8

Helena no s’atrevia a tancar els ulls. Observava els animals embalsamats alhora que escoltava les històries de Johann, seduïda per la veu càlida amb què les narrava. Però sobretot per l’excentricitat de la situació. Ell es va asseure davant el piano, alçà la tapadora, va treure uns papers de solfa d’una carpeta i es disposà a interpretar la peça.

—No tenim el cor de moixos. Tractaré de reemplaçar-los amb els meus crits. Si t’animes, segueix-me. No és difícil. Interpretaré una peça que porta aquest títol: Silenciosa nit. És una extravagància. De matinada, els boscos es desperten a la llum del dia. Les bèsties, finalment, retornen al seu cau. La música els acompanya mentre caminen cap al refugi. És una música plàcida, silent. Ens trobam al final d’una nit freda. Som a l’hivern. Només els crits dels moixos gosen trencar la calma. La lluna brilla a l’interior dels ulls de vidre dels animals. Potser són les moixes que criden els mascles perquè les caponin. Desitgen, les moixes, que la nit no se’n vagi.

I començà la música. Les notes s’alçaren de les tecles i fou com si un esbart de caderneres hagués pres el vol. Debades cercaven sortir del gabinet i s’estavellaven, encegades, sobre les parets. Movien les ales de manera poruga. Els tremolava la sang sota les plomes… Helena va dir:

—Per què no els obris la finestra?

—Per què he d’obrir-la?

—Les caderneres cerquen escapar-se d’aquí.

—Quines caderneres?

—Aquestes. No les has vist? Tenen por. Han sortit del piano, tot just quan has començat a tocar.

—Han sortit del piano? No arribaran enlloc.

Johann va continuar les seves variacions musicals. Les caderneres van perdre’s en la blancor de les parets, com si s’haguessin difuminat en un paisatge de boires i núvols. Helena observava els murs per on havien fugit, incapaç de veure un sol forat. Aviat la música omplí tota l’estança. Mancava el cor de moixos que Johann intentà substituir amb els seus meulos:

—Marramiau, miau, miau…!

Els dits es bellugaven sobre les tecles, enèrgics. Hi havia una certa violència a l’interior d’aquelles mans que colpejaven el piano, furioses. Alçà els ulls i va dir:

—T’agrada? A l’oncle l’hauria satisfet veure-la tocar, aquesta peça, a l’organista de Nôtre Dame. Se’n va anar d’aquest món amb una il·lusió no realitzada: que el seu nocturn per a piano i cor de moixos s’estrenàs a la catedral de París. T’imagines la força de les trompes i els meulos dels moixos?

Els animals continuaven immòbils, indiferents a la música salvatge. Les rates, el senglar, el goril·la, les òlibes.

—La música els mena al seu refugi —advertí Johann.

Helena observà que per un cantó de la boca del goril·la es desprenia un fil de saliva. Com si s’hagués cansat de tant de córrer. Una porció prima de líquid que li queia dels llavis i s’allargava fins al trespol. Féu un crit de terror.

—Calla…! —ordenà Johann—. Per què crides? El teu crit és més fort que la música del piano. La meva mare dorm. El seu dormitori no és gaire lluny.

—La teva mare dorm? A aquesta bèstia li surt la saliva per la boca. No ho veus? Mira-te’l que bava, el goril·la. És espantós, Johann. La saliva els rebenta per la boca. També al cérvol, al senglar, al cocodril… Has vist les òlibes de la vitrina? A totes els cau la mateixa salivera: un líquid sangonós. Mira-les…!

—Però què veus? La música t’hipnotitza, l’atmosfera del gabinet ha alterat la teva ment. Què et passa?

Helena corria d’un extrem a l’altre i cridava. Hauria volgut escapar-se. Pensava si hi hauria un camí secret que portava lluny d’aquell lloc, un portal amagat que li permetés fugir. Era l’infern. Entrà a l’interior de l’estança on eren els monstres. També el conill de dos caps bavejava per cada una de les boques. I els porcs afegits a l’extrem del ventre. I el vedell. Es clavava les ungles al call de les mans, de tant d’estrènyer els punys. I tornava a cridar. Johann la va fermar pels braons, li cobrí la boca amb un tros d’esparadrap i l’obligà a anar-se’n amb ell al refugi. Se l’emportà gairebé arrossegant. Va tancar el gabinet. Travessaren les sales fosques, passaren sota les aranyes de vidre, vorejaren el dormitori de dona Apol·lònia. Un rastre de lluna s’escolava entre els llistons de les persianes, les cortines es removien lleugerament, al seu pas. Sentien els roncs de les dones adormides. Baixaren a l’exterior de la casa, acudiren a l’amagatall secret i la introduí al forat. La desfermà. Li arrencà l’esparadrap que li cobria la boca. Helena tremolava. Potser havia estat la música del piano, però havia constatat que Johann perdia el cap entre les bèsties dissecades, vingudes de molt lluny: les riberes del Congo, la desembocadura de l’Orinoco… Era a punt de morir-se i el plor li cobria la cara. S’atreví a dir, però fou un crit desesperat:

—Avui he conegut el teu paradís, Johann. Ara sé com és el món que vols protegir, ple de monstres que bavegen quan un esperitat els fa músiques. Aquí és Aubarca, el vell casalot, inexpugnable a l’especulació, però espantós. Les cambres desertes, només habitades pels roncs de dues dones que es perden entre aranyes de vidre i miralls oxidats. Són els vostres cossos que s’oxiden. En un cantó, els monstres. A l’altre, la dona que es podreix per a tota la vida. Em portares aquí que encara era una nina. Em robares els meus millors anys: els companys de l’escola, la dolcesa dels braços de la mare, les paraules del pare, cada nit per telèfon, poc abans d’adormir-me, la casa de les heures, ran del torrent, les primeres mirades de l’al·lot que m’agradava. Em regalava roses d’amagat de sa mare, que feia de florista. M’has segrestat el temps i m’has impedit de seguir els estudis. Hauria volgut estudiar biologia, com tu. És curiós, l’atzar.

Johann alçà la mà. Anava a pegar-li a la cara. La mirada desafiant d’Helena el féu tornar arrere. Hagué de contenir el gest, dominar la brutalitat amb què era a punt de galtejar-la. Es mossegà els llavis alhora que abaixava el braç i s’avergonyia. Probablement es va sentir ferit de veure que la mirada d’una dona l’havia obligat a desfer el moviment de la mà, a engolir-se la ràbia. No s’atreví a dir cap paraula. Ella insistí:

—Només fa falta que m’apallissis. Durant anys —ni sé quants n’han passat— t’has aplicat a exercir sobre mi la violència més subtil i, alhora, la més brutal. Havies de construir una dona que s’assemblàs a la idea que t’havies format. Només comptaves amb el material que et proporcionava la jove adolescent que raptares un matí d’hivern quan es dirigia a l’escola del barri.

»L’enganyares com a una beneita, amb l’excusa que aniríeu al port i veuríeu els peixos que en aquella hora treuen l’ull de l’aigua i escolten les nines que els formulen un desig. Jugares amb la meva innocència, culpable d’atrevir-se a seduir un desconegut. Potser amb el temps, quan m’hagi mort d’angoixa, em faràs dissecar i em cercaràs un lloc al gabinet. Sóc, probablement, la peça que hi falta.

Helena encara tenia moltes coses a dir. Però va callar, en veure que havia aconseguit pegar un cop baix a aquell home que, al final, acabava per desvetllar-li una certa tendresa. No sabia si se’n podia dir amor, d’aquell sentiment. Però segurament era una perversió. Passà algun temps, només els minuts que va durar el silenci. Però les paraules es feren més intenses.

Johann va dir:

—Tu ets l’únic regal que m’ha fet la vida. Ho saps. Vaig construir aquest espai secret amb les meves mans. El vaig fer com qui basteix una casa de pepes. I em vaig disposar a esperar-te.

—Per què em va tocar a mi?

—No ho sé. L’atzar, segurament. Només volia protegir-te.

El jutge Ramon Lleonard havia escoltat les paraules d’Helena com qui sent que li expliquen un relat de terror. L’havia inquietat la nit que baixaren al gabinet on guardaven les bèsties dissecades, la música del piano: Silenciosa nit, una fantasia dirigida a alegrar el cervell dels animals morts. La música és poderosa i aconseguia que les neurones tornassin a reviure fins a ordenar aquella secreció misteriosa en forma de bava: una mescla de sang i salivera. El fragment d’una víscera perduda sota la carcassa que de sobte reviu. La vida misteriosa dels cadàvers. Però l’atreia sobretot la secció dels monstres. Els testimonis de la transgressió de la norma. La natura és rebel i s’obstina a esser desobedient. Helena parlava, però era com si ho facés per a si mateixa. Les paraules sorgien dels seus llavis i era com si ella no hi fos. El jutge va pensar que probablement ni sabia què deia. Tenia els ulls tancats i era com si parlàs d’adormida. Sovint no acabava d’entendre-la: s’aboldregaven les idees i les frases adquirien formes estranyes, incomprensibles. Com si per expressar la tragèdia que havia viscut fos necessari inventar una llengua nova, unes altres paraules, una altra sintaxi. Es podia percebre l’obsessió que tenia per una escala: els graons llavorats i amples voltaven entorn d’un eix. Era una escala que no acabava mai. Helena assegurava que l’havia davallat, la nit en què baixaren al museu d’història natural de l’oncle Andreu Martí. Però era com caure en un pou fosc. Com si s’hagués llançat en un abisme negre, mentre sabia que es tirava de cap a l’interior de Johann, per una escala sense final.

—L’escala, no… No menava enlloc, l’escala. No arribava enlloc, tanmateix. Els graons eren tots iguals, un a continuació de l’altre, repetits. Ens aturàrem a les estances on guardaven les bèsties, entràrem al gabinet. Hi havia un conill de dos caps, dos porcs afegits per l’extrem del ventre… Potser m’havien reclòs en un manicomi. La música…, el piano…, les caderneres es varen perdre dins les parets. Però aquella música tenia un efecte misteriós. Cada colpeig sobre les tecles desencadenava un rast d’electroxocs que commovia els cossos dissecats. El conill tenia dos caps i per cada boca guaitaven les dents, llargues. No s’havien aturat mai de créixer. No sé si els ulls em tornaren de vidre. Pxxxxx…! Ens miraven, les òlibes, i no ens veien. A l’oest de Xangai s’hi fan aquestes aus. Avisen la gent quan s’acosta la mort. Potser aquella nit, abans que es facés de dia i les excavadores envestissin les cases d’Aubarca i enderrocassin els primers murs fins a foradar les parets del refugi on érem amagats, les òlibes del monestir de Santa Maria havien xisclat. Pxxxxx…! Tot era ple de roses vermelles, que Johann havia portat en secret. Tenia la percepció que havia perdut la capacitat de rebel·lar-me. I tot m’era igual, tanmateix.

Em deia:

—Ens morirem sota les pedres, sobre un llit de roses. Tanmateix, els especuladors han guanyat la partida. Sota les runes, nosaltres i els monstres. Ningú més. Ningú. Ompliran les terres d’Aubarca de vivendes de disseny, ja ho veus. D’això en diuen una política per a la modernitat. Demà a trenc d’alba començaran a treballar les excavadores i les pales. Els amos del ciment sempre guanyen, Helena. Arrencaran d’arrel les oliveres del sementer dels llamps, esbucaran el safareig i arrasaran les cases. Desapareixerà la séquia que portava l’aigua de la font de Torrella. Qui sap si hi ha runes romanes, més avall dels rostolls i els guarets…

Havíem començat a baixar l’escala. El conill de dos caps… Els monstres saltaren davant nosaltres. Era quasi un ball funerari. Pxxxxx…! Johann associava la voluptuositat a la mort. M’assegurava que havia venut l’ànima al diable, només per obtenir els meus favors… Em feia por.

Preguntà el jutge:

—Podríem suposar que Johann era un sàdic?

—No ho sé. A vegades tenia comportaments de sàdic. Però sabia esser delicat. I podia esser un cínic carregat de tendresa.

S’estaren en silenci, només interromput per l’excitació nerviosa d’Helena, que reprenia de forma inesperada les mateixes frases. Un monòleg estrany, com si tractàs de torturar-se de manera obsessiva.

Ramon Lleonard insistí:

—Esforça’t, Helena. No tinguis pressa. Tindrem temps. Respira. Amb cada respiració guanyaràs un instant de vida. Fes que sia llarg el teu alè, i profund.

Helena es va adormir. El jutge posà ordre als papers i així mateix féu una becaina. Estirà una mica les cames, acudí a la finestra, observà el paisatge, però ho feia distret, incapaç de centrar-se en res que no fos aquella història que li havia vingut a les mans per atzar. Ho era, per atzar? Aquell dia, quan arribà l’informe de la Guàrdia Civil, estava de guàrdia. Però feia molt de temps que vigilava els moviments de certs polítics que tenien l’ull posat sobre aquelles terres. Havien creat una xarxa d’interessos que ell només sospitava. Però Helena aparegué de davall terra i vingué a cohesionar algunes hipòtesis.

Més tard, quan ella es despertà, tornaren a parlar dels monstres tancats a la cambra secreta.

El jutge va dir:

—Només fa dos anys, els va treure del gabinet i els exposà a la seva galeria d’art. Vaig anar a veure’ls. Era un fet insòlit que es convertí en una provocació. Hi va haver qui va protestar, però m’agrada que la gent s’alarmi, que l’art desafiï la societat en què es produeix.

—Johann va dubtar si havia d’exposar-los, els monstres del gabinet de l’oncle. Pensava que li dirien que no tenien res a veure amb l’art. I digueren que el seu lloc, per a qui volia veure rareses, era el museu de Ciències Naturals. Però Johann s’atreví a exposar-los a la seva galeria. A mi m’agradava quan era atrevit.

—T’agradà que s’atrevís a segrestar-te, un matí, quan es dirigia a l’escola del barri?

—Sé que fou un atreviment i alhora fou horrible. Però allò que tenia de fascinant, Johann, era la capacitat de convertir en una tragèdia allò que hauria pogut ser un simple melodrama.

—Ho puc creure —va respondre el jutge—. El rapte d’una nina a mans d’un pederasta és un drama. Si accentues les emocions i et refocil·les en els sentiments, esdevé un melodrama. Llavors, fàcilment se’n fa un espectacle. Succeeix, a vegades: la gent plora i crida davant les càmeres de televisió. Si es permetés que el presumpte culpable caigués a les seves mans, el destrossarien. Farien justícia a la seva manera i apareixeria la bèstia que porten a dintre. Quan veig la multitud aplegada davant el jutjat a l’espera d’esbravar-se a crits, sovint hi veig un ramat de hienes disposades a desxuiar aquell miserable que els passa molt a prop. És curiós: llavors, la força pública ha de protegir el criminal de l’instint salvatge de la bona gent.

—La tragèdia… Johann convertí en una tragèdia el melodrama.

—I l’exposició de l’aplec de monstres en significà el punt més àlgid. Allí va definir-se el sentit de la història. La provocació no era que exhibís en un espai d’art la col·lecció d’éssers monstruosos que l’oncle Andreu Martí havia reunit als soterranis d’Aubarca. La provocació era la lectura que en va transmetre. I el títol de la mostra. Te’n recordes?

—Sí. En parlàrem molt, amagats sota terra. Ell el va tenir ben clar, el títol, des que li vingué la idea de l’exposició. Feia temps que ho rumiava. Volia que se’n parlàs arreu d’Europa i ho aconseguí. Els diaris més influents —el Times, Le Monde, La Repubblica, La Vanguardia, El País— enviaren els seus crítics d’art i en publicaren reportatges. També, la premsa especialitzada. La crítica s’hi entusiasmà. Els crítics parlaren de les provocacions de Paul Fryer, de Maurizio Cattelan, d’Andrés Serrano… Johann acudia al refugi i m’explicava el gran èxit que havia obtingut. En parlava amb entusiasme. A través d’ell vaig conèixer algunes explicacions sobre l’art actual i els seus universos. Tingué la proposta de portar-los a París, aquells monstres, al Georges Pompidou. I els comissaris de la biennal de Venècia s’entossudiren d’exposar-los al Palazzo Grassi. Un empressari nord-americà volia comprar-los. N’hi oferí barbaritats: milions de dòlars, un damunt l’altre. Els volia incorporar a les col·leccions d’un museu d’art contemporani que la seva fundació era a punt de crear. No els va vendre, ni va permetre que sortissin de l’illa.

—Hi havia una certa voluntat de sarcasme, en el títol: Ecce homo, els cossos estranys del gabinet secret del senyor d’Aubarca. M’enrecord. Heus ací l’home. A l’interior de les vitrines: dos anyells siamesos units per l’espatlla, el conill de dos caps, els porcs afegits per l’extrem del ventre, la gallina amb quatre cames, el cabrit que tenia dos potons a l’esquena…

—Són els nostres contemporanis, ara sepultats sota les runes.

—I eren peces úniques.

—Anomalies de la natura, que és indòcil.

—Vaig assistir a la inauguració. La publicitat havia funcionat de manera perfecta i havia aconseguit crear una gran expectativa. Hi havia la premsa, les càmeres de les televisions, el món intel·lectual: escriptors, músics, professors d’art, col·leccionistes…, polítics. Potser, una fauna tan extravagant com les peces que s’exhibien. Record les paraules de Johann en el moment de dirigir-se al públic assistent.

—Les preparà al meu costat, aquelles paraules.

—Al refugi?

—Sí.

—Em va semblar un home per al qual el negoci de l’art no era el primer objectiu. Li importava sobretot la circulació de les idees. S’esforçava perquè la seva galeria esdevingués un espai de provocació. Va dir: «Es podria afirmar que es tracta d’una instal·lació artística, perquè l’art està en la mirada. Hi ha àngels, fades, jutges, delinqüents, diables, soldats… a l’interior dels monstres. És possible: cadascú veurà certs fragments de la seva història. Es tracta d’un viatge iniciàtic. Tots tenim un somni pendent. Heus ací l’home. Els cossos estranys del gabinet secret d’Andreu Martí, senyor d’Aubarca, ens inquieten perquè ens fan dubtar. Potser, de totes les meravelles, l’home no és la més gran. La naturalesa ha transgredit la norma: és plena de tendències inconfessables».

—Parlava des de la il·limitada sinceritat.

—L’aplaudiren. No sé si l’havien entès. Volgué dir que la perversió resulta desitjable. No sé si, fins ara, en què el teu cas ha caigut a les meves mans, no l’he acabat d’entendre.

—Perquè estava de guàrdia.

—La policia em féu arribar un escrit. Em varen dir: «Es tracta d’una jove que diu que ha viscut segrestada». De principi em digueren: «Explica que ve de davall terra». Estava de guàrdia i havia d’ocupar-me’n. No pensava posar-hi tant d’esforç, ni confiava que m’implicaria en els fets de forma tan rotunda.

—Per què ho fa?

—No ho sé. Potser, per l’atracció que sent cap a l’home que diu que la perversió resulta desitjable.

Helena no pogué estar-se de dir, però ho féu en veu baixa:

—A Ramon Lleonard, el jutge que estava de guàrdia quan va aparèixer en un monestir una jove que deia que venia de l’altre món, el sedueix el mal. És curiós, però coincideix amb mi. Què ens ha fet, Johann? Digui’m què ens ha fet.

Les paraules d’Helena tornaven a esser una conseqüència del desordre, de la tempesta que s’alçava a l’interior del seu cap. Però era com si hagués emergit d’un paisatge fred. Ramon Lleonard no va respondre. Va estar a punt de somriure, però no ho féu. Es limità a tancar els ulls durant un instant. En tornar-los a obrir, Helena s’havia aixecat del llit, havia estirat el barnús i havia acudit a la finestra. Tot i que encara trontollava, se sentia més segura que l’altra vegada. Observà el sol que començava a caure als avencs de la nit, rere les muntanyes, i pensà en les postes de sol que Johann li havia robat. Una mica de plor va caure dels seus ulls, envermellits a causa del crepuscle. Aviat es faria de nit i els monstres tornarien a fer-se presents. Llavors compareixien de bell nou les velles pors, la inseguretat, la ràbia. I pensava en el crit de Johann. En l’esgarip que féu mentre moria esclafat sota les pedres. Li semblava espantós. I la perseguia com si fos el gemec d’una bèstia a punt de morir.

El jutge gosà rompre el silenci:

—El dia tomba cap a la nit, ja ho veus. Ho fa tranquil·lament. I no obstant això, quan s’obscureix, els monstres tornen a ocupar el teu cor. Per què?

—Quan es fa fosc sent una mà espantosa que cerca ofegar-me. Al refugi sempre era de nit. Només una bombeta dèbil il·luminava el forat en què em tenia segrestada. Durant mesos i mesos no vaig ser capaç de diferenciar les hores del dia, d’establir un cert ordre sobre el temps. Se’m va trencar el curs dels rellotges, el ritme de la vida.

—Però aquella nit en què baixares l’escala que menava a les cambres secretes, la senyora d’Aubarca va creure que havia sentit un renou estrany. No va fer cap comentari al seu fill, l’endemà?

—Sí. Només sé el que Johann va contar-me.

Dona Apol·lònia Vives no havia arrencat el son, tot i que, aquell dia, com tots els dies, se n’havia anat al llit molt dejorn. L’endemà no sabé estar-se d’explicar-ho al fill.

Li va dir:

—La nit passada, eren més de les dotze, vaig sentir renou. Unes passes que travessaven la casa, de pressa, però silencioses. Era com si algú baixàs al soterrani.

—No, mare. Deu haver estat un somni.

—Un somni? No. Vaig sentir el trespoleig. Vaig pensar, tot i que ja era tard, que eres tu que acompanyaves uns amics perquè veiessin les col·leccions de l’oncle Martí. Potser era un somni. Sentia que baixàveu l’escala a poc a poc. Un a un, els graons. És una escala que mai no té fi, tu ho saps. En vaig sentir les passes, fins que es perderen, després de molt de temps.

—És probable que ho hagis somniat.

—Si no hagués tingut l’impediment de les cames, m’hauria aixecat del llit i hauria guaitat. No vaig fer-ho. Li vaig dir una paraula a Dovima, però em va contestar que probablement aquell renou era un gemec dels mobles. Assegura que els canteranos ronquen i gemeguen, de nit.

—Però Dovima no les va sentir, les passes?

—No. Dovima té el son fort. Però durant la passada nit s’ajuntaren molts de renous: el trespoleig dels peus que davallaven l’escala, els roncs de Dovima, els gemecs dels canteranos… Potser tants de renous són un mal presagi.

—No m’agrades quan ets pessimista —va respondre Johann—. Aquestes cases tenen memòria, mare. Si les parets poguessin contar les coses que han vist. I els mobles…

—De moment —afirmà dona Apol·lònia mentre somreia—, només ronquen.

—I gemeguen —assegurà Dovima.

—Són com els animals. Si fossin capaços d’articular en paraules el que saben, ens explicarien una peripècia que roman secreta. T’imagines com seria l’epopeia d’Aubarca contada per un moix, per un arbre, per una paret…?

—Tu creus que hi ha una història oculta que ningú no s’ha atrevit a contar? —preguntà la senyora.

—Però només la saben les pedres —va respondre Johann.

—Quan arribi el dia en què aquestes cases caiguin per l’acció de les excavadores, els misteris es diluiran en la pols.

—No tens remei, mare. Tornes a posar-te les ulleres negres per observar la vida. Per què ho fas? A les terres d’Aubarca no entraran les excavadores, ni les pales, ni les grues. Mai.

—Sí, mai…

Dona Apol·lònia es tancà en un silenci sec. Sabia que res no era per sempre, en no esser la seva incapacitat de valer-se per ella mateixa, asseguda en una cadira de rodes. Alçà els ulls. Hauria volgut riure-se’n del seu fill, però no en fou capaç.

Helena tornà a ficar-se al llit. El sol havia caigut rere les muntanyes, però el cel encara era vermell, mentre la tarda s’enfosquia amb lentitud. Preguntà al jutge:

—Falta molt de temps perquè arribi l’estiu?

—Sí. Ara és l’hivern i fa fred, al carrer.

—Era una nit clara, a mitjan mes d’agost, quan els estels ploren…

Tot i que ja era tard i havien conversat durant moltes hores, Helena es disposà a contar que una nit d’estiu Johann li proposà de fer un viatge per mar. Havia llogat un iot i tenia dos homes al seu servei, dos mariners que s’ocupaven de l’embarcació. El que menava la barca li va semblar vell: portava una gorra de plat amb una àncora brodada, una camisa blanca, el pantaló obscur i unes sandàlies de cuiro. Tenia les celles gruixudes i la barba espessa, quasi grisa. A vegades xiulava una cançó de mariners, mentre mirava fixament l’horitzó. L’altre era jove, gairebé un al·lot.

Li portà una maleta i li va dir que hi posàs les seves coses: alguns vestits, la roba interior necessària per a dos o tres dies, les sabates… Li entregà un paquet:

—És un banyador. Estic segur que et vindrà ajustat al cos. Em sé de memoria, pam a pam, les mesures dels teus pits, la cintura. Anirem a una platja solitària, només per a nosaltres.

En veure que el plor recorria silenciós els ulls d’Helena, Johann la besà. Li suplicà que no ploràs més i li va dir que feia més de cinc anys que estaven junts, que damunt els papers era major d’edat perquè ell s’havia ocupat de treure-li una documentació, naturalment falsificada, per si de cas la policia li reclamava que s’identificàs. Ella preguntà:

—I qui sóc, segons els papers?

Johann va somriure:

—Potser t’havia d’haver consultat el nom que volies. No ho he fet. Jo mateix l’he escollit. Et diràs Maria, un nom que sovinteja arreu i que pot dir-se en totes les llengües. Es tracta de passar desapercebuts.

I l’advertí que no tractàs de cridar l’atenció, ni de demanar auxili, ni d’explicar la història del seu segrest.

—Només que fessis la més petita confidència, hauries sentenciat a mort el teu còmplice. No cerquis qui et vingui a socórrer. En tens prou amb mi. No necessites ningú que et protegeixi.

Partiren de nit. Johann tenia un audi 3 blanc i sortiren d’amagat, no fos cosa que dona Apol·lònia guaitàs i veiés que el fill portava una dona al cotxe que no identificava. Tanmateix, des que la televisió havia dit que el segrestador d’Helena tenia un volkswagen golf de color blau marí, i els helicòpters havien sobrevolat les planes d’Aubarca, fins als contraforts de la muntanya, ella no havia deixat de malpensar-se. Quan Johann decidí desfer-se del volkswagen i el va vendre com si fos ferro vell a un home que els comprimia fins a deixar-los reduïts a una miniatura, a dona Apol·lònia li revingueren els records d’aquelles setmanes en què suportaren el renou dels aparells sobre les terres, mentre la televisió transmetia la notícia del rapte i mostrava fotografies de la nina que havia desaparegut inesperadament, un dia de febrer, quan es dirigia a l’escola. Va seguir a través dels noticiaris les manifestacions de solidaritat dels companys que clamaven pel seu retorn, les paraules dels mestres sobre el caràcter extrovertit d’aquella quasi adolescent, els informes referits als avenços de la investigació policial. També entrevistaren els veïns del carrer en què havia viscut i els que habitaven a les cases de l’escala de graons de pedra que pujaven fins al llindar del bosc. I la florista, i el seu fill… Havia vist plorar els pares, bojos de tristor, entossudits de culpabilitzar-se de la desaparició de la filla. Però havien passat més de cinc anys. I encara que les històries es dilueixen amb facilitat i potser la policia ja havia desistit de trobar el seu cadàver, en la imaginació de la senyora continuava bellugant-se el rastre d’un dubte. Observava el fill i s’afigurava que era capaç d’aquella infàmia. Per què? La senyora no hauria sabut explicar-ho. Només era un pressentiment, en certa manera un ròssec de desconfiança. No en sabia les causes, però dona Apol·lònia li tenia por.

Deixaren el cotxe en un aparcament des Portitxol i s’embarcaren. Tot era a punt per partir, s’acomodaren a la cabina.

—Tardarem algun temps a sortir de la badia —havia dit el capità, malhumorat de veure que, tot i que era més de mitjanit, el mar era ple d’embarcacions que dificultaven la navegació—. De totes maneres —afegí— arribarem a l’hora que teníem pactat.

Preguntà Helena:

—Haveu pactat una hora d’arribada? On hem d’arribar?

—És una incògnita. M’agrada sorprendre’t.

—Ho fas molt bé. Ni un sol dia, des que et vaig conèixer, has deixat de sorprendre’m.

—És un elogi?

—No. És la constatació d’un naufragi.

Passaren la nit a la cabina. Helena s’abraçava a aquell home. I tanmateix no era capaç de treure’s l’odi del cor. A coberta, el mariner major xiulava una música que semblava remota, com si hagués vingut de molt lluny. Es gronxava la nau, percebien el gust de saladina sobre els llavis.

Johann li deia:

—Arribarem en una platja deserta, allí, a la sortida del sol, celebrarem els meus quaranta anys. Llavors farem l’amor. Et cobriré com si fossis una euga salvatge. Sé d’una illa en què les eugues acudeixen a les platges perquè les cobreixi un cavall que arriba del mar. Llavors se senten més fortes i més lliures.

Helena el va besar, mentre l’escoltava, i no va deixar ni una part del cos sense el frec dels seus llavis.

S’esforçà a dir-li:

—Tu creus que puc sentir-me lliure, vora teu?

De matinada arribaren a l’illa de Formentera, en un indret solitari de les platges de Migjorn. Només algues i arena, les savines sobre les dunes, algunes mates i fonoll marí. El iot va ancorar a prop de la ribera. Saltaren a l’aigua i amb quatre braçades arribaren a la platja. Anaven nus. Els mariners s’allargassaren en un recés de l’embarcació disposats a descansar una estona. Johann portava una motxilla. En va treure quaranta espelmes, les col·locà en forma de cercle sobre la platja i les va encendre. Ho féu amb lentitud. S’assegueren al centre de la roda i va treure una capsa plena de fulles de buguenvíl·lia vermelles i seques, sobre les quals havia escrit paraules amoroses. Varen beure xampany. S’estimaren. Potser, només feren com si s’estimassin. Cap a llevant, més enllà del far de la Mola, s’alçava la primera llum del dia.

—Tinc el cos calent. M’agraden les teves carícies —deia ella, a punt de perdre la respiració—. I m’agrada sentir el gust de les primeres gotes de semen dins la boca. És un gust estrany.

Mai no havia tingut una erecció tan forta com la d’aquell matí. Johann es deixava endur pel fregadís dels llavis d’Helena. La saliva entre els pèls, el rastre d’una llarga carícia.

Johann li deia:

—I ara sent la pressió del teu sexe obert sobre el meu ventre. És humit i càlid. M’agrada sentir que batega.

Helena gaudia de la delicada pressió amb què ell introduïa el seu membre nerviüt a dins ella. I s’afiguraren que un esbart de sargantanes sortia dels amagatalls, entre els matolls que creixen sobre les dunes, i s’enfilaven pels seus cossos: les petjades suaus i verdes sobre les natges, l’esquena, sobre els pits. Feien l’amor i tenien el cos cobert de sargantanes que corrien, que tractaven d’amagar-se. Llavors, cada petjada dels seus ditons de rèptil esdevenia una carícia.

Passaren molta estona a aquelles platges. Caminaren descalços sobre l’arena, nedaren en l’aigua transparent, absolutament sols. Trepitjaren la línia d’escuma de les ones. No gaire lluny del lloc on nedaven hi havia un corral de figueres de moro. En Johann va treure un ganivet de la motxilla, en va collir una dotzena i les escorxà. El fruit es fonia, dolç, dins les boques.

—Els teus llavis —deia Johann— tenen el gust de la fruita acabada de collir.

I retornaven al silenci. Helena tancava els ulls. Li costava acceptar que li agradava fer l’amor amb l’home que li destruïa la vida. I se sentia incapaç d’entendre l’atractiu amb què la seduïa. I va arribar a pensar que potser ella contaminava la ràbia d’erotisme i transformava l’odi en una passió que la menava al desig.

Tornaren al vaixell. Navegaren pel mar de Formentera durant tot el dia. Quasi a entrada de fosca arribaren a la platja de ses Illetes. Es vestiren amb la roba de festa. El jove mariner, quasi un al·lot, els portà en una zòdiac a la petita dàrsena de fusta. Soparen vora el mar, mentre el sol es ponia rere es Vedrà, en un antic molí de sal reconvertit en restaurant. L’edifici, compacte i alt, semblava un castell de pedra que s’alçava sobre les roques. Els havien posat en una taula al costat d’una finestra que mirava cap als vells estanys, blancs, i liles, i verds, en aquella hora en què els ocells recalen a les zones humides de l’illa: cames-roges, sebel·lins, ànecs, fotges, flamencs…

—M’agrada veure’ls, aquests ocells —va dir Helena—, només perquè són lliures.

—I et fan enveja?

—Sí. No he de negar-ho, per molt que em tinguis seduïda. Em fa enveja la seva llibertat. Mira els flamencs. Passaran els mesos d’estiu a l’illa. Podrien criar-hi. Després tornaran a volar, lluny.

—No creguis que seran més feliços. Vaig conèixer un pintor —en diverses ocasions va exposar al meu centre d’art— que s’agradava de llegir filosofies. A vegades me’n donava lliçons. Un dia em parlava de Pascal. Deia: la felicitat ens arriba per la via de la supressió del desig. Les desgràcies només tenen una sola causa: la incapacitat de l’home d’estar en repòs, tancat en una cambra.

—Així, tancats i inactius?

—El meu amic pintor es va suïcidar, una nit d’hivern, el mateix dia en què li havien diagnosticat un càncer de pulmó.

La tarda s’havia enfosquit i el cel era tot d’estels. Una brisa lleugera s’alçava del mar i penetrava les estances del vell molí de sal, només il·luminades per algunes espelmes repartides sobre les taules entre pomells de flors. Potser no hi havia més que estrangers, alemanys i anglesos, alguns dels quals provenien dels iots ancorats a la petita badia, a recés de les cales.

Johann observava Helena sota la llum pàl·lida. Les ombres s’allargaven fins als seus ulls. Va veure una llàgrima que es desprenia de la mirada, trista. No obstant això, ella va somriure.

—M’agradaria esser capaç de fer-te feliç. M’hi he esforçat molt —deia ell—. He treballat el meu cos a fi de mantenir-lo en forma: enèrgic i jove, només per a tu. Ara tinc quaranta anys. Tu en tens divuit i pens que t’estimaries més un home de la teva edat, tot just acabat de sortir de l’adolescència. Hi practicaries un altre tipus de joc amorós, molt diferent del meu, però de menor intensitat, n’estic segur. No t’he volgut fer mal. Potser penses que sóc un desgraciat cruel i vanitós, entossudit de posseir-te. Però hi ha alguna cosa més. No sóc un violador, ni un assassí, ni un degenerat, ni un canalla. Només un home cansat de viure en una societat hipòcrita, hàbil a l’hora de practicar la perversió de manera innocent. Havia seguit el teu rastre, durant dies. M’enrecord d’un matí, poc abans que pujassis al meu volkswagen blau, et va caure un bolígraf enmig del carrer i t’ajupires per recollir-lo d’en terra. Aquest gest em va permetre veure l’exquisida sensualitat de la teva pell, més enllà dels genolls. Vaig acariciar-te amb la mirada, perquè a vegades els ulls tenen dits que s’atreveixen a palpar allò que miren. No sé per què vaig creure que et fixaves en mi. Aquell dia em vaig proposar d’accelerar els esdeveniments. Et volia a tu. Durant els primers temps, m’angoixava veure’t plorar dies i nits. Un matí et vaig besar la punta d’un peu i vaig veure que portaves a les ungles una mica d’esmalt color de cirera. Potser t’havies pintat les ungles dels peus d’amagat de la mare, perquè les veiés el fill de la florista. Em vaig haver de mossegar els llavis. Aquells restes d’esmalt feren que em saltàs de la sang un impuls que no era capaç de controlar. Després d’aquell dia, només em quedava una carta a les mans i vaig decidir jugar-la, convençut que no era una mala carta. Només podia fer una cosa: esperar.

—Esperar, què?

Johann va somriure. Va dir:

—Que et madurassin les cireres dels peus.

Després del sopar baixaren de bell nou a les roques i acudiren a la dàrsena. Helena es va parar arran del mar i recollí unes copinyes que les ones havien amuntegat a la petita platja, només una embosta, entre les quals hi havia algun tros de vidre que el rossegall de les ones havia arrodonit i allisat. Tornaren a pujar a la zòdiac i els transportà al iot a punt de salpar. El capità féu aixecar l’àncora i partiren. Tornava a xiular una música estranya, malencònica, a l’interior de la nit.

Helena li va dir:

—Anit passada vaig sentir la música que fèieu i em va agradar molt. Avui en feis una altra que em torna a seduir. D’on son, aquestes músiques?

El capità va somriure:

—Ni jo mateix podria dir-ho. Durant molts d’anys he navegat per terres i mars desconeguts i he arribat als ports més allunyats. He sentit parlar llengües estranyes que mai no vaig entendre. I he escoltat la música que tocaven els mariners a les tavernes extraviades en illes i ciutats de les quals mai no havia sentit a parlar. Així les vaig aprendre, però en fixar-les a la memòria també vaig retenir el paisatge, i el color de la mar d’allà on venien.

Tancats a la cabina es condormiren durant el trajecte i entraren a la badia de Palma de matinada, però encara era fosc. Arribaren al Portitxol, s’acomiadaren dels mariners i pujaren al cotxe: l’audi 3 blanc que havien deixat en un aparcament públic. Abandonaren el port, seguiren per l’autopista de cintura, travessaren per una carretera secundària i enfilaren el camí que mena a les cases d’Aubarca vorejat de xiprers. La nit era més fosca i el casalot semblava un buc enorme, com si l’obscuritat de la matinada el facés més massís: les parets compactes, els contraforts, els arcs de la clastra, la balustrada del terrat que dóna al safareig. Es dirigiren a la cotxeria on tenien l’accés al refugi. Poc abans d’arribar-hi, de sobte es va encendre un llum rere una finestra, enmig de la façana. Era la cambra de dona Apol·lònia Vives. Potser els esperava. La van veure asseguda a la cadira de rodes. Portava la camisa de jeure, però només era una ombra.