finalitat de tenir protecció per la Corona en el cas d’una lluita entre el rei i el fill, va demanar l’ajut de les ciutats més importants del regne. Es perfilava una guerra civil; d’antuvi, una temptativa de conciliació entre l’infant i els Fortià va fallir. Però la guerra civil va ésser conjurada pel mateix rei, en limitar-se a declarar l’allunyament del fill, de la Cort.^[16]