III
LA CORONACIÓ I EL NEPOTISME

Les despeses van augmentar —encara que en part el passiu fos eixugat per l’impost especial, propi d’aqueixes ocasions, conegut per “coronatge”— quan el 30 de gener del 1381, després d’un parlament a Montsó, presidit pel sobirà, es procedí a la coronació de Sibil·la. A la cerimònia, celebrada a Saragossa, no hi participaren els dos fills del rei: Martí i Joan. Aquest darrer havia declarat públicament que no volia trobar-se més amb la madrastra; i n’havia estat absent, també, de l’acte, una part de la gran noblesa. L’acte de la coronació no era, de fet, simplement simbòlic; representava un major reconeixement de l’autoritat de la reina, a la vegada que reforçava la posició de la petita noblesa, de la burgesia i de la família dels Fortià.

La cerimònia tingué inici el 29, al vespre, amb l’anada de la reina des de l’“aljaferia” fins a la Catedral i a l’Església de Sant Salvador, per les pregàries rituals i el necessari recolliment. La sobirana acudí a les dues esglésies muntada en un cavall blanc, acompanyada per alguns nobles fidels al rei, amb les respectives mullers, per l’esposa de l’infant Martí —Maria de Luna—, per algunes dones d’aquest casal i per moltes donzelles de la noblesa menor, les quals la seguien a peu, amb molta dificultat perquè havia plogut i els carrers estaven enfangats i plens de llot. L’acompanyaven també els representants de totes les ciutats del regne i d’alguns ordes religiosos i dos alts prelats: el bisbe d’Osca i l’arquebisbe de Torres (l’actual Sàsser). Aquest darrer, que era Joan de Fornells, menor franciscà i mestre en teologia, era molt estimat per la reina; tot i essent titular d’una seu sarda, per intercessió d’ella prop de la Cúria romana havia obtingut, l’abril del 1378, diversos beneficis en las diòcesis de Saragossa, València, Tortosa. L’agost del 1378 havia rebut, com ofrena de la reina, una peça de seda negra per als seus vestits, i tot fa suposar que era un dels seus confidents, sobretot si considerem que el rei l’havia nomenat confessor seu.^[1]

La ciutat en festa, ressonant de trompetes i tambors, estava il·luminada per torxes col·locades a les portes i a les finestres de les diverses cases; duia torxes la gent del poble; i també les persones que formaven el seguici reial en duia. Bernat de Fortià, germà de la reina, havia distribuït un centenar de torxes que havia llogat. Sibil·la vestia d’hàbit blanc, no duia joies, i un vel de seda li queia del cap a les espatlles; el seu rostre estava pàl·lid per l’emoció. Després de les pregàries i del recolliment a les dues esglésies, la reina va arribar al palau de l’arquebisbe, es va reunir amb el sobirà, i ambdós participaven a un gran banquet, entretingut per joglars, bufons, ministrers, seguit de danses, obertes a tots els components de la petita noblesa, als cavallers, als escuders, a les llurs donzelles.

La cerimònia de la coronació es féu el matí del jorn següent, a la Catedral; el rei, vestit amb la túnica i la dalmàtica que duia el dia que havia cenyit la corona d’Aragó abans del seu pare Alfons el Benigne, arribà primer que ella a l’església, seguit pels seus cortesans, i prengué seient en un tron a la dreta de l’altar. Coronat, tenia, a l’una mà, el ceptre, a l’altra el pom auri. Sibil·la, amb el seu seguici, arribà a l’església i, a la sagristia, es posà, ajudada per algunes dames, una túnica i una dalmàtica de seda blanca, folrada de tafetà vermell i ornada de pedres precioses i de perles, amb una estola i un cinyell amb botons de filigrana. Va tornar a l’església, precedida per Maria de Luna i per altres dames, que duien damunt de coixins la corona, el ceptre i el pom. Els emblemes de la reialesa foren posats damunt de l’altar, i la reina, agenollada davant de l’arquebisbe de Saragossa, va rebre, per ell, la unció. Després, el sobirà, mentre l’arquebisbe pregava, li posà damunt del cap la corona i li lliurà el ceptre i el pom; la reina, inclinada en front del rei, li besà la mà dreta i s’agenollà per besar-li els peus. Al final de la cerimònia a l’església, plena de gom a gom pels súbdits, el rei besà Sibil·la a la boca i, amb aquest gest, sancionava una igualtat de drets i un reconeixement de sobirania. L’arquebisbe oficià, a continuació, la Missa i, acabada la cerimònia, el rei abandonà, el primer, la Catedral, seguit per Sibil·la, qui muntà a un cavall blanc, ricament guarnit i amb brides revestides de seda. A ella, li feren escorta donzells, vestits amb hàbits blancs, i la seguiren fins a l’“aljaferia” nobles, donzelles, cavallers, escuders, els quals amb dificultat reeixien a obrir-se camí entre la multitud, aclamadora, del poble. La reina que havia estat coronada era una d’ells, era veïna de llurs senzill cor, coneixia llurs difícils problemes.^[2]

El mateix dia va efectuar-se un altre banquet a una sala de l’“aljaferia”. La reina s’assegué enfront del rei, en una taula separada, i, en altres taules, tenia a la dreta les dames i a l’esquerra els eclesiàstics i els nobles. En altres taules hi havia els representants de les ciutats i molts altres convidats. Al final de l’àpat, les sales del palau foren obertes per a una gran festa. Asseguda al seu tron al costat del rei, Sibil·la, després d’haver assistit a un espectacle fet per joglars, invitava tots els presents a dansar. La festa acabà l’endemà amb un altre banquet, al qual van participar prop de dues-centes persones. Seien a la taula de la reina amb el sobirà les dones de la casa dels Luna i els eclesiàstics. La taula, esdevinguda famosa per la seva preciositat, havia estat duta expressament des de Barcelona; era de jaspi, encastada en argent i esmaltada amb perles, descansava damunt de quatre peus d’argent que figuraven quatre lleonets, finament esculpits; a cada cap hi havia, elaborats mestrívolament per experts argenters, dues trompes d’argent amb l’escut del rei de Sicília i dos barrals d’argent daurats que, assegurats amb cadenetes, servien per a la mescla de l’aigua i del vi i es presentaven ornats d’esmalts i de motius cisellats amb finor. De gran valor foren, per altra banda, la vaixella i els serveis usats per la reina i pels seus comensals en tot el convit, durant el qual fou portat a la taula, en una gran safata i al centre de volàtils rostits, un magnífic paó en Tacte de fer la roda. La safata va ésser presentada, a la sobirana i als seus hostes, al so d’instruments musicals. El rei havia escrit, per l’ocasió, una composició poètica, i els versos, de sabor exquisidament provençal, venien escrits en un rotlle que penjava del coll del paó (era la primera vegada que es produïa al regne d’Aragó un preciosisme semblant). Deien els versos:

El costum, de tipus cortesà cavalleresc, s’estilava molt a Anglaterra i a França i hom en deia la cerimònia del paó o del faisà, perquè sovint era aquest l’animal dut a taula; ocorria que, després que havia estat duta la safata, els cavallers presents pronunciaven, per torn, vots d’accions, quasi sempre difícils, que complirien en honor de la dama festejada. Així, en honor de Sibil·la, els cavallers presents feren, per escrit, diverses promeses; val dir, però, que no foren pas totes respectades.

El sobirà culte, apassionat de la Història fins al punt d’escriure una crònica del seu regne amb la col·laboració de personalitats del seu seguici, estimava la Poesia, la qual entrava en el caràcter, en l’espiritualitat dels cavallers de l’època. De jove, havia compost versos sobre l’amor; madur d’anys, havia abandonat la poesia amorosa i havia compost poesies de distinta mena, de les quals hom coneix les estrofes en elogi de l’estiu, versos dedicats al fill Martí sobre la manera d’ésser armats els cavallers, rimes de reprovació pel fill Joan, qui, havent enviduat de Mata d’Armanyac l’agost del 1378, refusava d’unir-se en segones núpcies amb Maria, hereva del tron de Sicília, i preferia en el novembre del 1379 el matrimoni amb Violant de Bar. El rei havia compost, també, el 1355, un sirventès, avui perdut, en lloança del clima de Sardenya, escrit amb la finalitat d’engrescar els catalans a traslladar-se a l’illa; la veritat és que Sardenya, dominada per la malària i rebel, no era pas la terra ideal per a la gent de Catalunya.

Sibil·la, el dia de la coronació, agraïa el gest del sobirà, endut aquest per l’amor seu a la Poesia, i la cerimònia del paó clogué els festeigs. Foren concedits subsidis als monestirs i convents de Saragossa, almoines als pobres i foren amplament recompensades les persones que havien contribuït a fer agradable la festa i, entre elles, esmentem els expressament invitats ministrers del comte Gastó de Foix, de Pere de Bearn, del duc de Borgonya, del rei de Navarra Carles II, els bufons dels infants Martí i Joan, de Bernat de Pinós, de Bernat de Cabrera i els joglars i els ministrers de la cort.^[3]

Restà en el cor de la reina l’amargor de l’absència a la seva coronació dels fillastres i de molts nobles, llurs partidaris. El sobirà havia invitat els membres de les més altes famílies, com els comtes de Prades, d’Urgell i del Pallars, els Luna, els Pròxida, els Montcada, els Cabrera, els Pinós, els Centelles, els Erill; havia escrit, també, als dos fills, Joan i Martí, que es trobaven respectivament a Girona i a València, per tal que fossin presents a la cerimònia; però Joan, molestat amb el pare també de resultes del matrimoni amb Violant, havia refusat d’acudir-hi i havia empès alguns nobles de les cases més importants i alguns eclesiàstics a fer causa comú amb ell. Martí havia seguit l’exemple del germà i havia bescanviat lletres amb el pare i, al capdavall, pres un determini de compromís: la seva absència restaria compensada per la presència de la muller, Maria de Luna, i de les dones de casa seva. La coronació no havia resultat solemne i la presència en nombre major de la petita noblesa i de la burgesia ciutadana i rural, invitada igualment pel sobirà, havia donat a la cerimònia un caràcter popular. Esclatava, així, obertament, entre el sobirà i els seus fills —sobretot entre el rei i Joan—, l’hostilitat que fins aleshores havia romàs amagada, oculta per un esperit de cavalleria, i els contrastos familiars afavorien més encara el joc de les classes menors, a punt d’afermar-se majorment en el regne. Pocs dies després, el sobirà demanà el testament, que ja havia dictat, per revisar-lo; rompé el ceptre de la reina Elionor, mare de Joan i de Martí, i en féu a trossos els emblemes de la reialesa, perquè ells dos no els puguessin posseir. Sibil·la, envers els dos fillastres, no demostrà el ressentiment que experimentava; procurà de seguir la via de l’amistat, de la conciliació, Túnica en una situació semblant; tanmateix, a la vegada va treure partit dels refrecs, per tal d’afavorir els seus familiars, sobretot el germà Bernat, destinat a alts càrrecs.^[4]

L’ascens de la família de Sibil·la, afavorida pel seu nepotisme, la ruptura dins l’alta noblesa, la situació tensa a la Cort i l’escalada de la petita noblesa provocaren una capgirell de les institucions del regne, que el sobirà sostenia per a la seguretat de la Corona. El nepotisme arribà a l’extrem que un camperol d’Inca, Andreu Salt, per tal de millorar la seva condició i d’ésser pres en consideració, deia que era cosí de la reina i el mateix sobirà demanà al governador de Mallorca informació sobre aqueixa parentela. Tots els parents de Sibil·la treien partit, en efecte, de la situació, àdhuc els llunyans, i això ocorria en el curs de pocs anys. La mare de la reina, Francesca, valent-se de les disputes, va edificar al comtat d’Empúries, l’any 1383, amb l’aprovació del sobirà, el castell de la Garriga (“sa Garriga”) de Roses i hi féu transportar, per a la construcció, fusta de la millor qualitat, i obtingué, després, un ampli territori al voltant i la jurisdicció sobre els habitants. La concessió era conseqüència d’una guerra feudal esclatada entre el comte d’Empúries, Joan, i el rei, originada el 1381 per una disputa entre ambdós per la possessió del vescomtat de Bas i per una controvèrsia entre el mateix comte i un parent de Sibil·la, Bernat Alamany d’Orriols. Aquest darrer, que no volia reconèixer els drets comtals en el seu feu de Foixà, trobà l’ajut del rei, motivant això que el comte s’hi rebel·lés, amb l’ajuda de nobles i guerrers francesos; la guerra, en la qual participà també Sibil·la en el seguici del rei, va concloure, el novembre del 1385, amb la derrota del comte i fou una conseqüència de la crisi del període. El feudatari d’Empúries no tolerava, de fet, l’ascens de la petita noblesa, la política del sobirà i representava els interessos d’una part de l’alta noblesa, decidida a tot per tal de mantenir els propis privilegis, àdhuc a no reconèixer l’autoritat reial. Francesca va obtenir, així, un castell, per tutela dels interessos reials i per dany del comte, i més tard va entrar en possessió d’algunes terres, a sumar a les que ja l’hi havia concedit el monarca, entre les quals quatre vinyes; la primera, a la campanya de Palausavardera, al lloc dit “Lavatolles”; la segona, al lloc dit “Les Guardes”, no lluny del castell; la tercera i la quarta, en fi, al territori de Roses. Era un canvi en les posicions de poder, una transformació social, que es produïa al país.^[5]

Adquiria una posició superior a la de la mare el germà de Sibil·la, Bernat. Aquest havia contret amb Artal de Foces, primer marit de Sibil·la, diversos deutes que no havia satisfet; havent mort Artal i esdevingut Sibil·la la concubina del rei, els deutes havien prescrit. La puixança de Bernat arrencava del 1376, abans de les noces de la germana amb Pere el Cerimoniós; aprofitant-se de l’amor del sobirà per Sibil·la, entrà, el 1376, al palau reial, com a sobrecoc; el 1379 esdevingué majordom del rei; el 1382 el seu camarlenc. La reina l’afavoria: li regalà teles de preu per als seus vestits, vermells, negres, brodats d’or i seda, provinents de Florència i de Londres; li donà contínuament sumes, adés trenta florins d’or d’Aragó, adés cent, adés dos-cents i arribà a donar-li tres-cents florins, per la compra d’un cavall; però, coneixedora del seu caràcter, inclinat a les despeses sense control, prohibí als canviadors (banquers) de Barcelona, que obrien crèdits, que li fessin emprèstits. Abans que la germana esdevingués reina, Bernat, en un moment que la família es trobà en dificultat i la mare va empenyorar alguns llençols i algunes mantes de casa seva, contragué diversos deutes amb jueus de Barcelona; Sibil·la va pagar-los. Recórrer a préstecs era per a Bernat un fet habitual; el desembre del 1379 va obtenir de Pere de Cans i Andreu d’Olivella 500 florins d’or d’Aragó, els quals foren tornats, amb els interessos, en part per ell i en part per Sibil·la; el novembre de 1380, d’antuvi amb la contrarietat de la germana i després amb el seu ajut, recorregué a Pere Pasqual i a Arnau Esegrit per obtenir un préstec de 9.000 lliures barceloneses, el qual li fou concedit en part amb la garantia d’alguns jueus de Perpinyà i en part amb la hipoteca d’algunes rendes seves.

A causa del seu caràcter, sense problemes i sense escrúpols, Bernat reeixí, amb molta habilitat, a introduir-se, enllà de l’ambient de la Cort, en els cercles de totes les personalitats de l’època; evitava de restar embolcallat en les controvèrsies de la família reial; Joan, el primogènit del sobirà, tot i estar en desacord amb Sibil·la i que exercia el càrrec de governador general de tots el regnes depenents de la Corona d’Aragó, el sostenia. I, mentre el rei confiava a Bernat, l’any 1380, la comesa de lloctinent del governador de Catalunya, Joan el nomenava procurador seu al ducat de Girona. Com a bon empordanès, genial i propens als cops de cap, més d’una vegada aixecava preocupacions, però, en tot cas, la intervenció de Sibil·la arranjava la situació. Fàcil a la ira, en una ocasió va ofendre, al monestir de Poblet, a Galceran de Vilanova; en una altra ocasió, va injuriar els consellers de Barcelona, lents a obeir les seves ordres, que reflectien les del rei per a la captura de Ramon Alamany de Cervelló i dels seus fills, acusats de la mort de Castelló de Mallorca, regent de la cancelleria reial. Impulsiu, demostrà que no era apte per a exercir càrrecs delicats, i el sobirà va exonerar-lo del de vice-governador, bé que després va readmetre’l.^[6]

Mentrestant, la seva posició financera esdevenia sòlida, àdhuc despenent més del necessari a causa del luxe, dels servidors inútils (que Sibil·la volia que llicenciés), dels falconers —que li preparaven els falcons per a la caça, el seu esbargiment preferit—. La seva flaca era vestir amb afectació i Sibil·la li va regalar per al mantell un fermall d’or amb perles i pedres precioses, d’un valor de sis-cents florins, dels quals tres-cents va pagar-los el rei. Era un petit noble, podem dir, que mai no havia conegut la vida còmoda i que, de cop i volta, s’havia trobat dins de la societat. Des del febrer del 1378, el rei va concedir-li una modesta renda, treta dels drets provinents de l’escrivania del regne de Mallorca; Bernat percebia aquesta renda per mitjà dels seus dos procuradors: Nicolau Cosa i Guillem Domingo. Més tard, el 1381, el rei li concedí algunes terres del comtat d’Urgell, les quals depenien de la Corona i que redituaven, anualment, entre els dos mil i els tres mil florins. La concessió va representar-li el primer pas per ascendir al rang de gran feudatari. El sobirà li féu, després, altres assignacions, entre les quals quatre mil florins sobre les rendes de Saragossa, tres mil en recompensa dels serveis prestats en la guerra contra el comte d’Empúries, on Bernat va distingir-se al costat del sobirà en diverses accions militars; li concedí, en fi, un tant per cent sobre el “ius relevi”, és a dir sobre els impostos que hom pagava a la Corona en Tacte de les vendes de béns immobles. D’ací i d’allà, Bernat anà reunint un capital, que li administrava un banquer de Barcelona, Pere des Oms, qui li tenia en dipòsit.^[7]

Al mateix temps, el germà de la reina s’afermava com a feudatari i prou el recolzava la germana, car Sibil·la* retreia sovint al sobirà la necessitat d’elevar-lo de rang. El 1381, a les terres del comtat d’Urgell afegí, per compra, el territori de Gualter i intentà d’adquirir-ne el castell; les seves aspiracions a la possessió d’un castell pogueren, finalment, realitzar-se quan, el gener del 1382, gràcies a la intervenció del sobirà, va adquirir, de l’infant Martí, el castell penedesenc de Sant Martí Sarroca. La seva puixança dins l’esfera feudal continuà en els anys successius; el juliol del 1383 va obtenir del rei el castell de la Geltrú, també al Penedès, i amb aquest castell s’incloïa el territori que li era propi, comprès l’indret del Palmerar; i, el juny del 1384, va adquirir els castells aragonesos de Magallon i Borja, amb les pertinences corresponents; el castell de Borja havia estat cedit al rei per la germana de l’arquebisbe de Saragossa, Toda Pérez de Luna, a canvi dels castells d’Aranda i Alagon. Bernat va entrar en possessió, més tard, del castell de Foix i d’una sèrie de castells i de fortificacions del territori del Penedès, tals com Cubelles, Vilanova i Font-rubí.^[8]

Li convenia, a Bernat, de fer un matrimoni propici, per reforçar la seva posició com cunyat del rei. El 1382, Sibil·la suggerí al sobirà l’oportunitat d’unir el germà amb Timbor de Prades. Escollia una noia que pertanyia a un dels casals més importants de Catalunya. Timbor era filla del comte de Prades, Joan, emparentat amb el rei. Llavors Pere el Cerimoniós va entrar en tractes amb Joan, però aquest pretenia per a la filla un altre matrimoni, el de Bernat de Cabrera; Joan no veia amb simpatia un lligam familiar amb els Fortià; no obstant i això, per no descontentar el sobirà va acceptar de discutir les seves propostes i les de Sibil·la, remetent per a més endavant el projecte del casori. Els desigs del rei li foren comunicats a Joan, comte de Prades, per Bernat i Jaume de Cornellà; ell va embolicar la qüestió, posant condicions difícils, que implicaven la intervenció de l’Església, aleshores punyida pel cisma d’Occident, dividida en dues obediències i representada per dos pontífexs. A canvi de la mà de la filla, demanava, per a ell, una o més comandes de l’orde de Jerusalem i per al fill Lluís, de catorze anys, l’arquebisbat de Tarragona. Sibil·la va bellugar-se per afavorir al comte de Prades i obtenir el consentiment a la boda; suggerí per a Lluís el bisbat de València, organitzà un encontre de Bernat amb Timbor, va escriure als dos pontífexs i va demanar-los l’ajut. Però, el matrimoni no arribà a terme. Lluís va obtenir igualment un bisbat, el de Mallorca, i Timbor, després de la mort del rei, va casar-se amb la persona que el pare volia, Bernat Cabrera, comte de Mòdica.^[9]

La reina no va resignar-se; el 1385, un altre projecte de matrimoni va prendre consistència a la cort; ara, l’escollida per Bernat fou Isabel, germana del rei de Castella, Joan I, i un ambaixador de Pere el Cerimoniós, Pere Boïl, va realitzar els primers contactes i iniciar les primeres temptatives. Castella estava, aleshores, en guerra amb Portugal i la boda d’Isabel representava un enfoc polític que podia resultar eficaç per al país. Pere Boïl tenia, per tant, bones cartes per jugar i fixà, també, que faria un viatge a Castella Bernat, qui no podia anar-hi ara, com ho excusava el seu rei. Ell, certament, estava ocupat a l’Empordà, anant al costat del sobirà en la campanya contra el comte d’Empúries, i delegà a Castella, com procurador i representant seu, el conseller i majordom del rei Berenguer d’Abella. La derrota que infligiren els portuguesos als castellans a Aljubarrota —desfeta que Joan I va considerar un dol nacional—, la mort de Berenguer de Vallossera —canceller i secretari de Sibil·la—, una repentina malaltia de Pere el Cerimoniós —colpit per febres terçanes, probablement dimanades d’un atac de malària, contreta a Sardenya el 1355—, constrenyiren a Berenguer d’Abella a presentar-se a la cort castellana més tard del que hom havia previst. Tanmateix, els tractes del matrimoni foren duts endavant i, a través d’un altre ambaixador, Bernat de Montpalau, van ésser estipulades, l’abril del 1386, algunes clàusules relatives al dot. Joan I s’obligava a dotar Isabel amb quaranta mil florins d’or d’Aragó, a part de l’aixovar, de les joies, de les cavalcadures; es comprometia, a més, a confiar a Bernat castells i terres a la frontera aragonesa d’igual valor que el dot, els quals quedarien per al seu futur cunyat si el dia de la boda no havia rebut els florins. Al seu torn, Bernat prometia que a la seva mort tornaria a Isabel el dot o l’equivalent del seu valor en béns immobles, excepció feta dels interessos destinats a les despeses de la mateixa Isabel durant els anys de matrimoni. Tampoc, però, aquesta vegada foren realitzades les noces.^[10]

Qui també va treure avantatges de la posició de Sibil·la fou el seu oncle Ramon de Palau, qui va deixar l’Orde dels Hospitalers de Sant Joan, a la qual pertanyia, arrepentint-se’n després. El setembre del 1378, amb l’ajuda de la neboda, reprengué l’hàbit i prometé de viure de manera exemplar. L’octubre, Sibil·la va procurar d’obtenir-li la comanda que l’orde posseïa a Gardeny i que havia d’ésser deixada per Pere Toló; no hi reeixí, com tampoc en fer-li donar la comanda de Mallorca; en canvi, va obtenir per a l’oncle, que ella ajudava amb contínues assignacions de diners i de vestuari, la comanda d’Avinyonet i de Castelló d’Empúries, la qual, el setembre del 1381, li fou concedida pel prior de l’orde a Catalunya, Guillem de Guimerà. En aqueix període de temps, el prior s’ocupava en la recerca d’un tresor, consistent en or i pedres precioses, amagat a la ciutat o en els voltants de Tarragona, i, segons el costum de l’època, va obtenir del rei l’autorització per cercar-lo amb l’obligació, en cas de trobar-lo, de dividir-lo en nou parts: dues, per al mateix sobirà; dues, per a ell; una, per a Sibil·la; una, per a Bernat de Fortià, que dividiria amb Hug d’Anglesola; una, per al primogènit del rei, Joan; i dues, finalment, per a Rodrigo de Guzmàn, qui, probablement, havia estat l’informador. Ramon de Palau, qui el 1383 passava dificultats econòmiques, va morir a la fi de l’any 1385 i els seus béns immobles passaren a la reina; ella tingué al seu seguici un altre parent, Francesc de Palau, a qui, en ocasió de les noces, va regalar trenta mil sous barcelonesos i que no hem d’identificar amb Francesc de Fortià. Aquest darrer, casat feia temps amb Geraldina, va establir-se a Barcelona i, en morir, el maig del 1378, la vídua, que havia heretat diversos béns immobles, usurpats del monestir de Vilanera, fou ajudada per Sibil·la, qui n’havia demanat la restitució. Francesc fou un dels components de la família dels Palau ascendits de cop i volta, a la qual pertanyia també Francina, incorporada aviat al seguici de Sibil·la i destinada a esdevenir dama de companyia de la seva fillola Isabel.^[11]

Millors guanys obtingué, però, la família de la germana, Marquesa, el marit de la qual, Berenguer Barutell, armat cavaller pel sobirà el jorn de la coronació de Sibil·la, va ascendir al càrrec de conseller reial. Dels quatre fills de Marquesa —Bernat, Francesca, Pere i Berenguer—, la reina preferia aquest darrer, que ingressà al sacerdoci. Ella tenia, però, una particular predilecció també per Pere, qui, nat el novembre del 1381 i cridat amb els apel·latius afectuosos de “Peroy” i “Mungoi”, era el més petit. I, mentre que Bernat obtenia del rei seixanta mil sous barcelonesos com dotació patrimonial i Francesca, encara minyona, era donada per esposa, l’agost del 1383, a Pedró Fernàndez de Híjar, titular de la comanda de Montblanc, Berenguer, amb l’ajuda de la reina, s’obria camí en la carrera eclesiàstica. Als deu anys, el 1381, era clergue a la Catedral de Girona i en possessió d’una canongia sense prebenda a València; la reina desitjava que esdevingués canonge prebendat a Tortosa o a Lleida, però li abellia de manera particular que tingués una canongia d’aquesta mena a Barcelona, la qual gaudís de rics beneficis, i, valent-se de la caòtica situació que travessava l’Església a causa del cisma, feia mans i mànigues per assolir el seu objectiu. Ella confiava, en l’esmentat any, per obtenir-ho, en els canonges barcelonins Bernat d’Olives, Bartomeu de Sarrià, Antoni de Fornells; s’adreçava al bisbe i al capítol de Barcelona; intentava d’obtenir per al nebot les canongies vacants, en la mateixa seu, per la mort dels eclesiàstics Gabriel, Berenguer Mascaró i Puigbuçó; cercava, en fi, que li fos assignada la sacristia de la Catedral barcelonesa, vacant després de la mort de Pere de Sant Eustaqui, cardenal diaca prop de la Cúria romana. Aconseguí el seu intent de fer-lo nomenar canonge, el 1382, i a la vegada aconseguí també, aprofitant-se de la mort del titular, el cardenal de Pamplona, que li fos assignat l’ardiaconat de l’església de Santa Maria del Mar, una de les més importants de Barcelona. Berenguer va obtenir, després, diversos benifets en la diòcesi de Lleida, al priorat de Fraga, i a l’edat de catorze anys ja tenia una posició sòlida entre els eclesiàstics. Sibil·la, que abellia un bisbat per a ell i que va intentar també de fer-lo nomenar prior del cèlebre monestir de Montserrat, no oblidava pas els altres Barutell. Marquesa va rebre d’ella, a més de teles i draps valuosos, continus regals, entre els quals una sella i un fre decorats amb or i esmalts; Bernat, en contreure matrimoni amb la filla de Simó de Molins, rebé el donatiu, el 1382, d’una respectable quantitat i la reina va vetllar que la boda fos brillant i digna del seu rang; Joan, potser cunyat de Marquesa, gaudia d’una renda i figurava al seguici de Sibil·la com escuder i, amb l’ajuda de Sibil·la, va prendre per muller, el 1382, una filla d’Andreu de Vallterra, rebé del sobirà un donatiu de quinze mil sous barcelonesos i entrà en possessió del feu de Puig-pardines, en qualitat de dot.^[12]

De l’ascens de Sibil·la al tron, en tragueren també partit els altres membres de la família Vilamarí, a la qual pertanyien la seva mare —Francesca— i el seu oncle Ramon de Palau. El cosí de Sibil·la, Asbert de Vilamarí, rector d’Inca, fou ajudat per ella en la carrera eclesiàstica; la reina procurà d’obtenir-li la rectoria més important de Dénia, intentà per altra banda de fer-lo nomenar canonge en les diòcesis d’Urgell i València i reeixí, finalment, a que gaudís d’una canongia amb prebenda a Girona. No satisfeta, el 1383, perquè la seu de Girona oferia al cosí una renda exigua, li féu donar una canongia a Lleida i, en aquesta darrera ciutat, Asbert va obtenir també el càrrec de rector de l’escola, o sigui de la Universitat (ara no existent).

Altres Vilamarí, entre els quals Bernat Ramon, Berenguer i Ramon, que figuraven al seguici de la reina, van consolidar-se a la cort. Bernat Ramon, a desgrat que un antic privilegi disposava que cap localitat del territori de València podia ésser separada de la Corona, va obtenir del rei el castell de Sassona, situat en l’esmentat territori, i, el juliol del 1381, com que els jurats valencians s’havien oposat a la concessió, Sibil·la va intervenir en favor del seu parent, el qual anà adquirint una posició rellevant a la cort. Altres dos Vilamarí, Bernat i el seu fill Joan, des del febrer del 1379, després d’un procés per uns delictes que va declarar-los innocents, s’havien establert a Figueres amb llurs famílies i, recomanats per Sibil·la al batlle de l’indret, hi ocuparen bons llocs. Bernat, finat el 1385, va obtenir de la reina l’ofrena d’un cavall valorat en dos-cents florins d’or d’Aragó i amb l’ajuda del sobirà fou cridat el 1380 per cobrir el càrrec de lector dels cànons a la Universitat de Lleida. Més tard, fou nomenat veguer de la mateixa ciutat. Joan, al seu torn, esdevingué batlle del territori de Puigcerdà.^[13]

Un altre cosí de la reina, Guillem de Vilarig, que era canonge agustí del monestir de Santa Maria de Vilabertran —situat no lluny de Fortià—, adquirí relleu entre els eclesiàstics; essent cambrer de l’esmentat monestir, fou elegit abat pels altres canonges, als inicis de l’any 1378, però, com que no li fou confirmat el càrrec per Gregori XI —desitjós de confiar l’abadia a Felip d’Anglesola—, gràcies a Sibil·la i a la intervenció del cardenal Pere de Luna (el futur Benet XIII) aconseguí la confirmació per part d’Urbà VI. Al mateix monestir, un altre cosí de Sibil·la, Guillem de Pontons, destinat el 1381 al càrrec de prior en un altre centre monàstic, tenia el càrrec de cambrer, esdevingut vacant pel nomenament de Vilarig com abat. Altres membres de les dues famílies dels Vilarig i dels Pontons va assolir posicions preeminents a la cort, així com obtingueren grans favors. Tal és el cas de Berenguer de Pontons, qui, al servei de Sibil·la, va rebre del rei, el 1385, una assignació de quatre-cents florins, d’or sobre les rendes del comtat d’Empúries. I tal és el cas, també, de Bernat de Pontons, benedictí de Sant Pere de Roda (monestir no distant de Fortià), que va obtenir, el 1381, amb la intervenció de Sibil·la, el priorat de Santa Maria de Cervià, a la diòcesi de Girona.

Un cercle de parents de la reina, àdhuc llunyans, va eixir, doncs, de l’ombra i ocupà en el reialme una posició de preeminència.^[14]

COL·LEGIATA DE DAROCA (SARAGOSSA). La Verge entre el rei Pere “el Ceremoniós” i la seva muller, la reina Sibil·la. (Obra de Pere Moragues, datada el 1384).