WISTERIA WALK, ASHBY-DE-LA-ZOUCH

DIVENDRES, 13 D’AGOST

Torno a ser aquí, a la meva antiga habitació. Més gran, més savi, però, per desgràcia, amb menys cabells. L’ambient de la casa és molt dolent. El gos té aspecte d’estar cansat permanentment. Cada vegada que sona el telèfon, la mare l’agafa com si hi hagués un segrestador a l’altre costat del fil.

La Rosie es queixa amargament perquè ara comparteix habitació amb en William. Li he fet saber que la meva habitació, me l’he de pagar. Sí, la meva pròpia mare em cobra quaranta lliures a la setmana per l’allotjament i la manutenció! Un cop he col·locat totes les meves possessions dins l’habitació, m’he quedat atònit en veure les poques coses que he anat reunint al llarg dels catorze anys de la meva vida com a treballador. N’he fet un inventari.

He recordat el pis moblat amb sumptuositat de Battersea que havia compartit amb la Jo Jo durant la major part del temps que va durar el matrimoni. Ara gairebé tinc trenta anys i mig i no tinc ni un sofà propi. Estic tip d’haver-me d’escarxofar en un coixí al terra. Ho he dit a la mare. Ha dit: «Qualsevol persona que passa dels vint-i-cinc fa el ridícul asseguda damunt un coixí al terra».

Hi estic d’acord.

L’hi he donat a la Rosie com una ofrena de pau, però me l’ha llançat i m’ha dit: «El bordeus fot pena. És el color de les carteres dels executius».

En William me l’ha rebutjat, perquè deia que feia pudor «d’una cosa teuible».

Al final, he portat el coixí al gos nou, que m’ha semblat que agraïa el regal. Però com que el coixí és una mica massa gros per al cistell, la pobra bèstia hi seu al damunt d’una manera una mica precària i amb una mirada nerviosa.

He acabat d’arreglar les meves coses. Hauré d’aprendre a viure amb el paper de paret de la Barbie, però tant de bo la Rosie no les hagués desfigurades amb un retolador negre i no els hagués pintat un bigoti ni pèl a les aixelles.

DIVENDRES, 15 d’AGOST

Ha telefonat a la Justine. Ha dit que l’Alan necessita un bàrman per al club The 165. ¿Hi estava interessat? Li he dit que no. Vendre begudes als membres conservadors del Parlament és el que més s’assembla a anar a un purgatori i estar exposat a les forques. Li he preguntat com anava l’idil·li tan sincer amb en Zippo. Ha dit que s’havia acabat. En Zippo li va demanar que es posés alguna cosa més conservadora mentre es vestien abans de sortir del pis per anar a la casa pairal dels seus pares, prop de Cheltenham. La Justine s’hi va negar i va dir que havia de ser fidel a si mateixa. Ell li va dir cridant: «Al meu pare li queda poc temps de vida, tal com estan les coses. Si et veu amb aquesta faldilla tindrà un atac de cor i es morirà».

Gran part de la culpa és de Versace.

DISSABTE, 10 D’AGOST

Les mostres de suport envers la família reial són inferiors al cinquanta per cent per primera vegada. Quelle surprise! Recordo haver vist una fotografia del príncep William el primer dia d’escola a Eton: pobre nen!, portava una jaqueta d’esport! L’última vegada que vaig veure una jaqueta d’esport verda va ser en una botiga que recaptava fons per a la recerca del càncer.

La princesa Diana va volar fins a Atenes amb un jet Gulfstream de Harrods abans d’anar a fer un creuer per les illes gregues amb una amiga, la Rosa Monckton. Espero que amb tota l’emoció del nou idil·li no hagi oblidat la seva promesa de comprar una cama artificial per a aquell xicot que es diu Mohammed.

A la tarda he portat en William a una sessió d’atenció ciutadana de la nostra diputada, que es feia en un despatx del Centre d’Atenció Primària. Hi havia una cua de deu persones, la majoria de les quals eren homes. Per les converses que he sentit, m’he adonat que gairebé tots tenien queixes sense importància. Semblava que la majoria demanava canviar-se de casa de protecció oficial perquè els veïns feien soroll. M’he assegurat de sor l’últim d’entrar-hi.

M’he quedat horroritzat quan he vist la cara de cansada que feia i li ho he dit.

—Gràcies —ha dit mentre encenia un cigarro—. He estat amb en Mandy fins a les quatre de la matinada. —Ha reprimit un badall.

—¿Ballant la samba? —he preguntat. Havia sentit a parlar de la predilecció del ministre Mandelson pels ritmes d’Amèrica del Sud.

—No —ha dit—. Estàvem escrivint una rèplica per les revelacions que ha fet en Jack al News of the World per a la setmana vinent. M’amenaçava que ho faria des que vam trencar l’1 de maig.

Li he preguntat per què havien trencat.

—A veure què et sembla… Tenia per costum beure’s una ampolla i mitja de Stolichnaya al dia. Rebíem trucades histèriques a mitjanit de la seva exdona. Era masclista: si li demanava que agafés l’escombreta del vàter ja feia morros.

Ha dit que l’Alastair Campbell li havia dit que havien pagat més de 50.000 lliures a en Cavendish per treure els draps bruts de la Pandora a la llum pública.

—Té els fills en clíniques de rehabilitació, dos a la Priory i un a la Betty Ford —ha dit—. El pobre desgraciat necessita diners.

—Però això no és cap excusa per haver-te traït, Pan —he dit. He intentat agafar-li la mà, però ella l’ha enretirat i ha agafat un paquet de cigarros.

M’ha ensenyat la rèplica. És un document molt valent.

Hem hagut d’obrir-nos camí entre una manada de fotògrafs de premsa revoltats, que havien seguit la pista de la Pandora fins a arribar al Centre d’Atenció Primària.

En William estava molt entusiasmat dins el Mercedes descapotable de la Pandora i li ha fet pujar i baixar la capota unes quantes vegades mentre conduíem cap a casa meva. La mare s’ha alegrat molt de veure-la i encara més per la manada de fotògrafs de premsa, que de seguida han acampat a fora el portal del nostre jardí. Fins i tot el pare ha sortit del llit per fer-hi una ullada. La mare li ha fet posar un pijama net, en honor de la Pandora i per si li feien alguna fotografia.

Un noi d’aspecte curiós, vestit amb roba de raper, estava dret a l’altre costat de carrer, mirant la casa fixament i menjant patates, com si estigués d’excursió. Li he demanat que se n’anés, però ha fingit que no em sentia.

La mare ha llegit la còpia d’en Jack Cavendish i després la rèplica de la Pandora amb una alegria amb prou feines continguda. A les tres de la tarda han arribat l’Ivan i la Tania Braithwaite amb la cara pàl·lida.

L’Ivan ha dit a la meva mare:

—Pauline, estimada, ho he dit a la Tania. Ho he hagut de fer abans que s’anticipés el News of the World.

El pare, pobre beneitó, ha dit:

—¿Què has dit a la Tania?

El meu cor ha deixat de bategar.

L’Ivan, vestit amb roba informal, fent passes llargues s’ha acostat al pare, que anava amb pijama i sense afaitar, i li ha dit:

—Em sap greu haver-t’ho de dir, George, però estic enamorat de la teva dona.

M’he acostat al pare i li he posat la mà a l’espatlla. La Pandora ha abraçat la seva mare.

He mirat com la cara del pare envellia mentre advertia que la seva dona estava enamorada d’un altre i que aquest altre era l’Ivan Braithwaite, un amic de la família.

El gos nou s’ha escapolit de l’habitació i s’ha anat a aposen-tar damunt el coixí bordeus, potser perquè era conscient del paper que havia tingut en tot aquest assumpte.

La Tania s’ha tret la Pandora de sobre, s’ha posat bé el vestit de flors llarg i ample i ha dit amb la veu tremolosa:

—Ivan, vull que aquesta nit desapareguis de casa meva i del meu jardí.

La Pandora ha cridat:

—¿Com has pogut fer això a la mama, papa?

L’Ivan s’ha limitat a respondre:

—L’amor ens va sorprendre el dia i de maig i des de llavors en som presoners.

Els amants de pell flàccida han intercanviat una mirada apassionada.

Quasi vomito. Hauria de provar d’escriure per a l’editorial Mills and Boon.

El pare s’ha assegut i ha encès un Rothman. Portava la bragueta del pijama descordada. M’he situat precipitadament davant seu.

L’Ivan ha dit a la mare:

—Vine amb mi ara, estimada.

Ella ha agafat el necesser i han marxat plegats.

He mirat com s’obrien camí entre la premsa al portal.

Aquell nen encara hi era, menjava unes patates de bossa amb gust de formatge i ceba.

DIUMENGE, 17 d’agost

Es tarda molt a escriure un paràgraf curt. La Pandora i jo no hem anat a dormir fins a les cinc de la matinada per redactar el següent, que ha rebut l’aprovació de l’Alastair Campbell a les sis de la matinada.

DILLUNS, l8 D’AGOST

Parlant de les misèries…! Avui, Dostoievski, hauries de ser aquí, a Wisteria Walk.

DIMARTS, 19 d’agost

La mare m’ha telefonat des del Post House Motel, situat a tres quilòmetres d’aquí, per dir-me que ella i l’Ivan tornaven aquest vespre.

DIMECRES, 20 D’AGOST

Hi ha hagut una inversió increïble, terrible i escandalosa. La mare i l’Ivan viuen aquí, a Wisteria Walk, mentre que el pare i la Tania viuen allà, a The Lawns. Estic furiós perquè no he donat el vistiplau a aquest pacte. Tot s’ha fet a la meva esquena.

—¿Com has pogut enviar el pare, un home malalt, a viure amb aquella harpia de la Tania Braithwaite? —he preguntat a la mare.

—No et fiquis on no et demanen.

En William ja ha acceptat l’Ivan com a membre de la família. L’Ivan l’ha subornat amb un d’aquells llibres desplegables. Ja cal que el pare no ho sàpiga mai; el mataria.

DIJOUS, 21 D’AGOST

En Nigel s’ha obert camí a empentes enmig de la premsa i ens ha vingut a fer una visita. Ha sigut un gest valent per part seva: tothom que ve a casa acaba sortint a la televisió regional (el telenotícies Midlands Today). En Tony Blair ha enviat una carta (privada) de suport a la Pandora.

No m’acostumaré mai a veure el raspall de dents amb les pues agressivament obertes de l’Ivan Braithwaite al nostre bany. Mai de la vida.

El raspall gastat del pare encara descansa al costat d’aquest, al lloc habitual, dins la tassa en forma de peix, juntament amb la seva pasta de dents per a fumadors.

La Rosie no entén per què el pare no apallissa l’Ivan «tan fort que aquell cabró acabi amb un tub entaforat dins el seu c--- de nas».

DIVENDRES, 22 d’AGOST

Avui una reportera, que es diu Gracie Ball, ha trucat a la porta de l’entrada i ha demanat fer una entrevista a «la Pauline i l’Ivan». He xerrat una estoneta amb ella a la porta sobre l’escriptura en general. Li he comentat que havia escrit una novel·la, Birdwatching. Ha dit que li agradaria fer-hi un cop d’ull. Quan he baixat, ja s’havia insinuat a la casa i estava parlant amb la mare i amb l’Ivan a la taula de la cuina. Els amants d’edat avançada es donaven la mà i estaven confessant a la Gracie els remordiments que compartien.

DISSABTE, 23 D’AGOST

M’he armat de valor, m’he obert pas entre els reporters i he conduït fins a The Lawns. Hi havia tres persones que s’esperaven a fora el portal d’estil rústic dels Braithwaites fumant cigar-ros. Una d’aquestes persones, una noia, duia una càmera penjada al voltant del coll. Mentre sortia del cotxe, la premsa ha cridat: «Adrian!, Adrian!». No els he fet cas i he anat corrents fins a la porta d’entrada. M’he fixat que tenien les persianes abaixades i els finestrons tancats. He trucat a la porta amb el picaporta en forma de cap de lleó. Des del passadís, el pare ha cridat: «Foteu el camp».

He alçat la tapa de la bústia i he cridat «Sóc jo, l’Adrian!». He sentit com aixecaven les baldes i feien sortir els pestells. La porta s’ha obert just per deixar-me passar i després s’ha tancat d’un cop. El pare i la Tania Braithwaite estaven drets al mig del rebedor espaiós, macilents i amb la cara blanca. La Tania ha dit: «Passa a la cuina, sisplau. Faré una mica de cafè». Es comportava com si els esdeveniments cataclísmics dels darrers dies no haguessin passat.

No em sortien les paraules. ¿Què carai podia dir a aquell parell? Feia menys d’una setmana es pensaven que estaven feliçment casats, i ara es difonia per tota la nació que els seus cònjuges respectius els havien posat les banyes. Ens hem assegut a la immensa taula de pi de la cuina. El pare s’ha acostat un platet ple de burilles i de cendra. Ha encès un cigarro. La Tania es ventava amb la mà.

—Em pensava que fumar estava estrictament prohibit en aquesta casa —he dit.

La Tania ha sospirat.

—Sí, normalment sí… però tenint en compte les circumstàncies… —Se li anava apagant la veu.

—¿Què li veu la mare, Adrian? —ha dit el pare.

Els ulls de la Tania s’han omplert de llàgrimes.

—L’Ivan és, era, un home meravellós —ha dit.

—T’ha traït, Tania —ha dit el pare. Semblava un personatge extret d’una novel·la sobre la Guerra Freda de Frederick Forsyth. Era evident, per mi, que tots dos estaven en un estat de xoc. La Tania s’ha aixecat per posar aigua bullent dins la cafetera. He vist com el pare mirava amb admiració com feia baixar l’èmbol. Sempre ha volgut formar part de la classe mitjana.

El telèfon de la paret, al costat del forn Aga, ha començat a sonar. L’ha contestat la Tania: «Ho vaig assimilant de mica en mica. En George m’ajuda molt». Hi ha hagut una pausa i després la Tania ha dit: «No, reina, no necessito res. Hi ha l’Adrian aquí. Estic segura que ens anirà al Sainsbury». La Tania m’ha dirigit una mirada suplicadora. ¿Què podia dir sinó que sí?

He demanat al pare quant temps tenia la intenció d’estar-se a casa la Tania i m’ha dit:

—No ho sé. No tinc enlloc més on anar.

—Tinc quatre habitacions lliures, Adrian. En George es pot quedar el temps que vulgui. Entén més bé que ningú el que estic passant —ha dit la Tania.

—Perquè jo també estic passant el mateix turment —ha dit ell.

Han intercanviat una mirada i de seguida he sabut, senzillament he sabut que, malgrat l’antipatia mútua que havien sentit, no tardarien gaire a descobrir que tenien altres coses en comú.

La Tania ha fet una llista de la compra i jo l’he passada a l’agenda electrònica.

Quan la Tania ha sortit de l’habitació, el pare ha mirat la llista i ha rondinat: «Ostres, em moriré de gana!». Odia el menjar foraster, excepte el pollastre korma.

M’ha donat un bitllet de deu lliures i m’ha demanat que li comprés quaranta Rothmans, un pa blanc tallat i un paquet de greix de carn de porc rostida.

Però quan he arribat al Sainsbury, no he pogut recuperar la llista de l’agenda electrònica i m’he hagut de fiar de la memòria. No m’he esperat que desessin la compra a Copse Close. No m’he recordat del paquet de Rothmans del pare, i sabia que hi hauria problemes.

DIUMENGE, 24 d’agost

A altes hores de la matinada, he sentit com grinyolava el llit a l’habitació de la mare. He donat uns quants cops a la paret mitgera i els grinyols han cessat. He sentit que la Rosie cridava: «Gràcies, Aidy».

DILLUNS, 25 d’agost

En William no parava de demanar per l’avi, de manera que aquest matí l’he portat fins a The Lawns. El pare i la Tania eren al jardí, asseguts en unes gandules. Semblava que el pare hagués acabat de tallar la gespa. Portava una de les seves camises hawaianes de màniga curta i duia un pegat de nicotina al braç esquerre. S’ha aixecat i s’ha posat a jugar a futbol amb en William amb l’antiga pilota de netball de la Pandora. Qualsevol desconegut que passés per allà podria haver observat aquesta escena i sentit una punxada de gelosia per no formar part d’aquesta família ideal.

Quan he arribat a casa, ja havia arribat el segon repartiment de correus. Hi havia una carta de l’Arthur Stoat, editor i director general d’Stoat Books SA, en què em preguntava si estaria interessat a escriure un llibre de cuina que es digués Menuts collonuts! El llibre!

Mentre llegia aquesta carta, la Rosie i l’Ivan s’han discutit davant la nevera. Ell ha retret a la Rosie que begués directament de l’ampolla de llet en lloc de fer servir un got. Cap dels dos no ha valorat la meva intervenció. He de treure en William d’aquest infern.

DIMECRES, 27 D’AGOST

He trobat la Rosie plorant al bany. Estava a punt de tirar el necesser de color bordeus de L’Ivan pel vàter (i la tapa estava aixecada). L’he reconfortada tan bé com he sabut. Ha posat el necesser un altre cop a sobre la cisterna, on el sol deixar. Al cap d’un minut o dos de silenci he dit:

—Estàs maca; tens un color rosat. ¿Què t’has fet?

—M’he rentat la cara. És tal com sóc sense maquillatge —ha dit.

—I els cabells, els tens com… esponjosos —he dit.

—Ja, és que no m’hi he posat gomina —m’ha explicat, i ha arrugat el front mentre es mirava al mirall de sobre el rentamans. Ha abaixat la veu i ha dit:

—Ahir l’Ivan em va afalagar per la meva imatge agressiva i provocativa.

—Així, ¿vols canviar d’imatge?

—Sí —ha dit—. Però no sé cap on tirar —ha dit—. ¿Algun suggeriment?

—L’altre dia va parlar de «les injustícies de la caça de guineus» —he dit—. Podries portar tota la parafernàlia de la caça de Quorn: els pantalons de muntar i el fuet.

—Sí —ha rigut—. C---, això sí que el provocaria, al f--- de p---.

He aprofitat l’antipatia mútua envers l’Ivan el Terrible per dir-li:

—Rosie, ¿no has pensat mai que potser pateixes la síndrome de Tourette?

—Vés a la merda, c--- —ha dit, i ha tirat el guant exfoliatiu de l’Ivan pel vàter.

DIJOUS, 28 D’AGOST

Tot just ara el lampista ha aconseguit desembossar el vàter. La factura de la destrossa és de dues-centes setanta-cinc lliures. La mare estava d’un humor agressiu. Ha dit:

—Jo estimo l’Ivan i ell m’adora. Per tant, intenteu, com a mínim, ser educats amb ell, ¿d’acord?

Jo he dit:

—¿T’ha vist sense maquillatge?

Ella ha cridat:

—Sí, sí que m’ha vist, i adora cadascuna de les arrugues, ulleres i línies d’expressió de la meva pell! M’estima amb bogeria.

L’Ivan ha sortit de la sala d’estar. Tenia el mots encreuats del Guardian a mig fer (el difícil, el fàcil el fa mentre fa bullir l’aigua). Ha dit:

—Sóc plenament conscient del trauma que esteu passant. Potser quan les coses s’hagin calmat una mica, ens podrem reagrupar i sotmetre a una teràpia de família, ¿què me’n dieu?

Abans menjaria gripaus vius que seure enmig d’una rotllana amb ell mentre no para de xerrar sobre la disfunció de la nostra família.

DIVENDRES, 29 D’AGOST

És veritat. En temps de crisi, la família reial és un gran consol. Pensar que són més disfuncionals que nosaltres m’ha consolat molt. La neuròtica de la Diana ha muntat tot un enrenou amb aquest paio que ve d’una família que va fer diners associant-se amb traficants d’armes. En Carles és morbosament infeliç, esguerrat per la seva infantesa tan antinatural i la seva fixació pels Tampax. La ràdio s’hauria de desfer d’Els Archers; hauria de fer una radionovel·la sobre la família reial. Potser l’escriuré jo mateix.

DISSABTE, 30 d’agost

Les relacions entre la Rosie i la mare s’han acabat d’espatllar del tot i la meva germana se n’ha anat a viure a casa l’Aaron Michelwaite. La mare s’ha assabentat que la Rosie porta un tatuatge d’un mico a la panxa.

Ahir al vespre, en William va plorar fins a quedar-se adormit (al meu llit): troba a faltar la Rosie. Li feia de parella quan jugaven a aquells jocs de taula que li agraden tant. Jo sóc el seu nou contrincant, però sóc un substitut molt pobre. Es cansa de mi perquè tant se me’n fum si caic en una oca o al laberint, i no puc aprendre’m les regles. Sincerament, estimat diari, no veig quin sentit té aprendre cap regla. Sembla que ara ja ningú les segueix.

El 15 de setembre en William comença a anar a la guarderia Kidsplay SA. Per mi, no és pas massa aviat. No em fa res pagar algú perquè jugui amb ell, al contrari.

Tinc la ferma convicció que podria ser un èxit. La princesa Diana a la llarga es convertiria en l’estrella, és clar. Actualment ja és l’estrella de la seva pròpia radionovel·la i tot el país vol saber què li passarà properament.

DIUMENGE, 31 d’agost

La radionovel·la de la vida real ha comès un error tràgic. No es fa de matar l’estrella principal a mitja sèrie. Ara no sabrem mai com s’acaba la història.

Impressions sobre la tràgica mort de la Diana

Han portat els prínceps i en Harry amb cotxe fins a l’església Crathie, on el capellà ha tingut la delicadesa de no esmentar la crua realitat de la mort de la seva estimada mare ocorreguda unes deu hores enrere.

Ha sigut una mort estúpida. Els lladres de cotxes pereixen de la mateixa manera; es creuen invencibles davant la velocitat i un revolt de la carretera.

Autocontrol damunt l’asfalt mentre el príncep encaixava la mà amb aquells que havien portat el fèretre a casa. La dona que hi havia dins havia pensat que en Carles valoraria un vídeo en el qual ella mateixa ballava amb un home molt més baix, en Wayne Sleep. No sabia fins a quin punt ell odiaria aquest vídeo. Espero que no ho arribés a saber mai.

L’únic premi que la Diana va guanyar a l’escola era el de tenir «la gàbia de hàmster més ben cuidada».

En una ocasió, va telefonar a l’Oliver Hoare, de qui estava obsessionada, vint vegades en una hora. Cada vegada que ell contestava, ella penjava. Subsegüentment, la policia va voler parlar amb ella.

DILLUNS, 1 DE SETEMBRE

Aquesta casa ja ha plorat prou per omplir uns quants rius, un canal i uns quants llacs. La mare no para de dir-me «i aquests nois!» i arrenca a plorar una altra vegada. Cap de nosaltres no s’ha allunyat del televisor. Jo fins i tot he mirat quan el fastigós d’en Michael Cole actuava com a portaveu d’en Mohammed Al-Fayed, i no he hagut de sortir de l’habitació.

La Rosie ha tornat a casa i s’ha llançat als braços de la mare. Han plorat juntes fins que he pensat que necessitarien rehidratació mèdica.

DIMARTS, 2 DE SETEMBRE

L’Ivan Braithwaite, que és republicà, avui ha fet un gran pas fals. Davant la mare ha dit:

—No puc evitar creure que aquest desfogament histèric de sofriment ha anat massa lluny.

Ella s’ha tornat a posar a plorar i ha dit:

—No plorem només per ella, plorem per la tristesa de les nostres pròpies vides. Ploro pel mal que he causat a en George.

Per intentar-la consolar, li he dit:

—Mare, no et preocupis pel pare. Ell i la Tania es porten de meravella.

Això encara ha fet plorar més la mare. Ha demanat a l’Ivan si la podia portar fins al palau de Kensington per deixar unes flors al portal i després anar al palau de St. James per retre-li l’últim homenatge. L’Ivan ha dit que no estava preparat per fer una cua de vuit hores per veure com la mare escrivia el seu nom en un llibre. La mare ha dit: «No serà pas firmar i prou: l’Adrian m’escriurà un poema sobre la princesa Diana, ¿oi que sí, Aidy?».

¿Què li podia dir, jo? La pobra dona estava desconsolada. M’he avingut a escriure un poema i a acompanyar-la als diferents santuaris. La Rosie ha preferit mirar el dol de la Diana per la televisió. Ha dit que era «més real».

DIMECRES, 3 DE SETEMBRE

Aquest matí hem enganxat el meu poema amb cinta adhesiva al tronc d’un arbre dels jardins de Kensington.

He dit a la mare que necessitava més temps per deixar el poema ben acabat, però s’ha negat a esperar. Tenia por que ens quedéssim sense espai a l’arbre. Rere nostre teníem una cua de poetes. De camí de tornada a l’autopista Mi, la mare m’ha dit: «Vull fer alguna cosa en aquesta vida». Li he aconsellat que deixés l’Ivan Braithwaite. Ella ha dit: «No, l’Ivan m’ajudarà. Ja s’hi ha ofert».

He vist com el noi que menja patates passava davant de casa mentre jo tirava les cortines a les onze de la nit. És massa jove per sortir tot sol.

DIJOUS, 4 DE SETEMBRE

La mare està molt enrabiada amb la reina perquè no ha abaixat la bandera a mitja asta al palau de Buckingham i per no haver vingut a Londres a veure i reconfortar la gran multitud de persones que porten dol i que segueixen fent pinya als parcs i carrers propers als palaus reials. Culpen la premsa de la seva mort i la mare amenaça d’anul·lar la subscripció a la revista Hello!

Avui, a l’hora de sopar, l’Ivan ha dit:

—El que la Diana no entenia és que no pots convidar els fotògrafs a posar-te a la portada del Vogue i després acusar la premsa d’intrusió per haver-te fet sortir a la primera pàgina de The Sun. No es pot ser només una mica famós.

S’emportaria el premi al concurs del personatge més avorrit del sistema solar. Però el que ha dit sobre la fama m’ha preocupat. He fet un glop de Tizer^[10] i he dit:

—Sí, jo he de fer front al mateix problema. El dia 10 de setembre sortiré a la televisió davant tota la nació.

La mare ha dit:

—Em sembla que no tindràs pas el mateix problema amb la fama, Adrian. No hi ha ningú que es miri el Millennium Channel.

Li he parlat dels estudiants.

—Els estudiants no compten —ha dit.

DIVENDRES, 5 DE SETEMBRE

Avui he visitat el pare i la Tania. Quan he arribat, la Tania estava fent una demostració al pare de les diferents utilitats que tenen els tomàquets assecats al sol. He vist com el pare reprimia un badall quan la Tania s’ha girat d’esquena per ratllar una mica de parmesà. La Tania m’ha dit que avui cuinava un menjar de cocció ràpida, per tal que ella i el pare poguessin «aprofitar al màxim el temps que tenien per veure la cobertura televisiva de l’enterrament».

Sembla que la depressió del pare s’hagi esvaït. Dilluns va a una empresa per trobar feina. Es veu que la Tania li ha dit que és un home «altament intel·ligent». Li ha promès que l’ajudaria a «desenvolupar el seu potencial» si deixa de fumar. Això demostra que el coneix molt poc.

Es decantaria pels Rothman’s abans de la fama i la fortuna sense dubtar gens ni mica.

DISSABTE, 6 DE SETEMBRE

Oh! La targeta de la corona de flors de sobre el fèretre diu «mama». Oh!

Avui ens hem quedat ben aviat sense mocadors de paper de mida d’home. La mare ha vist els seus amics del Groby Theatre Workshop, l’Alan i l’Abbo, caminant enmig de la processó rere el fèretre. Representaven la branca d’Ashby-de-la-Zouch del Terrence Higgins Trust^[11]. Ha dit que era la primera vegada que els veia sense el somriure a la cara.

Un altre minisermó de l’Ivan a l’hora d’esmorzar sobre les virtuts dels nous laboristes. He dit que, personalment, pensava que el discurs d’en Tony Blair al púlpit de l’abadia de Westminster havia resultat una mica teatral. No podia evitar pensar que aquelles pauses interminables les havia mesurat l’Alastair Campbell amb un cronòmetre.

La mare m’ha acusat de «cinisme despietat». Des que l’Ivan ha vingut a viure aquí ha canviat el vocabulari i ha començat a portar pintallavis Rubor Rosat en lloc del color habitual, Flama Eròtica. Damunt de la tauleta de nit té la Guia d’Internet per a principiants, al costat de Com aprovar el carnet de cotxe.

DILLUNS, 8 DE SETEMBRE

Involuntàriament, he sentit una conversa espantosa al bany. L’Ivan deia:

—Déu meu, Pauline, ets tan bonica.

La mare ha rigut dissimuladament i després ha dit:

—Però mira quina cel·lulitis més horripilant que tinc, Ivi.

—Pauline, nena —ha dit cantussejant—, la cel·lulitis és com mil clotets de la bellesa i jo m’estimo cadascun d’aquests clotets.

Mentre passava per davant de la porta oberta del bany, he vist com s’acotava i li feia un petó en una clapa de cel·lulitis de la part externa de la cuixa esquerra. Potser sí que se l’estima de debò.

D’aquí a tres dies ja m’hauré fet un nom a totes les llars. Potser m’hauria de fer instal·lar una altra línia de telèfon.

DIMARTS, 9 DE SETEMBRE

L’Archie Tait ha telefonat des d’una cabina per desitjar-me sort: ha estat molt considerat de recordar-se’n. Però, ¿per què? Jo no havia pas tornat a pensar més en ell.

DIMECRES, 10 DE SETEMBRE

En Zippo ha telefonat aquest matí per dir-me que havien ensenyat Menuts collonuts! a una mostra de públic potencial format per estudiants d’Oxford i que li havien donat el vistiplau. «Han dit que era una comèdia genial», ha dit en Zippo. Un cop he penjat el telèfon, he donat unes quantes voltes a aquest comentari.

Hi havia una crítica de la preestrena de l’A. A. Gili al Times. Hi deia:

Menuts collonuts! no té res de collonut. Un presentador inexpressiu, Adrian Mole, ensopega i s’embarbussa durant vint minuts de televisió de poca qualitat. Observem amb una fascinació horrible com fa caldo amb un cap de xai (i això no són menuts, de manera que els que hi ha rere el programa ens estan enganyant ja d’entrada). Al cap de vint minuts ens presenta una olla plena d’un líquid gris, damunt la superfície del qual flota una capa d’escuma. En Dev Sing, però, és brillantment i genuïnament divertit. Pressento que s’ha concebut una estrella o fins i tot que ja ha nascut.

Les dues parelles de «pares» m’han invitat a veure el programa. ¿Com se suposa que he de triar? Totes dues s’han instal·lat la televisió per cable expressament per veure Menuts collonuts!

He arribat a una solució de compromís. He mirat la primera mitja part a Wisteria Walk, després he agafat el cotxe durant la pausa dels anuncis, he conduït com un boig i he mirat la segona mitja part a The Lawns. Totes dues cases s’ho han mirat en silenci. Semblava que al començament al gos nou li agradava, però després ha perdut interès i se n’ha anat a seure damunt el seu coixí.

He sentit que la mare deia a l’Ivan: «No m’atreviré a sortir al carrer».

DIJOUS, 11 DE SETEMBRE

M’he quedat al llit tot el dia amb la cara tapada amb el nòrdic. No m’ha telefonat ningú per felicitar-me. La meva pròpia família no pot mirar-me a la cara. Els propers cinc dimecres seran un turment.

DIVENDRES, 12 DE SETEMBRE

En Zippo ha telefonat per dir-me que els índexs d’audiència de Menuts collonuts! mostraven que en Richard i la Judy «encara no es podien comprar una caseta per viure-hi de retir». Ha dit que 55.000 persones havien posat Menuts collonuts! quan vaig obrir el cap del xai amb el ganivet de carnisser i, per tant, em van seguir mirant 57.000 persones.

He explicat a en Zippo que l’Stoat m’havia proposat editar el llibre. Ha dit: «Pie Crust té un vint-i-cinc per cent de qualsevol explotació que se’n faci». Quan he protestat, ha dit: «Fes una ullada al contracte, Aid». Ho he fet i té raó.

M’he alarmat després de veure que he d’entregar el manuscrit a l’Stoat el 15 d’octubre. Vol trepitjar fort en el mercat de Nadal.

DILLUNS, 15 DE SETEMBRE

És un dia històric. En William ha fet el primer pas d’un viatge educatiu que culminarà quan vagi a Oxford o a Cambridge. Avui ha començat a Kidsplay SA, una guarderia privada propietat de la senyora Parvez, regidora del Partit Liberaldemòcrata i empresària local.

Em molesta haver de pagar nou lliures cada dia a la senyora Parvez. Ara bé, ja no puc aguantar més tenir el nen enganxat a les cames tot el dia. Tinc coses a fer i llocs on anar. (Però ara hauré de fer les coses i anar als llocs entre un quart de deu i un quart de quatre).

Ha sigut una escena emotiva veure marxar en William de Wisteria Walk amb el jersei bordeus engalanat amb l’eslògan de Kisdplay SA «Juga mentre aprens», els pantalons de pana de Gap, una gorra de beisbol i unes vambes que es corden amb Velcro.

La mare ha arrencat a plorar i a sanglotar.

—Tot li va tres talles massa gran.

Li he dit que ja creixeria i que a la llarga li aniria bé. També li he demanat que intentés controlar-se. Es portava com si fos Antígona. Li he dit:

—Se’n va a la guarderia, no pas a ser sacrificat damunt una llosa.

Com si fossin espectadors d’un casament reial, el pare i la Tania li han dit adéu a fora de The Lawns mentre en William i jo passàvem per davant de casa seva amb cotxe. Espero que el nen no s’esperi un comiat com aquest cada matí.

Mentre conduíem cap a Kidsplay SA, en William m’ha preguntat on «van a fer el pendó» els ocells (una expressió que ha sentit a la Rosie). Li he demanat que em formulés la pregunta d’una altra manera.

—¿On van quan estan cansats? —ha preguntat mirant fixament el cel des de la finestra del cotxe.

—Se’n van a dormir als nius, és evident —li he contestat.

Kidsplay SA és una església convertida en escola. Hi ha una finestra amb vidres de colors a la paret del darrere, la qual mostra Jesús a la creu. Quan en William l’ha vist ha dit: «Aquest és l’home del collaret de la Rosie».

No hi ha hagut temps per explicar el simbolisme del crucifix de moda de la Rosie.

La senyora Parvez s’ha acostat, atrafegada, amb el seu sari de color verd i ha ensenyat a en William quin era el seu penjador del guarda-roba. Cadascú té el símbol d’un animal penjat al penjador com un aide-mémoire. El d’en William era un ós formiguer. He demanat a la senyora Parvez si l’hi podia canviar per algun animaló més tendre i simpàtic.

—Me’n queden tres: un ant, una gasela de Thomson i un porc senglar —m’ha dit fredament.

M’he decidit per l’ós formiguer.

Mentre marxava amb el cotxe no he pogut evitar sentir que havia començat amb mal peu amb la senyora Parvez.

Quan l’he anat a recollir, en William ha dit:

—M’has dit una mentida, papa. La senyora Parvez m’ha dit que els ocells no dormen als nius.

M’he enrabiat amb la senyora Parvez: havia perjudicat la meva autoritat com a pare. He dit:

—¿Doncs on punyeta dormen?

—A les branques —ha dit en William.

He deixat anar una rialla desdenyosa.

—Ah! A les branques —m’he burlat jo—. ¿Tota la nit? No, fill, no —he dit—. La senyora Parvez t’ha informat erròniament. —He vist com es trencava les banyes amb el terme «erròniament»—. T’ha mentit —li he explicat. He volgut deixar clar que jo tenia raó—. Tots els ocells dormen als nius, durant tot l’any.

DIMARTS, 10 DE SETEMBRE

En William ha vingut a casa aquesta tarda amb la nota següent.

DIMECRES, 17 DE SETEMBRE

He telefonat a la biblioteca central de consultes de Leicester. Han dit que no havien sentit a parlar de la gran obra del senyor Wren. He intentat telefonar a PRSPB, la societat protectora de les aus, però m’han fet esperar al telèfon i m’han fet sentir un pinsà que piulava. Llavors m’han posat Vivaldi. Al final un home amb una veu greu i ronca s’ha posat al telèfon.

Li he fet la meva pregunta sobre els nius:

—Un segon, això és la Secció de Comptabilitat. El passo a la Secció d’Informació —ha dit. La línia no donava cap senyal. Tot seguit un mussol ha començat a cridar pel telèfon. Llavors s’hi ha posat una senyora gran i ha dit—: Informació, digui’m.

Li he fet la meva pregunta sobre els nius. Ha dit:

—Això és la Secció d’Informació General. Ara el passo a la Secció d’Informació d’Ocells. —La línia ha tornat a no donar cap senyal. Després s’ha sentit la cançó del rossinyol que canta a Berkeley Square. Llavors un robot ha dit—: Benvingut a la Secció d’Informació d’Ocells. Premi u per a identificacions. Premi dos per a migracions. Premi tres per a suggeriments sobre el menjar. Premi quatre per a hàbitats. Premi cinc per a…

He tornat a deixar el telèfon al seu lloc: la cita de Howards End d’E. M. Foster em ressonava a l’orella: «Només connectar».

No he mirat el segon episodi de Menuts collonuts! (sobre tripes). L’Archie Tait m’ha telefonat i ha deixat un missatge en què em deia: «Molt bé». Aquest home pràcticament és un estrany, ¿per què es preocupa? Aquest vespre he trobat la nota següent dins la butxaca de l’anorac d’en William.

DIJOUS, 18 DE SETEMBRE

DIVENDRES, 19 DE SETEMBRE

DISSABTE, 20 DE SETEMBRE

En William ha dit que ho havia fet perquè li semblava que la Noreen tenia gana i fred. És un nen tan compassiu. Ara bé, també s’ha de dir que és un mentider molt convincent. Li he explicat la història del pastor que cridava «el llop». També li he dit que si no es comportava d’ara endavant, un home que es diu Jack Straw^[12] l’agafaria i el tancaria a la presó.

Avui, quan el nen era fora de casa, he donat cops a la finestra i li he demanat que deixés de collir les baies de l’arbust que creix prop de la tanca. Ha arrufat les celles i s’ha posat les mans a les butxaques.

A dos quarts de nou m’he assegut a l’escriptori per posar-me a treballar en Menuts collonuts! El llibre! A dos quarts i set minuts de dotze he aixecat el cul de la cadira i no havia escrit res. Ni una sola paraula.

DIUMENGE, 21 DE SETEMBRE

La Pandora ha sobreviscut a la tempesta política i l’han ascendit a una cosa que es diu «PPS^[13]» d’algú que no he sentit esmentar mai del Ministeri d’Agricultura. Ha telefonat per explicar-ho al seu pare; com si no ho sabéssim! Tots els mitjans de comunicació en van plens. Per telèfon m’ha dit que l’«acord habitatge» a què havien arribat la seva mare i el meu pare s’ha convertit en una aventura sexual que va vent en popa. Es veu que aquest matí ella ha telefonat a la Tania i s’ha trobat que encara era al llit. La Pan ha dit: «He sentit clarament la veu del teu pare que xiuxiuejava: “Vaig a posar el bullidor, Tan”, i ha afirmat que ha sentit la tos de fumador del pare mentre obria la porta de l’habitació. De manera que és evident que estan jugant a tirar la pedra i amagar la mà», ha dit.

Li he demanat què li semblava el nostre intercanvi de pares. Ha dit: «D’una banda, estic encantada per la sincronització, però, de l’altra, estic horroritzada i indignada».

És la resposta típica d’un polític.

Personalment, estic horroritzat pel pare. És evident que ens ha mentit pel que fa a la seva potència sexual. Espero que la mare no esbrini que torna a ser sexualment actiu. He preguntat a la Pandora si «per casualitat» havia enganxat MC! a la televisió.

Ha dit que Menuts collonuts! era el tema de conversa de la Cambra dels Comuns i que el diari de la Federació dels Mestres Carnissers, CARN, n’havia fet una crítica molt favorable. Les carnisseries i els supermercats de tot el país havien estat envaïts per estudiants. Hi ha una gran escassetat del producte i portaran reserves com a mesura d’emergència des de Nova Zelanda amb avions. La Societat dels Pobres Dignes d’Esser Ajudats també han lloat el programa. Li he preguntat com ho sabia i ha dit: «Ho he buscat a Internet, és clar». M’ha tocat la fibra sensible. És evident que s’interessa per mi.

Li he preguntat quan vindria a Leicester i m’ha dit: «Aquesta nit. Seré a The Lawns abans de les tres de la matinada. Sis-plau, demana a la teva mare i al meu pare que vinguin». He preguntat a la Pandora si calia que vingués algú de Relate^[14] i m’ha dit: «De cap de les maneres».

DILLUNS 22 DE SETEMBRE

Ha sigut un error permetre que entressin cinc ampolles de vi a la cimera. Ha arribat un moment en què he pensat que m’havia ficat en una producció acrimoniosa de ¿Qui té por de Virginia Woolf? Les habilitats de conciliació de la Pandora han quedat aparcades quan els que ja havien tombat la cinquantena han començat a vociferar i a bramar i han estat a punt d’arribar a les mans. S’han dit coses esgarrifoses. L’Ivan es vol vendre The Lawns i repartir-se els beneficis amb la Tania. I ella ha dit:

—The Lawns és la meva Vida. No em separaré mai d’aquest jardí.

L’Ivan ha dit:

—Aquesta és la raó per la qual el nostre matrimoni es va consumir, Tania. Quan ja s’havia fet fosc, tu cuidaves el jardí amb un llum de minaire mentre jo t’esperava al llit.

—S’havien de matar els llimacs! —ha dit la Tania cridant, amb un deix perillós de fanatisme a la veu, m’ha semblat. Després ha esclatat i ha dit:

—¿Com pots viure amb una dona que té el jardí ple de plantes enfiladisses, Ivan?

L’Ivan ha caminat fent passes llargues fins a la meitat de l’habitació habilitada per a fumadors (ocupada per la mare, el pare i la Pandora), ha abraçat la mare i ha dit:

—M’estimo totes les ortigues, els pixallits i els ranuncles del jardí de la Pauline.

El pare ha caminat arrossegant els peus fins a la secció per a no fumadors i ha abraçat les espatlles tremoloses de la Tania:

—No et preocupis, Tan —ha dit—. Ara ja em tens a mi; ja t’ajudaré a aniquilar els maleïts llimacs.

Era una declaració d’amor categòrica, que ha incitat la mare a posar en dubte la potència sexual del pare, i llavors la Pandora i jo ens hem disculpat i hem sortit a fora a seure en un banc de sota uns pomers. He trepitjat unes pomes podrides que havien caigut dels arbres i m’han fet malbé el meu segon millor parell de Timberlands. La Pandora ha dit que no li semblava bé que la meva mare presumís de la potència sexual de l’Ivan. Li he confessat que em va indignar que el seu pare s’hagués negat a respectar els dos minuts de silenci per la Diana.

En Zippo m’ha telefonat al mòbil. Ja torna a ser a Londres. Ha dit que els índexs d’audiència de Menuts collonuts! estaven pujant com «peixos a dins d’una galleda». Ha dit que la quantitat de cartes que arribaven per a en Dev era «sorprenent». Li he demanat si jo tenia correu i ha dit: «Sí, te l’enviarem quan n’hi hagi prou per emplenar un sobre de mida DIN A4».

He treballat tota la nit preparant Menuts collonuts! El llibre!, però no hi he pogut aportar gaire res. Senzillament no aconseguia que la recepta de peus de porc resultés apetitosa.

DIJOUS, 25 DE SETEMBRE

Ahir van fer l’episodi de lleteroles de xai amb salsa de fesols negres. Ho vaig mirar sol: tots els de casa eren fora perquè estaven ocupats en assumptes més importants, es veu. ¿Sóc un professional de la televisió consumat o un principiant que fa el ridícul? No ho sé. No conec ni una sola persona en qui pugui confiar per donar-me un consell bo i imparcial. Necessito un agent. He telefonat al despatx d’en Brick Eagleburger. Ha sonat el contestador automàtic de la Boston. He dit: «Sóc l’Adrian Mole de Menuts collonuts!, truca’m quan puguis, ¿val?». M’he esforçat per no dir «sisplau». Ara es porta ser enèrgic i segur.

M’ha tornat a telefonar en Brick en persona al cap de quinze minuts.

—M’encanta aquest programa —ha esbombat—. Una mica més i em pixo de riure quan cau el testicle de xai del wok. Ets tan divertit, Adrian!

M’he quedat perplex per enèsima vegada. Les lleteroles no són pas testicles, ¿oi?

Quan ha parat de riure, li he explicat que necessitava un agent desesperadament.

—Ja en tens un —ha dit en Brick.

Demà vaig a dinar amb ell per planejar la meva carrera, la meva publicitat, les meves ambicions en el terreny de l’escriptura, el meu pla financer, el meu divorci, els meus impostos. La meva vida, en fi.

DIVENDRES, 26 DE SETEMBRE

En Brick té l’aspecte d’un gàngster que ha llegit Proust. Em passa uns quants pams i gairebé m’ha estroncat la circulació amb l’encaixada de mans. Estic quasi segur que porta una perruca negra. Mastega constantment un cigarro apagat. Hem anat a l’Ivy. L’A. A. Gili m’ha vist entrar i ha alçat la mà per saludar-me, com si fóssim col·legues! ¿Ha oblidat que m’ha fet dues ressenyes execrables?

No estava segur del que havia de fer per reaccionar correctament davant en Gili, de manera que m’he limitat a somriure tristament i a aixecar les celles. Quan he anat al lavabo dels homes més tard, he repetit una d’aquestes expressions facials davant el mirall del rentamans. M’assemblava al pallasso Coco, una persona que sempre he odiat.

En Brick m’ha animat a beure quatre White Ladies i després, a parlar sobre mi durant dues hores i mitja. No se’l veia avorrit en cap moment, excepte quan ha firmat el compte. M’he avingut a donar-li un vint per cent dels meus ingressos per a tota la vida.

DISSABTE, 27 DE SETEMBRE

Quan he agafat el Guardian de la botiga BP, m’he quedat astorat en veure la fotografia d’en Dev Singh a la part superior de la portada, on avisava els lectors d’una seva entrevista a la pàgina quatre de la secció G2. M’he assegut a l’àrea de servei i me l’he llegida. Només m’esmentaven una sola vegada. «L’enginy embadalidor i els gestos còmics divertidíssims d’en Dev contrasten amb la presència televisiva enrigida d’Adrian Mole, un pedant de L’Anglaterra central».

Quan he arribat a casa, m’he trobat una invitació de la Societat de Tortugues de Leicester per inaugurar la seva fira de Nadal l’1 de novembre. És el primer compromís públic que tinc.

DIUMENGE, 28 DE SETEMBRE

Una desgràcia! La mare m’ha dit que ja no està disposada a cuidar en William quan jo torni a treballar! L’Ivan li ha demanat si volia anar a voltar pel món amb ell.

—Adrian, hi he d’anar, ¿no? No puc dir que no al món, ¿oi? —m’ha dit.

Li he proposat que s’emportessin el nen amb ells, ja que l’ajudaria a tenir una mentalitat més oberta.

—No ho pesques, ¿oi, egoista desgraciat? Ja n’he cuidat prou, de criatures —ha dit.

—I la Rosie, ¿què? —H he dit jo.

M’ha dit que la Rosie ja arriba als fogons, a la nevera i a la taula de planxar i que, a més, ja té el pare.

DILLUNS, 29 DE SETEMBRE

L’Ivan i la mare s’han apoderat de la taula de la cuina: l’han emplenada de mapes, guies i fullets de propaganda. M’han dit que tenen la intenció de fer la volta al món amb bicicleta. No hi ha dubte que estan patint una folie à deux: cap dels dos ha anat més lluny de les botigues de la zona amb bicicleta.

Avui he rebut una postal de l’Arthur Stoat. A una cara hi havia la fotografia d’una pagesa noruega que muntava un porc. A l’altra cara hi havia escrit: «Sisplau, garanteix-me d’alguna manera que ja has començat a treballar en el llibre. Atentament, A. Stoat. PD: El nou termini s’acaba el 21 d’octubre».

Dos quarts de dotze de la nit. La Rosie m’ha vingut a veure a l’habitació aquest vespre. M’ha demanat que li prometi, per la vida d’en William, que li guardés el secret que m’estava a punt de revelar. Li ho he promès.

Està embarassada de dos mesos.

He fet totes les coses tradicionals: he dit «Déu meu!», m’he posat les mans al cap, m’he aixecat i he començat a caminar per l’espai que tinc disponible entre el llit i la finestra.

—¿Com t’ha passat? —li he preguntat.

—De la manera habitual. Vull dir que no m’ha visitat cap àngel ni res per l’estil —ha dit amb to de burla. Després ha intentat justificar la situació en què es troba—. Només ho hem fet quatre vegades —ha dit.

—¿Sense anticonceptius, m’imagino? —li he demanat.

—Sembles en Jack Straw —ha dit amb un to acusador.

He passat per alt l’insult i li he preguntat si n’estava segura.

—Sí, segur. Li he dit al pare que necessitava diners per comprar-me unes vambes Nike, que valen seixanta lliures, però me n’he comprat unes de més barates i amb la diferència m’he comprat un test d’embaràs.

He notat una punxada de gelosia perquè ha pogut ensibornar el pare i treure-li seixanta lliures amb tanta facilitat. Sempre ha sigut la seva preferida. La notícia del seu embaràs podria tornar-lo a enfonsar dins el pou de la depressió.

—Es posarà fet una fera quan ho sàpiga —li he dit.

—No ho sabrà pas —ha dit, irritada—. No sap pas com són les Nike de debò.

Me n’he anat al llit més d’hora i m’he quedat estirat en la foscor pensant en la Rosie i el petit capgròs que duu a dintre. M’agrada pensar que sóc un home civilitzat, però m’han vingut ganes d’anar corrents fins a casa de l’Aaron Michelwaite, d’arrossegar-lo fins al carrer i de clavar-li una pallissa pel que ha fet a la meva germaneta. És més gros que jo, però he pensat que un cop oportú i inesperat amb l’edició de tapa dura que tinc de Guerra i pau el tiraria a terra.

Jo em trobava a la sala de parts quan va néixer la Rosie, l’11 de setembre de 1982. No tenia previst ser-hi, només era un vailet, però unes circumstàncies horroroses m’hi van empènyer i em vaig veure forçat a veure i sentir com la meva mare donava a llum. Quins gemecs! Quins sorolls! Vaig intentar fugir unes quantes vegades, però la mare no em deixava anar la mà dreta (encara em juga males passades quan fa fred). No parava de cridar: «No em deixis, Adrian!» —aleshores els pares estaven separats. De fet, hi va haver molt de safareig en relació amb la paternitat de la Rosie, que va originar l’Edna May Mole, la meva àvia. Els va morir convençuda que el pare de la Rosie no era en George Albert Mole, el nom que apareixia a la partida de naixement, sinó el senyor Lucas, l’home que va seduir la mare fins a Sheffield.

Em sembla que la Rosie no sap que hi ha un interrogant que envolta el tema de la seva concepció i el seu naixement. Jo la vaig veure al cap de pocs segons d’haver sortit de la mare, abans de respirar per primer cop. Era mig calba, feia cara d’enfadada i s’assemblava al pare. No tenia res a veure amb en Lucas, però és clar, aleshores encara no tenia dents. Vaig ser jo qui la va sostenir per primera vegada, un cop li van haver tret aquella substància llefiscosa, i vaig ser jo qui li va ensenyar a enganxar les peces del Lego. Solia perseguir-me com una petita ombra fins als dotze anys. Després li va passar alguna cosa terrible i es va transformar en un dimoni.

Ja sé que li he promès que li guardaria el secret, però noto com creix dins meu com un abscés. Té ganes d’esclatar. Fins i tot l’Aaron Michelwaite no és conscient que ha engendrat un fetus.

Aquest vespre li he preguntat si el volia tenir. M’ha dit: «Potser sí». M’ha sorprès. No m’havia mostrat mai cap senyal de ser materialista. Tractava les nines d’una manera vergonyosa. Els tallava els cabells i les pestanyes, els feia gargots a la cara amb un bolígraf i experiments horrorosos amb els estris de la caixa de les eines del pare. Era com una aprenent de torturadora. L’he advertida que el Partit Laborista renovat era contrari als pares solters i que si triava aquest camí concret a la vida, el trobaria ple de pedres i clots. Li he dit:

—En Tony Blair et farà anar a treballar, Rosie. El teu somni de donar de mamar al teu fill davant del programa matinal The Big Breakfast quedarà reduït a això, a un somni.

—Però si no aguanto la Denise Van Outen, i a més, no tinc ni la més mínima intenció de donar-li de mamar.

M’he notat les pulsacions a les temples. L’he instada a parlar amb un professional que tingui un diploma, però s’hi ha negat.

Ens hem quedat asseguts en silenci: he mirat a tot el voltant de la seva habitació i he vist que havia girat totes les Barbies de cara a la paret.

Li he preguntat si a l’institut on va feien classes especials per a futurs pares, i m’ha dit:

—Sí, ens ensenyen, per exemple, com hem d’omplir una sol-licitud per obtenir un subsidi com a mares o pares solters.

Me n’he anat a dormir. ¿Com pot tenir una criatura, la Rosie? Si ella mateixa és una criatura.

DIMARTS, 30 DE SETEMBRE

Mentre portava en William amb cotxe fins a la guarderia, he sentit una dona en una emissora de ràdio local que parlava sobre els embarassos en l’adolescència. He apujat el volum a temps per sentir-li dir:«… i aquestes nines són molt reals. Pesen uns tres quilos vuit-cents. Estan programades per plorar i els han de donar menjar i canviar-les amb regularitat. L’adolescent o bé ha d’emportar-se-la arreu on va o bé li ha de trobar un cangur».

Després de deixar en William, he telefonat a l’emissora de ràdio i m’han donat el número de fax d’un proveïdor d’aquestes nines faux. N’he llogada una per una setmana. Si l’empresa Parcel Force compleix el que promet demà a les deu ja m’hauria d’haver arribat.

La Rosie ha dit que, si decideix tenir la criatura, vol que li deixi diners per treure’s amb làser el tatuatge de la panxa.

—Quan arribi a la sala de parts, el petit mico ja s’haurà donat tant que s’assemblarà a en King Kong —ha dit.

DIMECRES, 1 D’OCTUBRE

Tothom volia saber què hi havia dins el paquet. M’he vist obligat a mentir i he dit que ja havia començat a fer la compra de Nadal. La mare ha mirat enlaire i l’Ivan i ella han intercanviat una mirada graciosa. He vist com els seus llavis dibuixaven la paraula «anal».

Quan en William era a Kidsplay SA, i l’Ivan i la mare s’estaven entrenant per circumnavegar el món, he cridat la Rosie perquè vingués a la meva habitació i hem desembolicat la nina. Era inquietantment real: era com el candidat del partit conservador, en William Hague, però més bonica. Portava un pijama d’una peça de color groc i una etiqueta al voltant del coll que deia:

Li he descordat el pijama d’una peça. La nina és de sexe indeterminat. La Rosie ha quedat decebuda, esperava que fos nena.

Ahir al vespre vaig tardar més d’una hora per convèncer la Rosie que cuidés la nina durant un parell de setmanes. Al final la vaig haver de subornar i prometre-li que li pagaria les extensions que es vol posar als cabells a la perruqueria Toni and Guy. La Rosie ha tornat a vestir la nina i ha dit:

—Li diré Ashby.

Ha deixat l’Ashby un altre cop dins la motxilla i se n’ha anat a l’institut. Hem decidit dir a la mare que la Rosie està fent un treball. No ens hem preocupat d’inventar una història per a l’institut. S’estan preparant per a una inspecció d’Ofsted, de manera que difícilment se n’adonaran.

La mare i l’Ivan no han arribat a casa fins tard. Han tardat gairebé tot el dia per anar fins a Coalville i tornar, una distància d’uns onze quilòmetres i de terreny pla. S’han quedat tres sorpresos de trobar l’Ashby de panxa avall damunt l’escorreplats, que és on la Rosie l’havia llançada mentre donava menjar al gos nou. Després he parlat personalment amb la Rosie. Li he remarcat que, si no s’atén a les regles, no desembutxacaré ni un duro per pagar-li les extensions. He mirat el vídeo del tercer Menuts collonuts! (Mandonguilles belgues de menuts) amb la meva família i l’Ivan. Malauradament, l’Ashby ha bramat tota l’estona. M’ha fet enfadar molt, però no tant com a la Rosie, que al final ha sortit de l’habitació murmurant: «Em fa sortir de polleguera».

En William s’ha portat d’una manera atroç a l’hora d’anar a dormir. Corria per l’habitació fent moviments bruscos com el personatge del petit Lord Fauntleroy. M’he vist obligat a alçar-li la veu. La mare ha tret el cap per la porta de l’habitació i m’ha dit: «No siguis tan dur amb ell, és normal que estigui gelós amb la nova criatura».

He sentit com la Rosie s’aixecava dos cops durant la nit per veure com estava l’Ashby.

DIJOUS, 2 D’OCTUBRE

A un quart de set, una cosa que sonava com el clàxon que fan servir per reunir tota la tripulació dels bots de salvavides del Lowestoft ha despertat tots els de casa (i tot el veïnatge). Era l’Ashby. La Rosie ha negat haver-la tractat amb brusquedat, però jo sabia que no era veritat. Havia sentit com cridava a l’Ashby a través de la paret de cartró de guix i feltre que separa la meva habitació de la seva. El soroll semblant al d’un clàxon només ha cessat un cop he agafat la nina en braços i l’he passejada amunt i avall del replà. En William estava dret a la porta de la seva habitació mirant-nos; la seva cara reflectia ràbia i gelosia.

DIVENDRES, 3 D’OCTUBRE

Ha telefonat a en Zippo. Hi ha hagut una pluja de queixes d’organitzacions gais belgues^[15] adreçades a Pie Crust per l’episodi d’aquesta setmana de Menuts collonuts!

He telefonat al senyor vint-per-cent-per-a-tota-la-vida i he demanat consell a la seva bústia de veu. M’ha tornat a telefonar en persona, però jo estava donant de menjar a l’Ashby, per tant li hagut de demanar que em tornés a trucar. És que si no li poses el biberó electrònic a la boca en una posició molt específica, es nega a menjar.

En Brick m’ha aconsellat que optés per allò que els relacions públiques anomenen «humiliació absoluta». M’ha fet un esborrany del comunicat de premsa següent:

DIVENDRES, 10 D’OCTUBRE

La Rosie m’ha demanat que li fes de cangur. Volia anar al multisales a veure en Leonardo DiCaprio a Romeu i Julieta. M’hi he negat. Els avis tampoc no estaven disponibles. Tenien una altra de les interminables reunions sobre divorcis, segons casaments i finances. La Rosie s’ha quedat a casa per cuidar la seva criatura.

M’ha telefonat en Nigel. Estava furiós perquè jo havia revelat que era gai. Ha dit que la seva àvia tenia una malaltia terminal i que segurament jo havia «acabat de posar la tapa damunt el fèretre».

DISSABTE, 11 D’OCTUBRE

Aquest matí he trobat l’Ashby al jardí del darrere. Estava molla i freda i tenia un cop al cap. La Rosie ha reconegut que ahir al vespre va llançar la nina per la finestra. «M’està arruïnant la vida», ha dit. «Si no aconsegueixo dormir una mica em tornaré boja».

A la tarda

Mentre rentava el gos nou amb una mànega (no em facis dir per què, diari), ha vingut la Rosie. S’abraçava el cos, com fan les dones quan tenen fred. Ha observat l’operació de la mànega durant una estona i ha dit:

—He decidit no tenir-lo.

He apagat la mànega i el gos nou s’ha espolsat per eixugar-se i llavors s’ha esmunyit per un forat de la tanca.

—Doncs em sembla que ho hauríem de dir a la mare —li he dit.

Tots dos hem dirigit la mirada a la finestra de la cuina, on hi havia la mare que rentava els plats. L’Ivan estava dret rere seu amb un drap i reien tots dos. Aquest mateix matí havien rebut un permís oficial del govern mongol per travessar amb bicicleta el desert de Gobi.

—No, deixem-ho córrer.

La Seguretat Social li ha fet saber que li poden fer l’operació el dimecres dia 15. El dia abans del que els ciclistes tenen previst començar la volta al món.

DILLUNS, 13 D’OCTUBRE

Fins avui, estimat diari, no m’he atrevit a esmentar que la cinquena novel·la d’en Barry Kent, Cec, ha estat nominada al premi Bookworm 1997. Reso amb totes les meves fibres, molècules i unitats d’ADN del meu cos perquè Cec no sigui la guanyadora. Ahir al vespre em vaig obligar a llegir l’exemplar de l’Ivan. Parla d’un noi de classe treballadora, en Ron Angel, que queda cec a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial i que té un idil·li sexual amb el seu oculista, en Cedric Palmer-Tomkinson.

Cec és la novel·la preferida als centres d’apostes Ladbrokes. En Melvyn Bragg ha dit que era «punyent»; en Hanif Kureishi, que era «guai»; la Kathy Lette, que era «un fart de riure». Cito un fragment d’un escrit del Dr. E. E. G. Head, que apareix al Literary Review: «El llibre d’en Kent és un continu tour de force metafòric». He enviat una recepta del meu llibre a l’Arthur Stoat via fax. Espero que el tranquil·litzi una mica.

DIMARTS, 14 D’OCTUBRE

El menjador està ple d’equipament de pes lleuger per acampar. L’Ivan ha fet i desfet cinc cops les bosses que porta a la bicicleta. Ha estat despietat amb la mare i no li ha deixat emportar l’assecador ni la planxa de viatge.

He preguntat a l’Ivan com arribarien fins a Dover.

—Amb la bicicleta, és clar —ha dit.

—¿No podríem pujar les bicis al furgó i anar-hi amb tren? —ha dit la mare.

L’Ivan ha tirat els pals de la tenda sobre la catifa i ha dit:

—Si tens dubtes d’última hora, Pauline, és ara el moment de dir-ho.

La mare s’ha llançat als seus braços. Portava uns pantalons de ciclista de Lycra; el seu cul semblaven dos globus que lluitaven dins una bossa negra d’escombraries.

Els he deixat fer i he anat a trobar la Rosie. Era al pis de dalt, a la seva habitació. L’Ashby anava vestida amb una granota de Baby Gap que havia sigut d’en William, i la Rosie li netejava les orelles amb un bastonet de cotó.

—Rosie, avui he de retornar l’Ashby per correu; s’ha esgotat el temps del lloguer —li he dit.

Ella mateixa ha posat la nina dins la capsa i ha mirat mentre jo la tancava amb cel·lo. Després m’ha demanat que li obrís la capsa perquè es pogués acomiadar de la nina com Déu mana. Quan l’administradora de correus, la senyora Porlock, ha posat el paquet damunt la balança, s’ha disparat el mecanisme de l’Ashby i ha començat a plorar. Ha sigut molt desconcertant. La senyora Porlock s’ha quedat ben blanca i ha insistit que desemboliqués el paquet. Jo li he dit: «¿De veritat creu que em passaria pel cap enviar un nen viu via Parcel Force?».

DIMECRES, 15 D’OCTUBRE

És culpa meva que tota la família sàpiga que avui la Rosie ha avortat. Abans de marxar amb el cotxe, he telefonat a la clínica perquè em diguessin com s’hi arribava. Es veu que, tan bon punt hem sortit de casa, la curiositat insaciable de la mare l’ha empès a marcar el 1471 per saber a on havia telefonat; quan ha marcat el botó de repetició de trucada, ha contestat una noia de la clínica de la població de Leamington Spa. La mare l’ha aclaparada per treure-li informació, però la recepcionista s’ha negat a divulgar cap detall «relacionat amb els clients», cosa que ha fet enfadar la mare.

El meu mòbil no ha parat de sonar durant tot el camí cap a Leamington Spa. La Rosie m’ha suplicat que no el contestés i jo he respectat la seva voluntat.

He entrat amb ella i li he agafat la mà, però la Rosie m’ha xiuxiuejat: «Aidy, m’estàs posant en evidència». He mirat al meu voltant i m’he acovardit en veure les files de cares de dones: totes s’esperaven per «ser tractades» i totes em guaitaven fixament en graus diversos de menyspreu. No era un bon lloc per a un home. He sortit a fora, m’he assegut al cotxe i he escoltat Radio Four.

Després he anat a fer un volt per la propietat. Hi havia uns quants cotxes molt cars aparcats a l’aparcament del personal.

De tornada a Ashby-de-la-Zouch, he parat a una gasolinera BP i he comprat un Magnum a la Rosie per intentar animar-la.

Hem arribat a casa i ens hem trobat una allau d’acusacions i recriminacions. Hem obert la porta de l’entrada i hem sentit la mare que bramava:

—¿Com puc anar-me’n d’excursió pel món quan la meva petita em necessita?

L’Ivan ha murmurat:

—Una vegada la Pandora va anar a avortar durant la pausa de l’hora de dinar. I en canvi, no hi va haver gens d’histèria, punyeta.

La mare ha començat a sanglotar, histèrica:

—Això no és histèria, Ivan, se’n diu emocions: una cosa que ni tu ni la teva família tibada no sabeu què vol dir.

El nivell de decibels ha pujat quan s’hi ha afegit el gos nou, que bordava molt alt. L’única persona que no feia soroll era en William. Durant un moment, el cor m’ha deixat de bategar. Per culpa de tot el caos, ningú no s’havia recordat d’anar-lo a buscar a Kidsplay. D’un bot he entrat al cotxe i he conduït fins a la guarderia. He sobrepassat el límit de velocitat unes quantes vegades.

La senyora Parvez estava asseguda al costat de l’entrada amb l’abric posat i tenia en William adormit a la falda. La guarderia estava en silenci; totes les cadiretes estaven col·locades de cap per avall damunt les taules petitones per a nens. Quan m’ha vist entrar tan disparat, m’ha mirat malament i després ha dit: «S’ha adormit mentre plorava. Es pensava que te n’havies anat com la seva mare».

DIJOUS, 16 D’OCTUBRE

He progressat d’una manera extraordinària amb la meva radio-novel·la.

DIVENDRES, 17 D’OCTUBRE

M’ha telefonat l’Arthur Stoat en persona per demanar-me aclariments sobre la recepta de peus de porc que li vaig enviar per fax el dilluns 13. Ha dit: «Els peus de porc —la part del cos que està en contacte amb la merda a la cort— s’hi deixen durant la cocció o es desossen i després es llencen?».

L’he informat que els peus eren un ingredient vital del plat i que, si intentava esborrar-los-en, jo trauria el meu nom del llibre. M’ha dit:

—No et deixis prendre el pèl. —¿Ha sentit a parlar de la meva calvície incipient?—. Només volia que em diguessis «sí» o «no». Tal com està ara, la recepta és ambigua.

No m’ha agradat gens com em parlava. Li he preguntat si era gal·lès, de Cardiff concretament; estic molt orgullós de la meva habilitat per detectar els accents regionals. M’ha dit que no, es veu que és originari de la República de Sud-àfrica, però ha admès que escoltava moltes d’aquestes obres de teatre de pagesos gal·lesos que viuen a la muntanya que retransmet la BBC World Service.

—¿He d’entendre que no m’entregaràs tot el manuscrit acabat d’aquí a pocs dies? —m’ha dit.

Li he dit que, darrerament, tenia molts assumptes familiars al cap.

—Així doncs, se’t passarà la data límit, ¿oi?

He admès que era molt poc probable que pogués escriure el llibre en una setmana.

La nova data límit és l’1 de novembre; l’Stoat està decidit a tenir el llibre a les llibreries per Nadal. Es pensa que «pot tenir un llibre enllestit» en tres setmanes.

—Ja ho vaig fer amb Diana a l’abast de la mà, escrit per la persona que feia la manicura a la Diana, i faré el mateix amb Menuts —ha dit.

Si treballo sense parar i deixo de dormir, de menjar i de fer les activitats no essencials, potser l’acabaré.

DISSABTE, l8 D’OCTUBRE

L’Aaron Michelwaite ha deixat la Rosie. Li ha dit que no estava preparat per a un «compromís a llarg termini» perquè vol estudiar enginyeria marítima a la Universitat de Plymouth. M’ha fet enrabiar el moment que ha triat egoistament per fer aquesta declaració i li ho he dit.

La Rosie està escarxofada a casa amb el seu pijama de setí de Knickerbox. Es nega a vestir-se perquè no té la intenció de sortir «mai més».

Un missatge gravat a la residència dels Michelwaite informa els que truquen que «la família ha anat a Devon amb la caravana per carregar les piles». Ha sigut un bon moment, perquè el pare, després d’assabentar-se de la notícia de l’avortament de la Rosie, encara amenaça de deixar l’Aaron fora de combat. Si ho fa, l’Aaron sí que necessitarà recarregar les piles.

En William ha vingut al meu llit. La Rosie l’ha despertat quan s’ha posat a plorar per l’Ashby.

DIUMENGE, 19 d’octubre

Una documentalista de Kilroy m’ha telefonat aquest matí per preguntar-me si volia aparèixer al programa de demà al matí per parlar del tema dels «matrimonis mixtos». L’he informada que la meva dona africana m’havia demanat el divorci.

—¿Per intolerància racial? —ha preguntat força animada.

—No —he contestat—. Per intolerància als meus costums personals.

M’ha dit que el mes de novembre farien un programa titulat Els costums de la meva parella em fan sortir de polleguera.

—¿Hi estaries interessat?

—No —he dit.

Llavors la documentalista ha demanat per la meva mare: ha dit que havia llegit a la premsa tot el que s’havia escrit sobre la seva vida privada tan moguda. Li he passat el telèfon, tot i tenir els meus dubtes. Al cap d’una hora, ha penjat el telèfon. He advertit la mare del fet d’exposar-se a la televisió, però ja he vist que es feia la sorda. Diu que està pensant a fer unes sessions d’estiraments facials sense cirurgia i que duren sis setmanes al mateix lloc on li tallen els cabells.

DILLUNS, 20 d’octubre

No escriuré gaire res al diari fins que tingui el llibre acabat. M’he de cenyir a la data límit perquè, si no, perdré credibilitat. He escrit als de la Societat de les Tortugues per dir-los que el dissabte i de novembre no podré inaugurar la fira de Nadal «perquè vaig sobrecarregat de feina».

DIVENDRES, 31 D’OCTUBRE

Avui ha passat una cosa horrorosa. No m’he pogut controlar quan en William ha trobat i devorat l’últim paquet d’Opal Fruits que em quedava. He perdut el seny, li he alçat la veu i li he dit que acabaria a la presó si continuava robant coses de l’altra gent. Se n’ha anat plorant corrents cap a la mare.

Més tard, l’Ivan ha entrat a la meva habitació, s’ha assegut al llit d’una manera afectuosa i m’ha dit:

—Adrian, ¿no creus que, potser, tens una mica de dependència dels Opal Fruits?

He apartat el canell pelut de l’Ivan de la meva espatlla i he agafat el cotxe per anar fins al magatzem de majoristes, on m’he comprat un multipaquet d’OF. Els he amagat sota el llit. M’he posat una balda a la porta. No he acabat el llibre, ni tan sols l’he començat, tot i que sec davant l’escriptori setze hores al dia.

DISSABTE, I DE NOVEMBRE

DIUMENGE, 2 DE NOVEMBRE

Sembla que en William m’ha perdonat per l’incident dels Opal Fruits, tot i que la meva mare és implacable i fa tres dies que no em posa plat ni coberts a taula. L’Ivan està negociant amb la Tania la cabanya d’estil tirolès del jardí. Ell la vol desmuntar i tornar a muntar aquí, al jardí del darrere de Wisteria Walk. Jo m’hi he oposat: li he dit que ocuparia gairebé tota la gespa.

—¿On jugarà en William? —he preguntat a la mare.

—Al teu jardí. ¿Què me’n dius? —ha dit.

—Jo no tinc jardí —li he contestat.

—Doncs aconsegueix-ne un —ha dit.

Em sembla que m’ha volgut insinuar que vol que en William i jo marxem de casa.

DILLUNS, 3 DE NOVEMBRE

Avui he anat a veure el pare i la Tania. M’he emportat en William. El pare era a la gespa del darrere fent un forat per posar-hi l’estanyol per a les carpes japoneses koi de la Tania. Un cadell de labrador negre que es diu Henry se’l mirava.

—El nostre fillet —ha dit la Tania.

Li he demanat si ens podíem instal·lar dins la cabanya d’estil tirolès fins que trobés alguna cosa definitiva. Cap dels dos semblava gaire entusiasmat. Per desgràcia, en aquell moment, a en William li ha vingut una rabieta espectacular perquè m’he negat a cantar la cançó dels Teletubbies allà i en aquell precís instant. Al cap de cinc minuts de veure’l xisclar, picar de peus a terra i rodolar per la gespa, la Tania ha dit:

—¿Hauríem de telefonar a una ambulància?

El pare ha dit:

—No, l’Adrian feia el mateix quan tenia tres anys. Li havies de fer «Ralet, ralet» cinquanta vegades al dia.

Al final la Tania ha dit:

—Em sembla que no funcionaria, Adrian, perquè ja tenim el gos i les carpes. El teu pare i jo ja ens hem adaptat a una rutina domèstica que ens va molt bé i, a més a més, l’assegurança no ens cobreix els nens petits.

Era totalment absurd, però ho he deixat passar. En William, un cop recuperat de la rabieta, ha demanat Choco Krispies. El pare, que se’n menjava tres bols plens cada dia, ha dit:

—Els Choco Krispies estan plens d’additius i conservants d’aquests de la «E», William. ¿Què et semblaria un suc de pastanaga?

Hem anat a la cuina, on el pare ha ensenyat la liquadora a en William, el qual s’ha mostrat del tot indiferent. En Henry, en canvi, es mirava absort cada moviment que feia el pare.

La Tania m’ha preguntat com anava el llibre.

Potser si estic tres dies i tres nits seguits sense dormir el podré escriure. En Noël Coward va escriure l’obra de teatre Vides privades durant un cap de setmana llarg amb l’ajuda d’estimulants. He telefonat a en Nigel per demanar-li ajuda per aconseguir Pro-plus^[17], però no hi era perquè havia anat a l’enterrament de la seva àvia.

A mitjanit m’he posat a fer la introducció, quan la casa estava relativament en silenci.

DIMECRES, 5 DE NOVEMBRE

L’Ivan ha vetat fer una foguera o encendre petards al jardí; ha dit: «Són primitius, bàrbars i perillosos. Ja és hora que s’aboleixi la nit de Guy Fawkes»^[18]. Sembla que el govern està d’acord amb ell. Insta la població britànica a assistir a esdeveniments organitzats i amb assistència paramèdica. He comprat bengales a en William i ell les sostenia amb la mà ben enlaire mentre corria pel pati. El gos nou mirava a través de la porta del pati.

He treballat en la introducció fins a les tres de la matinada.

Els gurmets d’arreu del món encara avui es reuneixen a les seves cases per participar d’aquest llegat que són els menuts.

No acaba de rutllar.

DIJOUS, 6 DE NOVEMBRE

A en William li ha vingut una megarabieta a la botiga de Clarks. Volia un parell de mini Doc Martens de xarol vermell amb dotze forats per als cordons. Jo volia que es quedés un parell de sabates de cuir negre que es cordaven amb Velcro, les típiques d’anar a escola. S’ha ajagut damunt la catifa de Clarks i s’ha posat a xisclar. Com que m’ho ha demanat l’encarregat, l’he hagut de treure de la botiga arrossegant-lo. He acabat comprant-li unes xancletes d’en Bugs Bunny als grans magatzems Woodworths. No són gens apropiades per a l’hivern, però si porta mitjons gruixuts, ja tindrà els peus prou calents.

Quan hem arribat a casa la mare ha dit:

—Em pensava que havíeu sortit a comprar sabates d’hivern. Amb aquestes, agafarà una calipàndria. —S’ha mirat les xancle-tes amb desdeny. He notat com s’esmunyia de la casa la meva credibilitat com a pare.

DIVENDRES, 7 DE NOVEMBRE

Ara no tinc cap mena d’ingressos. M’estic polint els estalvis. Amb pànic, he telefonat al meu telebanc, però havia oblidat el món dels codis. He dit a la dona de l’altre costat del fil telefònic que era el nom d’una localitat turística de la costa est, però s’ha limitat a repetir: «Em temo, senyor, que li haig de demanar el nom de la cinquena lletra de la contrasenya».

Li he suplicat que em digués el saldo, però les meves súpliques no han servit de gaire. ¿Que potser els extraterrestres han colonitzat els nostres serveis financers? ¿És tot plegat un complot per fer-nos tornar bojos i enviar-nos a l’altre món? Normalment, no tinc paranoies, estimat diari, però et faig una confidència: estic pensant seriosament de treure tots els meus estalvis i posar-los dins una capsa sota el llit. He treballat de valent per obtenir aquests diners i no vull que caiguin en les mans verdes i llefiscoses d’un marcià (¿o són tentacles?).

He enviat la introducció i una altra recepta de menuts a l’Arthur Stoat: quina satisfacció!

DISSABTE, 8 DE NOVEMBRE

¿En què devia estar pensant, estimat diari? No posaria els diners sota el llit ni borratxo. Els amagaré dins unes llaunes faux de mongetes guisades amb salsa de tomàquet i les guardaré al prestatge de dalt del rebost.

DIUMENGE, 9 DE NOVEMBRE
Dia de les roselles^[19]

Avui he posat una moneda d’una lliura dins una capsa d’un captaire per error. Volia posar-hi una moneda de vint penics. L’home gran que sacsejava la capsa ha sigut força desagradable. Es podria dir que quan m’ha tornat els vuitanta penics de canvi, gairebé me’ls ha encastat a la mà.

DILLUNS, 10 DE NOVEMBRE

En Brick m’ha telefonat a les tres de la tarda; ha dit que havia rebut un fax de l’Arthur Stoat.

¿Què és això de Dring amb en Singh? És la primera notícia que en tinc.

DIMARTS, 11 DE NOVEMBRE

S’ha fet un minut de silenci mentre estava en un establiment de la cadena de supermercats Safeway. Les caixes no funcionaven.

Una dependenta de la secció dels formatges al cap de trenta segons s’ha posat a riure nerviosament.

Els veu que en Dev Singh ha escrit un llibre sobre cuinar amb microones. La revista Good Housekeeping ja n’ha comprat els drets per poder-lo treure per capítols i ja es parla d’una adaptació teatral que podria dirigir en Ned Sherrin^[20].

DIMECRES, 12 DE NOVEMBRE

Aquest matí l’Ivan m’ha demanat que m’instal·lés una línia de telèfon i fax pròpia. Ha dit que està muntar un negoci de disseny de pàgines web i que necessita fer servir la línia amb exclusivitat. L’he advertit que, de fet, la línia pertany a la mare, amb qui tinc un vincle de sang, i que per tant estic més autoritzat a fer servir la línia jo que ell.

—Això és una bajanada com una catedral. La teva mare i jo som parella de per vida i, a més a més, vaig ser jo qui va pagar l’última factura de telèfon i qui va posar paper al fax —ha dit, embarbussant-se de tant en tant.

Quan li he recordat que jo pagava quaranta lliures a la setmana per viure en aquesta casa ha dit:

—Nosaltres financem una gran part de les despeses que genereu tu i en William, a més el teu fill deixa molt menjar i els llums encesos constantment.

La Rosie ha entrat amb la cara trista. Ha eixugat el ganivet del pa amb la punta de la jaqueta del pijama i ha dit a l’Ivan:

—Si no hi estàs bé, aquí, ¿per què no te’n vas a casa teva amb la teva dona?

—És que resulta que estic enamorat de la vostra mare, i resulta que ella està enamorada de mi, ¿ho entens? —ha dit l’Ivan.

Ha sortit a fora per arranjar les bosses de material per reciclar abans que arribessin els homes que les recullen. La Rosie se’l mirava des de la finestra mentre esperava que es fessin les torrades i ha dit:

—¿Què és el que més odies d’ell? ¿Les seves Birkenstocks, els canells peluts o la gorra que porta quan plou?

—La manera com diu «que vagi de gust» abans de cada àpat —he dit.

DIJOUS, 13 DE NOVEMBRE

Després de portar en William a l’escola, he anat a l’agència immobiliària Housefinder i els he informat que necessitava llogar urgentment una casa amb jardí (que no fos d’aquestes unifamiliars) per un preu de menys de seixanta lliures a la setmana. He especificat que havia de ser en una bona àrea, on no hi hagués gent violenta; que havia de tenir arbres i el jardí encarat al sud. La persona de darrere l’escriptori, un jove amb bigoti que portava un trajo massa gros, ha dit: «La zona dels Highlands d’Escòcia, no la cobrim». Li he donat la meva targeta, però quan he passat per davant de l’aparador, he vist com la tirava a la paperera.

Quan he recollit en William a Kidsplay SA, m’ha dit:

—Papa, el teu alè fa pudor de caca.

I feia només mitja hora que m’havia raspallat les dents rigorosament. ¿Quan fa que el meu alè fa pudor de caca?

He trucat amb el mòbil a la consulta del dentista per demanar hora i hi he anat amb cotxe. El senyor Chang, el dentista, m’ha donat la notícia que tinc una malaltia de les genives que es diu piorrea. Si no em faig un tractament per valor de mil lliures, d’aquí a un any no em quedarà ni una dent.

El senyor Chang havia pertangut a la Seguretat Social, però ara ja no vetlla pels pobres:

—Les caries, se les provoquen ells mateixos —ha dit—. Mengen coses dolces constantment.

Així doncs, els Opal Fruits són els culpables d’això.

La senyora Wellingborough, la recepcionista d’en Chang, m’ha dit en veu baixa que valdria la pena que m’ho fes mirar per un altre dentista per tenir una segona opinió. Es veu que en Chang ha de comparèixer davant el consell autoregulador dels dentistes per haver cobrat massa a uní dona per una neteja. La senyora Wellingborough m’ha recomanat en Jeffrey Atkins. «És la crème de la crème», ha dit. El vaig a veure dijous.

La Rosie ha trobat un mètode diabòlic per fer mal a l’Ivan. Durant una discussió a taula a l’hora de sopar sobre les poques excursions que fèiem, la Rosie ha dit a la mare: «Ens tindríeu que haver portat a més llocs». He vist com l’Ivan s’estremia i es deia en veu baixa: «tenir que!».

Des d’aleshores l’ha estat torturant gramaticalment.

DISSABTE, 15 DE NOVEMBRE

He portat en William al Zoo Twycross. Ha sigut un error terrible. Quan ha vist els lleons dins les gàbies, ha plorat i ha suplicat: «Deixa’ls sortir, papa, sisplau, deixa’ls sortir». Semblava que tingués la impressió que eren criatures de dibuixos animats, i no pas unes bèsties vives capaces de d’arrancar-li el cap de les espatlles.

DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE

Ha sortit a la llum que un milionari amb serrell i ulleres d’aviador, en Bernie Ecclestone, ha donat un milió de lliures al fons del Partit Laborista. El menut geni de la fórmula i està ansiós per poder continuar comptant amb els espònsors del tabac per al seu esport tan sorollós. En Tony Blair està desconcertat i ferit per la crítica pública i pels càrrecs de corrupció. «Sóc un tipus força normal», ha dit. He estat ponderant aquesta afirmació. Si segmenteu aquesta frase, se’n desprenen força coses.

DILLUNS, 17 DE NOVEMBRE

Durant tot avui la gent m’evitava. Les genives m’han convertit en un pària.

DIMARTS, 18 DE NOVEMBRE

En Jeffrey Atkins ha quedat estupefacte davant l’estat potiner de la meva boca i de les obturacions que m’havia fet en Chang. M’ha examinat i ha dit que el mal alè és el resultat «tan sols d’una mica de menjar que m’obtura una dent».

Mentre m’inspeccionava la boca ha parlat amb deteniment de l’estat de les arts a Leicester. Ha sigut, evidentment, una conversa a una banda (però espero que les meves mirades hagin sigut prou eloqüents). He anat una mica de tort fins a la zona de la recepció, on he demanat a la Hazel, la recepcionista, si podia donar una propina a en Jeffrey. M’ha dit que no, que l’ètica professional dels dentistes prohibeix acceptar propines.

DIVENDRES, 21 DE NOVEMBRE

En Michael Hutchence, el cantant d’INXS, és mort: s’ha estrangulat amb el cinturó, que estava lligat al pom de la porta d’un hotel. La mare ha dit que no entenia per què els homes s’estrangulen per aconseguir més satisfacció sexual.

—Va fer l’amor amb algunes de les dones més boniques del món, ¿per què es volia penjar d’una porta, doncs?

L’Ivan ha dit:

—Perquè és menys complicat que mantenir una relació amb una dona. A una porta no li has de dir vint vegades al dia que l’estimes.

Caram! Caram! Caram! ¿Que potser l’Ivan s’està cansant de la dependència emocional de la mare?

DISSABTE, 22 DE NOVEMBRE

La Pandora ha honrat Wisteria Walk amb la seva presència després d’una sessió d’atenció ciutadana al Centre d’Atenció Primària. Estava cansada i irritada i es queixava de les llargues hores que havia de passar treballant. Odia els seus electors. Les seves queixes incessants sobre els traspassos de casa de protecció oficial i sobre els llums de carrer que s’encenen durant el dia l’estan fent tornar boja. Ha dit:

—Si no fos per en Mandy i el nostre gran pla, me’n tornaria a Oxford.

Evidentment, li he preguntat quin era el gran pla. M’ha dit:

—Em convertiré en la primera dona primera ministra d’Anglaterra.

—¿I la senyora Thatcher? ¿Que no va existir?

—La senyora Thatcher era un home vestit de dona, tothom ho sap —ha dit amb menyspreu.

M’he sobresaltat davant aquesta revelació.

—¿Quin és el seu nom real, doncs? —he preguntat, expectant.

—Leonard Roberts —ha dit—. Als seus pares no els agradaven els nens, de manera que van aconseguir que un vicari corrupte el tornés a batejar amb el nom de Margaret a la població de Grantham i que un treballador del registre civil del districte del costat els falsifiqués un certificat de naixement. Van tractar i vestir en Leonard com una nena.

—¿I els seus genitals?

—Eren excepcionalment petits —ha dit ella.

Hi havia tantes preguntes que li volia fer. ¿Com va saber el seu marit, en Denis, que la seva dona en realitat era un home?

¿I com va donar a llum la Thatcher els seus bessons, la Carole i en Mark? He explicat a la Pandora la meva teoria que en William Hague és fill il·legítim de la Thatcher. Ella m’ha dit:

—No, en William Hague és el resultat d’un experiment de donació que es va dur a terme els anys seixanta. Van agafar l’esperma d’en Churchill i els òvuls de l’escriptora Thora Hird.

Després ha entrat a la cuina per mantenir una conversa de dones amb la Rosie i la mare. Han rigut sense parar durant una hora i mitja aproximadament; només paraven quan entrava jo per queixar-me del fum de cigarro que fluia per sota la porta.

DIUMENGE, 23 DE NOVEMBRE

He anat a The Lawns per cremar la llista de Nadal a la seva llar de foc. Aquest mètode d’enviar la llista al Pare Noel és una tradició que estic decidit a mantenir. No perdonaré fàcilment els pares per haver empostissat la nostra llar de foc i haver posat un acumulador de calor al forat que quedava entre la fusta contra-placada i el guardafoc.

En William vol:

El pare ha dit: «¿Oi que t’adones que no en podrà tenir cap?». Ha pronunciat amb molta cura totes les vocals neutres i no s’ha deixat el pronom «en». Portava unes nàutiques Timberland i amanyagava el cap brillant d’en Henry. El pare em recorda l’Eliza Doolittle de Pigmalió i la Tania, en Henry Higgins.

DILLUNS, 24 DE NOVEMBRE

He portat el gos nou al veterinari perquè li talli les ungles. No para de patinar pel linòleum de la cuina com Torville i Dean (el que sigui més pelut).

Avui ha arribat un sobre que contenia el correu dels meus fans. Un home de Wolverhampton, l’Edwin Log, m’ha escrit per dir-me que ha menjat menuts cada dia de la seva vida, durant quaranta-cinc anys, i que gaudeix «d’una salut excel·lent». Una dona de Battersea ha dit que jo fomentava «assassinats en massa d’innocents». Ha dit que li agradaria veure’m penjat pels intestins des de Blackfriars Bridge.

DIMARTS, 25 DE NOVEMBRE

En William m’ha preguntat per què no treballo «com fan els altres papes».

Li he dit que sóc un autor que ja ha publicat i un presentador de televisió: una personalitat, de fet. Li he assenyalat cinc cartes de fans de sobre el meu escriptori-tocador i he dit: «La gent del món exterior m’adora».

En William ha sortit per la finestra i ha mirat el carrer. «Allà fora no hi ha ningú», ha dit.

DIJOUS, 27 DE NOVEMBRE

Dos quarts de quatre de la matinada. Sóc a l’hospital, al costat del llit d’en William. L’hi fan quedar tota la nit sota observació perquè s’ha ficat un gra de cafè a l’orella esquerra «per veure si feia el mateix soroll que un sonall».

L’hi han extret, però li han hagut de fer anestèsia total. Ha sigut la nit més angoixosa de la meva vida, ha calgut la col·laboració de la mare, dues infermeres i jo per aguantar-lo mentre una metgessa petitona, que es diu Surinder, li examinava l’orella amb una sonda amb llum. El Departament de Traumatologia de l’hospital Leicester Royal Infirmary ha quedat envaït pels seus xisclets. Quan han pres la decisió d’operar-lo, m’he adreçat a la mare, tot angoixat, i he dit: «En faig responsable l’Ivan Braithwaite. Ha sigut ell qui ha introduït els grans de cafè a Wisteria Walk».

No m’ha respost de la manera que m’esperava; m’ha dit: «Ja sento el que em dius, sento la teva ràbia».

Després d’operar-lo, m’he estat a la sala postoperatòria amb en William. Ha demanat plorant per la meva mare. Una infermera ha vist que això em dolia i ha dit: «No sap el que es diu». Ara m’adono que no sóc la persona més important de la seva vida i ell sí que ho és de la meva.

DIVENDRES, 28 DE NOVEMBRE

En William és un noi maquíssim —sobretot quan està una mica sedat amb les drogues que li han prescrit. Estic escrivint això en el restaurant de l’hospital, que es diu Nightingales. Estic sol en una secció de setanta seients per a no fumadors, mentre que la petita secció per a fumadors està plena a vessar de metges i infermeres. ¿Per què no veuen la llum i ho deixen? He demanat un esmorzar complet però m’he enfadat perquè s’han oblidat de la botifarra negra. He anat a queixar-me a la barra, però m’han dit que era o bé bolets o bé botifarra negra. M’he ofert a pagar un suplement per la botifarra negra, però m’han dit que la caixa informatitzada no ho permet. He alçat la veu a una noia grassoneta i amb la cara bonica que hi havia rere la barra.

—No és culpa meva —ha dit.

—Ara no hi ha mai ningú que accepti la responsabilitat de res. Ningú demana perdó, ningú dimiteix.

Se la veia perplexa.

He tornat a la secció de no fumadors i m’he trobat fumadors que em guaitaven fixament i l’esmorzar complet solidificat damunt el plat.

Són les tres de la tarda i encara sóc aquí, al costat del llit. Les infermeres estan enamorades d’en William. Els ha dit que per Nadal li portaran tots quatre Teletubbies. Una infermera molt maca que es diu Lucy se m’ha acostat i m’ha dit: «Si saps on n’hi ha, digue-m’ho: jo necessito un Po desesperadament».

Li he confessat que no sabia on es podien aconseguir Teletubbies. És preocupant: potser hauria de començar a buscar.

He preguntat per què encara no havien donat l’alta a en William. La infermera Lucy (rossa, primeta, amb pèls rossos als braços i de pit un 5/10) ha dit: «El Dr. Fong està una mica preocupat pel morat que té a la part de baix de l’esquena». Li he explicat que en William havia caigut del braç del sofà mentre feia veure que agafava una corba com en Jeremy Clarkson. La Lucy, que té una filla de tres anys, ha dit: «Estan bojos a aquesta edat, ¿oi?» i ha rigut. El Dr. Fong, en canvi, no havia sentit a parlar mai d’en Jeremy Clarkson, i evidentment no s’ha cregut la meva explicació.

DISSABTE, 29 DE NOVEMBRE
Hospital Royal Infirmary - Nightingales

Encara sóc aquí. La ment i el cos d’en William estan sota investigació. Li he suplicat que deixi de dir «No, papa, no», etc., però s’ha tornat un dimoniet. L’he deixat envoltat d’avis amb les seves corresponents parelles, que l’estan inundant de joguines, caramels i llibres amb dibuixos desplegables. No m’estranya que no vulgui marxar.

La Lucy és una mare soltera com jo. La seva filla es diu Lucinda. La infermera Lucy ha dit que la Lucinda també pot ser un dimoniet i que una vegada va cridar: «¿Em tancaràs a l’armari quan arribem a casa, mama?» a la cua d’una botiga de Homebase. La relació entre la Lucy i un policia s’acaba de trencar perquè la va enganyar durant un torn de nit. M’ha dit: «M’ho passo molt bé parlant amb vostè, senyor Mole, ¿o et puc dir Adrian?».

DIUMENGE, 30 DE NOVEMBRE

El Dr. Fong ha deixat que en William torni a casa, encara que en William hagi cridat: «Sisplau, papa, sisplau, vull quedar-me amb la infermera Lucy».

El pare era allà i ha dit, tal com diria el seu antic jo: «Mira, nen, si no calles d’una punyetera vegada, ja et faré callar jo».

En William ha callat i m’ha deixat que li posés la roba de carrer. Ha sortit de l’hospital escortat de tot el seu seguici: la Rosie, el pare, la mare, l’Ivan, la Tania i jo.

M’ha agafat la mà a dintre el cotxe i no me la volia deixar anar. Ha sigut una mica dificultós a l’hora de canviar de marxa, però tant m’era.

DILLUNS, 1 DE DESEMBRE

He tornat a telefonar al banc amb èxit! Tinc 7.961 lliures i 44 penics en un compte corrent d’interessos elevats. Sé que és correcte perquè m’ho ha dit un robot que es diu Jade.

La mare ha escrit un poema que es diu «L’úter plorant». L’enviarà al Daily Express, a un paio que es diu Harry Eyres. Li he dit que no té ni la més remota possibilitat que li publiquin. He sigut dur, ja ho sé, però no puc suportar que estigui decebuda.

Me’l va passar per sota la porta ahir a la nit.

Quan l’he vist aquest matí no li n’he dit res. ¿Què li podia dir? L’Ivan està al darrere de tot això: ell creu que «Tothom té talent, però que la nostra societat no pot abraçar…» etc., etc., etc., bla, bla, bla.

DIMARTS, 2 DE DESEMBRE

Déu meu misericordiós! Salva’m d’aquest malefici de tipus bíblic que m’han causat!

Una carta de la Sharon Bott, amb qui temps enrere vaig mantenir una relació sexual frenètica.

De cap de les maneres! De cap de les maneres! De cap de les maneres m’obligarà a acceptar en Glenn Bott, àlies «els mestres van en contra seva», com a fill meu. Ja en tinc un, de fill. Un altre és un excedent tenint en compte els requisits.

He ensenyat la carta a la Rosie i ha dit: «Ja sé qui és en Glenn Bott. És un psicòpata, però té el teu nas. Els divendres ajuda en una parada del mercat de Leicester després del col·legi. La que queda davant la cansaladeria Walker’s».

He telefonat a casa els Bott. Un nen petit m’ha dit: «La mama ha anat a treballar».

DIMECRES, 3 DE DESEMBRE

Avui en William ha tornat a Kidsplay. Els altres nens l’han rebut com un heroi que havia tornat, però els mestres, se’ls veia clarament indiferents. Hi ha hagut altres incidents, inspirats en el seu, de nens que s’han posat objectes estranys a les orelles (llenties, pa). La senyora Parvez està de baixa per una malaltia relacionada amb l’estrès.

La Sharon ha trucat tard aquest vespre. M’ha costat con-centrar-me a causa de l’antiga frisança sexual i del soroll de fons de la televisió i de crits de nens. Ha sigut una conversa incòmoda. Em venien imatges retrospectives de nosaltres dos fent l’acte sexual damunt del sofà rosa de vellut de la casa dels pares els dijous a la nit, mentre ells rebien assessorament matrimonial.

He dit a la Sharon que era poc probable que jo fos el pare d’en Glenn perquè tinc una esperma pobra en espermatozoides, però m’ha demanat si em faria la prova només «per en Glenn». ¿Què li podia dir sinó que sí? M’ha penjat el telèfon però just abans ha dit: «Acaba d’arribar en Douggie».

DIJOUS, 4 DE DESEMBRE

A les quatre he conduït fins a Leicester, he aparcat al pàrquing de l’ajuntament i he caminat enmig dels que feien la compra de Nadal fins al mercat. M’he quedat dret a fora de la cansaladeria Walker’s i he observat la parada de fruita del davant.

No m’he pas quedat de pedra quan he descobert que en Glenn és el mateix nen que ha estat vagant per fora de casa nostra aquests últims mesos. És alt, per l’edat que té, i si portés un pentinat més decent i deixés de corrugar les celles seria un xicot força atractiu. Va vestit com si visqués als carrers d’un barri marginal de Nova York, amb pantalons que, de tan amples, són ridículs i una jaqueta enconxada. Quan ha sortit de darrere la parada i ha anat a la part del davant per col·locar bé la fruita, he vist que portava una vambes de la mida i la forma d’un buldòzer.

L’amo de la parada, un home amb cara de mostela, arracades i una cua de cavall grisa semblava content de deixar fer la major part de la feina a en Glenn, a part de tocar els diners. M’he imaginat que aquest era en Douggie, el suposat company de pis de la Sharon.

Mentre em mirava en Glenn, he intentat prendre consciència de les emocions que tenia. ¿Què sentia, exactament?

No sentia res, estimat diari.

Des d’una certa distància endevinava que aquell nen no tenia ni una sola unitat d’ADN intel·lectual en tot el cos.

La Sharon viu a la terrorífica urbanització Thatcher. He aparcat a fora del número 19 de Geoffrey Howe Road, i he decidit activar l’alarma del cotxe i posar el cadenat al volant del Montego. El portal de fusta masegada ha fregat el caminet de ciment quan l’he obert. Hi havia el cartell d’un gos gros i dolent que deia: «Endavant, alegra’m el dia», col·locat contra la finestra de l’habitació del davant.

La Sharon ha obert la porta abans que jo truqués. Semblava una espècie de Moby Dick amb la permanent. Gairebé no podia discernir la Sharon que havia conegut de la massa de carn en què s’havia convertit. El cigarro que tenia entre els dits abotifarrats es veia petit, com aquells de xocolata que jo solia «fumar» de nen.

M’ha conduït cap a l’interior de l’habitació del davant, on dos nens petits amb el cap rapat estaven asseguts al sofà mirant un vídeo. A la pantalla del televisor es veia un maníac amb una màquina per tallar xiprers que perseguia una noia amb molt pit per unes escales que conduïen a un celler fosc. El nen més petit ha agafat un coixí per tapar-se la cara.

No me’ls ha presentat i, després de llançar-me una mirada ràpida, han tornat a concentrar-se en la pantalla. La Sharon m’ha indicat que segués en una de les dues butaques de conjunt. Amb els peus, he notat que la catifa era enganxifosa.

Ha apagat el cigarro en un platet. Per mi era inconcebible que hagués tingut relacions carnals amb aquesta dona. Una cacofonia alta i atonal que provenia del televisor m’ha instat a demanar a la Sharon si podíem parlar a la cuina, tot i que, tan bon punt hi hem anat, hauria desitjat que ens haguéssim quedat on érem.

—No he pas tingut temps de fregar els plats —ha dit mirant el caos espectacular del nostre voltant.

He mirat a través de la finestra llardosa de la cuina que dóna al jardí. Hi havia un matalàs amarat estès al mig de la gespa. La bicicleta d’en Glenn era allà fora, lligada amb un cadenat en forma d’U al pal de ciment de l’estenedor. El focus de llum de la cuina mostrava que la bicicleta estava ben conservada: les decoracions de crom i els radis lluïen. M’ha agradat veure que el nen havia posat un cadenat en forma d’U i una cadena en una roda i un altre cadenat a l’altra roda.

La Sharon m’ha passat un full que diu on i quan m’he d’anar a fer la prova de sang: el 8 de desembre a dos quarts d’onze en una clínica de Pròsper Road. «L’advocat d’en Barry ho ha arreglat tot», ha dit. D’una manera neguitosa, s’anava mirant el rellotge estret i de color daurat que portava entre les capes de greix del canell.

—¿En Glenn té alguna preferència per cap dels dos possibles pares? —li he preguntat.

La Sharon esbandia una tassa sota l’aixeta de l’aigua freda.

—Ell no —ha dit—. Però potser a mi m’aniria més bé que fos en Barry; per la manutenció.

—A mi també m’aniria més bé que fos en Barry; per la manutenció —he dit.

M’ha ofert te, però he declinat l’oferta. M’ha dit que rebria una còpia dels resultats del laboratori i que després «ja veurem què fem».

Quan he arribat a casa, he demanat a la mare si podia trobar alguna foto meva de quan tenia dotze anys. Ha remenat dins unes quantes capses de sabates i ha trobat una fotografia de l’escola. A darrere hi havia escrit «L’Adrian, als onze anys i mig» amb la lletra impecable del pare. Quan l’he girada m’he quedat de pedra: he vist una fotografia d’en Glenn Bott que em mirava. La mare volia saber per què volia una fotografia meva d’aquella edat. No li ho podia respondre.

DIUMENGE, 7 DE DESEMBRE

La infermera Lucy m’ha telefonat per dir-me que m’havia deixat la biografia de l’A. N. Wilson al calaix que tancava amb pany del costat del llit d’en William. Volia saber si podia entrar un moment si passava per davant de casa nostra (ella viu a Clematis Close). Li he dit que em semblava que no passaria per la bústia. «Si Tolstoi hagués mort als trenta-cinc potser encara l’hi hauries pogut fer cabre», he dit fent broma. M’ha preguntat quants anys tenia Tolstoi quan va morir. «Més de noranta», he dit. Esperava que em digués que estava molt ocupada, però en canvi semblava que tingués tot el temps del món per parlar. Ha dit que després de treballar vindria a peu a Wisteria Walk amb la Lucinda. Li he suplicat que no vingués: jo volia seure i llegir tranquil·lament l’Observer, però hi ha insistit.

La Rosie i la mare s’han posat a riure de l’emoció, i l’Ivan ha pujat a dalt i després ha baixat vestit amb una camisa i una corbata del mateix to. Els he dit que no gastessin tanta energia nerviosa. La infermera Lucy no m’atreu gens ni mica.

He intentat mantenir la Lucy i la Lucinda al llindar de la porta de l’entrada, però en William ha estirat la Lucinda i se l’ha emportada cap a dins a jugar amb el seu corral, que és ple de dinosaures i altres animals prehistòrics. Per tant, de mala gana, he portat la infermera Lucy a la cuina, on hi havia un pastís de xocolata del Sainsbury que s’estava descongelant en honor seu. A la conversa següent, ha vingut a to que el seu poeta preferit és en Barry Kent i el seu cantant preferit, en Liam Gallagher. M’he hagut d’aixecar de la taula i marxar. S’ha quedat dues llargues hores. Ha dit que el pastís era «súper bo». Just abans de marxar, ha pujat al pis de dalt amb mi i la mare per veure com en William i la Lucinda posaven els dinosaures al llit de la granja.

—Ai quina il·lusió! —ha dit la Lucy—. Es porten tan bé, ¿oi?

He mirat la cara de la mare i he vist que la seva ment ja s’havia fet la idea d’en William i jo instal·lats a Clematis Close amb la Lucy i la Lucinda. Quan han marxat li he tret aquesta idea del cap, i li he esmentat els canells peluts. La mare ha dit: «Això se soluciona ràpidament amb un tub de crema depiladora».

Damunt la casa pesa una atmosfera de forta decepció.

Mentre posava en William al llit, m’ha preguntat quan tornaria la Lucinda a jugar.

—Mai més —he contestat.

DILLUNS, 8 DE DESEMBRE

No m’hauria d’haver canviat la roba interior. No m’han demanat pas que em tragués la roba, només que m’apugés la màniga. M’he sentit força dèbil quan he vist la xeringa i he apartat la mirada mentre un paio gras amb una bata blanca m’extreia la sang. Per distreure’m he resat un parenostre en veu baixa. El paio que m’extreia la sang ha dit:

—¿Mana?

He obert els ulls i he vist com introduïa la meva sang fosca amb la xeringa dins una ampolleta de plàstic.

—No deia pas res —he dit.

—Que sí —ha dit—. Has dit «amén». ¿Tu també has descobert el Senyor?

Mentre em cordava el puny de la camisa ha tret un fullet del calaix de l’escriptori i me l’ha posat al davant. Pertany a una secta que es diu Godhead. Creuen que el món s’acabarà un segon després de tocar mitjanit l’1 de gener del 2000. M’he posat l’abric i m’he acostat a la porta, però no em volia deixar marxar fins que m’hagués acabat d’explicar que la Cúpula del Mil·lenni de Greenwich seria l’última ocupació de Satanàs. Segons ell, el ministre Peter Mandelson és el príncep dels diables, i tot el gabinet està compost de dimonis. Ha dit que en Jack Cunningham té els unglots partits i que s’ha de fer fer les sabates a mida. Li he donat les gràcies per la informació i ell m’ha donat les gràcies per haver-lo escoltat, i m’ha dit:

—Molta gent es pensa que estem sonats.

M’he tret un pes de sobre quan m’ha donat la sang i m’ha demanat que l’entregués a la recepcionista de la clínica, perquè després la passen a recollir. No m’agradava la idea que ell la pogués grapejar quan jo hagués marxat.

Quan he arribat a casa la mare m’ha informat amb alegria que havia trucat l’Arthur Stoat i que havia demanat el nom i el número de telèfon del meu negre; i m’ha dit:

—No entenc per què no el pots escriure tu, aquest coi de llibre. Només són unes quantes receptes. Si t’hi posessis, tardaries menys d’una setmana.

Jo li he contestat:

—Vosaltres, els què no sou escriptors, no ho enteneu. Hi ha la qüestió del to, dels temps verbals i de la claredat. I quina paraula ha d’anar davant de quina, quan s’ha de fer servir un punt i coma i com se sap quan n’hi ha prou amb una coma.

El divendres m’arribarà una carta certificada amb els resultats de l’ADN. En Bany Kent ha pagat perquè ens arribi urgent.

DIMARTS, 9 DE DESEMBRE

Aquesta tarda he anat al Toys ‘Я’ Us a la recerca ingrata d’un Teletubby. He preguntat a un nen (que inexplicablement portava una insígnia que deia «Gary Heppenstall, ajudant de l’encarregat») on eren els Teletubbies. Ha fet un somriure de satisfacció i ha dit: «A la Xina, senyor, on els fabriquen». Ha dit que dilluns els havien arribat unes quantes La-Las, però que al cap de pocs minuts ja s’havien exhaurit. Li he preguntat per què no podien fabricar Teletubbies en aquest país. M’ha somrigut amb cara de llàstima i ha dit: «A la Xina estan disposats a treballar tota la setmana a canvi d’un bol d’arròs, senyor. Nosaltres no hi podem competir».

He anat a la ciutat a la recerca de Teletubbies. Ningú té expectatives que els n’hagi d’arribar cap. Ara estic a la llista d’espera de set botigues i m’emporto el mòbil arreu on vaig i a totes hores, no fos cas que els n’arribi una comanda a mitjanit. En Nigel també els segueix la pista.

Les dues de la tarda. ¿No s’acaba mai el sofriment per a la Paula Yates? L’última tragèdia que li ha passat és que la prova d’ADN que li van fer demostra que és filla de l’aviador de dretes i el sinistre presentador de concursos Hughie Green. Personalment, maleeixo el dia que es va descobrir l’ADN. ¿No érem tots més feliços quan vivíem en la ignorància?

Al vespre l’Ivan ha anat a The Lawns per començar a desinstal·lar el seu hardware i software. Muntarà un despatx a casa en una alcova que hi ha al nostre menjador.

La Tania insisteix a quedar-se la cabanya com una part de l’acord del divorci. Mentre ell no hi era, hem decorat la casa amb globus i cadenes de paper; jo he aguantat l’escala a la mare mentre ella s’enfilava a la golfa per recuperar l’arbre de Nadal i la capsa amb els ornaments. Els llums s’han fos al cap de només mitja hora, però he dit a la mare: «En la nostra cultura, és tradició».

DIMECRES, 10 DE DESEMBRE

Hi ha hagut una gran discussió sobre l’arbre de Nadal. L’Ivan ha dit:

—T’he de ser franc, Pauline: penso que és massa aviat per posar l’arbre i no suporto aquestes coses tan kitsch que hi heu posat. L’efecte em produeix nàusees.

La mare s’ha tornat en contra seva amb un ganivet a la mà (estava pelant patates a la pica), i ha dit:

—¿Qui collons et penses que ets? ¿Aquell cony de Sir Terence Conran?

—No reneguis, Pauline, sisplau, que et degrada —ha dit.

—Doncs no critiquis les meves boles de Nadal, Ivan —ha dit.

La discussió de l’arbre ha conduït a la discussió d’«on passarem el Nadal i amb qui». Me n’he encarregat jo i he demanat a tothom quin seria el seu Nadal ideal. La mare ha dit:

—Seria ideal veure com en William obre els regals el dia de Nadal, al matí, i després anar-me’n a l’estranger amb l’Ivan, en algun lloc càlid.

L’Ivan ha dit que seria ideal poder invitar la seva mare de noranta-dos anys, que viu en una residència d’avis a Rutland, a passar una setmana per Nadal a Wisteria Walk.

—Podria ser el seu últim Nadal —ha dit.

La Rosie ha dit:

—Seria ideal poder-me quedar al llit menjant Doritos i mirar el meu regal de Nadal: un televisor portable en color nou de trinca.

En William ha dit que li era igual, mentre tingués tots els Teletubbies.

He telefonat al pare per intentar-lo sondejar. Ha dit:

—Seria ideal veure com en William obre els regals el dia de Nadal, al matí, i després passar la resta del dia tranquil·lament amb en Henry.

Ha dit que havien rebut un comunicat de premsa de la Pandora que deia que visitaria el Leicester Royal Infirmary el dia de Nadal i que tenia previst tallar el gall dindi per als joves desafortunats de la planta dels nens.

Els Sugdens, els pares de la mare, han dit que seria ideal pujar amb el cotxe des de Norfolk el dia de Nadal al matí i passar «dos dies tranquils a Wisteria Walk, menjant i bevent amb moderació».

Jo he dit:

—En un món ideal, m’agradaria emportar-me en William en una habitació d’un hotel on hi hagués un foc a terra de llenya fins que s’acabi la guerra.

L’Ivan, que havia estat introduint les dades dels «Nadals ideals» a l’ordinador, ha aixecat el cap de la pantalla i ha dit:

—L’ordinador no aconsegueix fer els càlculs.

Ara bé, el que sí que ha trobat és un viatge a Tenerife, sense servei d’àpats; amb sortida el 24 de desembre, des de l’aeroport de Stansted, a les tres de la tarda. La mare m’ha preguntat si estava disposat a trencar la tradició dels Mole i deixar que en William obrís els regals la vigília de Nadal en lloc del dia de Nadal al matí.

—No —li he dit jo.

DIJOUS, 11 DE DESEMBRE

La mare m’ha enviat a The Lawns perquè anés a tallar una mica de verd per a la corona de grèvol que està fent a partir de les instruccions del suplement de Nadal de la revista Good Housekeeping. He preguntat a la Tania si em deixava uns guants i unes tisores per podar, però m’ha dit:

—Em temo que no puc permetre que una persona que no es dedica a la jardineria comenci a tallar les meves coníferes i els meus arbustos de fulla perenne de qualsevol manera.

El pare ha aixecat el cap, avergonyit, del marbre de la cuina, on, amb un motlle, tallava el pa de gingebre en forma d’homenets, que després s’havien de d’envernissar i penjar a l’arbre que la Tania havia reservat amb sensatesa en un viver especialitzat.

—Doncs ja aniré a algun altre lloc a buscar una mica de verd —he dit.

El pare ha dit:

—No te’n vagis, fill…

Però la Tania ha dit:

—¿Que no ho veus, George? És una estratègia de la Pauline per turmentar-me.

Els he deixat fer i me n’he anat a l’aparcament del Sainsbury, on he fet servir la meva navalla de l’exèrcit suís i he omplert dos carros de la compra de coses verdes que punxen.

Mentre era a fora, la mare ha fet l’esquelet de la corona amb el filferro de tres penjadors torçats. Hem aconseguit donar una forma arrodonida a les fulles verdes i al grèvol i ho hem penjat tot a la porta amb una cinta vermella. L’Ivan ha dit que tenia una mena d’«esperit anarquista». He notat que la mare no estava segura si això era un compliment o no.

DIVENDRES, 12 DE DESEMBRE

M’he despertat a l’alba quan he sentit que trucaven amb urgència. Com que he pensat que seria la carta certificada, he baixat les escales corrents, vestit només amb els calçotets, i m’he trobat el repartidor de la llet a la porta. Es tapava l’ull esquerre amb un mocador. Hi havia dues ampolles de llet trencades al replà.

—Se m’ha clavat una punxa de grèvol a l’ull, c---! —ha dit.

Mentre miràvem la corona, hem vist com queia un tros de grèvol recalcitrant i aterrava entre els trossos de vidre, enmig d’un bassal blanc. No m’ha quedat cap altra opció que portar-lo fins a l’oculista, al Royal Infirmary de Leicester. Quan he arribat a casa, m’he trobat la mare ben preocupada llegint la pòlissa d’assegurances de la casa. No hi deia enlloc que cobrís accidents de corones de grèvol a tercers. Ha anul·lat el repartiment de la llet «fins a proper avís» i ha tret la corona de la porta de l’entrada.

He esperat el carter amb l’ai al cor i la boca seca i he resat perquè fos en Bany Kent qui hagi de desembutxacar els calés per pagar el manteniment, però l’únic que ha arribat és una circular d’en George i la Tania per als seus «bons amics i els membres de la família de tot el món».

Estimat diari, és la primera notícia que en tinc! ¿Per què ara comencen a sortir tots aquests fills de sota les pedres? Jo ho atribueixo al mil·lenni. ¿Per què el pare no m’ha dit res de l’èxit d’en Brett? Al cap i a la fi és el meu germanastre…

He continuat llegint…

L’Adrian, el fill gran d’en George, ha estat fora treballant al Soho de Londres! Un dia es va trobar en Ned Sherrin, al carrer!

¿Només això? ¿Aquesta és la suma total dels meus èxits d’aquest any? ¿Haver trobat en Ned Sherrin al carrer? De fet, no va ser només «trobar» en Ned al carrer. El vaig entretenir amb una conversa just quan estava a punt d’entrar dins un taxi negre.

Estava impacient perquè la mare sortís de la banyera. Quan ha llegit la carta ha rigut fins que s’ha posat a plorar. Fins i tot l’Ivan ha somrigut només de pensar en el pare rastellant la grava a consciència. Hem penjat el document firmat per la Tania i en George damunt el recipient on guardem el pa. Cada vegada que vaig a buscar una llesca de pa orgànic a l’hora d’esmorzar ric per sota el nas.

Hem de sentir pena per la major part de la generació del baby boom de la Segona Guerra Mundial. La mare sovint m’ha parlat de les classes plenes a vessar: «Tres per cada escriptori i quatre per cada llibre». Afirma que fins i tot les voreres eren plenes quan era petita i que havia de fer cua per anar als gronxadors del parc.

A les deu i deu s’ha acostat a casa una furgoneta de correus, després ha sonat el timbre i el gos nou ha començat a bordar. M’ho he pres com un mal averany. El gos nou no borda mai. (A l’abril vaig pagar vint-i-sis lliures al veterinari perquè li fes una revisió de les cordes vocals).

És evident que el gos nou ha intuït, amb la seva intel·ligència canina, que la carta que em lliurava el carter contenia males notícies. He firmat amb un gargot a la llibreta del carter i li he desitjat un bon Nadal. Després he pujat a la meva habitació, he tancat la porta amb el pestell i he obert la carta.

Ja m’he llegit la carta unes quantes vegades, juntament amb l’informe adjunt del laboratori, i no n’he entès ni un borrall, com si estigués escrit en gal·lès. L’he amagat sota una pila de mocadors, al costat dels meus mitjons plegats en forma de bola.

Estic en un estat de xoc.

DISSABTE, 13 DE NOVEMBRE

He passat el matí buscant una paraula o una frase que expressés els meus sentiments. He intentat imaginar què faria en Tony Blair en la meva situació i estic segur que les llàgrimes no tardarien gaire a arribar.

DIUMENGE, 14 DE DESEMBRE

Aquest matí he telefonat a la Sharon. S’hi ha posat en Douggie. Ha dit que la Sharon havia anat a fer les compres de Nadal.

—Val més que torni aviat. Sóc aquí amb els nens esperant poder sortir a prendre unes birres —ha dit.

Li he dit que trucaria més tard.

—Hi ha hagut mala sort amb les anàlisis de sang, ¿eh? —ha dit ell.

Li he dit fredament que tenia ganes de conèixer el meu fill. Ha rigut amb una rialla de fumador i ha penjat el telèfon.

DILLUNS, 15 DE DESEMBRE

Aquest matí al gos nou li ha vingut un rampell i ha atacat l’arbre de Nadal; gairebé l’ha destruït. L’Ivan s’ha ofert per reparar els desperfectes. Ara l’arbre torna a estar dret, però sembla que molts dels antics ornaments han desaparegut. He buscat dins les papereres i les escombraries de fora, però no n’he trobat cap prova; ara bé, estic convençut que l’estrella de cartró que vaig fer per a la mare fa vint-i-un anys ha de ser en algun lloc d’aquesta casa.

Mentre carregava la rentadora aquest vespre, he trobat una nota dins la butxaca de l’anorac d’en William amb data de dijous, 3 de desembre.

Demà!

M’indigna que en William hagi de fer el modest paper de cabra! És evident que la senyora Parvez em té rancúnia per l’incident de la visita a la granja.

¿I com se suposa que haig de trobar una disfressa de cabra abans de demà al matí? ¿I, a més, què hi pinta una cabra, en uns pastorets? He mirat les felicitacions de Nadal que hi ha penjades amb un fil a la paret del menjador, però no he vist ni una sola cabra a cap pessebre.

La mare s’ha negat a tenir alguna cosa a veure amb la disfressa de cabra, de manera que m’he vist obligat a demanar ajuda ala Tania.

DIMARTS, 16 DE DESEMBRE

En William ha sigut, de bon tros, el millor actor de tots els pastorets. Ha mostrat l’essència de la cabreria. La mare m’ha dit en veu baixa: «¿Com s’ho fa perquè els ulls li sobresurtin d’aquesta manera?».

Estava esplèndid amb la disfressa de cabra, encara que l’Ivan s’ha enrabiat quan ha vist que la Tania havia tallat el seu abric gris vell per fer-li el cos, les quatre potes i la barbeta. Ha tingut algun problema amb les «banyes», que eren unes pastanagues pintades, però els unglots que el pare li ha fabricat amb quatre terrines de margarina Flora han sigut tot un èxit.

La Pauline i l’Ivan, d’una banda, i en George i la Tania, de l’altra, s’han ignorat i també han ignorat els avisos que ens havien deixat a la cadira.

M’ha semblat que els altres nens han fet una interpretació clarament deslluïda. Sobretot sant Josep, que feia cara de tanoca.

Durant la llarga interpretació atonal de la cançó «Away in a Manger» que han fet els nens, els meus pensaments han viatjat fins a en Glenn Bott; el tipus de nen que difícilment triarien per fer cap paper en uns pastorets, ni tan sols el de cabra.

Quan he tornat a casa, he telefonat als Bott, però no han contestat el telèfon.

DIMECRES, 17 DE DESEMBRE

Una felicitació de Nadal de la Pandora. Començava «Benvolgut elector» i estava signada amb un segell.

He conduït fins a casa la Sharon i m’he quedat assegut al cotxe pensant què havia de dir al nen. ¿L’hauria d’abraçar i fer-li un petó o únicament donar-li la mà de manera viril?

Mentre era allà assegut, una furgoneta blanca abonyegada s’ha aturat al costat de la vorera. En Glenn i en Douggie han sortit del vehicle. En Douggie ha assenyalat el meu cotxe i s’ha posat a riure, en Glenn ha abaixat el cap, ha entrat a la casa i ha tancat la porta d’un cop. He engegat el motor i he marxat.

DIJOUS, 18 DE DESEMBRE

Avui m’ha telefonat en Brick Eagleburger per dir-me que havia parlat per telèfon amb un Arthur Stoat irat que li exigia el manuscrit de Menuts collonuts! El llibre!

En Brick m’ha dit:

—Parla clar, Aidy, sóc el teu agent, per l’amor de Déu, estic acostumat a mentir per guanyar-me la vida, c---. Puc telefonar a l’Stoat i dir-li que has estat en coma, c---. Només vull saber la veritat. Et faré dues preguntes. La primera: ¿has escrit aquest c--- de llibre?

—No —he dit.

—Molt bé. Ara comencem a fer progressos. La segona: jhi ha algun negre que estigui escrivint el c--- de llibre?

—No —he reconegut.

L’Arthur Stoat amenaça de denunciar-me per incompliment de contracte i reclamar una indemnització pels ingressos perduts i els perjudicis a la seva reputació professional. He demanat quant demanava l’Stoat. En Brick ha dit:

—El paio va esmentar la xifra astronòmica de seixanta mil lliures.

Després de penjar el telèfon, m’he assegut a les escales durant cinc llargs minuts per intentar-me imaginar la vida que m’espera. He fet uns càlculs ràpids damunt el bloc del costat del telèfon.

Hauré d’acabar vivint en la penúria a casa la meva mare amb dos fills per mantenir i amb la fama professional per terra. Ha sigut el pitjor moment de la meva vida.

Quan ha arribat la mare de fer les compres de Nadal, li ho he explicat tot: sobre en Glenn, Stoat Books i el futur negre que m’espera.

M’ha posat el braç al voltant de l’esquena i m’ha dit:

—No et preocupis, rei, encara tens la teva mare. Puc ser forta per a tots dos.

Després ha entrat a la seva habitació, s’ha estirat i s’ha tapat la cara amb una tovallola blanca.

DIVENDRES, 19 DE DESEMBRE

He sentit com la mare s’aixecava a les cinc de la matinada i després començava a teclejar a l’alcova, davant l’ordinador. La meva habitació és just a sobre de l’àrea de treball de l’Ivan i el soroll m’ha obligat a sortir del llit. He baixat a baix per queixar-me. Ha fet girar la cadira de despatx i amb cara de culpabilitat ha dit: «Estic escrivint la nostra circular de Nadal. Torna al llit».

És tan poc considerada: en un moment com aquest necessito dormir el màxim d’hores possible.

DIUMENGE, 21 DE DESEMBRE

¿Sóc l’única persona d’aquesta casa que està remotament interessada en les decoracions nadalenques? No hi ha ni una espelma, ni un pastisset de fruita trinxada, ni una bossa de nous en tota la casa. I necessito reunir la poca energia que em queda per trobar un Teletubby.

He comprat vals per bescanviar per llibres del Waterstones per a tothom, excepte la mare, perquè ja tinc el seu regal. És un conjunt de productes de bellesa que vaig agafar d’una pensió on em vaig estar l’any passat: xampú, suavitzant, gel de bany, un paquetet amb fil i agulla de cosir, bastonets per a les orelles i una espongeta per netejar les sabates. He planejat posar-ho dins un cistellet de vímet i embolicar-ho amb paper transparent. No s’adonarà pas que no és un regal comprat.

DIMARTS, 23 DE DESEMBRE

La mare encara no ha comprat el gall dindi, tot i que teòricament hem d’alimentar tota la família el dia de Nadal. Es passa setze hores al dia davant el teclat escrivint la seva circular interminable.

DIMECRES, 24 DE DESEMBRE
Vigília de Nadal

M’he llevat a l’alba, he baixat a la planta baixa i m’he trobat la mare asseguda, encara, davant la pantalla i amb el cendrer al costat a punt de vessar. L’he advertit que era un exercici inútil i que li havia passat de llarg l’últim dia per tirar la carta perquè arribés per Nadal. M’ha dit que s’havia convertit en una felicitació per a l’Any Nou. Quan li he dit que me n’anava a fer cua a fora el Safeway per trobar un Teletubby, tal com m’havia indicat en Nigel, ella m’ha dit: «Agafa un gall dindi, ja que hi vas, i un pastís de Nadal i coses així». Mentre tancava la porta, ha cridat: «No t’oblidis del paquet per fer el farcit».

La cua per als Teletubbies ja era de trenta persones com a mínim quan hi he arribat. Alguns hi havien passat tota la nit. He maleït Déu, he entrat, he emplenat dos carros de supermercat de menjar de Nadal, he conduït fins a casa, he endreçat les coses, he posat el gall dindi dins la banyera perquè es descongelés, he conduït fins a Toys ‘Я’ Us, he llançat moltes foteses de plàstic adequades per a un nen de tres anys dins el carro i he tornat a casa amb cotxe un altre cop.

Mentre embolicava els vals per als llibres a la meva habitació, ha sonat el timbre amb una urgència agressiva. La mare ha cridat des de l’alcova: «Per l’amor de Déu, voleu fer el favor d’anar a obrir la porta, punyeta!».

En William hi ha arribat abans que jo.

Hi havia en Glenn Bott al replà amb els ulls abaixats mirant el seu germanastre. Tenia un sobre gran a la mà. Me l’ha entre-gat sense dir res.

L’he agafat sense dir res. No hi havia manera que em mirés als ulls.

En William li ha dit:

—¿Vols veure la meva granja de dinosaures?

En Glenn ha assentit i en William l’ha conduït per les escales fins a la primera planta. Jo els he seguit i he obert el sobre. A dins hi havia una felicitació de Nadal. Hi havia un dibuix d’un home d’aspecte paternal, vestit amb una jaqueta de llana, que fumava una pipa. Estava assegut en una butaca, al costat d’un foc viu, amb una ampolla de licor, i tenia un got damunt una taula rodona del seu costat. A la part superior hi havia un escrit amb lletres en relleu de color daurat: «Al papa per Nadal».

Havia firmat: «Per al papa, Glenn».

Li he donat les gràcies i ha corrugat les celles. No és dels que somriuen. Sembla una barreja entre en William Brown (la mateixa mata de cabells que li sobresurt a darrere) i una versió més jove, més rossa, més prima i més autèntica d’en Gordon Brown, el ministre d’Hisenda.

No se m’acudia res per dir al nen i he donat les gràcies a Déu pels dons de sociabilitat tan evidents d’en William. Però quan en William ha anat al lavabo i ens hem quedat sols, li he confiat la meva desesperança de no poder acomplir el desig més sincer d’en William: els Teletubbies.

¿Subconscientment estava advertint el nen de les meves incapacitats com a pare?

Al final en Glenn ha dit:

—¿Com t’haig de dir? ¿Papa o Adrian?

—Papa —li he dit. Ara em diu «papa» com a mínim una vegada a cada frase. Jo, al meu pare, no l’anomeno de cap manera. Quan ha tornat en William, en Glenn s’ha aixecat i ha dit—: Me n’haig d’anar, papa.

La mare estava esperant a baix de les escales. Ha arrugat una mica la cara quan l’ha vist. En Glenn s’ha posat molt vermell quan els he presentat i la mare no trobava paraules (gens típic d’ella), de manera que l’he fet marxar per la porta ràpidament.

—Ja tornaré, papa —ha dit.

Un cop ha marxat, he conduït fins a la gasolinera BP, on he comprat, envaït pel pànic, una pilota de futbol de plàstic. Espero que el noi tingui almenys un interès passatger en aquest joc.

He arribat un altre cop a casa i he trobat la mare a la cuina amb l’Ivan. Ella no parava de dir, amb una certa desesperació:

—Ja ho veuràs quan el vegis.

L’Ivan ha dit:

—Pauline, aquest nen no ha tingut cap dels avantatges dels nostres fills: carnet de biblioteca, menjar nutritiu, etc.

És una broma: a mi em van pujar a base de plats precuinats.

La Rosie ha dit:

—Es passeja amb una bici BMX de dues-centes lliures.

—Deu ser robada —ha dit la mare.

He defensat en Glenn dient:

—És el meu fill, un membre de la família Mole. Hem d’aprendre a estimar-lo.

La mare ha dit:

—Intentaré aprendre a tenir-li estimació, Adrian, però potser trigaré una mica més a estimar-me’l.

La Rosie ha predisposat la mare contra en Glenn dient-li que és un psicòpata i que l’han expulsat de col·legi tres vegades, una per haver tirat les sabates per sobre un roure del pati (una sabata va quedar atrapada en una branca baixa), una altra per haver dit que la mussaca que havia menjat per dinar al col·legi era «una merda» i encara una altra per haver assegurat al seu professor de religió comparativa que Déu era una «mica cabró» perquè permetia que hi hagués fam i accidents d’avió.

DIJOUS, 25 DE DESEMBRE
Nadal - Festa

Ha sigut un dia esgotador. A dos quarts de sis en William ja estava despert. L’he intentat distreure amb el seu mitjó per posar els regals de Nadal i després he mirat de ficar-lo un altre cop al llit, però la criatura estava en un estat d’excitació frenètica i ha provat d’entrar unes quantes vegades al menjador, on el Pare Noel havia deixat els regals. Tal com ho havíem planejat, he telefonat al pare i a la Tania per dir-los que en William estava a punt «d’obrir-los». Després he trucat a la porta de la mare i l’Ivan i els he dit el mateix. He cridat la Rosie i he anat a posar el bullidor al foc. Aquesta era tan sols la primera tasca domèstica del dia. A vegades desitjaria viure en els temps prefeministes, quan, si un home rentava una cullereta, ja era considerat efeminat. Devia ser perfecte quan les dones feien tota la feina i els homes només s’escarxofaven i llegien el diari.

He preguntat al pare sobre aquells dies en què preparàvem les cols de Brussel·les, les pastanagues i les patates, etc., etc. Els ulls del pare han adquirit una mirada emboirada i remota.

—Va ser una època daurada —ha dit, gairebé ennuegant-se de l’emoció—. Em sap greu que no arribessis a viure-la d’adult. Quan jo arribava de treballar, tenia el plat a taula, les camises planxades i els mitjons plegats per parells. No sabia encendre els fogons i encara menys cuinar-hi. —Després els ulls del pare s’han mig aclucat, i amb un filet de veu ha dit—: Aquell coi de la Germanie Greer^[22] em va arruïnar la vida. La teva mare no va ser mai la mateixa després de llegir aquell coi de llibre.

Els Sugdens de Norfolk, els pares de la mare, s’han presentat a la una del migdia. Em sorprèn que la Prefectura de Trànsit de Swansea hagi renovat el carnet a l’avi i que encara el deixi conduir. Té cataractes i narcolèpsia, una malaltia que fa que s’adormi cada vint minuts.

—No dorm pas gaire estona —diu la iaia Sugden—, només un minut o dos.

S’han assegut davant el televisor al cap de cinc minuts d’haver arribat i s’ho han empassat tot amb la mateixa cara de fascinació, bocabadats. El senyal és molt dèbil on viuen ells. He preguntat a la mare si havia explicat als Sugdens el sensacional intercanvi de parella Mole/Braithwaite.

—No —ha dit—, són pagesos retirats que es dedicaven a plantar patates. Només els confondria.

Jo sí que he vist confusió als ulls de la iaia Sugden quan l’Ivan ha abraçat la mare sota el vesc i li ha fet un petó amb llengua durant ben bé dos minuts. Els he deixat fer (ja s’ho faran) i he entrat a la cuina. Però m’he enrabiat quan he vist que el gall dindi no s’havia acabat de descongelar del tot!

¿Per què no? Ha estat almenys setze hores dins la banyera.

La Rosie s’ha passat una hora asseguda dirigint l’escalfor del seu assecador de cabells Rowenta a tota potència dins les cavitats del gall dindi. Quan l’he tret del forn, la llumeta ja començava a fallar i tothom s’havia afartat de bombons i pastissets de fruita trinxada. He de reconèixer, estimat diari, que els últims deu minuts abans de servir l’àpat de Nadal han sigut possiblement els més tensos de la meva vida. Servir un àpat per a seixanta persones al Hoi Polloi era bufar i fer ampolles comparat amb això. Fa mesos que dono la tabarra a la mare perquè faci arreglar el fogó elèctric més gros, però, ui, no, hauria sigut massa sensat!

Finalment, quan totes les verdures eren dins els plats per servir i les patates rostides, les salsitxetes i les boletes de farcit eren al voltant del gall dindi, m’he adonat d’una realitat terrible: m’havia oblidat de fer la salsa! Si fos una casa normal, no passaria res: una cullerada del preparat Bisto i unes pastilletes de caldo Oxo servirien. Però la salsa de carn de Nadal de casa els Mole, al llarg dels anys, ha adquirit la categoria de mite i llegenda.

La meva àvia morta, l’Edna May Mole, és la responsable d’haver fixat aquest nivell. Primer, es guisen els menuts del gall dindi durant vint-i-quatre hores, i quan el caldo ha quedat més concentrat, es treu l’escuma, i aleshores i només aleshores, s’afegeixen els productes de les marques patentades de fer la salsa, a poc a poc i amb compte, fins que el líquid del to marró clar adequat, ni massa dens ni massa aigualit, ja bull a foc lent dins la cassola de la salsa de carn de Nadal.

He agafat una mica de paper de cuina i hi he enfonsat la cara; la Tania m’ha espantat quan jo estava immers en els meus sentiments d’impotència. Tot d’una ha entrat a la cuina i, irritada, m’ha preguntat:

—¿Hem d’esperar gaire temps més? Ja saps que sóc hipoglucèmica.

M’he hagut de mossegar la llengua i li he dit que m’havia oblidat de fer la salsa de carn de Nadal.

—Ja la faig jo —ha dit.

Aquesta situació era equivalent a tenir en Charles Manson fent la benedicció de Pasqua que fa el Papa. He mirat d’aturar-la, però abans d’intentar-ho, ja m’havia tret les pastilles de caldo de pollastre Oxo de la mà i les havia desfet en una cassola que havia servit per rostir el gall dindi. Estava remenant (amb força violència, m’ha semblat) quan ha entrat en escena la meva mare.

—¿Què dimonis estàs fent?

—Estic fent la salsa per a la carn.

—Només una persona que porti el cognom Mole té dret a fer la salsa de carn de Nadal —ha dit la mare, que tot i tenir els llavis prims, en aquell moment eren més discernibles que mai—. Dóna’m la cullera.

—Tant si t’agrada com si no, Pauline, aviat seré una Mole. En George i jo ens casarem tan bon punt estiguem tots divorciats —ha dit la Tania.

—Per mi, perfecte! —ha cridat la mare—. A casa teva pots fer la salsa de cam de Nadal a la teva manera, però fins que arribi el moment, surt de la meva vida!

Aleshores tothom s’ha congregat a la cuina per unir-se a la disputa, excepte en William, que estava posant els seus insectes de plàstic (un regal de la Rosie, 30 per una lliura a Poundstretcher, una botiga on tot val una lliura) a dormir en contenidors diversos.

Mentrestant, l’àpat de Nadal, que m’havia esforçat a preparar durant la major part del dia, s’ha refredat. He pujat al pis de dalt, he tancat la porta d’un cop i m’he llançat al llit. He esperat sentir el so d’uns peus que pugessin les escales; sens dubte algú havia de pujar i suplicar-me que m’afegís al grup, ¿no? Però els únics sorolls que he sentit eren els «drings» del microones, després com obrien els crackers^[23] i com destapaven les ampolles de cava; finalment he sentit les rialles, cosa que m’ha repugnat!

He sentit unes quantes vegades com deien «salsa» amb diferents tons d’hilaritat!

He d’abandonar aquesta casa tan bon punt se’m presenti la primera oportunitat!

M’he despertat a dos quarts de vuit del vespre i m’he trobat en Glenn Bott que em sacsejava amb brusquedat.

—Gràcies per la pilota de futbol —m’ha dit. I ha afegit—: Tens baves al costat de la boca, papa. —M’ha donat un paquet mal embolicat i amb el cel·lo enganxat de qualsevol manera. Duia una targeta que posava amb mala lletra—: Per al papa, de part d’en Glenn. —L’he obert i he trobat una ampolla d’anticongelant i una manyopla per treure el gel del parabrisa del cotxe. M’ha commogut molt. Intentaré convèncer el nen que es deixi créixer els cabells. A part de la mata, el seu cuir cabellut intimida.

La Tania li feia la pilota, però amb aires de superioritat: «Ostres, Glenn, aquestes vambes són una passada». Després ha marxat per reunir-se amb la Pandora per anar a la cantada de nadales a la residència per a malalts terminals. M’he alegrat de veure-la marxar. Ha deixat clar tota l’estona que el dia de Nadal a casa els Mole havia sigut com un passeig pel cantó salvatge de la vida.

El Johnnie Walker ha fet que el pare es posés sentimental i ens ha convidat a un «esmorzar-dinar» demà, el dia de Sant Esteve, a The Lawns.

En Glenn m’ha ajudat a preparar els llits plegables per als Sugdens. Hem funcionat força bé com a equip. Abans de marxar cap a casa amb la bicicleta ha dit:

—Papa, he estat pensant… Jesús fa 1997 anys avui, ¿eh que sí?

Era una pregunta retòrica, que, gràcies a Déu, no he hagut de contestar. ¿Aquest nen està obsessionat amb la religió? ¿Com reaccionarà quan sàpiga que el seu pare és un agnòstic radical?

DIVENDRES, 26 DE DESEMBRE
Sant Esteve - Festa

L’«esmorzar-dinar» a The Lawns ha sigut força tens. Ha començat malament quan l’avi Sugden ha relliscat i ha caigut dins l’estanyol de les carpes japoneses koi i n’ha fet malbé el revestiment. La boca de la Tania s’ha convertit en una fissura i s’ha quedat així durant tot el dinar. No ha ajudat gens a relaxar l’ambient el fet que la mare s’hagi posat a riure descaradament de l’arbre de Nadal, decorat amb vint-i-cinc homenets fets de pa de gingebre que penjaven de l’arbre amb una cinta platejada en forma de dogal al voltant del coll.

—Em pensava que estaves en contra de la pena de mort, Tania —ha dit.

—En George no es va recordar de fer-los un forat al cap per fer-hi passar la cinta —ha dit la Tania, mentre ens passava un plat de sushi fet a casa. Semblaven, sospitosament, trossets de carpes japoneses koi, que feien esforços per respirar a l’exterior mentre el pare intentava reparar desesperadament el revestiment de l’estanyol.

He vist com l’Ivan mirava amb nostàlgia la seva antiga casa espaiosa.

Les coses s’han animat una mica quan s’ha despertat el cadell de labrador i ha agafat una de les extensions de la Rosie amb les potes, però hem marxat tan bon punt la meva germana ha quedat desentortolligada.

A la tarda he portat en William a passeig amb el seu carretó i ens hem trobat l’Archie Tait a fora la gasolinera BP, on havia anat a comprar una hamburguesa de gall dindi per sopar. Li he preguntat com havia passat el dia de Nadal.

—Sol —ha dit.

M’ha preguntat com havia passat el dia.

—M’he sentit sol, però no ho estava —he contestat.

Un impuls insensat m’ha empès a dir-li si volia venir a les 6 a Wisteria Walk, on hi hauria pastís de Nadal, cogombrets en vinagre, les sobres del gall dindi, etc. S’ha mirat les hamburgueses de gall dindi i ha dit:

—Em pregunto si em farien un reembossament.

Quina rateria!

Les deu del vespre. M’acabo d’adonar que el comentari del reembossament era una broma, gairebé ho puc assegurar, perquè l’Archie no en té res, de rata. Ha arribat a casa adornat amb regals. M’ha donat un exemplar de Life of Doctor Johnson de Boswell, que vaig admirar l’última vegada que vaig anar a casa seva. A en William li ha donat una capsa de fusta amb seixanta llapis de colors preciosos de la marca Lakeland, ordenats per colors. És un regal massa bonic per a un nen de tres anys. Estic quasi segur que en William els perdrà o els farà malbé en qüestió d’hores. Li ho he dit a PArchie.

S’ha ajupit i ha dit a en William: «William, cadascun d’aquests llapis té el seu propi lloc dins la capsa i els has de tornar a deixar al seu lloc exacte cada dia abans d’anar-te’n a dormir».

En William ha passat la resta del dia traient els llapis de la capsa i tornant-los-hi a posar. He preguntat a l’Archie on havia comprat un regal tan preciós, ja que l’havia avisat amb molt poc temps. Ha dit que feia quinze anys que la tenia. La cara que feia evidenciava que no volia entrar en detalls.

DISSABTE, 27 DE DESEMBRE

Gràcies a Déu que ja ha passat tot i que només queda l’Any Nou.

DILLUNS, 29 DE DESEMBRE

La mare ha rebut la nota següent de l’Archie Tait.

La mare s’ha pres aquesta nota com una justificació del seu comportament atrevit i indisciplinat des que va arribar a la maduresa sexual.

En Glenn ha vingut (un altre cop) aquest vespre per desitjar-nos un feliç any nou i per donar-me una felicitació escocesa del Cap d’Any de part de la seva mare, la Sharon. L’he posada directament sobre la nevera sense llegir-la.

—Has de llegir el que diu a dintre, papa —ha dit en Glenn.

L’he oberta i l’he llegida:

M’imagino que vol dir «pròsper»; una consulta ràpida al diccionari li hauria estalviat fer aquest ridícul tan considerable. Dins la felicitació (d’un gaiter amb les muntanyes al fons i un labrador en primer terme) hi havia una factura.

He fet una mica d’aritmètica mental. Les 66.000 lliures que dec a l’Arthur Stoat més les 15.000 lliures equivalen a 81.000 lliures!!!

M’he recolzat a la nevera.

—Perdona, papa —ha dit en Glenn—. No té res a veure amb mi.

M’han vingut ganes de dir: «Al contrari, Glenn, té molt a veure amb tu».

Es tracta d’un esdeveniment tan terrible en la trajectòria de la meva vida que no veig com me’n puc sortir. Els deutes m’aterren d’una manera malaltissa. Els meus pares no han aconseguit mai, que jo sàpiga, no estar endeutats. De fet, el pare afirma que des que era petit està endeutat (un crèdit per comprar-se una Ferrari Corgi).

De moment, no hi puc fer res: totes les línies de telèfon d’ajuda per crisi estan ocupades. He intentat la línia d’Ajuda amb els Deutes unes quantes vegades. Fins i tot he intentat telefonar a l’Anna Raeburn de Talk Radio, però he sigut un dels molts d’emportar-me una decepció.

Més tard, en William, en Glenn i jo hem anat a la plaça de l’Ajuntament de Leicester, tot i que no estava d’humor per celebrar res. Hi havia centenars de persones. Alguns anaven molt mudats. L’Ajuntament havia apagat totes les decoracions nadalenques. Tot era a les fosques. L’única llum que es podia veure era una de vermella de la càmera de vídeo de la policia, que filmava la multitud des del balcó de l’alcalde.

Quan han tocat les dotze, tota la multitud ha embogit entusiasmada i la policia ha sortit de les furgonetes, on havia estat esperant asseguda. Hem cantat «Auld Lang Syne». No hi ha hagut merder, només un ambient d’anticlímax i de tristesa terribles perquè l’ajuntament tenia una opinió tan pobra dels ciutadans.

A la una he portat els nens a casa. M’ha alegrat veure que la Sharon ha sortit a la porta per donar la benvinguda a en Glenn. Ens hem saludat amb la mà, però no ens hem dit res. Se la veia més grassa que mai.

DIJOUS, I DE GENER DE 1998

Aquests són els meus propòsits per a l’any nou:

DIVENDRES, 2 DE GENER

He quedat amb la Sharon Bott al «restaurant» McDonald’s (com diu ella), al centre de Leicester. He arribat una mica aviat i l’he enganxada amb la boca plena d’alguna de les triples hamburgueses.

Hi ha hagut una pausa incòmoda, durant la qual ella mastegava com una boja i jo intentava pensar en alguna cosa per dir que no l’obligués a parlar. Li he comentat que en Glenn i jo ens avenim força, tenint en compte que fa poc que ens coneixem. Ha assentit. He afegit que quedaria més bé si es deixés créixer els cabells a les clapes afaitades. Ha mastegat i ha assentit d’una manera frenètica. Els seus dits semblaven les salsitxes gruixudes de la carnisseria Walker’s.

Finalment, s’ha empassat el menjar i hem parlat sobre les 15.000 lliures que demanen els seus advocats. Li he explicat que, a diferència d’en Barry Kent, jo no era un home ric. Li he dit que li faria un pagament provisional de 1.000 lliures si no revelava a l’Agència de Suport a la Infància on visc. «L’únic que aconseguiríem és que s’embutxaquessin els diners», he dit, «i tu potser deixaries de cobrar l’ajut que reps».

S’ha avingut a la transferència de 1.000 lliures del meu banc.

DISSABTE, 3 DE GENER

Aquesta tarda he anat a veure la Pandora en una sessió d’atenció ciutadana. Necessitava algun consell sobre el meu dret a rebre ajuda legal. És inútil, diari, a tu no et puc mentir. La veritat és que la volia veure.

Tot i que feia ulleres, estava molt bonica amb el seu conjunt de jaqueta de llana i jerseiet de caixmir rosa. Ha tret un paquet de cigarros ultra light de la bossa grisa de xarol Prada. Li he fet un comentari sobre la bossa: ¿no s’hauria de comprar productes britànics?

—És un regal de Nadal —ha dit.

—D’un home ric, evidentment —he dit intentant controlar la gelosia.

Ha somrigut d’una manera enigmàtica.

M’he desfogat i li he explicat el meu fracàs a l’hora d’escriure el llibre, les accions legals imminents de l’Stoat i els meus problemes de manteniment relacionats amb en Glenn Bott.

Al final ha acabat rient! I m’ha dit:

—La teva vida és com una comèdia de situació! Has passat els trenta, vius a casa la teva mare i les dones t’espanten: ets el Ronnie Corbett dels anys noranta!

Quan he recuperat la serenitat, li he demanat si li agradava el món de l’agricultura i la pesca. Ha fet una ganyota i ha dit:

—Hauria d’estar a Afers Estrangers. Parlo el mandarí i el serbocroat, per l’amor de Déu! Els podria ser útil. I, en canvi, estic perdent el temps amb els buccins!

El busca ha començat a fer «bip, bip…» i un missatge ha passat per la pantalla: «TRUCA A L’ALASTAIR». Ha empal·lidit una mica i ha agafat el mòbil.

He marxat amb el cor trencat.

DIUMENGE, 4 DE GENER

Ara entenc de debò el significat de l’expressió «amor de mare». Sóc afortunat de tenir la mare més meravellosa del món. Em poso vermell d’avergonyiment quan rellegeixo tots els meus diaris. Amb prou feines hi ha algun paràgraf positiu sobre aquesta dona increïblement amable que s’ha sacrificat tant. La Pauline Mole és una santa: no m’ha salvat únicament de la humiliació, sinó d’una vida de deutes.

Me n’he assabentat aquest matí després de mantenir una conversa desconcertant amb l’Arthur Stoat. He agafat el telèfon pensant que, com que era diumenge i eren dos quarts de vuit del matí, no hi havia perill.

L’Stoat m’ha dit:

—Que bé que t’hagi trobat. Estic llegint les proves de Menuts collonuts! A la pàgina quaranta-tres dius: «Agafeu altra cua». No hauria de ser: «Agafeu una altra cua»?

No sabia de què em parlava; la pàgina quaranta-tres no existia. No obstant això, he recordat un consell que em va donar un dia la meva àvia: «Si mai tinguessis cap dubte, no diguessis res». De manera que m’he quedat callat; només de tant en tant deixava anar algun soroll que no em comprometés.

L’Stoat ha acabat dient que Menuts collonuts! era una «bona obra: divertida, informativa, compassiva i constant». M’ha dit que no s’havia adonat de com era de feminista fins que va arribar al capítol deu: «“El futur dels homes és desolador” em va sorprendre força en un llibre sobre menuts».

Ha dit que va quedar «enormement commocionat» per la dedicatòria de davant del llibre: «A la meva estimada mare, Pauline Mole, que m’ha criat i inspirat al llarg de tota la vida. Sense la saviesa i l’erudició d’aquesta magnífica dona no podria haver escrit aquest llibre».

L’Stoat ha sospirat i ha dit:

—Ets un home molt afortunat, Adrian. La meva mare m’ha decebut moltíssim. És una hipocondríaca ploranera i poc elegant.

El cor se m’ha omplert d’alegria quan he penjat el telèfon. Després de sentir les passes de la mare al pis de dalt, he posat una mica de bacó a la paella, per tal que, quan finalment baixés a donar menjar al gos nou, es trobés la taula parada amb un esmorzar anglès complet, juntament amb un pot de cafè acabat de fer i torrades sense la crosta. Fins i tot li he deixat un cendrer a l’abast. Li he dit:

—Gràcies per escriure el llibre —i li he enretirat una cadira.

—Ho vaig fer per mi. No podia suportar les teves queixes sobre aquest coi de llibre ni un minut més.

—Estic impacient per llegir-lo. ¿En tens alguna còpia? —he dit.

Ha caminat sense fer soroll cap a l’alcova i ha pitjat unes quantes tecles l’ordinador. La impressora ha començat a brunzir i a expulsar pàgines impreses pulcrament. Quan ha acabat d’esmorzar i de fumar un cigarro, Menuts collonuts! El manuscrit! ja estava llest, a punt de ser llegit. La mare ha dit:

—Exigeixo un cinquanta per cent dels diners previstos o cobrats, inclosos els drets d’autor, un tant per cent de qualsevol tracte de merchandising, de la venda dels drets a l’estranger i, evidentment, del romanent.

No li ho podia discutir.

Les deu de la nit. Acabo de llegir el manuscrit. No està malament, però hi ha massa èmfasi en la política feminista, pel meu gust. La Germaine Greer apareix catorze vegades a l’índex.

DILLUNS, 5 DE GENER

Avui ha telefonat en Zippo. Volia felicitar-me pel llibre que no he escrit. Pie Crust té la intenció de repetir els primers programes de televisió «a cavall del llibre». Ha dit que té un gran potencial de culte, sobretot des de la prohibició de vendre vedella d’arran d’os. «Em sembla que atraurà gent de dretes que menja vedella i que llegeix el Telegraph», ha dit, «i això incrementarà enormement el potencial publicitari». Ha descrit el perfil publicitari dels lectors del Daily Telegraph. Es veu que els interessen els coberts del jardí, calcetes per a la incontinència, tisores per podar, roba interior eròtica, adobs líquids, creuers egipcis, pèrgoles, coberteries, líquids per fixar dentadures postisses i qualsevol cosa relacionada amb els gossos.

En Zippo ha començat a negociar amb Stoat Books. La data de publicació és el 24 de febrer i, segons en Zippo, és un mal moment per publicar. «Ningú publica per aquestes dates», ha dit. «És un forat negre pel que fa a la compra de llibres». Quan he demanat per què Menuts collonuts! El llibre! es publicava en un «mal moment», ha dit: «Menuts collonuts! no és exactament un llibre, ¿eh que no, Aidy? És un subproducte de la televisió».

DIMECRES, 7 DE GENER

S’ha mort l’Archie Tait. Un policia que es diu Darren Edwards m’ha telefonat per dir-m’ho. Ha trobat el meu número de telèfon sota un pot de salsa de verdures en vinagre de la marca Haywood. Creu que l’Archie va morir la nit de dilluns. He preguntat al policia per què em telefonava a mi —no sóc pas el parent més pròxim de l’Archie. L’agent de policia Edwards ha dit que el meu número de telèfon era l’únic que han localitzat a la casa.

DIJOUS, 8 DE GENER

He explicat a en William el que ha passat a l’Archie. Abans he demanat consell a la mare. ¿Com s’explica la mort a un nen de tres anys?

—No ho sé —m’ha dit—. Quan tots crèiem en Déu era més fàcil. Als nens petits només els havies de dir que la gent morta anava al cel a veure Jesús.

—Potser haurem de reinventar Déu. A vegades era molt útil —ha dit l’Ivan.

La Rosie ha suggerit un enfocament ecològic. Ha dit:

—Digues a en William que el cos de l’Archie està mort, que…, que abonarà la terra i que farà que…, que les verdures creixin més i coses així.

Al final he dit a en William que l’Archie se n’havia anat a dormir i que no es volia despertar. Això, ho ha entès. Ha vist moltes vegades com em costa de llevar-me al matí.

DISSABTE, 10 DE GENER

¿Els de la generació del baby boom no tenen sentit de la moral?

S’ha demostrat que en Robin Cook, el ministre d’Afers Estrangers, és un adúlter en sèrie! ¿Com pot ser? Jo sóc com a mínim el doble d’atractiu que ell. Deu ser veritat que el poder és un afrodisíac. ¿Com s’explica, si no, que la Gaynor Regan^[24] estigui enamorada d’un nan?

DIUMENGE, 11 DE GENER

Avui m’he assegut al jardí, al sol, i m’he pres un te! El temps s’ha tornat boig. L’innovador termòmetre de peces de fruita que vaig comprar a Espanya per a la mare, i que encara està clavat amb un clau al costat de la casa, mostrava que la temperatura era de dues taronges més un plàtan: -63° Fahrenheit.

DIMECRES, 14 DE GENER

El paio de la botiga BP m’ha dit que els de Benestar Social enterrarien l’Archie Tait si ningú no els planteja una alternativa abans de divendres. No és problema meu. Gairebé no el coneixia. I a més a més, la mort és la mort. L’Archie no ho sabrà, ni li importarà si l’incineren els de Benestar Social o el Servei Funerari de Harrods. El paio de la BP ha dit que havia mort d’una pneumònia. M’ha preguntat si volia el London Review of Books de l’Archie que havia arribat el dissabte. Li he dit que ja me’l quedaria.

DIVENDRES, 16 DE GENER

Incineraran l’Archie el dimarts a les onze del matí. Jo m’ocupo de la música i els textos. El paio de la BP repartirà panades de carn i verdura i panades de salsitxa de la marca Ginster.

DISSABTE, 17 DE GENER

El pobre president Clinton ha hagut de suportar moltes coses des que el van elegir. Tant el Ku Kux Klan, com els Survivalists i les Filles de la Revolució han volgut desprestigiar-lo. Ara han sortit amb una història ridícula: en Clinton va assetjar sexualment una dona que es diu Paula Jones en una habitació d’un hotel a Arkansas. Sí, home! Un paio tan atractiu no té cap necessitat d’assetjar una dona sexualment. He preguntat a la mare si havia sentit a parlar del cas de la Paula Jones. M’ha mirat amb els ulls plens de llàstima.

—Tothom ha sentit a parlar de la Paula Jones —ha dit—. ¿On eres tu? ¿Al planeta mart?

Li he dit que era impossible estar al dia de totes les notícies. Ella m’ha dit:

—No estem parlant pas d’un xoc en cadena de tres cotxes a la població de Market Harborough, Adrian. Estem parlant d’una notícia de gran ressò, d’abast mundial, pròpia dels titulars de la CNN o la BBC. —M’ha aconsellat que anés a veure el neuròleg: creu que puc estar patint una pèrdua selectiva de memòria.

DIMARTS, 20 DE GENER

Només hi havia vuit persones a l’enterrament de L’Archie: jo, la mare, la Rosie, el paio de la botiga BP, el veí de l’Archie (un estudiant que es diu Liam), un representant del Partit Socialista Laborista, l’advocat de l’Archie (el senyor Holden) i l’home de la incineradora. Encara que només el coneixia des del maig, aquí em tens dirigint la cerimònia de l’enterrament. La mare ha fet una bona feina amb l’autoedició del programa del funeral.

Tothom ha dit que havia sigut un acte preciós. No hi ha hagut cap rastre d’aquella morbositat de l’Església anglicana sobre «néixer en pecat i morir en pecat». El paio de la BP s’ha acostat al faristol per dir que l’Archie entrava a la botiga a comprar queviures i sempre era molt educat, fins i tot quan el London Review of Books arribava amb retard. Ha dit que l’Archie no es queixava mai de la cama artificial, fins i tot quan la vorera estava glaçada. El senyor Holden, l’advocat, ha dit que només havia coincidit amb ell un parell de vegades, però que el considerava un autèntic cavaller que feia grans sacrificis personals i professionals per la causa del socialisme. Però ha sigut terrible anar a un enterrament en què ningú plorava. A vegades es troba a faltar una mica de sang mediterrània.

Només l’home del Partit Socialista Laborista i en Liam han vingut a Wisteria Walk. El paio de la BP havia de tornar a la botiga i el senyor Holden tenia un judici. En William ha tornat de la guarderia i ha entretingut les visites interpretant cançons infantils tradicionals fins que se n’han cansat i han marxat.

Les dues de la matinada. ¿Tinc principis pels quals sacrificaria la meva vida personal i professional? Desconec la resposta d’aquesta pregunta.

Dos quarts de cinc de la matinada. Com que el senyor Blair sent un odi evident per la guerra, no em podré posar mai a prova en una batalla. És una pena.

DIMECRES, 21 DE GENER

M’ha arribat un fullet molt elaborat d’en Peter Savage en el qual promou el seu últim projecte, un bar d’oxigen que es diu H₂O: un tros de cartolina rígida blanca en què hi ha escrit al mig H₂O amb lletra menuda i platejada. A dins hi ha una llista del que he imaginat que era una selecció dels diferents oxígens disponibles.

Ho he ensenyat al pare quan ha vingut a veure la Rosie i en William aquest vespre. Ha quedat horroritzat. Ha dit: «Vint-i-cinc lliures per esnifar aire fresc! Hi ha gent que es ficaria els bitllets de deu al cul si els diguessis que està de moda».

Li he recordat que inspirar fulles cancerígenes enceses li costava, com a mínim, quaranta-cinc lliures a la setmana.

Ha protestat i ha dit que havia reduït la dosi a quinze cigar-ros al dia ara que la Tania el pressionava perquè ho deixés, tot i que ha admès que es gastava «sis lliures al dia amb pegats de nicotina». Ha dit: «Tens sort de tenir una personalitat que no és addicta a res, Adrian».

Evidentment, desconeix el meu consum diari alarmant d’Opal Fruits i la meva dependència creixent dels de color verd.

Avui ha telefonat el senyor Holden, l’advocat de l’Archie, i m’ha demanat si divendres puc anar al seu despatx a dos quarts de tres. M’imagino que em demanarà que pagui una part de les despeses de l’enterrament, cosa que no és justa. Com ja he dit força vegades, gairebé ni el coneixia.

L’Stoat m’ha enviat per fax quatre pàgines de correccions editorials. La mare hi està treballant mentre jo escric. Ui! Ui! Ui!

DIJOUS, 22 DE GENER

En Glenn ha tingut problemes a l’escola perquè s’ha tirat un pet a la classe de matemàtiques. La seva mestra de matemàtiques, la senyoreta Trellis, diu que se l’ha tirat a posta. En Glenn reivindica que la seva mare li dóna «massa mongetes».

Avui he telefonat a l’escola i he demanat hora per veure la senyoreta Trellis (dilluns a dos quarts de cinc).

DIVENDRES, 23 DE GENER

El senyor Holden ha somrigut i ha ensenyat les dents grogues. Després m’ha lliurat un document i ha dit: «És el testament del senyor Tait, que va esmenar fa només tres setmanes».

He aixecat el cap després de llegir-ho i he dit:

—¿Quants anys té aquest gat, senyor Holden?

Ha somrigut i ha dit:

—No he tingut el plaer de conèixer la criatura en qüestió, senyor Mole.

El dia 27 em donen les claus. La mare s’ha posat a plorar d’alegria quan ha sabut la notícia. Hem conduït fins a Rampart Terrace, però era massa fosc per veure gaire res.

DISSABTE, 24 DE GENER

En Liam m’ha ajudat a posar l’Andrew dins el cistellet de viatge. El gat ha oposat resistència, i no s’ha quedat curt. Els meus chinos de color blau marí han quedat plens de pèl blanc i ros. Al matí l’he portat a la consulta del veterinari on tenim inscrit el gos nou. El veterinari ha examinat l’animal, que forcejava i es revoltava.

—¿Quant temps viurà? —he preguntat.

—No es preocupi, senyor Mole —ha dit jocosament el veterinari—, viurà una pila d’anys.

L’Andrew està ajagut damunt el llit mentre escric. Li han prohibit baixar al pis de baix perquè ha saltat sobre l’esquena de l’Ivan i li ha fet sortir sang.

DIUMENGE, 25 DE GENER

Aquest matí he portat la família a veure la casa de l’Archie des de fora. La mare ha espiat per la bústia i ha dit que s’havien d’arreglar moltes coses. La Rosie ha destacat que no hi havia cap senyal de calefacció.

L’Ivan ha travessat el carrer, ha mirat la teulada i ha dit que «faltaven moltes teules», que, al seu entendre, la xemeneia «es veia inestable» i que les canals «podrien fer fallida en qualsevol moment». En William ha dit que li agradava el color de la porta principal (vermell). El seu comentari ha sigut l’únic positiu.

Més tard hi he portat en Glenn i en William. En Glenn ha desaparegut pel carreró del costat, ha escalat el portal i després ha fet sortir el pestell. Hem entrat per darrere i hem trobat un pati pavimentat, arbres que creixien dins uns testos grossos, un trosset minúscul de gespa i un banc de pícnic, damunt el qual hi havia una tassa i un platet. Hi havia un caseta amb menjar per als ocells prop de la finestra de la cuina. En Glenn ha dit:

—Està bé, ¿no, papa?

Hi havia un cobert al fons del pati. En Glenn ha obert la porta i ha dit:

—Vine, William, aquest refugi és bestial.

Han jugat dins el cobert fins que ha començat a fer fred. Més tard, he deixat en Glenn a Geoffrey Howe Road.

—La mama em tindrà el sopar a punt —ha dit.

Tot just ara m’he adonat que en Glenn no sap llegir bé. A dins el cobert hi havia una bossa que deia, clarament, «Fertilitzant natural per a testos John Innes». Quan en William ha preguntat a en Glenn què hi havia dins la bossa, en Glenn no sabia què dir.

—Aquestes paraules, no les sé llegir —ha dit.

Aleshores no li he dit res, però dilluns trauré el tema davant la senyoreta Trellis. Aquest nen és intel·ligent i ha rebut l’educació obligatòria durant set anys. Al cotxe m’ha preguntat si em semblava bé que es posés una arracada.

—No, t’ho prohibeixo rotundament —li he dit.

Ha quedat força content i satisfet.

A vegades desitjaria no ser pare; fins i tot quan estic sol porto en Glenn i en William amb mi, a les espatlles i a dins el cor.

DILLUNS, 26 DE GENER

La senyoreta Trellis és una criatura insulsa amb una jaqueteta de llana beix. Li falten moltes coses: personalitat, humor, estil i encant. L’he informada sobre la meva recent entrada en la vida d’en Glenn i li he dit que estaria a l’aguait amb la seva futura educació.

A la sortida he demanat hora per veure en Roger Patience, el director.

En Glenn estava assegut a fora esperant, a l’aparcament de l’escola.

—¿Com ha anat, papa?

—Molt bé —he dit.

L’he aconsellat que practiqués tirar-se pets en silenci. Li he assegurat que es pot fer.

—Ja ho provaré, papa —ha dit.

De tornada a casa, l’he portat a la biblioteca on vaig treballar i li han fet el carnet de soci. S’ha quedat molt sorprès en saber que el servei de la biblioteca era gratuït.

—¿Com saben que no mangaràs els llibres, papa? —ha dit.

Ha tret quatre llibres; tots són plens de fotografies i tracten de futbol.

DIMARTS, 27 DE GENER

Avui m’han donat la clau del pis de l’Archie. En part no sembla gaire normal. L’Archie era present en totes les habitacions. El llit desfet, un parell de mitjons al terra, la pica plena de plats, un plat, un bol, una tassa, un platet, un ganivet, una forquilla, una cullereta de postres, una cullera, una ouera. He obert totes les finestres i després he examinat els prestatges. Quin tresor! Quines joies tenia al davant! Un tal Eric Blair^[28] havia fet una dedicatòria al llibre de l’Orwell Homenatge a Catalunya: «Per a l’Archie, salutacions cordials de l’Eric Blair». No he dit a ningú més que ja tinc la clau.

DIMECRES, 28 DE GENER

En Roger Patience és una persona profundament neuròtica. Pensa equivocadament que en Chris Woodhead, el cap dels inspectors d’Ensenyament, li té el dit ficat a l’ull.

En Patience està més obsessionat per la classificació que un entrenador de futbol de primera divisió. Li he preguntat per què la seva escola es troba al capdavall de la classificació. Ha donat la culpa a «la zona de captació dels estudiants, la xusma de les urbanitzacions». Ha donat la culpa als professors: «No es volen quedar». Ha donat la culpa al conserge: «Soscava la meva autoritat». Ha donat la culpa a en Glenn Bott, de qui ha dit que es trobava a la frontera dels que necessiten classes de reforç.

Es veu que l’última vegada que hi va haver una inspecció a l’escola, un inspector va escollir en Glenn a l’atzar perquè li anomenés tres indústries britàniques pròsperes.

No en va saber dir ni una.

He demanat a en Roger Patience que organitzi classes de reforç de lectura i escriptura per a en Glenn.

—Segons tinc entès, d’això se’n diu ensenyar —he dit sarcàsticament.

Mentre era allà a l’escola, la secretària l’ha avisat per l’intercomunicador per dir-li que tenia una trucada en espera:

—Roger, és l’Ofsted.

En Patience ha tret una ampolla de Prozac del calaix de l’escriptori, l’ha oberta amb dificultats (el tap és a prova de nens) i s’ha ficat una càpsula sota la llengua abans de dir: «Sóc en Patience, digues». Un cop acabada la trucada servil, ha avisat la secretària per l’intercomunicador perquè demanés si la «senyoreta Flood està lliure».

Mentre hem esperat la senyoreta Flood, hem passat cinc incòmodes minuts de conversa parlant de la meva germana Rosie i de com és de malparlada.

—Em penso que té la síndrome de Tourette —he dit.

Han trucat a la porta i ha entrat l’Eleanor Flood. És prima i pàl·lida, amb els cabells negres i gruixuts. Portava un jersei negre amb coll de polo i un conjunt de pantalons i jaqueta negre. Portava una bossa grossa de pell negra penjada a l’espatlla. Té els ulls grisos. La visió dels seus canells tan fràgils gairebé m’ha fet sortir les llàgrimes.

Parlava amb una veu fluixeta:

—Em sap greu, senyor Patience, però la classe de reforç de lectura ja està plena a vessar —ha dit quan en Patience li ha preguntat si «hi podia fer encabir en Bott»—. A més a més —ha dit dirigint els ulls cap a mi—, en Glenn necessita classes particulars almenys un parell d’hores a la setmana.

En Patience ha rigut davant la impossibilitat de l’escola d’oferir aquest servei.

—Jo faig classes particulars als vespres —ha dit.

—Senyoreta Flood, no consentiré que importuni el senyor Mole en horari escolar.

He explicat a la senyoreta Flood que no sóc partidari de les classes particulars. No obstant això, tenint en compte l’estat lamentable de les habilitats de lectura d’en Glenn, potser hauria d’adoptar un punt de vista més pragmàtic. Cobra nou lliures per hora. Em telefonarà per dir-me quan li va bé començar. He estat pensant en els seus canells durant tot el camí cap a casa.

DIJOUS, 29 DE GENER

El president Clinton ha negat de la manera més contundent possible que mai hagi mantingut relacions sexuals amb la becària de la Casa Blanca, Mònica Lewinsky. Mirant fixament la càmera i movent el dit índex per ser més emfàtic, ha dit, amb una honestedat ardent: «Jo no vaig mantenir relacions sexuals amb aquesta dona», i després ha afegit, amb les seves encantadores maneres del sud, «la senyoreta Lewinsky». Jo, personalment, me’l crec sense dubtar-ne gens.

Sembla que la mare i l’Ivan ho saben tot sobre l’afer Lewinsky. Quan he dit que no havia sentit a parlar mai d’aquesta noia fins avui, m’han mirat amb incredulitat.

—Una vegada vaig tenir una secretària a la cooperativa lletera que no havia sentit a parlar mai d’en Van Gogh. Es pensava que era en Van Morrison qui havia pintat els Gira-sols.

La mare ha dit:

—Sembla que descartis qualsevol cosa que pugui ser remotament perjudicial per al president Clinton.

Li he dit que l’admirava.

—Però si és un addicte al sexe.

Li he comentat que la seva dona, la Hillary, era molt atractiva. ¿Per què hauria d’anar a buscar plaer sexual en una altra banda? S’han mirat.

—Em penso que ens trobem davant d’una situació paral·lela a la de la Mary Archer^[29] —ha dit l’Ivan.

La mare m’ha dit:

—Adrian, d’aquí a un parell de mesos faràs trenta-un anys. Sé que has mantingut relacions sexuals com a mínim dues vegades, però sembla que no sàpigues res de la luxúria.

He pujat a dalt a veure Newsnight al meu televisor portàtil. Ara la Pandora hi surt força sovint.

DIVENDRES, 30 DE GENER

He mirat «el comunicat sobre la Lewinsky» del president Clin-ton infinites vegades. Aquest home no està dient cap mentida. La veritat li surt dels ulls, dels forats del nas i dels llavis.

DISSABTE, 31 DE GENER

He tingut malsons relacionats amb la Mònica Lewinsky: ella vivia a la casa de l’Eleanor Flood i començàvem una relació luxuriosa després de jugar al Cluedo.

DILLUNS, 2 DE FEBRER

Després de llegir una mica de correu de fans que m’ha arribat avui de Pie Crust, he quedat convençut que s’haurien de reobrir els grans manicomis de l’època victoriana. Una dona de Dorset col·lecciona «trossos d’ungles dels famosos» per fer una subhasta benèfica. Dins la carta ha adjuntat una bosseta de plàstic que es pot precintar, en la qual hi havia escrit «Adrian Mole». I m’ha demanat que la hi tornés a enviar amb el sobre a franquejar a la destinació, que també havia adjuntat. La Rosie ha agafat el tallaungles, ha tallat les ungles del gos nou i les ha ficat dins la bosseta. El gos nou, per variar, se’l veia feliç després de la pedicura, de manera que encara n’ha sortit alguna cosa bona.

El diumenge faig el trasllat. En Nigel em deixa la furgoneta. M’ha perdonat per haver revelat que era gai, des que es va assabentar que un oncle seu s’havia canviat el sexe el 1979, una informació que la seva família li havia ocultat.

DIMECRES, 4 DE FEBRER

No penso marxar ni un minut abans! Avui ha anat de poc que no ens baralléssim amb la mare. Passa molt d’en Glenn. Quan he dit: «gairebé no hi has parlat més des del dia de Nadal, quan li vas dir que no posés els colzes damunt la taula», ella ha cridat «però si tenia un colze dins el plat de les cols de Brussel·les, per l’amor de Déu!».

L’Ivan ha defensat la mare, és clar, i en un atac de ràbia que m’ha vingut l’he acusat de ser un cucut^[30] al niu de Wisteria Walk.

—Ets tu, el cucut —ha xisclat la mare—. Tinc unes ganes que arribi diumenge!

Li he dit que no havia donat cap oportunitat a en Glenn i ella m’ha dit, xisclant:

—No he conegut mai un nen que es tiri tants pets. És com un volcà de sofre a punt d’entrar en erupció.

Li he explicat allò de les mongetes, però no n’ha volgut saber res.

També tinc moltes ganes que arribi diumenge.

DISSABTE, 7 DE FEBRER

En Glenn m’ha dit que li agradaria molt que em casés amb la seva mare mentre posàvem caixes buides de patates Walker a darrere la furgoneta d’en Nigel. Gairebé m’he posat a riure en veu alta només de pensar-hi, després l’he mirat a la cara i m’he alegrat de no haver-ho fet. Li he dit que la Sharon i jo no ens casaríem mai.

—¿I per què no, papa?

De les mil i una raons que li podria haver donat, he triat la que sabria que entendria:

—Estic boig per una altra, fill —li he dit, procurant assemblar-me a en Grant Mitchell de Gent del barri (el seu heroi).

—Ja ho entenc, papa —ha dit en Glenn. I no hem parlat més en tot el camí.