DEAN STREET, SOHO, LONDRES

DIMECRES, 20 D’ABRIL DE 1997

Torno a agafar un bolígraf per anotar un període transcendental en els afers dels homes (i com que aquest diari té la intenció de ser secret, gràcies a Déu, no hi he d’afegir «i de les dones»).

Predic que demà passat, el 2 de març, així que surti el sol, el Partit Laborista guanyarà les eleccions pels pèls i formarà el pròxim govern. Parlar d’una victòria abassegadora són beneiteries histèriques que han suscitat els mitjans de comunicació.

La meva predicció es basa en coneixements «de dins». El de dins és un actor que es diu Fred Gipton, que va sortir a l’obra de teatre An Inspector Calls amb en Tony Booth, el sogre del nostre futur primer ministre. En Gipton se n’ha anat de la llengua al Hoi Polloi, el restaurant on treballo, després de dues ampolles de Jacob’s Creek, un Pernod i un sorbet de vodka. Després de suplicar-me que guardés «siuenci», m’ha dit que havia sentit, via uns rumors tortuosos, que el senyor Blair esperava guanyar per una majoria molt estreta. Ha esmentat un «tres». També ha dit que el senyor Blair porta perruca, però, amb el vídeo, he congelat una imatge seva del telenotícies de les deu en què baixava d’un helicòpter per anar al camp d’esports d’una escola, i estic convençut que no hi ha cap perruca que pugui aguantar les turbulències aèries causades per les hèlices. Els cabells d’en Tony són seus, certainement.

Com que cada vot compta, aquest vespre conduiré fins a Ashby-de-la-Zouch un cop hagi acabat el torn al restaurant. Quan he dit a en Savage que m’hauria d’agafar un dia de festa per poder anar a votar, ha fet una crítica virulenta de l’estupidesa del dret de vot de la plebs.

—Si jo governés aquest c--- de país —ha dit (per molt que ho intenti, no puc escriure c---)—, restringiria el vot als homes de més de quaranta-cinc anys, i ho acotaria als que cobressin més de setanta mil lliures a l’any.

—¿No deixaries votar les dones? —he volgut comprovar.

—Ni de c---a —ha dit, furiós—. Estan totes boges, c---. Si no segueixen un tractament per als símptomes premenstruals, segueixen una teràpia de substitució hormonal o tenen problemes amb les calcetes.

Li he fet notar que l’únic problema que tenen amb les calcetes és que se’ls marquen a través dels pantalons, però ell, com de costum, estava fora de si. Quan ha començat a fer recompte de les ofenses i els delictes de la seva dona, la Kim, de qui està separat, he entrat a la cuina i he començat a fer la salsa de ceba per al plat de salsitxes.

Després de calmar-se una mica, m’hi he tornat a adreçar:

—Senyor Savage —he dit—, fa un mes i mig que no m’agafo un dia de festa.

—¿A qui votaràs? —m’ha preguntat amb la intenció de posar-me a prova.

M’ha molestat que m’ho preguntés, però li he contestat:

—Els laboristes.

—Així, ni de c---a —ha cridat i ha agafat un got, l’ha posat sota l’ampolla de rom i l’hi ha mantingut fins que ha quedat mig ple (o mig buit, segons la personalitat de cadascú). Se l’ha begut amb avidesa, com si el contingut fos algun suc.

—¿Per què hauria de passar sense un empleat valuós un dels dies amb més feina de l’any i contribuir a l’elecció de l’amariconat d’en Blair?

Ha tossit i ha encès un dels seus fastigosos cigarros francesos. Li he fet notar que el senyor Blair està lluny de ser un marieta, i que, de fet, ha engendrat un trio de fills. En Savage ha deixat anar una horrible rialla flegmàtica, durant la qual ha creuat les cames (pateix d’incontinència per estrès). M’ha dut cap a la porta del davant del restaurant i ha assenyalat la botiga Hot Rods del davant. El mateix Rod era a l’aparador de la botiga, col·locant uns calçotets de cuir amb tatxes sobre diferents pisos de peanyes per exposar gènere.

—Veus, això és una botiga per a marietes, ¿tinc raó o no tinc raó, Adrian? —ha dit exhalant-me vapors de rom a la cara.

—Aquesta botiga està especialitzada en roba i material per a gais —he reconegut.

—I no hi ha cap dels clients d’en Rod que estigui feliçment casat, ¿oi? —ha preguntat abaixant la veu d’una manera teatral.

I jo li he dit amb una forta ironia:

—Així doncs, el matrimoni del senyor Blair és una simulació i els seus fills no són més que no-ningús concebuts en el llit del cinisme, de manera que un dia enredarà el poble britànic perquè el voti; i el poble es pensarà que és socialista i heterosexual, mentre que…

—Escolta bé el que et dic, Mole; en Blair és un «amic d’en Rod», salta a la vista, i no pas socialista, c---.

He començat a coure la col per al sopar. A en Savage li agrada que la deixi bullir durant mitja hora com a mínim. La meva feina com a cuiner està mamada des que en Savage va instituir la carta tradicional anglesa sense opció a triar. L’àpat d’aquesta nit era:

Totes les taules del restaurant estan reservades amb sis setmanes d’antelació. Ahir al vespre, en Savage va denegar l’entrada a la princesa Michael de Kent; va quedar consternada.

El crític de gastronomia A. A. Gili va dir en una crítica del Sunday Times que el Hoi Polloi servia el típic menjar execrable de menjador escolar. «La salsitxa del meu plat podria haver sigut una tifa: semblava una tifa, tenia gust de tifa, feia olor de tifa i tenia textura de tifa. De fet, ara que hi penso, segurament era una tifa».

En Savage va fer ampliar la crítica d’en Gili en una copisteria i la va enganxar a l’entrada, on atreu una multitud d’admiradors.

Cap a la mitjanit he demanat als meus companys de feina, als que entenen la meva llengua, si tenien la intenció de votar.

En Luigi, el maître, a Itàlia vota comunista, però votarà els liberaldemòcrates a Croydon, la població on viu. En Malcolm, el que frega els plats, ha dit que havia pensat votar els conservadors, «perquè ajuden els autònoms». He explicat a en Malcolm que l’única raó per la qual era autònom era perquè en Savage es negava a pagar-li el mata-segells i els impostos de la Seguretat Social, però aleshores en Malcolm ha prosseguit a dir que li agradava en John Major perquè ell (en Malcolm) va ser acollit per una parella que vivia a Huntingdon, la circumscripció d’en Major. Mentre en Malcolm forcejava amb la llauna que contenia el púding de panses, li he preguntat sobre les promeses electorals dels conservadors.

—Han dit que no apujarien els impostos —ha dit amb la seva veu d’espinguet.

—Malcolm, tu no pagues impostos, ¿no te’n recordes? Et paguen amb diner negre. Tu no figures al llibre de comptes del restaurant, i això et permet obtenir beneficis del Departament de Benestar Social. Tens dentista gratis, el transport a l’hospital gratis, tot gratis —he dit.

—D’altra banda, també havia pensat que potser votaria els laboristes… —ha dit en Malcolm.

DIJOUS, 1 DE MAIG

Dean Street, Soho, Londres, fins a Wisteria Walk, Ashby-de-la-Zouch, Leicestershire en tres hores. No està malament tenint en compte que m’he mantingut per sota del límit de velocitat tot el camí. Mentre baixava, he sentit la candidata del Partit Laborista d’Ashby, la Dra. Pandora Braithwaite, que parlava sobre la importància dels valors de la família a l’emissora Talk Radio. M’he escandalitzat tant que gairebé m’he ennuegat amb un caramel Opal Fruit i m’he desviat al carril reservat per al trànsit ràpid. Parlant d’hipocresia!

La Pandora ha mostrat un menyspreu obert per la vida familiar. El seu primer marit, en Julian, era obertament gai, de fet se’n jactava. I l’amant amb qui ara conviu, en Jack Cavendish, s’ha casat tres vegades i té deu fills reconeguts, tres dels quals han anat a clíniques de rehabilitació per a toxicòmans per tot el país. El més gran s’està podrint en una presó a Turquia. A la majoria dels altres sembla que els atreuen les sectes religioses. En Tom, el més jove, és mossèn a Hull.

Per a mi és tot un misteri com la Pandora va superar el comitè de selecció del Partit Laborista. Fuma almenys quaranta cigarros al dia. L’entrevistador de la ràdio li ha preguntat pel seu company.

—És professor d’idiomes a Oxford —ha contestat amb una veu rogallosa—. I em dóna molt suport. Però —ha afegit— jo a ell també.

—Quina gran veritat! —he cridat a la ràdio del cotxe—. Necessita el teu suport perquè és un alcohòlic crònic i a partir de les vuit del vespre no pot estar dret sense ajuda.

A la sortida divuit m’he quedat sense Opal Fruits, de manera que m’he aturat a l’àrea de serveis i n’he comprat tres paquets. ¿Que hi estan posant alguna cosa extra els fabricants?

Alguna cosa que crea addicció? Darrerament, em sembla que n’he devorat uns quants. L’altre dia em vaig despertar a les 3 de la matinada i em vaig quedar consternat en descobrir que no hi havia ni un sol Opal Fruit en tot el pis. Vaig recórrer els carrers del Soho buscant-ne. Al cap de dos minuts de marxar de casa, em van oferir sexe lèsbic, heroïna i un rellotge Rolex, però vaig trigar més de mitja hora a localitzar un innocent paquet d’Opal Fruits. ¿Què ens revela, això, del món on vivim?

Un govern laborista canviarà tot això. El senyor Blair és un cristià compromès, i predic que la revifalla religiosa s’estendrà per tot el país. Anhelo el dia que em desperti al matí i m’adoni que, al·leluia, jo també crec en Déu!

Mentre encetava el paquet d’Opal Fruits de camí cap al cotxe, se m’ha acostat un home vestit amb una granota de camioner. Per la manera com em barrava el pas amb aquell braç tan gruixut que tenia, he notat que estava enfadat per alguna cosa.

—¿Ets tu el torracollons del Montego? —ha dit—. ¿El que ocupava el carril del mig a cent cinc quilòmetres per hora?

No m’ha agradat el to agressiu que feia servir. Li he fet notar que l’autopista estava força humida i que, al meu entendre, cent cinc quilòmetres per hora ja era una velocitat prou ràpida.

—Cordons, has tingut un camió al darrere des de Watford —ha dit—. ¿No has vist com et feia les llums, cordons?

He contestat:

—Sí, però em pensava que era en to amistós.

—¿Per què se suposa que hauria de voler ser amic d’un torracollons com tu? —ha dit.

M’he assegut dins el cotxe i he observat com entrava d’un bot dins la cabina del camió. M’he tret un pes de sobre quan he vist que no conduïa per a l’Eddie Stobart, els conductors del qual vesteixen camisa i corbata sota la granota i porten els camions immaculats. Aquest talòs conduïa un camió ple d’aigua mineral de Cornwall a Derbyshire. ¿Per què? Si Derbyshire precisament consisteix en aigua mineral: no et pots moure sense caure en un rierol, un estanyol o un riu cabalós.

M’he quedat assegut a l’aparcament uns minuts per deixar que el camioner enrabiat interposés uns quants quilòmetres entre ell i jo, després m’he reincorporat a l’autopista i, conscient del contratemps que havia patit, he pitjat l’accelerador i he pujat a cent deu.

Immediatament després de desviar-me de l’autopista, m’he trobat cara a cara amb la Pandora; el seu rostre m’observava fixament des d’un pòster electoral clavat al tronc d’un castanyer. He parat el cotxe i he sortit per mirar-me-la amb més deteniment. Era una imatge amb glamour, amb reminiscències dels anys quaranta de Hollywood. Els cabells de color ros fosc amb reflexos li queien damunt els muscles en forma d’ones. Els seus ulls deien «habitació!». Portava una mena de jaqueta fosca; a sota s’insinuava un trosset de blonda blanca, i a sota d’això, hi havia alguna cosa més que una insinuació d’un escot voluptuós. Sé que qualsevol home d’Ashby-de-la-Zouch caminaria de genolls per votar-la.

I pensar que jo, Adrian Mole, vaig ser el primer de fer un petó a aquests llavis divins i el primer de posar la mà (l’esquerra) sota els seus sostenidors blancs d’esport. A més a més, el 10 de juny de 1981, la Pandora em va declarar el seu amor.

El fet que hagi estat casada una vegada no té cap mena d’importància. Sé que sóc el seu únic amor veritable i que ella és el meu. Som com Artús i Ginebra, Romeo i Julieta, Charles i Camilla.

Quan em vaig casar amb la Jo Jo, la Pandora va venir al casament i vaig veure com s’eixugava les llàgrimes dels ulls abans de dir a la meva nova esposa «t’acompanyo en el sentiment». De seguida es va disculpar pel pas fals i va dir:

—Volia dir que et felicito, és clar.

Però jo sabia que aquest lapsus va trair el dolor profund que sentia perquè no era ella qui s’havia convertit en la senyora de l’Adrian Albert Mole.

He dit «t’estimo, reina meva» a la Pandora de l’arbre, després he tornat al cotxe i he continuat el meu camí cap a Ashby-de-la-Zouch. La cara de la Pandora em somreia des de les finestres i des dels pals on claven els cartells al llarg de la ruta. «Voteu Braithwaite - laborista», deia el pòster.

De tant en tant, es veien les faccions porcines i grotesques del seu rival conservador, Sir Arnold Tufton, als pòsters de les finestres de les cases més grosses. Si participés en el concurs del millor porc de la Fira Agrícola de Leicester, tindria moltes opcions d’emportar-se una roseta. Davant la joventut, la resplendor i la brillantor intel·lectual de la Dra. Pandora Braithwaite no té cap possibilitat, i a més a més, Tufton ha estat embolicat en un escàndol relacionat amb el seu amic íntim Len Fox, el magnat dels telèfons mòbils (alguna cosa sobre una bosseta de plàstic a Marbella), i això ha fet disminuir encara més les seves possibilitats.

La gent d’Ashby-de-la-Zouch no es caracteritza per tenir un caràcter tempestuós, de manera que es fa difícil de dir si estava d’humor per a una revolució o no. Fins i tot als gossos i els gats se’ls veia calmats sota la llum del sol de bon matí.

Hi ha un pòster del Partit Laborista al menjador de la casa dels pares, a Wisteria Walk, i un pòster de les Spice Girls a la finestra de la meva germana, la Rosie. Rere els pòsters les cortines estan tirades. He trucat a la porta durant cinc minuts abans no m’han obert. La mare estava dreta davant meu amb un barnús de ris llardós i un parell de mitjons de llana d’home. Un Silk Cut Ultra Low cremava entre els seus dits. El vernís de les ungles de color lila estava força deteriorat. El rímel que es va posar ahir a la nit s’havia escampat a tot el voltant dels ulls. Algú, probablement en un saló de perruqueria, li havia fet una cosa terrible als cabells. Dos parells d’ulleres li penjaven del coll amb dues cadenes daurades. En va agafar unes i se les va posar.

—Ah, ets tu! —ha dit—. Esperava que fos el carter. He encarregat un conjunt vermell de jaqueta i pantalons de Next i m’ha d’arribar avui.

S’ha tret les ulleres que s’havia posat i les ha substituït per les segones. Ha mirat detingudament carrer amunt i avall, ha sospirat, després m’ha fet un petó i m’ha guiat pel passadís, fins a la cuina.

El meu fill, en William, estava assegut davant la taula de la cuina prenent Choco Krispies amb un cullerot. Quan m’ha vist, ha saltat de la cadira i s’ha llançat cap als meus genitals. M’he salvat d’un dolor considerable entomant-lo i alçant-lo cap amunt.

Fa tres setmanes que no el veig, però la seva destresa ha millorat considerablement (he de parar de fer servir la paraula «considerablement»: és culpa d’en John Major). Només té dos anys i tres quarts, però està totalment enamorat d’aquell talòs automobilístic de la televisió, en Jeremy Clarkson, i ho trobo considerablement alarmant. La meva mare el té terriblement consentit: li grava en vídeo els programes impel·lits per la testosterona d’en Clarkson i els hi deixa veure contínuament. No sé pas d’on ha agafat aquest interès obsessiu pels cotxes. No pas de la nostra banda de la família, això segur. La seva àvia nigeriana va ser directora d’una companyia que importava pneumàtics de camions a Ibadan; potser és un vincle tènue, però els gens són una cosa ben estranya. Ningú no ha pogut explicar mai d’on em ve el talent per a l’escriptura i la cuina creativa. La família de la meva mare (de Norfolk) era pràcticament analfabeta i sembla que només vivia de patates bullides amb salsa HP, i la família del meu pare (de Leicester) es mirava els llibres amb un recel profund, sempre que no tinguessin dibuixos que «ajudaven a trencar les pàgines». La meva àvia paterna, la May Mole, era una cuinera senzilla, que veia el fet de menjar com una vulgar complaença. Gràcies a Déu, va morir abans que jo em convertís en un cuiner professional. Es jactava de no haver menjat en sa vida en un restaurant com cal. Parlava dels restaurants com altres parlen d’antres de mala mort.

He de fer constar que el meu fill és un nen atractiu. Té la pell fina i de color caputxino fosc. Té els ulls del mateix to que el roure fosc de la gamma de tints de fusta de Cuprinol. Físicament, predomina la seva sang nigeriana, però li veig alguna cosa anglesa. És molt maldestre, per exemple, i quan mira en Clarkson a la televisió (posem per cas), obre la boca ben oberta i sembla una mica babau.

—¿Saps res de la Jo Jo? —ha preguntat la meva mare mentre clavava una puntada de peu al gos nou perquè es parés de llepar els testicles prominents.

—No —he dit—. ¿I tu?

Ha obert un calaix i n’ha tret una carta enviada per correu aeri i coberta de segells nigerians.

—Llegeix-la mentre el porto a dalt i el vesteixo —ha dit.

M’he sobresaltat quan he vist la lletra increïblement bonica de la Jo Jo. Les inclinacions i les corbes de les lletres de color negre m’han recordat el seu cos i la seva veu. El meu membre s’ha sobresaltat lleugerament com si expressés interès pel que la meva dona m’havia de dir.

—M’hauries d’haver dit que us divorciàveu —ha dit la mare—. ¿Per què no m’ho vas dir?

Amb tota sinceritat, li he dit:

—Em pensava que canviaria d’opinió.

—Mira que deixar-te perdre una dona tan bonica com la Jo Jo —ha dit—. Deus estar ben boig. No trobaràs mai una altra dona de la mateixa categoria. Ho tenia tot: bellesa, cervell, diners, talent…

—No sabia cuinar —l’he interromput.

—Cuinava menjar nigerià d’una manera superba —ha dit la mare, la fan número u de la Jo Jo.

—Sí —he dit—. Però jo sóc anglès.

—Un angleset —s’ha mofat la meva mare, que rarament travessava la frontera del comtat de Leicestershire—. ¿Vols saber què en penso, del teu matrimoni fallit? —ha preguntat.

He mirat cap al jardí del darrere: la gespa estava plena d’agulles d’estendre roba de plàstic de colors cridaners que havien caigut de l’estenedor.

—Va, digues.

—En primer lloc —ha dit—, et molestava que tingués una llicenciatura. En segon lloc, vas ajornar cinc vegades el teu viatge a Nigèria. En tercer lloc —ha continuat—, no et vas acostumar mai al fet que fos deu centímetres més alta que tu.

M’he rentat les mans a la pica en silenci.

—Hi ha una postdata —ha dit la mare. L’ha llegit amb entusiasme—: «Postdata. ¿Vas veure la crítica del Hoi Polloi que va escriure A. A. Gili al Sunday Times? L’he d’amagar de la meva família».

Així, fins i tot a Lagos, Nigèria, es burlen de les meves habilitats culinàries! No m’hauria d’haver deixat convèncer per en Savage de posar salsitxes i puré de patates al menú.

¿I per què, oh, per què, en Gili i la seva companya rossa van haver de triar precisament aquella nit que ens vam quedar sense les tradicionals salsitxes fetes a mà que compro a la carnisseria de Brewer Street? Hauria d’haver mirat en Gili als ulls i admetre que me n’havia quedat sense, en lloc d’enviar-ne a buscar al supermercat.

He sentit vibrar un motor dièsel a fora i després com trucaven amb urgència a la porta. He anat a obrir i m’he trobat un home ros i atractiu que duia un paquet. Era en Nigel, el meu millor amic a l’Institut Neil Armstrong.

—Nigel —he dit. I després—: ¿Què fas conduint una furgoneta? Em pensava que eres gai.

En Nigel m’ha escridassat:

—Ser gai no és cap professió, Moley; és una orientació sexual.

—Però —he balbucejat—, em pensava que et dedicaries a una cosa més artística.

—¿Vols dir, com ara, a cuinar? —m’ha preguntat rient.

—Però em pensava que eres budista —he encetat un altre tema de conversa que no anava enlloc.

Ha sospirat i després ha dit:

—Els budistes no tenen pas prohibit conduir una furgoneta.

—Però has deixat de portar la túnica groga —he dit innecessàriament, perquè anava vestit amb roba texana de cap a peus.

—Ara m’adono que les manifestacions externes d’espiritualitat amaguen les internes —ha dit.

Li he preguntat pels seus pares: el seu pare havia estat a l’hospital perquè li havien de posar una altra placa d’acer al cap, i la seva mare encara li preguntava quan s’establiria amb una noia ben maca.

—¿No has dit als teus pares que ets gai?

—No —ha admès mirant el cotxe que vibrava damunt la vorera.

—Mira, aquesta conversa hauria de continuar. ¿Per què no quedem algun dia? —ha dit. Ens hem intercanviat els números de telèfon dels mòbils i ha marxat amb la furgoneta.

Quan la mare ha baixat amb en William, ha obert el paquet impacientment i ha dit:

—És el meu conjunt per a la victòria laborista. El portaré avui, al recompte.

La pell de la cara li ha penjat més del que és habitual quan ha vist el conjunt de pantalons i jaqueta de color blau marí ben plegadet enmig del paper de seda.

—Però si l’he demanat de color vermell! —ha cridat.

Ha començat a rondinar davant la impossibilitat de portar blau marí a la festa d’aquesta nit per a la victòria de la Pandora. Ha amenaçat de demandar Next pel trauma psicològic que estava patint. He agafat la comanda, que estava unida al paper d’embolicar, i m’he adonat que la mare havia marcat blau marí a la columna del color. No hi havia dubte: les seves marques eren inconfusibles. Al final, ha reconegut que no era culpa de Next. Si ho hagués sabut en Charlie Dovecote, l’advocat de la mare, hauria plorat pels honoraris perduts. Ella aviat haurà de comparèixer a judici contra Shoe Mania!, perquè li va caure un taló d’agulla a la cimera de Snowdon. Personalment, espero que perdi el cas. Si el guanya, encara farà quedar la justícia més en ridícul. En Charlie Dovecote s’està aprofitant clarament d’una dona menopàusica mig boja que no acaba de trobar un tractament hormonal substitutiu que li vagi bé.

M’he ofert per telefonar a Next perquè ens fessin arribar amb urgència el conjunt vermell. Ella ha dit amb menyspreu: «Com si això fos possible». Però he telefonat a en Nigel al mòbil i m’ha promès que faria tot el possible, encara que m’ha advertit que qualsevol cosa de color vermell marxava volant del magatzem i m’ha profetitzat que hi hauria una victòria abassegadora. He intentat explicar-li allò que m’havia xerrat en Fred Gipton, però el senyal del meu telèfon ha cessat. M’he enfadat en veure que una mica de la llet que havia vessat en William s’havia filtrat pels forats del micròfon.

Encara m’he enfadat més quan en William, distret pel gos nou, ha vessat el segon bol de cereals, i una barreja fastigosa de llet marró i sucre ha començat a gotejar de l’extrem de la taula i ha caigut damunt l’entrecuix dels meus pantalons chinos de color de pedra. D’un salt, m’he dirigit a la pica, he agafat una baieta i me’ls he netejat, però és evident que aquest drap encobria una altra taca encara pitjor entre els seus plecs —suc de taronja, possiblement—, i aquesta taca s’ha traslladat damunt la taca dels Choco Krispies. Totes dues s’han transformat per art d’encantament en una altra taca: una que apuntava a una incontinència a llarg termini. He mirat al meu voltant per trobar la rentadora, però m’han informat que era objecte d’una disputa i que havia tornat a casa del fabricant. Més feina per a en Charlie Dovecote.

—N’hauràs de portar uns del teu pare —ha dit la mare.

He rigut en veu alta davant la idea que els altres em veiessin en estat de descomposició en una cuneta amb els pantalons del meu pare.

—Per cert, ¿on és? —he preguntat.

—A dalt, al llit. Té una depressió clínica —ha dit la mare, indiferent.

—¿I d’on li ve? —he preguntat mentre pujàvem les escales (que estaven perillosament plenes d’un fotimer de cotxes de joguina).

Al replà, ella ha abaixat la veu:

—En primer lloc, sap que no tornarà a treballar més en una feina de jornada completa. En segon lloc, té hemorroides però li fa por operar-se. En tercer lloc, fa tres mesos que és impotent.

El pare ha cridat des de l’habitació.

—En quart lloc, està tip que la seva punyetera dona esbombi els seus secrets sexuals a tot Déu, punyeta!

La mare ha obert la porta de l’habitació de bat a bat.

—L’Adrian no és tot Déu —ha cridat a través de la boirina del cigarro.

En William s’ha llançat damunt la forma jacent del pare i li ha fet petons amb passió. El pare ha murmurat:

—Aquest noiet és l’única raó per la qual no m’he suïcidat.

—¿Què vol dir «suïcidar-se», avi? —ha preguntat en William, que ja havia començat a descordar els botons de la camisa del pijama del pare. (La seva destresa física és sorprenent).

M’hi he ficat de seguida: els meus pares són del tot capaços d’intentar explicar la noció del suïcidi a un nen de dos anys i tres quarts.

—Suïcidar-se vol dir… hum… vol dir… millorar en alguna cosa —he mentit—. ¿No et trobaries més bé si obrissis les cortines i la finestra perquè entrés una mica d’aire i de llum aquí dins?

—No —ha gemegat el pare. Després ha dit amb una veu com la protagonista d’Un tramvia anomenat desig, Blanche Du Bois—: No m’agrada la llum.

He mirat al voltant de l’habitació i m’he adonat que havia desaparegut el desordre tan bèstia de la mare consistent en llibres, revistes, cosmètics i productes de bellesa. A part de les ampolles de tranquil·litzants del pare, l’habitació estava desproveïda d’aquells tocs personals que fan que una casa sigui una llar. Era evident que dormien separats.

—¿Sortiràs del llit i em deixaràs que t’acompanyi amb el cotxe al col·legi electoral? —li he preguntat amb amabilitat.

El pare ha rondinat i s’ha girat de cara a la paret. M’he fixat que la seva calba, que el dimecres 2 d’abril de 1997, l’última vegada que l’havia vist, era de la mida d’una moneda de cinquanta penics, ara té la mida d’una galeta Digestive (de la marca McVitie’s).

He decidit intentar fer un avenç important en la nostra relació: mirar de parlar amb el pare com si fos una persona real. He començat apartant en William i estirant-me al costat del pare, damunt el llit. Li he donat uns copets a l’espatlla ossuda i he dit una cosa que vaig sentir que suggeria un expert en teràpia de família al programa de l’Oprah.

—Em sap greu que no siguis feliç, pare —he dit—. ¿Com et puc ajudar?

El pare s’ha girat cap a mi.

—Sembles un botiguer, punyeta —ha contestat—. I a mi també em sap greu no ser feliç, Adrian, però, ¿saps què va dir en Freud sobre la felicitat?

—No —he reconegut—. Sóc seguidor d’en Jung.

El pare s’ha incorporat ajudant-se amb el colze:

—Freud va escriure al Reader’s Digest que «un home per ser feliç necessita dues coses: amor i feina», i jo ja no tinc ni una cosa ni l’altra. —Ha fet una ganyota i s’ha girat de cara a la paret.

—Moltes gràcies, George —ha dit la mare amb molt sarcasme—. El meu amor no compta.

Les llàgrimes s’han començat a acumular als ulls de la mare i amenaçaven de vessar per les galtes emportant-se la gran quantitat de rímel que s’havia aplicat. S’ha adreçat a l’esquena del pare:

—En Tony Blair et donarà feina, George —ha dit—, i pel que fa a l’amor, ja hi posarem remei.

S’ha girat cap a mi i ha abaixat la veu:

—Quan diu amor, vol dir sexe.

La mare s’ha inclinat damunt seu i li ha fet un petó a la calba.

—Tornarem al sexòleg, ¿val?

Jo m’he aixecat i he avançat lentament cap a la porta, i he desitjat no haver instigat aquest confessionari familiar tipus Oprah. En William ha posat la mà dins la meva i hem marxat plegats de l’habitació, però, per desgràcia, no pas abans de sentir dir el pare:

—Però no vull que em posin aquelles injeccions al membre.

—¿Què és el membre? —ha dit en William mentre baixàvem les escales.

Una de les Spice Girls, l’Emma, era a la cuina, planxant una faldilla de la mida d’un segell africà; era la Rosie, la meva germana.

—¿Com va el repàs? —he preguntat.

—¿Quin cordons de repàs? —s’ha burlat.

M’ha semblat que tenia el deure de recordar-li la importància de prendre’s seriosament l’Ensenyament Secundari Obligatori. És evident que els seus pares estan massa ocupats intentant fer reviure la seva patètica vida sexual per ocupar-se de l’educació de la seva filla. Estava a mig alliçonar-la quan la Rosie ha agafat una rabieta i ha rebotut la planxa contra la taula de planxar. El vapor xiulava mentre ella cridava:

—Relaxa’t, col·lega, estic tranqui pels exàmens dels cordons, ¿saps?

—Sisplau —he dit—, no reneguis davant en William.

—«Cordons» no és cap renec; ets un pobre desgraciat! —ha dit ella.

En un to de veu deliberadament suau, l’he advertit que la planxa estava cremant la seva suposada faldilla. Ha agafat la planxa i l’ha posada dreta. Un núvol de vapor li ha eclipsat la cara momentàniament i m’ha recordat una pel·lícula de terror que havia vist sobre una assassina que corria embogida en una sauna de Nova York.

Mentre observava com el meu fill es cruspia el tercer bol de Choco Krispies, he intentat recordar si jo també havia sigut tan detestable com la Rosie quan era un jove adolescent. Però, sincerament, estimat diari, estic segur que era un vailet despreocupat, amable, considerat i extremament ben equilibrat. I, tenint en compte que no tenia cap estímul dels pares (cap enciclopèdia, cap flexo), l’Ensenyament Secundari Obligatori em va anar prou bé: vaig treure cinc aprovats.

He telefonat a l’oficina central de Next i he encarregat uns chinos del seu catàleg. Després he tornat a telefonar a en Nigel al mòbil i li he demanat si me’ls podia fer arribar juntament amb el conjunt de pantalons i jaqueta de la mare.

—¿I què et sembla si també et porto una funda de nòrdic i un parell de coixineres? —ha dit.

Però li he assegurat que de roba de llit ja estava servit. Li he dit:

—Comprova, sisplau, la talla dels pantalons: una trenta-dos de cintura i trenta-dos de llargada.

He sentit com canviava de marxa amb brusquedat i després, sense dir-me adéu, el seu telèfon no ha donat més senyals de vida.

Per mantenir-me despert, ja que en William mastegava cada Choco Krispie vint vegades (aquest nen és un geni: ¿quants nens a punt de fer tres anys poden comptar fins a vint?), he llegit la propaganda electoral de la Pandora, que estava enganxada a la nevera amb un imant d’en Pat, el carter. És un document cursi. S’ha excedit una mica massa amb els signes d’exclamació.

A les nou he portat una tassa de Nescafé al meu pare. Estava estirat on l’havíem deixat, de cara a la paret, i ajuntava les mans com si estigués a mitja pregària, angoixat. Deia que sentia la veu d’en Tony Blair que li xiuxiuejava des d’un racó de l’habitació. Durant unes dècimes de segon, he pensat que la bogeria s’havia apoderat d’ell i que marxaria de casa amb una camisa de força, però llavors m’he adonat que s’havia engegat el radio-despertador i que Radio Four retransmetia fragments d’en Tony Blair. He travessat l’habitació, l’he apagat i ha semblat que el meu pare es relaxava una mica. Però no l’he pogut convèncer perquè sortís del llit i anés a votar amb mi i la mare.

He anat al seu costat de l’armari, he repassat la seva patètica col·lecció de pantalons, un himne a les fibres sintètiques i al disseny de l’Elvis a Las Vegas, i els he descartat tots. Tanmateix, en un calaix del seu cantó de la calaixera, he trobat uns 501 que no s’havia posat mai; es veu que van ser un regal de la mare del Nadal de 1989. Mentre me’ls emprovava i em mirava al mirall de l’armari, un raig de llum m’ha il·luminat la part de dalt del cap i he vist, horroritzat, que he perdut tants cabells que la llum ha pogut penetrar fins als fol·licles. He anat al bany i m’he examinat el cuir cabellut sota la llum devastadora del mirall d’augment de l’ampit de la finestra. L’evidència era inequívoca: m’estic quedant calb.

Fins i tot mentre m’observava, un cabell s’ha desprès, ha caigut del meu cap i ha aterrat al fons del rentamans. Amb una gran dificultat l’he recollit i l’he posat dins la butxaca de la camisa amb el logotip de Ralph Lauren. No em preguntis pas per què ho he fet.

He portat en William i el gos nou a passejar per l’illa. Els cirerers florits del carrer eren la causa d’un disturbi. ¿És obligatori tenir un cirerer al jardí de davant de casa a Ashby-de-la-Zouch? ¿L’ajuntament ho ha aprovat en alguna llei municipal? Hi havia pilons de flors damunt la vorera. En William hi ha corregut pel mig, n’ha agafat uns quants grapats i els ha llançat al gos nou. La bèstia semblava una núvia amb la cara peluda.

Mira que m’hi he esforçat, però no m’acabo d’acostumar al gos nou: té la cara trista (el gos vell sempre somreia). A més, el gos nou no es mostra mai encuriosit: no tiba mai la corretja ni s’entusiasma per res. Ara bé, quan ha passat una furgoneta blanca que arrossegava globus blaus i que amb un megàfon espetegant feia sonar a tot volum «Land of Hope and Glory», el gos nou ha girat el cap llanós i ha ensenyat les dents. De manera que li he agafat afecte^[1], però només una mica.

Mentre en William es gronxava, he telefonat a en Nigel a la furgoneta i he anul·lat la comanda dels chinos. Ha sigut molt sec, ha dit que havia anat al magatzem en persona, que s’havia pres tantes molèsties, etc., etc. Li he explicat que havia trobat uns 501, però ha dit que no en volia saber res. Com que odio acabar malament una conversa, li he preguntat si votaria la Pandora. M’ha dit que ja havia votat la candidata dels verds, la Lillian Dale, que havia fet campanya amb una bicicleta de muntanya fins que la hi havien robada. Es veu que ara en Nigel és un gran aficionat al ciclisme. Li he comentat que una pressió excessiva del selló de la bici podia arribar a afectar la producció d’esperma (segons un informe americà). M’ha dit, em sembla que sarcàsticament:

—Quin greu, jo que havia planejat tenir almenys quatre fills amb aquella noia tan maca amb qui sempre m’atabala la mare.

Li he preguntat on quedaríem per anar a fer aquell beure, però ha dit que no tenia l’agenda electrònica, de manera que ens hem dit adéu. He hagut d’arrossegar en William dels gronxadors i hem tornat cap a casa.

La mare i jo hem deixat en William en mans del seu avi deprimit i la seva tia malparlada, i hem caminat mig quilòmetre per anar a votar.

Hi havia una manada de votants a fora el col·legi electoral del local dels escoltes. Alguns dels escoltes més grans i emprenedors havien instal·lat una parada i venien Doritos amb gust de chile i pots petits de salsa. Es podia triar entre Coca-Cola i Coca-Cola Light.

—¿Què se n’ha fet del te i dels scones^[2]? —ha preguntat la mare a una persona que semblava el tipus d’home que s’encarrega dels escoltes.

—Hem hagut d’evolucionar amb els nostres temps —ha dit educadament—. Això és el que vol el públic.

—Si en Baden-Powell^[3] alcés el cap… —ha dit ella.

L’home s’ha posat vermell, s’ha girat i ha començat a remenar la salsa per sucar-hi els Doritos com si se sentís violent.

—¿Què he dit? —m’ha preguntat mentre entràvem a aquell local pudent.

—El programa de televisió World in Action ha desacreditat en Baden-Powell. Sentia una mica massa d’afecte pels nois —he dit.

—Ja no queden herois —ha dit ella—. A part d’en Tony Blair…

Una dona que necessitava urgentment un tractament d’ortodòncia ens ha somrigut i ens ha entregat les paperetes de vot. M’he emocionat en veure el nom de la Pandora: havia oblidat que el seu nom complet era Pandora Louise Elizabeth. Em pregunto si fa servir mai les inicials. He entrat dins la cabina, he agafat un llapis que estava lligat a una corda i he fet una pausa per assaborir el moment. Jo, Adrian Mole, estava a punt d’exercir el meu dret democràtic i votar un govern triat per mi mateix. La meva fantasia ha estat interrompuda per un escrutador, que m’ha preguntat:

—¿Va tot bé aquí dins, senyor?

Amb el llapis he dibuixat una creu gruixuda al costat del nom de Pandora Louise Elizabeth Braithwaite i m’he retirat del compartiment.

Mentre m’estava dret davant l’urna plegant la papereta fins a fer-ne un quadrat ben petit, he intentat fer-me càrrec de la significació imponent d’aquest moment. És possible que els voltants deixats del local dels escoltes (les banderetes pansides que penjaven de les parets, les cadires atrotinades i amuntegades, les fotografies descolorides dels campaments d’estiu) m’hagin privat de registrar una emoció forta, a part de la lleugera sensació d’anticlímax. Sens dubte, el procediment de la votació hauria d’anar acompanyat del so de trompetes i de cors multitudinaris, o com a mínim d’un cantant que entonés cançons de llibertat acompanyat d’una guitarra. Hauríem de celebrar els nostres drets democràtics. Potser s’hauria de servir cava o cervesa (només un got per a cada votant) un cop s’hagués dipositat el vot a l’urna. Si aquest vespre veig la Pandora, li ho hauré d’esmentar.

La mare m’ha agafat de bracet quan caminàvem cap a casa. No m’ha fet res perquè ara se la veu tan vella (té cinquanta-tres anys) que sé que ningú que ens hagi vist junts ens ha pogut confondre per una parella d’amants. Un cop hem arribat a Wisteria Walk, m’ha clavat les ungles i ha dit: «No vull anar a casa». Ha semblat una nena petita. Quan li he preguntat per què, ha dit: «Per tres raons: en George, la Rosie i en William». Quan ha vist la cara que he fet, ha afegit: «Porten tanta feina, Adrian». S’ha assegut damunt d’una paret baixa on creixia una espècie de planta de color blau i ha encès un cigarro.

—No paro mai —ha dit—. I el gos nou em fastigueja, collons! He malgastat la meva vida.

M’he afanyat a contradir-la, però després de dir: «No, no és veritat», no se m’acudia res més. Sembla que la principal atracció de la seva vida va ser l’any 1982, quan es va escapar a Sheffield amb aquella rata de claveguera d’en Lucas, el veí de la casa del costat.

—Fixa’t en totes les inicials que tenia la Pandora davant i darrere el nom. —Ha tret una papereta arrugada de la butxaca i tots dos hi hem donat un cop d’ull—. És doctora i llicenciada en humanitats, té un màster i el doctorat i demà serà diputada. Jo no tinc res darrere el nom, i a davant, només senyora —ha dit amargada—. A més a més —ha afegit—, la Pandora parla sis llengües estrangeres amb fluïdesa. Jo només sé dir «dues cerveses, sisplau» en espanyol.

Just aleshores, una dona amb uns caminadors ha vingut de darrere la casa i ha cridat:

—Esteu aixafant la meva aubrieta.

Jo no tenia ni idea del que ens estava dient, però he demanat disculpes a la propietària de la paret i hem anat tirant.

Mentre esperava que es descongelés la lasanya de Sainsbury al microones, ha sonat el telèfon. Era l’Ivan Braithwaite, el pare de la Pandora. M’ha preguntat si hi havia la meva mare. Li he dit:

—Hola, Ivan, sóc l’Adrian.

—Ah, hola —ha dit sense entusiasme—. Em pensava que eres a Londres. Vaig llegir una cosa sobre tu al Sunday Times, alguna cosa relacionada amb unes salsitxes, ¿jo eren residus?

Estimat diari, ¿em perseguirà durant la resta de la meva vida, l’article de l’A. A. Gili? Potser m’hauria de posar en contacte amb en Charlie Dovecote i demanar-li que escrigui a en Gili per amenaçar-lo de litigi, llevat que en Gili es retracti d’aquella ridícula afirmació.

He cridat la mare perquè es posés al telèfon. Ha entrat a la cuina amb en William agafat al maluc, me l’ha passat i ha dit:

—No el posis a terra, fa veure que és al mig del mar.

Després de dir: «Ivan, és agradable sentir la teva veu!», la mare s’ha quedat muda, i només assentia de tant en tant (a l’Ivan Braithwaite sempre li ha agradat el so de la seva pròpia veu). Al final, ella l’ha interromput i ha dit: «És clar que ens agradaria poder donar un cop de mà; ens veiem d’aquí a mitja hora».

Quan ha penjat el telèfon, els ulls cansats li brillaven d’emoció.

—Ens necessiten, Adrian —ha dit—. La Pandora va escassa de cotxes i de conductors per portar la gent gran als col·legis electorals.

—¿Ens pagaran la gasolina? —he demanat; no m’ha pas semblat una pregunta irracional.

Una mirada tenebrosa ha aparegut al rostre de la mare.

—Tenim una oportunitat de desbancar aquell rabassut sac de merda de Sir Arnold Tufton, i tu retreus el preu d’uns quants litres de gasolina —ha dit ella, allargant la mà per agafar la seva bossa de maquillatge, que sempre té a l’abast. Quan ha tingut la cara tota disfressada, ja eren les dues del migdia. Jo ja feia divuit hores que no parava.

El Partit Laborista havia instal·lat una seu temporal en una botiga de caramels abandonada que es trobava en una filera de botigues tètriques als afores d’Ashby-de-la-Zouch. La seu estava flanquejada per Jolie Madame, una perruqueria on es podien veure madames d’aspecte poc jolie assegudes sota uns assecadors de peu metàl·lics. A l’altra banda de la seu de la campanya hi havia una botiga de futons. Un home amb un bigoti caigut mirava per la finestra; no hi havia clients a la botiga i, tenint en compte l’expressió desconsolada de l’home, no n’hi havia hagut mai. La revolució dels futons havia passat de llarg Ashby-de-la-Zouch.

La Pandora estava asseguda d’esquena a mi, i descansava els peus descalços amb mitges damunt d’un taulell de l’antiga botiga de caramels. Hi havia un parell de sabates de saló d’ant tirades pel terra, just on se les havia tret. Portava un vestit jaqueta cenyit de color escarlata, una gran rosa vermella clavada damunt del pit esquerre i una roseta subjectada damunt del dret. Parlava amb una veu rogallosa amb el mòbil més petit que he vist mai. Amb l’altra mà es recollia els llargs cabells daurats i se’ls cargolava formant una trossa, i després se’ls ha deixat anar i li han caigut per damunt de les espatlles.

Una dona d’aspecte ordinari amb una faldilla acampanada i una rebeca li ha portat una tassa de te. La Pandora ha somrigut amb aquell somriure tan radiant:

—Mavis, ets una joia.

La Mavis irradiava alegria, com si en Richard Gere li hagués acabat de declarar el seu amor i li hagués demanat que fugis amb ell a Malibú.

M’he quedat dret al costat de la Pandora i he esperat que acabés la conversa amb un tal Boris del Daily Telegraph. «Boris, rei, si surto elegida aquesta nit, et prometo que farem un sopar de celebració molt, molt aviat; i si perdo, encara anirem a sopar més aviat. Adéu, conservador fastigós».

Ha apagat el somriure i el telèfon al mateix temps, s’ha aixecat i s’ha posat les sabates.

—¿Què hi fas tu, aquí? —ha dit ella—. Em pensava que series a Londres cuinant rifes per a l’A. A. Gili.

—He vingut per ajudar —he dit sense fer cas de la seva rialla mofaire.

Ha encès un cigarro i un dels seus voluntaris, un home prim amb barba, se li ha acostat corrents amb un cendrer.

—Chris, ets una joia —ha dit amb una veu rogallosa.

En Chris ha marxat tentinejant, com si hagués tingut una visió fugaç del paradís.

—T’has ficat tothom a la butxaca, com sempre —he dit mirant els voluntaris del voltant, que estaven atrafegats amb papers, bosses de te i telèfons.

—Estan contents que els associïn amb el meu èxit. Saben que aquesta nit guanyaré —ha dit la Pandora.

—L’últim que he sentit és que havies deixat verd el Partit Laborista perquè deies que havia traït el socialisme —he contestat.

—Deixa’t estar de criaturades! —ha dit bruscament—. ¿Vols els conservadors de merda a dins o a fora?

—A fora, evidentment —he contestat.

—Doncs fot el favor de callar, cony —ha dit ella—. Jo visc en el món real.

He mirat al voltant de la seu central. Era el món real, sens dubte. La mare aguantava una carpeta mentre l’Ivan Braithwaite li clavava una roseta vermella a la jaqueta. El dors de la seva mà peluda li ha fregat el pit esquerre i s’ha disculpat. Ella ha allargat els llavis pintats, ha decantat el cap cap a un costat i ha fet un gest submís que jo havia vist per última vegada en un documental de la televisió sobre el comportament dels animals (els goril·les). Ja havia vist aquest gest de decantament de cap abans, i solia augurar problemes.

La Mavis s’ha acostat corrents i ha dit:

—Pandora, els últims sondejos et són molt favorables.

Ha entregat un paper a la Pandora, la Pandora l’ha mirat breument, n’ha fet una bola i l’ha llençat a les escombraries.

—Me’n vaig a casa xino-xano —ha dit. Ha recolzat la mà amb les urpes vermelles damunt la meva espatlla i ha dit:

—M’ha agradat molt veure’t, ets una joia.

—¿Com t’atreveixes a dir-me joia, Pandora? —he dit—. Et conec des que tenies tretze anys i tres quarts. Jo vivia al teu traster quan estaves immersa en un ménage à trois amb el teu marit gai i un culturista dislèxic. Conec perfectament els teus secrets.

—Perdona —ha dit ella—. M’he convertit en una espècie de monstre des que ha començat la campanya. L’ambició s’ha apoderat de mi —ha afegit amb aspresa, com si l’ambició fos una malaltia terminal. El seu telèfon mòbil ha començat a trinar. Ha pitjat un botó—. Mandy! —ha dit i s’ha girat d’esquena a mi.

He arrencat la mare de l’Ivan Braithwaite i les seves patilles esculpides d’una manera ridícula i, amb el cotxe, hem anat a recollir la primera persona: una dona anomenada Ida Peacock que tenia una casa que feia pudor de gats morts. Caminava amb bastons. M’ha dit que en Tony Blair li donaria un parell de malucs nous. La segona persona que hem anat a recollir era la Mabel d’Arcy, el rebesavi de la qual era un oficial que va sobreviure al Titànic, en presumia davant la mare fins que l’Ida Peacock ha dit: «Hauria d’haver-se enfonsat amb el barco com un cavaller». No es van tornar a dirigir la paraula.

L’últim jubilat era un vell anomenat Harry Worthington. Deia que feia una setmana que no sortia de casa. La mare ha dit que li sabia molt greu que estigués tan aïllat. En Worthington ha dit que no estava gens aïllat: feia poc que s’havia enamorat i havia passat la major part del temps al llit amb la seva nova xicota, l’Alice Pope. L’Ida i la Mabel reien com unes nenes i llançaven mirades d’admiració a en Harry. Tenia setanta-nou anys, però aquest vell fenomen es comportava com si fos en Hugh Grant. Tenia una mata espessa de cabells i un bigoti molt ufanós. Li he preguntat per què l’Alice no votava i m’ha dit que era una anarquista que no creia en cap forma de govern. Li he preguntat qui mantindria la xarxa de clavegueram si es donés el cas improbable que els anarquistes de l’Alice Pope pugessin al govern. Ha dit que l’Alice no és partidària del clavegueram. Li he comentat que el clavegueram era absolutament primordial per a la civilització. No m’estranya que en Worthington no sortís del llit durant una setmana; ella deu ser com un animal.

Mentre ajudava la Mabel a sortir del cotxe al col·legi electoral ubicat a l’institut de la Rosie, alguna cosa em deia que era partidària de Sir Arnold Tufton i que tenia la intenció de votar els conservadors.

—Va estar molt bé quan em van robar —ha dit.

—¿Va atrapar el lladre o va recuperar els béns que li havien robat? —he preguntat d’una manera faux-naif.

—No, però em va dir que si fos ministre de l’Interior tallaria les mans als lladres —ha dit ella benignament.

—La Dra. Pandora Braithwaite és molt bona en el tema de Crim i càstig —he dit. No era cap mentida. Sabia del cert que la Pandora havia estudiat l’obra mestra de Dostoievski per a les proves d’accés a la universitat i que va treure la millor nota de tot l’est dels Midlands.

Mentre la Mabel baixava tentinejant pel camí de l’institut, he intentat rentar-li el cervell i fer-la canviar d’afiliació política. Li he dit unes quantes mentides: que la Pandora estava emparentada amb en Winston Churchill, que la Pandora participava en la famosa caça de guineus de Quorn, que la Pandora es feia el pa. Però vés a saber qui devia votar al final aquella vella xaruca!

En Harry era un fanàtic de la Pandora; les coses que admirava d’ella eren «els llavis desitjables i els pits deliciosos» i les cames, «com les de la Cyd Charisse».

L’Ida Peacock ha votat en Paddy Ashdown perquè «és un militar». Li he preguntat si no li feia res aquell adulteri reconegut. L’Ida ha somrigut i ha mostrat les seves dents de vuitanta-un anys.

—Totes les noies maques estimen un mariner… —ha començat a cantar.

En Harry Worthington s’hi ha afegit, i després ha cantat aquella cançó tan espantosa, «Fil See You Again», per acabar-ho d’adobar, amb un vibrato palpitant i un accent ridícul com el de Noël Coward, durant tot el camí de tornada cap al seu bungalou de jubilat. M’he alegrat de veure’ls marxar tots.

Temps enrere, la meva vida va estar arruïnada per un jubilat anomenat Bert Baxter, un comunista que tenia un pastor alemany anomenat Sabre, que era addicte a la remolatxa (en Bert, no pas el gos). En Baxter em va coaccionar a realitzar activitats desagradables com ara tallar-li les ungles còrnies o enterrar el seu gos en procés de descomposició en un terreny extremament àrid amb una galleda per guardar-hi carbó. L’enterrament d’en Sabre va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Encara ara em dol. En Bert va morir fa dos anys. Em va sorprendre descobrir que jo n’estava molt, d’ell, tot i que haig d’admetre que la principal emoció que vaig sentir quan em van donar la notícia va ser alleujament per no haver-li de tallar mai més les ungles. En Bert era l’home més vell i desagradable de Leicester. El dia del seu 105 aniversari, la Pandora i jo vam ser presents a l’entrevista que li van fer al saló de la residència d’ancians Alderman Cooper Sunshine, envoltat de l’alcalde i la seva dona, els companys de la residència, el personal i amics. L’entrevistadora, una noia jove que duia un conjunt rosa, anomenada Lisa Barrowfield, va intentar amb decisió que en Bert deixés de fer referències als seus pits, que no eren especialment prominents, pel que recordo: una mica més grans que unes taronges Jaffa, però no arribaven a la mida dels narongers del Marks & Spencer.

La Lisa va preguntar:

—Bert, tens 105 anys. ¿A què atribueixes una vida tan llarga?

La pobra Lisa va formular aquesta pregunta catorze vegades. Cap de les respostes d’en Bert es podia retransmetre abans de la franja horària de les nou. Finalment, un cop l’alcalde i la seva dona es van desvincular de la celebració, la Lisa va telefonar el seu cap a Central TV i li va demanar consells. Li va dir que gravés unes quantes entrevistes amb ell i que ja s’encarregarien de fer una bona edició a l’estudi.

Em vaig emportar una gran desil·lusió l’endemà a la nit davant la televisió. Els resultats de l’edició van convertir en Bert Baxter en un senyor gran inofensiu i agradable. Aquí, només perquè en tingueu constància, teniu una de les respostes reals d’en Bert.

El que es va retransmetre va ser aquesta manifestació de la màgia negra de l’editor televisiu.

BERT: Els entrepans de remolatxa m’han mantingut sa, he dormit bé i vaig jugar a molts jocs de pilota quan era jove. No he fumat mai i he fet fúting per tot Europa.

En Bert va quedar horroritzat quan va veure el programa Midlands Today. El va veure gent que se’n va fumer tot el dia, per exemple un locutor en off va dir entre programa i programa «I a Midlands Today, a dos quarts de set, el jubilat de Leicester ha dit que fer fúting per tot Europa l’havia mantingut viu durant 105 anys». No sé per què feia èmfasi en «viu». ¿Hi va haver alguna disputa en relació amb això? Em sembla que no.

Vaig estar content que en Bert es morís després de patir un accident a conseqüència d’un muntagraons el dia abans de fer 106 anys. Jo no hauria pogut aguantar una altra festa d’aniversari tan horripilant. I sé del cert que l’alcalde de Leicester i la seva dona havien fet una reserva per passar uns dies de vacances a Tenerife, que incloïen, específicament, aquest dia, el 9 de maig. Però vaja, em penso que en Bert s’hauria acontentat amb la mida del titular del Leicester Mercury, i si no, amb el contingut.

No em sabria pas greu no tornar a veure mai més cap jubilat. He decidit que no puc suportar la lentitud, les dentadures mal ajustades i la mania de les verdures confitades dels jubilats. La mare de seguida s’ha cansat d’ajudar els jubilats: ha dit que preferia estar al peu del canó, de manera que l’he deixada a la seu del Partit Laborista. He continuat sol.

La persona següent que he anat a recollir era un altre senyor gran que es deia Archie Tait. Ha sigut exasperantment lent a l’hora d’entrar al cotxe. Ha expectorat i ha escopit en un gran mocador blanc, i quan li he preguntat sarcàsticament si estava bé, ha dit que no, que tenia una pulmonia. Parlava d’una manera molt agradable per ser algú que vivia en una casa unifamiliar.

—¿No hauria d’estar al llit o a l’hospital? —he dit.

—No —ha dit—, he de votar, sóc socialista.

—El senyor Blair no voldria pas que es desmaiés al col·legi electoral —he dit.

—¿El senyor Blair? —he dit amb desdeny—. T’acabo de dir que sóc socialista, voto els laboristes socialistes, el partit de l’Arthur.

—¿L’Arthur? —he volgut comprovar.

—L’Arthur Scargill —ha remarcat com si jo fos idiota.

He intentat fer-lo canviar d’opinió perquè votés la Pandora. Li he dit que ella havia donat suport al senyor Scargill durant la vaga dels miners: va organitzar una rifa a l’escola i va enviar tots els guanys als fons de la vaga, però no l’he pogut dissuadir.

—Vaig deixar el pulmó esquerre i la cama dreta a Amhem —m’ha informat mentre sortia trontollant del darrere del cotxe—. I no ho vaig pas fer perquè els anglesos i les angleses es tornessin europeus i acabessin bevent caputxinos tebis.

Per intentar rebatre el seu fanatisme, he dit:

—El caputxino és una beguda totalment inofensiva i té molt bon gust. Jo me’n bec sis al dia.

—Collons, és una misèria de cafè amb un piló d’escuma —ha dit.

M’ha encaixat la mà i m’ha donat les gràcies per haver-lo portat. Li he dit que l’esperaria i que el tornaria a portar a casa. Moralment, l’hauria pogut deixar perfectament a l’estacada amb el seu pulmó dret i la seva cama esquerra a l’escola de primària de Carts Lane.

M’he sentit una mica ofès perquè ha acceptat que el portés sota fals pretext: ha afirmat que era un votant laborista mentre que, en realitat, era socialista.

Mentre conduíem de tornada a casa seva, m’ha demanat disculpes per haver renegat. Li he dit que ja no reparava el llenguatge groller. Li he explicat que treballo en un restaurant del Soho on fan servir una gran varietat de renecs: noms, adjectius i verbs, els quals constitueixen els pilars de la majoria de les frases del Soho.

Quan ens hem aturat davant la seva casa unifamiliar, li ha vingut un atac de tos tan violent que s’ha tornat vermell i li han plorat els ulls. Ha tardat una estona a recuperar l’alè, de manera que l’he ajudat a sortir del seient de l’acompanyant i s’ha recolzat en mi fins a la porta del davant. Ha tret un manyoc de claus de la butxaca dels pantalons i me les ha entregat mentre es recolzava a la paret, panteixant.

Quan s’ha obert la porta de cop, he vist una prestatgeria farcida de llibres. Davant meu hi havia El capital, Ulisses i els Diaries de Harold Nicolson. Sota la finestra que donava al carrer hi havia una butaca reclinable. Hi havia una taula baixa al costat de la butaca, i a sobre, un desordre de medicaments. Un foc de carbó brillava amb una llum tènue a la llar. Un gat gras estava assegut damunt una estoreta. En Tait s’ha estirat a la butaca i ha tancat els ulls. És un home alt i els peus (el peu) li penjava per damunt de la butaca. Mentre he entrat en una cuina petita del darrere per posar aigua a bullir, he maleït Déu i el socialisme per haver-me enviat aquest jubilat. ¿No en quedaré mai lliure? ¿Els jubilats són la meva creu? ¿Estic predestinat a anar per la vida amb les seves mans plenes de taques de color de fetge al voltant del coll?

L’he acomodat tan bé com he sabut, tenint en compte que era un home amb un sol pulmó i una sola cama i amb una pulmonia, i m’he apuntat el seu número de telèfon. He esbrinat que no tenia parents (evidentment), ni amics (naturellement), que havia renyit amb els veïns (mais oui) i vés per on!, quelle surprise!, està sol al món. A part d’un gat ros, que es diu Andrew. L’he felicitat per aquella criatura i li he dit que era el gat més gros que havia vist mai.

Després li he escrit el meu número de telèfon del mòbil, l’he entaforat sota un pot de salsa dolça de verdures confitades que hi havia a sobre de la taula baixa, i li he dit que em telefonés aquesta nit si necessitava ajuda. M’ha assegurat que estava perfectament bé i m’ha demanat que marxés i que el deixés en pau. Jo ja sabia que no es beuria el te que li havia preparat dins una gran tassa de porcellana amb un dibuix de roses i la vora daurada. No semblava pas que tingués força per alçar el cap del coixí.

Mentre tornava amb el cotxe cap a la sala de reunions, he desitjat que totes les persones que passessin dels cinquanta se suïcidessin en massa i deixessin la resta en pau.

Sóc conscient que determinades indústries anònimes farien fallida; ara em vénen al cap els fabricants d’emparrats de jardí i de roba interior tèrmica. Però els beneficis són evidents: no s’haurien de pagar pensions, ni mantenir residències d’ancians, i els joves i robustos reivindicarien com a mínim la meitat dels aparcaments per a minusvàlids que hi ha a fora el Marks & Spencer.

Una vegada més, dono les gràcies a Pepys, el déu dels que escriuen un diari, pel fet que ningú no llegirà mai el meu durant tota la meva vida. No m’agradaria que pensessin que em despreocupo dels vells. Sé que, quan arribi als cinquanta, sacrificaré de bon grat la meva vida perquè els joves no hagin de carregar amb els vells.

Ara que hi penso, potser cinquanta anys és massa aviat. Cinquanta-cinc seria un límit més raonable (si es gaudeix de bona salut i no s’és fumador) o, com a molt, seixanta. ¿Quin sentit té viure després dels seixanta? ¿Sans dents, sans músculs et sans sexe?

La meva última tasca abans que tanquin els col·legis electorals a les deu és recollir una tal senyoreta Clough de Bevan Close, a la urbanització de Beveridge. M’he quedat horroritzat quan he vist que portava tres nens petits.

—Me’ls haig d’emportar —ha dit—. No tinc cangur.

La senyoreta Clough estava animada amb la possibilitat d’una victòria laborista. Creia que en Tony Blair «donaria suport a les dones solteres». Li ho havia sentit dir al programa d’en Jimmy Young, de manera que sabia que havia de ser cert. He assegurat a la senyoreta Clough que el senyor Blair era un home conscient i digne de confiança que havia dedicat la seva vida a reparar les injustícies de la nostra societat inequitable.

—¿Coneixes el senyor Blair? —m’ha preguntat impressionada.

Pel retrovisor, he vist com canviava la meva expressió: he deixat enrere el posat segur i he adquirit un posat més enigmàtic.

—¿Hi ha algú que conegui en Tony a fons? —he dit—. Em sembla que fins i tot la Cherie diria que no coneix en Tony a fons.

La senyoreta Clough ha disciplinat els seus fills, que estaven jugant amb l’ambientador amb aroma de pi, i amb un to d’irritació a la veu ha dit:

—Però, ¿has arribat a conèixer i has parlat amb ell? ¿Sap com et dius?

He hagut d’admetre que no, que no l’havia arribat a conèixer, que no havia parlat mai amb ell, i que en Tony Blair no sap ni com em dic. Hem passat la resta del viatge en silenci. La senyoreta Clough hauria d’ingressar al cos de policia de Leicestershire. Seria molt efectiva a la Brigada d’Investigació Criminal.

Quan he arribat a casa, hi havia la furgoneta de Next d’en Nigel aparcada a fora de casa. Era a la cuina bevent te amb la mare i l’Ivan Braithwaite. La mare estava desfilant per davant del taulell de la cuina amb un conjunt de jaqueta i pantalons escarlata que he pensat que desentonava amb els seus cabells vermells. Però, en canvi, l’Ivan Braithwaite (cinquanta-cinc anys, per tant madur per al procés de selecció) ha dit:

—És immensament elegant, Pauline, però l’has de portar amb sabates de taló.

Com s’atreveix en Braithwaite a aconsellar la mare sobre el calçat adequat! Aquest home és un zero a l’esquerra pel que fa a l’elegància. És com la ciutat de Pompeia de la roba d’home; amb els seus pantalons horrorosos de la marca Rohan per portar a l’aire lliure i la combinació de sandàlies Birkenstock i mitjons blancs.

Li he comentat que m’estranyava que tingués temps per beure’s un te: ¿no se suposava que era el coordinador dels mitjans de comunicació locals de la Pandora? Ha dit que ja havia escrit els comunicats per a la premsa local. Un per si la Pandora guanyava i un per si perdia. Ha dit que hi havia un gran interès per la Pandora per part de la premsa nacional perquè és extraordinàriament bonica i té els cabells llargs. La majoria de les altres candidates laboristes tenen els cabells curts i no els cabrien uns sostenidors de la talla trenta-sis, copa AA. A més a més, malgrat haver fet cursets per empolainar-se, es posaven el maquillatge com si fossin nenes petites que s’haguessin tornat folles en un taulell de maquillatge de Boots.

L’actitud tan superficial d’en Braithwaite davant els processos democràtics m’ha deixat de pedra. En cap moment no l’he sentit parlar de les creences, els principis o les estratègies polítiques de la seva filla. Li ho he dit, i li he recordat que temps enrere ell mateix havia dimitit de la branca local del Partit Laborista per una qüestió de principis (algú estafava els diners del te).

Sens dubte amb la intenció d’omplir el subsegüent buit conversacional, en Nigel ha dit que li havien dit que el meu matrimoni s’havia acabat i que li sabia molt greu. He llançat una mirada d’aquelles que maten a la mare, que ha tingut la delicadesa de tornar-se vermella i de girar la cara (una altra vegada, els vermells tornaven a desentonar d’una manera espantosa). He dit a en Nigel que, al contrari, encara hi sortiria guanyant. La meva mare ha dit:

—Al contrari, serà la Jo Jo la que hi sortirà guanyant.

Li he dit que no entenia per què havia demanat el divorci sobre la base d’un comportament poc raonable. La meva mare ha contestat:

—Vinga, va! ¿I què me’n dius, de la baralla d’esternuts de la serralada dels Cotswolds? Va durar tres dies.

Es referia a quan vaig acusar la Jo Jo d’esternudar de manera exhibicionista perquè posava un èmfasi innecessari en el «xim»! d’«atxim»! I també d’haver allargat el «xim» durant més del que és funcionalment pràctic. La vaig acusar de voler cridar l’atenció. La Jo Jo em va fer notar que era una dona negra de metre vuitanta en avançat estat de gestació i amb els cabells plens de granadura que baixava per un carrer de Cotswold, que estava totalment poblat de blancs que la miraven fixament. «Hi ha moltes coses que no tinc, Adrian, però t’asseguro que, d’atenció, no me’n falta gens ni mica!». Va tornar a esternudar allargant el «xim» fins a límits ridículs. Hi ha hagut homes que han assassinat per causes menors. Ho vaig dir. La mare i el pare —vaig cometre l’error de convidar-los a passar uns dies a la caseta de camp que havíem llogat— es van posar de part de la Jo Jo. No em van dirigir més la paraula, literalment.

A més a més, l’exhibicionisme de la Jo Jo va empitjorar. Va començar a posar més èmfasi, un èmfasi desorbitat, al meu entendre, a l’«at», abans del «xim»! Era un turment. El Dr. Ng, el metge de capçalera, em va receptar Prozac quan vaig tornar a casa meva, al Soho.

Poc després del desastre de Cotswold, va néixer en William en una piscina per a nens a la planta de maternitat de l’hospital Royal Infirmary de Leicester —a petició meva— i així es va unir a la dinastia de Moles que van respirar allà per primera vegada (a l’hospital, no pas a la piscina). Jo volia que en William arribés al món via aigua calenta, la llum d’una espelma i Bach, tal com es descrivia en un fullet que distribuïa la Societat de Llevadores Radicals. Però la Jo Jo, curiosament, d’entrada s’hi resistia; deia que preferiria estar inconscient mentre donava a llum. Quan em vaig mostrar sorprès i li vaig dir: «Em sap greu sentir-te dir això, Jo Jo. Em pensava que tu, com que ets una dona africana, hauries adoptat una actitud més natural amb relació al part», es va posar a plorar i es va enfadar, cosa que em va deixar atònit; i em va alçar la veu i va dir: «Quan trenqui aigües, ¿per què no em busques un camp on pugui treballar una mica durant el part? I assegura’t que hi hagi un arbre en aquest camp, perquè, com a dona africana que sóc, voldré donar a llum sota les branques, naturalment. I, és clar, tan aviat com ho hagi fet em lligaré el nen a l’esquena i tornaré a treballar als camps».

Casualment, la piscina del part va ser una greu decepció. La llevadora em va encarregar que pesqués la placenta de la Jo Jo amb una xarxa de pescar per a nens. L’última vegada que havia fet servir una xarxa d’aquest tipus tenia vuit anys i el que pescava eren capgrossos, que després posava dins un pot de confitura. Per desgràcia, em vaig perdre el moment del naixement del meu fill perquè la meva mare va triar aquell mateix instant per telefonar a la planta de maternitat i demanar que la informés de com anaven les coses.

L’Ivan Braithwaite ha convidat la mare i a mi, i en Nigel i el xicot d’en Nigel, en Norbert, al recompte de l’ajuntament i a la subsegüent festa de celebració, al Red Lion Hotel. En cap moment no s’han esmentat ni el meu pare ni la senyora Tania Braithwaite. Ja han desaparegut, com l’Stalin o l’Anita Harris.

Després d’un àpat que la mare ha cuinat amb presses i sense ganes (nuggets de llagosta i arròs oriental de la marca Uncle Ben), he pujat al pis de dalt i he intentat convèncer el pare perquè sortís del llit. Li he dit que els sondejos de la Pandora li eren molt favorables.

—M’és igual, Adrian —ha dit—. Tot m’és igual. He desaprofitat la vida, no he fet res i no he anat enlloc. Ningú sap com em dic fora de la meva família i la indústria dels acumuladors de calor. Ni tan sols he tingut els meus quinze minuts de fama que em va prometre aquell collons de l’Andy Warhol.

—Va ser en Marshal McLuhan —l’he corregit.

—¿Ho veus? —ha dit i s’ha girat de cara a la paret.

L’he intentat encoratjar recordant-li que va arribar a ser famós —potser no pas durant quinze minuts, però durant cinc, sí. Quan vam anar de vacances a Wells-next-to-the-Sea, el vent se’l va emportar mar endins damunt d’un matalàs d’aigua en forma de dentadura postissa. Va anar a la deriva durant tres quilòmetres abans que les Forces Aèries Britàniques no el van rescatar amb una politja. Va aparèixer al telenotícies regional (Midlands Today) i a la portada del Leicester Mercury. Fins i tot en va parlar el Daily Telegraph.

Ha sigut un error. Li ho he fet recordar tot.

—Les onades feien molts metres —ha dit amb una expressió de terror als ulls—. L’únic que portava era aquell banyador Speedo. Em moria de ganes de fumar un cigarro.

L’he calmat una mica quan li he encès i li he passat un Rothmans King Size.

En William ha plorat i se m’ha penjat a les cames quan la mare i jo estàvem a punt de marxar. La Rosie, que se suposava que havia de fer de cangur, es mirava bocabadada The Jerry Springer Show, en el qual una dona negra supergrassa renyava el marit perquè feia transvestisme. He portat el nen a dalt, a l’habitació del pare, i he agafat la farmaciola de l’armari del bany. He tret els medicaments i les pastilles caducades (un tub d’un ungüent per als ulls portava la data del febrer de 1989) i he donat l’estoig a en William. Li he dit:

—Tu ets el metge, William, cura l’avi, va, sigues bon nen.

El pare estava estirat apàticament damunt els coixins quan en William li ha començat a embenar el braç esquerre. Mentre baixava cap al pis de baix he sentit com el pare es queixava:

—No tan fort, collons! Em talles la circulació, punyeta!

Just abans de tancar la porta, he sentit que en William cridava:

—No diguis paraulotes, avi, o t’enviaré a la presó.

Aquest noi és molt de dretes quan es tracta de lleis i ordre. He engegat el motor del cotxe, Radio Four ha retronat pels altaveus: una tertúlia d’escriptors que parlaven sobre les implicacions d’una victòria laborista en la literatura. Una vella tanoca no parava de dir bajanades amb una veu estrangulada sobre en Harold Wilson, una tal Jennie Lee, el Consell d’Art i, després, en Barry Kent, un ex-cap rapat, poeta i novel·lista guardonat, l’ha interrompuda i li ha dit amb el seu accent de Leicester tan exagerat: «Sí, però, ¿a qui li importa aquest coi de Comissió de Lletres dels pebrots? Els escriptors han de ser revolucionaris. La seva funció és subvertir el [pip] sistema, siguin els [pip] idiotes dels conservadors o els [pip] imbècils dels laboristes. I si hi ha escriptors que necessiten un [pip] de beca patètica per escriure quatre paraules penoses…». Ha rigut amb desdeny. «Que passin uns dies amb mi. Els obriré els [pip] ulls, els mostraré la pobresa i la degradació, els portaré allà on la gent està al [pip] límit». A partir d’aquí, en Kent ha passat a un dels seus poemes altisonants que s’assemblava a les composicions absurdes que li han fet guanyar sis premis de poesia (tres de britànics i tres de francesos).

Etc., etc., etc.

Quan la Universitat de Montfort el va nomenar doctor honoris causa, va sortir a titulars de tot el món de parla anglesa per haver-se descordat la toga i haver mostrat que anava totalment despullat mentre entonava «Ei! Sóc un home», el famós poema per ser cantat a les grades dels camps de futbol d’arreu del món civilitzat.

Els cinc-cents estudiants que havien estat suant en una carpa reescalfada durant tres hores van embogir i es van posar drets per oferir una ovació a en Kent. Després en Kent va cridar la seva mare perquè pugés a l’escenari i va dir:

—Us presento l’Edna, la meva mare. Neteja lavabos i, ¿per què se n’ha d’avergonyir?

La senyora Kent que, que jo sàpiga, no havia mostrat mai senyals d’estar avergonyida per la feina que feia, es va moure inquieta i incòmoda, i semblava que, quan agafés en Barry entre bastidors, li donaria una bona pallissa per haver-la posada en evidència. Tot això m’ho ha explicat la mare mentre conduíem cap al recompte.

Hi havia un cos de seguretat molt sever a fora l’Ajuntament, cortesia de Citadel Security SA. Hem hagut de fer cua perquè havien de comprovar els nostres noms en una llista. La mare de seguida s’ha impacientat i ha començat a queixar-se en veu alta. No m’ha estranyat gens que una guàrdia de seguretat sorruda i amb la barra quadrada, anomenada Sandra Leaf, la tragués de la cua, suposadament a l’atzar, per escorcollar-la. Quan ha tornat, ha rondinat i ha llançat amenaces a la Sandra Leaf i a Citadel Security SA. Ha dit que telefonaria en Charlie Dovecote al matí per veure si els podia «posar una denúncia» per assetjament sexual.

Tan bon punt hem arribat a la sala, l’Ivan Braithwaite s’ha acostat ràpidament a la mare i ha dit: «Sí, Pauline, aquestes sabates són perfectes!». ¿Què li passa a aquest home? ¿És, potser, un fetitxista de sabates? La mare li ha ensenyat la punta de la vulgar sabata de taló i l’Ivan gairebé ha ejaculat a l’instant.

M’he tret un pes de sobre quan he vist que s’acostava la senyora Tania Braithwaite i que es col·locava entre la mare i el seu marit.

M’he preguntat quant de temps havia passat davant l’armari obert abans de decidir-se per un conjunt indicat per a la nit de les eleccions. ¿Havia tingut en compte que possiblement la fotografiarien i la filmarien com la mare de la candidata? Era una nit càlida. ¿Era una bona idea portar un jersei de moher ple de caniches brodats? ¿Quedava ben conjuntat amb una faldilla plisada de quadres com els del príncep de Gal·les? ¿Unes sandàlies Clarks blau marí acabaven d’arrodonir el conjunt? No! No! No! ¿Què li ha passat a aquella dona que sempre he admirat pel seu estil elegant i bohemi?

Ho he consultat a la mare. La senyora Braithwaite va patir una apoplexia no gaire greu al desembre; se n’havia recuperat força bé, a part de la pèrdua total del gust per vestir-se. Vaig tardar vint-i-sis anys a adonar-me que hi ha sis sentits: la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte, el gust i el vestir.

Els equips de televisió feien cua per entrevistar la Pandora. Entre presa i presa, feia servir una polvorera gravada amb el logotip de Chanel per empolvorar la seva preciosa cara.

Sir Arnold Tufton estava dret en un racó envoltat d’homes d’aspecte preocupat amb trajos de ratlles primes.

Mentrestant, damunt les taules de cavallets arrenglerades a la paret hi havia cada vegada més grups de votants laboristes. Per tota la sala es murmurava la paraula «victòria abassegadora». L’agent de les eleccions de la Pandora, antigament propietari d’una parada de buccins, que es diu Lennie Purbright, se m’ha presentat i m’ha dit: «M’agradaria donar-te la mà. Considero que t’haurien de donar una estrella Michelin». Evidentment, m’ha afalagat i li he preguntat què havia menjat al Hoi Polloi.

—Tripes, patates fregides greixoses i mongetes guisades amb salsa de tomàquet —ha contestat i s’ha llepat els llavis només de pensar-hi—. Però ens vau fer esperar, això sí —ha afegit.

Li he explicat que en Savage no ens deixa tenir microones a la cuina perquè creu que deixen anar «rajos malignes» quan obres la porta; de manera que descongelar les tripes congelades es converteix en un procés lent a la força. Aleshores ha dit:

—Ja, ja; però va valer la pena esperar. No me’n queixo pas.

Li he preguntat per la seva insòlita transició de propietari d’una parada de buccins a bèstia política a jornada completa. Ha dit que un dia, molt aviat al matí, mentre conduïa una furgoneta plena de buccins de tornada de Billingsgate, va sentir en Roy Hattersley al programa de Radio Four que parlava d’en John Major: «No sabria pas portar una parada de buccins». La metàfora d’en Roy Hattersley va inspirar en Lennie Purbright a canviar el rumb de la seva vida. Jo li vaig dir que Lord Hattersley era un client assidu del Hoi Polloi. El fregit de col i patates amb salsa HP era un dels seus plats preferits. En Buster, el gos, rebia un tracte especial i era admès al restaurant, sempre que s’assegués als peus de l’amo i deixés l’aviram i els altres comensals en pau.

A dos quarts de dues s’ha fet l’anunci: s’ha demanat als diferents candidats que pugessin damunt l’escenari al cap de cinc minuts. He corregut al lavabo. Tinc una bufeta excessivament activa en moments d’enrenou. L’urinari estava ple, per tant he mirat sota la porta del primer compartiment per veure si estava ocupat. Ho estava, per un parell de sabates de taló i dues sandàlies Birkenstock. És evident que hi ha moltes explicacions per a aquesta conjunció de sabates, però només m’ha vingut al pensament la més evident: la mare i el pare de la Pandora tenien tantes ganes de gaudir d’una mica d’intimitat que estaven disposats a estar-se drets en un compartiment dels lavabos que pudia a àcid úric.

He sortit corrents del lavabo dels homes i he entrat al de les dones, on he trobat un compartiment buit. Estava a mig fer el riu quan he sentit dues dones que entraven. Han entrat als compartiments que hi havia a banda i banda del meu i han continuat la conversa:

He sortit corrents sense rentar-me les mans.

Els candidats estaven arrenglerats damunt l’escenari. He notat que Sir Arnold Tufton tenia un botó de la bragueta descordat. Han ajudat a pujar a l’escenari una dona amb el cap rapat i d’aspecte alegre que portava una camiseta amb l’acrònim SLCG inscrit d’una manera vistosa damunt el pit. He preguntat a la mare què volia dir.

—Socialistes Lesbianes Contra la Globalització —ha dit—. És la Christine Spicer-Woods, exmembre de les Forces Aèries Britàniques. És de bona pasta.

—¿I com pot portar un pentinat com aquest? —he dit.

—És la quimioteràpia —ha dit la mare llançant-me una mirada fulminant.

La senyoreta Spicer-Woods cridava l’atenció. Però era la Pandora la que atreia totes les mirades. En Nigel i el seu «amic», en Norbert, a base d’empentes han arribat fins al davant de la multitud, on era jo. En Nigel ha dit:

—És la cosa més bonica que he vist des d’en Leonardo Di-Caprio.

El seu amic, un home excessivament musculós que duia unes ulleres de sol Gucci, ha dit:

—Sí, això sí que és un tros de noia, Nigel. I el conjunt és una passada. És Chanel, ¿oi?

En Nigel ha explicat que en Norbert treballava en la indústria de la confecció, i que era capaç de distingir una peça de disseny a mil passes.

L’escrutador, un home petit amb cara de castor, ens ha mirat amb hostilitat i s’ha fet el silenci, a part d’uns crits fluixets de «Keith, Keith, Keith!» que provenien dels seguidors del Monster Raving Loony Party que eren al final de la sala i donaven suport al seu candidat, un home d’aspecte trist amb una careta d’en Groucho Marx, anomenat Keith Mutton. Al final, després de la intervenció de la Sandra Leaf i els seus col·legues de Citadel, els Loonies han callat i ha començat l’anunci. He buscat la mare i l’Ivan Braithwaite, però no els he vist enlloc. Just quan l’escrutador deia «Marcia Grimbold, del partit Restabliu l’Impost sobre la Propietat, 758 vots», hi ha hagut enrenou al fons de la sala, m’he girat i he vist en Jack Cavendish, l’amant d’una certa edat de la Pandora, i la Sandra Leaf, que l’immobilitzava amb el braç. Un policia uniformat ha passat pel mig de la multitud i s’hi ha acostat. S’ha sentit com en Cavendish cridava «Sóc el company de la Pandora Braithwaite! Deixeu-me anar al seu costat, damunt l’escenari, cony de feixistes!», abans que el tiressin a fora per la sortida d’emergència i el deixessin al pati perquè s’unís als contenidors amb rodes i al mobiliari d’oficina fet malbé.

He mirat la Pandora per veure com reaccionava davant l’expulsió brutal del seu amant. No li ha desaparegut el somriure de la boca ni un moment. L’ambició la perd. Ha dirigit la seva mirada encisadora a l’objectiu de la càmera de televisió. L’objectiu li ha picat l’ullet. Era evident que la Pandora i la càmera de televisió estaven a punt d’iniciar una aventura apassionada.

La muller de Sir Arnold Tufton, una dona d’aspecte marsupial amb un conjunt de seda de dues peces, i unes sabates que semblaven un model per a peus amples del Marks & Spencer, ha assenyalat, enfadada, l’entrecuix del seu marit. En Tufton es tocava repetidament el trau sense botó: feia una sensació força desagradable, com si s’estigués donant plaer. Estimat diari, no sóc un gran partidari d’en Tufton, detesto la seva filosofia «la cobdícia és una delícia», però he d’admetre que el meu cor s’ha apiadat d’ell damunt l’escenari, sobretot quan el monitor de televisió ha mostrat com aquella mà tan ampliada no parava de remenar aquella bragueta tan ampliada i oberta.

La Christine Spicer-Woods ha rebut una immensa aclamació de les seves companyes de la SLCG quan ha somrigut i ha aixecat els braços davant la notícia que havia obtingut 695 vots.

Sir Arnold i Lady Tufton examinaven els fluorescents que tenien damunt el cap mentre es llegien els resultats en veu alta: 18.902. Havia arribat l’hora del resultat de la Pandora. «Pandora Louise Elizabeth Braithwaite…», ha començat a dir l’escrutador. Només de dir «vint-i-dos mil, quatre-cents cinquanta-set», han esclatat crits d’entusiasme per tota la sala, els quals han fet baixar la pols de les bigues.

La Pandora s’ha llepat els llavis; no sabria pas dir si ha sigut davant la perspectiva d’una atractiva nova carrera o per afegir lluentor al seu somriure televisiu. S’ha quedat quieta amb la mirada baixa i les mans juntes, com si pregués.

És una actriu molt hàbil. Pocs dels que la van veure actuar com a Maria a Pessebre!, la representació dels pastorets a l’Institut Neil Armstrong, podran oblidar mai aquella actuació. La senyoreta Elf, la directora, al final va dir: «Ha estat idea de la Pandora utilitzar fòrceps per extreure Jesús en el part».

Ha semblat que la Pandora es «recuperava» i ha caminat fent passes llargues fins al micròfon. La veu se li ha trencat de l’«emoció» mentre donava les gràcies a la policia, Citadel Security i els voluntaris i voluntàries que havien estat al capdavant de la seu de la campanya. Mentre feia un discurs passional sobre la justícia i la llibertat, ha fet veure que plorava però que s’aguantava les llàgrimes. Ha acabat dient: «Ashby-de-la-Zouch s’ha alliberat del jou del govern conservador. Per primera vegada en més de quaranta-cinc anys, vosaltres, els habitants d’Ashby, teniu un diputat laborista. Espero demostrar-vos que mereixo la confiança que heu dipositat clarament en mi».

He agafat el mòbil que tenia guardat a la butxaqueta de la cintura i he telefonat el pare per comunicar-li el triomf de la Pandora.

Ha agafat el telèfon en William.

—Hola —ha dit—. ¿Qui ets?

—El papa —he dit, alarmat. ¿Per què estava despert a les dues de la matinada?

—¿On és l’avi? —he dit intentant dissimular el pànic. No he obtingut cap resposta, però sentia com en William respirava fort pel telèfon i de tant en tant feia algun soroll com els dels Teletubbies. He alçat la veu per tallar en sec l’episodi introspectiu del nen.

—WILLIAM, ¿ON ÉS L’AVI?

M’han passat pel cap imatges terrorífiques:

El senyal del mòbil s’ha anat apagant. He cridat: «WILLIAM, DESPERTA L’AVI!». S’ha tallat la comunicació i he maleït el satèl·lit que havia passat per sobre i no havia fet la feina que li tocava.

Després de perdre ben bé trenta segons prement botons en va, he vist que s’havia encès el llum vermell que m’avisa quan s’esgota la bateria. He mirat al voltant, desesperat, per intentar trobar un telèfon. La mare ha vingut corrents cap a mi, suada d’emoció. L’Ivan Braithwaite no estava gaire lluny d’ella. Ha dit:

—Anem a celebrar-ho a La Zouch tan bon punt la Pan s’hagi adreçat a la multitud que hi ha a fora.

—Has d’anar a casa. En William vaga per la casa i el pare està adormit o mort! —he dit a la mare.

—Són el teu fill i el teu pare —ha dit la meva mare amb bel·ligerància—. Vés-hi tu, a casa. Jo em quedo a celebrar-ho.

Després d’ordenar a aquest parell que telefonessin insistentment a casa, he marxat corrents de la sala i m’he obert pas a empentes entre la multitud de laboristes entusiasmats que s’estaven apilonant a la carretera i a la vorera de fora. Tots els ulls miraven cap al balcó de dalt, on s’esperava que aparegués la Pandora, amb reminiscències de l’Evita, i s’adrecés als treballadors d’Ashby-de-la-Zouch.

He conduït el cotxe a poc a poc entre la gentada a vuit quilòmetres per hora i he fet apartar la gent cap als costats. Més endavant hi havia un altre obstacle. Una ridícula limusina llarga com un dia sense pa estava aparcada damunt la vorera. Un xofer amb un uniforme i una gorra grisos caminava per dintre el vehicle grotesc i de color de plata i ha obert totes sis portes.

En Barry Kent, que duia una jaqueta de cuir i unes ulleres de sol escarlates, ha sortit del cotxe. L’Edna, la mare d’en Kent, i els seu dos germans voluminosos i les seves tres germanes voluminoses han sortit del cotxe i, amb dificultats, s’han posat drets damunt la vorera. L’Edna s’ha tret el vestit del mig de la clivella del cul.

Dos policies somrients han escortat en Kent i el seu seguici pel mig de la gentada. M’ha vist com feia crits a través del parabrisa i s’ha parat. He abaixat la finestra.

En Kent ha ficat el cap dins el meu cotxe. Feia una olor cara.

—Moley, ¿que no et quedes a celebrar-ho amb la teva exnovieta? —ha dit.

—No, estic enmig d’una crisi domèstica —he dit—. Demana-li que mogui el cotxe.

En Kent ha xiulat ficant-se dos dits a la boca i ha cridat:

—Ei, Alfonso, mou les rodes, rapidet!

Un cop he aconseguit sortir de l’aparcament, he conduït com un boig pels carrers deserts. He passat semàfors en taronja. Sentia com una vena em palpitava perillosament al coll. Tenia la boca seca, com si tingués una esponja enganxada al paladar. He maleït el dia que un dels meus espermatozoides va forçar i travessar un dels òvuls de la Jo Jo i va fer en William. ¿Per què ningú no em va dir que ser pare volia dir exposar-se a aquests turments?

He culpat l’Institut Neil Armstrong. Aquest pretès centre d’estudis no em va oferir cap classe sobre el fet de ser pare.

No hi havia cap vehicle dels serveis d’emergència a Wisteria Avenue, ni flames a la teulada. De fet, la casa estava a les fosques. He entrat i he cridat «William! William!». He sentit sorolls fluixets que provenien del menjador. Hi havia una cinta de vídeo dels Teletubbies posada i el pare dormint al sofà. Algú (només podia haver sigut en William) havia dibuixat gargots a la calba del pare amb un retolador negre. He escorcollat la casa ben de pressa. No hi havia senyals d’en William enlloc.

Ha sigut la Rosie —que ha arribat a casa escandalosament tard després d’una nit de disbauxa— qui ha trobat el meu fill. Estava despullat i adormit al cistell del gos, sota la pica. Semblava un pòster per recaptar fons de la societat que vetlla pels infants, la NSPCC. Era evident que havia estat menjant Winalot, el menjar del gos: encara en tenia engrunes al voltant de la boca i li’n quedava una mica dins el seu petit puny tancat. Si els assistents socials s’arriben a assabentar mai d’això, el nen podria acabar en un orfenat i, posteriorment, el diari The Sun li podria posar com a motiu «nen llop».

Com a càstig, no he explicat al pare que tenia gargots a la calba.

Després d’haver portat en William al llit, he engegat el televisor i he mirat els resultats de les eleccions. Ha sigut gratificant veure com les boles de l’electorat tombaven les bitlles conservadores pomposes i arrogants a la pista de bitlles de la història, però el moment àlgid de la cobertura havia de ser l’aparició de la Pandora al balcó de l’ajuntament d’Ashby-de-la-Zouch, ¿què si no?

En Barry Kent estava dret al costat de la Pandora, dirigint el cant de la multitud: «Oh, Pandora, t’adorem» al so de l’«Oda a l’alegria» de Beethoven.

La Pandora s’assemblava d’una manera sorprenent a l’Evita Perón i estic convençut que era fet a posta.

Recordo el treball sobre dictadors sud-americans que va fer a l’escola i com es empipar quan li van posar un notable en lloc de l’excel·lent a què estava acostumada. El senyor Fagg, el professor d’història, va escriure com a comentari: «Un treball ben documentat i, com és habitual, molt ben explicat, però l’apartat desmesurat i incomprensiblement irrellevant sobre el gran afecte que Eva Perón sentia per Balenciaga l’espatlla».

La Rosie m’ha fet companyia una estona mentre jo mirava els membres del nou govern laborista durant la celebració de la victòria al Royal Festival Hall de Londres. Mentre esperaven que en Tony i la Cherie s’hi afegissin, movien els malucs i feien espetegar els dits al ritme de «Things Can Only Get Better».

M’he volgut fondre. M’ha recordat quan vaig veure ballar el pare al banquet de noces de la tia Susan, que es va fer al club social dels funcionaris de presons. Tan bon punt el discjòquei (un convicte en llibertat provisional) va posar «Brown Sugar» dels Rolling Stones, el pare es va posar dret d’un salt i va començar a fer el fatxenda per la sala imitant en Mick Jagger.

La nova «muller» de la tia Susan, l’Amanda, estava dreta al meu costat a la barra, fent glops d’una pinta de Guinness. L’únic comentari que va fer va ser «pobre desgraciat», mentre el pare passava remenant els malucs, amb un braç com si acoltellés l’aire i l’altre recolzat provocativament damunt el maluc enfonsat.

He sentit la mateixa aversió davant la imatge d’en Robin Cook, el ministre d’Afers Estrangers, intentant seguir el ritme. No vull ni pensar com deu fer l’acte sexual, en el qual el ritme ho és tot. Però suposo que ja deu fer temps que ha abandonat el sexe. Vaig llegir en algun lloc que el que li desperta la passió són les curses de cavalls.

Mentre miràvem com ballaven els polítics, la Rosie es ficava els dits a la boca i feia sorolls ben audibles com si tingués nàusees. M’he sentit obligat a defensar el nou govern i el seu plaer innocent a l’hora de pujar al poder.

—Sigues tolerant, Rosie —li he dit.

—Que sigui tolerant! —ha dit amb menyspreu—. La tolerància és una cosa de la vostra generació tan penosa; no pas de la meva. —Ha afegit amb menyspreu—: Si fos dictadora prohibiria ballar a tots els majors de divuit anys, c---.

Hi ha hagut una imatge d’en Peter Mandelson en què picava de mans d’una manera desenfadada, a l’americana. Ha dit «patètic» i se n’ha anat al llit.

DIVENDRES, 2 DE MAIG

A les 6.14 del matí he sentit com el tub d’escapament defectuós de l’Ivan Braithwaite girava cap a Wisteria Walk i es parava a fora de casa (amb la resta del cotxe, és clar, i vull dir «és clar»!). M’he aixecat del sofà, he espiat per una fissura de les cortines i he vist la mare i en Braithwaite enmig d’una conversa apassionada als seients del davant del cotxe. La mare xuclava el cigarro amb totes les seves forces. Els ulls d’en Braithwaite estaven mig tancats pel fum. Tot d’una, la mare ha obert la porta del cotxe. En Braithwaite s’ha inclinat per damunt del canvi de marxes amb una mirada angoixada i les barres sense afaitar. La mare ha sortit i ha donat la volta corrents per darrere el cotxe i després ha pujat amb presses pel caminet de casa sense mirar enrere. Com que mai no ha aconseguit obrir la porta amb clau en menys de tres minuts, no l’he fet esperar més i la hi he obert jo. S’ha quedat esgarrifada en veure’m.

Li he dit:

—¿Què ha passat al cotxe?

S’ha tret la jaqueta vermella i l’ha penjada al respatller d’una cadira de la cuina. Tenia la pell de la part superior dels braços blanca i penjant, com si li haguessin injectat salsa beixamel amb grumolls. Ha dit:

—M’acabo de barallar amb l’Ivan, sobre, hum… quin dels Dimbleby ha cobert millor les eleccions!

Es veia d’una hora lluny que era una mentida.

—I tu, ¿de part de quin Dimbleby estaves? —he dit amb una mica de sarcasme.

—D’en David! —ha contestat sense mirar-me als ulls. He sentit com cruixia l’estructura del llit quan s’hi ha ficat. Després hi hagut silenci.

M’he quedat estirat al sofà, despert, preguntant-me si hauria d’intervenir abans que la mare torni a provocar una tragèdia a la nostra família. És típic d’ella haver-me espatllat el gaudi de la victòria laborista. El que hauria d’haver sigut una aurora nova i gloriosa d’optimisme i una celebració de la transcendència del bo i millor en la humanitat ha quedat tacat per una amenaça potencial a la unitat familiar dels Moles i els Braithwaites. I tot perquè dues persones d’avançada mitjana edat tenen els genitals inquiets.

La una del migdia.

Tota la casa ha dormit fins tard. Ha sigut la Tania Braithwaite qui ens ha despertat quan ha telefonat per preguntar si l’Ivan era a casa nostra. Pel que sembla, no havia anat a casa i tenia el mòbil desconnectat. La mare ha sentit la meva preocupació fingida i m’ha agafat el telèfon. Mentre ella contrainterrogava la Tania, he donat menjar al gos nou i a en William, i he portat una tassa de Nescafé al pare. Encara tenia la calba decorada amb els gargots fets amb retolador negre. Quan li he deixat la tassa sobre la tauleta de nit, m’ha suplicat que tanqués les cortines perquè no li entrés la llum, que li inundava l’habitació.

—Hauries d’estar content avui, pare. En Tony et pot transformar la vida —he dit.

Ha deixat anar una rialla sarcàstica mentre s’incorporava al llit per agafar un dels seus Rothmans.

—Escolta fill —ha dit—, quan governava la senyora Thatcher, ho feia tres cops per setmana, i si feia sol era una autèntica màquina sexual.

—Em referia als aspectes socioeconòmics del nou govern —he dit.

—Sí, és clar —ha dit pipant el cigarro—. L’únic que vull dir és que quan hi havia la Maggie al poder, jo encara tenia punta al llapis.

He sortit de l’habitació. He pensat que no tenia sentit raonar amb un home que no veia més enllà de la punta del seu llapis.

Abans de marxar cap a Londres, he intentat reunir el coratge per parlar amb la mare sobre les conseqüències desastroses que resultarien en cas que ella s’embarqués en una aventura amorosa amb el pare de la seva diputada local. La MI5, la secció 5 de l’organització d’espionatge del govern anglès, la seguiria per tot Asda. Li punxarien el telèfon i, el que és més important: ¿realment estava preparada per fer passar el pare per un segon divorci?

L’he anada a temptejar i l’he trobada al menjador, molt alegre, mirant un vídeo que reproduïa repetidament l’expressió de la cara d’en Michael Portillo quan s’adonava que els antics electors l’havien expulsat del govern. Ha cridat a la pantalla: «Què, cabró arrogant! ¿Què sents ara que has anat a parar al cubell de les escombraries, com en George Mole?». No he volgut interrompre aquell moment de felicitat. I, de totes maneres, no em puc arriscar a tenir-hi una baralla que acabi amb la seva negativa a cuidar el seu nét.

No he pogut pujar al Montego fins que han aconseguit arrencar-me en William de les cames. Finalment l’han convençut que em deixés anar perquè li han promès que podria mirar un vídeo d’en Jeremy Clarkson en el qual posa a prova un Lamborghini. La criatura m’ha dit adéu amb la mà fins que he desaparegut rere la corba del carrer. He estat temptat de fer marxa enrere, recollir-lo i emportar-me’l a Londres. Però la raó ha prevalgut. ¿Què en faria, d’ell, tot el dia mentre treballo?

Feia un dia magnífic i càlid, he abaixat la finestra i he gaudit de la brisa a la cara. Per desgràcia, just abans d’entrar a l’autopista, un insecte de no sé quina mena m’ha entrat al forat esquerre del nas; per culpa seva, m’han plorat els ulls tot el camí fins a Londres.

He vist onze camions de l’Eddie Stobart. Només he rebut nou salutacions, però. Potser els altres dos conductors no han vist com els saludava. A part d’això, no he tingut cap incidència durant el viatge.

He arribat a l’aparcament del centre comercial de Brent Cross, on normalment aparco el Montego a les cinc de la tarda, i arribo al Soho, en autobús, a les sis de la tarda. ¿Per què Brent Cross és l’aparcament gratuït més a la vora del Soho? Vaig sol·licitar un permís d’aparcament de veïns, però a la llista d’espera hi ha dos mil noms. En Clive l’Espavilat, un delinqüent que conec, es va oferir per proporcionar-me un permís il·legal. «Aquest iaio està mort. No necessitarà aparcament a curt termini. El que necessita és aparcament a llarg termini, permanent». Però el vaig rebutjar. No em puc aprofitar dels morts, i a més, en Clive l’Espavilat me’n demanava 500 lliures.

No havia de començar a treballar fins a dos quarts de vuit, de manera que m’he comprat el Guardian i m’he assegut a fora el Bar Itàlia de Greek Street. Esperava llegir-hi que havien clissat en Frank Bruno, en Paul Daniels i en Bruce Forsyth a l’aeroport de Heathrow, fugint de la victòria laborista, tal com havien promès, però ni rastre. Suposo que encara és aviat. Tenen mansions d’imitació Tudor per vendre i assessors financers per consultar.

La meva amiga Justine, que es dedica a ballar provocativa-ment sobre la falda dels clients al Secrets, ha vingut a fer un cafè exprés i ha dit que el negoci havia anat molt bé ahir a la nit. «No s’hi podria haver fet cabre ni un sol tio més, encara que els haguessin tallat el pito», m’ha dit, i m’ha fet fer una ganyota de dolor davant aquesta explicació gràfica de l’aglomeració. Ha continuat amb el seu accent de Gateshead: «I bàsicament hi havia partidaris dels laboristes». M’ha dit que el seu amo, l’Alan el Gros, havia donat moltes voltes a la possibilitat d’un canvi de govern. Anticipava molts acomiadaments en la indústria del sexe del Soho si guanyaven els laboristes. «Eren els diputats conservadors els que feien funcionar la disciplina del negoci», ha explicat la Justine. «L’Alan el Gros sempre els fa un bon descompte quan presenten el carnet de la Cambra dels Comuns».

—¿I quin tipus de serveis demanen els diputats laboristes? —he preguntat.

—Doncs —ha dit acostant la seva cara morena de solàrium a la meva—, tinc un diputat laborista vell que m’ha donat una llista de les coses que li agrada que cridi quan simulo un orgasme.

—¿Com ara què? —he insistit.

—Coses estranyes —ha dit mentre es col·locava els pits dins els Wonderbra per treure’n més partit—. He de cridar «Revolució d’Octubre», «clàusula quatre» i acabar amb «Betty Boothroyd» —ha dit.

Era evident que no tenia ni idea de la història del Partit Laborista. Jo, naturalment, entenia les referències perquè vaig ser fundador i líder d’una organització política anomenada Brigada Rosa. Érem una colla d’adolescents radicals i uns caps calents.

Exigíem:

La Pandora formava part del comitè executiu de la Brigada Rosa, però va dimitir al cap de tres mesos, després de tenir una disputa aferrissada sobre la política antitabac del partit. Als setze anys, ja fumava quinze Benson and Hedges al dia, a part d’algun puret després de sopar.

La Justine va repetir: «Revolució d’Octubre, clàusula quatre, Betty Boothroyd», com si intentés descobrir-hi la càrrega eròtica. «Són els diners més fàcils que he fet mai. En mitja hora ja s’ha escorregut i ha tocat el dos, i em deixa els diners que necessito per fer la compra de tota la setmana al supermercat».

Un cop ha marxat corrents cap a la feina, he reflexionat sobre la naturalesa de la nostra conversa del Soho. No em puc imaginar parlant d’aquestes coses tan mundanes a cap dels pobles de Leicestershire, a part de Frisby-on-the-Wreake, on, si els rumors són certs, es practica el paganisme a gran escala.

DISSABTE, 3 DE MAIG - LES DUES DE LA MATINADA

Acabo de plegar de la feina i, malgrat que és tard, estic massa nerviós per dormir. Avui en Savage s’ha portat com un animal. Un animal amb un problema de drogues, d’alcohol i de trastorn de personalitat. El malson ha començat quan he arribat a la feina i he vist que havia enganxat un avís amb Blu-Tack a l’entrada:

Una multitud enfadada s’havia acumulat a fora el restaurant. Una dona grassa que duia una bossa amb una nansa de bambú deia amb un accent i una cantarella gal·lesa:

—Jo vaig néixer a Liverpool i la meva acompanyant és una comedianta lesbiana. És vergonyós.

A dintre es veia en Savage fumant un cigarro i brindant amb cava a la salut de la multitud. He entrat i he travessat el restaurant de camí a la cuina.

—Ara torna el provincià —ha bramat—. ¿Com està l’estimada Leicester?

—La meva família viu a Ashby-de-la-Zouch, ara —he contestat amb fredor.

—Ets un c--- de pedant —ha escopit en Savage.

—Val més ser pedant que fanàtic —he contestat—. Aquest avís desqualifica la majoria dels teus clients assidus. D’aquí a un mes t’hauràs arruïnat i nosaltres estarem al carrer.

—Molt ben dit! —ha vocalitzat amb dificultats—. Si estic arruïnat, no podré pagar una pensió a la Kim, ¿eh que no?

M’he aprofitat de la seva borratxera per continuar.

—És culpa teva que la Kim depengui econòmicament de tu. Et vas negar a deixar-la treballar mentre estàveu casats, ¿no?

—Treballar! —ha cridat en Savage—. ¿De posar quatre branquillons en una galleda en dius treballar?

—Era una florista d’alta societat —li he recordat—, i tenia tres botigues i un contracte amb en Terence Conran.

En Savage ha deixat anar una de les seves horribles rialles, gairebé silenciosa, mentre jo pujava al «pis» de dalt del restaurant. Poso «pis» entre cometes iròniques perquè, de fet, es tracta d’un magatzem. Comparteixo allotjament amb paquets de salsa de carn i llaunes immenses de verdures. Dos congeladors gegants plens de menuts i talls de carn barats atapeeixen el «menjador». Però hi queda l’espai just per a una cadira i un escriptori d’MFI i un sofà de dues places cobert per un tros de roba amb dibuixos de gira-sols. (Sento una certa afinitat amb Van Gogh: tots dos hem estat rebutjats a la vida per l’elit metropolitana). M’he posat l’uniforme blanc, he donat menjar als peixos de colors, he baixat a la cuina i m’he començat a preparar per als pocs clients que reuniran les condicions tan exigents que ha fixat en Savage per poder entrar. El menú de dissabte sempre és:

M’he enfadat quan he sabut que ningú s’havia recordat de descongelar el fetge de bou; he hagut de posar-lo a descongelar al forn a baixa temperatura. Les verdures ja estaven a punt, de manera que he fet cinc litres de salsa de carn. Mentre això bullia, he posat la crema Bird en pols, la llet i el sucre en un bol gran, i he anat en compte de no barrejar-ho massa, perquè si no es desfan els grumolls quan s’hi afegeix la llet calenta.

En Luigi ha entrat i s’ha tret l’abric, el barret, les sabates i els mitjons.

—Necessito ficar els peus dintre la pica —ha dit mentre s’enfilava damunt l’escorreplats—. Tinc aquell coi de… ¿com se’n diu ara? —ha dit mentre posava els peus sota l’aixeta d’aigua freda—. Peus d’atleta! —Ha recuperat l’expressió triomfalment de l’atmosfera de la consulta del metge, on la va sentir per primera vegada—. Tinc una gratera bestial —ha dit, mentre es rascava entremig dels dits del peu.

He mirat l’avís de la porta del lavabo del personal: «Renteu-vos les mans, sisplau», deia. Però dels peus no en deia res. En Savage ha entrat titubant a la cuina i ha caminat oscil·lant fins al lavabo. No s’ha molestat a tancar la porta i se sentia clarament un so com el del riu Zambezi quan baixa més cabalós.

M’he afanyat a passar pel passadís i he tancat la porta d’un cop. Quan he tornat, he vist que en Malcolm, el que frega els plats, es descordava la jaqueta. Se’l veia dolgut. Li he preguntat què li passava.

—Això no es pot tolerar —ha dit assenyalant amb el cap els peus d’en Luigi de dins la pica—. És el meu terreny, la pica, ¿i si vénen els inspectors de sanitat, què?

En Luigi ha dit cridant:

—Fa vint-i-set anys que treballo a restaurants. He servit la princesa Margaret i en Tony i en Cassius Clay i en Tommy Steele. Són íntims amics meus. La Sophia Loren em venia a veure sempre que era a Londres i una vegada em va dir: «Luigi, t’haig de donar un consell. T’has de cuidar els peus». —En Luigi ha tret els peus de la pica i se’ls ha eixugat amb un parell de draps de cuina.

En Malcolm ha dit:

—Sí, home! —i s’ha embolicat el davantal tacat de greix.

M’he dedicat a descongelar el fetge de bou. No m’involucro en les constants discussions de la cuina. Sóc el xef en cap, però això no vol dir res: estic molt avall en la jerarquia del Hoi Polloi. Tinc la feina únicament pels meus gens anglesos purs i el meus orígens de classe treballadora.

En Savage ha sortit del lavabo al cap de deu minuts amb els ulls brillants i feliç. Li he fet notar que tenia una mica de talc a la punta del nas. Ha rigut i ha dit: «Me n’he deixat una mica, ¿eh?», i ha anat al restaurant a obrir la porta principal. Els cambrers, en Kenneth i en Sean, han fet mitja hora tard, ¿i on eren els meus ajudants de cuina, en Sasha i l’Aziz?

Quan faltaven quinze minuts per emplatar, en Jimmy el Grec ha entrat a la cuina, venia de la taverna del costat. Ha dit que la comunitat grega de Gran Bretanya havia votat els laboristes per una promesa que en Neil Kinnock havia fet dotze anys enrere: que les escultures de marbre que Lord Elgin havia agafat del Partenó serien retornades al temple tan aviat com el Partit Laborista arribés al poder. En Jimmy havia vingut amb l’esperança de veure alguna cara coneguda del Partit Laborista… una a qui ho pogués demanar.

Mentre girava els talls de fetge de bou que esquitxaven dins la llauna per fer rostits, he dit:

—No sabia que estiguessis interessat en artefactes històrics, Jimmy.

—Lord Elgin i els turcs ens van trair —ha dit en Jimmy, tirant la cendra del cigarro a la pica—. Vull justícia per al meu país. Donaria la vida per Grècia! —ha afegit de manera melodramàtica.

—Jo no donaria pas la vida per Anglaterra —ha dit en Malcolm—. A mi no m’ha fet pas mai cap favor.

—Doncs gràcies a l’OTAN i a l’arma nuclear dissuasiva, no us demanaran mai, a cap dels dos, que doneu la vida —he dit—. Ara, si no us fa res, tinc seixanta-dues persones que s’esperen per menjar, i no tinc personal! —He llançat un tall de peix d’un costat a l’altre de la cuina. De tant en tant, em permeto la llicència de tenir algun atac de mal geni. La gent ho espera d’un xef en cap i, segons l’Sky Lupin, la meva exterapeuta, que visitava per qüestions d’estrès, em redueix els nivells d’estrès.

En Malcolm ha dit:

—Ja t’ajudaré jo a fer de cambrer, però no pas per tres lliures l’hora.

Jo li he dit:

—Malcolm, mira’t un moment. Vas molt deixat. Tu has nascut per treballar d’esquena al públic.

M’ha sorprès veure com se li omplien els ulls de llàgrimes.

—Sí, és clar, això és el que te penses tu, Moley. A partir d’ara en Tony Blair me cuidarà. Sóc de classe treballadora i els laboristes sempre han cuidat la classe treballadora.

—Sí —he assentit jo—, però no et pagaran pas classes d’elocució i d’empolainament, ¿oi que no?

—No, però podré tenir una educació, ¿o no? —ha dit—. En Tony ho va prometre, ho va dir tres cops —ha parlat del senyor Blair com si fos un seu amic íntim.

—Hauràs d’aprendre a llegir abans de poder tenir una educació —he dit. He lamentat aquestes paraules des del moment que m’han sortit de la boca.

En Malcolm ha dit:

—És aquesta l’educació que dic. En Tony m’ensenyarà a llegir.

He començat a abocar el còctel de gambes fred d’un paquet de càtering dins seixanta bols de fruita (dos dels comensals eren al·lèrgics al marisc). En Savage ha entrat a la cuina cridant:

—¿On és el c--- d’entrant? Allà fora tinc en Michael Jack-son que s’espera per sopar c---, a la taula dotze.

En Luigi ha dit:

—¿Per què el boig d’en Michael ha vingut al Hoi Polloi? He sentit a dir que només menja brots de soja i coses per l’estil dins una cambra d’oxigen i que té una infermera entrenada pendent d’ell a dins un helicòpter que plana per allà sobre.

En Malcolm ha dit:

—¿I en Bubbles, el seu mico, també ha vingut?

Tan aviat com en Savage se n’ha tornat al menjador, hi ha hagut una desbandada cap a la porta batent i tots ens hem començat a donar espentes per poder clissar el cantant i víctima de la cirurgia estètica. Ara bé, a la taula dotze no hi havia un home amb un nas operat ni un mico. Hi havia quatre homes vestits amb trajos d’Armani immersos en una conversa.

En Luigi ha mirat el llibre de reserves. Un dels homes es deia Michael Jackson, un tipus que havia estat nomenat recentment cap de Channel Four. He enviat en Malcolm a dalt perquè m’anés a buscar la sinopsi de la meva sèrie dramàtica còmica de dotze capítols, La furgoneta blanca, que tracta d’un home, en Godfrey Hetherington, que de dia és comptable de la BBC i de nit, un assassí en sèrie. En Godfrey condueix una furgoneta blanca Bedford pel sud d’Anglaterra i es dedica a assassinar dones.

La BBC me’l va retornar al febrer.

En Kenneth i en Sean han aparegut just a temps per ajudar-me a decorar els còctels de gamba amb una mica de julivert no gaire fresc. Han afirmat que feien tard perquè havien quedat atrapats a les fosques a l’estació de metro de Momington Crescent a la Northern Line durant una hora i mitja. En Sean ha dit:

—Les rates han rosegat els cables elèctrics fins a partir-los i el tren s’ha parat.

Li he preguntat com ho sabia i m’ha contestat:

—He mirat per la finestra del vagó i he vist una rata grossa com un gos que em clavava la mirada, i juro per la meva mare que tenia un tros de cable que li penjava d’aquella boca fastigosa.

En Kenneth ha dit:

—I una merda, irlandès mentider. Jo no he vist cap rata; no, ha sigut un suïcidi. Sempre tarden una hora i mitja a desincrustar el cos de la via. No falla mai.

—Potser algú que havia votat els conservadors —ha dit en Malcolm, en un intent de fer broma poc reeixit.

Hem discutit les possibles raons per les quals en Sasha i l’Aziz no s’havien presentat. Per consens, hem arribat a la conclusió que les autoritats d’immigració, que són un perill constant en el ram de la restauració, els havien acorralat. Per culpa d’aquestes autoritats, resulta impossible fer plans a llarg termini i establir torns de vacances, perquè sempre els engeguen a rodar.

En Malcolm ha demanat formalment que l’ascendissin a ajudant de cuina. Li he dit que ja parlaria amb en Savage quan estigués sobri (mai). En Malcolm ha començat a insistir en un sou mínim, drets i condicions. L’he advertit que no parlés d’aquests temes tan perillosos a la cuina, però ho he fet amb amabilitat per mostrar-li que sóc solidari amb ell, en principi, per millorar les terribles condicions de treball del Hoi Polloi.

Sense en Sasha i l’Aziz, en Savage s’ha vist obligat a ajudar-me mentre emplatava els seixanta-dos plats de fetge de bou. He donat una cullera de fusta a en Malcolm i li he encarregat que escalfés la salsa de carn a la caldera, damunt dels fogons.

A les deu de la nit, en Kenneth i en Liam han informat que els comensals començaven a estar cansats d’esperar el segon plat i que uns quants s’havien queixat que el julivert de condiment estava pansit.

En Savage ha dit bramant:

—Digues a aquest c--- de pesats que vagin a un dels establiments d’en Conran si el que volen és frescor!

Finalment, quan tots els comensals mastegaven el fetge de bou (ha sortit del forn una mica més dur del que havia previst), m’he posat dret a la porta que comunica les dues sales i he donat un cop d’ull al menjador per clissar cares conegudes. El senyor Mandelson ocupava la seva taula habitual del racó: li agrada estar d’esquena a la paret. En Harry Enfield menjava amb l’Edward, el seu pare, i a la taula també hi havia en Richard Ingrams, el director de l’Oldie, la revista per a gent gran. Jo ja fa un any que en sóc subscriptor. La subscripció va ser un regal que em vaig fer el dia del meu trentè aniversari. Aleshores alguna gent se’n burlava. (La meva dona, la Jo Jo, està convençuda que sóc la reencarnació d’una dona africana ancestral, i la meva àvia em deia sovint: «Adrian, tu has nascut vell». He de reconèixer que teníem molts interessos en comú: Radio Four, el Cif de llimona, el púding de Yorkshire, la puntuació correcta, etc., etc.)

En Savage estava dinant à deux amb una dona rossa i prima, que arraconava els trossos de fetge a la vora del plat amb cara de fàstic.

La Kim Savage ha entrat per l’entrada de la cuina. Ha vingut cap a la porta del restaurant; una mica més i em desmaio per l’olor del seu perfum.

—¿Com es diu el perfum que portes? —li he preguntat.

—Poison —ha dit, amb els ulls mig aclucats mirant com en Savage brindava amb la rossa.

La Kim s’ha apartat la cabellera negra de la cara. El 1987 els lectors de la revista Floristry Today la van votar Miss Flor.

He examinat la companya d’en Savage:

—¿Qui és? —he preguntat.

—La Bridget Jones —ha deixat anar la Kim—. Els seus diaris fa mesos que figuren a la llista dels best sellers.

—¿Els seus diaris? —he volgut comprovar—. Però no és pas famosa, oi?

—No —ha dit la Kim—, però potser s’hi tornarà si en Savage la converteix en la seva cinquena muller.

Però, mentre els observava, la Bridget Jones s’ha aixecat de la taula i ha marxat sobtadament del restaurant.

En Savage li ha dit cridant:

—Cordons! Sí que se’t veu gros el cul amb aquests pantalons.

La Kim ha dit:

—Digues a aquest tros de desgraciat que em deu la pensió dels tres últims mesos. —I ha marxat.

En Savage m’ha vist a la porta i ha cridat:

—Vols fer el favor de tornar al c--- de cuina, Mole.

El senyor Ingrams m’ha mirat compassivament abans que tornés als meus deures humils.

He emplatat el braç de gitano amb confitura i m’he enrabiat quan m’he adonat que en Malcolm havia desfet tots els grumolls de la crema i que, a més a més, havia llençat el tel! Era al llardós cubell de les escombraries, com un globus groc explotat. En Luigi ha aixecat el tel, que era entre dos talls de peix, i l’ha posat sota l’aixeta de l’aigua calenta, i ha dit:

—Ningú sabrà que ha passat pel cubell.

He mirat en silenci, bocabadat, com dividia el tel de la crema en quatre porcions i les portava a la taula número dotze: una petició especial, es veu, per celebrar l’ascens del senyor Jackson.

Durant la pausa entre el púding i l’últim plat, consistent en un Nescafé i un After Eight, he telefonat a Wisteria Walk. Ha contestat la mare:

—Al teu pare li ha sortit alguna cosa al cuir cabellut —ha dit.

—Sempre ha tingut caspa crònica —li he recordat jo.

—No, és una altra cosa —ha dit amb la veu tremolosa—. S’ha vist la part de darrere el cap al mirall de l’habitació i s’ha tornat histèric. He hagut de cridar el metge.

—¿Què li passa, doncs? —he dit—. A part de les banyes…

No ha fet cas de la meva referència a la seva infidelitat.

—El cuir cabellut se li ha tornat negre —ha dit—. I la calba encara té un aspecte pitjor. El doctor Chaudri s’ha quedat ben desconcertat. Sembla gangrena —ha afegit.

—Gangrena! —he cridat. En Malcolm i en Luigi han aixecat el cap mentre distribuïen els After Eights als platets del cafè—. Si és gangrena li hauran d’amputar el cap.

La mare no ha rigut, però en Malcolm i en Luigi sí. Es partien de riure. Encara reien quan en Savage ha dit que una delegació de periodistes del Daily Telegraph havia arrencat l’avís políticament incorrecte que hi havia enganxat a l’entrada. Vet aquí un altre senyal que aquest diari antigament de dretes s’està tornant de mica en mica, però amb constància, de centreesquerra.

DISSABTE, 3 DE MAIG

La closca gangrenosa del pare ha millorat, segons els últims informes mèdics.

Després d’una nit d’insomni, l’han convençut perquè s’estirés a la banyera amb aigua calenta i unes gotes d’un oli essencial (calèndula). S’ha fet un massatge al cuir cabellut amb algues i s’ha posat un suavitzant als pocs cabells que li queden fabricat a base d’una planta irlandesa de terrenys pantanosos. Quan ha sortit del bany, tornava a tenir el cuir cabellut, segons la mare, «d’aquell color rosa tan bonic».

La mare veu aquest episodi com una gloriosa victòria dels poders terapèutics de les plantes. Espero que no s’assabenti mai d’allò del retolador. S’ha emportat massa desil·lusions en aquesta vida.

La Kim ha vingut aquest matí amb dos tipus corpulents i ha agafat cinc caixes de cava del celler. «Digues a en Savage que m’ho quedo com una part dels diners que em deu», ha dit.

No podia entendre per què havia envellit d’una manera tan bestial en una nit. Després me n’he adonat: era la primera vegada que la veia sota la llum cruel del dia al Soho.

DIUMENGE, 4 DE MAIG

Després de fer el dinar,

he deixat en Malcolm fregant les llaunes de la pica i he pujat a dalt, al pis. He dedicat tota la tarda a treballar en la sèrie de televisió La furgoneta blanca. Em sento com si realment hagués trobat la meva pròpia «veu narrativa». És una alegria poder cultivar la meva habilitat i perdre’m en el món que habiten els meus personatges. M’he aixecat i he mirat per la finestra amb una expressió temperamental. M’imagino que des del carrer de sota feia pinta de ser un personatge (un escriptor, potser) d’una pel·lícula francesa. Em feia pànic pensar en l’endemà. Sempre he odiat els dilluns, perquè toca fer tripes. He suplicat a en Savage que les retirés del menú, però ha sigut en va.

DILLUNS, 5 DE MAIG
Festa a la Gran Bretanya i la República d’Irlanda

Avui he vist en Will Self. Aquest sí que està en voga. Ho té tot: alçada, físic, gust per vestir i el vocabulari més extens de tot Londres, potser de tot el país i tot. A més, ha escrit un llibre estremidor en què un vagabund té relacions sexuals amb un gos mort, o un gos té relacions sexuals amb un vagabund mort, ara no me’n recordo.

DIMARTS, 6 DE MAIG

El terra del lavabo del personal estava tot esquitxat de talc quan hi he entrat aquesta nit. En Savage ha sigut l’últim d’entrar-hi abans que jo. ¿Què hi deu fer allà dins que hagi de fer servir talc? Em vénen calfreds només de pensar-hi.

DIMECRES, 7 DE MAIG
Any nou musulmà

La Pandora i totes les col·legues d’en Blair han estat fotografiades amb en Tony a fora el Parlament. La Pandora era la que ensenyava més dents, escot i cames, i se les ha manegat per estar al costat del senyor Blair. En una de les fotografies li posa el braç sobre l’espatlla, com si estiguessin al mateix nivell.

Quan he plegat aquesta nit, he anat a una inauguració molt selecta de la nova aventura de l’Alan el Gros: un club on se serveixen begudes alcohòliques, The 165, nom que està inspirat en els 165 diputats conservadors que queden. És un subterrani de Brewer Street.

Hi havia la Justine, que actuava com a hostessa de l’Alan. Semblava que coneixia la majoria dels diputats pel nom.

En Nicki Hasnum, el decorador de The 165, també hi era. S’estava vanagloriant de les seves influències —entre les quals, pel que sembla, hi ha Pugin i el que va anomenar kitsch dictatorial! És amic d’un tal Mobutu.

Si em veiés obligat a descriure la decoració, hauria de dir: «barreja de classicisme gòtic amb empremtes animals, o de l’estació de trens de St. Pancras de Londres amb el zoo de Whipsnade». L’efecte era terriblement inquietant. He demanat a l’Alan el Gros com ho havia fet amb els paletes per tenir la feina feta en cinc dies. Em va mirar des de la seva alçada considerable i em va dir alguna cosa semblant a «tortures». Però potser el vaig entendre malament: hi havia molts decibels en aquell local tan estret.

Una part de la fressa provenia d’un grup de diputats conservadors que discutien sobre el nomenament del nou líder. La meitat s’inclinava per en Michael Howard (l’extra verge dels llepes) i els altres preferien en William Hague (que, secretament, penso que és fill natural de la Margaret Thatcher).

DIJOUS, 8 DE MAIG
Dia de la Creu Roja - Dia de l’Ascensió

Examinem els fets que expliquen la meva teoria sobre la Thatcher mare i en Hague fill.

DIVENDRES, 9 DE MAIG

En Zippo Montefiori, el director de Pie Crust Productions, avui fa trenta anys i ha decidit celebrar aquest esdeveniment tan especial llogant tot el Hoi Polloi per fer-hi una festa privada.

La fada de la bona sort es devia passar més estona vetllant el seu bressol que el meu. És, tal com vaig sentir que el descrivia una dona, «summament atractiu», amb els cabells negres i flonjos, i els ulls com els d’un labrador. No surt mai sense el seu abric negre Armani —però, tot i això, no sua mai. Parla a poc a poc amb una veu dolça com un àngel, i et mira amb uns ulls que sembla que estiguin buscant la teva ànima.

Es diu que hi ha una llista d’espera de dones que volen sortir amb ell.

És un gran fan del menjar institucional: va anar a l’escola Harrow. He inclòs al menú els seus menuts preferits. També he tirat erugues de plàstic a l’amanida per accentuar l’autenticitat del menjar de les escoles privades. A última hora del vespre, en Zippo ha entrat a la cuina per donar les gràcies al personal.

—Una manduca excel·lent —ha dit—. I les erugues, un fart de riure.

Després de parlar una mica sobre l’«origen» de les erugues (una botiga de bromes de Leicester), m’ha preguntat si m’havia plantejat mai sortir a la televisió!

—¿En qualitat de què? —li he preguntat.

—En qualitat de cuiner —ha dit—. Podries fer algunes de les teves especialitats en menuts.

Li he explicat que jo era una mena d’intel·lectual que no mirava la televisió, i que, a més a més, no tenia televisor. Ha dit que me’n faria arribar un i que me l’instal·laria gratis perquè em pogués mirar els programes de cuina que feia Pie Crust Productions!

M’ha costat adormir-me, en part a causa d’una forta baralla al pis de baix entre en Savage i la Kim, però sobretot pel terror que sentia només de pensar en la idea de sortir a la televisió com a xef. La veritat és que no sé cuinar.

DISSABTE, 10 DE MAIG

El televisor m’ha arribat avui. I un vídeo.

En Savage és a l’hospital St. Thomas, on li han d’enganxar la mandíbula amb un filferro. Han detingut la seva exdona per un delicte de maltractaments. És culpa d’en Savage, perquè li ha confessat que durant el matrimoni ell havia fingit la majoria dels orgasmes (se’n vanagloriava).

DIUMENGE, 11 DE MAIG
El diumenge després del Dia de l’Ascensió

En Zippo m’ha telefonat a dos quarts de nou del matí i m’ha demanat que mirés un dels programes de Pie Crust, El refregit, que fan a les nou. Ja veig que està molt entusiasmat. M’he decidit a no sortir a la televisió. Tanmateix, m’he pogut gravar El refregit després de telefonar a Dixons perquè em donessin les instruccions.

He telefonat a casa i he demanat pel pare; només hi havia en William i ell. La Rosie no havia arribat (era fora des d’ahir al vespre), i la mare s’ha aficionat a treure el gos a passejar una bona estona cada matí. «El gos arriba rebentat», ha dit el pare.

De seguida he sospitat i li he preguntat la durada de mitjana i la ruta exacta d’aquests «passejos». Com ja em temia, normalment baixa pel camí de ferradura que hi ha rere la casa dels Braithwaites i després, cap al bosc. Casualment, sé que hi ha un portal a la paret que connecta el jardí dels Braithwaite amb el camí de ferradura. Casualment, també sé que la senyora Braithwaite marxa de casa a dos quarts de nou per anar a treballar; fa classes de literatura feminista a la Universitat de Montfort. Casualment, també sé una altra cosa: l’Ivan Braithwatie treballa a casa, concretament al jardí, en una cabanya de fusta amb calefacció i una terrassa d’estil tirolès per prendre el sol. Jo hi he estat, dins aquesta cabanya. Està molt ben equipada: hi ha un escriptori, un mòdem, un cadira giratòria, canonades de desguàs, un bullidor, una cafetera i una chaise longue. Fins aquí, he presentat els arguments.

He d’aconseguir els números de telèfon de la Pandora i advertir-la d’aquesta situació tan calamitosa que ha unit la casa dels Mole i la casa dels Braithwaite.

DILLUNS, 12 DE MAIG

En Savage ja ha sortit de l’hospital. Encara no pot menjar aliments sòlids, però se’l veu prou feliç perquè ja pot beure rom amb una palla. El dinar d’avui era:

M’han enviat un paquet de vídeos d’El refregit. El presentador és un home amb patilles i accent cockney, del barri obrer de l’est de Londres. Era una barrija-barreja des del començament fins al final. Aquest cockney amb patilles, pel que diu, amb aquest argot i aquesta cantarella tan molestos, és l’amo d’un Sylvia Plath (una cafeteria per a la classe treballadora). El nom d’aquest personatge cockney és Alfie Caine. M’he mirat tots sis programes de mitja hora cada un.

He transcrit algunes de les frases de la xerrameca espantosa d’aquest home del programa sobre el pa fregit: «Ei, bona vent, coleu saber com es cuina el va fregit, ¿no? Molt bé, doncs heu de descordar no posar la mà fins la paella».

He conegut molts cockneys des que em vaig traslladar a Londres fa vuit anys, fins i tot un home que va néixer dins la mateixa nau de l’església de Bow Bells (origen del cockney) i cap no feia servir «va» en lloc de «pa» o «descordar» en lloc de «recordar». L’Alfie Caine és un frau total.

Quan m’ha telefonat en Zippo, li he donat la meva honesta opinió d’El refregit i he dit que no em podia vincular a un projecte de tan mal gust. En Zippo ha rigut i ha dit que El refregit era una deconstrucció postmodernista altament irònica del programa de cuina com un entreteniment depravat.

—¿No has pescat la pista de Sylvia Plath? —ha preguntat.

—¿Que se suposava que havia de riure? —he dit.

—És clar.

—A mi no m’ha fet riure, doncs —he dit.

En Zippo ha sospirat.

—L’objectiu de Pie Crust Productions no és exactament fer riure. El públic al qual ens adrecem són estudiants que no han pogut repassar ni fer cap treball i que ja s’esperen suspendre els exàmens. És un programa per a perdedors.

M’he quedat desconcertat i he preguntat quants espectadors veien els programes de Pie Crust.

—Set-centes cinquanta-tres mil persones van sintonitzar el dels tomàquets: ¿frescos o en conserva? —va dir en Zippo—. Darrerament, els publicistes s’estan mostrant molt interessats.

—¿Quins productes compren els alumnes fracassats? —he preguntat.

—Bàsicament, menjar de gat —ha dit—, i després els ous de xocolata de Cadbury’s, sidra Strongbow i Pot Noodles^[4].

—I, ¿quant cobra l’Alfie Caine per cada programa? —li he preguntat.

—L’Alfie té un agent, i això fa pujar una mica la quantitat —ha dit.

—Així doncs, ¿quant cobra? —he insistit.

—No t’ho puc pas divulgar, això; seria molt poc professional per part meva, però diguem que, més o menys, com el preu d’un viatge organitzat a Tenerife.

—¿Temporada alta o baixa? —he preguntat.

—Alta —ha dit—. Em refereixo als preus del mes d’agost.

—¿Un viatge d’una setmana o de dues? —he preguntat.

—De dues —ha dit—, mitja pensió, amb balcó i vistes al mar.

No m’ha agradat la manera com pressuposava que jo sabia el preu d’un viatge organitzat a Tenerife a l’agost, però li ho he deixat passar.

—I aquest viatge organitzat a Tenerife, és per cada programa, ¿oi? —he volgut comprovar.

—És clar que és per cada programa.

Li he dit que li trucaria al cap de mitja hora. He telefonat a l’agència de viatges Thomas Cook de Regent Street, i després he telefonat a en Zippo i li he dit que ho faria.

Les quatre de la matinada. No puc dormir, no sé cuinar.

Les cinc de la matinada. He llegit el Leicester Mercury, que m’envia la mare perquè a Londres no es troba.

M’ha sorprès veure que el meu institut, el Neil Armstrong, ha estat considerat un dels 297 que no arriba al nivell exigit. S’espera que d’aquí a uns dies hi anirà una brigada a tancar-lo. A la meva època, quan hi havia de director l’Scruton Ulls Sortits, tenia bona fama. L’equip de futbol anava força bé i, a més a més, sovint guanyava el trofeu del Club d’Escacs de les Escoles de l’Àrea del Midlands. També teníem una revista amb renom, La veu de la joventut, i jo n’era el director. Després, en Roger Patience es va convertir en el nou director de l’Institut. Suposo que ara es deu penedir d’haver demanat als estudiants que li diguessin Roger i d’haver-los dit que ja podien llençar els uniformes de l’escola.

DIMARTS, 13 DE MAIG

He escrit una carta a la Delia Smith^[5].

DIMECRES, 14 DE MAIG

He telefonat a la Pandora a la Cambra dels Comuns aquest matí. Un home amable de la centraleta m’ha dit: «Ah, la Dra. Braithwaite, la diputada d’Ashby-de-la-Zouch. Encara no li han assignat un despatx, senyor, però si vol deixar un missatge, m’asseguraré que la seva secretària es posi en contacte amb vostè».

He demanat el nom de la seva «secretària» i m’ha sorprès una mica que em diguessin que era Edna Kent; el mateix nom que la mare d’en Barry Kent! Una estranya coincidència.

He llegit un fragment del diari de la Bridget Jones a l’Independent. Aquesta dona està obsessionada per ella mateixa! Parla com si fos l’única persona del món que té problemes. Estic segur que compartir la teva trista vida amb desconeguts és un acte de valentia, fins i tot si són lectors de l’Independent, i per tant, bàsicament professionals amb vocació benèfica.

He escrit un esborrany d’una carta a la senyoreta Jones.

He decidit començar a anotar les meves fluctuacions diàries personals.

DIJOUS, 15 DE MAIG

Avui, per dinar, en Zippo ha menjat cervells a la cassola al Hoi Polloi. Vol que diumenge a la tarda faci un programa pilot. El títol serà Menuts collonuts! Es pensa que els menuts són l’última moda en el món del menjar.

—Els menuts són com el nou color negre —ha dit.

No sabia de què em parlava, però he assentit educadament. No he dit a ningú (a part de la Delia Smith) que feia el programa pilot.

Havia promès als de casa que diumenge aniria a Leicester per veure en William, però hauré de trobar alguna excusa. Val més que la mare no se n’assabenti. Jo no podria suportar la decepció que s’emportaria la mare si Pie Crust Productions decidís no tirar endavant la sèrie. A més a més, només ho diria a tot déu d’Ashby-de-la-Zouch. A la cuina, he escoltat una discussió sobre el discurs de la reina. En Malcolm estava content pel projecte de llei sobre el salari mínim, però en Savage ha dit que, si acaba sent una llei, ens despatxarà a tots i agafarà immigrants il·legals de Somàlia.

DIVENDRES, 16 DE MAIG

L’Edna Kent m’ha telefonat avui a l’hora de dinar. En Savage continua contestant el telèfon, encara que tingui la mandíbula enganxada amb un filferro (no m’estranya que hagi baixat el nombre de reserves). D’entrada, hi ha hagut una mica de confusió en relació amb qui era ella i amb qui volia parlar. He tardat un parell de minuts abans de poder assimilar que, sorprenentment, l’Edna Kent inquilina d’una casa de protecció oficial, vídua d’un lleter, una fracassada a partir dels onze anys, una alumna que va acabar l’escola secundària amb cinquanta-cinc anys, treballa a la Cambra dels Comuns com a secretària de la dona més intel·ligent de tot Anglaterra.

Li he preguntat com havia fet aquest canvi tan radical de netejar lavabos a ocupar aquesta prestigiosa posició. Ha rigut:

—Estudiant, estudiant i estudiant —ha dit; m’ha fet pensar en en Malcolm—. Abans netejava lavabos a la universitat i, si t’haig de ser sincera, Aidy, no havia sentit mai tantes xorrades com les que deien els professors i catedràtics allà dins. De manera que em vaig apuntar a un curs d’aquests d’accés.

(Em moria de ganes d’interrompre-la i dir-li: «Xorrades no, Edna, es diu bajanades». Però, és clar, no ho podia fer, no ho podia fer; estava parlant amb una titulada, per l’amor de Déu. Una persona amb dos títols).

—Em vaig treure dret familiar —ha dit. Tenia avantatge en aquest àmbit: la quantitat de vegades que els seus fills havien hagut de comparèixer davant un tribunal—. I després vaig fer empresarials. El nostre Barry volia que estigués al dia amb les noves tecnologies, el correu electrònic, Internet i coses per l’estil.

Gairebé no podia parlar. He sentit un paroxisme d’ira gelosa. Finalment, m’ha sortit amb veu ronca:

—Felicitats, doncs, senyora Kent. No sabia que hagués canviat de professió.

—M’ho he tingut molt callat —ha dit—. Ja saps que les persones geloses miren de posar-te pals a les rodes si intentes perfeccionar-te. El nostre Barry se’n va adonar quan va tenir tant èxit.

—Un èxit molt merescut —he dit amb hipocresia.

Al meu entendre, en Barry Kent és un frau sense talent que ha fet carrera a base de fer la pilota als seus col·legues gamber-ros. Em rebenta. Em rebenta saber que el seu Diari de Dork hagi estat descrit com un clàssic modern i que al cap de vuit anys encara es trobi en un indret destacat en la majoria de llibreries. Sempre que veig aquella portada tan cridanera (un gat que porta una samarreta i unes botes de futbol), gaudeixo amagant totes les còpies rere llibres d’en Charles Dickens, que com a mínim és un escriptor competent en llengua anglesa.

La senyora Kent ha dit:

—De tots modus, Aidy, ¿què volies? És que tinc moltes coses a fer. La Pan està preparant el discurs inaugural i m’estic barallant amb el nou ordinador portàtil.

Amb la boca molt tancada he dit:

—És personal, senyora Kent. Demani-li que em truqui al mòbil, val?

Li he donat el número i ha dit:

—Has de venir a veure’ns a la Cambra, Aidy. Podem prendre el te a la terrassa.

Després de penjar l’auricular, he pensat en l’última vegada que vaig prendre el te amb la senyora Kent. Estàvem envoltats dels seus fills indisciplinats, la tetera estava esquerdada, la cuina feia pudor per culpa d’una cubeta plena a vessar de defecacions de gats, i la senyora Kent anava vestida amb un pitxi, portava els cabells aixafats i recollits amb una goma elàstica. En cap moment no va mostrar la intel·ligència que és necessària per obtenir dos títols. Mentre que jo, amb els meus coneixements de la literatura universal i el meu ampli vocabulari, vaig lluitar amb totes les meves forces per aprovar les proves d’accés a la universitat (i a la tercera vaig treure un 4,9). ¿Per què? ¿Per què? ¿Per què?

DISSABTE, 17 DE MAIG

Aquest matí he telefonat a la meva mare i li he dit la mentida següent: que havia agafat gastroenteritis, que estava deshidratat, que no sortia del vàter, etc. Mentre estava al telèfon, li he preguntat per què no m’havia dit res sobre les consecucions de l’Edna Kent en l’àmbit de l’educació. S’ha quedat callada una bona estona i després ha dit: «Perquè no ho sabia».

DIUMENGE, 18 DE MAIG
Pentecosta

Un dia realment terrible. Quan he arribat al pàrquing del centre comercial de Brent Cross, m’he trobat que la grua se m’havia emportat el cotxe cinc dies enrere i que es trobava en un recinte de la policia. Un taxi que m’ha costat 25 lliures m’ha portat en algun indret d’Archway, on he descobert que havia de desembutxacar 239 lliures. No tenia prou diners en efectiu i m’havia deixat les targetes de crèdit a la meva segona millor jaqueta. He agafat un altre taxi per anar a Dean Street (8 lliures), on he trobat la mare, el pare i en William aposentats al meu pis-magatzem. En Savage els hi ha deixat entrar després d’haver-los pogut comunicar, a través de la mandíbula subjectada per filferro, que era mentida que jo tingués una gastroenteritis.

He trobat la meva targeta de crèdit Acess i he convençut el pare que em portés fins a Purley i, aleshores, he pogut recuperar el cotxe. Però estava tan enfurismat que segurament tot plegat m’ha restat un any de vida. De fet, he notat com em venia una apoplexia quan firmava el rebut i el comprovant de l’operació bancària. No ha ajudat gens que en William decidís tenir una d’aquelles rabietes que em fan pensar en el Vesuvi, únicament perquè jo no volia parar el cotxe i comprar-li un menú infantil al McDonald’s. La mare ha insistit a venir a les oficines de producció de Pie Crust a Shoreditch; ha dit: «No m’ho puc perdre». Li ha canviat l’expressió de la cara quan ha vist que hauria de pujar sis plantes per l’escala d’incendis.

En Zippo i els altres de l’equip de producció estaven molt relaxats pel fet que hi hagués portat la família, però es notava que els feia «molta gràcia».

En Zippo ha fet un petó a la mà de la mare i li ha adreçat un compliment per la camisa que portava.

—¿És de Vivienne Westwood? —ha murmurat.

—No —ha dit ella, murmurant també—. És dels grans magatzems Bhs.

—Que espavilada que ets! —he dit cantussejant.

Ha encisat el pare perquè li ha explicat un acudit obscè sobre el príncep Eduard i s’ha guanyat en William perquè li ha dit que conduïa un Ferrari per la ciutat i una camioneta pel camp.

Com que fèiem tard, no hi ha hagut temps per fer un assaig com Déu mana. Un cop m’he posat l’uniforme de xef, una ajudanta de producció grassoneta i de mitjana edat anomenada Cath m’ha fet cinc cèntims sobre com anaven la pica i els fogons. Ha obert la nevera i ha assenyalat amb el cap una safata amb un assortit de menuts i diferents bols de verdures tallades. M’ha mostrat les pastilles de caldo, ha donat copets a les paelles amb els dits, m’ha indicat on hi havia els ganivets i m’ha acostat una gerra plena de culleres de fusta, tot això sense dirigir-me la paraula.

—La Cath és un sol i t’ajudarà des del fons —ha dit en Zippo—. No li parlis davant la càmera, passi el que passi.

—¿És sordmuda? —he preguntat.

—No —ha dit en Zippo—, però si parla hem de pagar una tarifa al sindicat d’actors.

Una persona m’ha posat coloret a la cara i m’ha aplicat alguna cosa als llavis. La mare ha escopit a damunt el seu dit índex i m’ha aplanat les celles. Els llums s’han encès. Una altra persona m’ha enganxat un micròfon molt petit a la jaqueta.

En Zippo ha cridat:

—OK, gent, endavant!

Ha assenyalat un steadicam que hi havia davant meu, el tele-apuntador ha començat a funcionar, després ha començat a sonar el seu mòbil i ha contestat dient: «Harvey, ei, pocavergonya! Sí, es diu Amor veritable. Hem fitxat la Goldie i en Burt. I compta amb un finançament d’un vuitanta per cent. T’agradarà! T’agradarà! Ah, això és magnifique! Escolta, Harvey, ara mateix estic embolicat amb una cosa très, très ordinaire, ¿et va bé que et truqui després? ¿On ets? Nova York. Molt bé! Molt bé! Molt bé! Molt bé! Per descomptat!».

La mare ha escoltat aquesta conversa amb la boca oberta i amb els ulls brillants, malgrat tenir-los cansats.

En Zippo ha cridat la seva ajudanta personal, la Belinda:

—Tenim llum verda per a Amor veritable.

S’ha tornat a girar cap a mi i ha dit:

—Em sap greu, Adrian, però és el meu primer llargmetratge. OK, acabem com més aviat millor. ¿D’acord?

No és fàcil llegir d’un teleapuntador mentre talles menuts amb un ganivet, però això és el que he dit:

—Hola, amants i enamorats dels menuts. S’ha de reconèixer que no tenen gaire bona fama. En Jack l’Esbudellador va causar un dany immesurable a aquesta menja tan exquisida, i la imatge dels menuts no se n’ha recuperat mai del tot. Tanmateix, espero poder-vos convèncer, amics i telespectadors de casa, que els menuts són com el nou color negre. Per tant, si ja heu donat menjar al gat, ja us heu cruspit un ou de xocolata i ja heu posat aigua bullent dins els Pot Noodels, només us falta agafar una llauna de sidra de la nevera. Aparqueu el treball que esteu fent, sabeu de sobres que no l’acabareu mai. Així doncs, seieu un moment i pareu atenció. Us ensenyaré què heu de fer si voleu fer durar una mica més la patètica beca que us han atorgat. Podeu menjar molt bé pel preu d’un cap de xai i unes quantes verduretes.

En William ha xisclat quan he tret el cap de xai de sota el taulell de cuina, i el meu pare l’ha hagut de treure quan he partit el cap del xai en dos amb un ganivet de cuina. Per desgràcia, la seva cançó infantil preferida tracta d’un xai.

He mirat l’objectiu de la càmera i m’he imaginat que m’estaven mirant 700.000 estudiants. Estava segur que alguns d’ells estudiaven francès o literatura francesa, de manera que hi he introduït alguns bons mots. He dit:

—Això és un cervell. Menjar-ne no us farà ser necessàriament més llestos, però, ¿qui és que vol ser llest? Tal com deia Flaubert: «Si vols ser feliç, no has de ser gaire intel·ligent». —He posat els trossos de cap de xai en una olla plena d’aigua amb dues pastilles de caldo de xai Oxo i hi he tirat una mica de romaní sec. Quan ha començat a bullir, he tret l’escuma de la superfície i he dit—: Això és l’escuma. Ja hi deveu estar familiaritzats si freqüenteu els bars d’estudiants.

En Zippo ha cridat:

—OK, ho donem per vàlid.

Han aplaudit, la primera ha sigut la mare.

—Has nascut per a això, Aid —ha dit—. Has estat molt encertat. M’ha agradat el toc d’en Flaubert. —No li he dit que m’havia inspirat en Sylvia Plath.

En Zippo havia de marxar de pressa cap a l’aeroport de Heathrow. Se n’anava a Los Angeles per intentar convèncer la Kim Basinger perquè li fes un tràiler dels seus programes. Per dir «Mm, si és de Pie Crust, ha de ser bo!» li ofereix 50.000 lliures. La Belinda (menuda, cara-rodona, amb uns llavis ben vermells i gruixuts, uns rínxols com els de Ticià i un xandall de DKNY i unes vambes) ha dit que estarien en contacte per «ultimar un pacte».

Mentre la mare i jo baixàvem l’escala d’incendis, la mare m’ha dit:

—Et faran xixina si no et busques algú que sàpiga el que es fe.

Quan hem entrat al cotxe, ha repetit aquest advertiment de bruixa davant el pare. Ell ha coincidit amb ella i ha dit: «Sí, són tots una colla d’estafadors, aquests noiets d’escola privada», i després el pare s’ha ofert per ser el meu mànager! Un home que només ha treballat en la venda de patates a l’engròs, en la venda d’acumuladors de calor, en l’elaboració d’especiers i en la renovació dels marges dels canals. He rebutjat l’oferta d’una manera molt educada. L’atmosfera del cotxe era molt tensa. Fins i tot en William s’ha quedat mut per una vegada.

Quan hem tornat al pis, la mare m’ha agafat per banda un moment i m’ha retret en veu baixa:

—Moltes gràcies per haver destruït l’autoestima del teu pare. He tardat ben bé mitja hora a convèncer-lo perquè sortís del llit i em portés amb cotxe fins aquí per culpa de la teva greu gastroenteritis, que ahir al matí era tan greu que vas dir que potser hauries d’ingressar a l’hospital i que t’haurien de posar el gota a gota.

En William m’ha regalat una postal per desitjar-me que em recuperés feta amb cloves d’ou pintades. Ara desitjaria no haver dit una mentida tan bèstia: una de semibèstia ja hauria fet el fet, i així m’hauria assegurat que es quedessin a Leicester. Han marxat a les set de la tarda.

La mare ha dit que havia d’arribar a temps per treure el gos a passejar. Ha intentat fer-me un petó, però he apartat la galta dels seus llavis adúlters.

DILLUNS, 19 DE MAIG

La Pandora finalment m’ha tornat la trucada a dos quarts de nou del matí. M’ha dit que ja havia anat al gimnàs i que ara estava davant un escriptori provisional a les sales provisionals de la Cambra dels Comuns. Li he explicat les meves sospites sobre el seu pare i la meva mare. Ha dit:

—Ja ho sé, estan enamorats… ¿Oi que és patètic?

Li he preguntat per què n’estava tan segura i m’ha dit que havia trobat un fax de la meva mare adreçat al seu pare. Era un vers d’un poema de John Betjeman. M’he quedat sorprès per dues raons:

Li he demanat que m’enviés aquests versos per fax. M’ha dit que li diria a l’Edna que ho fes. Li he preguntat si l’aventura entre els nostres pares podia perjudicar la seva carrera política. Ha dit:

—Ja m’ataquen per haver portat Chanel el dia de les eleccions. Alguna buròcrata ensopida de la seu del Partit Laborista vestida amb un conjunt de jaqueta i pantalons de color borgonya dels magatzems Principies ha dit que jo hauria de donar suport a la indústria de la moda britànica.

Jo li he dit:

—Tu ets la princesa Diana de la Cambra dels Comuns, Pandora. Hauries de donar un bon exemple com ella.

He sentit el clic de l’encenedor.

—Escolta —ha dit bruscament—, potser a la princesa Diana l’han obligada a vestir roba de la Catherine Walker, però les bosses que porta continuen sent d’Hermès.

No tenia ni idea de què parlava (cada vegada em fa més l’efecte que les persones parlen en una mena de codi, un codi del qual m’han denegat la clau). Li he preguntat què havíem de fer amb això dels nostres pares. Ha rigut i ha dit:

—Podríem animar els altres dos, la meva mare i el teu pare, a enamorar-se. Tots dos han tingut problemes de salut mental.

—I tots dos vesteixen d’una manera horrorosa —he rigut. He demanat a la Pandora si la podia anar a visitar a la Cambra dels Comuns.

—Estic molt ocupada en la redacció del discurs inaugural —ha dit.

Li he preguntat de què havia pensat parlar.

—No t’interessaria pas, a tu, Adrian —ha dit.

—Intenta-ho.

—De la recapitalització de les indústries en desús. Tenia raó. No m’interessava.

DIMECRES, 21 DE MAIG

La Kim Savage ha aparegut al restaurant just quan estàvem a punt de servir el dinar al menjador, que estava ple. Ha bolcat el carro amb la col i les patates fregides i ha llançat unes quantes ampolles de salsa HP al bar (no ha tocat el cap d’en Nigel Dempster, però ha anat molt just). Hem telefonat a la policia, però la Kim ja havia marxat quan han arribat, tot cridant: «Això és el que penso del teu c--- d’ordre judicial!». En Savage s’ha passejat entre les taules rondinant: «¿Veieu què passa quan et cases amb algú de classe baixa?». Semblava que no li fes res que hi hagués diversos membres del govern i un peix gros dels sindicats a la sala.

DIJOUS, 22 DE MAIG

Avui el Hoi Polloi estava atapeït de periodistes de la premsa sensacionalista, i també n’hi havia un de la columna de Peterborough del Telegraph. Tenien l’esperança, sens dubte, de fer un reportatge sobre l’atac de la Kim Savage d’ahir, que ha aparegut a la majoria de columnes de safareig dels diaris d’aquest matí:

En Savage ens ha fet alinear a tots i ha exigit saber el nom del membre del personal que havia consolat aquella «bruixa tocada de l’ala».

Ningú no ha dit res, però tots els de la cuina saben que ja m’he llegit una quarta part de Guerra i pau.

DIVENDRES, 23 DE MAIG

Un altre retall de la columna de safareig del Daily Mail.

S’ha revelat que el portaveu erudit d’ahir que va informar sobre el trist assumpte de la ruptura del matrimoni Savage és Adrian «Tifa» Mole, el xef en cap del Hoi Polloi. Un dels treballadors ha dit: «Se l’ha vist llegint els clàssics russos durant les pauses, entre plat i plat». Malgrat això, un ocellet m’ha dit a cau d’orella que l’Adrian potser no s’estarà gaire temps treballant al Hoi Polloi. L’empresa de Zippo Montefiori, Pie Crust Productions, li ha fet una proposta i ja està a punt per unir-se a les files creixents dels cuiners de la televisió.

DISSABTE, 24 DE MAIG

Quan he baixat aquest matí, m’he trobat en Savage desplomat sobre un tamboret davant el taulell on preparem el menjar. M’ha dit que era allà des que havíem tancat, a les tres de la matinada, i que encara estimava la Kim. Li he preguntat quina era la causa inicial de la causa de la ruptura, i s’ha eixugat una llàgrima.

—Li vaig pagar unes classes d’elocució durant deu setmanes —ha dit—. No podia suportar aquell accent d’Essex al llit quan em despertava cada matí. —S’ha estremit només de recordar-ho, com si l’accent de la seva dona fos alguna cosa física: un insecte repel·lent que es passejava per la roba de llit—. Em va prendre el pèl, Adrian —ha dit—. No va anar ni a una sola classe d’elocució. Va demanar a la seva amiga Joanna Lumley que li donés uns quants consells.

—¿En què es gastava els diners, doncs? —he preguntat.

Ha esclafit a plorar i ha començat a sanglotar com un nen petit. Li he donat uns copets a l’espatlla.

—Li vaig donar mil lliures per a aquelles classes —ha dit empassant-se saliva—; mil lliures, c---. ¿I saps en què se les va malgastar?

—¿En sabates? —he temptejat jo.

Ha fet que no amb el cap.

—¿Un amant?

—No, no.

—¿Cocaïna?

—No —ha bramat—. Molt pitjor, encara! —Ha abaixat el cap i la veu, i ha dit xiuxiuejant—: Ho va donar tot al c--- de Partit Laborista.

¿Han enganyat mai un home fins a aquest punt?

Això explica per què la Joanna Lumley té l’entrada prohibida per vida al Hoi Polloi.

DIUMENGE, 25 DE MAIG
Festa de la Santíssima Trinitat

M’he aprofitat de la infelicitat tan profunda d’en Savage per demanar-li el dia lliure. M’ha dit:

—Sí. ¿Aniràs a veure el teu fill, el nen mestís?

—No. Senzillament aniré a veure el meu fill —he dit.

—No sabia que en tinguessis dos —ha dit ell.

Estava decidit a fer-li-ho entendre.

—Jo no li dic «el meu fill, el nen mestís» —he dit—. Es diu William.

A en Savage li anirien bé unes quantes classes de consciència racial. Potser li ho suggeriré. Trobo els seus prejudicis molt insultants. És com tots els aristòcrates. Són tots una colla d’endogàmics pertorbats sexualment anormals que s’haurien de posar contra les parets de pedra de les seves propietats al camp, i aleshores, disparar-los un tret no, però, com a mínim… fer-los sentir molt poc còmodes.

Ahir al vespre vaig trucar a la mare per dir-li que aniria a Wisteria Walk per portar-los un tros de vedella il·legal —un tall d’arran d’os. La Rosie ha contestat el telèfon amb el seu habitual to desagradable, que implica fer servir el mínim de força bucal possible sense recórrer al silenci absolut.

—¿Hi és el pare?

—Sí.

Hi ha hagut una pausa llarga, però se sentia la seva respiració mocosa.

—¿Rosie? —he dit.

—Sí.

—¿Puc parlar amb el pare? —he cridat.

—És al llit —m’ha dit cridant també; després curiosament m’ha informat que era al llit a causa d’una forta depressió, provocada per l’estrès d’haver de conduir durant el viatge de tornada de Londres diumenge. Li he preguntat on era en William i m’ha dit que era assegut dins una capsa buida de Cornflakes de Kellogg’s davant el televisor mirant un vídeo d’en Jeremy Clarkson. Amb aquesta imatge desoladora se m’ha fet un nus a la gola i m’he impacientat per arribar a Ashby-de-la-Zouch i tenir-lo als braços.

Més tard.

A part de veure en William, la meva visita ha sigut una pèrdua de temps valuós. Ningú volia menjar-se la vedella d’arran d’os. La mare ha estat fora la major part de la tarda «passejant el gos», el pare s’ha estat al llit amb les cortines tirades i la Rosie ha sortit de casa amb un jove d’aspecte horrible que es diu Aaron Michelwaite; té la cara deformada amb arracades en forma d’anella als llavis, a la cella, al nas, a la parpella, a l’orella i a la llengua. La Rosie ha vist que em quedava bocabadat i ha dit: «Hauries de veure el seu príncep Albert». Una vegada més, no he entès la referència.

Amb prou feines he pogut ser sociable amb el jove. Parla bé i amb un registre no gaire col·loquial, però és massa gran per a la Rosie (té dinou anys), i li he insinuat que la meva germana era verge i que preferiria que ho continués sent el màxim de temps possible. Li he dit:

—La meva germana pot semblar la Baby Spice, però és una innocent, ¿oi que m’entens, Aaron?

—Innocent! —ha grunyit—. Amb la Rosie hem compartit alguna cosa més que un got de sidra, col·lega. —En aquest moment, he entès que amb aquest comentari divertit em volia indicar que a tots dos els agradava l’alcohol fort (potser el vodka). Però mentre conduïa de tornada a Londres, he rumiat aquesta referència tangencial al clàssic de Laurie Lee Sidra amb la Rosie, i ara estic convençut que gaudeixen de relacions sexuals explosives.

He vist tretze Eddie Stobarts. Nou m’han saludat i quatre no.

DILLUNS, 26 DE MAIG

M’ha telefonat la Belinda de Pie Crust Productions, però jo estava immers en un procés delicat amb uns testicles de xai, de manera que no he pogut atendre la trucada.

En Luigi m’ha dit que un príncep Albert és una cadena d’anelles que es col·loca al penis. He escrit a la Rosie. Em sento com si estigués in loco parentis.

«Estimada Rosie…», només he arribat fins aquí. La idea del príncep Albert de l’Aaron Michelwaite m’escandalitzava tant que he deixat el bolígraf de fàstic.

DIVENDRES, 30 DE MAIG

En Malcolm ha agafat un missatge de la Belinda de Pie Crust: em demana que li truqui urgentment. En Malcolm ha dit: «Semblava com si ho estigués suplicant». Li he fet creure que l’interès que la Belinda té per mi és sexual.

Ha telefonat l’Edna per anul·lar la meva cita amb la Pandora. S’ha de quedar a casa perquè li porten un futon. Li he dit a l’Edna que podria anar al pis de la Pandora, que no he vist mai, i esperar-me amb ella, però sembla que vol esperar el futon tota sola.

DISSABTE, 31 DE MAIG

Avui la Belinda ha entrat al restaurant fent passes llargues i ha dit:

—No sóc orgullosa. He vingut a suplicar-te que ho facis.

En Malcolm, en Luigi i els ajudants de cuina, en Sven i en Boris, s’han quedat atònits mirant-li els pits i el cul revestits de Lycra amb el conjunt de mallot i pantalons curts de ciclista. L’he guiada a fora, al pati, on es guarden tots els extintors fins que truca l’inspector per dir-nos que ve a fer una inspecció.

—He canviat d’opinió —li he dit—. No sé cuinar —he reconegut.

Des que en Savage em tenia els pebrots fregits (jo sí que els hi hauria fregit amb una mica d’all i me’ls hauria cruspit amb molt de gust) i em va confessar el seu amor immortal per la Kim, ha fet com si no existís. Aquest matí li he preguntat si havíem encarregat llaunes de pastanagues; li he dit: «Estem a les últimes». Però ha passat totalment de mi. Quan no queden pastanagues, me n’adono de seguida perquè les piles de llaunes de pastanagues em fan de tauleta de nit.

DIUMENGE, 1 DE JUNY

M’he passat el dia sol amb L’Observer. Avui hi havia un gat al pati de la cuina que s’assemblava moltíssim a en Humphrey, el gat que va viure al número 10 de Downing Street abans que la Cherie Blair supliqués al seu marit que se’n desfessin «fos com fos» (segons un membre d’alt rang de la societat protectora d’animals RSPCA, que ho va dir a en Luigi, que ho va dir a en Malcolm, que m’ho va dir a mi).

El gat que he vist aquest matí era en Humphrey sense cap mena de dubte: més prim, més desnerit, ple de puces i sense cap mitjà formal per identificar-lo, però era ell, d’això no en tinc cap dubte. Aquelles històries que expliquen que se’n va anar «a una casa bona a Streatham» són falses. Sens dubte la veritat sortirà a la llum algun dia, quan es facin públics els documents del gabinet després de trenta anys de govern. Aleshores ja tindré més de seixanta anys, però tindré la satisfacció interna de saber que hauré donat uns quants caps de bacallà al gat abandonat del primer ministre, i d’aquesta manera l’hauré ajudat a sobreviure als carrers pobres del Soho.

DILLUNS, 2 DE JUNY

Aquest matí en Humphrey era a la porta de la cuina miolant d’una manera patètica. En Malcolm volia emportar-se’l a casa, però li he fet notar que un dormitori ple de llits d’un alberg era una casa només en teoria. Em sembla que ho ha entès. Ha sortit a l’hora de dinar, després de la feina, i li ha comprat un collaret gravat. Per desgràcia, com que en Malcolm va aprendre ortografia amb el mètode fonètic, el gat ara es diu «Hamfri».

DIMARTS, 3 DE JUNY

En Hamfri ja té dos bols, un llit, un cistell, una fusta per gratar, un polvoritzador per a les puces, pastilles per desparasitar-lo, una pilota amb un cascavell, un raspall i ja està registrat a la clínica veterinària de Beauchamp Place.

En Malcolm ha brindat els estalvis i l’amor a aquest animaló. No obstant això, el gat no mostra ni el més mínim senyal de gratitud.

En Zippo ha vingut al restaurant aquest vespre i ha dit:

—OK, Adrian, tu guanyes. No et conformaves amb menys de nou amb cinquanta per programa, i això és el que t’oferim. I a més a més, disposaràs d’una limusina per anar amunt i avall, i d’una bateria de cuina.

Per posar-lo a prova, li he dit el següent, parlant a poc a poc i amb afectació:

—Mil cinc-cents més extres.

«Extres» és un terme que he sentit moltes vegades al Hoi Polloi. No estic del tot segur de què vol dir, però la gent del món de la televisió tenen aquesta expressió contínuament als seus llavis de negociants. Però en aquell moment, el mòbil li ha començat a trinar. Ha dit cridant per l’aparell:

—OK, cinc-cents mil pel perruquí, però és l’última oferta. Ha plegat el mòbil, s’ha girat cap a mi i ha dit:

—Farem sis programes en dos dies, és terriblement esgotador, jo proveiré de les amfetes.

Més llenguatge en codi; em sento sol en un univers paral·lel.

DIMECRES, 4 DE JUNY

He telefonat a l’Edna Kent aquest matí i li he preguntat el nom i el número de telèfon de l’agent d’en Barry. M’ha donat el nom, però ha dit que el número de telèfon no figura a la guia. Després me l’ha donat igualment. Hi ha solidaritat entre tots els ciutadans d’Ashby-de-la-Zouch.

El seu agent és americà i es diu Brick Eagleburger. He telefonat al senyor Eagleburger i de seguida m’han fet esperar després de sentir com una dona americana amb la veu aspra (una gravació) deia: «Hola, sóc l’ajudanta d’en Brick; si us espereu un momentet, de seguida us atendrem». Després m’han posat un fragment de l’òpera Porgy and Bess. Jo estava cantant «Bess, You Is My Woman Now», quan la mateixa dona amb la veu aspra m’ha interromput: «Hola, sóc la Boston Goldman, ¿en què us puc ajudar?».

He aconseguit deixar-li anar, tartamudejant, que jo era un dels amics de tota la vida d’en Kent i que necessitava que m’aconsellés perquè m’estava a punt d’embarcar en una carrera televisiva. La Boston ha dit:

—Sona força emocionant, però en Brick té la llista de clients tancada des de l’1 de gener.

No estava segur del que volia dir i li he demanat que m’ho parafrasegés.

—Des de l’1 de gener —ha dit, a poc a poc, com si estigués parlant amb un idiota o un estranger— en Brick té la llista de clients tancada.

—Així, ¿ja no accepta clients nous? —he volgut comprovar.

La Boston semblava menys amable.

—Felicitats^[6]! Tal com diria el vostre dotat Sir Cliff Richard —ha dit fent broma, però amb poc humor, m’ha semblat.

DIJOUS, 5 DE JUNY

He tornat a telefonar a l’Edna i l’he informat de la conversa d’ahir. M’ha dit que la Boston era una actriu còmica d’acudits fracassada. Això explica moltes coses. L’Edna m’ha demanat que insistís fins que aconseguís parlar amb en Brick en persona. En Savage s’ha assabentat que en Hamfri s’ha instal·lat a la cuina i ens ha ordenat que ens en desfem. L’Alan el Gros li ha xerrat que els inspectors de sanitat estan planejant fer controls a mitjanit a l’àrea del Soho. En Malcolm està molt consternat; aquest vespre m’ha dit: «Les persones no se volen acostar mai a mi, i no tinc mai l’ocasió de tocar ningú». Però en Hamfri només està interessat en en Malcolm perquè li dóna menjar, i ho fa cada hora. He estat a punt de fer-li-ho saber, però li he evitat el sofriment.

DIVENDRES, 6 DE JUNY

Ara en Hamfri té una altra possessió: una cubeta amb sorra. A casa meva.

DISSABTE, 7 DE JUNY

He telefonat a en Brick, s’hi ha posat la Boston. Per intentar estar en bones relacions amb ella li he preguntat si l’havien batejat a Boston. S’ha empipat moltíssim.

—Et penses que sóc cristiana, ¿eh que sí, noiet anglès? Que el papà i la mamà van anar al mig oest… a un c--- d’església protestant de mentalitat carca i em van batejar cristiana, ¿eh? ¿És això el que trobes acceptable?

Li he dit que em sabia greu si l’havia ofès. Però, si t’he de ser honest, estimat diari, no sé per què m’estava disculpant.

Li he preguntat un altre cop si podia parlar amb en Brick; m’ha tornat a fer esperar. Ara ja em conec tota la lletra de la majoria de les cançons de Porgy and Bess. Podria fer-ne un recital.

DIUMENGE, 8 DE JUNY

Avui m’ha telefonat en William. Volia saber quan l’aniria a veure. Li he dit que no ho sabia del cert (i és veritat: he de ser a Londres pels tractes amb Pie Crust Productions). No parava de xerrar sobre algú o alguna cosa que es diu Barney^[7], llavors ha penjat el telèfon bruscament abans que jo li pogués dir adéu com cal. Després de la trucada m’he sentit culpable durant mitja hora com a mínim.

Sembla que en Savage i la Kim s’han reconciliat. Ho sé per la columna Taki del Sunday Times d’avui. Personalment, me n’alegro molt: la Kim és l’única persona que entén la base de dades de l’ordinador que controla les provisions. Potser m’arribaran les pastanagues que vaig demanar dies enrere.

DIMECRES, 11 DE JUNY

Ha sigut un mal dia. Els inspectors de sanitat ens han fet una batuda. No podria haver passat en un moment pitjor. En Malcolm havia baixat el gat de casa meva i l’estava gronxant als braços al costat de les provisions de menjar assecat. En Luigi, maleït siga, estava assegut damunt l’escorreplats, amb els peus dins la pica.

En Savage i la Kim estaven totalment borratxos i semblava que pensessin que els inspectors de sanitat, el senyor Voss (prim i pàl·lid) i la senyoreta Sykes (prima i bruna) eren una parella d’humoristes.

Una lupa hauria estat un instrument poc rigorós comparat amb el meticulós escrutini a què en Voss i la Sykes han sotmès la cuina durant la inspecció. Han marxat a dos quarts de tres de la matinada després de trobar vint violacions de la Llei de la salut pública. Fins i tot restes de fongs de peus a la pica.

El restaurant romandrà tancat fins que s’hagi acomplert tot el que estipulava aquella ordre.

Gràcies a Déu, encara em queda un recurs: Pie Crust Pro-ductions.

DIJOUS, 12 DE JUNY

Hi ha un altre rètol a la finestra del Hoi Polloi:

DIVENDRES, 13 DE JUNY

L’Alan el Gros ha ofert una feina a en Malcolm: escombrar lluentons i plomes dels camerinos del seu club. Té els àpats gratis i li paguen cinc lliures l’hora i un taxi fins a casa. En Malcolm li ha dit que s’ho rumiarà. ¿Per què?

En Luigi se sent molt culpable; no m’estranya! Els seus peus donen compte de disset violacions del reglament de la salut pública.

Dilluns gravem els tres primers programes.

DISSABTE, 14 DE JUNY

Han honorat la meva tia Susan amb el prestigiós premi de Funcionari de Presons de l’Any. L’hi ha entregat en Jack Straw, ministre de l’Interior. Ha dit a la mare que el senyor Straw té la intenció de dur a terme una investigació sobre les lesbianes a les presons. «¿Anirà dirigit al personal o a les presoneres?», li va preguntar la meva tia. Ha explicat que la pregunta va fer tornar vermell el senyor Straw, que va canviar de tema i en va encetar un de més segur: l’amenaça que representen els llimacs al jardí.

M’ha telefonat en Nigel i m’ha preguntat si aquest cap de setmana podria dormir al divan de casa meva. Ha dit que ve a Londres perquè un grup que es diu Outings li doni uns quants consells. Aquest grup està especialitzat a orientar els homes i dones gais sobre com han de dir als seus pares que són gais. (Els pares no són els gais, és clar. En principi, si el pares fossin gais, ja ho sabrien. Encara que m’imagino que deu ser possible ser gai i no saber-ho. Aleshores, ¿sóc gai, jo? Sóc admirador de la Judy Garland des de fa anys). Li he dit que el deixaria dormir al sofà (o, com diu ell, al divan) i l’he advertit de la sanefa que decora el magatzem. Ha dit que no li feia res mentre hi hagués un prestatge lliure per posar els seus productes de bellesa exfoliants.

DIUMENGE, 15 DE JUNY

En Nigel no serà a casa en tot el dia; estarà rebent consells d’Outings. Li he dit que la meva tia Susan, vegeu més amunt, va dir al meu avi i a la meva àvia que era gai així: «Sóc lesbiana, tant si us agrada com si no». «En cinc segons ho va tenir enllestit, a part dels crits», li he dit.

En Nigel s’ha estremit i ha dit: «Sense anestèsia, que valenta!», com si la tia Susan hagués estat víctima d’una amputació.

Estic envoltat de la indústria del sexe del Soho dia i nit, i de gent la vida de la qual està governada pel sexe. Però en canvi jo sóc més aviat com un cavall marí. Em sembla que la Justine ha intentat fer algun moviment per acostar-se’m. L’altre dia me la vaig trobar al Cafè Itàlia i amb una cullereta em peixia l’escuma del caputxino. M’ha dit que ha sentit rumors que en Savage i la Kim es venen el Hoi Polloi i que volen posar un bar d’oxigen que ven aire fresc als maníacs de la salut. En Savage farà explotar l’edifici al cap de pocs dies: deixa cigarros encesos pertot arreu.

En Nigel m’ha tallat els cabells, per posar-me a punt davant la càmera demà. Ha dit: «No permetré que apareguis a la pantalla amb aquest aspecte de princesa Diana que pren testosterona».

Al cap de poc d’haver començat, he sentit com inspirava profundament i he sabut que havia clissat la meva calba. Li he demanat que me la mesurés fent servir un dispositiu de la meva navalla de l’exèrcit suís.

M’ha dit que la calba té una circumferència de dos centímetres i mig. Hem calculat, però, que si faig servir una laca forta i em pentino els cabells en direcció sud-est, el meu secret quedarà ben amagat.

En Nigel ha tornat a Leicester per explicar als seus pares que té un amant, en Norbert. En Savage m’ha avisat que he d’abandonar el pis. Abans de fer-ho, el portaré davant el tribunal més suprem que hi hagi. Tot i que he de reconèixer que cada vegada m’atreu més tornar a Leicester.

DILLUNS, 16 DE JUNY

Despertat a les cinc, donat menjar a peixos, canviat cubeta de gat, afaitat, vestit, agafat metro fins a Shoreditch. Arribat una hora abans, Pie Crust tancat. Enlloc per prendre’m un te. Passejat per allà. Sentit observat amb tem i abric. Esperat que no em tiressin a terra perquè portava cap de porc dins gran bossa de niló de Next.

Belinda, Zippo i estilista-maquilladora Zo arribat junts a les 19.00 en un taxi negre. Sorpresos de veure’m. «Hem enviat una limusina a casa teva per recollir-te», dit la Belinda. Ella molt enfadada. Ella trucat al conductor de limusina al mòbil. «Sí, ja ho sé, el cap de suro és aquí!», jo sentit dir.

Més tard.

Zo mirat cabells: «¿Qui t’ha tallat els cabells?», preguntat ella. «¿Un amic amb els dits deformats que feia servir tisores esmussades?». Dit sí. Preguntat com sap ella. Ella fet cara voler dir que saltava a la vista, i pentinat de nou perquè sembli «dels anys quaranta, com Hitler». Dit que a mi no agrada pentinat de Hitler. Zo dit: «Zippo, ¿el vols molt o poc anys quaranta?». Belinda i Zo discutit sobre meu cap. Pel que sembla, pentinat cal reflectir tema menuts. Temps de guerra, etc.

Estic tip d’escriure amb l’estil telegràfic de la Bridget fones, de manera que tornaré al meu estil amb la prosa natural i fluida que em caracteritza.

—Per això vaig triar Hitler —diu la Zo, que es nota que sap molt poc sobre la política del segle XX. Li he explicat que en Hitler era un monstre i que va ser el responsable de l’esclat de la Segona Guerra Mundial—. No vaig fer el mòdul d’història —ha dit posant-se a la defensiva—. El vaig deixar pel de medi ambient.

Per la Zo, i molts altres de la seva generació, en Hitler amb prou feines era una mala persona.

Hem acordat un concepte d’heroi de guerra, tipus Dambusters, per al meu pentinat televisiu: «més o menys curt de darrere i dels costats i amb personalitat», ha dit la Zo. M’ha advertit que m’estava quedant calb i m’ha recomanat un esprai americà que es diu Flashair que queda afixat al cuir cabellut i fa la impressió que són cabells de debò. En venen a la telebotiga de la televisió per cable. M’ha dit que el fan de set colors diferents, «el teu inclòs, color rata amb algun cabell blanc». Jo he comentat (força impassible, perquè el cor gairebé se m’ha aturat): «Així, ja tinc cabells blancs, ¿eh?»; m’he assemblat a en Jerry Seinfeld.

La Zo ha dit: «Només en una proporció d’un dos i mig per cent, però si t’ho vols tapar, hi ha un producte que es diu…».

No ho he assimilat, estimat diari. Ha sigut un d’aquells moments tan delicats. M’he sentit perfectament conscient de la meva mortalitat. La davallada veloç cap a la mort dels fol·licles, el col·lapse dels teixits, l’enduriment d’algunes artèries, l’estrenyiment d’altres. El retorn de la veu aguda d’adolescent.

He arribat a la flor de la vida sense adonar-me’n ni gaudir-ne. D’aquí a poques dècades ja no em podré ni tallar les ungles dels peus. ¿Puc confiar en el senyor Blair? La futura Seguretat Social podrà proporcionar bolquers per a adults amb recepta mèdica; ¿en necessitaré? Tots aquests pensaments m’han passat pel cap en un nanosegon. La Zo m’ha fet tornar a la realitat quan m’ha demanat que tanqués la boca mentre m’aplicava una base de maquillatge resistent a la cara «senyalada per l’acne». Mentrestant, acabaven d’ajustar els llums i les càmeres a la cuina simulada, en un racó de l’estudi. M’han presentat el meu «copresentador», un indi que es diu Dev Singh. Té els cabells brillants i espessos, els ulls grossos i marrons, i les pestanyes com palmeres negres. Les dents! Els llavis!

—Fa dues nits que no puc aclucar l’ull de tan espantat que estic —ha dit.

Jo he admès que també estava una mica aprensiu.

—Oh, gràcies, gràcies per compartir-ho amb mi —ha dit. Després m’ha confessat que era un vegetarià estricte i que només de pensar en el fet de remenar menuts tenia nàusees. La Belinda ens ha interromput i ha dit:

—Dev, tu només hi ets per fer maco. No esperem pas que toquis això tan fastigós.

He preguntat a la Belinda quin era exactament el paper que havia de fer en Dev, i també li he comentat que ningú m’havia dit res sobre el fet que necessitaria un copresentador.

—Si, bé… ens vam tornar a mirar el vídeo del teu programa pilot i vam pensar que hi faltava un toc sexual —ha dit.

Afortunadament tenia la Cath. Ja m’havia preparat tots els ingredients i els havia posat dins d’uns bols petits. Fins i tot havia començat a partir el cap de porc. M’he posat la bata blanca i en Dev s’ha posat una camisa vermella de seda i uns Levi’s blancs estrets i hem fet un assaig ple de vacil·lacions i, a l’hora de cuinar, fèiem mim. Al final en Zippo ha dit:

—Cath, busca’ns alguna peça de fruita i alguna verdura d’aspecte sexy, va, ben maca.

Ha tornat al cap de cinc minuts amb una bossa plena de pastanagues, cogombres i melons, i els ha buidat damunt el taulell.

—A veure què ets capaç de fer amb això, Dev —ha dit en Zippo—. Un assaig de cinc minuts i comencem.

En Dev es movia provocativament entre la fruita i la verdura com un màgic que fa un truc; després ha aixecat el cap i ha dit:

—Bé, doncs, ja estic a punt, com podeu veure per l’estat dels meus pantalons.

Tothom a l’estudi ha rigut, excepte jo, la Cath i en Zippo, que parlava per telèfon amb Los Angeles: discutia el preu de la perruca d’en Burt Reynolds amb aspecte d’haver-se acabat de despertar.

He tingut moments pitjors a la vida (l’experiència d’estar assegut a urgències als quinze anys amb la maqueta d’un avió enganxada al nas amb Superglue va ser inoblidablement horrorosa), però tenir en Dev al fons de l’escenari i els seus double entendres s’hi acosta bastant. Mentre tornava a casa amb limusina, he sentit una certa repugnància cap a mi. Fa setmanes que no escric ni una sola paraula creativa o poètica. M’he venut l’ànima per una potineria de potatge.

DIJOUS, 19 DE JUNY

Aquest vespre la Justine m’ha preguntat si era gai! La culpa és de la Pandora. Des que tenia tretze anys i tres quarts que estic apassionadament enamorat d’ella i sóc incapaç d’entregar-me emocionalment (o sexualment) a cap altra dona.

DIVENDRES, 20 DE JUNY

En Zippo m’ha telefonat per dir-me que havien editat els tres primers programes. Han reduït la participació d’en Dev Singh a la mínima expressió. Han eliminat totalment el tema grotesc del cogombre i les orelles de porc.

En Zippo m’ha confiat que estan «pensant treure’s de sobre en Dev». Li he dit que pensava que era una decisió molt sensata. M’ha demanat que li enviï per fax la llista d’ingredients que necessita per a la gravació de dilluns. Li he enviat tres receptes: empanada de menuts, cor de jònec cuit al forn i sopa de pobre. He estat a punt de preguntar-li si em volia produir La furgoneta blanca, però m’ha dit: «T’he de deixar. Tinc l’agent de la Goldie per la línia dos. Em demana igualtat de perruques».

DILLUNS, 23 DE JUNY

M’ha telefonat la Pandora i m’ha dit: «Si et truquen els de News of the World digue’ls: “sense comentaris”». No ha volgut ser més explícita. Semblava un mal averany. Hem parlat una estona sobre l’aventura dels nostres pares fent servir un codi: A era la meva mare i B era el seu pare. La Pandora ha dit que C (la seva mare) li havia telefonat plorant per dir-li que havia trobat l’embolcall d’un Kit-Kat a la butxaca de l’anorac de B.

—Déu meu! —he dit—. A es menja dos Kit-Kats al dia. ¿Però per què C és tan desconfiada? ¿No podria haver sigut B qui s’hagués menjat el Kit-Kat?

—Des del 1989 que fa el boicot als productes de Rowntree —ha dit la Pandora—. Va ser arran d’alguna cosa relacionada amb les condicions laborals dels treballadors del cacao.

—Ja no van en compte —he dit. Hem acordat tornar a revisar la situació ABC la setmana vinent.

Me n’he tornat al llit, encara estava rebentat de les gravacions d’ahir. No vull tornar a veure, ni olorar, ni tocar menuts mai més.

Encara no s’han «tret de sobre» en Dev Singh, al contrari: han fet qualsevol cosa menys treure-se’l de sobre! Tothom a l’estudi es moria de riure per les pallassades tan suades que feia, a part de jo i la Cath.

Quan feia jocs malabars amb els pedrers de pollastre i els caçava al vol amb el wok, gairebé hem sortit de l’estudi. Tanmateix, com que estic orgullós de la meva professionalitat, he apel·lat als meus recursos interiors i he aconseguit mantenir la calma. A més a més, he improvisat alguns aforismes per intentar elevar el to intel·lectual. Mentre demostrava com s’enfosqueix la salsa fent servir el te PG Tips, he citat el següent bon mot: «Una dona és com una bosseta de te: només amb aigua calenta t’adones de com n’és, de forta». És de la Nancy’Reagan. Com a mot no és pas tan bon, però ha impressionat en Zippo. Em penso.

Entre programa i programa, en Zippo marcava a tota velocitat un número de Los Angeles; a vegades feia servir el telèfon de mans lliures, i tots ens convertíem en còmplices de les seves converses maníaques sobre la seva pel·lícula Amor veritable (sens dubte, condemnada al fracàs). En Nathan Stag, el director d’Amor (així és com anomenen la pel·lícula), s’ha posat a cridar de sobte: «Escolta’m bé, Zippo, no hi ha cap fabricant de perruques que pugui fer passar en Burt Reynolds per un home de trenta-cinc anys. Et dic que és impossible, c---».

Menuts collonuts! no en té res, de collonut. Serà la riota de tothom.

DIMARTS, 24 DE JUNY

M’he estat despert al llit fins a les quatre de la matinada escoltant la pluja i preocupant-me pel diari News of the World. Podria preocupar-me en uns jocs olímpics i segur que m’emportaria una medalla: la d’or.

En William m’ha telefonat a dos quarts de sis de la matinada per recordar-me que el seu aniversari és l’1 de juliol. ¿Com se li ha de dir a un nen que gairebé té tres anys que no em truqui abans de les nou del matí? Me l’estimo molt, però desitjaria que la companyia de telecomunicacions British Telecom no hagués inventat mai els telèfons amb memòria.

Fa dos dies que no veig en Hamfri.

DIMECRES, 25 DE JUNY

He llegit una notícia sobre el president Clinton i les acusacions sexuals que li imputen. Tothom té relacions sexuals excepte jo. Fins i tot en Malcolm gaudeix d’una relació carnal amb l’Annette, una dona que ven l’Evening Standard al carrer, a Strand. Avui l’he anada a observar, des de la vorera del davant. Fa que l’Ann Widdecombe del Partit Conservador s’assembli a la Kate Moss. Les seves cuixes revestides d’uns pantalons arrapats semblen sequoies, aquells arbres a través dels quals els americans passen amb cotxe. No obstant això, té la cara bonica i amb un pentinat decent quedaria bé.

Sempre sé quan ha atacat en Malcolm la nit anterior, perquè arriba amb la cara, el coll i el pit plens de lletra d’impremta de l’endemà al matí. En Malcolm està convençut que els «xi-nos» han segrestat en Hamfri i l’han convertit en vedella amb salsa de fesols negres i gingebre. Ell afirma que, a Wolverhampton, el 1993, va trobar una placa amb el nom «Pelut» dins un paquet de txopsuei de pollastre per emportar. Es va dirigir a Sanitat amb la placa d’en Pelut, però no se’l van prendre seriosament.

—Havia begut una mica de sidra Woodpecker —ha admès, quan li he preguntat quin era el seu comportament habitual amb el Centre de Salut Pública—. Aquell pendó tibat va cridar la bòfia i em van tirar al carrer. —El to amarg d’en Malcolm evidenciava que encara guarda rancor a les autoritats.

La Rosie m’ha telefonat a les dues de la matinada per suplicar-me que la rescatés del festival de rock de Glastonbury. Es pensa que té peu de trinxera. El terra està molt enfangat. Ha perdut les sabates i ha fet cua durant dues hores per poder telefonar. Sóc la seva única esperança. Li he dit que no tenia gasolina al cotxe i li he aconsellat que posés les seves esperances en la seva pròpia generació tan afectuosa i bondadosa.

DISSABTE, 28 DE JUNY

Avui m’ha telefonat en Luigi per dir-me que diversos inversors rics s’havien ofert per «salvar» el Hoi Polloi. Es farà una reforma de cap i de nou i els cellers es convertiran en un bar d’oxigen (!). El restaurant actual s’haurà de rehabilitar i convertir en una cuina de classe treballadora dels anys cinquanta, amb mobles de Utility, i la primera planta (el meu pis inclòs) es convertirà en un club de fumadors reservat als socis.

En Luigi ha dit que els fumadors que en vulguin formar part hauran d’entregar un informe mèdic per demostrar que són sincers i no pas oportunistes que volen tenir els pulmons nets.

Hi ha rumors que en Michael Caine és un dels inversors. No ho sap gaire gent i he jurat mantenir el secret. No s’ha contractat ningú del personal actual. En Luigi ajuda el seu cunyat en la ronda de netejar vidres de Cadogan Gardens. He començat a buscar un altre lloc per viure a Londres. No vull tornar a Wisteria Walk: les províncies ara se’m fan petites.

DIUMENGE, 29 DE JUNY

L’hotel Savoy ha estat envaït per una petita plaga de ratolins. Ofereixen una beguda gratis als hostes que en vegin algun. Aquesta nit m’he assegut a la barra americana durant una hora i mitja i he anat bevent glopets d’un got d’aigua amb gas. Em fixava sobretot en el sòcol i el terra, però no he vist cap bestiola de cap mena. És ben bé que la sort sempre m’acompanya!

DILLUNS, 30 DE JUNY

Em sento sol. L’única persona amb qui he parlat avui era una turista japonesa que m’ha parat a fora del Tesco de Covent Garden (on jo havia anat a comprar grans quantitats d’Opal Fruits). M’ha demanat com s’anava a Torquay. He estat content de poder-li indicar el camí fins a l’estació de Paddington, on podia comprar un bitllet per anar fins a Devon. M’he ofert per acompanyar-la en un taxi negre, però ha refusat la invitació.

Al llit he tingut fantasies amb ella a la platja de Torquay —portava un biquini negre de Lycra—, però no n’ha sortit res. Fins i tot el membre ha perdut interès per mi. ¿He heretat la flacciditat del pare, a més a més de la calvície? Potser ha arribat l’hora de tornar a visitar el Dr. Ng. Si li truco avui potser em donarà hora per a d’aquí a tres setmanes.

Les set de la tarda. Tinc hora amb el Dr. Ng el 17 de juliol a les deu i deu del matí. Encara sort que cap de les diferents indisposicions que pateixo representa una amenaça immediata per a la meva vida.

Avui en Chris Patten i el príncep Carles han tornat Hong Kong a la Xina comunista. Predic que, demà a la nit, Hong Kong ja haurà estat atacada pels saquejadors xinesos, que es moren de ganes de tenir uns Levi’s i un Walkman Sony. Hong Kong estarà en flames. Pregunta: ¿Per què en Chris Patten no duia uniforme en aquesta ocasió tan solemne? Estic segur que li podrien haver deixat alguna cosa (un capell de tres puntes). Com podia retornar el nostre imperi vestit amb un trajo! Senzillament, no és adequat.

DIMARTS, 1 DE JULIOL

A les nou del matí ja m’esperava a fora de la botiga de joguines Hamleys. Tan bon punt han obert les portes he pujat per les escales mecàniques fins a la secció de disfresses, on he demanat un vestit d’en Jeremy Clarkson. L’encarregat de la secció, en Kevin, ha fet una rialla i ha dit: «Només tenim personatges de ficció».

De seguida li he assenyalat una disfressa molt llampant d’en Robin Hood (de quatre a vuit anys), que incloïa un barret amb plomes, un arc i una fletxa que acabava amb una ventosa. En Kevin ha dit que en Robin Hood era «un personatge de ficció», i ha afegit que un treball d’investigació seu, «Els homes i els mites del segle XVI a Nottinghamshire», gràcies al qual va obtenir un màster a la Universitat de Nottingham, explorava la necessitat de la societat de tenir herois.

He preguntat a en Kevin per què perdia el temps venent disfresses per a nens si tenia un màster. M’ha dit: «Per pagar-me el doctorat». Ja té pensat el tema de la tesi: «El cafè: com el van introduir i quin efecte va tenir en la vida literària anglesa, des del Dr. Johnson fins a Martin Amis».

El cor em bategava de pressa de ràbia i gelosia. Li he preguntat com, aquest tema, el podia ajudar a trobar una feina ben pagada i amb la qual se sentís realitzat. Ha ordenat una mica les capses de la Bella Dorment i ha dit: «Potser m’agafarà la Nes-café». Li he comprat la disfressa d’en Robin Hood. En William ha d’aprendre a sentir-se orgullós del patrimoni de l’est dels Midlands.

Ashby-de-la-Zouch: El tercer aniversari d’en William.

El pare ha sortit del llit per a la cerimònia d’apagar les espelmes del pastís: una part molt important de la cultura anglesa. En William ho ha provat amb totes les forces, però no ha pogut apagar les espelmes d’una sola bufada. Ha hagut de fer cinc d’aquelles bufades fluixetes i jo l’he hagut d’ajudar d’una manera subreptícia per apagar les petites flames. És culpa de la mare. Està massa enganxat a les seves faldilles. S’ha de fer una mica més home. El món està ple de situacions difícils.

La Jo Jo li ha enviat un vestit de seda tradicional, com el que porten els ioruba. Li ha fet més gràcia que el vestit de Robin Hood i no se l’ha volgut treure quan era hora d’anar a dormir. La meva mare m’ha dit que està pensant a demanar una indemnització un milió de lliures a Imperial Tobacco. Els culpa de la seva addicció a la nicotina, de la tos persistent de fumadora que pateix i de les arrugues.

DIJOUS, 3 DE JULIOL

Avui ha sortit al diari que havien trobat una dona japonesa vagant per Torquay «trastornada». Pel que sembla, volia anar a Turquia però un ciutadà de Londres, que no va entendre l’anglès de la noia, l’havia encaminada, per error, fins a aquesta localitat d’estiueig de Devon. Quina coincidència!

DIVENDRES, 4 DE JULIOL
Al Bar Itàlia

Dos americans celebren el Dia de la Independència demanant cafè normal en lloc de descafeïnat. Però ara que tenen les tasses al davant, veig que el xarrupen com si fos nitroglicerina líquida.

DISSABTE, 5 DE JULIOL

Avui en Savage ha fet servir la seva clau per entrar al pis. Anava acompanyat d’un arquitecte que portava una espècie de bata de dentista amb el coll rodó, però m’imagino que devia ser una camisa. Entraven i sortien de la meva habitació com si estigués buida, però jo era dins el llit. La lleugera depressió que pateixo s’ha transformat en sofriment. Gairebé m’he posat a plorar quan han marxat.

Plou sobre mullat.

DIUMENGE, 6 DE JULIOL

He de sortir del llit i trobar algun lloc on viure. En Savage ha portat tres constructors diferents perquè li fessin un pressupost. Cap dels tres no feia cara de ser honest ni noble.

Continua plovent sobre mullat.

En Nigel m’ha telefonat per dir-me que la seva mare s’havia pres malament la notícia que el seu fill era gai. Encara «negava» que ho fos en Rock Hudson i estava convençuda que en Nigel es tornaria heterosexual tan bon punt trobés la noia adequada. El seu pare ha murmurat alguna cosa sobre «aquells jocs de donar-se empentes a les dutxes dels campaments militars de Catterick», i després se n’ha anat a la cabanya del jardí.

DIMECRES, 9 DE JULIOL

En Malcolm ha vingut per veure si havia tornat en Hamfri. Li he hagut de dir que feia dies que no se’l veia. Li he dit de broma: «Potser s’ha ofegat en la pluja!». M’he horroritzat en veure que en Malcolm arrencava a plorar. Ja sé que nosaltres, els homes del final dels anys noranta, ja podem plorar en públic, però encara no m’hi acabo d’acostumar. He hagut de reprimir l’impuls de dir-li que es calmés. Li he donat vint lliures i li he dit que es comprés un tamagotxi.

Les dues de la matinada. Acabo de recordar que en Malcolm no podrà llegir les instruccions sobre com s’ha de cuidar el tamagotxi. Segurament, ja se li deu haver mort.

DIJOUS, 10 DE JULIOL

La premsa ha criticat la Pandora per «delictes contra el medi ambient!». Ella ha reconegut en una entrevista a la revista Chat que porta Chanel No. 5, i els Verds li han clavat un esbronc. Es veu que el Chanel No. 5 conté un oli que s’extreu d’un arbre rar i exòtic d’uns boscos del Brasil que està en perill d’extinció. He telefonat a l’Edna per condoldre’m amb ella, i m’ha dit que l’Alastair Campbell^[8] ha ordenat a la Pandora que anés a la seva circumscripció a plantar alguns arbres; preferiblement, roures anglesos. El diumenge a dos quarts de dotze hi ha una roda de premsa a l’exterior de la fàbrica de fruits secs KP d’Ashby-de-la-Zouch. Potser hi aniré, he de parlar amb la Pandora en persona.

Avui m’he comprat una agenda electrònica a Tottenham Court Road. M’he passat tota la nit introduint-hi totes les meves dades personals. Ja era hora que sistematitzés tots els meus assumptes i que estigués una mica a l’ona. És increïble el que pot arribar a fer i, d’altra banda, és tan petita que em cap a la butxaca del pijama.

DIVENDRES, 11 DE JULIOL

La Harriet Harman, la secretària de la Seguretat Social, ha sortit a la ràdio i a la televisió per intentar explicar el pla del Govern «Benestar en l’àmbit laboral». Força vegades s’hi ha referit com a «croada». Es diu que la senyora Harman té una mirada de fanàtica i també un aire constant d’irritació. Hauria de deixar-se créixer el serrell, deixar de portar aquests vestits tan amples i comprar-se uns sostenidors d’aquests que realcen el pit. I a més, hauria de parar de queixar-se del sexisme en el món de la política. És molt molest.

DISSABTE, 13 DE JULIOL

A les deu del matí, ja era a fora de la fàbrica de fruits secs KP amb un periodista, un fotògraf del Leicester Mercury i un fotògraf de l’Independent, que m’ha dit que la Pandora era la princesa Diana de l’home pensant.

Hi havia vuit policies, asseguts dins dos cotxes patrulla, que vigilaven un grup reduït d’electors.

Ha aparegut un helicòpter al cel, damunt la fàbrica de sabons, ha planat una mica i després ha aterrat a la fàbrica de fruits secs. La Pandora n’ha sortit d’un salt; duia roba de la marca Rohan de color caqui. Portava una pala lluent d’acer inoxidable. És l’única dona que he vist mai que queda bé amb roba per fer activitats a l’aire lliure.

La Pandora i el seu seguici han emergit de l’helicòpter amb un home llardós que portava una jaqueta tacada i uns pantalons arrugats que es diu Charlie Whelan. Ha encès un cigarro i ha dit:

—¿On c--- és la resta de la premsa?

El fotògraf de l’Independent ha dit:

—S’estan amuntegant a fora del palau de Kensington. La princesa Diana ha arreplegat un noviet nou, es veu que és un paio àrab.

La Pandora ha dit:

—Charlie, ¿on són els arbres que he de plantar?

En Charlie s’ha posat la mà, amb els dits plens de nicotina, al cap.

—M’he deixat els coi d’arbres a l’heliport.

En aquest moment m’he tret la gorra de beisbol i les ulleres fosques i m’he donat a conèixer a la Pandora. No ha semblat pas gaire entusiasmada de veure’m. Ha dit:

—Adrian! Una altra vegada! ¿Que m’assetges, potser?

Li he assegurat que m’hi trobava de pas, de camí per anar a veure en William. L’he invitat a ella i al seu seguici a anar a dinar a casa la mare diumenge. En Charlie ha dit:

—Una mica de vedella i púding de Yorkshire ja m’estaria bé.

S’han avingut a venir, amb la condició que jo els ajudés a localitzar uns quants arbres. Els he portat amb cotxe fins al centre de jardineria Bob Perkins SA.

La premsa ens ha seguit i ha fotografiat la Pandora i l’epònim Bob Perkins fent veure que admiraven uns plançons amb floridura que escalaven la paret d’un hivernacle industrial.

El Leicester Mercury ha interrogat la Pandora sobre les seves credencials ecològiques: estava totalment a favor de reciclar, de l’aire pur i net, i dels plans del municipi de Leicestershire de plantar un altre New Forest; també estava absolutament en contra de la pol·lució de l’aire, dels rius contaminats i de «l’ús abusiu del gas i l’electricitat».

Mentre continuava l’entrevista he entrat a l’hivernacle ple de cistells penjants i he telefonat a la mare amb el mòbil, perquè encara no sabia que em trobava en aquesta regió. Quan li he dit que m’havia autoconvidat i que havia invitat tres convidats més al dinar de diumenge, senzillament s’ha posat a xisclar. Finalment ha cridat:

—Només tinc un pit de xai escarransit, que ens arribarà just per alimentar-me a mi, al pare, a la Rosie i a en William, però m’he quedat sense pastilles de caldo i la llauna que faig servir per fer el púding de Yorkshire està ben guerxa. Els hauràs de portar a un restaurant.

—Si fóssim a Aràbia donaries els teus propis ulls a uns convidats tan honorables —li he dit.

La mare m’ha recordat, encara que no era necessari, que no érem a Aràbia, sinó a Ashby-de-la-Zouch… i, de totes maneres, m’ha dit que per què no anava a veure els seus pares, la Pandora, que vivien tot just rere la cantonada de Bob Perkins SA Ha afegit:

—Sé que són a casa perquè he topat casualment l’Ivan aquest matí mentre treia el gos nou a passejar.

He fet una rialla falsa i he penjat. Em resultava molt violent haver d’anul·lar la invitació per al dinar de diumenge.

En Charlie Whelan ha dit queixant-se:

—Ara ja tinc la idea del púding de Yorkshire ficada al cap. Em fa venir aigua a la boca.

Quan he preguntat a la Pandora si els seus pares farien un rostit anglès tradicional si els aviséssim amb poc temps, ha rigut i ha dit:

—A i C fa anys que la carn, ni la toquen. Els diumenges el seu àpat principal consisteix en ous remenats amb torrades mentre miren aquell programa en què van de poble en poble valorant les antiguitats de la gent, The Antiques Road Show.

En Bob Perkins ha proposat arbres C. leylandii per a la rotonda dels fruits secs KP. Per tant, un cop han tirat fotografies a la Pandora mentre els plantava, ens hem refugiat en un McDonalds d’una variant. Bàsicament, era ple de pares que els tocava tenir els fills aquell dia i que procuraven, desesperats, controlar-los.

Els electors molestaven constantment la Pandora, que no ha pogut ni tocar el filet de peix.

Un home gran amb un jersei de golf es queixava que el fanal que hi havia a fora la seva habitació feia pampallugues i no el deixava dormir. Un paio indi ha dit que no tenia enlloc per aparcar el cotxe. Una dona que feia cara de boja ha dit que estava indignada perquè la Pandora no havia retut cap homenatge a James Stewart, l’actor, que es veu que va morir el 2 de juliol.

Mentre marxàvem, un paio que portava un anorac beix i un bastó ha anat coixejant cap a la Pandora i li ha explicat una tragèdia sobre el seu veí malvat del costat de casa, que cinc anys enrere havia plantat arbres C. leylandii al voltant de la tanca que dividia les propietats. «Ara tenen una alçada d’uns cinc metres», ha dit, «i no deixen passar la llum del dia».

La Pandora s’ha apuntat el seu nom i adreça a l’agenda electrònica i ha dit que ja miraria si hi podia fer alguna cosa.

Hi havia una munió de nens de l’escola amb bicicletes que volien veure com s’enlairava l’helicòpter; hi havia un policia per a cada dos nens. He mirat fins que l’helicòpter era un puntet enmig del cel, que cada vegada era més fosc, després m’he quedat assegut al cotxe una bona estona abans de conduir cap a Wisteria Walk per veure el meu fill.

DILLUNS, 14 DE JULIOL

Avui he comprat l’Independent. A la portada hi havia una fotografia de la Pandora. Si t’hi fixes bé, al fons es veu la punta del meu nas. He decidit ajornar per a més endavant decidir quines decisions he de prendre, fins que estigui decididament millor. El meu estat mental de moment és fràgil.

L’editor d’Osaka, al Japó, m’ha retornat el manuscrit de la meva novel·la Heus ací! Els turons plans de la meva terra. Hi ha escrit que és «poc original», però no diu per què. Potser li hauria de canviar el títol per un de contundent, una cosa com ara Trainspotting. Després de pensar-hi molt, m’he decidit per Birdwatching.

DIMARTS, 15 DE JULIOL

Aquest matí he hagut de sortir del pis per anar a comprar Opal Fruits. Després he anat corrents a casa i he empaquetat Birdwatching. em sembla que l’enviaré a Islàndia, on tinc entès que estan vivint un renaixement cultural. He telefonat a un editor de Reykjavik des d’un telèfon d’un restaurant. M’ha contestat una dona que parlava una llengua totalment aliena a la meva oïda: islandès, m’imagino. He penjat. Fins que no adoptin la llengua anglesa em temo que romandran totalment aïllats de la resta del món.

DIMECRES, 16 DE JULIOL

¿Què faré durant la resta de la meva vida? ¿On viuré? ¿Com em guanyaré la vida quan s’acabi la feina que faig amb Pie Crust? Ja estic formalment separat de la meva dona? ¿Quant temps pot estar una persona sense anar de ventre? ¿Quants diners tinc al banc? ¿En Savage m’oferirà una feina en algun de les seus nous projectes? ¿Quant temps em queda abans no acabi sent calb del tot? I això em recorda… ¿acabaran a temps la cúpula de Greenwich? ¿Com s’ho fa per viure amb aquesta preocupació el ministre Mandelson?

DIJOUS, 17 DE JULIOL

El Dr. Ng m’ha dit que l’ansietat i la inseguretat eren respostes completament sanes envers un món boig. M’ha aconsellat que em fes un pla de pensions. A aquests extrems ha arribat la Seguretat Social.

He lluitat durant una hora i mitja per poder anar de ventre. Algú ha trucat al timbre del pis, però fos qui fos no ha deixat cap nota. D’ara en endavant, m’asseguraré que sempre hi hagi un llibre al bany. Ha sigut insuportable estar una hora i mitja immers en els meus pensaments. La crítica sobre les «tifes» d’A. A. Gili ha sigut un record especialment dolorós.

La Belinda m’ha telefonat per dir-me que el Millennium Channel finalment ens ha trobat un forat. És a dos quarts d’onze els dimecres al matí. M’he quedat amargament decebut i li he recordat que competiríem amb en Richard i la Judy^[9]. Ha dit: «Creu-me, Adrian, si això desemboca en una guerra d’índexs d’audiència, es preguntaran qui carai els ha tallat les ales».

DIVENDRES, l8 DE JULIOL

Avui he intentat trobar inútilment el saldo dels meus diferents comptes corrents en el sistema d’arxivament electrònic a prova de fallades. Per alguna raó no em volia revelar aquesta informació. He sortit a comprar una pila a la botiga d’electrònica d’Old Compton Street. El jove amable que m’ha atès ha dit que, l’any passat, la seva agenda electrònica s’havia negat a donar-li la llista de persones a qui havia d’enviar postals de Nadal. Després m’ha explicat la baralla familiar que en va resultar, però jo no l’escoltava gaire. He clissat la Justine quan sortia de la Pâtisserie Valerie del davant, de manera que he pagat el jove amable i he sortit corrents per atrapar-la. M’ha agafat el braç mentre caminàvem cap a Wardour Street. ¿Era un senyal que volia sexe amb mi? ¿O senzillament necessitava suport? (Portava unes sabates amb una plataforma de vint-i-cinc centímetres). Amb les dones, avui dia, no se sap mai.

Un col·lega de la Justine fa classes d’alfabetització a en Malcolm entre espectacle i espectacle. Hem decidit que quedaríem dijous per fer un àpat japonès.

DISSABTE, 19 DE JULIOL

El visitant misteriós de dijous era en Malcolm. Necessitava saber urgentment si tenia notícies d’en Hamfri. Li he preguntat per què no em va passar una nota per sota la porta.

—De moment només sé escriure «El gat seu a la falda»! —ha dit.

DIUMENGE, 20 DE JULIOL

He passat la major part del dia llegint el Loot detingudament, per intentar trobar un allotjament raonable a la zona del Soho. Algun idiota demana cinc-centes lliures per un armari de lli reformat (amb accés a l’escala d’incendis) a Poland Street, sense comptar les despeses. Necessito una actualització de la meva situació financera.

He telefonat al banc i he donat el meu número secret, 9999, i la contrasenya, Yarmouth. La telefonista del banc, una dona que semblava agradable i que m’ha dit que es deia Marilyn, ha quedat horroritzada quan li he revelat la contrasenya completa. Ha estat a punt de preguntar-me quina era la segona lletra de la paraula. I, si jo li hagués contestat la a, m’hauria pogut dir quin és el saldo del meu compte amb interessos elevats i d’accés instantani.

—I en canvi —ha dit— haurà d’obrir un altre compte corrent, ja que a partir d’ara tots els seus codis han quedat anul·lats.

Li he suplicat i implorat que em divulgués els secrets del meu compte corrent, però m’ha dit:

—Ara l’ordinador ja ha tancat aquest compte. Li enviaré una sol·licitud per correu.

Li he dit:

—I on són els meus diners, exactament, Marilyn? Es troben en algun lloc real, com ara una cambra cuirassada?

La Marilyn ha dit:

—Els seus diners no existeixen com a tals. —Ha continuat parlant—. Els seus diners, senyor Mole, són una abstracció que flota per l’aire, entre institucions financeres, a la mercè dels tipus d’interès i els índexs d’inflació, i depenen de la salut de l’economia mundial. —S’ha refet i s’ha disculpat per haver mostrat la seva cara humana. Semblava el discurs d’un kamikaze.

La Marilyn ja m’havia dit que la conversa que manteníem quedaria gravada. He intentat allargar la conversa, però la Marilyn, que ha reconegut que tenia quaranta-quatre anys, els cabells foscos i que era mare de tres nens i estava casada, ha dit: «Hi ha altres clients que s’esperen, senyor Mole».

DILLUNS, 21 DE JULIOL

No recordo l’última vegada que vaig sentir l’escalfor d’un cos nu.

Les tres de la matinada. Ja me’n recordo, va ser diumenge passat. El gos nou se’m va asseure a la falda quan jo llegia els contes dels Grimm a en William.

Les quatre de la matinada. No puc dormir; estic preocupat perquè la Justine apareixerà vestida com una meuca barata quan anem a menjar al restaurant japonès. Ja sé que porta roba cara, però la porta d’una manera que sembla la roba del catàleg del diari sensacionalista News of the World.

DIMARTS, 22 DE JULIOL

Hi ha anat tal com em temia. Al restaurant no m’he pogut relaxar. Fèiem una parella horrorosa. La Justine portava un Versa-ce vermell lleuger, per fer honor a la seva memòria, i jo portava un Next gris substancial. Jo sabia defensar-me amb el sushi, el tempura i els bastonets; ella s’ha estremit davant el peix cru i ha demanat al cambrer d’aspecte sever que li portés un ganivet i una forquilla. És una noia intel·ligent, però no ha llegit cap llibre des que va plegar de l’escola. Hem parlat sobre la Cherie Blair, que el mes passat es va gastar dues mil lliures per portar el seu perruquer, l’André Luard, amb avió fins a la cimera de Denver. Hem estat d’acord que era una actitud molt americana.

—En part, és com l’Elvis, que es feia portar les seves hamburgueses de formatge preferides de Memphis fins a Las Vegas, ¿oi? —ha dit la Justine.

—El poder corromp i el poder absolut corromp de manera absoluta.

—Ets tan savi, Adrian. Estar amb tu ja és com rebre una educació —ha dit la Justine.

DIMECRES, 23 DE JULIOL

He rebut una altra sol·licitud del telebanc, Money Direct. He triat 1111 com a número secret i Cromer com a contrasenya.

¿Per què vaig treure tots els diners de la caixa d’estalvis l’any 1995? L’únic que havia de fer llavors per consultar el saldo era telefonar al vell senyor Lewisham i m’ho deia immediatament, i fins i tot em preguntava com m’anava Heus ací! Li devia caure l’ànima als peus quan vaig treure les dues mil set-centes nou lliures i vint-i-sis penics de Market Harborough.

DIVENDRES, 25 DE JULIOL

La factura de la tintoreria de la princesa Diana deu ser descomunal. Darrerament, sempre porta roba blanca, i això li dóna un aspecte de verge o santa. Si fos l’amo de la cadena de tintoreries Sketchely’s, m’oferiria per patrocinar-li les obres benèfiques. Ha promès a un tal Mohammed que li compraria una cama artificial.

DISSABTE, 26 DE JULIOL

Aquest matí he telefonat a Money Direct per consultar el saldo del meu compte. Ha contestat una veu no humana i m’ha demanat que m’esperés perquè «les línies estan ocupades». He escoltat quatre minuts de Les quatre estacions de Vivaldi abans de penjar, indignat.

He telefonat a la companyia d’assegurances Frontline Insurance per demanar un imprès de reclamacions: algun desgraciat ha robat el tricicle d’en William mentre ell i la mare eren al quiosc. M’ha contestat un robot i m’ha demanat que m’esperés. Després m’ha dit que la meva trucada era «enormement important» per a Frontline Insurance. Tot seguit, m’ha informat que jo era el número tretze de la cua de trucades en espera. Durant tota aquesta estona en Chris de Burgh cantava «Lady In Red»: una cançó que sempre he odiat. Quan en Rod Stewart ha començat a refilar amb «Sailing», he penjat d’una revolada. ¿Què ha passat als telefonistes anglesos? ¿Hi ha hagut una selecció? ¿Quan fa que se n’encarreguen els robots?

DILLUNS, 28 DE JULIOL

Ha telefonat la Justine i m’ha preguntat per què no li havia trucat. No li podia dir la veritat: que preferiria que portés alguna cosa discreta del Marks & Spencer quan estem en públic. Li he dit, en canvi, que estava treballant de valent en la sèrie de televisió La furgoneta blanca. M’ha demanat que li doni un paper si s’arriba a fer. Es veu que té un carnet del sindicat d’actors Equity, tot i que, al meu entendre, és tot un misteri que Equity entregui un dels seus valuosos carnets a una noia que lluita eròticament amb una boa constrictor. ¿1 aquella alumna poc agraciada físicament i amb poc pit que s’ha graduat a l’escola d’art dramàtic i que anhela interpretar Ibsen?

DIMARTS, 29 DE JULIOL

En Savage ha entrat precipitadament a la meva habitació a les set del matí i m’ha fet fora.

—¿Quan? —li he dit.

—Tens una hora —ha dit.

—Peter, he treballat per a tu, a temporades, durant vuit anys. No tinc enlloc on anar. Tingues pietat —he dit.

—Els paletes seran aquí a les vuit, de manera que fot el camp d’una vegada, c---! —ha dit.

DIVENDRES, 1 D’AGOST
Pis de la Justine, Poland Street

Molts homes m’envejarien per estar aquí, en un àtic al cor de Londres, amb una noia el nom de la qual està escrit amb llums de neó a fora un «teatre»: ¿per què no sóc feliç, doncs?

Un cop hem acabat de comprar menjar al Marks & Spencer, he portat la Justine cap a la secció de la roba de dona. Li he suggerit que s’emprovés un jerseiet i una rebeca de conjunt de color cru, d’una llana que es pot rentar a màquina, juntament amb uns texans còmodes. M’ha mirat esparverada.

DIUMENGE, 3 D’AGOST

L’amiga de la Justine, que treballa al taulell de les bosses de mà de Harrods, ens ha informat que la Diana i en Dodi Fayed s’han promès; ell és el fill d’en Mohammed Al-Fayed, l’amo multimilionari dels grans magatzems preferits de la reina!

He resseguit la premsa per confirmar aquesta història tan ridícula i no hi he trobat res. He dit a la Justine que deixi de fer circular aquest rumor.

DILLUNS, 4 D’AGOST

Avui l’Alan el Gros ens ha fet una visita. No semblava que li fes gaire il·lusió veure’m assegut a la taula de la cuina de la Justine menjant un àpat que ella havia acabat de preparar (espaguetis prims i salsa pesto). Ell li ha dit:

—Justine, no m’ho havies pas dit, que tenies un company de pis.

La Justine li ha dit:

—Només és l’Adrian. —Com si jo fos un eunuc sense sentiments—. Dormim en llits separats.

He sortit de l’habitació una mica dolgut, però he arribat a sentir el que deia l’Alan el Gros:

—Justine, ¿què li trobes?

—M’agraden els homes intel·lectuals. A la vida hi ha altres coses a part del sexe, Al —ha dit.

L’Alan el Gros ha dit:

—¿De veritat? —Semblava genuïnament sorprès.

DIMARTS, 5 D’AGOST

He decidit fer-me celibatari. Al meu entendre, el sexe està sobrevalorat. Al cap de pocs minuts, ja ha passat tot i no compensa tota la commoció i l’angoixa precedents.

DIMECRES, 6 D’AGOST

M’ha arribat una invitació per correu, reexpedida del Hoi Polloi. Sobre un fons d’una fotografia de menuts, hi havia escrit:

La Justine ho ha llegit i ha dit:

—Em pensava que eres una estrella, Adrian.

—I ho sóc! És evident que la impremta s’ha equivocat —he dit.

La Justine m’ha demanat si podia ser la meva acompanyant. No era la primera de la llista, però després de telefonar a la Pandora quatre vegades sense obtenir cap resposta, li he comunicat que divendres em podia acompanyar.

Estava contenta però ha dit que no tenia res per posar-se.

He aprofitat l’ocasió i al vespre m’he arribat fins al Marks & Spencer i li he comprat un vestit llarg, ample i molt bonic d’un color verd marronós. Li he donat quan ha arribat de treballar a les tres de la matinada. Li he dit:

—Sisplau, posa-te’l demà, a la festa de l’estrena.

Se l’ha mirat amb ironia i ha dit:

—És el tipus de cosa que es posaria la teva mare.

Això demostra que no coneix la meva mare.

DIVENDRES, 8 D’AGOST

Ha sigut un error portar la Justine als estudis de Pie Crust. S’ha convertit en el centre d’atenció des del moment que ha arribat per l’escala d’incendis amb el seu vestit Versace, tipus combinació, de color cirera i amb unes Manolo Blahnik amb una tira posterior. Tothom de l’estudi m’ha mirat amb respecte, per variar. En Zippo m’ha dit en veu baixa: «Ja sabia jo que el personatge idiota-provincià que representes era fingit, Adrian. Déu meu, és el somni d’un onanista! És una dislocació del canell! És el paradís dels edredons!».

He sentit aversió pel seu llenguatge groller i li ho he dit. Més tard m’ha confessat, quan estàvem drets davant els urinaris, que s’havia enamorat de la Justine a primera vista. Sé que això pot passar perquè jo vaig començar a estimar la Pandora tan aviat com vaig posar els ulls en ella.

—Presenta-me-la, sisplau, Adrian —ha dit en Zippo.

Estava tan entusiasmat, que s’ha esquitxat d’orina els moca-sins de pell girada Gucci. Això m’ho he callat. No li volia pas espatllar la festa!

Ens vam unir a una multitud d’admiradors de la Justine, que estaven escoltant, una mica atònits, els seus consells per cuidar una pitó domèstica.

Ens hem obert camí i he presentat en Zippo a la Justine. Li ha tingut la mà agafada més temps del que marca el protocol.

Finalment ella ha dit:

—¿Em tornes la mà? És que m’està venint rampa…

En Zippo ha agafat dues copes de xampany de la safata de la Cath, n’ha donat una a la Justine i li ha dit:

—He esperat tota la vida que arribés el moment de conèixe’t. Hem de celebrar aquest instant tan decisiu.

La Justine ha quedat instantàniament engolida pel vòrtex de la parla embafadora d’en Zippo. Ha fet el seu truc de labrador amb els ulls i ella ha fet el seu truc de la Marilyn Monroe amb la boca.

He preguntat a en Zippo si pensava que faríem una segona sèrie, però no m’ha fet cas i ha preguntat a la Justine si sabia cuinar.

—No ben bé —ha contestat—. Només sé escalfar menjars preparats al microones.

—Escalfant amb la Justine! —ha cridat en Zippo.

He comentat que sonava com un vídeo per mantenir-se en forma. He suggerit anomenar-lo Cuinar prement un botó.

En Zippo s’ha emportat la Justine i he sentit com s’intercanviaven els signes del zodíac: ell, escorpí, i ella, àries (una combinació desastrosa, al meu entendre).

En Dev Singh ha aparegut tard, acompanyat d’un sikh amb un turbant. De seguida ha quedat encerclat per un grupet d’aduladors, que escoltaven atents cadascuna de les seves provocatives paraules.

Pie Crust Productions ha demanat diners a la fundació de la loteria per fer un documental sobre en Dev (anomenat, seguint un estil postmodernista, L’elaboració d’un documental sobre en Dev). Confidencialment, diari, aquesta notícia m’ha deixat abatut. ¿Pot caure més baix l’estupidesa? Ja és al soterrani.

La festa s’ha traslladat a un restaurant de Shoreditch que es diu Shock’s. Aquest local estava ple d’artistes d’instal·lacions i d’exemples de la seva art. Semblava que tot fos negre, fins i tot el menjar: calamars amb tinta negra, caviar barat, coulis de móra, i per acabar cafè.

En Zippo s’ha desenganxat de la Justine i ha fet un discurs sobre l’enregistrament de Menuts collonuts! M’ha esmentat de passada, però ha omplert en Dev d’elogis «pel seu humor esplèndid, amb reminiscències d’aquell geni de la comèdia, Norman Wisdom».

Uns quants crits d’alegria han acollit aquest homenatge, fins i tot els artistes de les instal·lacions s’hi han afegit. És evident que en Wisdom és molt famós a Shoreditch, igual que a Albània.

En Zippo m’ha preguntat si tenia res a dir. M’he quedat en blanc. I després he acabat dret, disculpant-me per l’actuació que vaig fer al programa, quan em vaig entrebancar amb la paraula «desestablishmentarisme» divuit vegades. En Zippo ha dit: «Divuit preses no és res». Ell havia sentit rumors que la Fergie, la duquessa de York, va fer aturar el rodatge del seu anunci de suc de nabius als Estats Units 103 vegades perquè no era capaç d’articular «M’agrada» amb convicció.

M’he sentit justificat amb aquesta informació.

En Dev s’ha alçat, ha agraït a Pie Crust i a mi que li haguéssim donat aquesta gran oportunitat. Ha dit: «Sense l’Adrian, no me n’hauria sortit. Feia molt bé el paper de víctima».

Davant aquest compliment he fet bona cara, almenys això espero, però el meu ego s’ha mustigat i ha sortit corrents en la nit de Shoreditch. Des de llavors, no l’ha vist ningú.

Estava assegut entre la silenciosa Cath i la traficant de rumors Belinda, que ha dit que coneixia algú que coneixia algú que havia treballat a Carros de foc, una pel·lícula produïda parcialment per en Dodi Fayed. Aquesta persona va dir que en Dodi tenia una conversa limitada. El seu únic hobby era col·leccionar gorres de beisbol. La Belinda ha dit que circulava una història sobre en Dodi i la Diana: estaven planejant coproduir una pel·lícula sobre un elefant que trepitjava una mina.

He estat a punt de quedar en ridícul quan m’he pensat que una de les instal·lacions artístiques era un vàter d’home. Sort que no m’he descordat la bragueta del tot abans d’adonar-me de l’error.

DIUMENGE, 10 D’AGOST
Leicester

Veure la portada del Sunday Mirror d’avui m’ha deixat completament perplex. El titular deia «EL PETÓ». A sota hi havia una fotografia poc nítida de la princesa Diana i el col·leccionista de gorres de beisbol, en Dodi Fayed. Estaven abraçats i portaven realment poca roba. El príncep Carles es deu haver ennuegat mentre menjava les seves torradetes orgàniques.

La mare i la Rosie han estudiat les fotografies minuciosament i després m’han ordenat que conduís fins a la gasolinera BP i que comprés tota la premsa del cor que trobés. M’he emportat en William i el gos nou dins el cotxe. He trobat l’Archie Tait, el jubilat d’una sola cama, a dins la botiga de la gasolinera. Es comprava una panada de carn i verdura Ginster’s per al seu dinar de diumenge. Ha vist com jo comprava el News of the World i el People i ha aixecat les celles. Li he explicat que eren per a la mare i la Rosie i m’ha dit: «Ah, l’apetit insaciable de les dones per les trivialitats i les xafarderies». Jo hi he estat d’acord. Ens ha invitat, a mi i a en William, a prendre el te a mitja tarda. Jo no hi volia pas anar; de fet, era l’última cosa del món que tenia ganes de fer, però abans de trobar una excusa, en William ja havia acceptat la invitació en nom de tots dos. És que, pobre nen, no surt gaire.

Un cop acabada la visita, em feia mal el cervell. La conversa de l’Archie era molt intensa i, constantment, em demanava que demostrés les meves opinions. M’ha demanat què feia a Londres ara que Sanitat havia tancat el Hoi Polloi. (Està molt ben informat per ser un provincià). Li he explicat que feia la sèrie de televisió Menuts collonuts! i ha tret la seva agenda amb quadres escocesos de W. H. Smith i hi ha escrit «Adrian televisió 10.30 matí», sota el dia 10 de setembre. No té televisió per cable, però coneix algú que sí.

Quan he tornat d’Ashby-de-la-Zouch, en Zippo estava ben escarxofat damunt el futon de la Justine, i ella li estava escalfant musclos a la marinera al microones. Estaven rient d’una pel·lícula d’en Norman Wisdom. Els seus telèfons mòbils de crom estaven de costat damunt una tauleta de plexiglàs d’en Conran. La revista Wallpaper estava oberta a la pàgina d’un article especial sobre galledes galvanitzades (els nous gerros).

Em sentia fora de lloc, com si portés una capa provinciana. Els he proposat d’anar-me’n, però la Justine ha dit: «No, Adrian, queda’t sisplau. Volem que algú sigui testimoni del primer dia complet del nostre amor».

Jo ja havia menjat a l’autopista, de manera que he refusat els musclos. Mentre en Zippo peixia els musclos directament amb la clova a la Justine, ha dit que havien passat el programa Menuts collonuts! a un grup de prova i que havia tingut tan bona acollida que es preveia que els índexs d’audiència serien d’un milió per programa. He anat a dormir a dos quarts de dotze i els he deixat tots dos recolzats damunt el futon envoltats de closques i els estris per preparar porros.

Les dotze i deu de la nit. Han acabat de consumir el seu amor. La Justine ha trucat a la porta per dir-me que en Zippo era un «amant increïble i tendre». Li he dit que me n’alegrava per ella.

M’ha demanat si em feia res anar a la seva habitació per assegurar a en Zippo que ella i jo no hem sigut mai amants. Ha dit que en Zippo estava bojament gelós.

M’he posat la bata i m’he dirigit a l’habitació, al·lucinat. El regulador de la intensitat de la llum estava abaixat al tres. Un llum de lava feia bombolles al costat del llit. La pitó lliscava dins el terrari. En Zippo s’ha incorporat; un llençol blanc amb prou feines li tapava les parts. M’ha preguntat si me n’havia anat al llit amb la Justine. Li he dit, sincerament, que no havíem tingut relacions sexuals a causa del meu vot de castedat. I també per l’antipatia que sento per la pitó de la Justine. Després me n’he tornat al llit.

Ja és hora que me’n vagi.

DILLUNS, 11 D’AGOST

Després de vint minuts de demora electrònica, he esbrinat que tinc 3.796 lliures i 26 penics al telebanc. No és suficient per pagar el dipòsit d’un pis a Londres. I a més, necessito diners per a les despeses de cada dia fins que m’arribin els diners de Pie Crust al setembre. Me’n torno a Leicester.

La mare no està contenta, però és la casa de la família i tinc dret a viure-hi. La mare diu que, al seu entendre, als trenta anys, tenir-hi dret ja no compta. Li he comentat que, segons les lleis angleses, no hi havia un estatut de limitacions sobre el fet de tornar a viure a casa. Ella ha dit: «Potser no, però hi hauria de ser!».

DIJOUS, 12 D’AGOST

Mentre faig les maletes, m’escandalitzo davant la increïble notícia de la vida secreta de subterfugi d’en Robin Cook amb bosses d’escombraries negres i parquímetres i una amant que l’espera en una habitació fosca. Tot aquest merder només per satisfer la seva luxúria! Estic content, i sobretot orgullós, de ser celibatari.