6

Dins el llit de morta, Joana pareixia de cera. Els companys li cantaren cançons, li bastiren una corona de flors que confeccionaren amb fulls de paper de diari, li feren músiques: els ritmes que es desprenien del fregadís dels dits, del batre de la llengua sobre el paladar, del renou de les mans en colpejar els respatllers de les cadires. Una successió quasi salvatge de sons, de síl·labes, de batecs. Imaginaren que el jaç on reposava el cadàver —d’aquell punt partiria a les dependències de dissecció a fi de fer l’autòpsia i confirmar el suïcidi per ingestió d’un excés de barbitúrics— era una nau que navegava en una mar negra. La nau passaria entre monstres que vomiten aigua i la difunta tindria calfreds i suors. «No obris els ulls, malgrat la maregassa —l’advertien—. Deixa que els peixos saltin sobre la nau, que els ocells marins vinguin a posar-se a l’arbre mestre. Direm als metges que t’obriran el ventre que te l’omplin de lliris». Els bojos de la clínica mental s’acomiadaren de la companya morta com si Joana fos una heroïna: la dona que havia plantat cara al sistema i havia partit d’aquest món sense dir res, el ventre farcit de pastilles. Ningú no va saber com les havia aconseguit. Però pensaren que, tot i que no era fàcil, les havia furtat de la farmàcia. No varen saber si algú que treballava a la unitat que expenia els medicaments havia rebut diners d’ella a canvi de facilitar-li la sobredosi. I, en cas que això fos cert, era difícil de saber com els havia aconseguit, els diners que havia pagat. Un enigma que recorria tota la seqüència d’aquella història tràgica i que ningú, tanmateix, no fou capaç d’explicar. Els membres de la família reaccionaren de formes diverses. Mentre dona Assumpta Bernat insistia a subratllar la desgràcia que li havia tocat, perquè no hi ha res més dolorós que veure la mort d’una filla, la qual cosa l’obligava a acceptar el sacrifici amb què la vida tractava d’ofegar-la, les germanes pensaven en la possibilitat de dirigir-se als tribunals de justícia i posar una demanda judicial que determinàs si els barbitúrics als quals Joana tingué fàcil accés havien d’haver estat més vigilats i veure si podien reclamar una indemnització per raons d’imprudència temerària. Però dona Assumpta les va fer callar: els va dir que si movien renou i la justícia dictaminava que l’administració de la clínica era culpable i hi havia diners a aixecar, els cobraria Johann, perquè encara estava casat amb la seva filla i, de manera probable, el declararien hereu universal. «Els jutges, que generalment són mascles —advertia—, sovint tenen pietat pels marits que han suportat la bojor de la dona i no reparen en la responsabilitat que tingueren aquells homes en l’aparició dels desequilibris mentals». La senyora Bernat tractava de culpabilitzar Johann de la malaltia, la qual cosa no agradà a dona Apol·lònia. I va esser per aquest motiu que les dues amigues es distanciaren per sempre. La senyora d’Aubarca no s’estigué de dir-li que la seva filla era una dona frígida i va permetre que Dovima facés públicament aquest comentari: «Ni que li hagués rebentat la bomba atòmica enmig de les cuixes, l’hauria encalentit». La criada tornava a fer servir el seu llenguatge bèl·lic, però sobretot es tractava de subratllar la fredor de Joana, la gelor de la sang, com la tenen els granots i els peixos. Quan els homes del servei funerari hagueren traslladat la despulla a les sales de dissecció, aquells interns pensaren que finalment havia partit la nau. Navega per una mar negra, pensaven. Ara només cal desitjar que tingui bon camí. I s’apressaren a acudir a la cuina del sanatori, agafaren un tassó de plàstic, perquè no era permès el vidre, i l’ompliren d’aigua. El posaren sobre una taula i s’hi arremolinaren. Llavors reclamaren la presència del seu esperit: «Vine, Joana —li deien—, vine’ns a veure. Tenim fred, sense tu». Però a dona Apol·lònia li va semblar que aquell clamor era coherent amb la bogeria, sempre disposada a viure a l’enrevés, en un món capgirat. I Dovima afegí: «Mirau, mirau, mirau… Volen encalentir-se i invoquen l’esperit d’un frigorífic. És ben estrany». Però l’espectre de la morta no tardà a comparèixer. Es va asseure al cantell del tassó i va somriure, inquiet. Li preguntaren: «No ens diries com obtingueres les pastilles? Ningú no ha pogut posar-ho en clar». I els va respondre: «És tan fàcil… Vaig obrir la finestra de la cambra i vaig obrir la boca. El vent fou el meu còmplice. Una a una vaig engolir-les totes, fins a una capsa de cinquanta. Glec, glec… Sabeu que el vent sempre s’ha avingut amb la bojor».

—Així que, aquell dia —preguntà el jutge Ramon Lleonard—, gràcies a l’auxili que va prestar-li el vent, Johann havia quedat vidu?

Helena va respondre:

—Però no pensi que se’n va alegrar, d’aquella mort. Ell no desitjava que es morís.

—No obstant això, en fou el principal beneficiari.

—Per què? Quin benefici havia de treure’n? La desaparició de Joana no li solucionava cap problema. Se’n va entristir. Assistí a l’enterrament i va rebre el condol. Després vingué a plorar al meu costat.

—I tu vares somriure a fi d’apagar-li la tristor. Què més vàreu fer?

—Què més vàrem fer…? El preocupa si férem l’amor, aquell dia? Doncs sí. Està tranquil, ara?

—Joana va morir d’un empatx de pastilles. Mai no va aclarir-se qui les havia posat a les seves mans. Es va dir que va robar-les a la farmàcia de l’hospital. També, que algú les hi havia proporcionat a canvi de diners, però ella no en tenia. És fàcil pensar que Johann pogués tenir-hi alguna cosa a veure.

—Però vostè sap que, quan es tracta de trobar una explicació a un acte criminal, no és aconsellable moure’s per la via més fàcil. Joana va decidir posar punt final a la seva vida, perquè n’estava farta. Jo també ho hauria fet més d’una vegada, si hagués tingut les pastilles a mà. Vostè mai no ha tingut ganes de suïcidar-se, senyor Lleonard? Per què no ho ha fet? Faci-ho anit, en arribar a casa.

—Anit?

—No està fart de viure?

—A vegades ho estic.

Helena somreia. La claror del matí entrava per la finestra i es va estendre per tota la cambra com un llençol blanc. Era la llum filtrada d’hivern, pàl·lida. Somreia. Era un somriure lànguid, que tornà a perfilar-se sobre els llavis d’Helena.

El jutge s’atreví a preguntar-li:

—Aquest somriure és el mateix que vares fer-li a Johann quan vingué a plorar la mort de la dona al teu costat?

—No. Amb aquell altre somriure m’havia proposat seduir-lo.

—Per què, si no era capaç d’estroncar el plor?

—Un cop baix és més eficaç, si el que el rep està dèbil. No ho oblidi, això.

—Però tu creus que la mort de Joana l’havia debilitat?

—No ho sé. En tot cas era allò que em volia fer creure.

—I us ficàreu al llit per celebrar-ho. És una bona manera de festejar la mort de la dona i acabar de plorar.

—No celebràvem res, quan fèiem l’amor. A mi m’agradava Johann i era feliç de sentir que el seu cos s’arrapava al meu. I no per això deixava d’odiar-lo. Ja sé que pot semblar-li caòtic. Em temptava el desordre. Havia de fer-li creure que emergia d’un univers fred. A ell li agradava veure que el vent m’empenyia als seus braços. Era un vent estrany que regolfava a l’interior d’aquell abisme sòrdid on vivia captiva.

—A vegades em fas pensar que t’hi trobaves bé en aquell forat.

—És cert que ho ha pensat, això? No ho cregui. Qui pot sentir-se bé en una tomba? M’obligava a viure sota terra. Dies i mesos sense veure la llum del sol ni respirar l’aire fresc de la mar. Hi hauria qualcú que s’hi trobàs bé?

—Fèieu l’amor. Boixàveu com puputs.

—Sí, com puputs. Ara ho ha dit: com puputs. Això el preocupa. No és capaç d’entendre que vaig arribar a estimar-lo, aquell home? M’havia destruït la vida, però me’n vaig enamorar. No comprèn que el desordre era l’única manera de sobreviure?

—Posares en pràctica les estratègies de seducció que t’empescares.

—M’havia dit que fos gentil i afectuosa i vaig decidir guanyar-me’l. No em vaig resignar a esser la bella dorment: encegada i submisa.

—No havies comptat que podies caure de grapes a la trampa.

—Però volia córrer el risc. Com una papallona solitària, fascinada per la llum d’una espelma. Al final m’hi vaig cremar les ales.

De sobte Helena rescatà les imatges d’aquell dia en què féu l’amor per primer cop. Feia més d’un any que Johann l’havia segrestat i no havia sortit ni una sola vegada del refugi. És difícil de saber si llavors hauria acceptat de dir-ne refugi, d’aquell recés inhòspit. Potser encara pensava que era una presó. I s’havia proposat que, més tard o més d’hora, havia de sortir-ne. Però aquella nit —ella va imaginar-se que era de nit—, tanmateix fou bella. Li havia explicat una curiosa història d’amor. Una història antiga. Hi havia una vegada un escultor entossudit de cisellar una dona de vori, la matèria de què estan fets els ullals de l’elefant. Hi treballà molts de dies i nits, perquè volia que fos la més bella. Es planyia, emperò, de pensar que la figura que havia construït mai no arribaria a assemblar-se al cos d’una dona, i no tindria la calidesa de la pell que viu, ni la lluentor dels ulls que saben sorprendre’s. Llavors, en acabar la feina, aquell escultor es comportà de manera estranya amb l’escultura que havia modelat: la besava als llavis i s’imaginava que ella el corresponia. Li acariciava el cos i percebia que la carn era tèbia. Li comprava vestits i la cobria de joies. Llavors, en arribar la nit, se l’emportava a la cambra, la desvestia mentre ell es desvestia, i es ficava al llit amb ella. Venus, que regnava sobre l’amor, es va commoure en veure-ho i decidí que aquella figura de vori es convertís en un ésser viu. Havia posat tota l’energia i tota la seva intel·ligència a construir una dona d’una bellesa excepcional. L’havia fabricat ell i n’estava content. Era la seva obra i només mancava que tingués vida. Abans que Venus es determinàs a complaure’l, aquell escultor havia experimentat un seguit de sentiments d’índole diversa, a vegades contradictòria. S’havia sentit postrat, en descobrir que la seva obra només era d’ivori i, alhora, sentia l’impuls d’anar més enllà de la simple construcció material. Volia que tingués vida i acostava l’orella al pit de l’escultura per si de cas hi havia un cor que palpitava. Es va fer por, en adonar-se de les pròpies intencions, però també se sentí orgullós de veure que la seva obra anava més enllà de la naturalesa i rivalitzava amb l’obra de qui ha fet totes les coses.

S’entusiasmava en reconèixer que ell era a l’interior de l’obra i que, en admirar-se de la bellesa de la seva criatura, s’adorava a si mateix i s’estimava. La història acabava quan l’estàtua començava a viure dins els braços de l’home que l’havia creat. Però Helena hauria volgut saber què passava després i Johann no s’atrevia a contar-l’hi. L’escultor es va desesperar, llavors, en veure que la dona que havia construït li fugia de les mans, tenia vida pròpia i l’odiava.

—Johann volia fabricar una dona que se li assemblàs, una criatura que s’esforçava a extreure de la imaginació i que nodria amb els seus desitjos i les seves pors —havia dit el jutge Ramon Lleonard.

—És probable —va respondre Helena—. Volia esser el meu déu, el creador que espera que la criatura l’obeeixi. No sé si vaig tenir sort, amb aquell déu. Em volia fer a la seva imatge. Tractava de projectar-se sobre la jove adolescent que havia segrestat, però només aconseguí filtrar-hi la part més obscura.

—Volia esser un déu i crear una dona així com ell l’havia imaginat. Construir-la lentament en un racó secret, i treure-la del fang. Estava convençut que la vida és plena de fang. En el fons era un moralista.

—D’una moral estranya. Aconseguí inquietar-me. I, tot i que és mort, encara m’inquieta. Per què?

—Els déus no són una camisa que et pots treure quan vols. Sovint són una càrrega. Com si portassis una pedra penjada pel coll.

—Les dones de la seva vida —Joana, dona Apol·lònia Vives, la mare, Dovima, la criada— constituïren una experiència negra. Ell em deia que havia estat un adolescent tímid, esporuguit, temorós de la mare i, no obstant això, víctima de la hiperprotecció d’aquella dona estranya l’origen de la qual es remuntava al París dels anys vint. Sabia que Dovima seria capaç de fer qualsevol cosa, només que li ho demanàs.

—Fins a l’extrem d’assassinar dona Apol·lònia.

—És possible. Aquelles dones eren un producte mediocre. Ell se sentia capaç de superar els déus, perquè la seva obra seria perfecta.

Aquella tarda, Johann havia portat una capsa. L’havia fermat amb un cordill i esperà a desfermar-la. Recentment havien parlat de sexe. Ella li explicava que, des que era tancada allà dintre com en una presó, els genitals se li havien omplert de pèl, que les seves amigues feia temps que en tenien, però ella havia tardat molt a posar-ne. Era un pèl incipient, delicat.

—Me n’havia adonat —va dir Johann—; en vaig percebre el perfum. No ho creus?

Varen riure. I s’estimaren. El fons de l’horitzó fou roig, aquell dia. I llavors, blau. I groc. I verd. S’havien despullat i l’ombra dels cossos s’allargà infinita sobre les parets del refugi. Dins les mans de Johann, la figura d’Helena semblava irreal i fràgil. Li acaricià la pell, la besà sobre els llavis, sobre cada un dels parpres, tractà de respirar l’aire que ella exhalava, de beure’s el plor que vessaven els seus ulls.

—No vull fer-te mal —li deia—. I voldria que en tinguessis un record bell, d’aquest acte d’amor. Voldria que fossis feliç entre els meus braços. Tindrem dies i anys per estimar-nos. Només tu i jo, al marge del món.

—Sepultats sota terra, és estrany.

Helena tractà de seduir-lo. Havia entès que podia servir-se d’aquella passió a fi d’obtenir alguns beneficis i va posar tota la llenya al foc: féu de la inexperiència l’esquer capaç de desvetllar el desig de l’home que l’havia segrestat. Era necessari que la veiés fràgil, innocent, però perversa alhora. Al final, una mica puta. Només la mesura justa, el grau de puteria imprescindible que li permetés posar en joc una certa, desvergonyida ingenuïtat. Ara, Johann li semblava tendre i cruel. El mirava als ulls i l’inquietava l’enorme profunditat de la mirada, misteriosa i fosca com un pou. Va pensar que entrava en un paisatge desordenat i estava decidida a posar en acció els recursos que la malícia podria dictar-li. Havia d’esser molt puta, si era necessari. Llavors, fantasiosa. Una petita nimfa. Lentament, Johann li arrossegà la llengua fins a perdre’s en la punta del cos. Li havia deixat un rastre de saliva, ni que fos un caragol excitat, però suau. Li mossegava, tendre, els llavis del petit avenc perdut entre les cuixes. I les vores, la part carnosa de la vulva, tremolaven en contacte amb la llengua d’aquell home, però no sabia si seria capaç d’odiar-lo fins al final. Se’n recordà d’unes paraules que havia sentit a aquella senyora que vivia a prop de casa i tenia un amant que li deixava regals a la finestra. Les havia dit a la mare entre rialles i ella les havia sentit mig d’amagat: «El cony és d’una elasticitat rosada com els calamars». Només va pensar-les. Tornaren a riure. Li sortí un fil de sang, prim com un cabell, de l’interior del sexe. Un fil de sang viva que davallava com l’aigua de la font i recorria els paisatges amables que s’estenen més enllà del ventre. Passaren la nit perduts en un cercle de braços. Ell la cenyia pel cos amb suavitat, ella es deixava fondre a l’interior de l’embolcall com es fon la sal a l’aigua i el menjar a la boca. Dormiren molt poc, aquella nit. Deixaren passar els silencis obscurs. De sobte podien escoltar la pròpia respiració. En cada alè es guanya un instant de vida, pensava Helena. Però els silencis es convertiren en una experiència religiosa. Llavors parlaren. Johann li contava les velles històries familiars, relacionades amb les cases d’Aubarca. I li referia l’esplendor d’un temps que ell no havia conegut, vinculat a la terra, a l’aigua que recorria la séquia.

Però un dia l’aigua va treure un cabell. Més tard, obriren la capsa de cartró que Johann havia portat fermada amb un cordill. Hi havia un vestit blanc de seda i unes sabates també blanques. Ella es va sorprendre, en veure el vestit i les sabates.

Li va dir:

—El teu regal m’agrada. Per què m’has portat un vestit i unes sabates, si tanmateix saps que no he de sortir d’aquest enfony? No té cap sentit. No sé si vols jugar amb els meus sentiments i em vols crear una falsa il·lusió, unes expectatives que no són sinó un engany. Hauria preferit que no l’haguessis portat, aquest vestit blanc. Per què? És el color de la innocència. Tu no ets innocent, jo no vull ser-ho.

—Tots dos som innocents —deia Johann—, per això som estranys i inexplicables. Observa el cel, de nit, quan es despengen els estels. Com les estrelles, nosaltres també tenim llum pròpia.

Però a Helena li pujava una glopada de ràbia, en sentir que parlava del cel i les estrelles. A vegades se l’havia mirat, el cel, les nits d’estiu, des de la terrada de la casa on havia viscut amb els pares, al costat d’un torrent, amb arbres que creixien disforjos i heures que cobrien les façanes. Des d’aquell punt, els estels destil·laven una brillantor que et penetrava els ulls i les constel·lacions podien descompondre’s en múltiples deliris. Però feia molt de temps que no en veia, d’estels, i el seu cel era una volta de ciment. Ell va estendre el vestit sobre el respatller d’una cadira. Va somriure. Li va dir que l’endemà sortirien a passejar pels camins que conflueixen al terme de les seves terres.

—Serà un viatge misteriós, rigorosament secret. Sortirem poc abans de pondre’s el sol, perquè no vull que la llum del dia, excessiva i intensa, t’encegui la mirada. Ara és primavera i els arbres i els camps, perquè enguany ha plogut molt, tenen una verdor intensa, poderosa. Arribarem al pinar de l’Àngel, tot de pins afilerats i grans. Sembla el bosc d’un gegant. Els sembrà, aquells pins, l’oncle Andreu Martí, fa més de setanta anys, en tornar de París. Un vora l’altre, com no n’hi ha cap més a l’illa de pinar com aquell. M’agradaria que te’l posassis, el vestit. No hem de veure ningú, però voldria que ho fessis només per complaure’m. El vestit, les sabates… També t’he portat una capsa de cosmètics perquè te’ls posis a la cara. Fes-ho, Helena. Sé de cert que una dona tan bella mai no ha posat el peu al pinar de l’Àngel.

—No m’enganyes, Johann? Digues que no em faràs més mal. A vegades m’afigur que ets l’ésser més pervers que mai ha existit. No m’enganyes?

—Per què hauria d’enganyar-te? Encara no em coneixes. Només vull protegir-te.

—No ets el diable? És cert que no ets el diable.

L’agafà per les mans i la va estrènyer amb força.

Va dir:

—Només sóc un àngel que penja d’un somni.

—Estàs boig. I em fas por.

Helena es posà el vestit blanc i les sabates. Dedicà molt de temps a maquillar-se la cara, a pintar-se els llavis, a perfilar la línia dels ulls, com ho havia vist fer a la mare, el dia que volia atreure el seu home i seduir-lo. També, com es pintaven les models que sortien a desfilar a les passarel·les i que la televisió mostrava sovint. Ella havia jugat a pintar-se com aquelles dones. Prenia els cosmètics que la mare guardava en una capsa de plàstic, a l’armari del bany, però la mare es queixava sovint, quan descobria que els ungüents i les cremes havien minvat de manera considerable. Es posà coloret a les galtes i, a l’hora de repintar-se la boca, va pensar en aquella senyora que vivia prop de casa i tenia un amant. Pressionà el pintallavis i intensificà el carmí. Es mirava al mirall i somreia. No li pareixia la seva cara. De sobte s’havia fet més gran. I havia tornat una adolescent, ara més rebel, disposada a dominar la situació, incapaç de resignar-se a la condició de víctima. I tornava a dir-se: «Hi ha llops ingenus que es pensen devorar les nines, però no ho aconseguiran, tanmateix». No obstant això, sabia que per guanyar aquella guerra —perquè possiblement es tractava d’una guerra encoberta— havia de superar algunes pors.

Ramon Lleonard no gosava fer-li cap altra pregunta. El relat finia amb el rostre d’ella davant un mirall, mentre esperava que Johann vingués a cercar-la. No sabia si faltava molt de temps perquè el sol anàs a pondre’s més enllà del pinar de l’Àngel, però pensava que no tardaria a presentar-se. En cap moment no va dubtar de la seva paraula, ni pensà que l’hagués enganyat. Es posà el vestit blanc i les sabates i es colorejà la cara. Engegà la ràdio i esperà que arribàs el seu pobre psicòpata.

El jutge decidí fer aquest comentari:

—No m’atreviria a dir que Johann fou un psicòpata. Potser és precipitat penjar-li una etiqueta. El psicòpata és un individu que pateix una apreciació errònia de la realitat. No li agrada el món que li ha tocat i en voldria fugir.

Helena va preguntar al jutge:

—Hi ha algú a qui li agrada el món que li ha tocat?

I Ramon Lleonard va respondre, terminant:

—El psicòpata viu marcat pel seu imaginari, i s’hi deixa guiar.

—Ell havia imaginat un reducte, com el laboratori d’un savi o el taller d’un artista, on pogués construir el seu somni. Em va escollir a mi perquè fos la matèria de la qual havia de servir-se. L’argila, la fusta, el ferro, el marbre, l’ivori… Qualsevol d’aquells materials amb què els déus fabriquen els homes. Estava convençut que la seva obra seria perfecta, però era un malalt que vivia en una contradicció permanent: podia esser pervers fins a l’extrem, extasiar-se amb el perfum de l’amor romàntic i alhora fustigar-se amb un sentiment horrible de culpa. Potser desitjava trobar una mort sòrdida. No ho sé.

—I la va trobar, en morir sepultat sota un munt d’enderrocs.

Un guspireig de plor vingué a entelar els ulls d’Helena, massa cansats. Va respirar amb força, com si tractàs d’aferrar-se a una estaca, i es deixà endur per la peresa de viure i la malenconia. No era capaç de controlar el ressentiment, ni la ràbia, ni l’odi, però se sentia agafada en un parany obscur, seduïda per una força que tanmateix no podia treure’s de sobre. És un vent que t’empeny, pensava, i trastoca l’ordre lògic del món. I sentia la veu de Johann que encara ressonava en algun indret de la memòria. Un desordre que es filtrava a l’interior del cor.

Decidí continuar la conversa.

—No sé si la seva mort va esser tan sòrdida com ell la volia. Ni tan miserable com se l’havia guanyat. Però va esser el final d’una història de perversions que ell havia imaginat il·limitada.

No era capaç de dir aquestes paraules sense commoure’s. Hi havia un rastre d’irritació en la seva veu que no sabia dissimular. Però era una guerra que es desencadenava al fons de l’ànima, sempre que tornava a parlar de l’home que l’havia tingut segrestada per més de set anys. Ramon Lleonard no s’atrevia a preguntar-li si l’havia tret del forat, la tarda d’aquell dia que li ho havia promès. S’havia vestit i posat les sabates. Es maquillà la cara, es perfilà la línia dels ulls i es posà una mica d’ombra sobre els parpres.

Llavors es repintà els llavis de manera insistent. Hi acudí, poc abans del crepuscle. Ella no sabia quin temps havia passat sota terra. Dos anys, potser tres, potser més. Pujaren l’escala, obrí la coberta i sortiren. L’aire de l’horabaixa era viu com un tall esmolat. La féu pujar al cotxe, un audi 3, blanc. Encara tenia el volkswagen golf de color blau marí, però quasi no el treia de l’aparcament, al costat de la galeria d’art. Li va dir que no veurien ningú en tot el temps que serien fora del refugi, perquè no sortirien de les seves terres, però que, si de cas trobaven alguna persona, un cercador d’espàrrecs, per exemple, algú que s’hagués endinsat a fer fúting pels camins de carro, no s’atrevís a explicar-li el seu secret, ni dir cap paraula, ni cridar socors. Assegurà que el mataria, aquell a qui facilitàs la més mínima informació. I insistí en aquest punt:

—No demanis auxili, ni tinguis la pretensió de sol·licitar l’ajut del primer que et trobis. Només que tractassis de dir-li alguna cosa amb la mirada, hauries signat la seva sentència de mort. No t’espantis.

Posà el cotxe en marxa i partiren. Enfilà el camí que voreja el sementer dels llamps i arribà als voltants del monestir de Santa Maria, a un tir de pedra dels contraforts del claustre. Des d’aquell punt, es dirigiren al pinar de l’Àngel. Travessaren les terres planes, ara convertides en pastures, i arribaren al bosc de pins poc abans de pondre’s el sol. La llum saltava horitzontal i tènue. S’allargaven les ombres dels troncs, arrenglerades sobre el terreny. Les últimes besllums del capvespre perfilaven una incògnita misteriosa. Helena plorava. Johann l’havia agafat per una mà i l’estrenyia amb suavitat. El vestit blanc es va omplir de petites lluentors grogues, vermelles… Es varen asseure en unes pedres, ran d’un camí. Respiraven l’aire de l’horabaixa: els perfums del bosc, les sentors de la garriga, del romaní, dels pinotells, del llentiscle. Lluny, la ciutat. Les cases de pisos. La claror de les finestres, entre boires.

—Per què plores, Helena? Se t’ha escampat la pintura dels ulls. El plor no et deixarà veure el paisatge. Seria una llàstima. Mira el sol que es pon rere el Galatzó, és com una foguera. Mai no és igual. Demà tornarà a pondre’s pel mateix lloc, però serà distint. Tu no ho veuràs. I demà passat, però tampoc no ho veuràs. Cada instant de la vida és irrepetible. No en dubtis.

—Demà, i demà passat, i l’altre seré a la tomba, morta. Enterrada viva. Però a tu no et sap greu. T’agrada veure’m morir amb lentitud sota terra. Què puc esperar, si no és aquella asfíxia?

—T’omples els ulls de plor pensant en el futur i el futur no existeix. Em seria difícil deixar que t’escapassis de les meves mans com un ocell. Només vull viure vora teu una successió de presents. Un rere l’altre, tots els presents.

—I ara sé tots els presents que m’has robat: les postes de sol, l’olor d’algues i mar, els rostres humans que no he vist, les veus que no he sentit, tots els colors del verd, la remor d’unes ales…

—No ho diguis. T’he salvat del desastre.

Pel camí que voreja el pinar de l’Àngel vingué a passar un pastor d’ovelles amb la seva guarda. El ramat era nombrós i avançava amb atrafegada lentitud. Les ovelles tenien un senyal vermell pintat a l’esquena. El pastor portava els cabells llargs i un capell a sobre que li obscuria la cara, una taleca penjada a l’espatlla i un bastó d’ullastre a la mà dreta. Ran dels peus, un ca de bestiar. Aquell home caminava al mateix pas del ramat. Passà pel seu costat, però no els va dir res, com si no hi fossin. Així mateix varen percebre un renou que hauria pogut interpretar-se com una escomesa, però no varen saber si venia dels animals o del pastor. Havia passat més d’una hora des que havien sortit del refugi i la fosca havia davallat sobre el paisatge blau. Amb les ovelles s’allunyà l’esquelleig i tornà a regnar el silenci. Però no era un silenci sord. A aquella hora se sentia la piuladissa dels ocells entre les branques, poc abans d’adormir-se, la remor de l’aire en colpejar les fulles, l’aigua que s’engorga en un racó del llit de la séquia i alenteix el curs. Més enllà de l’entorn idíl·lic, l’estrèpit dels clàxons i el renou dels cotxes l’advertien d’una realitat que li era prohibida. El renou d’unes motos, els frens d’un cotxe, l’arrancada d’un camió de càrrega. Però eren renous que venien de lluny, com d’un país desconegut, que es perdien en una galàxia obscura.

Helena va pensar que no era bo que Johann l’hagués vist amb els ulls plorosos i volgué refer-se, recuperar el rastre de perversió que s’havia proposat pocs dies abans. Les putes no ploren davant els clients —es deia—, en no esser que aquests els ho demanin. Més hauria de comportar-me com una desvergonyida. No sóc una víctima. I es retirava la pintura dels ulls que s’havia escampat amb el plor. I somreia. I els estels brillaven sobre els seus llavis. Els primers estels que pengen de la nit.

—M’agradaria poder contar una història llarga d’amors prohibits. L’explicaria cada vespre, només un fragment, fins que vingués l’alba. Potser evitaria que, amb la claror, em tallassis el coll.

Després que hagués fet un tros de camí, el ramat va parar-se de sobte. Les ovelles detingueren la marxa com si cada una hagués rebut de manera instantània l’ordre de frenar el pas i quedar-se immòbil. També, el pastor. Era quasi fosc quan es va girar cap a la parella. Què hi fan, aquí —va pensar—, a l’entrada del bosc? Deixà d’observar-los. Havia conegut Johann, el senyor jove d’Aubarca, però havia intuït que preferia que no el saludàs i se’n desinteressà. Les ovelles eren de la senyora i ell només era un jornaler que tenia cura de la guarda. Girà de bell nou la mirada cap endavant i el ramat reemprengué la marxa. Helena havia començat a caminar entre els pins arrenglerats del bosc, mentre s’esborraven les ombres sota el pes de la nit.

—El teu vestit blanc —va dir Johann— s’adiu amb la lluna. Mira-te’ls com tenen el mateix blanc. No és lluent. El vestit i la lluna tenen el color dels albons: una blancor opaca. M’agrada el blanc nocturn del teu vestit.

—Ets estrany, Johann. Em sedueixes, perquè ets estrany.

—La meva mare diu que sempre ho he estat. Vaig esser un infant malaltís. El metge m’enviava a respirar l’aire saludable del mar. Era hàbil amb les manualitats: m’agradava construir cotxes i avions amb fustes i cartró. No volia jugar amb els altres al·lots. Era massa innocent.

—Encara ho ets?

—No ho sé. Em divertia córrer rere les papallones. Dovima em deia que no tenen cervell. Vaig arribar a fer-ne un insectari. Les agafava amb la pinça dels dits i les travessava amb una agulla de cap blanc. Llavors les subjectava al fons d’una capsa. De tot d’una aletejaven una estona, però aviat els fugia la ràbia i acabaven el nervi. Potser fou això que em portà a estudiar biologia. A l’oncle Andreu Martí l’embogien les bèsties dissecades. Potser per això acudí a la cambra de la mare, aquella nit febrosa, i tanmateix no sabré mai si realment sóc el seu fill. A París havia fet amistat amb un familiar dels propietaris de la Maison Verreaux, dedicada a la venda d’animals exòtics dissecats amb l’objectiu de satisfer la curiositat dels amants de les ciències naturals. Aquella casa assortia els principals museus d’Europa. L’oncle no va poder resistir de fer una petita col·lecció. Hi ha rates de les riberes del Congo, un cocodril acabat de néixer, un antílop púrpura… També alguns monstres, perquè les lleis de la natura a voltes es trenquen i en resulta una deformitat. Els guardam en una cambra, al soterrani, plens de pols. Dovima els cobreix amb llençols perquè no es facin malbé. Un dia anirem a visitar-los. M’angoixa, veure’ls arrencats a la vida salvatge, tan quiets. Encara que tenen els ulls de vidre, en una ocasió em vaig afigurar que ploraven. Saps què és veure una rata que plora?

—Sí, Johann, que ho sé. He plorat com les rates al fons del teu tuguri, dies i nits. És espantós.

—El dia que deixares de plorar com una rata, et convertires en una dona. És un misteri que només succeeix als contes antics. Potser nosaltres ens hem desprès d’un conte. No ho has imaginat?

—Hi ha tanta crueltat, als contes?

Les ovelles havien desaparegut a l’extrem del camí. Una punta de sol vingué a filtrar-se entre la pols. Helena respirava l’aire de la nit com qui es menja una fruita sucosa. No volia pensar en la brevetat d’aquell instant. Quants de dies i nits tornaria a passar sota terra, a l’albir d’aquell home que volia protegir-la, abans de tornar a veure la claror del sol, la suavitat blanca de la lluna, l’horitzó càlid? És espantós saber que no podràs controlar les hores ni els dies de la teva vida perquè no tens la més petita idea de què serà de tu, pensava. Johann podria tenir una desgràcia, morir-se en accident, caure malalt. Ningú no sabia que ella estàs segrestada i no anirien a cercar-la a aquell indret. Es moriria lentament de fam, de solitud. I, potser, d’enyorament. Per què? La indignava pensar que l’estimava. Què havia fet, aquell home, si no era destrossar-li la vida, perquè a l’extrem n’acabàs enamorada com una beneita? Però havia entès que només li importava una cosa: Johann havia de caure en la seva xarxa, si volia seguir l’estratègia que havia dissenyat. En tenir-lo, el podria convertir en un titella. I pensava que, posada a escollir entre l’amor que sentia per ell, corrosiu i alhora inexplicable, i la ràbia que li vessava pels porus, sabia que es decantaria finalment pel cantó de la ràbia i, si vingués el cas de tenir una arma entre les mans, no li importaria llevar-lo d’enmig. Potser llavors el ploraria, però seria un plor misteriós, com plora la gent que s’omple el pulmó d’aire fresc, de la llum del dia, de la pluja prima de tardor.

Només això: respirar la pluja, ofegar-se en la llum, permetre que l’aire vingués a refregar-se en la cara.

—M’agradaria que em portassis a un restaurant, avui que m’he posat el vestit blanc que em regalares i m’he pintat els llavis mentre pensava en tu. Només nosaltres, sols, perduts en un racó de l’estança, la música suau, la llum d’una espelma… Hi ha una força que m’empeny cap a tu, Johann, que m’incita a desitjar-te. És un sentiment desconegut, però és una mescla d’exasperació i amor inexplicable. Què m’has fet?

L’agafà entre els seus braços i la besà. Compartiren el color vermell dels llavis, ni que fos sang, sota la lluna clara, ran del pinar de l’Àngel. Tot el silenci de la nit entre els seus cossos.

Ella insistí:

—Em portaràs a un restaurant, avui que m’he posat el vestit…?

Ell va respondre, però pensava que havien anat amb massa pressa.

—Encara és prest, Helena. Però no ploris. Un dia tornaràs a posar-te el vestit i et pintaràs els llavis mentre penses en mi i et portaré a un restaurant, el que tu vulguis. Nosaltres sols, perduts en un racó de l’estança, la música suau, la llum d’una espelma…

—Un dia… No serà avui, encara?

—Per què ha d’esser avui? Tindrem tots els dies.

Els ulls li espirejaven. Era una lluentor petita, com si la mirada s’omplís de lluernes. Neguitoses, les cuques de llum entre els parpres. Somreia, però era incapaç de dissimular el plor. Mentrestant, Johann es perdia en el misteri d’aquells ulls. Escoltaren els silencis del bosc. És cert que del bosc profund no en surt cap renou? De sobte, Helena va sentir, ni que vinguessin de molt lluny, les vibracions d’un arc sobre una corda. Una sola nota que es perllongà dins la memòria. No va saber si era l’aire del vespre que tremolava entre les branques dels arbres, un alè de vent com un degotim d’aigua a l’extrem de les fulles, ni si era la música de la fosca. Els va escoltar, aquells silencis, com un acord perdut entre els meandres de la lluna. Deixà caure’s en els braços de Johann i iniciaren el ball. Gairebé no es van moure. I només els arbres ballaren una dansa secreta. L’aigua corria al fons de la séquia i portava un cabell. Per les branques dels pins i les soques saltaven els àngels com despresos d’un retaule barroc. Helena dorm, somnia. Porta l’ànima en una mà i té forma de nina. És com si tingués el cap recolzat en un coixí de vellut. Potser li agradaria dir-se Ofèlia, tísica i nocturna. Té la pell pàl·lida, els llavis ressecs, i porta el rímel escampat sobre els parpres.

—Si em morís, em faries un fèretre de vidre?

—Per què has de morir-te, quan comences a viure?

—No vull morir-me mai, si et tinc a tu.

—Balla, Helena. El teu ball és fràgil, delirant. Balla. No pensis en altra cosa més que en el ball. El món és en ruïnes. Les ciutats són plenes de cadàvers. Algú ha vingut a incendiar els carrers i les cases. Les columnes que aguantaven la Terra han caigut, esfondrades. Només nosaltres, sortits d’una tomba a l’interior de la qual entren les ones, i surten, i tornen a entrar, podem alçar aquest ball. Balla, Helena. És la festa dels àngels. No els veus a les branques dels pins que salten, innocents?

—Estàs boig, Johann. A vegades pens que rere els teus ulls que em miren hi ha dues bolles de vidre incapaces de veure’m. Però és la festa dels àngels, la nostra.

—Sí. Et cobriré de perles, de safirs… Només sóc un ocell que baixa de la branca i es posa entre els teus dits. Pregunta-li a l’ocell si és feliç.

—Per què vol ser feliç, si el món és una ruïna?

—Aquesta nit, en retirar-nos a la cambra nupcial, et faré l’amor. I faré que soni una música nova, com és nou l’amor.

—La cambra nupcial, el nostre refugi…

—Si algun dia en fugies, em mataria. No fugis de mi, si no em vols veure mort.

Helena sabia que hauria d’escollir, tanmateix, entre la seva vida i la de Johann. Si ella s’escapava del refugi, ell havia determinat el suïcidi; si es quedava allà dintre, tancada entre els murs de ciment, podia morir-se a poc a poc, només que a ell li passàs una desgràcia. Ningú no aniria a rescatar-la, perquè ningú no sabia que existís. Però l’obsessionava, aquell temor. I, encara que l’únic que li interessava era fugir per sempre del forat, percebia el desassossec d’imaginar-se la mort de Johann. Agafaria una corda, i faria un nus corredor, i es penjaria pel coll a la branca d’un arbre, o, qui sap?, s’amagaria rere una paret i esperaria que passàs un tren i moriria trossejat per les rodes de ferro, entre crits. O, potser, s’empassaria un tub de pastilles i es quedaria adormit per sempre. Qui seria capaç d’esbrinar el misteri que es tanca a l’interior de la ment d’aquest home?, pensava. Hi havia un rastre d’absurd, en les seves vides. I l’ombra del refugi, com un vòmit.