PROEMI

Fa alguns anys, mentre m’ocupava en l’estudi d’Alfons “el Magnànim” i de la seva política mediterrània, vaig procedir a la lectura de l’obra d’un seu contemporani, el valencià Jaume Roig, metge estimable i autor d’un plaent poema satíric, no gaire conegut a Itàlia. D’aqueixa obra, intitulada “Spill” o “Lo libre de les dones e de consells”, la qual vaig poder llegir en l’edició de València del 1531, van colpir-me els versos dedicats a Sibil·la de Fortià, la quarta muller del rei de la Corona d’Aragó Pere “el Cerimoniós” (1336-1387); pels versos, Sibil·la, que provenia de la petita noblesa de l’Empordà i que havia tingut la fortuna de cenyir la Corona després d’haver estat l’amistançada del sobirà, m’apareixia amb una llum completament distinta del record que jo en tenia a través de les pàgines de Bernat Metge, un dels més grans literats del seu temps. Mentre que el poema d’en Roig em representava una dona intrigant, versada en sortilegis i embruixos, exposada al turment de la roda com una vulgar fetillera, dedicada al nepotisme per tal que “sols prosperàs —ella y els seus— fent-los hereus —de sos regnants”, recordava, jo, l’elogi que Bernat Metge en feia en la seva obra “El Somni”, on les expressions “fortalesa de cor”, “gran paciència”, “gran saber”, “bon enteniment” li eren aplicades, fins a fer-ne un “virtuós spirit”.

Animat per la curiositat, vaig reprendre aleshores la lectura de les cròniques catalanes, però, tanmateix, en vaig treure poques notícies i poca satisfacció. No és estrany, doncs, que l’escassetat de notícies —diguem, per exemple, que la “Crònica de Sant Joan de la Penya” ans s’entreté amb Isabel, filla de Sibil·la i del rei Pere, i en el seu matrimoni amb el comte Jaume d’Urgell; i deixem constància que tampoc els “Anales” de Zurita no parlen gaire de Sibil·la— m’engresqués a una major recerca sobre la figura d’aquesta reina i sobre els últims anys del Tres-cents català.

Ella, procedent de la petita noblesa empordanesa —i vídua d’Artal de Foces, governador de Mallorca—, havia esdevingut sobirana de la Corona d’Aragó en un moment difícil, crític per al País; Pere “el Cerimoniós”, en dissensió amb l’alta noblesa, procurava d’afavorir els petits nobles, els nuclis populars, i Sibil·la n’esdevenia símbol; en conseqüència, es produïa a la Cort una situació tensa, amb la formació de faccions, entre el primogènit del rei, Joan —nat d’Elionor de Sicília— i la madrastra. Joan, a l’igual que la seva muller (Violant de Bar), accepte per l’alta noblesa, finia per dominar la situació després de la mort del pare. Heus ací el quadre simple que es desprenia de les cròniques. En canvi, la vida, els sortilegis, el nepotisme no hi apareixien. La indagació no va resultar fàcil, perquè calgué llegir nombrosos registres de cancelleria i moltes lletres reials de l’època, conservats a Barcelona, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Pels documents vàrem poder copsar la figura de la reina, la qual havia estat certament objecte d’estudi —recordem, per exemple, que el 1928 l’havia biografiat J. M. Roca, i el 1944 Llorenç Riber—, però no arribàvem a copsar l’ambient, colpit per la crisi dimanada de la gran pesta del 1348 i pel xoc de l’alta noblesa amb la petita, sofridora de la misèria, com el poble menut de les ciutats.

El 1884, el contrast de Violant amb Sibil·la havia servit a Frederic Soler i Hubert (“Pitarra”) per teixir el drama “Batalla de reines”; l’obra, premiada al certamen de Reus i publicada a Barcelona, fou representada al Teatre Romea, de la mateixa ciutat, el 25 de gener del 1887, i el paper de Sibil·la anà a càrrec d’una gran actriu de l’època, Mercè Abella. L’erudit Eduard Castells i Oller ha rellevat, a “Monografies vallenques” (Valls, 1967), que el drama no trigà gaires anys a ésser representat a Valls, amb la particularitat que la quantitat recollida en aqueixa ocasió fou oferta al cònsol d’Itàlia a Tarragona, amb destinació a les víctimes del terratrèmol de Messina. L’obra d’en Soler, magnífica des del punt de vista literari, va induir a crear de Sibil·la una figura llunyana de la veritat i va deixar una impressió falsa, involuntàriament plasmada en la historiografia catalana. Calia, per tant, reconstruir, de cap i de nou, i d’acord amb els documents, l’existència de la reina, relacionada amb la cultura italiana i figura d’interès pel tràmit a Catalunya, precisament en la seva època, de les obres de Petrarca i Boccaccio.

Vaig dedicar-me, així, a l’estudi de Sibil·la i feia avenços en les recerques quan, el 12 de maig del 1968, a Sant Martí Sarroca —amb motiu de celebrar-s’hi la Diada dels Castells promoguda per la Delegació barcelonina de l’“Asociación Española de Amigos de los Castillos”— un dels meus preats amics, l’advocat Andreu Brugués i Llobera, qui m’havia empès en nombroses converses a escriure un llibre sobre la reina, pronuncià una conferència sobre la mateixa Sibil·la; vaig invitar-lo a repetir la dissertació a la “Università degli Studi” de Càller, davant dels meus deixebles, interessats per la història catalana i pels problemes del Tres-cents. Més tard, el 6 d’agost del 1969, a Castelló d’Empúries, i a la plaça pròxima a la magnífica església gòtica, va ésser representada, en dotze quadres, una obra sobre Sibil·la, original d’Esteve Albert i Corp; val a dir, però, que aquí hi havia un regrés a conceptes no pas reals. Ara, per tot plegat, em decideixo a publicar el present llibre; he fet estades llargues a Barcelona estudiant l’Arxiu de la Corona d’Aragó i he transcorregut un període a Fortià, hoste de l’amic Brugués, a la seva casa de camp; de manera que he tingut ocasió de conèixer a fons l’Empordà. I el llibre, que dono a estampa, vol ésser, a més d’un acte d’homenatge a aquesta terra on he viscut com si fos la meva, acompanyat per la presència de la meva família i envoltat per l’afecte d’amics —i això no ho oblidaré mai—, una reconstrucció de la figura de Sibil·la, acostada el més possible a la veritat, dibuixada en un ambient lligat a Itàlia per la cultura i agitat per les lluites, en el qual apuntava, com oposició a l’alta noblesa, l’afirmació de la burgesia catalana.

ALBERTO BÒSCOLO

Barcelona, Hotel Gala Placídia, 8 abril 1970.