RAMPART TERRACE, LEICESTERSHIRE

DIUMENGE, 8 DE FEBRER

Només ha calgut fer un sol viatge amb la furgoneta per traslladar totes les meves possessions a casa de l’Archie. Quan he arrossegat l’última caixa de la furgoneta i l’he deixada caure damunt el terra de l’habitació del davant, en Nigel ha dit: «Pedra movedissa no posa molsa, ¿eh, Moley?».

Feia un fred que pelava a la casa. Havia d’anar sortint a fora per escalfar-me. He trobat uns quants encenalls i algunes branques tallades a la cuina i he encès un foc a la petita llar de foc. En Nigel ha conduït fins a la gasolinera BP, ha comprat uns troncs fets de serradures comprimides i una bossa de carbó de coc, i el foc (i l’escalfor) ha començat a avivar-se ben aviat xemeneia amunt.

L’Archie no havia cuidat la casa d’una manera gaire meticulosa. El terra estava cobert de pèl de l’Andrew. En Nigel m’ha aconsellat que comprés una aspiradora Dyson i una pinta per al gat. Hem pujat al pis de dalt per examinar el que seria la meva habitació. En Nigel s’ha estremit quan ha vist el llit desfet de l’Archie amb els llençols grisos i el cobrellit apelfat de color gris clar.

—¿Es va morir al llit? —ha preguntat, mentre es posava uns guants de plàstic.

He reconegut que no ho sabia. En Nigel ha dit:

—No permetré que dormis en aquest llit avui, Moley. Sembla tret d’Els miserables.

Hem anat a Bed City, on ens hem tret les sabates i ens hem estirat de costat a tots els llits de la botiga que feien dos metres per dos metres.

—¿Ha provat els que fan dos metres per metre vuitanta, senyor? —ha preguntat a en Nigel un botiguer ensabonador que portava una arracada amb un diamant.

Hem triat un llit que té una base amb quatre calaixos i que compta amb l’aprovació del Consell Britànic dels Llits. També m’he permès el luxe de comprar quatre coixins d’escuma i un nòrdic que abriga molt.

Quan hem arribat a casa, l’Andrew acaparava el foc. Ens mirava amb la indiferència de sempre mentre arrossegàvem el llit vell cap a fora i el nou cap a dintre. No ha mostrat cap senyal de pena. En William encara és a Wisteria Walk. La mare es nega a deixar marxar el seu primer nét fins que jo hagi trobat alguna solució a la humitat i al fred de Rampart Terrace. Així doncs, passaré la primera nit aquí sol.

La meva adreça ara és Rampart Terrace, 33, Ashby-de-la-Zouch, Leicestershire.

La senyoreta Flood m’ha telefonat al mòbil i m’ha dit que tenia «un forat a l’agenda» i que podia començar les classes particulars amb en Glenn el divendres 13, a dos quarts de vuit.

DILLUNS, 9 DE FEBRER

Encara no he decidit què faré amb l’habitació lliure del pis de dalt: no sé si convertir-la en un estudi o en una habitació per a en Glenn. La meva indecisió està creant un embús de caixes sense desempaquetar al menjador, al passadís i a la cuina. Aquest nen no ha tingut mai una habitació pròpia: ara la comparteix amb els seus dos germans petits, en Kent i en Bradford. D’altra banda, tinc moltes ganes de seure davant un escriptori amb un flexo i poder escriure i pensar. ¿No va ser en Leonard Wolf qui va dir: «Tots els homes haurien de cobrar cent lliures a l’any i tenir una habitació pròpia»? Darrerament he negligit la meva vida intel·lectual. Encara no he vist Titanic, per exemple.

DIMARTS, 10 DE FEBRER

La Sharon Bott ha hagut d’ingressar a l’hospital perquè té la pressió sanguínia pels núvols. Em pensava que senzillament era grassa, però m’he assabentat, de fet, que està embarassada de vuit mesos. En Glenn m’ha dit que el seu company, en Douggie, «ha fotut el camp, papa».

La Sharon ha hagut de deixar els seus fills més petits amb parents i en Glenn ha optat per venir aquí. Hauria pogut anar amb la seva àvia Bott, però ha dit: «És que és molt rata a l’hora de repartir les patates, papa». La Sharon m’ha telefonat des del llit de l’hospital per dir-me com n’estava, d’agraïda. Li he preguntat quant temps s’estaria a l’hospital i ha dit: «Fins que neixi la criatura. I això podria voler dir un mes si arribo fins al final». Semblava que tingués esperances que fos així.

Coincideix justament amb la publicació i la promoció de Menuts collonuts! El llibre! Li he demanat si hi havia alguna possibilitat que en Douggie tornés. Ha arrencat a plorar i ha dit: «No, va agafar tots els diners de la capseta del te i es va fugar a Cardiff amb la noia del videoclub».

El que vull és viure amb la Pandora, treballar durant el dia en alguna cosa interessant (preferiblement, escriure novel·les) i després prendre còctels a la banyera amb ella a les set, abans de sortir a sopar a les vuit. Això és el que vull! ¿Per què no ho puc tenir?

DIMECRES, 11 DE FEBRER

Avui estic més calmat. He trucat a un telèfon d’ajuda: Pares Solters. El paio de l’altre costat del fil telefònic ha dit que la meva reacció era força habitual. «Encara som cavernícoles», ha dit. «Encara tenim ganes d’estar a l’exterior i matar bestioles. No ens volem estar dins la cova, fent endreça i cuidant els nens».

DIJOUS, 12 DE FEBRER

Els meus diners i jo, de mica en mica, ens estem distanciant. He acceptat un pressupost de 1.405 lliures per instal·lar calefacció. Un altre de 795 lliures per arreglar la teulada i instal·lar canals noves. He anat a Bed City i he comprat un altre llit, per a en Glenn. En William encara cap dins el seu llit en forma de cotxe de carreres de fusta contraplacada, gràcies a Déu.

He fet un pagament de mil lliures al banc de la Sharon. El treballador del banc m’ha preguntat si estava bé (les mans em tremolaven i tenia les galtes molles de llàgrimes quan li he lliurat el feix de bitllets). Li he dit que tenia al·lèrgia a les plantes dels testos; el banc n’està ple.

He portat en Glenn a veure la seva mare a l’hospital. Els seus parents curts de gambals estaven aplegats al voltant del llit. No ens ha saludat ningú. Es veu que els Bott no són dels que saluden o fan presentacions. La Sharon ha donat dues monedes d’una lliura de la setmanada a en Glenn i ha dit que esperava que sigués «bon minyó». Li he dit que es portava «de manera impecable». Uns quants dels Bott han començat a riure per sota el nas a causa d’aquest comentari. M’he emportat el nen tan aviat com he pogut, però sense arribar a semblar indecent. He parat a Wisteria Walk de camí de tornada i he dit a la mare que alliberés en William. Li he dit que hi havia un calefactor a la seva habitació, en cas que el necessiti.

Ha pujat al pis de dalt i ha començat a fer-li la maleta amb l’aire d’una dona que està a punt d’anar a la forca.

A en William li encanta la seva habitació, que dóna al pati del darrere. Li agraden, sobretot, els pòsters de cotxes de carreres de la botiga de tot a una lliura que en Glenn va resseguir amb retoladors i que ara adornen les seves parets.

DIVENDRES, 13 DE FEBRER
Rampart Terrace

Aquesta tarda la mare s’ha entossudit a deixar-se posada la jaqueta enconxada durant tota la visita. Després de mirar al seu voltant, ha dit:

—Aquests calefactors ocupen espai i no fan res. Aquí fa tan fred com en el cul d’un os polar.

En William ha dit que li agradava portar l’anorac a dins el llit. M’han vingut ganes de clavar-li un clatellot. La mare ha sigut crítica amb les meves reserves de menjar i ha dit d’una manera punyent:

—Estic segura que aquest enze tan gros costa una fortuna d’alimentar.

—¿Et refereixes a l’Andrew o a en Glenn?

M’ha assegurat que parlava del gat. Li he preguntat per què estava de tan mal humor.

—Trobo a faltar el meu petitó. —Ha estirat en William cap a ella. Ell se n’ha desfet amb dificultats i ella ha marxat al cap de poc.

En Glenn, en William i jo hem netejat la cuina en honor a la visita de la senyoreta Flood. A un quart de vuit, en Glenn s’ha tret la gorra de beisbol, s’ha pentinat els cabells i s’ha assegut a la taula de la cuina mentre esperava que arribés.

Ha arribat a dos quarts de vuit en punt. Portava un abric de pell llarg negre i unes botes negres d’ant molt menudes, que hauria pogut dissenyar un follet sabater sota un bolet, en algun indret amagat. L’he ajudada a treure’s la jaqueta. De fet, no fa gens de pit, però els seus mugrons eren fàcilment discernibles sota el jersei gris. Tenia la punta del nas lleugerament vermella a causa del fred que feia fora. Era l’únic toc de color de la senyoreta Flood.

He rondat per la cuina durant una estona i he observat com treia els llibres i les eines de la bossa espaiosa. Després s’ha assegut a la taula al costat d’en Glenn, que ha dit: «¿Te’n vas o què, papa?».

He portat en William a dormir al pis de dalt i li he explicat un conte sobre una princesa amb els cabells foscos que s’enamorava d’un dinosaure. El nen ha acceptat del tot aquest fons escènic tan improbable. Després d’adormir-se, he aprofitat la tranquil·litat per escriure una miqueta. Em sembla que la idea de la família Archers-Reials comença a tenir cara i ulls.

Ahir a la nit en Jeremy Paxman de Newsnight va interrogar la Pandora amb relació a la qüestió de la vedella d’arran d’os. S’ha cenyit a la línia del partit: «Hem de protegir la gent, bla, bla, bla!». Ara bé, a l’última conversa que vam mantenir em va dir: «Tot això és absurd. Estadísticament, els britànics tenen més possibilitats de morir per haver caigut d’un c--- d’escala».

Un cop, durant l’entrevista, va deixar veure la dona que hi ha rere el personatge polític. Quan el senyor Paxman va dir: «Au, va, senyoreta Braithwaite», ella va dir, abaixant el to de veu: «Ets tan convincent, Jeremy», i després va riure amb el seu riure rogallós i va semblar que li treia la llengua.

Em sembla que ha sigut la cosa més eròtica que he vist o sentit des que la Barbara Windsor va perdre els sostenidors a la pel·lícula Carry On Camping.

Els diaris en van plens, aquest matí. En Brutus ha al·legat a l’Express que en Paxman va anar corrents a dutxar-se amb aigua freda després de sortir de l’estudi i que s’hi va quedar vint minuts.

DISSABTE, 14 DE FEBRER
Dia de Sant Valentí

Les deu del matí. No he rebut ni una sola postal en el primer repartiment que ha arribat de correus. Ni una. ¿És aquesta l’única recompensa per gairebé trenta-un anys a la capa de la terra? ¿Un prestatge buit a sobre la llar de foc el dia de Sant Valentí?

No obstant això, en William i en Glenn m’han fet una postal aquesta tarda. En William ha fet servir els llapis de colors Lakeland. Era prou bonica: un cor gros amb braços i cames, amb un globus que li sortia de la boca i que deia: «Papa, ets janial».

A les nou, aproximadament, m’han deixat una postal de Sant Valentí a la bústia. He obert la porta de seguida, i he mirat amunt i avall del carrer, però no es veia ningú. La postal tenia tot el que ha de tenir una postal de Sant Valentí: un gran cor vermell enconxat. A dins hi havia una sola lletra, la e. No conec ningú que tingui un nom que comenci per e. ¿Qui pot ser, estimat diari?

DIUMENGE, 15 DE FEBRER

Avui ha telefonat en Les Banks, el paleta que he contractat per fer les obres a casa l’Archie, per dir-me que no pot començar demà, com m’havia promès. La seva sogra es va morir de manera sobtada ahir a la nit.

DILLUNS, 16 DE FEBRER

Una persona que es diu Nobby ha vingut a casa per demanar-me si podia «deixar les escales a darrere la casa». M’ha assegurat que treballa per a en Les Banks. Li he demanat que s’identifiqués d’alguna manera.

—Truca a en Les al mòbil —ha dit.

Ho he fet. En Les m’ha confirmat que en Nobby era un dels seus treballadors i ha dit que les obres a Rampart Terrace començarien dimecres, «un cop m’hagi tret de sobre l’enterrament». No semblava gaire afligit. De fet, semblava com si estigués a l’aire lliure, sobre una teulada, amb la ràdio encesa.

Les tres de la matinada. ¿Oi que els Banks no enterren una dona morta amb una pressa indecent?

DIMARTS, 17 DE FEBRER

Avui en Glenn m’ha dit:

—¿Creus que en Glenn farà jugar en Michael, papa?

No tenia ni idea del que em deia. He pensat que el nen havia començat a referir-se a si mateix en tercera persona, com feia la Thatcher. Un senyal evident de bogeria o megalomania.

Després d’haver mirat el telenotícies, he sabut que en «Michael» és en Michael Owen, un jugador de futbol de divuit anys, i que en «Glenn» és en Glenn Hoddle, l’entrenador de futbol de la selecció anglesa. A partir d’ara hauré de llegir les pàgines d’esport de l’Independent. Fins al dia d’avui, les he fetes servir per folrar el cubell de les escombraries de sota la pica.

Aquest vespre ha vingut l’Eleanor Flood. Portava pintallavis i feia olor de mangos madurs. He hagut d’observar-la i olorar-la per frenar-me i no acariciar-li aquells canells tan delicats.

Ara m’adono que sempre he tingut una atracció per les articulacions de les dones: sóc un home de genolls, espatlles, coll, turmells i canells. Tot i que en els dits no m’hi fixo.

Després de fer la classe a en Glenn, l’Eleanor m’ha dit que pensa que és un «nen molt intel·ligent, però amb moltes mancances culturals».

Li he dit que estava intentant abordar aquest problema. Hem parlat a l’habitació del davant, asseguts un a cada costat del foc. Ha mirat els llibres i el quadre dels peixos de Matisse que tinc a l’habitació i ha dit:

—Té molta sort de tenir-te com a pare. El meu pare era un… —Ha abaixat els ulls grisos i ha mirat les flames dels troncs de serradures comprimides, incapaç d’acabar la frase. La llum del foc li feia brillar els cabells. M’ha vingut al cap l’expressió «ala de corb».

—¿Alcohòlic? —he dit.

—No —ha contestat, però no volia dir el que era, cosa que m’exasperava. Després ha marxat perquè tenia hora per depilar-se els engonals. ¿Tan tard?

Quan he anat a donar la bona nit a en Glenn, m’ha dit:

—¿Creus que sabré iegir quan comenci el Mundial, papa?

—¿Quan és el Mundial?

En Glenn ha corrugat les celles i ha dit:

—No pot ser que no ho sàpigues, papa…

Li he dit que havia oblidat la data, però he notat que l’havia decebut.

Les dues de la matinada. Sento luxúria per l’Eleanor Flood. No puc deixar de pensar en el seu entrecuix.

DIMECRES, 18 DE FEBRER

Ni rastre d’en Les Banks. En Noddy ha vingut a les cinc de la tarda i s’ha emportat les escales. He trucat als números de telèfon d’en Les però m’ha sortit sempre el contestador.

L’Ajuntament de Gateshead ha erigit una estàtua d’uns vint metres que es diu «L’àngel del nord», al costat de la carretera Ai. La mare i l’Ivan hi pujaran amb bicicleta i es pararan als bed-and-breakfast que trobin de camí. L’Ivan ha dit:

—Sóc un fan de l’Anthony Gormley de fa temps.

—¿No va estar casat amb la Joan Collins? —ha dit la mare.

DIJOUS, 19 DE FEBRER

En Les Banks ha telefonat per dir-me que avui no ha pogut començar a treballar perquè era a «urgències amb la seva dona. Es va tallar els dits amb un ganivet elèctric».

Ningú no ha tornat a portar les escales.

DIVENDRES, 20 DE FEBRER

A la senyora Banks se li han infectat els dits i han hagut de fer una altra visita a l’hospital. És evident que en Les se l’estima molt. M’ha promès que començaria a treballar dilluns «sens falta, senyor Mole».

DISSABTE, 21 DE FEBRER

La mare ha telefonat des de Gateshead i m’ha dit:

—¿Quin dia publiquen el meu llibre?

—És el meu llibre. Suposo que ja ho veuràs.

Li he dit que el 24.

—¿Ho celebrarem?

Li he contestat que estaria massa ocupat amb la promoció.

—Hauria de ser jo qui fes la promoció —ha dit. ¿Que potser s’ha despertat el «fantasma» d’entre la fusteria? Es mor de ganes de ser famosa! El fet de sortir a la premsa groga l’any passat ha accentuat aquesta set. Li he preguntat què li semblava «L’àngel del nord».

—És penós, com la resta de la meva vida —ha dit.

Les tres de la tarda: Notícies d’última hora! Aquesta tarda els de Securicor m’han portat cinc còpies de Menuts collonuts! El llibre! Hi ha en Dev Singh a la portada! Jo sóc una imatge borrosa al seu costat. El meu nom queda parcialment tapat a causa d’una paella, el seu, no.

DIUMENGE, 22 DE FEBRER

Aquest matí he portat el trajo de Next i l’abric Boss a la tintoreria de rentatge en sec de Safeway. Els he demanat un servei ràpid. He emfasitzat al noi que hi havia rere el taulell, «Darren Lacey, mànager executiu de rentatge en sec», com era d’important que les peces quedessin immaculadament netes i ben planxades. Li he dit que tenia la intenció d’aparèixer en públic amb aquestes peces. Mentre m’allunyava del taulell amb el tiquet, he sentit com una vella mala pècora que s’esperava al meu costat deia a en Darren:

—¿On porta la roba normalment, si no? ¿Dins l’armari?

DILLUNS, 23 DE FEBRER

A la senyora Banks se li han gangrenat els dits. «Podria perdre la mà». Mentrestant la casa està glaçada i la teulada té goteres. ¿Els infortunis domèstics permetran mai al senyor Banks començar les obres a casa meva?

DIMARTS, 24 DE FEBRER
Dia de la publicació

Avui hauria d’haver sigut un dia genial en la meva vida. Encara que la mare hagi escrit un vuitanta per cent de Menuts collonuts! El llibre! i que no sigui literatura, evidentment, és el meu llibre i porta el meu nom. Ara bé, ¿podia gaudir d’aquest esdeveniment considerable sense les traves causades per les preocupacions domèstiques i els nens? No! No podia. És el dia de la publicació i m’he trobat que he hagut d’escorcollar tota la casa per trobar les vambes d’en Glenn; ell afirmava que les havia xutat a sota el llit però que havien «desaparegut durant la nit, papa».

Les sabates que porta en William per anar a col·legi també han desaparegut. M’he vist obligat a portar-lo a col·legi amb les botes d’aigua vermelles. És l’única vegada que he resat perquè plogués, però res de res. En Glenn s’ha hagut de posar un parell de vambes meves del Marks & Spencer, que li anaven tres talles massa grans, i s’ha hagut de posar dos parells de mitjons de llana. L’he deixat al portal del col·legi i he vist com baixava a contracor pel caminet costerut. Si bé no arrossegava els peus exactament, sí que arrossegava les vambes.

¿Per què els matins dels dies d’escola estan tan carregats de tensió domèstica? Fins i tot l’Andrew té tics nerviosos de dos quarts de vuit fins a tres quarts de nou del matí. En William, en Glenn i jo no ens hem assegut mai a esmorzar plegats amb aquella expressió de felicitat a la cara tan típica de les famílies dels anuncis. En William es comporta com l’últim emperador: rebutja, geniüt, tots els cereals que li ofereixo fins que es fa massa tard i s’ha de menjar una peça de fruita dins el cotxe. I en Glenn és tan lent! M’enfurisma veure com unta el pa amb mantega, com cobreix primer els quatre cantons del pa, com, després, torna al centre de la llesca i comença el mateix ritual tediós un altre cop.

Aquest matí al cotxe en Glenn ha dit:

—Avui crides molt, papa.

—No parlis amb la boca plena —he dit cridant—. Et cauen les engrunes sobre la tapisseria.

En William estava pelant una mandarina al seient del darrere i m’he adonat que portava el jersei de Kidsplay al revés. ¿Com és possible que la casa quedi en aquest estat? Només m’he de girar i ja queda plena d’objectes.

A dos quarts d’onze he sortit a la ràdio en directe, a Radio Zouch. El presentador, en Dave Wonky (no pot ser que sigui el seu nom real^[31]), m’ha presentat com «l’última persona de talent que ha emergit d’Ashby-de-la-Zouch. ¿De qui es tracta, benvolguts oients?».

M’he quedat sorprès davant d’aquesta presentació fins que el senyor Wonky ha fet sonar uns versets força necis.

Com que no ha telefonat ningú, el senyor Wonky ha donat una altra pista:

—Molt bé, us dono la segona pista. És un xef molt famós.

Les línies han continuat en silenci. El senyor Wonky ha fet sonar els versets i ha llegit les notícies del trànsit. Un camió havia volcat a la variant de Billesdon i havia vessat la càrrega de menjar per a peixos. No ha telefonat ningú. Feia deu minuts que era a l’estudi i encara no havia dit ni una paraula. Tenia prohibit parlar fins que algun oient hagués endevinat la meva identitat.

Un cop en Wonky ha llegit la llista de productes de segona mà que es posaran a la venda «la setmana vinent», una dona ha telefonat per preguntar si era la Delia Smith.

Al cap de cinc minuts, en Wonky ha donat la tercera pista: «Es va casar amb una aristòcrata nigeriana».

Ni tan sols jo mateix m’hauria reconegut amb aquesta descripció. Un jove curt de gambals, en Tez, de Coalville, ha preguntat si era en Lenny Henry. En Wonky s’ha irritat una mica i ha dit:

—Tez, la Dawn French no és pas una aristòcrata nigeriana, ¿oi que no?

En Tez ha dit que no ho sabia i en Wonky l’ha tallat d’una manera força abrupta, sense donar-li les gràcies. En Wonky aspira a ser el locutor més excèntric dels Midlands. M’ho ha dit mentre sonava «Windmill in Old Amsterdam», d’en Max Bygraves. Quan ha acabat ha dit:

—Aquesta cançó era per a la senyora Agnes Golightly, que avui només fa vuitanta-nou anys, que Déu la beneeixi.

La quarta pista que ha donat era: «La família del convidat sorpresa últimament ha sigut notícia. Els seus pares s’han vist enredats en un embolic d’intercanvi de parella, que ha involucrat una tal senyoreta Pandora».

De poc que no es col·lapsen les línies, però ningú no recordava el meu nom correctament: ¿era «James Vole»?, ¿«Adrian Sole»?, ¿«Lance Pole»?, cosa que m’ha ferit i humiliat, sobretot quan en Wonky ha dit als oients que, com que ningú havia dit bé el nom, donaria el regal d’avui, una samarreta de Radio Zouch, al programa de demà.

M’ha deixat parlar breument, durant dos minuts, de Menuts collonuts! El llibre!, però no m’he expressat gaire bé. Una vegetariana que es deia Yvonne ha telefonat per preguntar-me si volia fomentar el genocidi en massa d’animals pel fet de recomanar els menuts. Li he dit que era un gran amant dels animals i que era l’amo d’un gat. També li he dit que era ben sabut que tant la verdura com la fruita xisclen de dolor quan l’arrenquem del terra o la tallem de les branques. Després la Yvonne s’ha posat histèrica i m’ha acusat de ser un home.

—Però encara no es considera cap delicte ser un home, ¿oi, Yvonne? —ha dit en Wonky.

Després l’Yvonne ha arrencat a plorar i ha confessat que el seu exmarit, un faldiller carnívor, li havia deixar una nota de comiat sota un plat de fetge de vedella a la nevera. En Wonky ha començat a consolar aquesta dona i m’ha indicat que abandonés l’estudi, cosa que m’ha alegrat.

En William ha vingut a casa amb una nota de la senyora Parvez:

Hi havia un missatge al contestador automàtic que m’informava que en Glenn no havia anat a l’escola ni al matí ni a la tarda. Quan li ho he plantejat, m’ha dit:

—No podia, papa. No podia pas entrar a l’escola amb aquelles vambes del Marks & Spencer.

Li han quedat els ulls negats, cosa que l’ha sorprès.

He portat en William i en Glenn al centre comercial dels afores que es diu The Pastures, on es pot anar a comprar fins a les deu de la nit, set dies a la setmana. Hem anat al Footlocker. Un atractiu dependent negre ha dit a en Glenn: «Aquestes imposen respecte, col·lega». Li ha donat unes vambes que m’han semblat com aquells vehicles que recullen minerals de la superfície de la lluna. En Glenn se les ha emprovades i m’he adonat que es posava més alegre que unes pasqües. Ha dit:

—Ostres, papa, són súper!

Valien 75 lliures amb noranta-nou penics.

—Quasi 76 lliures per dos trossos de goma! Això sí que em mataria, Glenn.

Les ha tornat al dependent, el qual les ha ficat a la capsa. Després he recordat aquelles sabates sense cordons que em feien portar a l’escola, en lloc de les Doc Martens que portaven tots els del meu curs. He sentit els escarnis d’en Barry Kents al pati i he tornat a entrar a la botiga i les he comprades. 75 lliures amb noranta-nou! M’he posat malalt.

He comprat unes sabates sense cordons del Rei Lleó a en William. Ell volia unes botes amb cremallera del Titanic, però li he dit que no. He donat un cop d’ull a la llibreria del centre comercial. No hi havia ni rastre de Menuts collonuts! El llibre! Els meus fills estaven indignats.

He amagat el llibre d’en Barry Kent, Cec, sota una pila de llibres de l’Stephen King.

DIJOUS, 26 DE FEBRER

No ha vingut ningú a tornar les escales.

Els de Radio Leicester em fan una entrevista a les 12.30. En Larry Graves, l’entrevistador, ha dit que havia provat la recepta de peus de porc ahir al vespre a casa seva, però que els havia trobat immenjables. Havia mirat la sèrie de la televisió i havia pensat que en Dev Singh era un «geni de la comèdia». M’ha preguntat si podia demanar a en Dev que li signés el llibre.

DIVENDRES, 27 DE FEBRER

L’Eleanor estava molt deprimida després de la classe d’avui. Li he dit que esperava que en Glenn no en tingués la culpa. M’ha dit que en Roger Patience no li volia renovar el contracte a l’Institut Neil Armstrong. Li he preguntat per què, però curiosament ha sigut molt evasiva. S’ha posat l’immens abric negre i ha marxat amb força presses.

En Patience és burro: és una professora excel·lent. L’edat de lectura d’en Glenn ha millorat de dos anys en aquestes setmanes. Ara està gairebé al mateix nivell que un nen de nou anys.

DISSABTE, 28 DE FEBRER

He sentit a Radio Leicester que ahir a l’hora de dinar van calar foc a uns quants cotxes de l’aparcament del personal de l’Institut Neil Armstrong. Es creu que el «vandalisme estúpid» n’és la causa.

Espero que el Fiat de l’Eleanor no hagi patit cap desperfecte. El Volvo del director ha quedat sinistre total.

La Sharon Bott ha donat a llum una nena. Ha anomenat la pobra nena Caister en honor al lloc on la van concebre. He portat en Glenn a veure la seva germanastra. De camí a casa ha dit:

—La mama me preocupa, papa. ¿Com se les apanyarà?

He desviat la conversa cap a en Gazza.

—¿El farà jugar en Hoddle? —he preguntat.

—No, papa, està massa gras —ha predit.

DIUMENGE, 1 DE MARÇ

En William ens ha pessigat i ens ha donat donat cops de puny, a mi i a en Glenn, perquè era «el primer dia del mes». He notat que en Glenn ja comença a tapar-se els genitals instintivament quan té en William a una distància d’atac. Les dones no saben la sort que tenen de tenir la parafernàlia sexual arrecerada dins el cos.

Una crítica al Sunday Times, a la secció dels llibres. A la llista de «Breus» deia:

He anat a la gasolinera BP i he comprat sis Sunday Times. Els nens han estat tan orgullosos de veure el meu nom en el que en Glenn en diu «un d’aquells diaris gruixuts». La mare ha telefonat a les 10 de la nit per preguntar si havia vist la seva crítica.

DIMARTS, 3 DE MARÇ

Aquest vespre he trobat en Les Banks comprant cigarros a la botiga BP. Li he preguntat com estava la seva dona. M’ha mirat als ulls i ha dit: «No està bé. El seu pare es va morir ahir a la nit». He deixat anar una rialla amarga i cínica i me n’he anat. Mentre m’allunyava, en Banks ha cridat:

—Ets un desgraciat sense sentiments!

DIJOUS, 5 DE MARÇ

M’he quedat horroritzat quan he vist una fotografia d’en Les Banks i la seva família al Leicester Mercury. El titular deia: «“¿Què més ens pot passar?”, es pregunta la tràgica família Banks».

No m’he atrevit a llegir l’article. Tant de bo no hagués vist el peu de foto, on es descrivia la senyora Banks com «Lidia Banks, 41 anys, víctima valenta d’una amputació».

Avui en Glenn m’ha demanat on era Kosovo. Li he passat un aties i li he dit que ho busqués a l’índex. M’ha mirat amb aires de no entendre res. No sap què és un índex.

He telefonat a en Les Banks i li he demanat perdó. Ha dit que passaria demà, «si el temps ho permet». Li he preguntat què li impediria de començar. «Qualsevol cosa que em pugui fer caure de la teulada», ha dit.

DIVENDRES, 6 DE MARÇ

Vents amb la força d’un vendaval tot el dia. Aquest matí he assistit a un jutjat de primera instància amb la mare per a la seva vista: Mole contra Shoe Mania!

El bufó legal Charlie Dovecote l’ha induïda a creure que tenia força possibilitats de guanyar una quantitat considerable en concepte de danys i perjudicis, estrès i traumes que va patir quan el taló de les sabates d’agulla es va trencar mentre arribava a la cimera de Snowdon, on just aquell dia se suposava que Sir Anthony Hopkins hi havia de fer una aparició pública. Quan li han preguntat per què portava un calçat tan inadequat, ha dit:

—Només les vaig portar en les etapes finals; no volia que Sir Anthony em veiés amb les botes de muntanya que havia llogat.

En Charlie Dovecote ha contrainterrogat en Justin Swayward, el representant de Shoe Mania!

—¿Les sabates de taló d’agulla portaven algun tipus de contraindicació?

—És clar que no.

—¿És clar que no? per què no?

—Perquè qualsevol persona raonable veuria a simple vista que aquestes sabates no són adequades per a…

—¿Ah, sí? Una persona raonable potser sí. Però la meva clienta, senyor Swayward, la senyora Mole, en aquells moments no era una persona raonable. Era una dona de mitjana edat víctima d’una fixació menopàusica per Sir Anthony Hopkins, l’actor de cinema, que, recentment, ha donat un milió de lliures esterlines per a la compra del que ell anomenava la muntanya.

Ha guanyat dues mil lliures en concepte de danys i perjudicis més les costes del judici. El magistrat jutge ha dit que Shoe Mania!, «per mitjà de l’ús de la paraula “mania” seguida d’un signe d’exclamació, volia encoratjar i animar les dones vulnerables a fer compres poc aconsellables i poc adequades».

Francament, estic força indignat davant el mal funcionament dels jutjats de primera instància plens a vessar.

L’Eleanor ha començat una feina nova al Keith Joseph Community College. És la cap dels estudis de reforç. M’ha dit:

—Però res no es pot interposar entre jo i les meves visites setmanals a Rampart Terrace. Visc pels divendres!

DIUMENGE, 8 DE MARÇ

En Les Banks ha telefonat per dir que ahir un camió articulat va atropellar el seu gos mentre feia marxa enrere. M’he afanyat a compadir-lo. Ha dit que subcontractaria algú i que l’enviaria cap a casa: en Bill Broadway.

—És de fiar, senyor Mole —ha dit.

Li he dit que esperava que el seu gos es recuperés del tot.

DILLUNS, 9 DE MARÇ

En Dev Singh ha sortit al programa d’en Richard i la Judy per promocionar Menuts collonuts! El llibre!

He telefonat immediatament a en Brick Eagleburger i li he deixat un missatge a la bústia de veu en el qual he protestat de la manera més rotunda possible per com en Dev està usurpant el meu paper.

En Bill Broadway és a la teulada amb Radio 2 a tot volum. Si he de jutjar per l’accent que té, diria que els seus pares són de Jamaica. Té els cabells gairebé grisos del tot, encara que només tingui trenta-set anys. Dóna la culpa d’això a l’estrès d’estar en el negoci de la construcció. Té vertigen.

DIVENDRES, 13 DE MARÇ

Mentre els nens eren al llit, he treballat una mica en la meva radionovel·la dels Archers Reials. He fet l’experiment d’afegir-hi els Blair.

Un començament punyent, crec.

Quan ha passat l’hora, he baixat a la planta baixa i he pagat l’Eleanor. Li he ofert un got de Sangre de Toro. L’ha acceptat. Ens hem assegut al costat del foc i hem comentat el progrés d’en Glenn. N’ha après força i ara ja pot llegir gairebé tot el que surt a les pàgines d’esports de The Sun. L’Eleanor ha mirat fixament les flames i ha deixat anar un fort sospir. Li he preguntat què li passava. Ha dit:

—Estic lluitant amb els meus dimonis personals.

Però no ha entrat en detall. Li he explicat la meva fòbia a les xarxes, una cosa que no havia explicat mai a cap altre ésser humà. La bíblia dels meus pares era El teu fill. Seguien els consells del metge Spock al peu de la lletra. Quan, als divuit mesos, vaig començar a enfilar-me i a saltar del bressol diverses vegades cada nit, van anar a buscar el remei adequat a l’índex. L’Spock aconsellava als pares, tanoques com eren, que m’empresonessin durant la nit lligant una xarxa de bàdminton al costat del bressol, subjectada a les potes (les potes del bressol, no pas les meves). Els pares van seguir aquest consell cegament, encara que hi ha proves^[32] que demostren que la meva àvia Mole s’hi oposava ferventment. Ella afirmava que «una bona plantofada rere les cames l’hauria ajudat a calmar-se una mica a la nit».

Recordo bé els esforços que feia per desprendre’m d’aquella xarxa de bàdminton. És possible que l’Spock tingués raó amb el Vietnam, però la va ben espifiar amb les xarxes de bàdminton. No he pogut passar-ho mai bé mirant Wimbledon per culpa d’ell. Fins i tot el so de la veu de la tenista Virginia Wade em fa venir una suor freda. A causa d’aquest trauma de la infantesa, deixo que en William dormi allà on queda desplomat, i després el porto al llit.

DIMARTS, 17 DE MARÇ

Ja fa més de quatre setmanes que en Glenn és a Rampart Terrace. Ahir al vespre li vaig preguntar on vol viure i amb qui vol viure. M’ha dit:

—Aquí amb tu, papa.

No era ben bé el que volia sentir. Sento una gran estimació per ell, però…

He telefonat a la Sharon aquest matí i li he preguntat si podia anar a casa seva per parlar del futur d’en Glenn. Ha sigut una conversa difícil: la Caister plorava en una habitació llunyana i en Bradford i en Kent es barallaven molt a prop del telèfon. No m’estranya que la Sharon semblés distreta. Quan he esmentat el nom d’en Glenn per primer cop, ha dit: «¿Qui?». Hem acordat que hi aniria el dijous a la nit.

DIMECRES, 18 DE MARÇ

Un cotxe de patrulla de la policia s’ha aturat a fora la casa a les tres de la matinada. Un policia ha vingut fins a la porta i ha dit:

—¿Sap que hi ha un home negre a sobre la seva teulada, senyor?

—Sí, ja ho sé. Li pago vint lliures a l’hora per estar-se aquí dalt —he dit.

En Glenn està molt trist. El Manchester United ha quedat eliminat de la Copa d’Europa després d’haver empatat a un amb el Mònaco. Li he dit:

—Glenn, el futbol és com la vida, sempre has de mirar de marcar un gol. Però a vegades es perd i a vegades es guanya.

—¿Però per què el Manchester United no va poder marcar un altre gol i guanyar, papa?

Encara no sap què és una metàfora.

DIJOUS, 19 DE MARÇ

Avui el pare m’ha telefonat, la qual cosa és un fet inusual. Com que parlava amb la veu més baixa del que és habitual, he sabut de seguida que tenia la Tania a prop.

—¿Has vist els diaris, Adrian? —ha dit.

Li he dit que no, que no els havia vist; havia estat massa ocupat rascant una cosa que s’havia cremat i havia quedat incrustada a la placa de la planxa de vapor per poder sortir a buscar el diari.

—Aquest cop han anat massa lluny. Han deixat un vaixell de guerra en mans d’una dona. És el vaixell Express de Sa Majestat. Pensa en la carnisseria que pot arribar a causar una dona. He sentit com la Tania el cridava des del jardí:

—Vine a sentir la merla, estimat.

El pare ha rondinat:

—Me n’haig d’anar.

Una vegada la mare va governar la barca d’un canal i va topar contra una resclosa molt alta. Va anar de poc que el pare no caigués de la barca. Aquest incident, el van veure tots els que bevien al jardí d’un pub que hi havia al costat. No oblidaré mai els ahucs.

La una del migdia. La Sharon estava tan cansada que s’ha adormit dues vegades mentre li parlava del futur d’en Glenn. La Caister és el tipus de bebè que prefereix que li donin menjar cada tres quarts d’hora. Per desgràcia, la Sharon li dóna mamar, cosa que potser és beneficiosa per a la nena, però a mi no m’ha anat gens bé. Temps enrere vaig fruir mirant els seus pits de noia de divuit anys, però ara té trenta anys i són unes estructures enormes, intimidadores i plenes de venes blaves. La Sharon Bott és una lleteria ambulant. Els seus mugrons semblen aquells caramels de regalèssia^[33].

Més aviat sembla que tingui cinquanta anys en lloc de trenta.

Li he preguntat com se sentiria si en Glenn anés a viure amb mi permanentment.

—Ja sé que tindria una vida millor amb tu. Jo no li puc donar res —m’ha dit.

Jo li he dit, en canvi, que li havia donat moltes coses. Li he dit que ella l’havia pujat molt bé i que jo tenia molta estimació pel nen.

Ha fet cara d’alleujada i ha dit:

—Podria venir amb mi algun cap de setmana, ¿no?

Li he dit que jo estaria content de tenir algun cap de setmana lliure.

He mirat al voltant del menjador. No hi havia ni llibres, ni revistes ni tan sols diaris. Espero amb ànsia el dia que pugui introduir el meu fill gran al món de la literatura. Quan hem arribat a casa ho hem celebrat demanant menjar xinès per emportar. S’han deixat el pa de gambes d’en William, però aquesta vegada no li ha vingut cap rabieta. Estava content perquè en Glenn viurà per sempre amb nosaltres.

Quan he pujat a dalt per portar en William al llit, he vist que hi havia un cartell penjat a la porta de l’habitació d’en Glenn. Hi deia «Pribat: Glenn Bott».

DIVENDRES, 20 DE MARÇ

He deixat en Bill Broadway aixecant la xemeneia i he anat amb cotxe fins a Leicester. Trobo a faltar la vida en una ciutat gran. He comprat uns calçotets dels Power Ranger de la botiga de tot a una lliura per a en William. M’ha cridat l’atenció que algú hagi obert una botiga de tot a cinquanta penics! Les coses van a mal borràs amb molta rapidesa. Aquest és un senyal evident que les compres al centre de la ciutat estan agonitzant.

Mentre mirava unes oueres d’Els vigilants de la platja amb la intenció de comprar-ne alguna, se m’ha acostat un home que duia una gorra de llana verda amb una bola al capdamunt. M’ha dit que m’havia vist a la tele. M’ha demanat un autògraf per a la Phyllis, la seva germana, que té una malaltia mental i que és la meva «fan número u». A darrere de la seva factura del gas he escrit: «Per a la Phyllis, ha sigut collonut conèixer el teu germà. Una salutació cordial de l’Adrian Mole».

L’home ha mirat el dors de la factura i ha dit:

—Això no li agradarà.

Li he preguntat per què. Es veu que la causa dels problemes mentals de la Phyllis arrenquen del fet que ella va ser la primera de néixer i que després del naixement del seu germà «ella va deixar de ser el centre de mira».

—No se’n va refer mai —ha dit ell—. El fet que escriguis «m’ha agradat conèixer el teu germà» podria ser la gota que fa vessar el vas.

M’ha donat el bitllet d’autobús i, al darrere, hi he escrit: «Per a la Phyllis. Una salutació cordial de l’A. Mole».

S’ho ha mirat una estona i després ha dit que la e de «Mole» semblava una i i que ella es pensaria que jo era un treballador del molí. I es veu que ella els té molta mania. M’ha donat el tiquet d’una tintoreria de rentatge en sec i, al darrere, hi he escrit: «Hola Phyllis. Sóc l’Adrian Mole, el xef de la televisió. Posa’t bona ben aviat!».

Ha fet que no amb el cap i ha dit:

—No, no pots escriure «posa’t bona ben aviat» perquè no sap que està malalta.

Li he arrencat el rebut de Bhs que tenia a les mans i hi he escrit «Una salutació cordial de l’Adrian Mole» al darrere. M’ha donat les gràcies de mala gana, s’ha ajustat la gorra i ha tocat el dos. M’he quedat massa desconcertat per poder-me concentrar en les oueres d’Els vigilants de la platja i he sortit de la botiga sense comprar res.

Per calmar-me una mica, m’he pres un caputxino en un cafè que hi ha a la vorera del carrer Major. Aquest lloc, la Brasserie, només fa una setmana que l’han obert, i alguns sectors de la societat de Leicester se’l miren amb recel. Un jubilat ha passat pel costat de la meva taula i ha dit: «Obstrueix la vorera, ¿oi que sí? I els cecs i els que van amb cadira de rodes, ¿què?».

A la tarda he anat a veure el pare i la Tania per informar-los que en Glenn viurà permanentment amb mi. Acabaven de tornar de la unitat de disfuncions sexuals de l’hospital. Per desgràcia, han sentit la necessitat d’explicar-me, amb tots els ets i uts, la consulta mèdica conjunta. La Tania, que agafava la mà del pare, m’ha dit:

—He intentat assegurar-li que el sexe amb penetració no ho és tot.

Quan s’ha aixecat per anar a la cuina a fer infusions, la mirada del pare ha seguit els seus amples malucs mentre sortia de l’habitació i ha dit:

—El sexe amb penetració ho és tot per a mi. A mi no em van aquestes històries de bellugar la llengua, cony. Quan em vaig treure el carnet de conduir vaig suspendre l’examen oral.

He canviat de tema i li he dit que, ara, per treure’t el carnet de conduir has de fer un examen escrit, però, igual que un colom missatger, ha tornat al tema de les seves parts íntimes. M’ha dit que la Tania li estava tractant les hemorroides amb aromateràpia. Ha canviat de posició a la cadira amb incomoditat. Li he dit que una anella de goma o una operació segurament serien un alleujament més efectiu que una mica d’oli de lavanda. S’ha mirat la Tania temerós mentre tornava a entrar a l’habitació i ha dit en veu alta:

—Tinc moltes esperances posades en l’aromateràpia. No te n’hauries de fumer, Adrian.

La Tania se l’ha mirat i ha somrigut com si fos un nen petit que es porta bé.

L’Eleanor m’ha trucat al mòbil per dir-me que avui no podrà venir, que havia «demanat hora urgentment» amb el seu terapeuta.

De camí cap a casa m’he aturat a la gasolinera BP i he comprat un tauler amb els diferents encontres del Mundial per a l’habitació d’en Glenn.

DISSABTE, 21 DE MARÇ

Avui en Glenn m’ha dit:

—Juguem a la loteria, papa?

Ha anat de poc que no li deixés anar el meu discurs habitual antiloteria. Però després m’he sorprès quan m’he sentit dir:

—¿Per què no, fill?

El nostres números són: el 3, l’edat d’en William, el 13, l’edat d’en Glenn, el 31, la meva edat d’aquí a poc, el 16, l’edat de la Rosie, el 30, l’edat de la Sharon, i el 5, l’edat del gos nou.

DIUMENGE, 22 DE MARÇ

Un cap de setmana de feina sense parar. Rentar la roba, planxar-la, plegar-la, endreçar-la! Rentar la vaixella, eixugar-la, i desar-la! Aspirar la brutícia del terra! Passar el drap per totes les superfícies! Preparar menjar constantment! Hauria de tenir una dona que fes tot això per a mi. Una dona a qui no hagués de pagar. Una muller.

Després de la feina de la casa, m’he avorrit com una ostra mentre llegia en veu alta a en Glenn tots els partits del tauler del Mundial clavat a la paret. Està decidit a tenir tots els partits memoritzats per al mes de juny.

DIMARTS, 24 DE MARÇ

Mentre sopàvem hem discutit què faríem si guanyéssim la loteria. En Glenn ha dit:

—¿Com és un milió de lliures, papa?

He escrit un xec per valor d’un milió de lliures a nom del «senyor Glenn Bott». S’ha quedat més content que un gínjol i se l’ha ficat a la butxaca de la camisa de l’escola.

DIMECRES, 25 DE MARÇ

Aquest matí, a dos quarts de dotze, m’ha telefonat en Roger Patience. M’ha demanat que anés a l’escola immediatament, perquè hi havia un problema seriós. M’he quedat tan alarmat que he conduït per sobre del límit de velocitat (a 62 quilòmetres per hora). L’alumne que avui estava de guàrdia, una nena encantadora que es diu Nell Barlow-Moore, m’ha escortat fins al despatx.

Estava assegut rere el seu escriptori d’imitació de caoba i mirava fixament la pantalla de l’ordinador.

—Ah, senyor Mole —ha dit, mentre s’aixecava de la cadira per a persones amb problemes d’esquena—. Em sap greu ha-ver-lo fet venir ara, però hi ha hagut un incident terrible.

La paraula «incident» ha quedat suspesa en l’atmosfera, carregada d’un aire amenaçador.

—Avui en Glenn ha portat un xec per valor d’un milió de lliures a l’escola —ha dit—. Tenim una regla molt estricta de no permetre que ningú doni res per valor superior a les deu lliures al secretari de l’escola perquè ho guardi en un lloc segur. De tota manera, quan la senyoreta Trellis, la seva mestra de matemàtiques, ha intentat agafar el xec, en Glenn l’ha començada a insultar i li ha dit «troll». No penso tolerar que insultin i intimidin el personal femení, senyor Mole. He expulsat en Glenn durant una setmana.

—El xec era per valor d’un milió de lliures, senyor Patience —he dit—. ¿Què s’ha pensat que era? ¿La seva setmanada?

—L’ha ensenyat per tot el pati. Alguns alumnes de primer estaven molt excitats.

L’he amenaçat de treure en Glenn de l’escola.

—No aconseguirà fer-lo entrar a cap escola d’aquesta zona —ha dit—. En Bott és conegut a les sales de personal de punta a punta del comtat. És infame.

En Glenn estava assegut en un banc de fusta molt ratllat de fora el despatx. S’ha aixecat quan he sortit i ha dit:

—Em sap greu, papa.

DISSABTE, 28 DE MARÇ

En William i en Glenn m’han preguntat què «farem» aquest cap de setmana. Els he dit que quan jo era petit, no feia res. Senzillament em quedava a casa fins que era hora de tornar al llit.

DILLUNS, 30 DE MARÇ

La mare ha telefonat i m’ha preguntat què volia per al meu aniversari, que és dijous. Li he dit:

—M’agradaria una escombreta per al vàter de color lila del catàleg d’Innovations.

—No siguis ridícul —ha dit.

—Et parlo seriosament. L’escombreta de l’Archie ja ha perdut totes les pues.

—Et donaré un val per bescanviar per llibres, com de costum.

M’ha preguntat com estava en William.

—Perfectament bé. —Després he afegit, amb segones intencions—: Igual que el meu altre fill, en Glenn.

—Hi poso molt de part meva amb en Glenn, Adrian, però he de reconèixer que… —Hi ha hagut un silenci, després ha deixat anar—: No aguanto la manera com respira per la boca i no suporto veure’l amb forquilla i ganivet.

Li he dit que jo no podia suportar la manera com s’uneixen les celles de l’Ivan, ni la manera com es feia el nus de la corbata, ni la manera com se li arrambava quan ella estava davant de la pica. Però he penjat el telèfon amb sentiments de culpabilitat. Tots dos hem anat massa lluny. La deshonestedat és sens dubte la millor estratègia.

DIMARTS, 31 DE MARÇ

A les 3.17 m’ha vingut un atac de pànic. ¿Què he fet amb la meva vida?

Sóc un marit sense èxit.

Sóc un fill decebedor.

Sóc un escriptor fracassat.

No he aconseguit acabar de dominar l’agenda electrònica. He resat amb fervor per no fracassar amb els meus dos fills.

DIMECRES, 1 d’abril
Dia dels Innocents

Oh, quin gran goig! Estic en èxtasi! Ha arribat una carta de la BBC!

Després, escrit a mà:

PD: No et pots imaginar com estic d’animat per tot això.

He trucat de seguida a en Brick Eagleburger i li he deixat un missatge a la bústia de veu en el qual li he demanat que em telefonés. Després, un cop he proporcionat menjar i roba neta als nens i he dut a terme la recerca ara gairebé obligatòria de les sabates, he conduït fins a casa la mare per fer fotocòpies de la carta.

N’he enviat còpies per fax a en George i la Tania, a en Brick Eagleburger, a la Pandora, a en Barry Kent, a en Peter Savage i al diari Leicester Mercury. Després he enviat còpies a les persones que no tenen fax: en Nigel, l’avi i la iaia Sugden, la tia Susan i la seva dona.

Estimat diari, avui dormiré bé. En John Birt m’ha donat un meravellós regal d’aniversari de trenta-un anys.

DIJOUS, 2 D’ABRIL

En William m’ha despertat quan s’ha tirat damunt meu al llit i m’ha clavat la punta afilada de la postal de felicitació al coll. Havia fet la felicitació a la guarderia, amb la supervisió de la senyora Parvez. Al davant hi havia una aproximació una mica cruel de mi: una figura feta amb quatre pals amb dents grosses i els cabells despentinats. Tenia set dits a cada mà i portava sabates de taló. A dins, la senyora Parvez havia fet copiar a en William: «Per al papa, felicitats, William». «Felicitats!»: això diu molt de la relació entre la senyora Parvez i el seu propi pare.

En Glenn rondava per l’entrada de l’habitació corrugant el front i somrient. Els cabells li han crescut de manera considerable, però encara sembla un delinqüent. Estaré molt content quan la roba de delinqüent li vagi petita i el pugui introduir a la línia juvenil de roba masculina de Next.

Finalment, se m’ha acostat i m’ha ficat a la mà una postal de felicitació que havia comprat en una botiga. L’he treta del sobre vermell cridaner. La il·lustració del davant era d’un pescador barba-sortit que fumava un pipa a dins el riu amb unes botes d’aigua altes fins a l’engonal. El cotxe d’època del barba-sortit estava aparcat a la riba. El maleter del cotxe estava obert i mostrava que el barba-sortit ja havia pescat cinc peixos grossos i els havia deixat en un cistell de vímet. Hi havia un labrador negre que mirava el seu amo fixament. A davant de la postal hi deia: «A un pare especial en el dia del seu aniversari». A dins hi havia un escrit fet amb lletres gòtiques.

Em sembla que difícilment podria haver resultat més inapropiada. Odio estar a l’aire lliure i el pensament d’encoratjar un peix innocent a quedar clavat en un ham afilat m’omple de terror. No obstant això, quan he vist que el xicot havia escrit «Petons, Glenn» amb una lletra no excessivament mal feta i havia dibuixat trenta-un petons a la pàgina en blanc de l’interior, m’he commogut.

En Glenn també m’ha donat un cendrer que havia fet a plàstica. Consistia en un tros de fang llarg i prim en forma d’espiral, que acabava amb una cara de serp. M’ha dit: «És per si vols començar a fumar, papa». Al correu hi havia una postal de la Pandora (Per molts anys, elector), d’en Nigel (una felicitació que deia: «Ja pots sortir de l’armari, tots sabem que ets gai», amb el dibuix d’un home tancat dins un armari), dels Sugdens (un barba-sortit que rentava un cotxe esportiu).

Mentre era a la dutxa, algú ha tirat les felicitacions de la família Mole per la bústia de la porta principal. La felicitació de la mare no tenia gens de tacte: un home de dibuixos animats que començava a ser calb (i que de fet s’assemblava a mi d’una manera extraordinària) amb un globus que li sortia de la boca i que deia: «He passat els trenta: ja comença el compte enrere». La felicitació del pare era d’una escena de criquet en l’esplanada de gespa del poble i hi havia uns quants labradors negres que es miraven el partit des de diferents posicions estratègiques. Una dona baixava els esglaons del pavelló amb una safata plena d’entrepans. Les espectadores portaven vestits bonics, barrets i sabates de taló. El pare hi havia escrit: «Els bells temps! Per molts anys, Adrian, pare i Tania».

He telefonat a en John Birt però la seva secretària m’ha dit que estava reunit. M’ha sorprès que no sabés res sobre La furgoneta blanca! He telefonat en diferents moments del dia, però pel que sembla el senyor Birt va d’una reunió a una altra. Hi ha hagut una petita celebració del meu aniversari a casa la mare a les quatre de la tarda: un pastís de les Spice Girls i un assortit de menjar de festa del Marks & Spencer, que la meva mare no havia descongelat bé. Hem brindat amb cava en honor meu. La Rosie m’ha donat una troballa de segona mà, un exemplar relligat amb pell dels relats de Txékhov. M’ha dit: «Fa molta pudor de florit, però potser marxarà».

L’hi he agraït de tot cor. Evidentment, és l’únic membre de la família que m’entén. La mare ha començat a gemegar quan en Glenn ha fet palanca amb el ganivet per ficar-se una mini-pizza dins la boca, de manera que me l’he emportat cap a casa, juntament amb en William.

A les onze de la nit ha passat una cosa extraordinària: han trucat a la porta. He deixat l’exemplar d’Allò que tots els fills voldrien que els seus pares sabessin de Lee Stalk i he baixat a la planta baixa. A l’entrada hi havia una capsa. Me l’he emportada a dins i he aixecat la tapa. N’ha sortit un globus, el qual ha pujat fins a restar immòbil a prop del sostre. A dins hi havia una felicitació que deia: «Em consumeixo per tu, et desitjo». ¿De qui carai pot ser, estimat diari?

DIVENDRES, 3 D’ABRIL

Dos quarts de set de la tarda. En John Birt ara és fora del despatx, un altre cop; fa un curs sobre «visions i valors». La seva secretària no m’ha pogut donar cap explicació dels seus moviments. He tornat a telefonar a en Brick, però ell tampoc no en sabia res. He demanat per parlar amb la Boston. En Brick ha dit:

—Ja no treballa aquí, Aidy. Va perdre els estreps, per dir-ho d’alguna manera, i la vaig haver de deixar marxar. Ha tornat a la costa est.

La senyoreta Eleanor Flood ha arribat a l’hora habitual; ha admirat el globus i ha dit:

—No sabia que fos el teu aniversari. M’he tret un pes de sobre.

DIMARTS, 7 D’ABRIL

Es veu que les vendes de Menuts collonuts! El llibre! són decebedorament baixes. Els editors estan pensant a afegir-ne uns quants als romanents de l’edició i a reduir-ne a polpa uns quants més. Es veu que els de W. H. Smith tenen una màquina en algun lloc que converteix els llibres en fertilitzant. El pare, que té fòbia als llibres, sens dubte ho passaria molt bé veient en funcionament aquesta màquina trituradora de literatura.

M’han telefonat de Pie Crust per demanar-me que dijous vagi al programa Late Night with Derek and June. En Dev Singh ho ha hagut d’anul·lar a causa de l’estrès. L’han ingressat a la clínica de rehabilitació Priory durant una setmana. El programa Derek and June el graven als estudis del Soho a mitjanit. He dit que necessitaria una habitació en un hotel, perquè sóc reticent a conduir per l’M1 d’anada i de tornada la mateixa nit, pel perill de caure adormit al volant.

La Rosie farà de cangur.

Cap notícia de la BBC. M’ha telefonat un paio que es diu Richard Brookes de l’Observer i m’ha preguntat els detalls del pacte amb la BBC. M’ha dit que havia llegit per primer cop el tractament de La furgoneta blanca tres setmanes enrere. Quan li he demanat com li havia arribat a les mans, ha dit que havia circulat dins el Groucho Club. No sé si m’haig de sentir afalagat o indignat.

Al llarg de l’entrevista he resat perquè aquesta nit ningú que jo conegui miri Late Night with Derek and June. Primer he hagut de mentir, per seguir-los la veta, i dir que estava assegut a la taula de la seva cuina, mentre que en realitat estàvem en un petit «estudi» de mala mort al barri xino. Després, m’he quedat estupefacte quan en Derek m’ha dit en directe i a davant de la càmera:

—Som amics des de fa molts anys, ¿oi, Adrian?

Semblava que estigués imitant en Mr. Bean. Ha agafat un exemplar de Menuts collonuts! El llibre!, ha buscat la recepta de menuts de pollastre amb coulis de xirivia i ha començat a llegiria en veu alta.

La June no ha parat de moure les espatlles durant tota l’entrevista de tant riure. Tota l’entrevista ha sigut risiblement maldestra. En Derek i la June feien comentaris personals sobre la meva aparença, després feien com si jo no hi fos i parlaven entre ells sobre les vacances que van fer amb caravana a Ingoldmells. Semblava que l’equip trobés que totes les declaracions banals que feien fossin histèricament divertides. Quan tornaven a parar-me atenció, jo veia de manera evident que en Derek i la June es fumien de mi. De fet, no tenien ni el més mínim interès pels menuts. M’he sentit enrabiat i humiliat. He marxat de l’estudi així que s’ha acabat la gravació.

Una noia amb la cara plena de grans vestida amb pantalons texans i botes fins a les cuixes estava recolzada sobre el meu cotxe fumant un cigarro:

—¿Et dono un cop de mà?

—No, és automàtic —he contestat. He entrat dins el cotxe i he conduït fins al Temple Hotel, a Haven Hill Gardens, W2.

Temple Hotel

Les dues de la matinada. Aquest lloc és un malson minimalista de disseny japonès. La meva habitació és de color blanc i crema, i està decorada amb bidons de gasolina. No aconsegueixo trobar la manera d’obrir els armaris ni d’estirar la cadena del vàter. Hauré de dormir amb els llums encesos perquè no sé com s’apaguen. Quan finalment he aconseguit fer funcionar la dutxa, l’aigua ha sortit amb tanta força que m’ha empès cap a fora; després ha inundat el terra, ha brollat dins el desnivell de l’àrea del dormitori i ha deixat el futon ben amarat.

Hauria d’haver parat més atenció al porter del vestíbul quan m’ha ensenyat l’habitació, però, si t’he de ser sincer, el seu uniforme negre i el seu accent francès m’han intimidat massa.

Les vuit del matí. M’ha costat dormir perquè estava preocupat per la inundació de la dutxa. ¿Em cobraran pels desperfectes del futon causats per l’aigua? Després hi ha hagut el contingut del vàter. ¿Com me’n podia desfer? He tornat a buscar el mecanisme per tibar la cadena, però no he aconseguit trobar res que s’assemblés remotament a un mànec, un botó, un interruptor o un pedal. He agafat un got i l’he fet servir per tirar aigua dins el vàter. He tardat vint minuts a fer-ne desaparèixer el contingut.

DISSABTE, 11 D’ABRIL

En Glenn m’ha dit que dissabte que ve és el seu aniversari. «Aviat seré un adolescent, papa». Està molt il·lusionat. No li he volgut dir que els meus anys d’adolescent van ser terriblement tristos i infeliços. Ara bé, ell té un avantatge que jo no tenia: a ell ningú no el descriurà com un intel·lectual. En Glenn no es queda despert al llit meditant sobre la naturalesa de l’existència. Es queda despert al llit pensant en qui farà jugar en Hoddle al Mundial.

Una postal de Cape Cod, a Amèrica! No conec ningú d’allà! Està en blanc, a part de la meva adreça en un costat, a l’altre diu «Sants Innocents, neci!».

Tot un misteri.

DIMARTS, 14 D’ABRIL

Quina vergonya! Ara entenc per què en John Birt no em tornava les trucades. He estudiat la postdata escrita a mà durant una eternitat, però no reconec la lletra del o de la bromista. ¿Com ho faré per superar aquesta terrible humiliació i decepció?

En Glenn m’ha fet una broma per intentar-me consolar.

—Com a mínim saps que no vaig ser jo, papa. L’1 d’abril encara no sabia escriure!

DIMECRES, 15 D’ABRIL

Aquest vespre, amb l’ajuda de l’Eleanor, en Glenn ha escrit el seu nom, l’adreça i també «Gazza», «Hoddle» i «Mundial».

He obert una ampolla de Mateus Rosé i he demanat a l’Eleanor que celebrés amb mi el progrés d’en Glenn. Llavors he desitjat no haver-ho fet; després de beure’n un vas m’ha començat a mirar d’una manera molt intensa. Em sembla que estic perdent interès per ella.

DIJOUS, 16 D’ABRIL

L’Eleanor m’ha telefonat a dos quarts de vuit del matí (un pèl massa aviat, m’ha semblat) per disculpar-se pel seu comportament malenconiós. Es veu que està fent teràpia a causa «d’una educació inadequada que li ha originat una baixa autoestima». No li he demanat que entrés en detalls. Li he dit que jo també havia fet teràpia a causa de la manca d’atenció dels meus pares quan era jove.

En trenta-un anys només recordo dues ocasions en què el pare es va sacrificar per mi. A la primera, jo tenia sis anys i em va caure el gelat de vainilla i gerds a la sorra de Wells-next-to-the-Sea. Em va donar el seu (que ja estava una mica queixalat). La segona ocasió va ser quan em van expulsar de l’escola per haver infringit les normes (em vaig posar mitjons vermells). El pare va demanar unes hores de festa a la feina i va anar a veure el director, el temible senyor Scruton, i el va obligar a disculpar-se d’una manera servil.

Les dues de la matinada. Pel que fa a la disputa dels mitjons vermells, acabo de recordar com van anar els fets en realitat.

DISSABTE, l8 D’ABRIL
Aniversari d’en Glenn

Aquest matí en Glenn ha entrat a la meva habitació i m’ha donat les gràcies per la felicitació de «Ja ets adolescent, fill!», (la il·lustració és d’un nen ros amb una gorra de beisbol posada al revés assegut davant un ordinador). M’ha demanat que li llegís els versos de dintre. Després d’haver-ho fet, he pensat que tant de bo hagués llegit el text a fons a la botiga. Estic gairebé segur que hauria comprat una altra postal de felicitació.

M’ha semblat que aquests sentiments commovien en Glenn, però es fa difícil de dir, amb la cara que té. Li ha agradat la samarreta i els pantalons curts de la selecció anglesa que li he comprat de JJB Sports; de seguida ha anat al bany a canviar-se. Té les meves cames: els pantalons curts no li estan bé. En William li ha donat una felicitació que ha fet a la guarderia: una pilota de futbol de cartró decorada amb granets de polenta pintats i enganxats amb cola. Quan estàvem asseguts esmorzant (m’entesto que a l’hora dels àpats seguem tots al voltant de la taula, perquè jo vaig créixer veient la meva mare menjar dreta d’esquena a la pica i el pare assegut damunt el cubell de les escombraries amb pedal), en Glenn ha dit:

—¿Tinc una festa sorpresa, papa?

—No —he dit.

—Però, ¿eh que hauries de dir que sí, papa?

Quan ha sortit a fora per xutar la pilota de futbol amunt i avall del pati amb en William, he telefonat a la Sharon i li he demanat que vingués a la festa amb els seus fills.

M’ha semblat que se n’alegrava; no ha vingut mai a Ram-part Terrace. Després he telefonat a tota la família i els he demanat que vinguessin a les cinc de la tarda i que portessin felicitacions i regals.

He deixat un missatge al contestador automàtic de l’Eleanor.

He passat la major part del dia anant a comprar per a la festa sorpresa. He comprat un pastís en forma de pilota de futbol de la marca Jane Asher i tretze espelmes. A tres quarts de cinc he fet tota una olla plena de puré de patates i he ficat trenta-cinc salsitxes de Walker’s a dins el forn. He tallat un quilo de cebes espanyoles i les he fregit a poc a poc. Després he passat el quart d’hora següent a la porta principal, mirant ansiosament carrer amunt i avall, i resant perquè apareguessin els convidats.

Finalment, la Sharon, la Caister, en Kent i en Bradford han arribat a peu, i després la meva família. Els he demanat a tots que s’esperessin a fora fins que hagués incitat en Glenn perquè anés al pati del darrere amb l’excusa que m’ajudés a perfeccionar les meves habilitats futbolístiques (una història poc creïble, però hi ha caigut). Al cap de cinc minuts de fingir tediosament amb el futbol, l’he conduït fins al menjador, que ja era ple dels seus amics i familiars. S’ha tornat vermell com una gamba i s’ha quedat callat mentre tot el grup reunit li cantava «Per molts anys».

La veu de l’Eleanor s’alçava per damunt de les altres; era com una griva perduda enmig de corbs. La Tania Braithwaite ha xiuxiuejat més alt del compte mentre se servia el te:

—¿Salsitxes, puré de patates i ceba fregida? Molt bàsic, ¿no? La mare l’ha sentida i li ha dit:

—¿Què tens contra les salsitxes?

La Tania ha dit:

—No tinc res contra les salsitxes per se.

La mare ha fet un gest amb el cap al pare i li ha dit:

—Suposo que a hores d’ara t’has decantat per les salsitxetes. La Tania s’ha girat, enfadada, i ha passat la mitja hora següent parlant amb l’Eleanor sobre el caixmir.

—És escandalós —he sentit dir a la Tania.

Quan ha marxat, he dit a l’Eleanor:

—Si la Tania creu que el preu és escandalós no ho hauria de comprar.

L’Eleanor m’ha mirat, perplexa, i llavors m’ha dit:

—No parlàvem del caixmir. Discutíem sobre la situació a Kashmir.

Estic content de ja no estar obsessionat per ella. Cap home viril no vol una dona plana que parli sobre Kashmir a mitja tarda. Tots els invitats s’han anat passant la Gaister i l’han admirada, llevat de l’Eleanor. Personalment, penso que aquesta criatura té una retirada a en Woody Alien, però sense ulleres, és clar.

La Sharon s’ha alegrat quan en Glenn ha demanat a la meva mare que li tirés una foto amb la seva mama i el seu papa.

La mare ens ha tirat unes quantes fotografies amb la càmera d’un sol ús. No li ha agradat que en Glenn li digués «Gràcies, àvia» en senyal d’agraïment. Li agrada que en William li digui iaia Paulie.

DIUMENGE, 19 D’ABRIL

Aquest matí he demanat a en Glenn si sabia què volia dir «sàbat». Ha corrugat la cara, concentrat en els seus pensaments, i després ha dit:

—¿Tindria raó si te digués que penso que és un grup de l’any de la picor?

—Aquests eren els Black Sabbath, que van excel·lir a deixar en ridícul el cristianisme i les creences cristianes. —Li he explicat què era el sàbat: li he dit que representava el setè dia, quan Déu es va agafar un dia de descans en la creació del món.

S’ha quedat fascinat. M’ha dit que a l’escola havien fet el judaisme, l’hinduisme, el sikhisme, el budisme i el paganisme, però «al cristianisme, encara no hi hem arribat, papa».

No ha sentit a parlar mai de Moisès ni dels deu manaments. Mentre desparàvem la taula del dinar de diumenge, els he explicat, a ell i a en William, quan Jesús va convertir l’aigua en vi.

—¿Que tenia un problema amb la beguda, papa? —ha preguntat en Glenn quan he acabat.

La majoria de les persones de la vida anterior d’en Glenn tenien un problema oficial, i l’estat els ajudava a curar-se. No li he explicat res dels Opal Fruits ni de la meva fòbia per les xarxes. Es pensa que tinc molt seny. No el vull desenganyar. Després de dinar, he dormit al sofà mentre els nens jugaven amb la PlayStation que la Sharon ha comprat en un catàleg per a l’aniversari d’en Glenn.

He tingut un somni eròtic sobre l’Eleanor, en el qual feia striptease a Kashmir. Ha sigut uns minuts abans de poder-me aixecar del sofà amb una mica de dignitat.

DIMECRES, 22 D’ABRIL

En Bill Broadway ha anat a París per aconseguir un parell d’entrades per al Mundial. He marcat un número de telèfon per comprar-ne unes quantes com a inversió, però es veu que vint milions de persones han tingut la mateixa idea. Només 15.000 han aconseguit fer la trucada. Jo no.

Les tres de la matinada. En Glenn ha tingut un malson: en Hoddle havia deixat l’Alan Shearer, el seu heroi, sense jugar per ser ateu.

DIVENDRES, 24 D’ABRIL

Hi ha un medicament al mercat (no al mercat de Leicester) que es diu Viagra. Provoca una erecció als homes que dura una hora.

El pare ja està en estat d’èxtasi davant d’aquesta perspectiva! Ha convençut la Tania perquè tregui una mica de diners del seu pla de pensions per comprar dos bitllets d’anada i tornada a Nova York per trobar un proveïdor! Un altre senyal de bogeria de la generació del baby boom dels cinquanta!

A les quatre de la tarda he portat el pare i la Tania fins a l’aeroport de Birmingham amb el cotxe. S’han assegut tots dos a darrere amb el cinturó de seguretat posat. L’autopista M6 estava força malament, de manera que he conduït a poc a poc, però m’he quedat atrapat entre dos camions articulats immensos. De sobte el pare ha cridat:

—Vols fer el favor de tirar d’una vegada. Avança’l! A aquest pas no podrem anar a la botiga del duty-free.

La Tania feia cara d’estar més tensa de l’habitual. Suposo que estava nerviosa per l’efecte que el Viagra tindria en la seva relació. He carregat l’equipatge en un carro —tots dos tenen problemes d’esquena de passar tantes hores arreglant el jardí. El pare m’ha xiuxiuejat:

—Quinze mil quilòmetres i dues mil lliures per endurir aquest tros de carn! Més val que serveixi d’alguna cosa.

A causa de l’onada de calor tan impròpia d’aquesta estació, els he promès que els regaria el jardí dues vegades a la setmana. L’escalfament de la terra fa estralls a L’horticultura anglesa.

—Sisplau, no deixis que els testos s’assequin del tot —m’ha suplicat la Tania.

És patètic fins a quin punt la gent acaha sent esclava d’unes plantes. Espero que no em passi mai.

DISSABTE, 25 D’ABRIL

He vist el meu amor al telenotícies d’avui: s’adreçava a un grupet de treballadors de buccins en algun moll no sé on. Estava totalment encisadora. La forta brisa de la costa est li feia voleiar els cabells. Els deia que el govern ha garantit protegir els buccins amb passió i intensitat, de la mateixa manera que altres poden parlar de Bach o de la poesia anglesa antiga.

DIUMENGE, 26 D’ABRIL

El pare m’ha telefonat de Nova York a les tres de la matinada, sense ser conscient que a Anglaterra la gent encara dormia. M’ha preguntat pel jardí. He mentit i he dit que l’havia regat molta estona.

—Perfecte —ha dit—, perquè la noia del temps de la CNN ha dit que a Anglaterra feia una calor anormal per al mes d’abril.

Per canviar de tema li he demanat si havia aconseguit trobar Viagra.

—Sí, he trobat un proveïdor —ha dit—. Aquesta nit me’n portarà a l’hotel.

Semblava l’Al Pacino.

Tan bon punt hem acabat d’esmorzar, hem anat amb cotxe fins a The Lawns. La grava estava bé, molt ben aplanada, però les plantes de dins els testos estaven marcides i pansides. He arrossegat la mànega i he ordenat als nens que inundessin l’herba i els testos galvanitzats, que contenien tot tipus d’exflors. L’aigua senzillament lliscava per sobre la superfície compacta.

—És massa tard —ha dit en Glenn—. Tot està mort, papa.

Hem debatut si seria millor treure les plantes marcides o deixar-les on eren. Al final les hem arrencat i les hem substituït per unes plantes maques i alegres de Homebase.

Ens han convidat a dinar a Wisteria Walk el diumenge. He acceptat la invitació de bon grat. Estic tip de cuinar i d’intentar satisfer els gustos tan diferents dels nens. En William ara només menja Choco Krispies, pa blanc sense crosta untat amb Marmite, raïm sense pinyols i iogurts sense trossos.

En Glenn ha optat pel menjar vegetarià després de veure un documental de World in Action que es deia «Massacre a Perkins Avenue», un reportatge sobre un escorxador a Upper Norwood. Quan el programa arribava al final espantós, amb una imatge congelada d’una vaca atordida pels efectes d’una injecció, en Glenn ha apartat els entrepans de carn de vedella que havia preparat per sopar i ha dit:

—No tornaré a menjar carn mai més, papa. ¿Tenim formatge?

Pel que sembla, visc a base d’una dieta que consisteix en patates bullides, aixafades, fregides, rostides, saltejades i al forn, igual que els grans escriptors Dostoievski i Joyce, els quals provenien de països on la patata era la principal base alimentària. És evident que la humil patata té alguna cosa que ajuda el procés creatiu.

L’Ivan té l’aspecte d’estar molt estressat. Mentre hem parat taula, la mare m’ha explicat que passa setze hores al dia a la seva terminal situada a l’alcova del menjador. M’ha dit:

—La informació es filtra dins aquesta casa vint-i-quatre hores al dia. Hi ha correu electrònic, bústia de veu, dades de la pàgina web, i després hi ha els faxos i el telèfon normal i corrent i les cartes que arriben a la bústia. El cervell humà no pot donar l’abast, Adrian. Fins i tot el seu cony de cotxe li diu què ha de fer.

He estat d’acord amb ella: sembla que l’Ivan està patint una sobrecàrrega sensorial. Li he demanat:

—Perquè…, ¿com es guanya la vida exactament, l’Ivan?

M’ha confessat que no ho sabia exactament.

Quan he anat a dir a l’Ivan que el dinar estava a punt, es trobava a la seva terminal, amb la cara blanca i suat. Li he demanat què li passava.

—He fet una cerca a Internet per buscar fabricants de canyes per beure i he obtingut 17.000 entrades.

L’he conduït delicadament cap a la punta del menjador on solem fer els àpats, però m’he adonat que, mentre tallava el pollastre, mirava constantment cap a la terminal, on els noms i les adreces de correu electrònic dels fabricants de canyes per beure de tot el món anaven apareixent per la pantalla.

A l’hora de dinar he intentat que em definís de què treballa:

—Processo informació —ha dit, irritat.

—¿Per a qui?

—Per a qui estigui disposat a comprar la informació —ha dit alçant la veu. La taula ha quedat en silenci, a part del soroll dels coberts amb el plat i el soroll d’en Glenn demolint un tros de nap rostit.

Més tard, quan els nens i jo hem fregat els plats, he sentit que la mare deia a l’Ivan:

—Si la nostra relació acaba funcionant, necessitaré tenir la meva pròpia terminal i una línia de telèfon exclusiva.

Li he preguntat per què necessita un equip propi i m’ha dit que tenia la intenció de crear el seu propi negoci consistent en l’autoedició de postals de felicitació per al nou mil·lenni. Postals de divorci, de fills naturals, de revelació de tendències gais i de fertilització in vitro.

M’ha alegrat tornar a la meva pròpia casa, on l’única cosa guai és el vell ganivet del pa de l’Archie Tait.

DILLUNS, 27 D’ABRIL

En Brick m’ha enviat una carta d’un paio de Belgrad amb un nom impronunciable, ple de ks i js, que vol traduir Birdwatching, si mai es publica a l’antiga Iugoslàvia.

He telefonat a en Brick. No s’ha mostrat tan entusiasta com m’esperava. Ha dit:

—No tinc esperances amb l’inglès d’en Vljkjkjv. Aquest tio no té cap sensiblitat pel llenguatge.

A en William se li ha escapat la veritat sobre el desastre hortícola a The Lawns tan bon punt els hem clissat a la zona de les arribades de l’aeroport de Birmingham. Ha empal·lidit ostensiblement.

—¿Heu aconseguit salvar alguna cosa de les herbàcies?

—Descriu-me-les una mica —he dit.

—Quan floreixen són molt boniques, pàl·lides i subtils —ha dit.

En Glenn ha dit:

—Ara ha de fer servir una altre temps verbal, senyora Braithwaite. «Podrien haver sigut» força boniques, té de començar a dir ara.

És evident que ha tret profit de les classes particulars.

Dos quarts d’onze de la nit. La Tania ha telefonat a la meva mare per queixar-se. Es veu que es pensa que li he fet malbé el jardí deliberadament. Ha arrencat totes les plantes plenes de color que jo havia plantat i les ha substituïdes per les seves males herbes d’aspecte herbaci.

La mare m’ha dit en la més estricta confidencialitat que la Tania està farta de les noves demandes sexuals del meu pare. Es veu (segons la mare, que no sempre és un testimoni de fiar) que la Tania s’estira durant una hora i es posa a pensar en els seus catàlegs de llavors. Ha dit a la mare que estarà contenta quan s’esgotin les provisions de Viagra del pare. Resa perquè la Seguretat Social es negui a receptar-la als homes impotents. Ha dit:

—Esperava que la dedicació al jardí sublimaria l’impuls sexual d’en George.

No vull que la mare i la Tania siguin amigues: va contra l’ordre natural de les coses. Seria com si l’Ian Paisley i en Gerry Adams anessin junts a Eivissa.

DIMARTS, 28 D’ABRIL

Ahir la Pandora va sortir al telenotícies. Un amic anònim l’ha titllada d’odiar els buccins! Van gravar en secret una conversa entre el meu amor i el ministre Peter Mandelson en un restaurant de Notting Hill. No hi havia so, però l’enemic va fer servir els serveis d’un expert a llegir els llavis i van transcriure el diàleg a la pantalla mentre la «Pandy» i en «Mandy» s’afartaven d’exquisides Tex-Mex.

DIMECRES, 29 D’ABRIL

El titular de The Sun deia: «BUCCINS: “UNS GENITALS MALALTISSOS”, DIU LA PAN».

DIJOUS, 30 D’ABRIL

La mare ha dit que aquesta nit han convocat la Pandora a una reunió d’emergència del Partit Laborista. La celebració del primer aniversari, en la qual ella havia de ser la convidada d’honor, tirarà endavant sense ella.

DIVENDRES, 1 DE MAIG

Dos quarts de set del matí. La Pandora acaba de sortir del meu llit! Ahir a mitjanit es va presentar totalment afligida després de dimitir del càrrec a Agric., Ram. i Pesc. M’ha dit: «No sé per què sóc aquí» i ha caigut als meus braços a la porta d’entrada. L’he conduïda cap a dins i li he dit que era una tragèdia que quatre buccins pudents l’haguessin portat a la perdició. Ens hem assegut al costat del foc. Ha tret una ampolla de Stolichnaya del maletí i m’ha demanat que anés a buscar un parell de gots. He entrat a la cuina, he ficat uns quants Twiglets dins un bol, he tallat uns quants tacs de formatge, he afegit gel als vasos i he trobat una ampolla de tònica. Ho he posat tot en una safata i l’he portada cap allà.

—Em vull emborratxar —ha dit mentre jo entrava.

S’havia desprès de les sabates i s’havia arraulit a la butaca fastigoseta de l’Archie. Un retrat de la Beatrice Webb la mirava fixament i severament mentre encenia el cigarro.

—És que els buccins s’assemblen a uns genitals atrotinats, cony —ha dit amb un to desafiant. I després ha afegit—: ¿Per què he hagut de perdre la feina senzillament per haver dit la veritat?

Era una pregunta molt ingènua d’una diputada que havia resultat elegida. M’he agenollat al seu costat i li he agafat el canell.

—¿Que em prens el pols? —ha dit. Després ha arrencat a plorar i ha dit—: Sempre has estat aquí quan t’he necessitat, Aidy.

Ens hem acabat el vodka i hem obert una ampolla de xampany que guardava per a la nit del mil·lenni. Un cop ens l’hem acabada, he buscat al rebost de l’Archie i he trobat mitja ampolla de conyac Martell. L’Andrew s’ha revoltat mentre n’abocava al got de la Pandora.

A dos quarts de tres de la matinada ha sonat el telèfon; només se sentia el soroll gairebé imperceptible d’algú que respirava superficialment.

Al cap de poc la Pandora i jo hem pujat les escales amb dificultat. Ha dormit als meus braços tota la nit. Tots dos ens hem deixat la roba interior posada (la seva era decebedorament funcional). Jo esperava amb ànsia fer-li l’amor de bon matí, quan tots dos estiguéssim sobris i haguéssim passat el pestell de la porta per prevenir una possible interrupció, però a un quart de set del matí, el seu busca ha començat a sonar i ha sortit del llit per anar-lo a buscar.

Ja torna a rebre missatges.

S’ha vestit de pressa i corrents i ha mussitat:

—Gràcies.

Ha fet sortir el pestell i ha corregut cap a baix. Un moment després he sentit com el Saab girava a la corba. M’ha telefonat a les set del matí des del cotxe a l’autopista Mi.

—Necessito saber-ho, Aidy, ¿ho hem fet?

Li he assegurat que els coneixements carnals que teníem l’un de l’altre no havien avançat. Li he preguntat per què anava tan de pressa.

—Tinc una reunió amb l’Alastair per planejar el meu retorn —ha dit—. Hem quedat per dinar al Wilton’s, el restaurant de peix, amb un fotògraf.

M’hi jugo el que sigui que triarà de la carta.

Dos quarts de deu de la nit. Aquest vespre a l’Eleanor li ha vingut un rampell increïble! He d’admetre que tenia un aspecte força salvatge quan ha arribat i m’ha passat pel costat sense dir ni una paraula. Quan s’ha acabat la classe d’en Glenn, li he ofert una tassa de te. Ha dit que sí amb el cap, mossegant-se els llavis; m’ha recordat l’Anna de The King and I, quan diu a en Yul Brynner que se’n torna a Anglaterra. He fet el te en silenci absolut, a part del fort cop que s’ha sentit de la pilota de futbol a la paret del pati. Li he passat la tassa, on deia: «¿Tens mal dia?» (amb la fotografia d’una dona malalta amb una bona mata de cabells). S’ha mirat la tassa i ha dit bruscament:

—¿Per què m’has donat aquesta tassa?

—Per cap raó en especial. L’he agafat a l’atzar.

L’Eleanor ha dit:

—¿Per què has deixat de mirar-me els canells?

Després m’ha dit amb la veu trencada que havia esperat a fora de casa meva tota la nit i que havia sigut testimoni de la sortida de la Pandora a un quart i cinc minuts de set del matí. ¿Què li podia dir, estimat diari? Atrapat in fraganti! Per desgràcia, he xarrupat el te sorollosament, després ho he intentat dissimular tossint. He inhalat una mica de líquid, que m’ha baixat per la tràquea. Això s’ha convertit en un atac de tos prolongat i desagradable, amb mocs i llàgrimes inclosos, i una lleugera filtració d’orina de la meva bufeta tan plena.

En Glenn ha entrat i ha dit:

—¿Que plores, papa?

No he pogut contestar.

L’Eleanor ha dit:

—El món és un lloc trist, Glenn.

Aquesta era una distorsió gruixuda de la raó de les meves llàgrimes. En Glenn ha dit:

—Jo penso que el món ja està bé.

Pensar que abans tenia fantasies en què estava estirat damunt l’Eleanor i li cobria el cos pàl·lid de petons!

Quan m’he recuperat i en Glenn havia pujat al pis de dalt, he dit a l’Eleanor:

—Preferiria que no donessis la impressió a en Glenn que tinc per costum ploriquejar pel món.

—Ho veig tot negre —ha dit.

—Tot el que està relacionat amb tu és negre. ¿Per què no introdueixes una mica de color a la teva vida? —he dit—. Una brusa rosa o un jersei blanc potser t’animarien una mica.

—El meu numeròleg em va advertir que coneixeria un nou amant a través de la feina i que tot acabaria en un mar de llàgrimes.

—Eleanor, constantment sumes dos i dos i fas que doni cinc. Nosaltres no hem sigut mai amants —he dit.

M’ha mirat als ulls i ha dit:

—¿Vols que siguem amants?

Li he explicat que, igual que l’Stephen Fry, havia fet un vot de castedat.

—No et crec. Has estat parlant amb en Roger Patience i la policia —ha dit.

—¿Sobre què? —he dit, alarmat pel tomb que havia donat la conversa.

No ha fet cas de la meva pregunta i ha dit:

—Estàs enamorat d’aquella diputada bandarra. Te la vas ficar al llit.

—La Pandora i jo vam dormir plegats —he dit—. Ara bé, no va passar res de tipus sexual entre nosaltres. No ens vam treure la roba interior en cap moment.

Després ha deixat anar la notícia bomba: l’Stephen Fry ha renunciat a la castedat i ara esbomba als quatre vents que el sexe és «absolutament meravellós».

En Glenn ha cridat des del bany que en William havia marxat corrents amb el sabó del Mundial. He pujat al pis de dalt per resoldre les coses entre els nens. Quan he tornat a baix, he notat que l’Eleanor s’havia descordat un botó de la camisa de seda negra. Li he fet una pregunta relacionada amb la referència preocupant que havia fet abans a la policia. M’ha dit:

—Si realment ho vols saber, la policia té un expedient meu, encara que no sé ben bé per quina raó ha d’afectar la meva eficàcia com a professora…

L’he interromput.

—¿Quina mena d’expedient teu té, la policia? —he preguntat.

Ha fet que no amb el cap.

—¿Per què sempre em passa el mateix? ¿Per què no puc trobar un home que estigui disposat a caminar a través del foc per mi, igual que ho estaria jo per ell? —S’ha eixugat els ulls amb la vora de la faldilla negra.

He vist que tenia un tatuatge al genoll esquerre: un fènix amb les ales esteses. És evident que no porta mai minifaldilla.

—El meu pare em va abandonar quan tenia tretze anys i, des d’aleshores, els homes m’han deixat de banda —ha dit.

—Només pel fet que el teu pare desaparegués no vol dir que… —he dit.

S’ha aixecat de la cadira.

—No va desaparèixer —ha dit—. Es va morir, en un accident.

—Em sap greu —he dit—. ¿Va ser un accident de cotxe?

Ha fet una rialla amarga.

—Ui, no! Això hauria sigut acceptable. —M’ha llançat una mirada rebel—. Li va caure un gosset des d’un balcó a Torremolinos.

Mira que he fet esforços per no riure, diari. Durant almenys quinze segons m’he mantingut serè, però després he esclatat. He girat la cara però ha vist com movia les espatlles i ha dit:

—Sí, riu-te’n, riu-te de l’esdeveniment més tràgic de la meva vida.

He lluitat amb totes les meves forces per controlar-me i he deixat anar:

—¿Era de raça?

¿Per què? ¿Per què? Sabia perfectament que no hi havia gossos de raça a Torremolinos. Va ser fa cinc anys.

Li he pagat les nou lliures i després li he demanat que marxés i que no tornés.

Abans que tanqués la porta de cop, ha dit:

—Tornaré!

Si torna, no li penso obrir la porta.

DISSABTE, 2 DE MAIG. THE LAWNS

Les dotze menys un minut. No em queda res. No tinc casa, ni diners, ni cotxe, ni manuscrits. L’Eleanor ho ha cremat tot. Els insectes d’en William. Les vambes d’en Glenn. El paio de la BP s’ha disculpat per haver-li venut la gasolina. S’havia unit a la multitud de curiosos emocionats que miraven com casa meva es cremava.

Ens hem quedat i hem mirat fins que han extingit totes les flames. Després l’inspector en cap Baaron m’ha dit que havien arrestat l’Eleanor Flood i que, al seu entendre, no l’haurien d’haver «deixat sortir mai de la unitat de màxima seguretat». Sembla que la seva carrera com a piròmana va començar a la Facultat de Ciències de l’Educació amb un foc petit al bar, perquè es van negar a servir-li una beguda a la nit, cap al tard.

La mare ha fet acte de presència amb el barnús i els mitjons grisos que porta dins el llit. Ha sortit del cotxe de l’Ivan i ha corregut cap on érem nosaltres, rere la barrera de la policia, al final del carrer. L’estat d’excitació i l’esplendor reflectora del foc li donaven un aspecte deu anys més jove.

—Adrian, sisplau, digue’m que estava assegurada —han sigut les primeres paraules.

No he sigut capaç de respondre. Finalment en Glenn ha dit:

—El papa sempre s’oblidava de comprar-ne una, ¿oi, papa? —M’ha donat uns copets a l’espatlla de manera maldestra. Jo li he donat uns copets a la seva.

Ha sortit un bomber de la casa que duia curosament una cosa dins el casc. Esperava que fossin alguns dels meus bitllets de cinquanta lliures, però era l’Andrew. Se’l veu força prim quan té el pèl moll i aplanat.

Les coses pinten força malament, sens dubte. No obstant això, tinc en William, en Glenn, l’Andrew, un diari malmès pel foc que un bomber ha trobat sota el matalàs del llit d’en Glenn. A la portada hi diu: «El diari top secret d’en Glenn Mole (13)».

A la primera pàgina hi diu: «Quan sigui gran, m’agradaria ser com el papa».

Sovint m’he preguntat com plantaria cara al foc, a les inundacions i a les tempestes. ¿Correria empès pel pànic i intentaria salvar la meva vida? Fins aquesta nit, sospitava que faria exactament això. Però quan m’ha despertat l’explosió de vidre, el fum ofegant i les flames empinades de l’escala, he vist que la meva pròpia vida era insignificant per a mi. L’única cosa que m’importava era salvar els meus fills.

M’imagino que demà ja hauré adornat aquesta història i m’hauré atorgat un estatus heroic que no mereixo, però, tanmateix, aquesta nit i a aquesta hora, estic content de poder anotar que me n’he sortit prou bé.