II
LA VIDA A LA CORT

Després de la boda de Sibil·la amb Pere “el Cerimoniós”, les divergències entre la petita noblesa i l’alta noblesa s’anaren aguditzant i no es limitaven a l’ambient de la cort. Afavorida per la reina i havent entrat en el palau reial, la petita noblesa reforçava la seva posició al camp, mentre que la burgesia començava a fer sentir el seu pes a les ciutats i als centres majors. A la cort, el seguici de Sibil·la anava augmentant en nombre, tant que pel seu sosteniment calien anualment més de cent cinquanta mil sous barcelonesos. Havien estat cridades a formar part del seguici persones de rang no elevat, escollides, en bona part, per la mateixa Sibil·la en el cercle de les seves coneixences i dels seus parents. Els seus dignataris no eren certament iguals que els de la reina Elionor, qui s’havia envoltat de nobles d’alt llinatge i d’homes de cultura, com Guillem Nicolau i Bernat Metge; el seguici de Sibil·la era ben divers, però val a dir que també la política era diferent. El mateix sobirà, en oposició amb l’alta noblesa, no desdenyava pas l’ingrés, a la cort, dels nous elements.^[1]

Al seguici de la reina figuraven com camarlencs Bernat de Foix —qui ja estava al seu servei abans que ella es casés amb el rei—, Vidal de Vilanova i Bernat Sagarriga. Aquest darrer, mort poc abans de l’abril del 1384, habitava a Barcelona, en la casa de l’ardiaca, junt amb un altre cortesà de Sibil·la, Pere Planella, cavaller que era nebot de l’homònim bisbe del cap i casal de Catalunya. Del seguici de la reina, en feien part, també, dos majordoms, Galceran de Vilarig i Jaume de Cornellà, dos ajudants de cambra; Pere Mascaró i Arnau Ferrer, i un sots-cambrer, Arnau Pere de Pallola. Estaven, en fi, al seu servei, alguns cavallers; n’era un el seu parent Joan Barutell, qui s’encarregava, durant les cavalcades, d’obrir la marxa al grup que la protegia; els cavallers, que tenien com a cap un altre parent d’ella, Berenguer de Pontons, eren Jaume Padreda, Galceran Calaf, Berenguer Fort, Joan de Terol, i dels escuders es responsabilitzaven Bernat Carbó i Bernat Soldevila. Per als viatges llargs, efectuats per ella amb lliteres tapades o descobertes, s’ocupaven dels muls i de tots els serveis Martí de Terol, els seus ajudants Guerau Huguet i Francesc Adroher.^[2]

Les dames del seu voltant, cadascuna amb la pròpia cambrera, eren moltes; ultra la mare —madona Francesca, que sempre havia estat amb ella— algunes li eren pròximes parentes i, entre aquestes, s’hi comptaven la germana —Marquesa— i Francina de Palau. Altres, com Blanca de Foix, muller de Bernat, Blanca de Castanys, Blanquina de Salarn, Marquesa de Torroella, parenta llunyana seva, Isabel Sabater, Beatriu de Vilarig i Alamanda de Montagut, provenien, en part, de la petita noblesa empordanesa, en part de famílies de rang no elevat amigues de la reina. Al seguici femení entraven, també, una cambrera, Elisenda de Corbera, i algunes servidores sardes, probablement transferides i venudes a Catalunya com a presoneres de guerra arran de la revolta i de les campanyes entre els sards rebels i la Corona d’Aragó; ho revelen alguns noms de les servidores, Elena, Caterina i Sardenya, i el fet que el juny del 1378 Sibil·la agraïa al governador de Càller, Asbert Satrilla, que li hagués tramès dues criades sardes, les quals esperava que serien tan idònies com les que ell li havia tramès l’any anterior. El febrer del 1380, Sibil·la, contenta de les dones que li havien estat enviades, va demanar a Joan de Montbui, successor de Satrilla, altres dos servents sards, marit i muller. A més, a una família que a Sardenya tenia un feu —el comtat de Quirra— pertanyien tres donzelles, Violant, Estefania i Beneta Carroç, filles de Berenguer; Sibil·la les havia volgut amb ella, en el seu seguici, i les apreciava molt. En fi, del cercle femení feia part una cambrera, Isolda, la qual ja havia servit a la reina Elionor i que, per la seva experiència, havia estat obligada pel sobirà a servir Sibil·la.^[3]

El major nombre de cavallers i de dames va fer pujar les despeses de pensions i vestuari, i el rei es va veure obligat a augmentar d’onze mil sous anyals la suma destinada a les despeses de Sibil·la, qui era generosa especialment amb els seus familiars. El setembre del 1378, ella va regalar, posem per cas, cent florins d’or a la germana Marquesa, qui oi més rebé, com a donatiu, una sella, de treball molt curós; el mateix any, Sibil·la oferí a l’oncle, Ramon de Palau, una mula, una sella i un fre; el 1377, assignava al germà Bernat 30 florins, i el 1379 li’n donava altres 200; a la mare Francesca, que pel seu vestuari percebia 500 sous barcelonesos a l’any i que rebia sovint teles com regal del sobirà, li pagava els deutes que havia contret després de la mort del marit i que encara no havien estat ventilats.

A Sibil·la, li costava poc d’afavorir també a les dames del seu seguici. De la presència a la cort i de l’amistat amb la reina, se’n beneficiava, de manera particular, Violant, la primogènita de Berenguer Carroç, la qual, el maig del 1383, després de la mort del pare sense deixar cap fill mascle, obtingué del sobirà el títol de comtessa de Quirra i la infeudació del territori sard. La infeudació li fou feta, tot i que, no havent-hi descendència masculina directa, el comtat “more Italiae” hauria hagut de tornar a la Corona. Sibil·la reeixia a superar l’obstacle procurant el matrimoni de Violant amb Ponc de Senesterra, fill del conseller reial Bernat, i suggerint una clàusula, en el contracte de casament, per la qual Ponç esdevindria comte de Quirra si Violant moria sense fills mascles. Violant obtenia, a la vegada, a més del comtat —situat a la Sardenya oriental i molt extens—, els tres castells de Quirra, Ullastre (= Ogliastra) i Sant Miquel, els quals eren els bastions del feu i que li foren ratificats el 1391, després de la mort de Pere “el Cerimoniós”, pel successor i fill, Joan I.^[4]

Una altra despesa quantiosa la produïen les nombroses persones que s’ocupaven dels menjars, de les begudes, de tot allò que era necessari per a la vida quotidiana de Sibil·la i del seu seguici, i que prenien cura que tot marxés bé a la Casa. En part, provenien de l’Empordà i estaven al seu servei ja d’abans del casament; en part, havien estat escollits pel rei. La porta d’ingrés a les estances de Sibil·la estava vigilada per Jaume Carroç, potser parent de Violant, el qual, en el mes de desembre del 1385, pels serveis prestats va obtenir del sobirà, com a premi, mil sous barcelonesos. Del rebost, se’n feia responsable Bernat de Mont-palau, ajudat per Arnau Sarriera; les compres anaven a càrrec de Pere Ferrer, ajudat per Miquel Llobet i Guillem de Banyuls. Tenia cura dels aliments Guillem Jordà, qui s’ocupava, de manera especial, de la conservació de la carn i del peix. Del pa i dels dolços, se n’ocupaven Simó de Fornells i Exeménez de Poyo, i tenien a les seves ordres a Joan de Casademunt, mentre que les begudes restaven confiades a Joan Guillem i a un coper, Poncet Senesca. La cuina era atesa, en fi, per Pere Sacanell, a qui ajudava Domènec d’Alfambra, i del rentat i de la conservació de la roba blanca se’n feia càrrec la muller de Guillem de Banyuls, Miquela. Vetllava el bon funcionament de totes les activitats un parent pròxim de Sibil·la, Bernat Ramon de Vilamarí, i completaven el personal el sastre Jaume Clapers, ajudat per Pere Esquerit i Guillem Berenguer Descunill, els argenters Guillem Sesheres i Martí de Ribes i un especialista en l’elaboració de les perles, Mateu Torres.^[5]

Depenien, encara, de la reina alguns eclesiàstics i alguns funcionaris. Els eclesiàstics s’ocupaven de la seva capella privada, i eren: Pere Roqueta —qui tenia el càrrec de capellà major i que a les seves dependències tenia diversos sacerdots—, Guillem Mateu, Joan de Boixadors, Miquel Pastor, Ramon Larder i Castelló Mercader, i dos sagristans, Benet Garau i Tomàs Pia-nosa. L’esmentat Mateu exercia, també, el càrrec d’almoiner. Integraven, a més, la capella alguns joves clergues que freqüentaven l’escola annexa, entre els quals Gabriel Desblada, fill de Francesc, Bernat Ferrer, cunyat del canceller Berenguer de Vallossera, i Jaume d’Avellaneda, fill del protonotari del regne, Bartomeu. En canvi, no feia part de la capella el confessor de Sibil·la, el qual era fra Arnau Pelagi, mestre en teologia. Els funcionaris s’ocupaven de l’administració i de la cancelleria. La tresoreria restava confiada, des del novembre del 1378, a Gispert de Campllong, a qui va substituir en l’any 1380 Joan Calloz, i l’escrivania era exercida per Francesc Desblada, antic administrador de la reina, substituït en morir, el 1385, per Antoni de Navés; depenien de l’escrivania el jueu Abraham Satorra, Jaume de Claramunt i Joan Llobet. Aquest darrer, que era fill de Francesc Llobet, morta a Sardenya durant la revolta dels sards, va obtenir del rei, el desembre del 1382, a canvi dels serveis prestats pel seu pare en l’illa, una assignació de dos mil sous barcelonesos. La cancelleria, amb diversos escrivans, estava al càrrec de Berenguer de Vallossera, nomenat per Sibil·la secretari seu i custodi del seu segell, el gener del 1378, i que gaudia de l’estima del sobirà. Del que calia per posar els segells, en tenia la missió Pere Carles, nomenat “sigillator scribaniae”. Proporcionava els papers, els pergamins i el convenient per la cancelleria un jueu barceloní, Bonjuha Mahir. Més endavant, Vallossera fou substituït pel doctor en lleis Pere Sacalm.^[6]

Figuraven, per acabar, al seguici de Sibil·la tres macers, Pere Ferrer, Guillem Huguet i Pere Destrull, el cambrer de la infanta Isabel, Francesc Saplana —qui ja havia estat al servei de les dides del difunt Pere, el secundogènit de la reina—, i alguns ministrers o músics, els qual des del 1378 alegraven la vida de la cort. Aquests darrers, que eren Jaume de Port Albert i Guillem Foqué amb les respectives mullers Isabel i Mahant, el 1383 van anar prop del rei de Navarra i de Gastó III de Foix i més tard, el 1385, a la cort de França i d’Anglaterra, van arribar també a Itàlia, hostes de diversos senyors, i per tot arreu van difondre notícies de llur sobirana. Tornaven de cada viatge rics d’experiències, duien a Catalunya les novetats de les diverses corts que visitaven i referien els esdeveniments polítics. Al servei de Sibil·la, abans del casament, ja hi havia hagut altres dos músics, Mateu i Marc de Malero, i el rei havia posat a la seva disposició també un “cavaller selvatge”, això és un bufó, Guillem Claret.^[7]

Després de la mort de Vidal de Vilanova, ocorreguda als començaments del 1383 i seguida el 1384 per la de Bernat Sagarriga, va restar a la cort fins al nomenament de Pere de Centelles com únic camarlenc Bernat de Foix, que a l’igual que Bernat Ramon de Vilamarí, era una persona de confiança de la reina. El fill de Vidal i de Simona de Bellvís, Ramon, entrà en el seguici del rei com donzell, prometé d’anar a Sardenya contra els rebels i obtingué un guiatge, el qual no l’exonerava, però, de pagar a Sibil·la un deute contret pel pare en les seves relacions amb la reina i que consistia en mil florins d’or. Del trast de la Casa, en responien, així, sobretot les dues persones de confiança i la comesa no era de poca importància. Finalment, metge de Sibil·la i dels seus familiars ho era Ramon Querol, recompensat amb 400 florins d’or aragonès a l’any, bé que també prestaven servei a la casa de Sibil·la el cirurgià Pere Legost i una jueva, Floreta Sanoga, que practicava la medicina i que, originària de Santa Coloma de Queralt, s’havia establert a Barcelona, amb la seva família.^[8]

L’apartament del qual disposava Sibil·la era format per diverses estances i havien d’ésser tingudes en ordre; la reina s’hi entretenia molt. A l’estiu, les estances eren perfumades i refrescades amb joncs, lligats junts i disposats en torn de les parets i suspesos a les finestres; a l’hivern, eren calentades amb llenya que hom encenia a les xemeneies. De nit, la il·luminació era feta amb candeles de cera o de sèu, o bé amb torxes, i, mentre que en les estances de la reina i de la infanta s’utilitzaven canelobres d’argent, en les altres cambres hom emprava canelobres de ferro. El rebost, on era conservada també la vaixella d’argent, havia d’ésser sempre tancat i ple de provisions; no s’hi custodiaven, però, els serveis de taula de la reina. Les tovalles, les copes, els plats d’argent —Sibil·la els usava quotidianament—, eren guardats, junt amb la sal, el sucre i les espècies, en una caixa d’argent, adornada amb pedres precioses; l’ús de la caixa —caixa que es tancava amb clau i que rebia el nom de “la barca”, per la seva forma— venia suggerit per la necessitat de prendre precaucions contra les temptatives d’enverinament i, de fet, a la caixa hi havia tancat també un tros de banya, la qual hom suposava tret d’un animal legendari, l’unicorn (de figura de cavall amb una banya al front); al tros, de gran valor, li eren atribuïdes moltes virtuts, compresa la de fer reconèixer els aliments emmetzinats. Tanmateix, per tal de reconèixer l’eventual toxicitat dels aliments i de les begudes, per major precaució, un servent, primer que fossin servits a la reina, tenia la missió de provar-los a presència seva, i a aquesta finalitat hi havia plats i gots, amb un senyal que permetia de reconèixer-los i que eren conservats a “la barca”.^[9]

Les provisions procedien de les terres del rei o eren dutes a la cort pels proveïdors; entre aquests, hi havia: per la verdura, dos hortolans, Joanet i Font-defores; pel peix, una dona, coneguda amb el renom de “la Roja”, pel color dels seus cabells; per la caça, Francesc Boix, qui cada dia subministrava les perdius, i Llorenç Vila, qui recorria els camps per comprar llebres, conills, i que fornia la casa de Sibil·la també de gallines, paons, pollastres i ous. El consum de la carn, sobretot de porc, era inferior a la del peix, menjat en dies de magre i per la quaresma; a Sibil·la li agradava el peix. Del peix destinat a la seva taula, se n’ocupava personalment; per exemple, el març del 1382, trobant-se a València, va ordenar a un habitant d’Alzira que tanqués amb canyes un tram del riu Xúquer proper al poble de Montcada, per tal de tenir una fàcil pesca de llísseres per consumir en la seva casa; el setembre del 1383, va establir a Montsó que les truites i les anguiles pescades pels pescadors d’Inca fossin venudes només que a ella; el març del 1384, va trametre, al llarg del sector de Tamarit a Tarragona, a Guillem Vidal de Montblanc, amb l’encàrrec que prengués contacte amb els pescadors i que li procurés els millors peixos, i de Casp es feia enviar truites i anguiles de primera qualitat. Quan la pesca era efectuada lluny de les localitats de residència de la reina, els peixos li eren tramesos fregits o salats.^[10]

El pa era confeccionat amb la farina millor i en un mes Sibil·la i el seu seguici consumien uns 1.800 pans, cada un del pes de deu unces. El vi que ella preferia era el grec, anomenat així encara que procedia de la Itàlia meridional, però mai no mancaven al seu celler la malvasia, la vernatxa, el vi català. El vi grec s’aprofitava també força per la cuina, rica —segons el costum medieval— de condiments i d’espècies. El safrà, el clau de clavell, la sal, les herbes aromàtiques, el pebre, la canyella, la mostassa, el vinagre, la mel i el sucre eren emprats sovint; els guisats, les salses picants, preparades en morters a propòsit, mai no mancaven en tota mena de plats. Un plat especial era “la panada”, consistent en una fulla cuita al forn, repleta de carn o d’anguila, a vegades amb panses. Sibil·la preferia les viandes cuinades en olles de terrissa, a la manera empordanesa, i els seus menjars consistien en un plat de sèmola o d’arròs o de brou o de fideus —aleshores ja coneguts amb aquest nom, i que eren servits amb formatge—, en un plat de carn o de peix, que els seus cuiners preparaven de manera molt picant i gustosa i que acompanyaven amb la verdura pròpia del temps, sobretot espàrrecs, espinacs, faves, enciams, cebes, i en unes fruites; la fruita, segons l’època de l’any, eren nous, avellanes, figues, raïms, peres, ametlles, melons, i hom la servia amb els dolços, els quals agradaven tant a Sibil·la que li danyaven les dents, i llavors ella recorria a Bartomeu Pericer, especialista en preparar pólvores útils per curar la càries i les neuràlgies.^[11]

No sempre, però, els menjars eren tan abundants. En els períodes de dejuni, Sibil·la respectava les prescripcions de l’Església; el Divendres Sants i el primer dia de Quaresma el seu aliment consistia en pa i aigua, en els altres dies quaresmals la carn no entrava a la seva taula. Per altra banda, segons el costum, el dia de Sant Blai, això és el 3 de febrer, no havia de mancar mai a la seva taula la fruita beneïda, la qual era distribuïda entre els comensals i menjada; en la diada de Tots-Sants, o sigui el primer dia de novembre, calia que fossin servits els panellets, semblants, si no idèntics, als d’avui dia.^[12]

Els mateixos menjars preparats per a la reina, consumien els individus del seguici; en ocasions, la reina menjava sola, en altres ocasions, amb persones del seu cercle o invitats. Abans de la ruptura completa amb els fills del rei i amb l’alta noblesa, l’infant Martí, la seva muller (Maria de Luna) amb la germana i altres nobles no havien pas refutat d’asseure’s a la seva taula. Li succeïa sovint que tenia invitats i llavors s’ocupava, amb atenció particular, dels aliments i dels dolços, sobretot confits, que regalava als comensals.

Allò que restava de les pitances, beneficiava als pobres, als ordes religiosos, als hospitals. Segons l’etiqueta de la cort, el rei no menjava amb ella; vivia en el seu apartament i, quan ambdós estaven de viatge, cadascú anava amb el seu seguici, tenint pròpia residència. A vegades, però, ocorria que en un viatge els dos menjaven junts i, en aquest cas, les despeses dels menjars eren dividides a meitat, a menys que el rei no decidís de deixar-les a càrrec seu. Ni tan sols Isabel menjava amb Sibil·la; servida pel seu cambrer, Francesc Saplana, i per la seva cambrera, Teresa, li eren preparats aliments especials adaptats a la seva edat i els consumia en plats d’argent, guardats amb les copes, les culleres i els ganivets, igualment d’argent, en una caixeta, semblant a “la barca” de la mare.^[13]

Fos que ella mengés sola, fos que tingués invitats, la taula de Sibil·la apareixia adornada amb flors, sobretot roses. Les tovalles eren de lli; els serveis d’argent. Com que encara no s’havia implantat l’ús de les forquilles, els tovallons, que servien per netejar-se les mans i la boca, eren en nombre abundant. La vaixella d’argent, usada per la reina, duia el seu escut. No mancaven els gerros ni les palanganes per la immersió de les mans després de cada menjada, ni els gerros finament treballats per al vi i per a l’aigua, ni els salers; d’aquests darrers, n’hi havia un que presentava alguns esmalts de preu, així com n’hi havia un altre que tenia peus cisellats en forma de lleons. Puix que en ocasions els invitats eren munió, la vaixella suficient per a tots no podia pas mancar; n’hi havia una part de daurada. Algunes caixes de fusta, reforçades amb tires de ferro i assegurades amb panys, contenien escudelles, plats, platets, culleres, tasses, copes, palanganes, safates, gerros; moltes peces havien estat regalades a la reina per particulars o pels consellers de Barcelona, de València, de Tarragona, de Lleida, de Palma de Mallorca o de la comunitat de Xàtiva i d’Alzira. Altres peces havien estat trobades per ella a la cort o comprades als argenters de Barcelona, tal volta a Jaume de Mediona, que li havia fornit dotze plats, dotze escudelles i dotze culleres, o a Berenguer Descoll, qui li havia venut dos gerros; de l’entreteniment de tota l’argenteria, se n’ocupaven els seus argenters, Guillem Sesheres i Martí de Ribes, encara que algunes restauracions, si comportaven treballs d’ornaments d’or, eren confiats a artesans entesos de Barcelona. Berenguer Tió, posem per cas, havia restaurat dues culleres, sis platets, quatre plats, dues safates i quatre escudelles, i Francesc Vilardell una copa. I, mentre que les dames i els cavallers usaven els objectes d’argent, els criats disposaven de serveis de ferro i de terra cuita esmaltada, semblants als que avui solen ésser fabricats a la Bisbal d’Empordà, i menjaven en una estança que els era destinada i asseguts en una llarga taula.^[14]

A les estances que componien l’apartament de Sibil·la, situat al palau reial ampliat i retocat pocs anys abans i compost per dos edificis, un de major i un de menor, circumdat per un jardí, l’aparell era simple, però luxós. A part de la cuina —rica d’olles de coure i de terra, d’utensilis de ferro, de gerres per l’oli i pel vi, de gerros per l’aigua— les estances dels criats amb pobres llits, tamborets i bancs, l’amoblament era fet amb gust sobretot a les cambres destinades a la reina, a la infanta, a la mare, madona Francesca, i a les persones del seguici fix a la cort, car algunes, les que no eren fixes, al caure la nit se n’anaven a casa. Les estances es presentaven amb llits de fusta, protegits per cortines i embellits amb sobrecobertes, amb banquetes, cobertes de tapets francesos amb dibuixos teixits a mà, figurant o bé els mesos de l’any o bé escenes de cavallers i de dames o les gestes de Llancelot; cadires de fusta, revestides de vellut, o de ferro, recobertes de cuiro, estaven junt a les parets; damunt dels arquibancs hom hi havia deixat arquetes per a les joies i porta-perfums; per terra, en fi, enfront del llit hi havia tapets fets igualment a mà i potser un braser. A l’estança de Sibil·la, el tapet duia repetit algunes voltes el seu escut; a la cambra de la mare, un coixí, a la manera aràbiga, servia de cadira.^[15]

En alguns arquibancs Sibil·la guardava la roba blanca i els vestits. I vestits, argenteria, joies, béns mobles de propietat seva, estaven enregistrats en dos llibres, gelosament guardats, el “Libre de notament de argent” i el “Libre de notaments de cambra”. Dominava llavors a Catalunya la moda francesa per les faldes, les quals s’usaven llargues fins als peus amb una petita cua. Sibil·la vestia falda d’aqueixes; duia, també, una camiseta de lli, adornada al coll i als polsos, amb puntes, una cotilla i un gipó de màniga curta. D’hivern, el seu abillament es completava amb una jaqueta curta de pell de cabrit o d’anyell adobada i un mantell. Per als mantells, s’utilitzaven aleshores teles amb dibuixos d’animals o d’ocells, per les faldes i pels gipons estaven en voga els colors vius. Els folres dels seus vestits eren de tafetà i les guarnicions de pell d’ermini pels mantells, de fils d’or i perles pels altres induments. A la cintura duia penjada, recolzada damunt de la falda, una bossa de seda; als peus, sabates igualment de seda i a les cames mitges, les quals, per l’època, representaven un luxe. El seu capell era de llana i en tenia un d’especial per a cavalcar i per protegir-se de la pluja i dels raigs del sol. Del capell a les espatlles ficava un vel i cobria les mans amb guants de cabrit. Completava el seu abillament i la cura de la persona amb un toc de perfum, fet d’algàlia, de mesc, d’àloe, de roses o de violetes. Disposava de moltes peces de vestir i treballaven per a ella diverses persones especialitzades; dues jueves de Granada, Mira i Astruga Soldana, i una àrab de Saragossa, Zofra, li preparaven les puntes; una dona de Castella, Urraca de Millars, i un jueu, Isaac Natan, li proporcionaven els vels i el calçat; una sastressa de Barcelona, Benvinguda d’Arenys, li confeccionava les camises. Mateu Torres, finalment, s’ocupava dels fils d’or i de les perles i gaudia de l’estima de la reina, la qual s’interessà per la seva vida particular i per les seves noces amb una noia perpinyanesa, Boneta Perestortes.^[16]

Sibil·la tenia una gran passió, no solament per les robes de qualitat, sinó també per les joies; n’hi regalava el rei o ella les comprava, sense mirar el preu. Quan una nau catalana, procedent de l’Orient, arribava a Barcelona amb un carregament de perles, de pedres precioses, de teixits, tot seguit s’hi sentia atreta. Entre les diverses joies, posseïa dotze robins i dotze petits safirs que havia comprat a un mercader vingut de Pèrsia; un gran robí li havia estat facilitat per Lucchino Scarampi, un mercader genovès que, coneixedor de la debilitat de la reina pels teixits i per les joies, feia amb ella molts negocis. Scarampi li havia venut també un anell amb un robí i altres joies i, valent-se del fet que eren joies desitjades a la vegada per Violant de Bar, muller en segones núpcies del primogènit del rei, Joan, ben segur que va vendre-les a preu fort. Sibil·la posseïa, així mateix, dos anells, un amb un safir, l’altre amb un robí, diverses pedres precioses i una agulla d’or que li havia venuts Romeu Desfeu, orfebre barceloní, alguns collars de perles i moltes perles soltes que havia comprat a jueus. Posseïa, finalment, una magnífica diadema d’or amb safirs i esmalts, la qual li havia regalat el rei juntament amb dos robins, trets del ceptre i del pom auri de la reina Elionor, i tenia una joia que li havia ofert el comte Pere d’Urgell i una coroneta de pedres precioses, en forma de garlanda, regal del comte Gastó de Foix. Hom deia que estava en possessió, també de sis robins, dos safirs i deu perles robades al duc de Berry per Bernat i Ramon d’Albi; corria la veu que ella ho havia comprat als dos lladres, però no n’hi havia proves. Val a dir que ella, per tal d’obtenir una joia, no sentia escrúpols; en saber que el duc d’Anjou tenia un gran robí empenyorat a un mercader de Barcelona i que no podia rescatar-lo, s’afanyà per obtenir-lo, i, en altra ocasió, assabentada que el rei d’Armènia Jaume I, de pas per Barcelona, pensava vendre’s una joia, cercà de comprar-la a un preu enraonat. Sovint comprava contraent deutes amb els mercaders, trigant a saldar les operacions; a Scarampi, per exemple, li devia sempre quantitats no pas petites. El mateix Scarampi va concloure un important negoci, el 1386, amb Sibil·la. El mercader genovès tenia cedits per la reina robins, safirs, diamants, perles, per muntar en una garlanda seva i que havien d’ésser ficats amb altres gemmes al lloc d’altres pedres precioses de menys valor a la corona del sobirà. Aquest darrer va pagar a Scarampi, qui declarava que tot ho havia comprat a altres mercaders, 13.020 florins d’or d’Aragó, i Sibil·la va obtenir pel valor de 10.610 florins unes altres pedres precioses per a la seva garlanda.^[17]

Cada vegada que la reina s’absentava de Barcelona, s’emportava joies, vestits, argenteria; calien molts muls per al transport de les seves coses i les del seguici; en ocasions, entre muls i cavalls sumaven cent quaranta animals, alguns dels quals li havien estat regalats per particulars. Transferiments tan costosos eren motivats pel fet que Sibil·la havia de sostenir el seu rang, però també pel desig que res no li manqués per plaure sobretot al sobirà. La seguien els seus ministrers amb els quals transcorria hores de desvaga-ment. A Barcelona, a Saragossa, a València sovint passava el seu temps admirant joglars i prestigitadors o bé oint ministrers d’altres senyors. Guillem de Paris i la seva muller, Joana, ambdós hàbils en els jocs de mans, havien actuat a presència d’ella; els ministrers Bernat, Colso, Joan i Raynart, que formaven part del seguici del duc de Coucy Enguerran VII, havien vingut de França a la seva Cort per exhibir-s’hi, a l’igual que els ministrers del comte de Flandes, Lluís II, i sovint tenia a la vora, també, els ministrers Joan, Esturment, Cetro i Argentina, una xicota plena de gràcia, que depenien del primogènit del rei, Joan, i que eren generosament recompensats.^[18]

La passió pels vestits luxosos, per les joies, pels esbargiments, contrastava amb la seva religiositat; era un contrast típicament ibèric, originat per una feminitat unida a un sentit del Cristianisme com espiritualitat antiaràbiga. A més de fer-ho en la seva capella, rica d’ornaments i paraments de valor, de calzes i plats d’argent, Sibil·la oïa la Missa i seguia les funcions religioses en les diverses esglésies de Barcelona. Per la festa de la Candelera participava amb la infanta Isabel a la solemne processó i distribuïa a tot el seu seguici ciris, pintats, segons s’estilava. El Diumenge de Rams assistia a la funció portant la palma a beneir, el Dijous Sant donava de menjar, en el seu apartament, a tretze dones pobres, a les quals distribuïa també peces de vestir i diners. En els dies de Setmana Santa ajudava amb un subsidi a les dones públiques de Barcelona, que en tal període no podien exercir, i el Divendres Sant amb la filla Isabel efectuava, vestida de dol, la visita de les set esglésies, deixant en cadascuna una bona almoina i parant-se llargament a adorar el Crucifix. El Divendres Sant del 1381, ella es trobava a Saragossa i va oferir al Crucifix de la Catedral una sèrie d’anells, avaluats en trenta croats d’argent.

La religiositat, que, com hem dit, demostrava també amb el dejuni, l’empenyia a entrar en possessió de relíquies, a demanar-ne amb insistència el mes de novembre del 1379 a l’arquebisbe d’Atenes i a fer contínues obres bones; ajudava els pobres, assistia amb subsidis a institucions religioses, com el monestir de monges de Perahita i els convents de les menors de Santa Clara a Arles de Provença i de les menors a Girona. Oferia ornaments a la capella de l’“aljaferia”, això és del palau regi de Saragossa, una creu d’argent al monestir de la Jonquera, un calze a la capella de fra Arnau —un ermità dedicat a l’ascetisme en les muntanyes de Munt de Pacs, territori de Vilafranca del Penedès—, i un reliquiari d’argent a l’església de Santa Engràcia, de Saragossa, per estotjar el crani de la màrtir a la qual el temple havia estat dedicat. Sibil·la tenia una particular devoció per a la Verge del Pilar, venerada en una església de Saragossa; en ocasió que estigué en aquesta ciutat amb el rei, que va caure malalt, pregà a la Verge la gràcia del guariment i, com ex-vot, va deixar al temple un ciri de vint lliures que duia imprès el seu emblema. Guiada pel zel religiós, va ocupar-se en fundar a Ruzafa, no lluny de València, un monestir femení cistercenc, dedicat a Sant Urbà, i, per aqueixa finalitat, va demanar un subsidi al rei i als executors testamentaris de Berenguer de Codinacs, qui havia deixat trenta mil reals valencians per distribuir en obres benèfiques.^[19]

Cal dir que el nivell de vida i l’aplicació de les rendes, no sempre d’acord amb les previsions, menaven a una insuficiència de les sumes destinades a Sibil·la i al seu seguici per a les despeses; vestits, joies, regals, subsidis als familiars, mudances determinaven un desequilibri entre les entrades i les sortides i una situació difícil. Precisament per aquest motiu, a més de la llunyania i la consegüent dificultat per administrar-los, Sibil·la va decidir, per l’agost del 1379, de vendre els béns que el primer marit havia posseït en l’illa de Mallorca i que ella havia heretat.^[20]

Foli 31v del registre 506 del Reial Patrimoni, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, que reporta una llista de despeses fetes per compte de la reina Sibil·la.